Arxiu de la categoria ‘Política’

El Gibraltar valencià

dimecres, 21/08/2013

Més sovint del que convindria, els valencians ens calcem les sabates de l’estultícia i ens endinsem en el túnel del temps. Malauradament, sempre apareixem en el mateix punt de la marmota: aquell en què el blaverisme (sovint, castellanoparlant) ens qüestiona d’on ve i com li hem de dir a la llengua que parlem, escrivim i llegim la resta.

Fa poc, a les Corts es va anunciar una nova pseudoteoria politicofilològica (una matèria digna d’estudi) segons la qual el valencià va sorgir per generació espontània en “la més profunda prehistòria”. L’escrivien ja ibers i grecs entre les estrictes fronteres de l’actual comunitat autònoma, i es manté sense canvis apreciables des del segle VI abans de Crist. La iniciativa (sic) s’havia de tramitar d’urgència, tot i que fa ja 43 anys que la definició de la RAE (detonant passiu del nou “conflicte”) volta pel món en centenars de milers de diccionaris impresos i en format online, un sistema de comunicació que, com tots sabem, prové del temps dels àrabs.

La riallada inevitable se’ns congela a la cara quan ens adonem que aquesta burrada (la “barbàrie infinita”, en definició de Josep Torrent) està defensada a les Corts per un partit amb un milió dos-cents mil votants (com Erri de Luca, pense que la dimensió humana de les tragèdies s’han d’expressar en lletres, i no en xifres). Una pixada fora de test aparent que s’emmarca dins d’una estratègia general de dinamització des dels instruments del poder de la unitat de la llengua catalana, en paral·lel a invents com el LAPAO i el ressorgiment secessionista a les illes Balears. Mentrestant, l’educació en valencià és testimonial en ciutats com València, i les ajudes a la promoció de l’ús (que és el que vertaderament importa) queden reduïdes a almoina.

A l’igual que Rajoy ha unflat amb el vent de les banderes patriòtiques la confrontació amb Gibraltar per desviar l’atenció, les autoritats del partit que ens omnigoverna en aquestes terres han exhumat una vegada més el cadàver del conflicte lingüístic (si és que mai havia mort, ni que fóra d’avorriment) per entretenir la caverna. Aquesta setmana hem conegut que pactaran amb les entitats secessionistes la definició que volen que pose la RAE en els seus diccionaris. I aquests estómacs agraïts, engreixats amb diners públics, ja han marcat condicions i línies roges.

Dies enrere ens mobilitzàvem (a la xarxa, que és més còmode) contra els atacs al valencià a l’Arenal Sound, potser sense advertir que fa més de vint anys que vam permetre que la valencianofòbia s’apropiara de les institucions. No importa quantes sentències del Suprem o del Constitucional els aixafen la guitarra; no importa quants pactes hipotètics escenifiquen, ni quantes acadèmies ni organismes s’inventen, perquè el mot ”català” els continuarà provocant taquicàrdies irracionals, tot i que siga una consellera amb aquest cognom (som recargolats, els valencians) qui lidere el nou triple salt al buit. Ara, pel que es veu, les definicions de paraules als diccionaris també depenen de pactes i majories parlamentàries. Quina mandra, tot plegat.

 

Un país que es remou

dimarts , 9/10/2012

Avui, 9 d’Octubre, celebrem el Dia del País Valencià en record a la jornada en què el rei Jaume I va conquerir aquestes terres i va donar carta de naturalesa al nostre estimat país. I avui, 774 anys després d’aquella fita, constatem (per fi) que la gent que l’habita comença a moure’s. Més que a moure’s, a remoure’s, incòmoda, neguitosa, molesta, “cremada”.

Els omnigovernants d’aquest país ens continuen posant com a exemple de “lleialtat” a Espanya, però per molta propaganda que hi vulguen abocar per salvar els seus culs acomodats a la poltrona, el menyspreu que ens endinyen des de Madrid depassa ja tots els límits. Els últims anys de Camps al poder eren un clamor diari contra la falta d’inversió del govern de Zapatero; en només dos pressupostos amb Rajoy a la Moncloa (el que ens havia de salvar de totes les plagues bíbliques) ja hem rebaixat aquell llistó de recursos econòmics a la meitat. I des que el gallec va guanyar les eleccions generals no ha gosat posar un peu en aquestes terres, davant la més que evident inacció d’Alberto Fabra. Fets i símbols que no passen desapercebuts ni per a la ciutadania ni per a l’empresariat autòcton, tan servil (i còmplice) en èpoques precedents.

Tot aquest malestar acumulat, que les retallades i l’atur ha convertit ja en cabreig generalitzat, desemboca avui en una enquesta de Metroscopia per a El País en la qual, per primera vegada en segles, l’esquerra suma més que la dreta. Encara més: els dos “grans” partits estatals encongeixen representativitat, especialment el PSPV, que si no espavila aviat es convertirà en tercera força a les Corts. A banda de la baixada espectacular que l’estudi pronostica al PPCV (del 49’3% dels vots al 34’2%, 13 escons menys), sobten dues dades: l’entrada (amb un 7’1% previsible de vots) d’UPyD, que encara no té ni estructura ni candidat en aquest país; i la pujada espectacular de Compromís, en paral·lel a la d’EUPV (les dues coalicions tindrien 13 diputats). Si ens fixem en altres apartats de l’enquesta comprovem que només un 10% dels valencians se sent “només valencià” (2%) o “més valencià que espanyol” (8%). Que una part que ja comença a ser rellevant d’aquesta societat tan espanyolitzada aposte per un partit d’estricta obediència valenciana com Compromís és un fet vertaderament insòlit i encoratjador, que palesa el moviment intern que somou ja les consciències de molts valencians.

Fa uns pocs dies, Pau Alabajos trencava un tabú llargament (i penosament) consentit: feia dècades que cap cantautor en valencià no actuava al Palau de la Música de València. Per a aquella ocasió, Alabajos es va rodejar de molts amics (Vicent Partal, Feliu Vengura, Miquel Gil, Amàlia Garrigós…) i mig centenar de músics de l’Orquestra Simfònica del Coral Romput que convertiren aquella actuació en un esdeveniment musical i cultural de primer ordre per a la ciutat i el país sencer. Es va conquerir el Palau, ple de gom a gom d’un públic emocionat i entusiasta. La primera vegada que vaig veure en acció al de Torrent va ser (no fa massa) en un casino d’Alzira, ell sol amb la guitarra, assegut en un tamboret entre la barra i la màquina escurabutxaques que els propietaris del local no van tenir la deferència de desendollar. Per això, veient-lo ara dalt de l’escenari del Palau de la Musica de València, mentre aplaudíem a rabiar, drets, conscients del moment històric que estàvem vivint, pensava que, en efecte, tot és possible ja en aquest país. Fins i tot les coses més grans i impensades. Amb ambició podem arribar molt lluny. Fem via perquè tot canvie. Abracem la utopia.

I ara, xiquets, els valencians què fem?

dimecres, 12/09/2012

La casualitat (o els fats) va voler que la Diada històrica de Catalunya coincidira amb la desestimació, a les Corts espanyoles, de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) sobre la Televisió Sense Fronteres. És a dir, que mentre TV3 (supose) informava abastament sobre la manifestació independentista que va traure un milió i mig de catalans al carrer, PP i UPyD (no us perdeu el seu esperpèntic argumentari) vetaven la possibilitat que imatges d’estelades inundant els carrers ens arriben mai amb la nitidesa necessària als televisors valencians. De res van servir les 651.000 signatures presentades a la ILP: Madrid no vol més llengua que el castellà, més cultura que la que encareixen amb l’IVA, ni més informació que la que emana del seu gabinet de premsa (ara dit RTVE). Acceptem-ho, això és així. Ho porten a l’ADN patriòtic.

Malgrat el ninguneig històric més que evident que patim per part del govern central, i que s’ha incrementat (encara més) amb l’arribada del nou inquilí de la Moncloa, el grau d’espanyolitat continua inalterablement àlgid en el sentiment dels valencians. I ara s’obre un nou escenari d’inquietud. La hipòtesi del que podria passar al País Valencià el dia després d’una ja no tan remota independència de Catalunya l’ha descrita Vicent Flor molt millor del que ho hauria fet jo. I no és precisament encoratjadora. Els valencians hauríem de reflexionar amb calma sobre aquesta qüestió, ara que encara hi som a temps.

La pregunta clau que ens hauríem de formular, sobretot a la vista del que s’ha esdevingut aquest 11S a Barcelona, és cap on caminem col·lectivament els valencians i què volem ser de majors. Si el camí fa pujada o si s’accelera la davallada. Si estem disposats a contribuir mansament al procés recentralitzador que ja està en marxa o si ens plantem i aprofundim en l’autogovern. Si ens volem diluir o si volem ser protagonistes del nostre destí.

El 9 d’Octubre és el dia oficial del País Valencià, una data important en un moment clau. És arribat el moment que la societat civil valenciana ens mobilitzem, en una resposta massiva, per celebrar la Diada que ens retorne, per fi, l’autoestima perduda. No es tracta ja només de reivindicar un canal de televisió (amb tot el que això comporta), sinó un projecte propi per al país que anhelem. Ens hi posem?

El país de l”Ecce Homo’

dijous, 23/08/2012

 

La senyora Cecília es va plantar un dia davant l’Ecce Homo de la seua ermita i va decidir que allò no podia ser. El cristo estava fet un ídem: difuminat, repelat, envellit. El pas del temps, la humitat i la deixadesa dels responsables del manteniment d’aquell indret havien fet estralls en la pintura. Necessitava a crits una restauració profunda. Era ja un clamor popular. I ella se sentia l’escollida. Volia ajudar, contribuir a que l’església fóra menys decadent, que quedara més bonica i lluïdora. En una paraula: que estiguera en el mapa.

Així que no ho dubtà: va anar a la capital i es va comprar uns pinzells i el kit de pintura més complet que va trobar i un dia, de bon matí, conscient que qui matina rep l’ajuda divina, es posà un vestit nou, elaborat en una sastreria amiga per a l’ocasió, i s’assegué amb parsimònia davant aquella obra que representa el Nostre Senyor flagel•lat. Actuà amb ambició, abocant-hi tot el talent que covava des dels temps de les tenebres i que, per circumstàncies històriques que no venen al cas, no havia pogut mostrar encara.

Primer va ser només la capa del Creador. No s’atrevia a més per por a la reacció del públic, de gust clàssic i tradicional. Amb la mà encara tremolosa per l’emoció, imità el color exacte que havia escollit dècades enrere l’artista i li va fer uns retocs lleugers. Aquella primera actuació en el quadre li va quedar tan i tan bé, que quatre anys després, encoratjada pels veïns del poble i pels estaments eclesiàstics, que havien renovat generosament la confiança en la seua persona, es decidí a reprendre l’operació i a fer-hi canvis més profunds.

Fou aleshores quan s’atreví a acarar el rostre.

En aquella ocasió, però, va sentir com un raig travessava de part a part el seu esperit i pouava en les profunditats del seu ésser. Amb la inspiració que provenia directament de Déu, es trobà immersa en un estat de gràcia pròxim a la santedat, que li permetia explorar amb gosadia extramurs de l’ermita i veure allò que encara no havia estat revelat als humans. Es reencarnà en el Salvador mateix i, posseïda de virtuts que desconeixia, actuà amb determinació màxima. Amb els ulls clucs i les orelles immunes a la crítica, donà solta al pinzell i va idear una fesomia innovadora. Havia concebut una imatge grandiosa, plena de llum i color per alegrar els dies tristos dels seus conciutadans i de tots aquells visitants que s’hi volgueren contagiar de l’optimisme aparentment innat dels indígenes.

Però quan aquell flaix de llum celestial es va extingir, es va escoltar un primer fil de veu que criticava la desmesura de la intervenció. No era un retret nou, però fins aquell moment ningú no l’havia volgut atendre. La imatge de Jesús havia transmutat en quelcom híbrid i indescriptible. Els fidels es mostraven incapaços de reconéixer la imatge primigènia perquè no hi quedava ni rastre del dolor que havia estat la seua essència. I a aquella veu dissident se’n van unir d’altres, més altes i més clares, que ressonaven i s’amplificaven entre les parets del santuari. 

A poc a poc, s’hi congregà a les portes una munió de vilatans contraris a aquella acció, amb les mans unides en un prec unitari per recuperar la identitat perduda. La premsa, les ràdios, les càmeres de televisió van córrer fins aquella població remota a la qual mai abans no havien dedicat atenció, i van convertir els actes de la senyora Cecília en el barret de rialles general. I allò va indignar encara més la població, que havia de pagar amb el desprestigi col•lectiu les errades personals d’aquella il•luminada. Fins que un dia va dir prou i es va rebel•lar i van fer fora Cecília, el retor i tots aquells que havien estat còmplices de la desfeta i la ignomínia.

La beneïda, que no entenia la reacció irada d’aquells que fins aleshores havien lloat amb belles paraules el seu treball, només repetia una vegada i una altra, amb la mirada perduda en l’horitzó imaginat: “el retor ho sabia, el retor ho sabia!”. I és que ella sola havia aconseguit el que tothom anhelava: posar el poble en el mapa. Això era innegable.

Valencians “cremats”

dilluns, 2/07/2012

 

Imatge del satèl·lit Terra de la NASA sobre els incendis a València.

Anit, mentre el poble embogia amb crits, pitades, traques, batukades i focs d’artifici, desenes de bombers, forces de seguretat i voluntaris desplegats durant tota la jornada tornaven esgotats a les seues cases. A Carlet i rodalia, a la comarca de la Ribera, havien tractat sense descans de detenir un foc devastador que cremava (i crema encara) les muntanyes de la nostra comarca i de bona part del país. Tota aquesta gent, herois anònims que s’estimen la terra, va haver de lluitar amb mitjans escassos i sense l’ajuda aèria que ens hauria pogut estalviar l’avanç desbocat de les flames.

Els retalls en les partides dedicades a la prevenció d’incendis són la clau de la responsabilitat política que hem d’exigir en aquest monumental desastre que ja ha convertit en cendra vora 50.000 hectàrees. Per sort, cada vegada són més els valencians i les valencianes que no traguen, que no callen. Testimonis de brigadistes i de bombers implicats en l’extinció dels incendis deixen en evidència la falta de dotacions tècniques i humanes necessàries per a extingir uns incendis que podrien haver tingut un abast molt menor. Deia ahir Jorge Bellver, vicesecretari de Participació i Comunicació del PPCV, que l’esquerra fa demagògia i que no s’ha retallat, sinó que s’han “optimitzat els recursos”. Resulta impactant la desvergonya amb què es continua tractant de manipular la ciutadania amb eufemismes i peripècies verbals.

Els polítics que ens omnigovernen han expoliat durant els últims anys, per acció i per omissió, aquest país, especulant i venent-lo a constructors insaciables. Ens hem quedat sense caixes d’estalvis ni banca pròpia, tenim una taxa d’atur superior a la insuportable mitjana estatal, un deute gegantesc, una extensa taca de corrupció instal·lada en bona part de les nostres principals institucions, una submissió vergonyant del Consell als dictats de Madrid, i un autogovern més feble que mai. I mentre l’interior del País Valencià crema per culpa de la desídia, la mala gestió i la incompetència, Rajoy gaudia de la seua particular caceria d’elefants a Kiev, milers de quilòmetres lluny dels nostres problemes i preocupacions. Se’n fot, de tots nosaltres. Hem passat de creure’ns la “locomotora d’Espanya” a ser considerar uns pàries, exprimits a nivell intern, ridiculitzats de portes enfora i tractats com empestats pel president del govern central, que rebutja qualsevol contacte amb terres valencianes. Tant que les visitava quan estava a l’oposició i ens necessitava per assolir el poder…

Hem de plantar-nos ja! La “primavera valenciana” ha de donar pas a un estiu igualment reivindicatiu. No hi pot haver ni un minut de treva amb els qui conscientment enfonsen el nostre país. Hem d’exigir responsabilitats i dir prou a tanta ignomínia. Cridar alt i fort que ja no aguantem més, que els valencians tenim dignitat i ens volem forts i units per créixer i poder governar el nostre futur segons les nostres vertaderes necessitats. No pot ser, tanta mentida, tanta corrupció, tanta manipulació, tant de balafiament, tant de negoci tèrbol i tanta marginació i abandonament. Compte amb els valencians “cremats”, perquè enlloc no està escrit que tinguem que suportar per sempre totes les barbaritats que ens aboquen al damunt. Apel·lem a l’autoestima, plantem-nos, fem-nos respectar, prenem consciència del nostre enorme potencial col·lectiu… i no hi haurà qui ens ature!

Veus (lluminoses) que s’apaguen

divendres, 15/06/2012

El País Valencià no és un bon lloc per als gestors culturals. Ací es demana el carnet del partit fins i tot per dirigir un museu o un teatre. No caldrà ara que fem un repàs exhaustiu per demostrar l’obvietat, però hi ha dos exemples paradigmàtics d’aquesta trista realitat: el Sant Pius V i l’IVAM. Els dos principals espais d’exposició del cap i casal i, per extensió, de tot el país, estan en mans de polítics àmpliament qüestionats per artistes, galeristes i crítics. Però aquest enfrontament no ha fet variar per a res el criteri de gestió estríctament política que aplica el partit omnigovernant.

Ara ens trobem amb un cas especialment lamentable que pot acabar encallat en el mateix atzucac. Tornaveu, l’empresa que gestionava el Teatre El Musical (TEM) de València des de la inauguració, l’any 2004, ha finalitzat el seu contracte amb l’Ajuntament, i avui mateix es veu obligada a plegar veles. Durant els 8 anys de direcció d’aquest espai, ubicat al bell mig del barri del Cabanyal/Canyamelar, els seus gestors han fet una tasca d’equilibrisme artístic digna d’elogi que, a més, ha obtingut bons resultats de públic (amb una ocupació superior al 60%).

A mig camí entre el teatre comercial (Héctor Alterio, Lola Herrera, Pepón Nieto, José Sacristán), les apostes d’autor, les funcions juvenils i didàctiques, la producció pròpia i els cicles musicals o de dansa, el prestigiós Joan Carles Dauder ha sabut encapçalar un equip jove i ben format, amb les idees clares i una concepció global de l’espai, sense complexos per la seua ubicació perifèrica en el mapa de la ciutat. Gràcies al seu esforç ha estat possible bastir una programació potent i arriscada, en bona mesura en valencià (una raresa en la cartellera teatral del cap i casal) i que, en l’apartat musical, ha programat concerts dels Manel, Jaume Savall, Jaume Sisa o Feliu Ventura, entre molts altres. Tot això en un espai de titularitat municipal, en el qual la majoria absoluta de Rita Barberà hi té l’última paraula. I sembla que ja s’ha dit.

El contracte de gestió de Tornaveu ha finalitzat (i fins i tot, s’ha prorrogat uns mesos) sense que s’haja fet públic encara el plec de condicions per a un nou adjudicatari. Amb el pressupost dràsticament minvat i en les dates en què estem, no hi ha temps material perquè TEM òbriga les portes en condicions la nova temporada de tardor. Es produirà un buit que desmereix tota la feinada feta fins el moment per fidelitzar el públic. Desitgem (tot i que ens envolten els dubtes, atesos els precedents) que la nova gestió recaiga en mans tan professionals com ho ha estat fins el moment, perquè aquest teatre  continue dotant el barri i la ciutat sencera del far cultural que necessita i mereix. Siga com siga, cal, també, agrair a Tornaveu l’extraordinari treball realitzat aquests anys i confiar que el seu talent i la professionalitat de tot l’equip troben altres vies en l’àmbit cultural per continuar oferint-nos llum al final d’aquest túnel tan fosc i tan brut.

Perdre pes (i aprimar la ment)

dimecres, 9/05/2012

Abans que el sistema petara amb tota la seua cruesa i deixara sense paraula els governants, la majoria de promeses electorals ja eren paper mullat. I els acords, per més solemnes que es presentaren, tampoc no servien de gran cosa. El 1998, els partits amb representació a les Corts van consensuar la Llei Valenciana de la Música. El text, grandiloqüent, perquè les paraules són gratuïtes i el paper del DOCV molt agraït, prometia “el foment, protecció, coordinació, planificació, difusió i promoció” d’aquesta expressió artística, viva i ben arrelada de nord a sud del país. Molts alcaldes, diputats i consellers s’omplin la boca lloant la importància de les bandes de música, de la tradició i de la festa, però les notes que prediquen no lliguen amb el pentagrama numèric que les sustenta. Als retalls en les ajudes a les bandes, s’han unit els incompliments i els impagaments del Consell: encara no han rebut ni un euro dels 6’4 milions que se’ls van assignar per a 2011, any doblement electoral i, per tant, de promeses vàcues al quadrat.

El sector de la lletra impresa (o no) també compta amb una d’aquestes reglamentacions fantasmes: la Llei del Llibre, aprovada el 2002. En aquell redactat s’hi parla del llibre com “un bé cultural fonamental que cal preservar i promoure” i “un bé econòmic que, en la nostra comunitat, mou una indústria cada vegada més solvent”. I s’hi parlava d’impulsar “plans i programes d’actuació, anuals o plurianuals, amb la dotació pressupostària adequada”. Res d’això no s’ha produït mai, ni sembla que vaja a produir-se ja mai més en el futur si no canvien les prioritats i deixem de salvar a la banca per salvar les persones i tot allò civilitzat que els habitants d’aquesta part del món hem construït, conservat i perfeccionat amb el pas de les generacions.

Convé recordar-ho, perquè quan s’apliquen retalls d’un 80% a les minses ajudes que hi havia en el sector editorial (ara són més baixes que mai abans en la història de la democràcia) o es deixa de pagar el que s’havia promés al món de la música no és només pel context de crisi. És perquè no s’hi creu, ni s’ha cregut mai, que la indústria cultural d’aquest país fóra un element per protegir i impulsar. La cultura sempre ha estat la “maria” dels pressupostos autonòmics. Excepte per a construir edificis megalòmans buits de contingut. Les conseqüències d’aquesta política destarifada són ja visibles, i fan mal. Es tanquen escoles de música i cau l’activitat cultural en general per falta de públic i d’estímul. Enguany, per primera vegada, el panorama escènic valencià no ha obtingut cap guardó Max, fet que no pot ser anecdòtic. Els valencians hem perdut poder polític i econòmic (si és que n’hem tingut mai), i ara estem perdent a gambades el (limitat) pes que teníem en l’àmbit cultural.

Tal i com afirma el president de les bandes de música, Josep Francesc Almería, “la cultura es paga”. I la falta d’inversions en cultura, caldria afegir, es paga també. I, a la llarga, ix molt més car per a tots. Perquè sense la cultura, la vida és només biologia.

Publicat a L’informatiu el 8/5/12.

Símbols “indecorosos”

dimecres, 18/04/2012

La dreta autòctona té obsessió amb les samarretes de Mònica Oltra. Per això volen prohibir-li-les. És indubtable la rendibilitat propagandística i mediàtica que va assolir el primer “Wanted, only alive” adreçat a l’aleshores president de la Generalitat. I el “Canal 9 manipula” en el pseudodebat televisat per la ràdio televisió valenciana. Dues fites d’una estratègia que ha popularitzat (i acostat al debat real, al que es cou a peu de carrer) tant la figura de la diputada com la coalició mateixa. 

Superada aquella tensa legislatura, amb una presència consolidada a les Corts i amb Camps foragitat de la primera línia, semblava sobrer reincidir amb el “No nos falta dinero, nos sobran chorizos”. Tot feia indicar que era temps de passar pàgina a aquella tàctica, que, si bé acapara titulars, pot resultar reduccionista i banalitzar el treball de Compromís a les institucions. Però amb els dies, aquell acte aparentment (només aparentment) ingenu s’ha comprovat altament productiu. Diríem, fins i tot, que va resultar necessari. D’una banda, per la denúncia expressada blanc sobre negre a la samarreta. De l’altra, perquè va condicionar l’acció de tota l’esquerra, que es veié impel·lida a solidaritzar-se’n i a abandonar l’hemicicle, marcant-los així el pas. Finalment, i el més important de tot, perquè ha aconseguit retratar (de nou) el tarannà autoritari del partit omnigovernant.

Després del “le abandono que deje la sala”, Juan Cotino s’ha tret de la màniga un nou reglament de la cambra, que aprovaran hui. Són unes normes ad hoc per a, entre altres, prohibir l’ús de les samarretes amb missatge. En endavant, a les Corts no es podrà utilitzar cap símbol (aviat, potser tampoc determinades paraules o expressions) que al parer del senyor del crucifix resulte “indecorós”. El pròxim pas serà implantar l’uniforme en la vestimenta dels diputats, ja que en el pensament, ara com ara, no hi poden entrar.

Usen l’excusa del “decoro”, però no busquen sinó l’anul·lació d’un acte que escapava al seu control. Indecorós és tenir una caterva d’imputats asseguts als escons com si tal cosa. Indecorós és l’absentisme irresponsable del diputat Camps. Indecorós és fer pagar la crisi als qui menys tenen. Indecorós és l’espoli fiscal a què ens té sotmesos Madrid. Indecorós és haver llançat a perdre el sistema bancari valencià. Indecorós és abusar de la majoria absoluta per silenciar el dissident. Indecorós és, com va denunciar Oltra, convertir les Corts en “un cortijo on només es diu allò que el PP vol que es diga”. Tot això és el que resulta indecorós, indigne i obscé. Però contra aquests abusos no hi ha previst que les Corts aprove cap nou reglament. Ens trauran les samarretes, però encara que ens despullen de tota vestimenta continuarem combatent i denunciant l’exercici arbitrari del poder.

 Tipus mòbils 77. Publicat a L’Informatiu el 17/04/12.

Matar el socialisme valencià

dimecres, 4/04/2012

Sura en l’ambient (no cal ser molt perspicaç per detectar-ho) una ànsia bastant generalitzada i indissimulada per soterrar el PSPV abans d’hora. En els dies previs al congrés que els socialistes valencians han realitzat aquest cap de setmana a Alacant, un vídeo d’El mundo palesava que l’estat d’autocrítica interna dels exdirigents (inconcebible en cap altre partit) havia arribat al límit de la flagel·lació (o diguem-ne revenja). Joan Ignasi Pla hi afirma: “estem en un punt d’inflexió cap a la irrellevància. [La societat] passa molt del partit socialista”. Quan Ximo Puig va ser escollit a la fi nou secretari general van eixir tot de veus a la xarxa per menysprear la seua capacitat regeneradora, ja que prové de l’època (llunyana) de Lerma. Em fa l’efecte que les opinions contràries a la seua elecció s’haurien repetit amb idèntica melodia si haguera eixit Alarte o qualsevol altre candidat hipotètic (què se n’ha fet de Mata, per cert?). Crítica interna i externa per conduir el PSPV a un atzucac.

 Es vol donar la impressió que el socialisme valencià està acabat, i que allò és un projecte irrecuperable. I a mi, que no sóc analista polític ni ho pretenc, em sobta que el segon partit valencià, que triplica ell sol la suma dels diputats de Compromís i EUPV junts, al que van votar en les autonòmiques de fa menys d’un any prop de 700.000 valencians i valencianes, em sobta, dic, que se’l vulga considerar des d’instàncies diverses tan irrellevant o marginal. Perquè no ho és. D’acord que el PSPV està ben lluny de ser el que era, que toca fons en cada nova convocatòria electoral, que hi ha una desafecció creixent entre els seus simpatitzants tradicionals, que han perdut quasi totes les cotes de poder, que el seu treball (incorruptible en la lluita contra la corrupció del PPCV) no s’ha visibilitat ni rendibilitzat en absolut, que no captiva votants joves, que té un discurs difús (quan no contradictori), que no marca agenda, etc, etc. Estic d’acord amb tot això, però no digues blat fins que no estiga al sac i ben nugat.

 A la societat valenciana li convé un partit socialista sòlid, que deixe de mirar-se el melic, que redrece el missatge, que es valencianitze, que connecte amb una part de la societat tan àmplia com siga capaç, que ens oferisca propostes de progrés clares, atractives i regeneradores. I que això no siga un impediment perquè la resta de partits d’esquerres consolide i eixample el seu propi camí. Han de recuperar molts vots al PP i guanyar l’abstenció i la desafecció creixents. N’hi ha espai per a tots. Cal determinar en quines proporcions. Haurà d’arribar el dia en què tots plegats, amb les diferències que enriqueixen la nostra societat, però amb uns punts mínims comuns recognoscibles i compartits, assolisquen un camí d’enteniment i creen la il·lusió col·lectiva que propicie el canvi. Perquè el País Valencià futur serà cosa de tres o no serà. Si Ximo Puig i la seua executiva gegantina són capaços de liderar aquest país o es conformen (com els últims anys) amb el paper de comparses passius està per veure. En les seues mans està el seu propi futur, però tots ens hi juguem alguna cosa.

 Tipus mòbils 75. Publicat a L’Informatiu el 03/04/12.

La humiliació del silenci

dissabte, 17/03/2012
La nostra societat té el vici nefast d’ocultar allò que no interessa. Com si negant-los, els problemes deixaren d’existir o se solucionaren sols. Les factures que ixen ara de la profunditat dels calaixos municipals, els contractes públics però alhora confidencials amb arquitectes de renom o empresaris que tenen la fórmula inconfessable per enriquir-se, les comissions d’investigació que són vetades, les manifestacions que es volen reduir a colp de porra… Però tot això empetiteix al costat del silenci humiliant que ha acompanyat durant dècades el drama indigne dels xiquets furtats durant el franquisme.

Costa d’imaginar un dolor més profund que el d’una mare a qui li arrabassaren el fill de les mans en el moment del part pel simple fet de ser més pobre o menys de dretes que les famílies que se’ls quedaven (sovint, comprats) i els criaven com a propis. No es pot imposar una condemna més llarga i més amarga a unes persones (mares i pares, fills i filles) que han vist truncada la seua existència, alterada per sempre més, esbiaixada sense pietat per la despòtica actuació dels qui regentaven o combregaven amb la dictadura.

Llegir i escoltar el relat dels afectats, com podem fer al documental  Torneu-me el fill!, posa els pèls de punta. Una mare que confessa entre plors “yo le supliqué a las monjas que me devolvieran a mi hijo y me dijeron que ya no podían” trenca el cor. Però no a tots. Fa uns dies, Esquerra Unida, de la mà de la diputada Esther López, va presentar una proposta no de llei per impulsar una comissió d’investigació dels casos denunciats al País Valencià i crear un banc d’ADN que creue les dades dels afectats. PSPV i Compromís donaren suport a la iniciativa. El PP la tombà.

En aquell ple de la vergonya, el president de les Corts va voler censurar Mònica Oltra quan esmentà que sor Aurora (que va rebre el títol de filla adoptiva de la ciutat de València de mans de Rita Barberà el passat octubre) nega informació a les persones que es concentren a les portes de la Casa Cuna Santa Isabel cada primer dissabte de mes per reunir pistes sobre la identitat real dels xiquets donats en adopció en aquella època tenebrosa. El president del crucifix declarà “indecorosa” la referència, perquè segons diu, a les Corts no s’hi pot parlar de persones o institucions que estan presents allà (fet que exclouria del debat parlamentari qualsevol tema tret de l’endogàmia o l’antropofàgia política). El vídeo d’aquell instant, amb el socialista Juan Soto exterioritzant la ràbia per la injustícia, retrata molt bé la baixesa moral d’una classe dirigent que no pot suportar la transparència.

Finalment, la tenacitat de l’oposició ha aconseguit que el PP rectifique i pacte amb la resta de grups la creació d’una comissió interdepartamental per esclarir les adopcions il·legals i els robatoris de nadons d’aquell període no tan llunyà. És un primer pas per reconéixer uns fets que haurien de ser resolts amb la màxima urgència. Tancar els ulls davant l’evidència d’un delicte és d’una profunda indignitat. Si no en parlem, si no esclarim aquest passatge punyent (i viu) de la nostra història recent, no farem sinó agreujar la tragèdia.

 

Tipus mòbils 73. Publicat a L’Informatiu el  13/03/12.