Io e te, de Bernardo Bertolucci

Feia més de deu anys que Bernardo Bertolucci, un dels cineastes italians vius més importants, no realitzava una pel·lícula. La darrera va ser al 2003, The Dreamers, en la que recreava maig del 68 i les contradiccions de la revolta burgesa a través d’un triangle amorós de luxe: Michael Pitt, Eva Green i Louis Garrel. En ella hi havia com sempre alguns dels temes recurrents de la seva filmografia com la reclusió i l’aïllament de l’exterior o un marcat gust (i explotat aquí al límit) per la sensualitat i l’erotisme. Ara, tot just fa poc s’estrena a Espanya la seva darrera pel·lícula, Io e te.

A L’últim tango a París (1972), una de les obres més cèlebres del director, Bertolucci, juntament amb una supèrbia interpretació de Marlon Brando i una debutant Maria Schneider, narrava la història de dos desconeguts que es trobaven en un pis de París i que mantenien una relació estrictament sexual i passional sense ni tan sòls dir-se els respectius noms. D’aquesta manera, i com es va donar en diverses obres cinematogràfiques del moment, Bertolucci aconseguia transformar algunes de les seves obsessions en perfectes metàfores sobre la ressaca emocional que va comportar la caiguda de les utopies post – 68. El tancament, l’hermetisme i el rebuig de l’apertura cap a un món declaradament hostil i fallit es convertien en senyes d’identitat d’una generació perduda. A The Dreamers, els tres protagonistes vivien una dolça lluna de mel de sexe i droga a l’interior d’un pis de la burgesia parisina mentre a fora la ciutat sencera es convulsionava. Ara, el director italià torna a la càrrega amb Io e te, que des d’una altra perspectiva torna al tema de l’aïllament, però abandonant el marc social polític en què abans era tractat aquest tema.

El Lorenzo és un jove italià de 14 anys amb una marcada voluntat per la reclusió i de caràcter poc sociable que decideix instal·lar-se sense que els seus pares ho sàpiguen al soterrani del pis on viuen en comptes d’anar a passar una setmana en una esquiada escolar. Poc després, rebrà la visita inesperada de l’Olivia, la seva germanastra drogoadicta amb qui no ha tingut pràcticament relació. Els dos conviuran en aquest espai durant el transcurs d’una setmana en què aprofundiran, si bé de manera obligada, en la seva relació. La pel·lícula està basada en la novel·la homònima de Niccolò Ammaniti.

A través d’una sòbria i claustrofòbica posada en escena, Bertolucci ens submergeix en un mar de frustracions emocionals i sentimentals que uneixen als dos personatges i que indirectament, els han portat a l’autodestrucció. L’Olivia troba en les drogues una resposta a l’absència d’una figura paterna i el Lorenzo decideix tancar-se en el soterrani en part a causa d’una difícil relació de complexe edípic amb la seva mare. D’aquesta manera s’estableix una dialèctica inconscient entre el món extern i la realitat hermètica que decideixen viure. El recorregut que traça frenèticament un armadillo dins de la seva gàbia en una botiga d’animals i un formiguer de vidre que acaba trencant-se exerceixen de metàfora del tancament sobre sí mateixos dels dos germans.

Però un dels punts forts de la pel·lícula és la visió sobre ells que projecta el cineasta, qui no pot evitar al tractar-los, una gran i commovedora tendresa. Lluny dels personatges torbats i desesperats com el que interpretava Brando, Bertolucci mima a les seves criatures i fa que l’espectador hi empatitzi de seguida. També entre ells ho fan; la necessitat de l’altre queda patent quan el Lorenzo, sense que la seva germana el vegi, decideix ajuntar els llits en què dormen i posar-los de costat, gest que després repetirà a la seva vegada l’Olivia. O en una de les millores escenes del film, quan els dos germans ballen al son de David Bowie resolent d’aquesta manera una tensió eròtica latent que culmina a manera gairebé de coit.

Io e te doncs, és una delicada i emotiva pel·lícula sobre les relacions humanes que gira en una òrbita discreta però constant, al voltant de temes com el difícil trànsit entre la infantesa i l’adolescència o els traumes familiars. Bertolucci torna després d’una llarga pausa al món del cine però, més important encara, a seduir-nos amb una història repleta d’humanitat, a la que potser se li hagués pogut demanar una mica més d’atreviment, però que funciona a la perfecció i que deixa petjada en l’espectador. Cal destacar per altre banda les interpretacions dels dos protagonistes, ambdós debutants, especialment la de Tea Falco en el rol de la atractiva i problemàtica Olivia. En definitiva, cinema i del bo!

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús