Entrevista a Xavier Rubert de Ventós

 

Em reuneixo amb el Xavier Rubert de Ventós a propòsit de la seva última publicació, Dimonis íntims (Ed. 62, Anagrama). Parlem de tot una mica; de la filosofia, de l’acte d’escriure unes memòries o de la relació complicada que s’estableix entre les idees i la vida.

Què l’ha portat a escriure aquestes memòries?

Jo solc escriure les coses que em passen, no pensaments, sinó més ben dit sensacions, i vaig trobar cinc llibretes d’èpoques anteriors. En vaig extreure, gairebé literalment, el que es pot llegir ara en aquest llibre. El motiu suposo que té a veure amb el fet que sempre m’ha molestat una mica que la gent que em llegeix es quedi amb la meva faceta teòrica i no amb allò que per a mi sempre ha vehiculat aquesta teoria, a saber, les emocions, les anècdotes que li passen a un, etc. Volia, per tant, allunyar-me d’aquesta imatge, una mica rígida potser, de filòsof, de professor.

D’alguna manera podem dir que el llibre és una mena de pornografia sentimental. De fet, vaig estar prop de sis o set anys decidint si publicar-lo o no, a causa que m’incomodava el fet que hi parlés de força gent que encara és viva i de la qual desconeixia les seves possibles reaccions. En aquest sentit, aquest lapse que va transcórrer fins a la seva publicació es pot considerar alhora com una espècie decoitus interruptus.

Un dels aspectes més interessants a l’hora d’abordar aquestes memòries és el fet que hagi decidit dividir-les en parts temàtiques sense respectar una linealitat cronològica. En certa manera, el resultat acaba sent una cosa així com un cubisme biogràfic. És intencionat?

Sí, es interessant el que comentes. Això no obstant, no va ser una decisió tan intencionada, va sorgir així. No ho vaig pensar tant. Si hagués trobat una raó exacta que justifiqués l’estructura del llibre, probablement no l’hagués escrit. Montaigne hagués explicat la seva biografia a través del diari, un altre a partir d’aforismes, i a mi em va sortir aquest aiguabarreig. Però, en tot cas, així es com va sorgir tot de manera orgànica.

A excepció de, potser, la part dedicada a la trobada amb Borges.

Sí, bé, aquesta és la part més afegida, menys orgànica amb el conjunt del llibre. Vaig trobar algunes de les notes que havia pres després de la meva trobada amb Borges, algunes ja han estat publicades en alguna revista, i vaig decidir afegir-ho a allò que ja tenia. A més, el llibre acabava amb aquestes històries una mica «fortes» i no m’acabava d’agradar la sensació de tancar el llibre amb això. Em resultava, si hem d’ésser francs, una mica estrany i incòmode, i per això vaig afegir també això de Borges.

Contra la modernidad, vostè escriu que l’acte de conceptualitzar, és a dir, de filosofar, sorgeix sempre de la por davant el que desconeixem, el que se’ns escapa. Sempre ha estat així?

Sí. Conceptualitzar, filosofar, ha estat per a mi el millor remei contra l’angoixa. És una cosa completament homeopàtica. Tot el que és melodramàtic, en escriure-ho, es torna trivial. Quan ho veig escrit, em curo. D’alguna manera li trec importància. Es torna poc perillós, menys inquietant. I llavors és quan em descobreixo exagerant i em sento una mica paternalista amb mi mateix.

Una cosa que refermaria allò que la teoria no sorgeix per ella mateixa, sinó dels fets més quotidians que li passen a un, tal com comentava abans, és a dir, que la reflexió sobre l’amor probablement sorgeix del pànic davant una ruptura que de la simple pruïja intel·lectual.

Exactament, sóc un neuròtic intel·lectual. Visc en la incertesa constant que causa tot el que m’envolta. Això és una font d’angoixa.

Si assumim que la major part de les vegades la teoria sorgeix de la pràctica, com a mètode de coneixement i protecció, fins a quin punt aquesta, la teoria, ha de vehicular també les nostres coordenades morals o ètiques en la vida?

Sempre he estat a favor d’una filosofia que estigui estretament vinculada amb la quotidianitat de la vida. Per explicar-ho millor, sempre explico l’anècdota següent: una vegada vaig trobar un ocell que havia caigut al jardí i el vaig agafar amb la mà. Després va venir el meu germà a dir-me alguna cosa i li vaig haver de prestar atenció. Quan vaig tornar a mirar, l’ocell estava mort. Havia estret, sense adonar-me’n, una mica més del compte. Per a mi la filosofia és necessàriament aquest punt mitjà entre la fascinació davant el que desconeixem i intentar no ofegar-lo en abstraccions massa complexes, i mantenir sempre el nostre objecte d’estudi en vida. Una filosofia, en certa manera, orgànica. Conscient de ser part d’un tot que la depassa.

Els grans sistemes conceptuals del segle XIX són aproximadament aquest «estrènyer massa l’ocell»?

Completament. En el segle XIX la filosofia es va convertir pràcticament en una teologia. Per això en el meu cas tracto més aviat d’associar la filosofia amb la fisiologia, o la metafísica amb l’urbanisme, coses així.

Ser ment i cos alhora, teoria i pràctica, ens fa desgraciats. És aquesta una de les raons de la infelicitat i de la derrota de la filosofia com a praxi?

Hegel parlava de la «consciència desgraciada», d’aquesta escissió entre el pensament i la praxi. D’aquí sorgeix la idea de l’home escindit. Venim d’una cultura que és aproximadament una mescla de les tradicions gregues i romanes, en la qual el preu d’arribar al cel és passar forçosament per l’infern d’aquí baix. Aquesta condició escindida comporta aspectes positius i aspectes negatius. De fet, és justament gràcies a l’escissió que som capaços de concebre el sublim. En el cas del sexe, per exemple, es veu clar; a diferència d’una vaca, o de qualsevol altre animal, la nostra condició escindida ens permet ser voyeurs del nostre propi cos mentre fem l’amor i, per tant, accedir al gaudiSi no fos per això, fer l’amor no seria res més que un acte avorrit, desproveït de valor més enllà del estrictament reproductiu.

En una societat suposadament alliberada sexualment i en la qual la sexualitat funciona com un reclam publicitari o com a excusa per vendre qualsevol producte, se segueix parlant més de l’amor que del desig. Som, malgrat tot, com deia Foucault, uns victorians?

Vaig abordar aquesta qüestió entre l’amor i el desig precisament al llibre de la Crítica contra la modernidad. Jo penso, a diferència de Baudrillard, per exemple, que l’amor és la gran força positiva. Ell deia el contrari, que l’amor fragmentava i anul·lava la subjectivitat. En aquest sentit em considero més optimista. Després hi ha també aquesta teoria de Lévi-Strauss en la qual diu que a la ciutat, l’amor guanya sempre el desig. Per una qüestió purament demogràfica, a la ciutat un es pot enamorar veient només una cara. Als pobles, el sistema d’aparellament funciona per rotació o contractació, però els homes segueixen desitjant i trobant boniques les noies del poble del costat.

Per acabar, què opina del tema de la independència de Catalunya?

Em considero un «hispà», com un colombià o un porto-riqueny o així; desitjós de deixar de ser espanyol com fins ara. Penso que el tema de la independència té a veure també amb altres aspectes; la meva experiència com a polític em va fer adonar que no puc ser d’un estat en què sóc un objecte i no un subjecte, que em tracta com a part del problema i no com a agent d’una eventual solució.

 

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús