Music when the lights go out (el final de MiNe!)

La primera vegada que vaig escoltar MiNe! va ser amb una maqueta que contenia, si no recordo malament, tres temes en anglès i un en català. Punt d’inflexió que coneixen i pel que han passat gairebé tots els grups que surten de territoris de parla no anglesa: començar en anglès per acabar en català. És un moviment inevitable. Finalment és en la llengua pròpia que el talent o la personalitat genuïna d’un grup acaba prenent un estil singular. Les cançons en anglès eren interessants, pel que recordo, una mena d’indie rock amb aires glammy’s tipo Queen. Però la diferència estava en el tema en català, Aribau, que anticipava el que hauria de ser a partir de llavors els MiNe! que coneixem.

Per desgràcia, el tema d’Aribau no es pot trobar en cap Ep ni ha estat reaprofitat a posteriori per a cap altre treball del grup. Es tractava d’una cançó llarga i delirant que sorprenia i enganxava per la seva intensitat excepcional. Després van venir el primer Ep, Maresmes maleïdes, i els tres discos d’estudi, Villa AntonietaBrindis pel nen androide i La fi del món. És en aquest darrer disc en el que MiNe! aconseguien una solidesa, un equilibri culminant. Com si tota la trajectòria hagués de desembocar en aquest disc rodó de principi a final. Pou de matisos infinits, tenyit d’una lleugera melancolia, La fi del món és una rara i preciosa pedra lunar; un moment en què les formes fluctuants arriben a una mena d’ataràxia perfecta i delicada. El misticisme atàvic de Hankibar, Núvol, El cel és vermell, Aelita i la cançó que sona de fons, dues cançons sobre la música com a remei contra la soledat, la beatliana Guineu, i la personalíssima 6 de Febrer, una mena de polaroid emocional del grup en blanc i negre.

I ara, després de vuit anys de carrera musical, MiNe! es separen o, com ells diuen, aturen motors per una temporada. És una llàstima, amb el panorama actual musical català en plena efervescència, haver de prescindir d’un grup que promet tant, que es trobava en un punt envejable a nivell creatiu. Quan un escriu sobre un grup que es separa està a la seva manera escrivint una mena d’obituari, està parlant d’algú que ha mort. Està fixant en el temps un atzar, una cosa que es movia i que no s’ha de moure més, perquè no es perdi i perquè pugui ser recordat. És la darrera nota que s’escriu abans de tancar la porta, perquè tot aquell que arribi després giri cua.  Com la imatge del bar que tanca per vacances o per defunció. Una festa interrompuda. Parlar doncs de MiNe! en aquests termes no és agradable. Per a tots aquells que els seguíem darrerament o des del principi, la notícia és una espècie de coitus interruptus. Els trobarem a faltar mentre no hi siguin.

El que sí que és segur, és que queda el treball i els concerts que han fet durant tots aquests anys, i, esperem, una eventual tornada quan els temps siguin més propicis. Qui sap si en aquest temps un treball com La fi del món no s’haurà convertit en una mena de disc de culte d’uns capullos que van decidir plegar quan les llums encara estaven calentes… o el principi d’un nou viatge.

Et vogue le navire…

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús