Estat del benestar i política de gènere: què n’hem de fer?

Quan se sol parlar de la política d’igualtat (de gènere), són habituals els grans eslògans sobre la proporció de dones a càrrecs directius de les grans empreses, als grans càrrecs dels partits polítics, als governs, o a les llistes electorals. Podria mencionar més exemples, però em sembla que amb això la idea queda bastant clara.

Sense voler desmerèixer la importància que l’entrada de dones als grans llocs de decisió pugui tenir (molt gran, sens dubte, i probablement decisiva en el futur, al incloure la perspectiva femenina en la presa de decisions público-privada), m’agradaria considerar altres elements que no s’han tingut gaire en compte  quan es parla de política d’igualtat.

Aquests elements probablement no s’han mencionat gaire, en part perquè la seva utilitat per a la igualtat d’oportunitats i la inclusió de la dona al mercat laboral és més difícil d’observar de forma directa; en part perquè la seva aplicació resultaria bastant més costosa que d’altres opcions.  Que de quins elements parlo? Doncs fonamentalment, de les escoles bressol i els serveis a la dependència, proveïts des de l’Estat del benestar. Espero que després d’aquest post la seva utilitat per a la igualtat de gènere (i altres finalitats) sigui més visible. Si no és així, digueu-m’ho, que serà senyal que no m’he explicat bé!

Més recentment, les polítiques sobre jardins d’infància o escoles bressol (kindergarten, segons la terminologia europea) s’han anat introduint, conjuntament amb els serveis de la dependència, dins de la presa de decisions pública. De fet, un exemple substancial de la seva creixent importància es troba en el fet que els partits polítics catalans hagin incorporat la creació de noves escoles bressol com un element més de la seva agenda programàtica, seguint així la tendència europea. D’altra banda, els serveis a la gent depenent també han anat esdevenint una part important de l’agenda política al país, sobretot des de la posada en marxa de la Ley de Dependencia pel govern espanyol, i la polèmica que aquesta va comportar a nivell de debat polític, d’aplicació…

Ara bé, perquè són importants aquestes polítiques quan parlem d’igualtat de gènere? Per als que no estiguin posats a la matèria, els convido a fer una reflexió de caire “sociològic”: Habitualment, a la casa qui cuida principalment dels nens, o dels avis, si es posen malalts?

D’acord, pot ser que el lector no tingui nens o avis/avies a casa; o pot ser que les tasques es reparteixin de forma molt equitativa. Ara bé, sovint el repartiment equitatiu sol donar-se més en les llars benestants, mentre que en les que no estan en una situació tan còmode (i ara encara més, amb la crisi), no se sol donar tant. No és que ho digui jo, i de fet, són arguments basats en autors com Vicenç Navarro (2006) o Gösta Espaing-Andersen (2000). En les diferents recerques que s’han fet sobre desigualtat i pobresa familiar, una troballa molt comuna és que en l’actualitat les parelles amb nivells elevats d’estudis tendeixen a organitzar-se de tal manera que tots dos individus treballen; mentre tal divisió “equitativa” del treball sol ser més difícil d’observar en parelles amb nivells baixos d’estudis, trobant-se encara una situació “a l’antiga”, on l’home treballa i la dona no, o ho fa a temps parcial, en ocupacions temporals… Si a això li sumem que el perfil habitual de la població sota llindar de la pobresa és representat cada cop més per llars monoparentals (habitualment, tenint una dona amb nivell baix d’estudis, i feina precària o nul·la com a cap de família), podem començar a entendre quina rellevància poden tenir paraules com kindergarten o serveis per a la gent depenent a l’hora d’ajudar a la igualtat de gènere.

Al haver (encara) una forta divisió del treball en les llars amb baixos nivells d’estudi, les dones i nens solen resultar molt vulnerables a canvis sobtats en els ingressos percebuts. Pensem per un moment què passaria si, en alguna d’aquestes llars l’home es queda a l’atur (cosa, per cert, molt comuna ara en temps de crisi); o es produeix el divorci o separació de la parella. Si a més a més hi ha un, dos o més persones dependents a la llar (siguin fills o gent gran), és fàcil comprendre que aquestes persones pateixen un risc molt elevat de caure en la pobresa. Tals situacions són difícils de compensar, i un cop es cau en la pobresa, és difícil que els implicats se’n surtin. Ara bé, si existeix una forta xarxa de llars d’infància o serveis de dependència a preus assequibles per a les rendes baixes, és possible actuar preventivament en aquestes situacions. El tipus de serveis que proporcionen garanteix que les dones d’aquests tipus de llars rebin una càrrega menor de feina, i per tant puguin entrar al mercat laboral, reciclar-se a nivell formatiu… assegurant-se així oportunitats més semblants a les dels seus companys.  

Dit això, s’acaben els beneficis d’aquestes polítiques en la igualtat de gènere? No ben bé, i per convidar a la reflexió, m’agradaria mencionar una sèrie de situacions:

En primer lloc, pensem en que en moltes parelles (fins i tot aquelles amb estudis elevats) el fet que tots dos membres treballin suposa un problema a l’hora de mantenir fills o gent gran, per les hores que això comporta; en segon lloc, considerem l’efectivitat que pot tenir proveir aquests serveis, de forma directa, a través de l’Estat del Benestar, respecte a donar subvencions o donar-los de forma privada. Tindran la mateixa qualitat i seran accessibles a tothom aquests serveis si són oferts de forma privada? Se sentirà la gent més agraïda si rep subvencions per al primer fill, o si té una escola bressol per portar el seu nen/a just després d’acabar el permís de maternitat o paternitat?  I per acabar, pensem per un moment quines conseqüències pot tenir per un infant criar-se en situació de pobresa. Afectarà això a les perspectives vitals, o a la voluntat de formar-se i treballar del futur adult?

Són qüestions que poden tenir respostes obertes, però al meu mode de veure, ajuden a pensar en els beneficis que serveis públics d’aquest tipus poden proveir tant per a la igualtat de gènere; per al creixement de la natalitat; per al creixement de l’ocupació (quan sortim de la crisi, en tot cas); per a la opinió que la gent pugui tenir dels serveis que l’Estat del Benestar proporciona; o per a evitar que la pobresa infantil es traslladi en menors oportunitats laborals al llarg de la vida.

 Referències:

  • Esping-Andersen, Gøsta. Fundamentos socials de las economías postindustriales. Barcelona, Ariel (2000).
  • Navarro, Vicenç. El subdesarrollo social de España: causas y consecuencias. Barcelona, Anagrama (2006).

22 comentaris

  • Uajorno Ademà

    28/11/2010 4:53

    Molt bé l’article, felicitats. Ha estat entendor i constructiu. Dóna informació i formació. Gràcies. Ara bé, dues petites coses. A “és difícil que els implicats hi surtin” deu voler dir que “en surtin” o “se’n surtin” perquè és sortir d’algun lloc i no a, en, amb o per algun lloc. I el segon apunt, també lingüístic és que a “El tipus de serveis que proporcionen garantitza que…” no és “garantitza” sinó garanteix perquè l’infinitiu és “garantir”. Au doncs, molta sort i salut.

  • Arcadi Cirera

    28/11/2010 10:49

    Article interessant. Centra molt bé, a nivell familiar, el més proper quin paper juguen les polítiques socials.

  • Pere

    28/11/2010 11:44

    Ja era hora que algú plateges els problemes en termes asenyats.

    A més, amb un augment de la participació de la dona al mercat de treball, el finançament del sistema de pensions milloraria significativament.

  • David Fernández

    28/11/2010 12:02

    Moltes gràcies pels comentaris! És molt positiu (i engrescador) veure aquestes respostes a un dels primers escrits que faig al diari, realment m’animen a seguir endavant, i a fer-ho millor la pròxima vegada! D’altra banda, un parell de respostes als comentaris:

    a) Uajorno, gràcies per les correccions, ja han estat incorporades. La veritat és que tens raó, quedava estrany tal com estava redactat al principi.

    b) Pere, en això tens tota la raó, la major incorporació de la dona al mercat laboral (quan aquest torni a funcionar a ple rendiment) i la millora en el finançament de les pensions seria un dels primers beneficis de tenir una estratègia basada en els serveis mencionats . No només això, sinó que el creixement de la natalitat que s’hauria de deduir de la millora en la conciliació laboral i familiar ajudaria a la sostenibilitat futura del sistema, al garantir un equilibri entre els que contribueixen al sistema i els que s’hi beneficien. Inconvenient? Algú pot dir que seria un sobrecost (per exemple, en impostos), però s’ha d’entendre més com una inversió amb retorns molt beneficiosos per la societat, tant a nivell moral com econòmic.

  • Francesc Masdeu

    28/11/2010 12:51

    Enhorabona David i ànims amb el bloc!! Estic molt d’acord amb el que dius, mica en mica aconseguirem incloure el famós tercer pilar a l’agenda política!!

  • Gerard Garcia

    28/11/2010 13:20

    Enhorabona pel bloc!
    Totalment d’acord amb el que planteges. A més, les escoles bressol i resta de serveis socials creen ocupació habitualment femenina, fet que, sense que jo defensi la feminització d’aquest sector, facilitaria l’accés al mercat laboral de moltes dones. I el més important, com diu el propi Esping-Andersen, maximitzar la capacitació i les possibilitats per a tothom només pot ser beneficiós tant econòmicament com social. No fer-ho només pot significar ganes de mantenir els privilegis i avantatges dels que s’ho poden pagar de la seva butxaca respecte als que no.

  • JOSEP MA MORENO CARRETERO

    28/11/2010 15:03

    Moltes dones hi fan hores extres a casa amb petis i amb grans, i gracies a aixó, els seus marits i/o companys en poden fer les hores extres que altres homes els hi fan fer. Si no las hi fesin, serían tan considerats eficients ?? Darrera d’un home que penca sols haver-hi una dona que … perd. Fins quan ? I lèquilibri ? Quan els horaris laborals i escolars serán coordinats ? Fins quan fer servir l’inteligencia i no l’esquena. ?

  • Yolanda González Istúriz

    28/11/2010 16:07

    Veig que sóc la primera dona que deixa un comentari en aquest bloc.
    Per fi algú que no passa, en les seves opinions, de puntetes sobre el tema, complicat i amb moltes variants, de la igualtat de responsabilitats i oportunitats tant a la vida privada com pública dels ciutadans.
    Fins ara totes les polítiques anaven enfocades a resoldre una qüestió que sembla que solament afecti a la dona però sense canviar els fons ,és a dir, que la VIDA a totes les seves facetes és responsabilitat de ambdós gèneres.
    Gràcies per el teu article.

  • Ricardo Llorca

    28/11/2010 20:22

    Estic totalment d’acord amb el que dius! Et felicito i t’animo a seguir com ara! Fins al pròxim post!

  • Pere Santamaria

    28/11/2010 20:49

    Enhorabona per l’article, penso que has escrit les veritats que no solen tenir la rellevància pertinent als mitjans de comunicació i que per tant, no resonen a la consciència de milers i milers de ciutadans que no es paren a pensar per tal de formar-se una opinió pròpia, sino que la formen a través de certs canals de comunicació (manegats per les grans corporacions audiovisuals amb capital dels grans grups financers, etc..)

    Prou de retallades socials!

  • Estado del bienestar y políticas de género en Ara « La madriguera del licántropo

    28/11/2010 21:24

    […] un artículo elaborado por un blogger del diario Ara, el nuevo diario catalán. El título es Estat del benestar i política de gènere: què n’hem de fer? Y considero que refleja muy bien los problemas de género de nuestra sociedad y las soluciones que […]

  • andrea va fe

    29/11/2010 11:04

    A mi també m’alegra veure que un dels primers escrits del diari es centri en la perspectiva de gènere i sobretot que vagi més enllà de la prescència de les dones en la vida pública. Certament, ja és hora que les polítiques públiques tinguin en compte les relacions que s’estableixen en els espais privats, plantegin solucions en forma de serveis i promoguin la corresponsabilitat. Un bon anàlisi!
    salut!!

  • Andreu Corominas Murtra

    29/11/2010 11:41

    Felicitats, m’ha agradat l’article. Voldria afegir, però, que també és necessari una nova cultura empresarial prou flexible per incorporar totes aquestes situacions: flexibilitat horària, possibilitat de jornades laborals més curtes (amb sou proporcional), cultura del teletreball.
    Tant sinidcats com empresaris haurien de començar a “tocar” el tema.

  • Mariona Mas

    29/11/2010 14:06

    No sé si sóc la primera dona amb fills que opina, tampoc sé si l’autor té fills.
    Celebro que es toqui el tema, però no m’argada gaire l’enfocament. No vull que se’m malinterpreti, és necessari que es construeixin més llars d’infants públiques urgentment.
    Però fer llars d’infants no hauria de ser el primer objectiu a l’hora de treballar per la igualtat de génere, sinó que s’hauria de treballar per la felixibilització dels horaris de treball, i per permisos de maternitat i paternitat més llargs i flexibles.

    Els propis professionals de les llars d’infants diuen que l’ideal és que els nens hi passin el mínim temps possible, allà, i el màxim amb els seus pares (no cangurs). És evident que ens cal algun lloc on portar els nostres fills mentre treballem, però la idea que fer llars d’infants per poder aparcar els nens 9 hores (8 hores de treball + viatges) és la clau per ajudar la dona a treballar és aberrant. Per tenir fills així, més val no tenir-ne.

    És evident que a les llars d’infants els cuiden, en alguns llocs els eduquen, i en alguns llocs també els ensenyen algunes coses, però d’aquí a simplificar el tema de la incorporació o manteniment de la dona a la feina amb la creació de llars d’infants, hi ha un pas important.

    El tema de les famílies monoparentals pot ser diferent, però potser que deixem que els progenitors triïn si volen deixar els seus fills en una llar d’infants o si volen contractar una persona que en tingui cura durant les hores que no hi será.

    Per altra banda, amb fills o sense, a veure quan aprenem que la vida (i la feina) és molt millor si podem surtir de la feina a les 5 com a molt tard, i podem tenir millor cura de la nostra vida social i emocional. Segur que així tots plegats ens tornem més productius.

  • Anna

    29/11/2010 16:04

    Estic d’acord amb la Mariona. S’ha de treballar per aconseguir el doble objectiu, llars d’infants per tothom qui ho necessiti i conciliació d’horaris. Felicitats David per tocar un tema tan important.

  • Anna Viloca

    29/11/2010 20:16

    Moltes felicitats pel post!!! no puc estar més d’acord amb el que hi dius. Endavant!

  • Roger Sala

    30/11/2010 12:05

    Bon post! M’agrada el plantejament realitzat. Desconec si l’autor té fills i/o es troba en situació de separat/divorciat.
    Voldria afegir al post que la situació actual de no voler/permetre una guarda i custòdia compartida, altrament dita alternativa, no permet ni que la dona pugui participar més activament del mercat de treball ni que l’home també equipari la dedicació als fills.
    Considerem també el diferent tracte fiscal que es produeix entre menors segons la situació jurídica dels seus progenitors. Sabeu que, en conjunt, desgraven més els fills de pares separats que aquells que no ho estan? O que si un home sense custòdia té un altre fill, l’AEAT el considera el seu primer fill perque els anteriors ja no són considerats fills seus? Els pares separats són la nova bossa de pobresa que es va creant, però no són visibles. Et prego facis indagacions sobre aquests temes. Segone el llibre publicat per la Secretaria de Família “Temps de les famílies” els pares separats pateixen idiòcia, i això es publica sense haver enquestat cap pare, només 3000 mares.

  • Jordi Pascual

    01/12/2010 12:15

    Nano en això l’has clavada: ” si existeix una forta xarxa de llars d’infància o serveis de dependència a preus assequibles per a les rendes baixes, és possible actuar preventivament en aquestes situacions”. Encara que sigui simbòlicament els serveis públics s’han de pagar ja que la gent no atorga el valor suficient a allò que és de franc i sovint n’acaba per abusar. I el mateix equivaldria per a la sanitat i l’educació públiques.

  • David Fernández

    02/12/2010 20:35

    Gràcies a tots pels comentaris. M’alegra veure que l’article ha causat reaccions positives (i comentaris molt interessants) entre els lectors del diari, i això que és el primer article seriós que publico a l’ARA!
    Centrant-me en la qüestió dels comentaris, alguns lectors han introduït matisos molt importants en la qüestió, que no havia inclòs. Anem per parts:

    a) Mariona i Anna, en aquest sentit us he de reconèixer que em falta experiència per valorar més bé el tema. Tinc 23 anys i encara estic en procés de trobar el meu lloc definitiu al mercat laboral, així que hi hauran elements que se m’escaparan. Pel que fa al teu argument, val a dir que m’agrada bastant. Entenc que les llars d’infants poden esser una proposta molt potent per a facilitar la conciliació laboral i familiar (l’experiència francesa i nòrdica així demostra, i els experts en l’àmbit fa temps que aposten per això), però això no exclou el punt de la flexibilitat d’horaris i permisos. És més, et dono tot el suport en que horaris i permisos de paternitat/maternitat s’haurien de poder ajustar a les necessitats personals.
    D’una banda, els estudis que s’han fet sobre la qüestió indiquen que sovint la falta de flexibilitat horària en el sector privat sol ser el principal escull per a que la dona s’acabi d’integrar en el mercat laboral, fins i tot si es disposa d’una política pública generosa (abundància de kindergarten, permisos flexibles, beneficis per fills…). De l’altre, s’observa que els permisos de maternitat/paternitat solen funcionar millor si els beneficiaris poden ajustar el temps d’acord amb les seves necessitats, partint-lo en varis trams o no.
    Per acabar, alguns aclariments sobre el meu article: el que pretenc és mostrar els beneficis que una política basada en la creació tindria sobre la igualtat d’oportunitats de la dona, i la seva conciliació laboral i familiar. Ara bé, com ja he dit abans es tracta d’una proposta entre vàries que s’haurien d’incloure dins d’una política seriosa en defensa de la igualtat de gènere. Finalment, no es tractaria d’obligar a ningú a portar el seu fill a la llar d’infants, sinó a que tothom qui ho desitgi en tingui la opció, i això només es pot aconseguir si existeix una xarxa de serveis prou àmplia i amb una qualitat acceptable per a tothom.

    b) Roger, la veritat és que desconeixia els punts sobre el tractament fiscal i la separació/divorci, i seria molt interessant fer recerca sobre els efectes que aquestes regulacions poden tenir en la pobresa familiar i la incorporació al mercat laboral. En quant pugui preguntaré sobre si s’ha fet recerca en la qüestió.
    D’altra banda, el punt de la inestabilitat familiar que has mencionat és molt important, i és ben cert que és una de les principals fonts de nova pobresa en la nostra societat. La creixent inestabilitat familiar és un dels factors que agreujen més les desigualtats entre individus, especialment dones i/o parelles poc qualificades, ja que els individus que se separen/divorcien posseint amb baixos nivells de formació i/o treballs inestables poden veure els seus ingressos seriosament reduïts.

  • Rosa Riera

    03/12/2010 10:38

    David, consider que el que has escrit és una utopia molt bonica (ho dic de cor sense ironies), però de cap de les maneres!

    Ja n’hi ha prou que el govern vagi acumulant i acumulant funcions i àmbits de poder, això només desemboca amb més “xupòpteros”.

    No més mater pàtria, per favor. Abans si la gent volia tenir un fill el tenia, i se’n responsabilitzaven ells mateixos i bé que tiraven endavant (no val l’excusa que la dona no treballava, perquè en les classes no acomodades i tant que treballava). Som una societat infantiloide i diluida a la qual l’hi ha de solucionar tots els problemes l’Estat.

    Quan començarem a ser responsables per nosaltres mateixos? Si no ho volem, tanmateix les cirmcumstàncies ens hi obligaran. Però potser ja estarem massa enfonsats en una crisi que va per llarg.

  • Sobre la igualtat de gènere: millores pendents – Ara.cat

    21/03/2011 14:05

    […] es pot fer per millorar la situació? Com he escrit en altres posts (enllaç aquí), l’acció dels nostres nivells de govern (local, autonòmic i central) és primordial, i […]

  • vwonnya

    25/07/2011 18:11

    NxvGK2 , [url=http://mqapunricxjq.com/]mqapunricxjq[/url], [link=http://zktmshwerpsp.com/]zktmshwerpsp[/link], http://pljburpvgkpc.com/

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús