Propostes contra la crisi (i a favor de la independència?), III: convèncer a Europa

dilluns, 31/12/2012

Aquest article potser l’hauria d’anomenar “propòsits d’any nou: convèncer a Europa”. Tot i això, prefereixo deixar aquest títol per tal de mantenir-ho en la línia dels textos anteriors. Què vull dir amb convèncer a Europa? Si realment aspirem a crear un Estat propi, hem de convèncer a la opinió pública europea sobre la legitimitat de les aspiracions nacionals i socials del poble català. Moltes persones i think tanks (col·lectius Wilson i Emma) ja ho han estat fent; i alguns articles a l’ARA (article Empar Moliner; article Carles Capdevila) també animen a difondre les reivindicacions catalanes a l’estranger. Tanmateix, he pensat que seria un bon propòsit per a l’any 2013.

Amb això no vull dir que aquest repte no pugui ser assumit per aquells que no estan d’acord amb la independència. Ben al contrari: crec que tots (o quasi tots) els que llegim aquest diari estem d’acord amb que el poble català pateix una sèrie de greuges a nivell identitari, lingüístic, econòmic i social; i per tal de resoldre’ls cal canviar l’actual marc de relacions entre Catalunya i l’Estat Espanyol.

Potser alguns lectors us preguntareu perquè dono tanta importància a la opinió pública europea, quan es tracta d’un conflicte entre l’Estat Espanyol i Catalunya. La resposta és senzilla: si la Unió Europea i els seus estats veuen amb bons ulls les reclamacions catalanes, serà més fàcil que ens facin costat a l’hora de demanar el que creiem que és just per Catalunya (sigui un estat propi, simplement més autonomia, o més finançament per a finançar les polítiques socials i econòmiques que ens han de treure de la crisi econòmica). I si la Unió Europea ens dona suport, l’Estat Espanyol haurà de ser una mica més dialogant, com a mínim.

No és que la tasca sigui senzilla: els mitjans de comunicació internacionals i estatals condicionen poderosament la opinió pública dels diferents països, i en alguns casos la seva perspectiva no ajuda gens. Per exemple, recordo cert article del Der Spiegel, del que l’ARA es feia ressó (original aquí) que vinculava les reivindicacions nacionals amb la crisi del deute i l’ascens del populisme. A més a més, molts europeus veuen amb especial desconfiança la separació entre Catalunya i l’Estat Espanyol (a vegades amb motiu: amb la separació de Catalunya, el dèficit i deute públic Espanyol pujaran, i això podria portar a un rescat de l’economia espanyola, que els estats de la Unió Europea haurien de finançar).

Però aquestes dificultats no ens han de portar a acovardir-nos, ans al contrari: cal que tots aquells de nosaltres que tinguem amics a d’altres països de la Unió Europea expliquem que Catalunya té motius per estar emprenyada. Com també cal que expliquem que necessita més autonomia per tal de desenvolupar les polítiques socials i econòmiques que necessita per sortir de la crisi i garantir un futur als seus ciutadans (i sí, si cal un Estat propi). Encara més, hem de seduir, fer que la nostra proposta sigui atractiva als ulls de persones diferents al nostre entorn immediat. Sabem que les nostres reivindicacions estan carregades de raons, però no és suficient amb això. Per aconseguir alguna cosa cal que ens donin la raó (i especialment, que ens legitimin amistats poderoses –per exemple d’Alemanya-).

Tampoc importa que els nostres veïns es mostrin reticents en un principi; i que les nostres reivindicacions costin d’entendre al principi. Si realment ens prenem seriosament les reivindicacions nacionals i socials catalanes, hem de dialogar amb les nostres amistats europees i escoltar les seves reocupacions. I sobretot, convèncer-les de que les reivindicacions catalanes no només són bones per Catalunya, sinó també per a l’Estat Espanyol i la resta de la Unió Europea. Si aconseguim fer això, haurem seduït amb el nostre discurs; i possiblement podrem anar creant, poc a poc, un estat d’opinió favorable a les necessitats del poble català.

 

Propostes contra la crisi (i a favor de la independència?), II: el treball a temps parcial

dimecres, 19/12/2012

Tal i com havia promès fa setmanes, amb aquest article vull seguir proposant idees per pensar en la Catalunya del futur, però això no vol dir que aquestes propostes depenguin totalment de si Catalunya esdevé un estat independent o no. Ben al contrari, són idees contra la crisi.

En aquesta ocasió em centraré en el treball a temps parcial. Ras i curt: és necessari promocionar-lo com a eina per a repartir el treball i fer créixer la ocupació, sobretot entre aquells col·lectius que actualment es troben més exclosos del mercat laboral (joves, immigrants, dones i mares solteres, entre d’altres). Crec que aquest objectiu és desitjable, encara que impliqui agafar hores de treball de contractes a temps complert per tal de crear llocs de treball a temps parcial. Que perquè seria útil això? D’entrada puc esmentar varis beneficis:

-Reducció de l’atur. Els contractes a temps parcial són una alternativa vàlida a l’atur, sobretot si s’orienten cap a la reincorporació al mercat laboral d’aquells col·lectius que n’han quedat exclosos. És més, es podria pensar en agafar hores de treball dels actuals contractes a temps complert per a crear nous contractes a temps parcial. Tal mesura no té perquè plantejar necessàriament un perjudici per a l’activitat empresarial ja que només implica repartir el mateix volum d’hores entre més treballadors, i tal i com veurem més avall l’exemple d’Holanda indica que és possible (Visser i Hemerijck 1997).

-Reducció del dèficit públic. Una part molt important del dèficit acumulat per les administracions públiques es deriva de les prestacions d’atur i de la renda mínima d’inserció. Per tant, reduir el nombre de persones a l’atur permetrà millorar els comptes de les administracions públiques.

-Reactivació de l’activitat econòmica. Treure gent de l’atur i posar-la a treballar amb contractes a temps parcial pot no sonar molt il·lusionador, però ajudarà a que aquestes persones puguin aconseguir uns ingressos. I, si aquestes persones acaben consumint més, això ampliarà les vendes de les empreses, el que farà possible que aquestes puguin crear més llocs de treball i afavorir la recuperació del consum. En el fons, és aplicar les idees de la teoria econòmica keynesiana (Keynes 1937) al treball a temps parcial. Vaja, que no descobreixo la lluna, però és bo tenir present aquest avantatge.

-Evitar l’exclusió laboral dels joves, i assegurar que les inversions fetes a nivell educatiu no es perdin. Un col·lectiu especialment afectat per la crisi és el dels joves, dels quals la taxa d’atur rondava el 46% en 2011, segons dades de la OCDE. Això no només és nefast per a les persones afectades, sinó també per a la societat en general, donat que la inversió feta en l’educació del jovent acaba desaprofitant-se en carreres laborals precàries, o en feines molt poc ajustades a les seves qualificacions (Krugman 2012: 10-30; Ortiz 2010). En canvi, si més joves poden ser contractats per a posicions d’entrada en les empreses (fins i tot a temps parcial), serà més fàcil que puguin aprofitar la seva formació en una carrera laboral decent.

Esmentats els beneficis que l’expansió del treball a temps parcial pot comportar (insisteixo, a costa de l’atur i no com a excusa per retallar hores de llocs de treball existents sense cap contrapartida), cal plantejarse en com fer efectiva aquesta política, i aquí estic pensant en canvis legislatius i no legislatius.

La última reforma del mercat laboral a nivell espanyol (aprovada per Reial Decret Llei a febrer de 2012) introdueix alguns canvis que poden facilitar que els empresaris optin per la reducció de la jornada laboral com a alternativa a l’acomiadament. Per exemple, els empresaris que decideixin optar per reduir la jornada laboral dels treballadors tenen dret a una bonificació del 50% en la quota de la seguretat social. Ara bé, aquestes mesures podran impulsar a alguns empresaris a emprar la reducció de la jornada laboral com a alternativa a l’acomiadament, però no necessàriament a repartir la feina entre més treballadors. En canvi, això es podria aconseguir si aquestes mateixes bonificacions en la quota de la seguretat social es condicionessin a la creació de nous llocs de treball a temps parcial. Certament, aquesta mateixa política es podria condicionar també a crear nous llocs de treball a temps complert, però això limitaria el nombre de llocs de treball a crear, en tant que el mateix nombre de hores de treball s’hauria de repartir entre menys empleats.

Però més enllà d’això, cal pensar en que la creació de nous llocs de treball a temps parcial no s’assolirà només a través de canvis legislatius. Sovint per fer efectius els canvis en la regulació del mercat laboral, cal el suport dels agents socials. Un exemple claríssim és el d’Holanda, el país amb el major percentatge de treballadors a temps parcial de tota la Unió Europea (segons dades de la OCDE, en 2011 un 37.2% de tota la població holandesa ocupada d’entre 15 i 64 anys treballava a temps parcial. A l’Estat Espanyol, aquest percentatge se situava al 12.9%. La taxa d’atur se situà, respectivament, al 21.8% i 4.4%). El més rellevant en el cas d’Holanda, però, no és aquesta dada, sinó la manera en com va creixer l’ocupació a través del treball a temps parcial des dels anys 80. I això no només va permetre la reduir la taxa d’atur fins a mínims històrics, sinó que va dur a un increment en els nivells d’ocupació sobre el total de la població en edat de treballar (Visser i Hemerijck 1997).

Com va assolir Holanda aquesta fita? Si hem de fer cas de la recerca feta pels sociòleg i politòleg Jelle Visser i Anton Hemerijck a “A Dutch Miracle” (1997), van fer falta molt més que canvis legals. De fet, una de les conclusions que es deriven d’aquesta recerca és que el consens entre sindicats, patronals i govern fou essencial per a fer efectiu el repartiment de la jornada laboral i la creació de treball a temps parcial. És més, bona part de la literatura especialitzada relaciona el suport actiu d’organitzacions empresarials i sindicats amb l’aplicació efectiva de les polítiques públiques, ja que són els agents socials els que poden supervisar el dia a dia de la pràctica empresarial i fer valer els acords (Culpepper i Finegold 1999, Hall i Soskice 2001, Visser i Hemerijck 1997, Schmitter i Streeck 1985).

Naturalment, les idees que presento en aquest article estan més que obertes a debat. De fet, la creació d’ocupació a temps parcial a través del repartiment del treball pot no ser una alternativa atractiva per a molts lectors. D’altra banda, la perspectiva de reformar el mercat laboral a través del consens amb els agents socials pot resultar carregosa, tenint en compte que les últimes reformes laborals no aconseguiren el suport unànime de sindicats i organitzacions empresarials. No obstant, l’exemple holandès ens indica que aquesta reforma és possible i beneficiosa, si n’hi ha voluntat política. A més a més, també hem de pensar que el fracàs de les negociacions a nivell espanyol no han d’impedir l’establiment de compromisos a nivell català. I establir acords d’aquest tipus a nivell de Catalunya no només pot ser útil en la lluita contra l’atur, sinó per a preparar Catalunya per al seu funcionament com a una economia (i una societat) independent i exitosa, amb un mercat laboral que faciliti la igualtat d’oportunitats.

 

Bibliografia:

-Culpepper, P. D. i Finegold, D. (eds.). The German Skills Machine: Sustaining Comparative Advantage in a Global Economy, New York/Oxford, Berghahn Books, 1999.

-Ortíz Gervasi, L. (2010), “Not the right job, but a secure one: over-education and temporary employment in France, Italy and Spain”. Work, Employment & Society, Vol.24, No.1, pp.47-64

-Hall, P. A.; Soskice, D., eds. Varieties of Capitalism. The Institutional Foundations of Comparative Advantage. Oxford University Press, 2001.

– Keynes, J.M. (1937) “The General Theory of Employment”, Quarterly Journal of Economics, 51, 209-33.

-Krugman, P., “Acabad con esta crisis”, Barcelona, Editorial Crítica, S.L., Tercera Edición, 2012.

-Schmitter, P.; Streeck, W. Private Interest Government, London, Sage, 1985.

-Visser, J.; Anton, H. ‘A Dutch Miracle’: Job growth, welfare reform and corporatism in the Netherlands. Amsterdam University Press, Amsterdam, 1997.

Propostes contra la crisi (i a favor de la independència?) I: la formació professional

divendres, 12/10/2012

Feia dies que em rondava pel cap la idea de reprendre la meva activitat al blog, i la manifestació de la diada (així com els especials de l’ARA sobre el tema) m’han ajudat a decidir-me. Si el procés  d’independència es gestiona eficaçment i sabem aprofitar bé el potencial econòmic del país, Catalunya pot convertir-se en l’estat més pròsper i igualitari del sud d’Europa. Ara bé, primer de tot cal crear les condicions per a que Catalunya pugui funcionar eficaçment, com a estat propi o com a part de l’Estat Espanyol. I això requereix pensar en com volem que sigui el nostre país en el futur. D’aquí aquest article, així com d’altres que vindran.

El primer tema que vull plantejar és el de la Formació Professional (FP). Primer de tot, aclareixo que aquí només em referiré a aquella a la que s’accedeix després de completar la ESO, com a tram alternatiu a l’ensenyament pre-universitari. Vaja, que em centraré en ensenyaments com els Cicles Formatius. Perquè és important això per Catalunya?  Alguns investigadors consideren la FP un component fonamental de tots aquells països que han sabut conciliar competitivitat i igualtat, com per exemple Alemanya, Dinamarca o Holanda (Busemeyer i Trampusch 2012; Hall i Soskice 2001; Streeck 1989, 1991, 2011). Una FP ben concebuda proporciona el “muscle” que la majoria d’empreses necessiten per competir internacionalment a través del valor afegit, i no de la reducció de costos salarials. Els treballadors formats a través de la FP combinen una alta qualificació amb un coneixement profund del sector pel qual s’han format; i això els permet ajustar-se a les necessitats de les empreses i aportar valor afegit. Al mateix temps, en aquells països on la FP funciona, aquesta ofereix una alternativa atractiva a tothom qui no vol estudiar per anar a la universitat al final de la ESO. Possiblement per la mateixa raó, a falta d’aquesta opció molts estudiants catalans opten per no continuar els estudis després de la ESO, o directament no acabar-la (aquest percentatge se situava per a l’Estat Espanyol al 31% en 2007, poc més del doble de la mitjana de la Unió Europea (Homs 2008: 26)). Aquest baix nivell de qualificacions, de retruc, redueix la competivitat exterior de l’economia catalana. Per tant, dissenyar una FP de qualitat és essencial, si es vol afavorir la viabilitat econòmica de Catalunya.

I aquí és on comença el debat: com millorem el prestigi de la formació professional? Com n’assegurem el vincle amb el món productiu? Per la meva banda, poso sobre la taula algunes propostes:

Per millorar un dels seus punts febles (la vinculació amb el món productiu) caldria intensificar la participació dels agents socials (empresaris i sindicats) en els òrgans de disseny dels estudis de formació professional, a tots els nivells de govern. Actualment, els agents socials són presents en els principals òrgans de govern del sistema a Catalunya i l’Estat Espanyol. Això facilita l’ajustament general dels programes de FP a les necessitats de les empreses. Ara bé, aquest lligam entre agents socials i administració pública no es veu igualment reflectit a nivell local, sent un cas clar la gestió diària de les escoles encarregades d’impartir FP. Actualment, la normativa catalana només permet la presència d’un representant empresarial o laboral al consell escolar de cada centre que imparteixi cicles formatius de dues o més famílies professionals, o on almenys el 25% de l’alumnat cursa aquests ensenyaments. A més a més, aquesta representació té dret a veu però no a vot (Pineda Herrero et al. 2009: 295; Decret 317/2004). Incrementar el nombre de representants sindicals i empresarials als centres de FP, i atorgar-los dret a vot ajudaria a adaptar els Cicles Formatius a les necessitats productives del territori. Aquest lligam animaria als empresaris a proporcionar més llocs de pràctiques, i a garantir-ne un major nivell de qualitat.  I, més enllà de la col·laboració a nivell dels centres escolars, també caldria endegar iniciatives a nivell supramunicipal. Els convenis de col·laboració amb el sector de l’automoció i la indústria carrossera; i l’impuls general de la formació dual són exemples del camí a seguir.

Millorar els lligams entre escola i empresa segurament ajudarà a dissenyar una FP de més qualitat, precísament perquè els alumnes adquiriran les qualificacions que interessen a les empreses. Ara bé, no tot es limita a facilitar la participació dels agents socials en el disseny dels Cicles Formatius. També és important garantir un alt nivell de qualitat en el desenvolupament diari de la Formació Professional. En el cas de les pràctiques, seria important proporcionar formació pedagògica als empleats encarregats de supervisar els estudiants. En alguns casos això està garantit, però no sempre és així (Cuatrecasas 1999).  Al mateix temps, també caldria millorar l’experiència laboral del professorat. Contràriament a d’altres països, els professors d’escola no han d’acreditar experiència professional en el sector de referència del Cicle Formatiu (OECD 2012). Facilitar l’accés del professorat a les empreses on es desenvolupen les pràctiques pot ajudar a que l’alumnat tingui un primer contacte amb el món laboral; i això de retruc hauria de millorar-ne la preparació i motivació. També caldria donar suport als professors en la tasca de supervisar el desenvolupament de les estades pràctiques a l’empresa. El professorat dels centres de FP té la funció de supervisar el desenvolupament de les pràctiques a nivell d’empresa, i assegurar-ne un nivell mínim de qualitat (per exemple, que s’ensenyi un mínim de continguts).  Complir amb aquesta tasca, però, no és senzill, sobretot si el professorat va sobrecarregat de feina (Mària 2003). Altres agents (representants sindicals, empresarials, de l’administració pública) podrien ajudar al professorat en aquesta feina, intensificant l’avaluació diària dels convenis escola-empresa.

Aquestes són algunes idees per a la millora de la FP a Catalunya. De ben segur se’n pot pensar en d’altres; i fins i tot encara es podria escriure un segon article amb les contribucions que aportem entre tots. Això, però, queda per després del debat.

 

Bibliografia

-Busemeyer, Marius R., Trampusch, C. ”The Comparative Political Economy of Skill Formation”. En Busemeyer, Marius R., and Trampusch, C. (eds), The Comparative Political Economy of Collective Skill Formation Systems. Oxford: Oxford University Press, 2012.

-Cuatrecasas, A. (coord.). Los Tutores de empresa : el modelo de formación de las cámaras de comercio catalanas. Barcelona: Cambres de Comerç, Indústria i Navegació de Catalunya: ICE (Institut de Ciències de l’Educació), Universitat de Barcelona, 1999.

-Hall, P. A. & Soskice, D., eds. Varieties of Capitalism. The Institutional Foundations of Comparative Advantage. Oxford University Press, 2001.

-Homs, O. (2008), La Formación Profesional en España. Hacia la sociedad del conocimiento (Barcelona: Fundació Obra Social “La Caixa”). Disponible online.

-Mària, J. F. Anàlisi i avaluació de la Formació en Centres de Treball a Catalunya: un equilibri d’eficàcia mitjana. Tesi Doctoral: Barcelona, Universitat de Barcelona, 2003.

-OECD (2012). A Skills Beyond School Commentary on Spain. OECD Reviews of Vocational Education and Training. Disponible online.

-Pineda Herrero, P.; Martínez Usarralde, Ma Jesús.; Merino Pareja, R.; Plandiura Vilacís, R.; Rojo Torrecilla, E.; Suárez Gost, C.; Termes Lopez, A. Avaluació de la Formació Professional Reglada a Catalunya, 2001-2008, volum 2: anàlisi comparat dels sistemes de formació profesional d’àmbit espanyol i internacional. Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu, 2009. Disponible online.

-Streeck, W. (1989). “Skills and the limits of neo-liberalism: The Enterprise of the Future as a Place of Learning”. Work, Employment and Society, vol.3, no.1, pp. 89-104.

-Streeck, W. (1991). “On the Institutional Conditions of Diversified Quality Production”. En: Egon Matzner and Wolfgang Streeck (eds.), Beyond Keynesianism: The Socio-Economics of Production and Employment. London: Edward Elgar, 21–61.

-Streeck, W. (2011). “Skills and Politics: General and Specific”. MPIfG Discussion Paper 11/1. Cologne: Max Planck Institute for the Study of Societies.

-Thelen, K., Busemeyer, Marius R. ”Institutional Change in German Vocational Training”. En Busemeyer, Marius R., and Trampusch, C. (eds), The Comparative Political Economy of Collective Skill Formation Systems. Oxford: Oxford University Press, 2012.

Sobre la igualtat de gènere: millores pendents

dissabte, 12/03/2011

Aquest era un article que havia concebut per al Dia Internacional de la Dona, però la falta de temps no m’ha permès escriure’l fins avui dissabte. Demano disculpes en avançat per la meva tardança. Què queda pendent per assolir la igualtat de gènere en una societat com la nostra? Segurament, els lectors tindran un munt de propostes al cap, però bona part giraran al voltant de la conciliació laboral i familiar; la fi de la violència de gènere; la superació de la discriminació en el món del treball; l’entrada a llocs de govern de la dona… entre d’altres punts. Com que sé que aquest és un tema que mou a molta gent, el plantejaré com una llista oberta: jo presento alguns punts que considero essencials, però “la llista de millores pendents” queda oberta a la contribució dels lectors.

En la meva opinió, un dels principals punts pendents es troba en la integració de la dona al mercat laboral, i la conciliació entre les responsabilitats de la llar i la feina.

Tot i l’avenç espectacular que ha assolit l’ocupació femenina en les últimes dècades, les taxes d’ocupació de la dona encara es troben a una llarga distància de les corresponents a l’home. Tant és així, que a l’any 2008 la taxa d’ocupació femenina a Catalunya (proporció de dones treballant/dones entre 15 i 64 anys) encara es trobava 15 punts per sota de la dels homes (la dels homes, per cert, arriba al 77%). La distància l’any 1999 era de 27 punts percentuals. Com sol passar en d’altres ocasions, la nostra situació és una mica millor que la de l’Estat Espanyol (la distància entre l’ocupació de dones i homes era a l’Estat arribava al 30,8% l’any 1999; i es reduïa al 18,6% l’any 2008); però per sota de la mitjana Europea: la distancia mitjana entre taxes d’ocupació masculina i femenina a la Unió Europea-15 era del 14% l’any 2008.  Aquestes no deixen de ser “fotos” de la situació del mercat laboral en un moment determinat, però ens donen una idea aproximada del que s’ha avançat; i d’allò que encara queda per assolir. Les dades les teniu disponibles en aquest enllaç a l’oficina d’estadístiques europea (enllaç Eurostat aquí).

Més enllà de les estadístiques agregades sobre la quantitat de dones al mercat laboral, altres problemes relacionats són la segregació vertical de l’ocupació femenina (és a dir, les diferències en l’accés a feines de supervisió entre homes i dones); i les diferències en el contracte de treball. Un exemple molt palpable del primer problema es troba en el món empresarial. Quantes dones veieu que hagin accedit als consells d’administració de les empreses? En l’administració pública, la situació és diferent, gràcies a que els horaris són més adaptables a la conciliació de la vida laboral i familiar; però generalment no és aquesta la situació per un alt directiu d’empresa. En quant al segon problema, generalment són les dones, conjuntament amb els joves i els immigrants, els col·lectius amb més presència dins el treball temporal i a temps parcial. Sovint es diu que aquests tipus de contractes permeten l’entrada al món del treball a dones que, fins ara, n’havien quedat excloses (penseu en la dona de casa que ocupa una bona part de la seva jornada en les tasques de la llar); però si seguim el mateix raonament, queda clar que aquests treballs en el futur haurien de deixar de ser femenins: per a una igualtat de gènere complerta, la dona hauria d’estar tant present a “les bones feines” (a temps complert, indefinides) com l’home; i l’home hauria d’estar tant present a “les males feines” (a temps parcial o complert, temporals) com la dona. A més a més, si la crisi ens ha ensenyat una cosa és que és molt fàcil deixar al carrer una persona amb contracte temporal!

Què es pot fer per millorar la situació? Com he escrit en altres posts (enllaç aquí), l’acció dels nostres nivells de govern (local, autonòmic i central) és primordial, i s’hauria de centrar en facilitar la conciliació laboral i familiar per part de les dones, que s’inspiri en l’exemple dels països nòrdics. Això implica una despesa substancial, en la forma d’escoles bressol; permisos de maternitat (i paternitat!) d’un any de duració, compensats econòmicament; en l’adaptació dels horaris a les necessitats de la llar… Es pot tractar d’una política costosa al principi, però amb grans beneficis a llarga: del que es tracta és que les dones tinguin la capacitat (si així ho desitgen) de poder optar per una carrera laboral duradora i recompensant, i de no haver de sacrificar la seva vida personal i familiar en el procés.

Ara bé, no tota la responsabilitat ha de recaure sobre les espatlles dels governs: el repartiment del temps dedicat a les feines de casa és primordial. En general, a totes les societats modernes s’observa com les dones han reduït molt notablement el temps dedicat a les feines de la llar (planxar, escombrar, cuinar, tenir cura dels fills…), i això pot haver facilitat en bona part l’entrada al mercat laboral de moltes dones. Ara bé, la contribució dels homes a aquest tipus de feines no ha crescut en la mateixa proporció. Si les dades per a Catalunya són similars a les de la mitjana espanyola, queda clar que el repartiment equitatiu del temps a la llar és encara una tasca pendent. Per a que ens fem una idea, la mitjana espanyola de temps dedicat a aquest tipus de tasques era de 36,50 hores setmanals per a les dones; 14,24 per als homes, segons un estudi de l’any 2005 (enllaç aquí). La diferència s’invertia pel que fa al temps dedicat al treball remunerat (28,13 hores per als homes; 12,17 hores per a les dones). Per tant, de mantenir-se aquesta situació, tota dona que vulgui entrar al món laboral corre risc de patir una doble càrrega de feina, entre la llar i la feina “formal”.

Aquests són punts a remarcar, si el que es vol assolir l’ideal de la igualtat de gènere. Si volem una societat justa, l’entrada al mercat laboral no ha d’implicar un sacrifici de temps per al desenvolupament personal. I no és només per una qüestió de justícia, sinó de llibertat: si reconeixem que tothom hauria d’assolir un lloc a la societat, d’acord amb les seves capacitats i voluntat, hem de garantir que la dona sigui capaç d’escollir el seu camí vital; i que res, fora de les seves capacitats, suposi la seva discriminació. Aquesta és una causa prioritària, siguin els nostres temps de crisi econòmica o bonança i creixement.

Reformes a Europa: A quin preu? Quin model?

dissabte, 5/02/2011

Aquests darrers dies, França i Alemanya han plantejat una sèrie de reformes destinades a avançar cap a la governança econòmica de la Unió. Si bé ja s’havien produït moviments en aquest sentit durant el passat, la nova proposta suposa un salt qualitatiu. De fet, potser és per això que el seu debat i aprovació s’han aplaçat fins al març. La idea general que guia aquestes propostes (avançar cap a la governança econòmica de la Unió) sona prou bé, més si tenim en compte que els mercats financers solen aprofitar les debilitats particulars de cada país per jugar amb el deute públic d’aquells que són més vulnerables. I d’aquest fenòmen, em sembla que en els darrers mesos n’hem tingut prous “classes pràctiques”. Ara bé, hi ha una crítica que vull plantejar: aquestes reformes funcionaran a llarg termini?

Aquí vull centrar-me en dos de les idees principals plantejades per França i Alemanya, perquè entenc que només afronten els problemes que ens afecten (com a Europeus) a curt termini, i per resoldre’ls a llarga necessitem replantejar-nos el nostre model de desenvolupament:

En primer lloc, el canvi en la indexació automàtica dels salaris, que deixin d’estar lligats a la inflació per vincular-se a la productivitat. En teoria, la idea de fons sona bé (moderació salarial per millorar la competitivitat i reduir la inflació, diuen els que presenten la proposta), però a la pràctica, això podria funcionar només a curt termini, perquè els moviments de fons que potencien el creixement dels preus giren al voltant del petroli. L’expansió de la demanada de petroli per part dels països emergents; i la inestabilitat en el subministrament del cru que es deriva de la onada de revolucions al Magreb i part del Pròxim Orient (tema molt interessant, que els companys del Pati dels Tarongers han comentat amb encert) pressionen en favor d’una pujada en el preu del petroli. Si a això li sumem, a més a més, que els especuladors sempre amplifiquen l’efecte d’aquests canvis, aprofitant els beneficis que en podran treure, és fàcil veure que aquestes són les causes subjacents, i que el problema ja ens ve donat, fem el que fem.

Per tant, no seria millor reduir la dependència del petroli, enlloc de parlar de la conteció salarial? Potenciar l’ús de les energies renovables i el transport públic podria ser una mesura més efectiva, a mig i llarg termini, que molts plans de moderació salarial, ja que les tendències estructurals que pressionen a l’alça el preu del petroli no desapareixeran en el futur, sinó que probablement seguiran presents, o fins i tot s’agreujaran. A menys que passi cap imprevist, els països emergents mantindran el seu creixement en el futur, i és previsible que mantinguin la demanda de petroli. Com també és previsible que els especuladors segueixin ampliant-ne els efectes, repercutint a tots els nivells (i en coses tant bàsiques com el plat de cada dia). Així que, potser millor que ens repensem quin és el millor camí… moderació salarial, o alternatives verdes al nostre model de desenvolupament?

En segon lloc, lligar l’edat de jubilació a l’evolució demogràfica. En teoria, la idea no sona malament: els europeus vivim cada cop més, i tenim menys fills dels necessaris per mantenir la població a llarg termini (en demografia, és el que s’anomena taxa de reemplaçament: 2,1 fills per dona; a l’Estat Espanyol rondava fa poc els 1,4. Per més informació, us deixo un enllaç a l’Eurostat). I la immigració tan sols pot compensar part d’aquests canvis. Però, com en l’altre cas, la proposta dona l’aparença de ser una solució a curt termini, o un “pegat”, ja que ens enfrontem a tendències estructurals, que no desapareixeran amb un parell de reformes. Si el problema principal ve donat pels baixos nivells de natalitat, el que cal fer és actuar per afavorir que la gent pugui tenir fills/filles. I aquí no cal obligar, només afavorir les condicions per a que tothom qui vulgui tenir descendència ho pugui fer (les enquestes indiquen que, si no fos pels impediments que es plantejen al llarg de la vida, les parelles tindrien dos fills o més).

Per aconseguir aquesta fita, són moltes les tecles que s’han de tocar: la conciliació entre la vida familiar i laboral de la dona és important; però també és essencial la col·laboració i generositat dins de la parella. I també és crucial que els joves poguem accedir als mercat laboral i immobiliari amb més facilitat. Aquest punt afecta especialment l’Estat Espanyol i Itàlia, ja que l’escassetat de feina i de lloguer d’habitatge (públic o privat) a preus assequibles retarda la independització dels joves, i sovint, la formació de parella, tenir fills… En resum, que el problema de l’envelliment no és una qüestió que es pugui resoldre pujant l’edat de jubilació, sinó que cal pensar en els que intenten entrar al mercat laboral, o ja hi ha estan; i cal pensar en clau de futur, no a 5 anys vista.

Plantejats aquest punts, no vull convertir aquest post en una crítica destructiva de la proposta dels governs francès i alemany. Estic d’acord amb que s’ha d’avançar cap a la coordinació de les polítiques socials i econòmiques, i reduir diferències en determinats punts, com per exemple en l’Impost de Societats és una bona idea, ja que la competència entre els Estats Europeus ens acaba perjudicant a tots a la llarga (l’Impost de Societats és un cas exemplar: tots els Estats de la Unió l’han acabat reduint, en bona part perquè els seus veïns també ho feien, i així esdevenien més “competitius”). Però la coordinació de les polítiques econòmiques i socials no es pot fer a qualsevol preu, ni guiada per criteris a curt termini. I, si pot ser, s’hauria de fer comptant amb la participació de nosaltres els ciutadans, que sempre solem ser els grans oblidats en aquests “processos tècnics”.

Ajuntaments i escoles bressol: Opció pública o privada?

dissabte, 22/01/2011

Amb la crisi i la retallada pressupostària, els mitjans de comunicació sovint parlen de la mala situació de les finances públiques a nivell de l’Estat o de la Generalitat, més ara que s’està plantejant des de les institucions centrals la necessitat d’aturar l’endeutament de les Comunitats Autònomes. En aquests casos, però, un pot oblidar de que la crisi afecta també greument als ajuntaments. Personalment, penso que la situació dels ajuntaments mereix atenció, per vàries raons:  els governs locals gestionen serveis molt propers als ciutadans; sovint són la primera finestreta on es van a queixar els ciutadans; i ,en general, disposen d’una sèrie de competències excessives per a l’estat actual de les seves finances. En aquest post, vull centrar-me en un punt molt específic, derivat del problema anterior… la tendència a privatitzar les escoles bressol.

A causa de la seva precària situació pressupostària, molts municipis s’estan plantejant la privatització d’alguns dels seus serveis, entre els quals el d’escola bressol. Parlem d’establiments on és té cura d’aquells infants que tenen fins a 3 anys d’edat, però també de llocs on sovint no s’intenta només “aparcar el nen”, sinó integrar-lo dins un projecte educatiu, beneficiós per al seu desenvolupament posterior. La prestació d’aquest servei (quasi universal i pública, per cert, als països nòrdics; i prop d’aquesta situació a França) correspon en el nostre país als municipis. Durant els anys previs a la crisi, molts ajuntaments han intentat fer front a la necessitat creixent d’aquests serveis per a les famílies catalanes (penso jo, amb bon criteri, i amb conseqüències beneficioses per la integració de la dona al mercat laboral. –Post primer aquí-). Però en la situació actual de deute generalitzat el manteniment d’aquests serveis resulta car i dificultós, de manera que molts ajuntaments busquen externalitzar-lo a través de concursos públics. I és aquí on entra un conjunt de macro-empreses multiservei com Clece o Eulen, les quals disposen de la capactitat financera suficient com per a expulsar del mercat altres competidors no interessats en el lucre privat, com ara associacions d’educadors, ONG’s… que fins ara tenien un rol molt important en la gestió dels centres. Actualment, el procés s’ha centrat en altres Comunitats Autònomes, sense haver tingut una excessiva repercussió pública (adjunto alguns reportatges que utilitzo com a font, són molt interessants: Reportatge periodismo humano; 1a notícia relacionada; 2a notícia relacionada ), però no hi ha res que no indiqui que els municipis catalans no acabaran buscant una solució similar al seu “problema de caixa”.

Si això arriba al nostre país, volem que realment passi? Es clar, se’ns poden presentar raons a favor de deixar en mans d’empreses la prestació d’aquest servei. Però també podem presentar contra-arguments a això. Per exemple:

En un mercat competitiu, una empresa especialitzada serà més eficient que una ONG o el sector públic, en la mesura que sàpiga treure el màxim partit dels seus recursos.

D’acord, una empresa especialitzada/amb experiència dins el sector pot ser eficient i competitiva, però pot caure en el risc de primar la seva avantatge comparativa en la reducció de costos, reduïnt el salari del personal que hi treballa, limitant al mínim els seus serveis…

Hi ha d’haver un projecte educatiu a més del pur afany del lucre, i les empreses estaran interessades en proporcionar-lo, ni que sigui per l’afany del lucre.

Cert, però lligar el projecte educatiu a una empresa privada té els seus riscs. Si l’empresa es recolza en la qualitat i la diferenciació de producte, cap problema. Però si competeix en base al baix cost, hi ha el risc que se sacrifiqui el projecte educatiu.

Per tal de rivalitzar i distingir-se, aquestes empreses proporcionaran guarderies a l’abast de totes les butxaques, de manera que les diferències socials no seran tan importants a l’hora d’accedir al servei.

Això podria passar, però llavors el que ens podem trobar és que l’accés a aquests serveis pot ser encara més desigual del que era, perquè les empreses ajustaran el servei que proveeixen a la butxaca del client. I no estem parlant de si tenim accés al billet de primera classe o no, ens referim als infants i al seu dret a rebre una bona educació des del inici de la seva vida.

Pot ser que no agradi, però és imprescindible tirar endavant això per a la sostenibilitat pressupostària dels municipis.

No negarem que els ajuntaments tenen problemes econòmics molt greus, i que la situació no sembla que es vagi a arreglar en el futur. Però, encara i així, volem fer quadrar el balanç tocant un servei com aquest, tant important pel futur? No es poden retallar altres partides menys substancials? I, encara que no soni popular, podríem fer quadrar la balança a través de pujar els impostos? Els ajuntaments només en poden recaptar un nombre limitat, com l’Impost sobre els Bens Immobles (IBI), l’Impost sobre Activitats Econòmiques (IAE), o l’Impost sobre Vehicles de Tracció Mecànica (IVTM), però si el propòsit de la recaptació és assegurar que un servei com el d’escoles bressol es pugui mantenir, i s’explica així a la gent, pujar les taxes no hauria de ser una opció tan utòpica al cap i a la fi.

Fem el que fem, hem de tenir present que no estem parlant d’un servei qualsevol, que es pot anar privatitzant així com així. Em refereixo a si volem que els infants del nostre disposin d’una escola on puguin rebre atenció especialitzada i de qualitat, que els ajudi en el seu creixement personal, i que això sigui un dret universal, no objecte de negoci. Em refereixo també a si volem que la conciliació de la vida laboral i familiar en aquest país pugui anar-se convertint en un dret universal i no un privilegi depenent del nivell econòmic de la família. I en aquest punt, els ciutadans tenim la capacitat per decidir què volem fer, ni que sigui des dels ajuntaments.

Les primàries del PSC a Barcelona: Context, Riscs i Oportunitats

divendres, 14/01/2011

A mesura que s’acosta el moment de celebrar eleccions municipals, els partits polítics van definint els programes i candidatures a cada poble i ciutat del país. I d’en quant en quant sorgeixen sorpreses interessants. Bé, la sorpresa a la que em vull referir ho és tan sols en part, ja que hi havia motius per pensar que això podria passar. Que a què em refereixo? Doncs a la celebració d’unes eleccions primàries entre Montserrat Tura i Jordi Hereu per veure qui liderarà el PSC a Barcelona.

Mentre esperem a veure com la Comissió Electoral del PSC defineix el calendari d’aquestes primàries, i les seves condicions de celebració, és prou interessant analitzar l’entorn en el qual s’ha arribat a obrir la porta a una futura competició entre Tura i Hereu per a la candidatura del PSC a Barcelona. En aquest sentit, el meu post no pretén donar una opinió de qui guanyarà el procés, qui és el millor candidat… només tant sols parlar de el context, els riscs i oportunitats que això pot tenir per al PSC, tant a Barcelona com a la resta de país. Abans, però, aclareixo un punt: M’agraden les primàries, i crec sincerament que, portades amb bones maneres, poden ser un element que ajudi a la regeneració interna dels partits, a millorar el procés de generació de programes i líders de partit, i ja de pas, a encuriosir al ciutadà pel procés polític. És aquesta una visió naif? Pot ser, però la joventut i l’esperança tenen aquestes coses!

Anem a pams amb l’anàlisi:

Contextualització: El moviment de Montserrat Tura cap a l’alcaldia de Barcelona haurà estat vist per molts amb certa sorpresa (al cap i a la fi, molta gent hauria pensat que el seu espai estava a Catalunya, en el debat sobre las ànimes del PSC), però també hem de reconèixer que molts elements han jugat a favor d’aquesta decisió. Les males previsions de vot d’Hereu per a les municipals, el fracàs en el referèndum de la diagonal, la mala imatge generada amb el cas Palau, i a nivell més general, la necessitat d’evitar que l’ascens de CiU s’estengui als municipis, consells comarcals i diptuacions, són elements que juguen a favor d’un revulsiu en la competició per la capital de Catalunya. Amb o sense suport de la direcció del PSC, el marc d’incentius propiciava l’aparició d’un nou candidat a l’alcaldia, prou popular com per reactivar aquells votants socialistes que, amb el pas del temps han optat per l’abstenció, el vot en blanc o altres formacions polítiques. I aquí Montserrat Tura pot tenir molt a dir, ni que sigui per la seva popularitat com a política veterana i forjada al llarg d’anys d’experiència a nivell municipal i català.

Riscs:  La decisió de tirar endavant primàries té els seus riscs, es clar. Primer de tot, cal veure si Tura podrà presentar la seva candidatura al procés. I aquí el Reglament intern sobre primàries del PSC marca uns mínims d’entrada una mica restrictius. Jordi Hereu no necessita presentar avals per ser candidat a les primàries, només pel fet de ser alcalde; mentre que Montserrat Tura necessita el suport del 40% de la militància barcelonina en aquesta fase prèvia. I en aquest punt, el paper que jugui la federació de Barcelona serà crucial. Dit d’altra manera, Tura necessita “engrescar” als militants barcelonins, des del primer dia. En segon lloc, la gestió del procés també és important, i aquí és important que el debat es condueixi de forma constructiva, si el PSC vol donar una bona imatge del seu projecte polític, i engrescar els seus “nínxols” de votants. Finalment, cal veure com els barcelonins encaixaran que un dels seus possibles candidats a l’alcaldia sigui de Mollet del Vallés, vulgui mantenir residència en aquell municipi, i no tanqui la porta en el seu projecte polític a la competició per la Generalitat. Certament, Pasqual Maragall va fer el salt de la política municipal a la catalana, així que precedents no falten en aquest punt.

Oportunitats: Si el procés funciona prou positivament, i el candidat guanyador guanya valor i visibilitat pública davant la ciutadania, el PSC té una oportunitat de rellançar el seu projecte polític per Barcelona i reduir l’avantatge de Xavier Trias. I, amb una mica de sort, donar oxigen als socialistes en altres municipis. Que l’agenda de les eleccions municipals es guia per assumptes locals? Totalment d’acord, sé prou bé que els assumptes locals (i sobretot, el carisma del candidat) són les variables principals en tot ajuntament del nostre país. Però l’àmplia victòria de CiU a la Generalitat també pot influir. I les primàries a Barcelona s’han d’entendre com un intent de parar aquest “tsunami”.

Així doncs, la celebració de primàries entre els dos candidats esmentats pot donar un punt engrescador a la precampànya de les municipals, que, com a mínim, encuriosirà a molts barcelonins i catalans interessats per la política. Així que, nois i noies, pot ser que aquestes municipals siguin més mogudes (i interessants) del que es podia preveure en un principi…

PD: Per qui vulgui informar-se una mica més a fons sobre els candidats, deixo alguns enllaços:

Blog personal de Montserrat Tura

Lloc web de Jordi Hereu a l’Ajuntament de Barcelona

Parlaments i geometria variable

divendres, 24/12/2010

Aquest cop dedicaré un temps a la part més “política” del bloc, i és que el nou escenari al Parlament motiva a parlar sobre els futurs pactes post-electorals. Davant del pacte d’investidura entre CiU i PSC, que ha propiciat l’abstenció dels segons, algunes veus afirmen que la creació d’un pacte d’estabilitat (més o menys) permanent entre aquests dos partits és una possibilitat real. Personalment, crec que no existeixen els incentius per a propiciar una aliança tan sòlida, i que el que acabarà imperant serà la “geometria variable”, entesa com a la creació d’acords ad hoc, per a cada tema. Una observació del marc d’incentius de cada partit pot ajudar a il·lustrar aquest punt:

CiU: amb 62 diputats (només a 6 de la majoria absoluta), és difícil que la formació de govern es vegi tant feble com per pensar en buscar el suport permanent d’alguna formació política. Certament, moltes decisions requeriran majoria absoluta o qualificada (per exemple, la nova llei electoral), però més enllà d’aquests casos, els escons a disposició de Convergència i Unió resten incentius a necessitar aliances permanents. D’altra banda, el fet que totes les formacions amb representació parlamentària vulguin assumir un rol “central” dins la planificació de les polítiques pot facilitar bastant els acords puntuals.

PSC: a l’espera de debats i canvis interns que es puguin succeir (sobretot després de les municipals), la formació socialdemòcrata veurà necessari marcar perfil propi en els eixos esquerra-dreta i nacional, a fi de recuperar part del vot perdut i competir per la centralitat política del país amb CiU. Probablement, això no impedirà la creació d’acords puntuals, fonamentats en part en la “raó d’Estat” i per la necessitat de mantenir-se dins la centralitat política del país, però un pacte permanent reduiria el perfil propi del PSC, i això és l’últim que es desitja dins el partit. Finalment, hem de recordar que la competència que ICV i PP plantegen sobre el vot de classe treballadora obligaran a que el PSC reforci el seu discurs social.

PPC: en el cas dels populars, podem esperar alguna que altre sorpresa dins la legislatura, però és dubtós que un acord permanent amb CiU sigui una d’aquestes novetats.

En primer lloc, el PPC té bastants incentius per pactar amb l’executiu durant la legislatura. Sabent que la seva base de vot és i ha estat bastant fidel, i que el nou vot aconseguit els atorga un rol central dins el país, una estratègia de pacte parlamentari reforçaria el rol “central” del Partit Popular, i és difícil pensar que les seves bases es revoltin per aquest motiu. Per si no us acaba de convencer l’argument, recordaré un apunt que una persona més experimentada i intel·ligent em va donar farà uns dies: “Fixa’t en que els populars s’han posat al centre del parlament, i no a l’extrem, com fins ara. Vols dir que això no significa alguna cosa?.

En segon lloc, és difícil pensar que CiU s’ofereixi tant a pactar amb el PP com aquests últims desitjarien. Tenint en compte que bona part de la campanya i pre-campanya del partit de govern s’ha basat en el discurs sobiranista i el concert econòmic, acords continus amb els populars suposarien una contradicció amb els anhels de bona part del seu electorat, que pren l’eix nacional com a punt de referència per a decidir el seu vot.

ICV: els resultats de la formació eco-socialista deixen clar que aquesta es fonamenta en un vot bastant resistent als canvis, barreja de l’antic cinturó roig i del ciutadà post-materialista, centrat en la qüestió del medi ambient. Per aquests col·lectius (i sobretot, pel ciutadà post-materialista), ICV resulta una proposta prou sòlida, amb pocs competidors dins l’hemicicle. Sabent això, la direcció del partit té incentius per a mantenir i reforçar el seu discurs, mantenint-se com a referència “roig-verda” del Parlament, tal i com ha fet fins ara. D’altra banda, l’eliminació d’algunes reformes estrella de ICV (els 80 quilometres/hora o el codi ètic dels mossos d’esquadra) dificultarà qualsevol acord parlamentari amb el govern.

ERC: d’una banda, SCI ha aparegut com un fort competidor en l’eix nacional; de l’altre, la direcció dels republicans manté la voluntat de competir amb els partits a l’esquerra del govern (PSC i ICV) pel vot d’esquerres, amb l’objectiu d’ésser “partit de l’esquerra nacional”. Tenint en compte això, ERC es veurà incentivada per mantenir un to exigent en l’eix nacional, mentre intenta marcar perfil d’esquerra. Els canvis que es donin a partir de les municipals poden canviar completament l’escenari, però faci el que faci ERC, el marc d’incentius els hauria de motivar a marcar perfil propi, sigui més en l’eix nacional o en el esquerra-dreta.

SCI i C’s: resulta difícil predir el curs d’acció de Solidaritat, per la seva novetat com a formació política. Tanmateix, tampoc apostaria per a que aquest partit seguís una estratègia molt conciliadora, per dos motius: 1) el seu discurs se centra en la qüestió de la independència; 2) el seu pes parlamentari és insuficient per assolir la majoria absoluta amb CiU. En quant a Ciutadans, el seu posicionament en l’eix nacional, i el seu escàs pes parlamentari, fan difícil qualsevol pacte permanent amb CiU.

El panorama post-electoral sempre està obert a interpretacions, més després del canvi sobtat en el repartiment dels escons i els processos de debat interns en alguns dels partis. No obstant, en tot anàlisi hem de recordar que el sentiment de les bases de vot de cada partit és el que, a la llarga, condiciona les estratègies, i partint d’això hauríem d’esperar una legislatura de geometria variable al Parlament, en la que hi hagin “moltes parelles de ball”, però “pocs casaments”.

Dit això, Bon Nadal i bon inici de 2011 a tots els lectors i companys del diari ARA!!

La reforma del sistema de pensions: sempre sobre la pensió?

divendres, 17/12/2010

En aquests últims dies, el Pacte de Toledo ha arribat a una sèrie d’acords per tal d’assegurar l’estabilitat futura del sistema de pensions. Imagino que el lector estarà assabentat, però en tot cas menciono alguns punts de l’acord: allargar el còmput d’anys de càlcul dels últims 15 actuals a 20; compatibilitzar salaris i pensions per incrementar la vida laboral; i penalitzar d’alguna manera la pràctica de les pre-jubilacions.

Dit això, sembla que quan es parli d’assegurar les pensions pel futur totes les mesures hagin d’anar lligades a com es calcula el còmput, quina quantia es dona, qui té dret a prestació… en resum, que l’única mesura viable sigui actuar sobre les pensions mateixes. Certament, les mesures mencionades s’apliquen amb rapidesa, però són les úniques efectives? Encara més, representen la millor opció possible a mig i llarg termini? La meva intenció és presentar algunes alternatives per plantejat debat.

Simplificant molt la qüestió, la sostenibilitat de les pensions gira al voltant de la proporció entre contribuents i beneficiaris del sistema. Actualment aquesta no és un problema, havent més o menys quatre contribuents per pensionista; però d’aquí a 50 anys aquesta proporció es podria reduir a 2, d’acord amb les projeccions de la UE i del Banc d’Espanya. Davant d’una previsió com aquesta, un pot fer dos coses: bé reduir les prestacions, alleugerir-les… o bé incrementar el nombre de contribuents. Les meves propostes se centren en el segon punt: ja és hora que comencem a pensar en com assegurar que a llarga hi hagi prou gent al mercat laboral com per garantir l’equilibri entre contribuents i pensionistes. I algú em pot dir: es clar, com si amb la crisi fos prou fàcil! Certament, ara poca cosa es pot fer, més enllà d’assegurar la recuperació de l’economia (i per tant l’ocupació). Però a mig termini (posem, d’aquí 3-5 anys), ja hauríem d’estar en plena recuperació, i llavors és quan ens podrem començar a plantejar maneres de fer créixer l’ocupació total. I aquí es poden aplicar moltes polítiques, però jo en proposaré dos conjunts, d’entrada:

a) Afavorir l’entrada de la dona al mercat laboral. D’entrada, autors com Esping-Andersen (2000) i Navarro (2006) indiquen que part del problema està a les facilitats per passar d’un sistema econòmic dominat pel treball masculí a un en el qual les dones puguin tenir un accés similar al mercat laboral. I la capacitat de generar aquest canvi està sempre lligada a la conciliació laboral i familiar, punt en el que s’ha demostrat que disposar d’una xarxa de llars d’infants assequible a totes les butxaques ajuda. Com també ajuda l’existència de permisos de maternitat i paternitat relativament llargs, i pagats. Finalment, aconseguir l’adequació dels horaris laborals a la vida privada seria crucial per aconseguir aquest objectiu. I és sovint aquest el punt més difícil. De fet, sol ser un dels últims obstacles a superar per a la plena incorporació de la dona al mercat laboral, fins i tot quan tots els altres punts s’han aconseguit.

Ara bé, si aconseguim part d’aquests objectius, a mig termini ja hem garantit un doble propòsit: facilitar la financiació del sistema de pensions; i d’altra banda, fer créixer la igualtat d’oportunitats entre homes i dones al mercat laboral.  En aquest sentit, durant els anys previs a la crisi es va aconseguir bastant, fins al punt que a l’inici de la crisi (any 2008), la taxa d’ocupació sobre el total de població en edat de treballar havia arribat al 64,3% a l’Estat Espanyol, ben a prop del nivell de la zona Euro (66%), segons dades de Eurostat (la taxa d’ocupació es refereix al percentatge de persones ocupades sobre el total de població en edat de treballar, dels 15 als 64 anys). En el cas de Catalunya, la situació era una mica millor, amb una taxa d’ocupació propera al 70%. No obstant, a mesura que anem superant la crisi econòmica, ens hauríem d’anar plantejant si volem superar aquest sostre a mitjà termini, per arribar a nivells propers als de Holanda o els països nòrdics, que serien els més avantatjats. Per a que ens fem una idea, la taxa d’ocupació en aquells països anava del 72 al 78% per aquell mateix any.

b) Facilitar el creixement de la natalitat a través de la conciliació entre la vida laboral i familiar. En aquest punt no afegiré gaire més, ja que les mesures exposades abans també serien beneficioses per aquest últim objectiu. Si assegurem que homes i dones puguin mantenir un equilibri entre vida familiar i laboral, serà més fàcil que no hagin d’elegir entre una trajectòria laboral llarga, però amb poc espai per a la vida familiar (i dins d’això incloc tenir fills o no); i una vida laboral intermitent i limitada per les responsabilitats familiars.

Que això només dona beneficis a llarg termini? Certament, però també s’ha d’entendre que la gestió de les pensions s’ha de concebre no a 8 o 12 anys vista, sinó a més llarg termini, pel simple fet que els processos demogràfics hi juguen un rol essencial. D’altra banda, no penseu malament de mi: no vull convertir aquest punt en una proclama del tipus “hem de tenir fills perquè sinó el país s’anirà en orris”. Ben lluny de la meva intenció: la decisió de tenir fills (o no) és patrimoni total dels progenitors, i ningú té dret a posar-s’hi.  El meu argument és diferent: s’han de donar facilitats a qui vulgui tenir fills, perquè el problema principal amb la conciliació familiar i laboral està en els impediments per a que això sigui possible, independentment de si es té més o menys ingressos, de si es treballa o no.

I aquí no cal anar molt lluny a buscar exemples d’una política exitosa, que aconsegueix facilitar l’equilibri entre responsabilitats familiars i laborals. França fa anys que manté una àmplia política de suport a les famílies (monetària, però també de serveis d’infància i a la dependència), que ha facilitat que la taxa de natalitat es mantingui als dos fills per dona. A tall d’exemple, a l’Eurostat podem veure com tal taxa es manté en els últims anys 1,4 fills a l’Estat Espanyol, i a 2 fills a França (i no, no estem millor a Catalunya).

Referències:

  • Gøsta, Esping-Andersen (2000), Fundamentos sociales de las economías postindustriales. Barcelona, Ariel.
  • Navarro, Vicenç (2006), El subdesarrollo social de España: causas y consecuencias. Barcelona, Anagrama.

Anàlisi del programa de PxC: efectes de la Crisi?

divendres, 10/12/2010

Després de les eleccions, toca fer anàlisi de l’escenari polític català, i de quina és la correlació de forces resultant de la contesa electoral. En aquest punt, però, també és important posar èmfasi en aquelles forces que, sense arribar a entrar al parlament, han influenciat el discurs de la campanya, i probablement seguiran influenciant la opinió pública en un futur proper.  Que de qui parlo? En aquest cas, em centro en Plataforma per Catalunya (PxC), que va quedar ben a prop d’entrar al Parlament. Què vull fer amb aquest article? Voldria fer un anàlisi (obert a debat) del discurs del partit, partint del decàleg disponible a la seva web.

Que perquè vull centrar el text en analitzar el seu discurs? L’anàlisi de discurs és una tècnica que estudia la manera en que les desigualtats són reproduïdes al context social i polític. En aquest sentit, veurem com PxC té un discurs polític basat en la positivació del nosaltres en contra de la negativatizació d’ells, presentant sempre les coses bones dels nacionals en contra de les coses dolentes dels immigrants, però obviant sempre les nostres coses dolentes i les seves coses bones (van Dijk, 1996, 1998, 2009). 

D’entrada, el primer element que apareix al seu decàleg és un conjunt d’idees centrals, que defineixen el programa del partit. En general, el missatge se centra en qüestions de seguretat i immigració, buscant el vot d’aquells ciutadans afectats per la crisi econòmica, i que se senten abandonats per als partits “tradicionals”. En aquest sentit és molt interessant veure com es vincula la immigració a la inseguretat ciutadana, ja que totes les propostes sobre aquest àmbit tenen a veure, directa o indirectament, amb la immigració. Per exemple, al seu decàleg s’insta a expulsar als immigrants delinqüents però alhora no diu si s’ampliaran les penes als delinqüents nacionals. També es important veure que al vincular els problemes econòmics, l’atur i la degradació social als immigrants se’ls està negativitzant, sense ésser ells responsables de la crisi.  Aquests punts, d’altra banda, estan lligats a un discurs amb fort èmfasi sobre la defensa de les “costums i tradicions” locals.  Per tal de fer front a “l’amenaça” que la immigració pot suposar en aquest punt, proposen una política clarament assimilacionista (els immigrants s’han d’adaptar a les institucions i cultura locals), amb una vinculació contínua a la qüestió de la seguretat (expulsió dels immigrants il·legals, expulsió immigrants delinqüents).

En aquest punt, faré una interpretació “lliure” del discurs del partit (i obviaré altres punts del seu programa, com ara els referits a ecologia, justícia i sanitat), però entenc que és necessària, per acabar d’entendre el lligam que fan entre globalització, immigració, degradació social, conflicte cultural i seguretat.  En l’apartat d’economia també podem trobar una forta correspondència amb l’argumentari contra la immigració. El discurs econòmic de Plataforma es fonamenta en una crítica constant a la globalització. Per a ells, la globalització suposa un problema per a la població local, a causa de l’arribada massiva d’immigrants disposats a treballar per les mateixes feines, a menor preu. Al mateix temps, aquests immigrants són iguals de susceptibles de rebre els ajuts públics. En resposta,  aquest partit presenta un discurs fortament carregat d’elements proteccionistes i estatistes per al nosaltres, per als nadius. Cito textualment: “protegir eficaçment la nostra economia: (els nostres, cursiva introduïda) treballadors, ramaders, agricultors, pescadors, empresaris, professionals i comerciants”.

D’altra banda, en resposta al que es podria anomenar com els efectes culturals de la modernitat i la globalització (és a dir, l’amenaça cultural que representa l’entrada de la immigració per a l’estil de vida occidental, i la reducció progressiva del model de família tradicional “occidental”), un punt del seu decàleg dedicat a “la família, la natalitat i la gent gran” és molt revelador. S’hi  emfatitza el descens de la natalitat i la dissolució de la base social (família tradicional?) com a problemes. S’intueix, per tant, un discurs centrat en la defensa de la família tradicional “occidental”. Les propostes en resposta a això se centren en la creació d’incentius econòmics per a la natalitat, si bé s’inclou la generació de serveis per a la infància i gent gran, però només destinats a nosaltres, als nacionals: “Pensions dignes per als nostres avis”. Finalment, la foto amb la imatge de la família nuclear tradicional (pare, mare i dos fills, tots ells blancs) acaba de reforçar aquest discurs.

Tenint en compte els punts mencionats, quines idees podem extraure del discurs de PxC? Partint que el punt fort del seu discurs és el rebuig a la immigració, jo suggeriria que es tracta d’un partit que sorgeix (i té possibilitats de crèixer) com a conseqüència de quatre fenòmens molt relacionats entre sí: a) la crisi econòmica i la lluita pels llocs de treball i/o ajuts socials; b) la immigració i l’impuls que la globalització ha donat al creixement d’aquesta; c) “l’amenaça cultural” que pot suposar per als sectors més conservadors de la població l’arribada de col·lectius externs a la cultura catòl·lica, com la immigració de l’est d’Europa i el magreb; d) i la reducció progressiva del model tradicional de família, així com la reducció de la natalitat.

Considerant que PxC és conseqüència d’aquests fenòmens, a quin públic es podria dirigir? Si bé aquest punt és difícil de concretar, podríem apuntar als col·lectius de la  població que se senten més amenaçats, tant a nivell cultural com econòmic, pels efectes de la globalització i el fenomen migratori, al veure amenaçat el seu estil de vida tradicional (Karl Polanyi, 1957). Això inclouria aquells estrats de la població amb major risc d’atur, menor nivell educatiu… més si tenim en compte els punts suggerits per Navarro (2003, 2006) sobre la qüestió. Al cap i a la fi, són aquests grups els que tenen més a perdre de la forta competència que els immigrants suposen en l’accés als treballs menys qualificats i als ajuts socials en l’actual context de crisi econòmica. Què es pot fer per aturar aquesta tendència, i els possibles perills que pot suposar? A curt termini, resulta difícil aturar el creixement d’aquesta classe de candidatures, degut als efectes de la crisi econòmica i a que els fluxos migratoris són i seran presents a Catalunya, però caldria pensar en tres grans accions per a un futur proper:

En primer lloc, cal un discurs realista i coherent sobre la immigració, que afronti directament les característiques del fenòmen, tant per als nouvinguts com per a la població de destí. En aquest punt, el debat informat, rigorós, és crucial.

En segon lloc, calen mesures a nivell del mercat laboral i l’estat del benestar. En un context de crisi com el nostre, assegurar el reciclatge professional (via polítiques actives d’ocupació) i la sòlida incorporació al mercat laboral dels aturats, o d’aquells individus atrapats en treballs de serveis poc qualificats (els anomenats “MacJobs”) seria una política molt efectiva. D’altra banda, és important que els serveis de l’estat del benestar es dissenyin per tal de beneficiar a tothom, no només als individus amb menys recursos, entre els que se sol identificar als immigrants, només perquè el seu nivell de renda és inferior a la mitjana (d’aquí la famosa frase de “ells es queden amb l’ajut”). En aquest sentit, la provisió universal de serveis públics (escoles, llars d’infants, serveis a les persones dependents) és crucial.

I en tercer lloc, cal considerar quins altres elements, de caire més cultural o no econòmic, poden generar la sensació que la immigració representa una “font d’amenaça per a la nostra cultura”, punt que deixo obert a tothom qui vulgui contribuir.

Referències:

-Karl Polanyi (1957), The Great Transformation. Boston (Mass.): Beacon.

 – Navarro, V. (2006). El subdesarrollo social de España: Causas y consecuencias. Barcelona: Anagrama.

– Navarro, V. (2003). Bienestar insuficiente, democracia incompleta: Sobre lo que no se habla en nuestro país (3ª ed.). Barcelona: Anagrama.

– van Dijk, T. A. (1998) El discurso y la reproducción del racismo. Lenguaje en contexto, Universidad de Buenos Aires, núm. 1(1-2), pp. 131-180.

– van Dijk, T. A. (1997). Racismo y análisis crítico de los medios (1ª ed.). Barcelona: Paidós.

– van Dijk, T. A. (2009). Discurso y poder: Contribuciones a los estudios críticos del discurso. Barcelona: Gedisa.

Agraïments a:

Nerea Couselo, llicenciada en Ciències Polítiques i de l’Administració per la Universitat Pompeu Fabra (UPF 2005/09); Màster en Gestió de la Immigració (UPF 2009/10) amb tesi de màster “La immigración y el racismo en campaña electoral: Estudio del programa electoral del PSOE en la campaña del 2008”.

Matthew Creighton, doctor en Sociologia i Demografia per la Universitat de Pennsylvania (2009); professor visitant de Sociologia al departament de Ciències Polítiques i Socials de la UPF (curs acadèmic 2010-2011), pel màster en Ciències Polítiques i Socials: itinerari en Sociologia i Demografia.