Educat 1×1: de la incompetència al no res

Què no és certa la llei universal que mana que l’educació i la sanitat són el fonament del desenvolupament i del benestar d’una societat? Que potser no havia quedat clar que el ridícul 2,3% del PIB dedicat a educació a Catalunya fins al 2004 era la riota de qualsevol analista? Que no havien deixat ben clar –els nostres polítics del tripartit– que calia aconseguir un 6% del PIB català dedicat a educació per tal d’assolir una qualitat formativa, d’infraestructures i de mitjans  que donés lloc a uns resultats acadèmics molt millors? Que potser aquell govern no havia fet un pla que s’ha anat implementant aquests darrers cinc anys per assolir aquest PIB?

I ara que el govern català ha millorat tant el PIB d’ensenyament, en què quedem? Doncs que la conjuntura i el dèficit espatarrant manen. Com ha dit la consellera, no hi ha “cuartus” i a retallar tot allò “innecessari” o “secundari”. A banda del retall de sous als docents gràcies a tan bona pensada del govern central, la senyora consellera proposa eliminar la sisena hora el curs vinent. Els alumnes faran 25 horetes setmanals enlloc de les 30 actuals i, amb quin resultat?: doncs que sobra  una mitjana de 4 mestres per escola que passaran a fer substitucions, i els que ara fan substitucions… a l’atur directament. En resum, un nou “decretassu”: de la mateixa manera que es van inventar i imposar aquesta sisena hora sense cap justificant pedagògic clar en època de vaques grosses, ara arriba la ressaca: per decret s’acaba sense cap justificació pedagògica.

Passa el mateix amb el projecte Educat 1×1, potser un dels projectes estrella de la incompetència del tripartit català i del govern espanyol, al que em referia en l’article EducaT 1×1 = 0x1x0x0x0x0x0  = portàtil x alumne x  connectivitat x instal·lacions i qualitat de vida x continguts i metodologia x formació del professorat x manteniment = 0 ?

Una gran idea per dotar d’ordinadors portàtils als alumnes d’ensenyament obligatori espanyols… sense comptar amb cap conseqüència lògica: no es va voler pensar o es va pensar tard i malament ni en infraestructures (connectivitat a internet i elèctrica) ni en programari ni en llibres digitals com cal (excepte 2 editorials que sí tenien fets els deures, la resta van vendre pdf enriquits!!!), ni en formació adequada als docents, ni en manteniment dels equips. És a dir, ordinadors per als alumnes perquè sí, per ser moderns, per aprofitar la subvenció de l’UE, que si no la perdien! Tota una muntanya de despropòsits descomunal, sense cap responsable visible, amb la patata calenta passant del Departament d’Educació al Ministerio i als ajuntaments i viceversa. I, enmig d’aquesta opereta tecnològica digna de república bananera, els pobres instituts i escoles amb un munt de màquines i d’alumnes sense ben bé saber què fer.

Afortunadament, la senyora Rigau ha acabat magistralment i d’un cop amb tot aquest sarau insostenible. S’atura aquest pla sine die, no pels motius que he assenyalat abans, sinó sobretot pels “cuartus”. Respirem alleugerits docents, editorials, centres educatius, alumnes, pares i mares!!! Tornem al llibre-llibre, el de paper; tornem a la tradició, involucionem… i tots contents. Qui piula? Pocs, en sembla? Ningú?

I ara tornem al començament. Tot i la conjuntura econòmica i l’endeutament, no hagués estat més saludable donar un pas endavant? Analitzar què de tot el pla no funcionava i muntar els mecanismes i accions capaces de tirar-lo endavant amb seny, establir un nou calendari, planejar el futur amb objectius a llarg termini i una bona programació per assolir-los (ben al contrari del la política erràtica i sense definició de l’Àrea TAC i Àrea TIC del Departament d’Ensenyament, hereves en indefinicions i en anar improvisant del mític PIE (Programa d’Informàtica Educativa)). Ah, sí, i dotar-lo econòmicament com cal, pensant en el futur i en que no ha se ser una moda de dos anys sinó un dels pilars de l’ensenyament dels nostres fills i filles a partir d’ara.

Mentrestant, amb tants canvis de governants, lleis orgàniques d’Educació, LECS, i Pactes Nacionals d’Educació (no acomplerts en el 90% i aprovats en contra de la majoria dels docents), sindicats que cada dia són més lluny de les necessitats reals dels i de les mestres i que encara pensen i actuen com en el segle XIX, allaus de paperassa i burrocràcia educativa portada al límit, a qui li toca treure les castanyes del foc som els de sempre, els docents. I segurament ho fem portats per l’ofici, el seny i un sentit de la dignitat professional i molta voluntat de millorar; o potser simplement estem una mica sonats i creiem en les petites persones amb les que treballem.

Us diu tot això un seguidor d’en Jaume Creixell, entrenador del Premià, i del Tardà del Polònia (algú ho havia de dir…), enamorat de la seva claredat i del to d’estar fins el capdamunt de massa coses.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús