Arxiu de la categoria ‘Literatura’

Traduccions “simultànies”

dilluns, 24/06/2013

Corria l’any 2006 quan vam aconseguir editar un titol que marcaria un punt d’inflexió en l’editorial on aleshores treballava. Frank McCourt, autor del bestseller Les cendres d’Angela, tenia nou llibre: El professor. Aquesta obra reunia tots els ingredients per esdevenir un èxit en un catàleg que aspirava a incorporar novel·les remarcables de l’àmbit internacional. La notorietat de l’autor (tot i que en català no havia passat de la segona edició de la seua obra clau, en castellà comptava ja amb una setantena de reimpressions) era un aspecte important. L’altre era la temàtica, que connectava perfectament amb el públic principal de Bromera.

La negociació no va ser fàcil: els dos llibres anteriors havien estat publicats a Columna (en tenien, doncs, la preferència) i a l’editorial no havíem contractat abans cap llibre d’aquestes característiques: un llançament mundial molt disputat, pel qual es pagaven xifres que no havíem conegut mai abans. Però desenvolupàrem un pla de màrqueting ambiciós (que després acomplírem) i vam convéncer l’agència que en gestionava els drets. El professor, finalment, seria la gran aposta de l’editorial per al Sant Jordi d’aquell any.

La tirada inicial va ser de molts milers d’exemplars. Molts. I havíem desplegat totes les armes de seducció editorial de què érem capaços en aquell moment. Estàvem coordinats amb l’editorial en castellà, Maeva, amb qui hi havia bona complicitat. En l’últim moment, però, quan ja estava anunciat i programat per al març, McCourt va acceptar venir a Madrid a la promoció. El viatge havia de ser, però, per al mes de maig. L’editorial en castellà va decidir ajornar el llançament (el més important de l’any també per ells) i aprofitar el ressò que tindria la visita de l’autor d’origen irlandés de cara a la Feria de Madrid.

Així les coses, què fèiem amb l’edició en català?

Després de reflexionar-ho molt, vam decidir tirar endavant igualment: l’obra es va publicar, com estava previst, el mes de març, i havia de ser “el llibre de Sant Jordi”. Però resultà un fracàs. Passat el 23 d’abril, les piles de llibres col·locats en llibreries continuaven quasi intactes, i la premsa no havia dedicat més que uns pocs breus. La situació era crítica: les devolucions imminents amenaçaven l’aposta. Què havia fallat? Fàcil: que l’edició en castellà no havia eixit encara. Així de senzill. I així de dramàtic.

Aquesta anècdota m’ha vingut a la memòria en llegir l’entrevista que li dedica La Vanguardia a Josep Cots, editor de 1984. El periodista, Josep Massot, incideix en aquest “fenomen”, que impel·leix les editorials en català a traure les traduccions en les dates en què ho fa l’editorial que disposa dels drets de la mateixa obra en castellà.

“La situación ideal es salir al mercado al mismo tiempo, aprovechando el impacto mediático promovido por las editoriales castellanas. Si ha salido con anterioridad en castellano, cualquier novela, obra poética o ensayo en catalán está muerto.”

També ocorre a l’inrevés: si l’editor en català s’avança al llibre en castellà. La realitat és així de dura.

Finalment vam poder brindar amb McCourt per l'èxit d'El professor.

Ho vam comprovar amb McCourt. Fent esforços notables per part del distribuïdor (el desaparegut Arc de Berà), vam poder convéncer molts llibreters que mantingueren el llibre (que no havien venut) unes setmanes més, amb la promesa que la visita de l’autor a Madrid produiria un esclafit de notícies, entrevistes i ressenyes. I així va ser. La publicació en castellà va propiciar tot de publicitat i promoció, un ressò de primera magnitud, i aleshores un llibre que estava prematurament “mort” va ressuscitar… i de quina manera! Es va col·locar durant setmanes en les llistes dels llibres més venuts i va significar, com apuntava a l’inici, un punt d’inflexió per a l’editorial: en aquella època desbordant d’il·lusió demostràrem que també des de València es poden publicar llibres de gran venda en tot el territori en llengua catalana. Les llibreries ens van començar a mirar amb normalitat (un altre dia parlarem d’això, si s’escau, perquè els prejudicis i els apriorismes van i venen en doble direcció).

No és estrany, doncs, que Massot qualifique d’atrevits els editors que, com Josep Cots a 1984 o Aniol Rafel a Periscopi, s’atreveixen a publicar traduccions en català sense condicionar-les a la data d’eixida del mateix llibre en castellà. La repercussió mediàtica sempre és menor (cal que ens preguntem per què?), però el valor cultural d’aquesta autonomia empresarial mereix tots els elogis. I el suport dels lectors. Hi ha molt de camí encara per esdevenir “normals” en aquest país fragmentat i insegur.

Editar per a joves

dimecres, 27/02/2013
Al bloc d’Elsa Aguiar, “Editar en voz alta“, sempre trobem apunts d’interés per a l’ofici. Aquesta setmana, hi publica una reflexió (“¿Proteger o protegernos?“) al voltant de la (sobre)protecció que sovint exercim els editors en l’àmbit de la literatura infantil i juvenil. Qui selecciona les obres que considera “adequades” per a una edat determinada (tenim tendència a classificar cada llibre en gèneres, col·leccions i etiquetes d’edat, cosa que no ocorre en altres països del nostre entorn) i quins paràmetres utilitza per mesurar la conveniència o inconveniència d’un text literari concret, la seua duresa o el seu grau de transgressió o provocació… Potser, qui ha de jutjar aquests elements té un record selectiu de la seua pròpia infantesa, o ha perdut la connexió amb la voluble realitat de l’infant o el jove actual. I tot això, explica l’editora d’SM:
“Me hace plantearme si al rechazar una novela para niños por demasiado dura pensamos en los niños o en los adultos que las leerán y nos juzgarán a través de ellas.”
Coincidint en el temps, Josep Maria Aloy fa al seu bloc “Mascaró de proa” un apunt amb títol contundent: “En literatura juvenil, no tot s’hi val!“. Parteix d’una crítica sobre La Gretchen es preocupa (Oxford), de la meua (ex?)estimada Christine Nöstlinger, per aprofundir en un tema complementari al que plantejava Elsa Aguiar: per què hem de publicar llibres que no aporten res al lector? Aquest interrogant l’hauríem de respondre sempre abans de donar l’ok a la impremta amb obres adreçades a qualsevol edat, però diríem que especialment en l’àmbit LIJ, on s’estan formant (o deformant) lectors. En aquest sentit, la responsabilitat dels prescriptors i dels editors és més elevada. Per això mai hauríem de publicar llibres que, com diu Josep Maria:
“No ajuden ni a crear ni a formar lectors i no aporten res de positiu a una edat en què precisament allò que caldria evitar són els tòpics simplistes, la bajanada constant i la poca qualitat, no sols literària sinó intel·lectual.”
L’editor LIJ adreça les seues propostes, sobretot, a les prescripcions escolars, i publica obres que el professorat recomanarà als seus alumnes. Els estils, les temàtiques i els continguts que promou en el seu catàleg, així com les estratègies de màrqueting i seducció que practica no són (no poden ser) aliens a aquesta realitat. El gran interrogant és si és possible mantenir (o incrementar) el nivell de vendes amb títols agosarats i engrescadors per als joves, i que podríem qualificar amb aquella etiqueta tan subjectiva i difusa que és “la qualitat”, com reivindica aquest Manifest.
El debat sempre està obert en un subsector que té una influència decisiva tant en l’educació com en el foment dels hàbits lectors de la població però que, alhora, ha crescut considerablement els últims anys fins convertir-se en el motor de la indústria editorial. No és una qüestió menor.

Mataren el verd

dilluns, 25/02/2013

Parlar de Carme Miquel és parlar de dignitat, de coherència i de compromís. Compromís amb la llengua, amb l’ensenyament públic i de qualitat i amb el territori. Un compromís que trasllada també a la seua obra literària. El títol no enganya: es tracta d’una denúncia contra l’especulació urbanística que assola el nostre territori…”

Escrivia aquestes paraules en maig de l’any 2007, amb motiu de la presentació de L’amença de les grues, una novel·la que vaig tenir el goig d’editar i de promoure en companyia de l’autora. Aquella obra de Carme Miquel continuava les intrigues d’un dels èxits de la literatura juvenil valenciana, Uns papers en una capsa, una novel·la que, tal i com deia en aquell apunt, duia (en 2007) 30.000 exemplars venuts. Poca broma!
És oportú recordar ara aquestes dades, perquè confesse que m’ha sorprés molt que la nova obra de l’autora cerque finançament via micromecenatge amb la finalitat d’ésser autoeditada. Mataren el verd s’adreça al públic adult i tracta sobre l’especulació i el mobbing imobiliari (real) al barri de La Punta de València ciutat. Uns fets escandalosos, plens de punts foscos, xantatges, penúries, desnonaments i responsables poderosos, alguns dels quals continuen professionalment en actiu. Una obra literària de denúncia social, ben recomanable, en la línia de l’autora, una lluitadora històrica per la dignificació de la llengua i l’educació al País Valencià, que compta amb nombrosos seguidors fidels, amb un gran potencial de promoció… Què està passant en l’àmbit editorial perquè no hi haja una cua d’editors lluitant per fer-se amb els drets d’aquest manuscrit?
Em sembla un tema de gran rellevància per al sector, especialment el valencià. N’hem parlat també ací, en aquest article intitulat “Autors a la fuga“. Els lectors, de moment, el que podem és fer la nostra petita aportació a Verkami perquè aquest projecte literari de Carme Miquel veja la llum i puguem gaudir, finalment i feliçment, de la lectura de Mataren el verd.

Man Booker (previsiblement) orfe

dijous, 26/07/2012

Temps era temps en què els editors en llengua catalana corrien (corríem) rere els drets dels guardonats amb els premis més llampants: l’Orange, el Man Booker, el Goncourt… En el món exterior, nord enllà, aquest tipus de reconeixements a obra publicada gaudeixen d’un prestigi enorme, i són (quasi sempre) garantia de qualitat. Però l’eufòria desfermada sembla que s’ha esvaït amb la crisi. Fins i tot en el cas el premi dels premis a trajectòries, el Nobel de literatura. Només comptem amb una única traducció de l’últim Nobel, Tomas Tranströmer: La plaça salvatge (Perifèric), prèvia a la concessió del preuat guardó. No consta l’interés editorial per acostar-nos cap obra més d’aquest autor suec. Potser perquè, al contrari que Jelinek, Pamuk o Müller (per citar només casos recents d’autors sense editor fix en el moment de rebre la distinció) es tracta d’un poeta. I la poesia, ja se sap…

Aquesta setmana s’ha anunciat la longlist del Man Booker 2012, un dels premis més dinàmics i atractius en llengua anglesa. No hi ha els habituals McEwan, Banville, Carey, Smith o Amis, sinó dotze autors amb escassa o nul·la obra publicada a l’Estat espanyol (quatre són novells), i tots ells inèdits en català. Barker, Beauman, Brink, Frayn, Mantel, Thayil… Cognoms desconeguts per aquests indrets. Qui, doncs, amb la que està caient al sector editorial patri s’atrevirà ni tan sols a considerar la publicació d’algun d’aquests manuscrits? No oblidem que el Man Booker ens ha descobert els últims anys perles precioses com Història de Pi, de Yann Martel (LaButxaca, amb pel·lícula d’Ang Lee a la vista); El mar, de John Banville (Bromera); o Tigre blanc, d’Aravid Ariga (Amsterdam), per citar-ne només alguns.

La baixada de les vendes (i la rebaixa de les ajudes públiques) refugia els editors (i, doncs, els lectors) en el convencionalisme. Hi ha poc de marge (i n’hi haurà menys encara en el futur) per al risc, per a l’aposta innovadora, per al seguiment de noves trajectòries, per al descobriment de veus dites “fresques” i qui sap si talents. En l’apartat de traduccions, caminem inexorables cap a l’empobriment de l’ecosistema literari (no dic editorial, dic “literari”), i sembla que ens haurem d’acostumar a veure els mateixos noms estrangers repetits a les cobertes de les novetats. A no ser que aquell autor desconegut genere una elevada expectativa de venda (d’esdevenir bestseller, vaja).

Malgrat tot, si jo fóra un editor en actiu, no deixaria passar l’oportunitat de fer una ullada a la selecció d’enguany del Booker. Hi trobarem sorpreses com The Teleportation Accident, del jove Ned Beauman, que The Independent comparava amb l’extraordinari Jake Arnott, autor de la descomunal The Long Firm (també, incomprensiblement, inèdit en català). Una obra desconcertant i prometedora. Per si de cas hi ha algun editor interessat a la sala, els drets entre nosaltres els gestiona The Foreign Office.

De res!

Llibres per combatre la ‘garruleria’

dijous, 26/04/2012

Tot aquell que és algú en el món del llibre (o pretén ser-ho) comença la Diada de Sant Jordi a l’Hotel Regina de Barcelona. Entre mitjans de comunicació, agents de premsa i editors, en el tradicional esmorzar s’hi troben, també, els autors més populars, els més mediàtics i, per extensió lògica, els que fan literatura. Allà s’originen les primeres entrevistes de la jornada, les primeres anècdotes i les primeres declaracions per escalfar motors, com aquesta d’Andreu Martín: “La rosa és símbol d’amor, absolutament necessari per véncer les crisis, i el llibre és símbol de cultura per combatre la ‘garruleria'”. Gràcies pel titular.

És un dia feiner, però el carrer bull de gent. Cal arribar-hi puntuals a les parades, preparats per a signar exemplars de les novetats més recents, i mentalitzats (quin remei!) per als ensurts d’última hora: que el llibre de l’autor estrella de la temporada no estiga ben posicionat (o, simplement, no estiga), o que l’atzar l’haja conduït a signar colze a colze amb el seu pitjor enemic (el xoc d’egos pot ser explosiu), o que un presentador de la tele tinga la cua (la de lectors) més llarga… Els nervis i la bogeria del Sant Jordi estan plenament justificats. Si més no, de portes endins del malmés sector editorial. En un sol dia es venen el 7% dels llibres de tot l’any. És vital que no caiga en festiu i que no ploga, ja sabeu que qualsevol excusa és bona per allunyar-se de la lletra impresa. Les previsions més optimistes (i ja costa ser optimista, ara com ara) xifraven la facturació d’aquest Sant Jordi en 17 milions d’euros. I sembla que s’ha superat. 

Rafel Nadal, Imma Monsó, Empar Moliner, Sebastià Alzamora o Carles Porta eren alguns dels escriptors de la jornada. Els seus noms, però, no els sonaran de res a la immensa majoria dels valencians. I és que la desconnexió literària entre Catalunya i el País Valencià és més profunda del que (a alguns) ens agradaria reconéixer. D’altra banda, tret de Ferran Torrent i Isabel-Clara Simó (els dos sembla que van vendre una bona pila de les seues creacions més recents), la presència d’escriptors (i d’editors) valencians a les Rambles un 23 d’abril no arriba ni a la categoria de simbòlica. És merament residual. No estem, en aquell món. I tampoc no se’ns espera. La desconnexió és, doncs, d’anada i tornada.

Tot i que va ser un valencià, l’editor Vicente Claver, qui va impulsar la celebració del Dia del Llibre, allà pels anys 20 del segle passat, la tradició no ha arrelat a les nostres comarques. És una evidència. En canvi, aquest dijous obrirà les portesal Jardí dels Vivers la tradicional Fira del Llibre de València, que enguany es presenta més dinàmica que mai, amb plató de televisió propi i la col·laboració d’actors i cantants valencians. Sinergies culturals per convertir l’esdeveniment en una autèntica festa, superar el desànim, alimentar l’esperit i recobrar, ni que siga per uns dies, l’optimisme enyorat. Ens veiem als Vivers!

Publicat a L’informatiu el 24/4/12.

Exportar talent (literari) en temps de crisi (econòmica)

dimarts , 20/03/2012

La fira del llibre de Bolonya es presenta enguany un poc més buida del que és habitual. Si més no, al pavelló 29, on hi som, entre molts altres, els editors que publiquem en llengua catalana. O potser és que estaven tots encara de falles. O celebrant el dia del pare. Vés a saber! En tot cas, a les fires cal anar amb l’agenda preparada per garantir traure’n el màxim profit.

Els qui hi anem amb el noble però agosarat objectiu de “vendre” (drets, coedicions, coimpressions, projectes… el que siga!) no ens movem del seient en tot el dia, amb un “appointment” concertat cada mitja hora. Tampoc escoltem més relats que els nostres propis. Tot i això, és un punt de vista privilegiat: et permet compartir amb editors d’arreu del planeta la il·lusió i el treball dels escriptors i il·lustradors que t’han confiat el fruit del seu treball. I conéixer de primera mà la seus reacció professional sincera. Amb el temps limitat i molt pendent per veure, si el que expliques no interessa, et tallen a l’instant. Educadament, però sense més contemplacions.

Comences el dia amb una perspectiva inquietant: vora una vintena de reunions preparades i les prestatgeries que no arriben. La primera cita, a primera hora, falla. Envoltat de caixes sense obrir, penses (sense gosar verbalitzar-ho) que allò  és un mal averany. Un desastre, vaja. Però hora i mitja més tard, el ritme s’accelera: la teua incombustible companya de viatge ho ha arreglat tot, les prestatgeries estan al lloc amb els llibres ben arregladets, i ja has venut un títol a un editor lituà. Et fas un tallat ràpid a l’stand de l’AELLC per celebrar-ho (i no defallir). I continues.

A mesura que avança la jornada molts col·legues de països que potser mai visitaràs lloaran novel·les i col·leccions que els presentes. Una editora et confessarà sense immutar-se que només publiquen novel·les “que es puguen resumir en una línia”. I tu callaràs el que penses (per a què vols un llibre sencer si el pots contar tot en una frase?), però et poses les piles i sintetitzes com mai abans. Alguns et demanaran mostres, i altres, que els envies obres en PDF. Uns pocs s’atreveixen a sol·licitar ja preus (vol dir que els interessa de veritat el que els oferies). I el to de la fira canvia i s’obrin noves perspectives. Xinesos, irlandesos, quebequesos, holandesos, alemanys, brasilers i (oh, my God!) grecs (fins i tot el súmmum: nordamericans!!) han demanat pressupostos. Saps que queden encara dies per davant, i tota la feina posterior de recomposició i gestió de tot plegat. Però no estàs sol (impossible estar-ne!) i que el postBolonya fluïrà per concretar negocis que amb sort faran un poc més internacional l’enorme talent dels nostres millors creadors.

Mentre enfiles l’eixida, en companyia d’amics de l’ofici, no pots evitar mirarl’espai on l’any passat estava l’Associació d’Editors del País Valencià. Per primera vegada en una dècada llarga, l’AEPV no disposa d’stand propi. Més conseqüències dels retalls. I tot un símbol: ara el que queda de la representació valenciana s’ha integrat en l’stand col·lectiu dels editors espanyols. On estava l’AEPV ara hi ha una empresa índia. I no acabes de saber en quin punt està la deslocalització, si és real o només simbòlica. El cas és que aquesta representació històrica s’ha difuminat. Qui sap si per sempre.

I quan arribes a l’hotel, després d’una grappa fugissera, decideixes posar-ho per escrit. Ni que siga per recordar que aquell primer dia de fira havia caigut 19 de març, la nit de la cremà a la València que ja t’enyores.

Aquestes són les nostres armes!

diumenge, 4/03/2012

Els joves valencians han convertit uns fets tristos i vergonyosos en la primera bona notícia que s’ha produït en aquest país en molt de temps. La dura, injustificada i injustificable repressió policial de la setmana passada ha estat el catalitzador necessari per despertar consciències massa temps adormides. Queda per a la història i per a l’admiració present i futura una imatge simbòlica, atraient i poderosa: milers d’estudiants omplint els carrers sostenint, amb els braços en alt, llibres. “Aquestes són les nostres armes!”, cridaven a l’uníson. I d’aquesta manera desarmaren l’agressor, tal és el poder que exerceixen, encara, els llibres i la lectura.

Dimecres passat, hora i mitja després de l’inici de la multitudinària manifestació que demanà la dimissió de la delegada del govern central, es presentava a la llibreria Leo del cap i casal l’última novel·la de Silvestre Vilaplana, El quadern de les vides perdudes, premi Alfons el Magnànim. L’acte no es va suspendre malgrat l’ambient convuls i l’agitació al carrer. Perquè la societat civil valenciana continua viva, parla sense por, es mou als carrers i, en l’àmbit cultural, continua creant a un nivell extraordinari, envejable. I ho podrem aguantar tot, excepte el silenci.

En aquesta columna hem parlat sovint del talent dels creadors valencians i de la necessitat de potenciar-lo i de difondre’l. Però això que reivindiquem en abstracte té cara i ulls, i un dels noms que cal destacar en l’àmbit literari és sens dubte el de l’alcoià Silvestre Vilaplana. La seua última novel·la, que participa del thriller però que és molt més que una investigació policíaca, palesa l’estat de gràcia del seu autor i, per extensió, del conjunt de la literatura feta a casa nostra. El quadern de les vides perdudes, una de les millors novel·les que s’han publicat al País Valencià en els últims anys, ens presenta un protagonista inoblidable, un vell bibliotecari arruïnat que ha d’empenyorar el seu tresor més preuat, els seus llibres, per poder subsistir mentre el seu llogador fa l’impossible perquè abandone un immoble que vol derruir per fer negoci. Tot això enmig de llacunes a la memòria, forats negres que esborren el temps de manera intermitent i que el fan sentir culpable d’uns crims horribles ocorreguts al barri. Ell mateix comença a dubtar de la seua innocència. Les proves l’incriminen. Els fragments dels llibres que ha de vendre per poder menjar i que escriu al seu quadern per retenir-ne l’essència de les grans històries seran la clau que ens desvelarà la identitat de l’assassí.

Vilaplana ha escrit un llibre sobre l’amor als llibres i que és, alhora, una lliçó de vida, com la que ens han ensenyat en aquestes jornades tots aquells que ens han avançat la primavera i han apujat la temperatura a les nostres ciutats. Contra la desraó, el talent. Contra la violència els llibres. Perquè els llibres ens proporcionen saber, ens ajuden a reflexionar, a ser autònoms, alimenten la nostra capacitat crítica, exerciten la tolerància, faciliten l’expressió d’idees i sentiments i ens fan més lliures. Anem alerta perquè els qui ostenten el poder en són conscients, de la força d’aquest invent del maligne. Com són conscients, també, que l’educació és el principal actiu de què disposa una societat per frenar la manipulació. I no s’amaguen d’impedir-ho (o d’intentar-ho). Per la força, si els cal.

Tipus mòbils 71. Publicat a L’Informatiu el 28/02/12.