Après de mai, d’Olivier Assayas

Olivier Assayas no és el primer director que s’interessa pels fets del maig françès. Fa relativament poc, Bernardo Bertolucci i Philippe Garrel presentaven la seva pròpia visió d’aquest moment històric, si bé de maneres diferents. Mentre que la pel·lícula de Garrel es construïa a partir d’un to intimista, cru i minimalista però d’un gran lirisme gairebé èpic (com és habitual en les produccions d’aquest director), Bertolucci realitzava un artefacte molt més espectacular i glamourós, però també menys arriscat, que jugava amb uns personatges que es deixaven estimar a la primera i que representaven tot allò que anhela la joventut: llibertat, romanticisme i una sofisticació estètica impossible de rebutjar. Après de mai vindria a sumar-se eventualment a aquest díptic amb caràcter propi i refugint el cliché.

 

“No hi ha nostàlgia”, diu Assayas a propòsit del seu útlim film, “volia en tot cas revisitar un període que m’atreia particularment però sense caure en el tòpic”. I efectivament es pot dir que ho aconsegueix. La seva pel·lícula prèn com a eix central els esdeveniments i l’agitació social del mes de maig del 68 però ho fa amb l’ull posat a una altre banda. El que fa Assayas és servir-se d’aquest període com a emblema de l’inconformisme per construir una lúcida reflexió de caire més universal sobre la difícil transició de la joventut al món adult. A Après de mai, Assayas ens presenta una sèrie de personatges incapaços de trobar el seu propi camí en una realitat alienada i hostil en la qual no hi veuen un futur emocional o professional que s’amotlli als seus ideals. La recerca de la pròpia identitat és, doncs, un dels temes fonamentals de la pel·lícula.

Assayas ens presenta Gilles (Clément Métayer), Chistine (Laure Créton) i tot un grup de joves estudiants compromesos de províncies que arran d’una escaramussa de fatal desenllaç amb les forçes de l’autoritat es veuen forçats a abandonar el país durant un temps i fugen a Itàlia. A poc a poc, cadascun d’ells s’interna per diferents camins. Gilles, el protagonista, es debat entre l’amor per la dòcil Christine i la ferida provocada per la fatal Laure (Carole Combes), però també per trobar una militància real que no caigui en el dogmatisme. És doncs  gairebé a cegues que els personatges d’Assayas coquetegen amb diversos estils de vida, des de la fugida sense rumb cap a orient impregnada d’amor lliure i de viatges psicotròpics fins a l’adhesió a un grup de cineastes partidaris de la causa revolucionària a l’Amèrica del Sud. Cal a dir, però, que a totes aquestes temptatives de persecució de la felicitat les segueix finalment el desencant i la paulatina adaptació al món del qual fugien. El món adult, estandard de l’ordre, s’acaba imposant a les aspiracions romàntiques de tota una generació, i a poc a poc sembla que cadascun d’ells acaba trobant el seu petit lloc dins de la societat.

El missatge d’Assayas acaba sent que tot període de convulsió és necessari per trobar la pròpia identitat, en el cas de Gilles, i en una metàfora poderosa, l’amor pel cinema. Tal com deia el poeta americà Frank O’hara, “in times of crisis, we must all decide whom we love”. Après de mai pot llegir-se doncs com una rica bildung sentimental que també és a la vegada tota una proesa estilística, la virtut de la qual és principalment detonar la linialitat narrativa; les històries defugen qualsevol ordre al ser explicades, més aviat es juxtaposen, prenent-se cadascuna el seu temps, donant la impressió de ser caòtiques, però aconseguint una altra cosa,  i aquesta és captar trossos de vida en tota la seva complexitat. La diversitat d’escenaris, d’històries i la dilatació del temps, permeten accedir a un grau superior de coneixement de la realitat dels seus personatges i de les seves pulsions. Entre ells s’atrauen i es repel·len, conviuen o s’allunyen, però en tots s’esdevé la poderosa marca de la història personal. Les històries fluctuen com rius que aparentment no es dirigeixen enlloc (a vegades paral·lels), però que finalment, en el seu transcórrer, acaben trobant el seu sentit.

A part de constituir un interessant trítiptic sobre maig del 68 juntament amb Les amants réguliers i The dreamersAprès de mai també s’emparenta amb l’últim i celebrat film de Mia Hansen-Love, Un amour de jeunesse, que no casualment és la seva parella sentimental. Ambdues pel·lícules es remunten a l’adolescència per trobar-hi un esperit generacional, amb sentimentalitats diferents, però compartint un savoir-faire i una subtilesa digna dels grans cineastes. Deixin-se doncs portar per la vida que corre per les venes d’Après de mai, no se’n penediran.

1 comentari

  • ian fletcher

    27/07/2013 19:31

    Ah l’amour, toujours l’amour!
    Eh oui les amis…
    De veritat sembla qu’els francesos tinguin un tic romantic sobre aquest temás, i ho saben ben expressar.
    Perqué? Doncs d’una banda son molt analitics (Didérot, Descartes), d’altra part son els llatins mes nordics i idealistes. Els de mes al sud, son mes concrets, mes realistes. no posan l’amor com a prioritat absoluta. Crec…:)

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús