Arxiu del mes: novembre 2010

Estat del benestar i política de gènere: què n’hem de fer?

dissabte, 27/11/2010

Quan se sol parlar de la política d’igualtat (de gènere), són habituals els grans eslògans sobre la proporció de dones a càrrecs directius de les grans empreses, als grans càrrecs dels partits polítics, als governs, o a les llistes electorals. Podria mencionar més exemples, però em sembla que amb això la idea queda bastant clara.

Sense voler desmerèixer la importància que l’entrada de dones als grans llocs de decisió pugui tenir (molt gran, sens dubte, i probablement decisiva en el futur, al incloure la perspectiva femenina en la presa de decisions público-privada), m’agradaria considerar altres elements que no s’han tingut gaire en compte  quan es parla de política d’igualtat.

Aquests elements probablement no s’han mencionat gaire, en part perquè la seva utilitat per a la igualtat d’oportunitats i la inclusió de la dona al mercat laboral és més difícil d’observar de forma directa; en part perquè la seva aplicació resultaria bastant més costosa que d’altres opcions.  Que de quins elements parlo? Doncs fonamentalment, de les escoles bressol i els serveis a la dependència, proveïts des de l’Estat del benestar. Espero que després d’aquest post la seva utilitat per a la igualtat de gènere (i altres finalitats) sigui més visible. Si no és així, digueu-m’ho, que serà senyal que no m’he explicat bé!

Més recentment, les polítiques sobre jardins d’infància o escoles bressol (kindergarten, segons la terminologia europea) s’han anat introduint, conjuntament amb els serveis de la dependència, dins de la presa de decisions pública. De fet, un exemple substancial de la seva creixent importància es troba en el fet que els partits polítics catalans hagin incorporat la creació de noves escoles bressol com un element més de la seva agenda programàtica, seguint així la tendència europea. D’altra banda, els serveis a la gent depenent també han anat esdevenint una part important de l’agenda política al país, sobretot des de la posada en marxa de la Ley de Dependencia pel govern espanyol, i la polèmica que aquesta va comportar a nivell de debat polític, d’aplicació…

Ara bé, perquè són importants aquestes polítiques quan parlem d’igualtat de gènere? Per als que no estiguin posats a la matèria, els convido a fer una reflexió de caire “sociològic”: Habitualment, a la casa qui cuida principalment dels nens, o dels avis, si es posen malalts?

D’acord, pot ser que el lector no tingui nens o avis/avies a casa; o pot ser que les tasques es reparteixin de forma molt equitativa. Ara bé, sovint el repartiment equitatiu sol donar-se més en les llars benestants, mentre que en les que no estan en una situació tan còmode (i ara encara més, amb la crisi), no se sol donar tant. No és que ho digui jo, i de fet, són arguments basats en autors com Vicenç Navarro (2006) o Gösta Espaing-Andersen (2000). En les diferents recerques que s’han fet sobre desigualtat i pobresa familiar, una troballa molt comuna és que en l’actualitat les parelles amb nivells elevats d’estudis tendeixen a organitzar-se de tal manera que tots dos individus treballen; mentre tal divisió “equitativa” del treball sol ser més difícil d’observar en parelles amb nivells baixos d’estudis, trobant-se encara una situació “a l’antiga”, on l’home treballa i la dona no, o ho fa a temps parcial, en ocupacions temporals… Si a això li sumem que el perfil habitual de la població sota llindar de la pobresa és representat cada cop més per llars monoparentals (habitualment, tenint una dona amb nivell baix d’estudis, i feina precària o nul·la com a cap de família), podem començar a entendre quina rellevància poden tenir paraules com kindergarten o serveis per a la gent depenent a l’hora d’ajudar a la igualtat de gènere.

Al haver (encara) una forta divisió del treball en les llars amb baixos nivells d’estudi, les dones i nens solen resultar molt vulnerables a canvis sobtats en els ingressos percebuts. Pensem per un moment què passaria si, en alguna d’aquestes llars l’home es queda a l’atur (cosa, per cert, molt comuna ara en temps de crisi); o es produeix el divorci o separació de la parella. Si a més a més hi ha un, dos o més persones dependents a la llar (siguin fills o gent gran), és fàcil comprendre que aquestes persones pateixen un risc molt elevat de caure en la pobresa. Tals situacions són difícils de compensar, i un cop es cau en la pobresa, és difícil que els implicats se’n surtin. Ara bé, si existeix una forta xarxa de llars d’infància o serveis de dependència a preus assequibles per a les rendes baixes, és possible actuar preventivament en aquestes situacions. El tipus de serveis que proporcionen garanteix que les dones d’aquests tipus de llars rebin una càrrega menor de feina, i per tant puguin entrar al mercat laboral, reciclar-se a nivell formatiu… assegurant-se així oportunitats més semblants a les dels seus companys.  

Dit això, s’acaben els beneficis d’aquestes polítiques en la igualtat de gènere? No ben bé, i per convidar a la reflexió, m’agradaria mencionar una sèrie de situacions:

En primer lloc, pensem en que en moltes parelles (fins i tot aquelles amb estudis elevats) el fet que tots dos membres treballin suposa un problema a l’hora de mantenir fills o gent gran, per les hores que això comporta; en segon lloc, considerem l’efectivitat que pot tenir proveir aquests serveis, de forma directa, a través de l’Estat del Benestar, respecte a donar subvencions o donar-los de forma privada. Tindran la mateixa qualitat i seran accessibles a tothom aquests serveis si són oferts de forma privada? Se sentirà la gent més agraïda si rep subvencions per al primer fill, o si té una escola bressol per portar el seu nen/a just després d’acabar el permís de maternitat o paternitat?  I per acabar, pensem per un moment quines conseqüències pot tenir per un infant criar-se en situació de pobresa. Afectarà això a les perspectives vitals, o a la voluntat de formar-se i treballar del futur adult?

Són qüestions que poden tenir respostes obertes, però al meu mode de veure, ajuden a pensar en els beneficis que serveis públics d’aquest tipus poden proveir tant per a la igualtat de gènere; per al creixement de la natalitat; per al creixement de l’ocupació (quan sortim de la crisi, en tot cas); per a la opinió que la gent pugui tenir dels serveis que l’Estat del Benestar proporciona; o per a evitar que la pobresa infantil es traslladi en menors oportunitats laborals al llarg de la vida.

 Referències:

  • Esping-Andersen, Gøsta. Fundamentos socials de las economías postindustriales. Barcelona, Ariel (2000).
  • Navarro, Vicenç. El subdesarrollo social de España: causas y consecuencias. Barcelona, Anagrama (2006).

Iniciem activitat al blog, i amb això una nova aventura…

dissabte, 27/11/2010

Habitualment la gent sol dir que any nou, nova vida. És una expressió molt habitual després de fer les típiques promeses de cap d’any, haver menjat els raïms pertinents, haver begut les copes de cava… i qui sap què més!

En el meu cas, però, crec que es pot aplicar l’expressió a una situació com la d’aquest bloc i aquest diari, tot i que amb uns petits canvis: podríem dir, per exemple, “diari nou, nova vida?; bloc nou, nova vida?”. Sona estrany, però podria ser pitjor, i tenint en compte que el meu coneixement de la llengua no és el propi d’un filòleg, em dono per satisfet.

Així doncs, amb aquest nou bloc comencem una nova vida al mig de la gran xarxa que proporciona el diari ARA, amb vàries promeses en ment:

a) Prometo no avorrir amb la meva temàtica als escrits (almenys intentar no avorrir). Així que si veieu que no és prou divulgativa, un toc d’atenció sempre serà d’agrair.

b) Prometo propiciar reflexió, debat i controvèrsia sobre temes que ens afecten a tots com a societat d’Europa que som. Aviso: els temes poden ser a vegades carregosos, i algú es pot preguntar “què carai m’està dient aquest?”. Tot i això, de ben segur que si poso el tema és perquè d’una o altra manera ens afecta a tots.

c) I per acabar, prometo estar obert sempre a suggeriments i preguntes de la gent. Al cap i a la fi, això és el bloc d’un diari 2.0, i com a tal, ha d’estar obert a una reciprocitat entre redactor/blogger i lector.

Fetes aquestes promeses, els propòsits del bloc són principalment els que menciono a la part de “l’autor” del bloc. És a dir, propiciar un espai de reflexió, crítica i segona lectura sobre l’actualitat social, econòmica i política del país, d’una manera didàctica i divulgativa. I en tot cas, si pot ser, també amb un toc d’humor.

Dit això, donem inici al bloc, i esperem que sigui del seu gust!

David Fernández Guerrero