Arxiu del mes: desembre 2010

Parlaments i geometria variable

divendres, 24/12/2010

Aquest cop dedicaré un temps a la part més “política” del bloc, i és que el nou escenari al Parlament motiva a parlar sobre els futurs pactes post-electorals. Davant del pacte d’investidura entre CiU i PSC, que ha propiciat l’abstenció dels segons, algunes veus afirmen que la creació d’un pacte d’estabilitat (més o menys) permanent entre aquests dos partits és una possibilitat real. Personalment, crec que no existeixen els incentius per a propiciar una aliança tan sòlida, i que el que acabarà imperant serà la “geometria variable”, entesa com a la creació d’acords ad hoc, per a cada tema. Una observació del marc d’incentius de cada partit pot ajudar a il·lustrar aquest punt:

CiU: amb 62 diputats (només a 6 de la majoria absoluta), és difícil que la formació de govern es vegi tant feble com per pensar en buscar el suport permanent d’alguna formació política. Certament, moltes decisions requeriran majoria absoluta o qualificada (per exemple, la nova llei electoral), però més enllà d’aquests casos, els escons a disposició de Convergència i Unió resten incentius a necessitar aliances permanents. D’altra banda, el fet que totes les formacions amb representació parlamentària vulguin assumir un rol “central” dins la planificació de les polítiques pot facilitar bastant els acords puntuals.

PSC: a l’espera de debats i canvis interns que es puguin succeir (sobretot després de les municipals), la formació socialdemòcrata veurà necessari marcar perfil propi en els eixos esquerra-dreta i nacional, a fi de recuperar part del vot perdut i competir per la centralitat política del país amb CiU. Probablement, això no impedirà la creació d’acords puntuals, fonamentats en part en la “raó d’Estat” i per la necessitat de mantenir-se dins la centralitat política del país, però un pacte permanent reduiria el perfil propi del PSC, i això és l’últim que es desitja dins el partit. Finalment, hem de recordar que la competència que ICV i PP plantegen sobre el vot de classe treballadora obligaran a que el PSC reforci el seu discurs social.

PPC: en el cas dels populars, podem esperar alguna que altre sorpresa dins la legislatura, però és dubtós que un acord permanent amb CiU sigui una d’aquestes novetats.

En primer lloc, el PPC té bastants incentius per pactar amb l’executiu durant la legislatura. Sabent que la seva base de vot és i ha estat bastant fidel, i que el nou vot aconseguit els atorga un rol central dins el país, una estratègia de pacte parlamentari reforçaria el rol “central” del Partit Popular, i és difícil pensar que les seves bases es revoltin per aquest motiu. Per si no us acaba de convencer l’argument, recordaré un apunt que una persona més experimentada i intel·ligent em va donar farà uns dies: “Fixa’t en que els populars s’han posat al centre del parlament, i no a l’extrem, com fins ara. Vols dir que això no significa alguna cosa?.

En segon lloc, és difícil pensar que CiU s’ofereixi tant a pactar amb el PP com aquests últims desitjarien. Tenint en compte que bona part de la campanya i pre-campanya del partit de govern s’ha basat en el discurs sobiranista i el concert econòmic, acords continus amb els populars suposarien una contradicció amb els anhels de bona part del seu electorat, que pren l’eix nacional com a punt de referència per a decidir el seu vot.

ICV: els resultats de la formació eco-socialista deixen clar que aquesta es fonamenta en un vot bastant resistent als canvis, barreja de l’antic cinturó roig i del ciutadà post-materialista, centrat en la qüestió del medi ambient. Per aquests col·lectius (i sobretot, pel ciutadà post-materialista), ICV resulta una proposta prou sòlida, amb pocs competidors dins l’hemicicle. Sabent això, la direcció del partit té incentius per a mantenir i reforçar el seu discurs, mantenint-se com a referència “roig-verda” del Parlament, tal i com ha fet fins ara. D’altra banda, l’eliminació d’algunes reformes estrella de ICV (els 80 quilometres/hora o el codi ètic dels mossos d’esquadra) dificultarà qualsevol acord parlamentari amb el govern.

ERC: d’una banda, SCI ha aparegut com un fort competidor en l’eix nacional; de l’altre, la direcció dels republicans manté la voluntat de competir amb els partits a l’esquerra del govern (PSC i ICV) pel vot d’esquerres, amb l’objectiu d’ésser “partit de l’esquerra nacional”. Tenint en compte això, ERC es veurà incentivada per mantenir un to exigent en l’eix nacional, mentre intenta marcar perfil d’esquerra. Els canvis que es donin a partir de les municipals poden canviar completament l’escenari, però faci el que faci ERC, el marc d’incentius els hauria de motivar a marcar perfil propi, sigui més en l’eix nacional o en el esquerra-dreta.

SCI i C’s: resulta difícil predir el curs d’acció de Solidaritat, per la seva novetat com a formació política. Tanmateix, tampoc apostaria per a que aquest partit seguís una estratègia molt conciliadora, per dos motius: 1) el seu discurs se centra en la qüestió de la independència; 2) el seu pes parlamentari és insuficient per assolir la majoria absoluta amb CiU. En quant a Ciutadans, el seu posicionament en l’eix nacional, i el seu escàs pes parlamentari, fan difícil qualsevol pacte permanent amb CiU.

El panorama post-electoral sempre està obert a interpretacions, més després del canvi sobtat en el repartiment dels escons i els processos de debat interns en alguns dels partis. No obstant, en tot anàlisi hem de recordar que el sentiment de les bases de vot de cada partit és el que, a la llarga, condiciona les estratègies, i partint d’això hauríem d’esperar una legislatura de geometria variable al Parlament, en la que hi hagin “moltes parelles de ball”, però “pocs casaments”.

Dit això, Bon Nadal i bon inici de 2011 a tots els lectors i companys del diari ARA!!

La reforma del sistema de pensions: sempre sobre la pensió?

divendres, 17/12/2010

En aquests últims dies, el Pacte de Toledo ha arribat a una sèrie d’acords per tal d’assegurar l’estabilitat futura del sistema de pensions. Imagino que el lector estarà assabentat, però en tot cas menciono alguns punts de l’acord: allargar el còmput d’anys de càlcul dels últims 15 actuals a 20; compatibilitzar salaris i pensions per incrementar la vida laboral; i penalitzar d’alguna manera la pràctica de les pre-jubilacions.

Dit això, sembla que quan es parli d’assegurar les pensions pel futur totes les mesures hagin d’anar lligades a com es calcula el còmput, quina quantia es dona, qui té dret a prestació… en resum, que l’única mesura viable sigui actuar sobre les pensions mateixes. Certament, les mesures mencionades s’apliquen amb rapidesa, però són les úniques efectives? Encara més, representen la millor opció possible a mig i llarg termini? La meva intenció és presentar algunes alternatives per plantejat debat.

Simplificant molt la qüestió, la sostenibilitat de les pensions gira al voltant de la proporció entre contribuents i beneficiaris del sistema. Actualment aquesta no és un problema, havent més o menys quatre contribuents per pensionista; però d’aquí a 50 anys aquesta proporció es podria reduir a 2, d’acord amb les projeccions de la UE i del Banc d’Espanya. Davant d’una previsió com aquesta, un pot fer dos coses: bé reduir les prestacions, alleugerir-les… o bé incrementar el nombre de contribuents. Les meves propostes se centren en el segon punt: ja és hora que comencem a pensar en com assegurar que a llarga hi hagi prou gent al mercat laboral com per garantir l’equilibri entre contribuents i pensionistes. I algú em pot dir: es clar, com si amb la crisi fos prou fàcil! Certament, ara poca cosa es pot fer, més enllà d’assegurar la recuperació de l’economia (i per tant l’ocupació). Però a mig termini (posem, d’aquí 3-5 anys), ja hauríem d’estar en plena recuperació, i llavors és quan ens podrem començar a plantejar maneres de fer créixer l’ocupació total. I aquí es poden aplicar moltes polítiques, però jo en proposaré dos conjunts, d’entrada:

a) Afavorir l’entrada de la dona al mercat laboral. D’entrada, autors com Esping-Andersen (2000) i Navarro (2006) indiquen que part del problema està a les facilitats per passar d’un sistema econòmic dominat pel treball masculí a un en el qual les dones puguin tenir un accés similar al mercat laboral. I la capacitat de generar aquest canvi està sempre lligada a la conciliació laboral i familiar, punt en el que s’ha demostrat que disposar d’una xarxa de llars d’infants assequible a totes les butxaques ajuda. Com també ajuda l’existència de permisos de maternitat i paternitat relativament llargs, i pagats. Finalment, aconseguir l’adequació dels horaris laborals a la vida privada seria crucial per aconseguir aquest objectiu. I és sovint aquest el punt més difícil. De fet, sol ser un dels últims obstacles a superar per a la plena incorporació de la dona al mercat laboral, fins i tot quan tots els altres punts s’han aconseguit.

Ara bé, si aconseguim part d’aquests objectius, a mig termini ja hem garantit un doble propòsit: facilitar la financiació del sistema de pensions; i d’altra banda, fer créixer la igualtat d’oportunitats entre homes i dones al mercat laboral.  En aquest sentit, durant els anys previs a la crisi es va aconseguir bastant, fins al punt que a l’inici de la crisi (any 2008), la taxa d’ocupació sobre el total de població en edat de treballar havia arribat al 64,3% a l’Estat Espanyol, ben a prop del nivell de la zona Euro (66%), segons dades de Eurostat (la taxa d’ocupació es refereix al percentatge de persones ocupades sobre el total de població en edat de treballar, dels 15 als 64 anys). En el cas de Catalunya, la situació era una mica millor, amb una taxa d’ocupació propera al 70%. No obstant, a mesura que anem superant la crisi econòmica, ens hauríem d’anar plantejant si volem superar aquest sostre a mitjà termini, per arribar a nivells propers als de Holanda o els països nòrdics, que serien els més avantatjats. Per a que ens fem una idea, la taxa d’ocupació en aquells països anava del 72 al 78% per aquell mateix any.

b) Facilitar el creixement de la natalitat a través de la conciliació entre la vida laboral i familiar. En aquest punt no afegiré gaire més, ja que les mesures exposades abans també serien beneficioses per aquest últim objectiu. Si assegurem que homes i dones puguin mantenir un equilibri entre vida familiar i laboral, serà més fàcil que no hagin d’elegir entre una trajectòria laboral llarga, però amb poc espai per a la vida familiar (i dins d’això incloc tenir fills o no); i una vida laboral intermitent i limitada per les responsabilitats familiars.

Que això només dona beneficis a llarg termini? Certament, però també s’ha d’entendre que la gestió de les pensions s’ha de concebre no a 8 o 12 anys vista, sinó a més llarg termini, pel simple fet que els processos demogràfics hi juguen un rol essencial. D’altra banda, no penseu malament de mi: no vull convertir aquest punt en una proclama del tipus “hem de tenir fills perquè sinó el país s’anirà en orris”. Ben lluny de la meva intenció: la decisió de tenir fills (o no) és patrimoni total dels progenitors, i ningú té dret a posar-s’hi.  El meu argument és diferent: s’han de donar facilitats a qui vulgui tenir fills, perquè el problema principal amb la conciliació familiar i laboral està en els impediments per a que això sigui possible, independentment de si es té més o menys ingressos, de si es treballa o no.

I aquí no cal anar molt lluny a buscar exemples d’una política exitosa, que aconsegueix facilitar l’equilibri entre responsabilitats familiars i laborals. França fa anys que manté una àmplia política de suport a les famílies (monetària, però també de serveis d’infància i a la dependència), que ha facilitat que la taxa de natalitat es mantingui als dos fills per dona. A tall d’exemple, a l’Eurostat podem veure com tal taxa es manté en els últims anys 1,4 fills a l’Estat Espanyol, i a 2 fills a França (i no, no estem millor a Catalunya).

Referències:

  • Gøsta, Esping-Andersen (2000), Fundamentos sociales de las economías postindustriales. Barcelona, Ariel.
  • Navarro, Vicenç (2006), El subdesarrollo social de España: causas y consecuencias. Barcelona, Anagrama.

Anàlisi del programa de PxC: efectes de la Crisi?

divendres, 10/12/2010

Després de les eleccions, toca fer anàlisi de l’escenari polític català, i de quina és la correlació de forces resultant de la contesa electoral. En aquest punt, però, també és important posar èmfasi en aquelles forces que, sense arribar a entrar al parlament, han influenciat el discurs de la campanya, i probablement seguiran influenciant la opinió pública en un futur proper.  Que de qui parlo? En aquest cas, em centro en Plataforma per Catalunya (PxC), que va quedar ben a prop d’entrar al Parlament. Què vull fer amb aquest article? Voldria fer un anàlisi (obert a debat) del discurs del partit, partint del decàleg disponible a la seva web.

