Esteve Riambau: “La difusió alternativa de cinema no està en crisi”

Quina és la idea de Filmoteca, tal com se la planteja?

La Filmoteca és per sobre de tot una institució definida per la Llei de Cinema, que té com a objectiu preservar, conservar i difondre el patrimoni cinematogràfic. Consta de dues seus, aquesta a Barcelona;  i una altra a Terrassa, dedicada específicament a la restauració.

Quin paper té un lloc com la Filmoteca en  relació amb el panorama dels cinemes comercials?

Cal remarcar que la Filmoteca no està concebuda, com es podria creure, com a sala de cinema. No hi hauria d’haver cap equívoc en aquest punt. Està concebuda com a centre cultural en què hi ha exposicions, cicles, conferències, i un gran arxiu documental de domini públic. Però no és un cinema.

Hi ha, a més a més, un criteri molt específic de selecció de les obres que s’hi projecten, en les que tenim en compte la recuperació del cinema clàssic, així com les noves tendències o les col·laboracions amb altres centres i institucions europees, com ara altres museus de Barcelona o altres filmoteques.

Aquests centres, com la Filmoteca, els cinemes Méliès o el CCCB permeten una vella cinefília que fa temps que ha desaparegut de les sales comercials. Es troba el futur del cinema en aquest tipus de centres?

L’exhibició tradicional està en crisi. Els cinemes comercials estan concebuts a la manera dels gransblockbusters americans; es tracta més de marques i de distribuïdores que de pel·lícules. Tot i així, com assenyales, s’està consolidant una xarxa paral·lela que s’ocupa del cinema més minoritari i que és d’oferta més variada. Aquesta xarxa està constituïda bàsicament pels festivals, les filmoteques o els museus. La suma de tots aquests organismes representa una difusió alternativa que no crec que estigui en crisi. És el cinema mitjà el que patirà més la crisi.

Com es seleccionen els programes?

Ens guiem per criteris de transversalitat. No voldria per exemple que la Filmoteca es pogués encasellar en un tipus de cinema. Per això busquem una programació en la que hi càpiga tot tipus de cinema, des del més comercial al més independent, però sempre a través del cicle. Treballem al voltant de temes, intentem establir diàlegs entre les pel·lícules, fem sessions dobles per trencar l’endogàmia que potser havia tingut en algun moment la Filmoteca, o que a vegades es pensa que té.  Volem una filmoteca viva; obrim tot l’agost, els preus són simbòlics, ens interessa la multiproposta.  La Filmoteca no ha de ser elitista, ha de ser transversal. És també la filosofia de Toubiana, l’actual director de La Cinemathèque francesa; cinefília sí, però també altres coses. S’han de mesclar públics.

De quina manera munteu els cicles?

Els cicles els creem nosaltres mateixos o ens vénen de manera externa, des d’altres filmoteques i llavors els valorem. El cicle de Belloccio, de Gavras o de Burton són propostes pròpies; és a dir, tenim interès en crear retrospectives de determinats autors, busquem les cintes, les subtitulem, etc. És una feina laboriosa.

Com a historiador del cinema, com veu vostè el panorama actual, tant espanyol com català?

Aquest és un gran punt interrogant. Crec que hi ha una necessitat de canvi. Per definició hi ha el cinema subvencionat, el cinema independent, de taquilla relativa, que després ha de buscar-se la vida a les sales d’exhibició. Però estem en un procés de canvi en el que la mateixa idea del cinema subvencionat és cada vegada més complicada per la qual cosa els cineastes han d’inventar noves formes de difusió i de producció. És altament improbable que les coses tornin a ser com eren fa uns anys.

 

 

Però per exemple a França, és sorprenent veure com un gran percentatge del cinema exhibit és de producció nacional. Aquí el cinema català o castellà és una excepció.

França va ser un dels pocs països que va adoptar mesures proteccionistes amb el cinema nacional. Aquí, el cinema està controlat per un nombre determinat d’empreses americanes que no deixen lloc a l’exhibició del cinema propi. A França, per exhibir pel·lícules americanes o estrangeres hi ha una taxa d’impostos d’un 45 per cent, mentre que aquí no arriba gairebé al 15.

La Filmoteca podria ser un espai ideal per al cinema independent? Nous cineastes, circuits no oficials?

Aquesta seria una branca més dels usos que se li poden donar a la filmoteca, però com he dit abans, no ha de ser necessàriament l’únic ús. No som competència de les sales de cinema comercials i no ens centrem únicament en l’espai de la difusió i l’exhibició de pel·lícules, encara que també contribuïm a la creació d’aquest nous circuits que comentes.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús