Arxiu de la categoria ‘Llengua’

El Gibraltar valencià

dimecres, 21/08/2013

Més sovint del que convindria, els valencians ens calcem les sabates de l’estultícia i ens endinsem en el túnel del temps. Malauradament, sempre apareixem en el mateix punt de la marmota: aquell en què el blaverisme (sovint, castellanoparlant) ens qüestiona d’on ve i com li hem de dir a la llengua que parlem, escrivim i llegim la resta.

Fa poc, a les Corts es va anunciar una nova pseudoteoria politicofilològica (una matèria digna d’estudi) segons la qual el valencià va sorgir per generació espontània en “la més profunda prehistòria”. L’escrivien ja ibers i grecs entre les estrictes fronteres de l’actual comunitat autònoma, i es manté sense canvis apreciables des del segle VI abans de Crist. La iniciativa (sic) s’havia de tramitar d’urgència, tot i que fa ja 43 anys que la definició de la RAE (detonant passiu del nou “conflicte”) volta pel món en centenars de milers de diccionaris impresos i en format online, un sistema de comunicació que, com tots sabem, prové del temps dels àrabs.

La riallada inevitable se’ns congela a la cara quan ens adonem que aquesta burrada (la “barbàrie infinita”, en definició de Josep Torrent) està defensada a les Corts per un partit amb un milió dos-cents mil votants (com Erri de Luca, pense que la dimensió humana de les tragèdies s’han d’expressar en lletres, i no en xifres). Una pixada fora de test aparent que s’emmarca dins d’una estratègia general de dinamització des dels instruments del poder de la unitat de la llengua catalana, en paral·lel a invents com el LAPAO i el ressorgiment secessionista a les illes Balears. Mentrestant, l’educació en valencià és testimonial en ciutats com València, i les ajudes a la promoció de l’ús (que és el que vertaderament importa) queden reduïdes a almoina.

A l’igual que Rajoy ha unflat amb el vent de les banderes patriòtiques la confrontació amb Gibraltar per desviar l’atenció, les autoritats del partit que ens omnigoverna en aquestes terres han exhumat una vegada més el cadàver del conflicte lingüístic (si és que mai havia mort, ni que fóra d’avorriment) per entretenir la caverna. Aquesta setmana hem conegut que pactaran amb les entitats secessionistes la definició que volen que pose la RAE en els seus diccionaris. I aquests estómacs agraïts, engreixats amb diners públics, ja han marcat condicions i línies roges.

Dies enrere ens mobilitzàvem (a la xarxa, que és més còmode) contra els atacs al valencià a l’Arenal Sound, potser sense advertir que fa més de vint anys que vam permetre que la valencianofòbia s’apropiara de les institucions. No importa quantes sentències del Suprem o del Constitucional els aixafen la guitarra; no importa quants pactes hipotètics escenifiquen, ni quantes acadèmies ni organismes s’inventen, perquè el mot ”català” els continuarà provocant taquicàrdies irracionals, tot i que siga una consellera amb aquest cognom (som recargolats, els valencians) qui lidere el nou triple salt al buit. Ara, pel que es veu, les definicions de paraules als diccionaris també depenen de pactes i majories parlamentàries. Quina mandra, tot plegat.

 

Traduccions “simultànies”

dilluns, 24/06/2013

Corria l’any 2006 quan vam aconseguir editar un titol que marcaria un punt d’inflexió en l’editorial on aleshores treballava. Frank McCourt, autor del bestseller Les cendres d’Angela, tenia nou llibre: El professor. Aquesta obra reunia tots els ingredients per esdevenir un èxit en un catàleg que aspirava a incorporar novel·les remarcables de l’àmbit internacional. La notorietat de l’autor (tot i que en català no havia passat de la segona edició de la seua obra clau, en castellà comptava ja amb una setantena de reimpressions) era un aspecte important. L’altre era la temàtica, que connectava perfectament amb el públic principal de Bromera.

La negociació no va ser fàcil: els dos llibres anteriors havien estat publicats a Columna (en tenien, doncs, la preferència) i a l’editorial no havíem contractat abans cap llibre d’aquestes característiques: un llançament mundial molt disputat, pel qual es pagaven xifres que no havíem conegut mai abans. Però desenvolupàrem un pla de màrqueting ambiciós (que després acomplírem) i vam convéncer l’agència que en gestionava els drets. El professor, finalment, seria la gran aposta de l’editorial per al Sant Jordi d’aquell any.

La tirada inicial va ser de molts milers d’exemplars. Molts. I havíem desplegat totes les armes de seducció editorial de què érem capaços en aquell moment. Estàvem coordinats amb l’editorial en castellà, Maeva, amb qui hi havia bona complicitat. En l’últim moment, però, quan ja estava anunciat i programat per al març, McCourt va acceptar venir a Madrid a la promoció. El viatge havia de ser, però, per al mes de maig. L’editorial en castellà va decidir ajornar el llançament (el més important de l’any també per ells) i aprofitar el ressò que tindria la visita de l’autor d’origen irlandés de cara a la Feria de Madrid.

Així les coses, què fèiem amb l’edició en català?

Després de reflexionar-ho molt, vam decidir tirar endavant igualment: l’obra es va publicar, com estava previst, el mes de març, i havia de ser “el llibre de Sant Jordi”. Però resultà un fracàs. Passat el 23 d’abril, les piles de llibres col·locats en llibreries continuaven quasi intactes, i la premsa no havia dedicat més que uns pocs breus. La situació era crítica: les devolucions imminents amenaçaven l’aposta. Què havia fallat? Fàcil: que l’edició en castellà no havia eixit encara. Així de senzill. I així de dramàtic.

Aquesta anècdota m’ha vingut a la memòria en llegir l’entrevista que li dedica La Vanguardia a Josep Cots, editor de 1984. El periodista, Josep Massot, incideix en aquest “fenomen”, que impel·leix les editorials en català a traure les traduccions en les dates en què ho fa l’editorial que disposa dels drets de la mateixa obra en castellà.

“La situación ideal es salir al mercado al mismo tiempo, aprovechando el impacto mediático promovido por las editoriales castellanas. Si ha salido con anterioridad en castellano, cualquier novela, obra poética o ensayo en catalán está muerto.”

També ocorre a l’inrevés: si l’editor en català s’avança al llibre en castellà. La realitat és així de dura.

Finalment vam poder brindar amb McCourt per l'èxit d'El professor.

Ho vam comprovar amb McCourt. Fent esforços notables per part del distribuïdor (el desaparegut Arc de Berà), vam poder convéncer molts llibreters que mantingueren el llibre (que no havien venut) unes setmanes més, amb la promesa que la visita de l’autor a Madrid produiria un esclafit de notícies, entrevistes i ressenyes. I així va ser. La publicació en castellà va propiciar tot de publicitat i promoció, un ressò de primera magnitud, i aleshores un llibre que estava prematurament “mort” va ressuscitar… i de quina manera! Es va col·locar durant setmanes en les llistes dels llibres més venuts i va significar, com apuntava a l’inici, un punt d’inflexió per a l’editorial: en aquella època desbordant d’il·lusió demostràrem que també des de València es poden publicar llibres de gran venda en tot el territori en llengua catalana. Les llibreries ens van començar a mirar amb normalitat (un altre dia parlarem d’això, si s’escau, perquè els prejudicis i els apriorismes van i venen en doble direcció).

No és estrany, doncs, que Massot qualifique d’atrevits els editors que, com Josep Cots a 1984 o Aniol Rafel a Periscopi, s’atreveixen a publicar traduccions en català sense condicionar-les a la data d’eixida del mateix llibre en castellà. La repercussió mediàtica sempre és menor (cal que ens preguntem per què?), però el valor cultural d’aquesta autonomia empresarial mereix tots els elogis. I el suport dels lectors. Hi ha molt de camí encara per esdevenir “normals” en aquest país fragmentat i insegur.

Mataren el verd

dilluns, 25/02/2013

Parlar de Carme Miquel és parlar de dignitat, de coherència i de compromís. Compromís amb la llengua, amb l’ensenyament públic i de qualitat i amb el territori. Un compromís que trasllada també a la seua obra literària. El títol no enganya: es tracta d’una denúncia contra l’especulació urbanística que assola el nostre territori…”

Escrivia aquestes paraules en maig de l’any 2007, amb motiu de la presentació de L’amença de les grues, una novel·la que vaig tenir el goig d’editar i de promoure en companyia de l’autora. Aquella obra de Carme Miquel continuava les intrigues d’un dels èxits de la literatura juvenil valenciana, Uns papers en una capsa, una novel·la que, tal i com deia en aquell apunt, duia (en 2007) 30.000 exemplars venuts. Poca broma!
És oportú recordar ara aquestes dades, perquè confesse que m’ha sorprés molt que la nova obra de l’autora cerque finançament via micromecenatge amb la finalitat d’ésser autoeditada. Mataren el verd s’adreça al públic adult i tracta sobre l’especulació i el mobbing imobiliari (real) al barri de La Punta de València ciutat. Uns fets escandalosos, plens de punts foscos, xantatges, penúries, desnonaments i responsables poderosos, alguns dels quals continuen professionalment en actiu. Una obra literària de denúncia social, ben recomanable, en la línia de l’autora, una lluitadora històrica per la dignificació de la llengua i l’educació al País Valencià, que compta amb nombrosos seguidors fidels, amb un gran potencial de promoció… Què està passant en l’àmbit editorial perquè no hi haja una cua d’editors lluitant per fer-se amb els drets d’aquest manuscrit?
Em sembla un tema de gran rellevància per al sector, especialment el valencià. N’hem parlat també ací, en aquest article intitulat “Autors a la fuga“. Els lectors, de moment, el que podem és fer la nostra petita aportació a Verkami perquè aquest projecte literari de Carme Miquel veja la llum i puguem gaudir, finalment i feliçment, de la lectura de Mataren el verd.

I ara, xiquets, els valencians què fem?

dimecres, 12/09/2012

La casualitat (o els fats) va voler que la Diada històrica de Catalunya coincidira amb la desestimació, a les Corts espanyoles, de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) sobre la Televisió Sense Fronteres. És a dir, que mentre TV3 (supose) informava abastament sobre la manifestació independentista que va traure un milió i mig de catalans al carrer, PP i UPyD (no us perdeu el seu esperpèntic argumentari) vetaven la possibilitat que imatges d’estelades inundant els carrers ens arriben mai amb la nitidesa necessària als televisors valencians. De res van servir les 651.000 signatures presentades a la ILP: Madrid no vol més llengua que el castellà, més cultura que la que encareixen amb l’IVA, ni més informació que la que emana del seu gabinet de premsa (ara dit RTVE). Acceptem-ho, això és així. Ho porten a l’ADN patriòtic.

Malgrat el ninguneig històric més que evident que patim per part del govern central, i que s’ha incrementat (encara més) amb l’arribada del nou inquilí de la Moncloa, el grau d’espanyolitat continua inalterablement àlgid en el sentiment dels valencians. I ara s’obre un nou escenari d’inquietud. La hipòtesi del que podria passar al País Valencià el dia després d’una ja no tan remota independència de Catalunya l’ha descrita Vicent Flor molt millor del que ho hauria fet jo. I no és precisament encoratjadora. Els valencians hauríem de reflexionar amb calma sobre aquesta qüestió, ara que encara hi som a temps.

La pregunta clau que ens hauríem de formular, sobretot a la vista del que s’ha esdevingut aquest 11S a Barcelona, és cap on caminem col·lectivament els valencians i què volem ser de majors. Si el camí fa pujada o si s’accelera la davallada. Si estem disposats a contribuir mansament al procés recentralitzador que ja està en marxa o si ens plantem i aprofundim en l’autogovern. Si ens volem diluir o si volem ser protagonistes del nostre destí.

El 9 d’Octubre és el dia oficial del País Valencià, una data important en un moment clau. És arribat el moment que la societat civil valenciana ens mobilitzem, en una resposta massiva, per celebrar la Diada que ens retorne, per fi, l’autoestima perduda. No es tracta ja només de reivindicar un canal de televisió (amb tot el que això comporta), sinó un projecte propi per al país que anhelem. Ens hi posem?

Man Booker (previsiblement) orfe

dijous, 26/07/2012

Temps era temps en què els editors en llengua catalana corrien (corríem) rere els drets dels guardonats amb els premis més llampants: l’Orange, el Man Booker, el Goncourt… En el món exterior, nord enllà, aquest tipus de reconeixements a obra publicada gaudeixen d’un prestigi enorme, i són (quasi sempre) garantia de qualitat. Però l’eufòria desfermada sembla que s’ha esvaït amb la crisi. Fins i tot en el cas el premi dels premis a trajectòries, el Nobel de literatura. Només comptem amb una única traducció de l’últim Nobel, Tomas Tranströmer: La plaça salvatge (Perifèric), prèvia a la concessió del preuat guardó. No consta l’interés editorial per acostar-nos cap obra més d’aquest autor suec. Potser perquè, al contrari que Jelinek, Pamuk o Müller (per citar només casos recents d’autors sense editor fix en el moment de rebre la distinció) es tracta d’un poeta. I la poesia, ja se sap…

Aquesta setmana s’ha anunciat la longlist del Man Booker 2012, un dels premis més dinàmics i atractius en llengua anglesa. No hi ha els habituals McEwan, Banville, Carey, Smith o Amis, sinó dotze autors amb escassa o nul·la obra publicada a l’Estat espanyol (quatre són novells), i tots ells inèdits en català. Barker, Beauman, Brink, Frayn, Mantel, Thayil… Cognoms desconeguts per aquests indrets. Qui, doncs, amb la que està caient al sector editorial patri s’atrevirà ni tan sols a considerar la publicació d’algun d’aquests manuscrits? No oblidem que el Man Booker ens ha descobert els últims anys perles precioses com Història de Pi, de Yann Martel (LaButxaca, amb pel·lícula d’Ang Lee a la vista); El mar, de John Banville (Bromera); o Tigre blanc, d’Aravid Ariga (Amsterdam), per citar-ne només alguns.

La baixada de les vendes (i la rebaixa de les ajudes públiques) refugia els editors (i, doncs, els lectors) en el convencionalisme. Hi ha poc de marge (i n’hi haurà menys encara en el futur) per al risc, per a l’aposta innovadora, per al seguiment de noves trajectòries, per al descobriment de veus dites “fresques” i qui sap si talents. En l’apartat de traduccions, caminem inexorables cap a l’empobriment de l’ecosistema literari (no dic editorial, dic “literari”), i sembla que ens haurem d’acostumar a veure els mateixos noms estrangers repetits a les cobertes de les novetats. A no ser que aquell autor desconegut genere una elevada expectativa de venda (d’esdevenir bestseller, vaja).

Malgrat tot, si jo fóra un editor en actiu, no deixaria passar l’oportunitat de fer una ullada a la selecció d’enguany del Booker. Hi trobarem sorpreses com The Teleportation Accident, del jove Ned Beauman, que The Independent comparava amb l’extraordinari Jake Arnott, autor de la descomunal The Long Firm (també, incomprensiblement, inèdit en català). Una obra desconcertant i prometedora. Per si de cas hi ha algun editor interessat a la sala, els drets entre nosaltres els gestiona The Foreign Office.

De res!

Una llengua que (malgrat tot) continua caminant

divendres, 2/03/2012

 

 

Ahir es van lliurar, al Paranimf de la Universitat de València, els XI Premis de la Crítica de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (IIFV). La companyia L’Horta Teatre, que va rebre el Premi d’Arts Escèniques i Audiovisuals per la seua impecable trajectòria (continuen fent la pràctica totalitat de la seua programació en valencià, i això, al cap i casal, és una anomalia digna d’admiració) va advertir del perill real i tangible que la pròxima temporada no puguen obrir les portes de la Sala L’Horta. La culpa la tindrien els retalls de la Generalitat Valenciana i el boicot de part del professorat a les activitats extraescolars, que han produït un nombre molt elevat de cancel·lacions de representacions ja previstes. Confiem que aquesta pèrdua mai s’arribe a produir i que, malgrat l’extrema penúria del moment, l’activitat teatral que desenvolupen continue tenint el futur que mereix i desitgem. Perquè els necessitem.

En l’apartat de Comunicació i Difusió Cultural, el guardó ha recaigut ben merescudament en el documental “Una llengua que camina“, coproduït per TV3 i Vilaweb amb la col·laboració de l’ICIC, Edicions Bromera i Edicions 96. La cinta que dirigeix Amanda Gascó mostra l’estat actual de la llengua al nostre “país de l’olivera”, i ho fa mostrant-nos el testimoni i el dia a dia de cinc persones d’arreu de les comarques valencianes.

El vídeo, que transmet una gran estima per la llengua pròpia, es pot veure, entre molts altres llocs web, a TV3 a la Carta (i us el recomane, si encara no heu tingut el gust). El Canal 33 el va passar la vespra del 9 d’Octubre, i des d’aleshores no ha parat de rodar en desenes de pobles i ciutats. Col·lectius, ateneus, associacions culturals i entitats diverses, les mateixes que mantenen viva la flama reivindicativa del valencià, han programat el passi de la pel·lícula en infinitat de llocs, i s’ha possibilitat, així, que arribe a un gran nombre de persones que, d’una altra manera, no n’haurien tingut accés. Ahir mateix, coincidint amb la recepció del premi, es projectava simultàniament a Xàtiva i a Alacant.

On no s’ha pogut veure encara, per increïble que semble, és a Canal 9. Però això ho podríem solucionar…

Ara que tant es parla d’austeritat, ara que RTVV ha hagut de suprimir fins i tot la retransmissió de corregudes de bous (molt a contracor, en paraules del seu director general) per falta de liquidesa, suggerim des d’ací als productors del documental la idea que regalen la projecció a Canal 9. Sí, sí, regalat (mai els el comprarien i, si ho feren, tardarien segles a cobrar-lo). Caldria, doncs, que oferiren desinteressadament a l’ens públic valencià, sense contraprestació econòmica, gratuïtament, altruïstament, la possibilitat d’emetre en prime time el documental. No seria, aquesta, una bona mostra de la “austera modernidad” que reclama López Jaraba? Es pot negar el canal públic valencià, endeutat fins nivells angoixants, a emetre un documental sobre l’estat actual del valencià que no li costa ni un euro al contribuent? La raó ens dicta que no, però… I si ho comprovem?

La llarga Nit d’aquest país

dimarts , 21/02/2012

“No estan els temps per a mandangues.” M’ho abocà així, seriós, un bon amic mestre durant el sopar de la Nit d’Escola Valenciana, que enguany va ser més sòbria i familiar que de costum. Tot i la calidesa de les veus del Cor de l’Eliana que ens comminaven a vetlar la llarga nit del nostre poble, el fred exterior ens tenia els ossos calats. A l’auditori hi eren absents els de sempre (de veritat havien acabat els gestos d’hostilitat dels omnigovernants?), però professorat, pares i mares, sindicats, professionals de la cultura i polítics de tres o quatre colors van escoltar de primera mà el crit del president de la federació, Vicent Moreno, en favor de la unitat d’acció contra els atacs que està patint l’Educació al nostre país. Volem una Educació sense color polític, com propugna Escola Valenciana, però en cap cas inodora ni insípida; la volem perfumada amb gesmil i tarongina, la flaire dels nostres arrels, i amb el sabor de la terra, condimentada amb els ingredients “extra” que els mestres han sabut seleccionar sempre amb bon gust. Una Educació forta, i viva. Una Educació valenciana i de qualitat.

Igual que es van agombolar sensibilitats disperses entorn de la campanya “Sí al valencià”, cal bastir ara un punt de trobada per a tots aquells que consideren que l’educació dels nostres fills i filles no ha de ser objecte de retall ni de retrocés. No pot ser (i que em perdonen els ofesos) que la defensa de l’educació quede restringida a l’acció individual dels mestres, o dels pares, o dels alumnes, o dels polítics de l’oposició. S’equivoca qui boicoteja un llibre, una obra de teatre o una granja-escola creient que així mourà un dit de l’administrador. No és això, amics, perquè l’agressor no està en les files pròpies, i tot aquest despropòsit de retalls que ens desconcerten no ens han de fer perdre el Nord. Som majoria, una majoria immensa i expectant, els qui volem dir que ja n’hi ha prou. I junts podem corregir la deriva autoritària que està prenent tot plegat. La nova estafa electoral que elimina de colp els pocs drets laborals que encara conservaven els treballadors de l’àmbit privat aprofundeix en l’estat d’incertesa, desassossec i temor que s’escampa i senyoreja tenyint de negre l’horitzó.
La tirania del poder, indissoluble ja de la voluntat que dicten els mercats, ens vol empetitits, desunits, acovardits i vençuts. I hem d’aconseguir traure el cap d’aquest forat sense deixar a la cuneta cap cadàver innocent més. Benvingut siga, en aquest sentit, la crida a la cohesió que proposa Escola Valenciana. I benvingut siga, també, l’Objectiu 2015 que prepara Valencians pel Canvi. Perquè és de vital importància que fem pinya, que construïm ponts d’unió, que establim sinergies, que estretem lligams en tots i cadascun dels àmbits al nostre abast. Cal opinar i no callar, eixir al carrer i manifestar-nos en massa, però si aquest cabal de mala llet que covem no el canalitzem correctament acabarem cremant la ràbia al centre de la ciutat, com han fet els desesperats companys grecs que ens precediren a contracor en la submissió.
Tipus mòbils 69. Publicat a L’Informatiu el 14/2/12.