Que perquè vull centrar el text en analitzar el seu discurs? L’anàlisi de discurs és una tècnica que estudia la manera en que les desigualtats són reproduïdes al context social i polític. En aquest sentit, veurem com PxC té un discurs polític basat en la positivació del nosaltres en contra de la negativatizació d’ells, presentant sempre les coses bones dels nacionals en contra de les coses dolentes dels immigrants, però obviant sempre les nostres coses dolentes i les seves coses bones (van Dijk, 1996, 1998, 2009). 

D’entrada, el primer element que apareix al seu decàleg és un conjunt d’idees centrals, que defineixen el programa del partit. En general, el missatge se centra en qüestions de seguretat i immigració, buscant el vot d’aquells ciutadans afectats per la crisi econòmica, i que se senten abandonats per als partits “tradicionals”. En aquest sentit és molt interessant veure com es vincula la immigració a la inseguretat ciutadana, ja que totes les propostes sobre aquest àmbit tenen a veure, directa o indirectament, amb la immigració. Per exemple, al seu decàleg s’insta a expulsar als immigrants delinqüents però alhora no diu si s’ampliaran les penes als delinqüents nacionals. També es important veure que al vincular els problemes econòmics, l’atur i la degradació social als immigrants se’ls està negativitzant, sense ésser ells responsables de la crisi.  Aquests punts, d’altra banda, estan lligats a un discurs amb fort èmfasi sobre la defensa de les “costums i tradicions” locals.  Per tal de fer front a “l’amenaça” que la immigració pot suposar en aquest punt, proposen una política clarament assimilacionista (els immigrants s’han d’adaptar a les institucions i cultura locals), amb una vinculació contínua a la qüestió de la seguretat (expulsió dels immigrants il·legals, expulsió immigrants delinqüents).

En aquest punt, faré una interpretació “lliure” del discurs del partit (i obviaré altres punts del seu programa, com ara els referits a ecologia, justícia i sanitat), però entenc que és necessària, per acabar d’entendre el lligam que fan entre globalització, immigració, degradació social, conflicte cultural i seguretat.  En l’apartat d’economia també podem trobar una forta correspondència amb l’argumentari contra la immigració. El discurs econòmic de Plataforma es fonamenta en una crítica constant a la globalització. Per a ells, la globalització suposa un problema per a la població local, a causa de l’arribada massiva d’immigrants disposats a treballar per les mateixes feines, a menor preu. Al mateix temps, aquests immigrants són iguals de susceptibles de rebre els ajuts públics. En resposta,  aquest partit presenta un discurs fortament carregat d’elements proteccionistes i estatistes per al nosaltres, per als nadius. Cito textualment: “protegir eficaçment la nostra economia: (els nostres, cursiva introduïda) treballadors, ramaders, agricultors, pescadors, empresaris, professionals i comerciants”.

D’altra banda, en resposta al que es podria anomenar com els efectes culturals de la modernitat i la globalització (és a dir, l’amenaça cultural que representa l’entrada de la immigració per a l’estil de vida occidental, i la reducció progressiva del model de família tradicional “occidental”), un punt del seu decàleg dedicat a “la família, la natalitat i la gent gran” és molt revelador. S’hi  emfatitza el descens de la natalitat i la dissolució de la base social (família tradicional?) com a problemes. S’intueix, per tant, un discurs centrat en la defensa de la família tradicional “occidental”. Les propostes en resposta a això se centren en la creació d’incentius econòmics per a la natalitat, si bé s’inclou la generació de serveis per a la infància i gent gran, però només destinats a nosaltres, als nacionals: “Pensions dignes per als nostres avis”. Finalment, la foto amb la imatge de la família nuclear tradicional (pare, mare i dos fills, tots ells blancs) acaba de reforçar aquest discurs.

Tenint en compte els punts mencionats, quines idees podem extraure del discurs de PxC? Partint que el punt fort del seu discurs és el rebuig a la immigració, jo suggeriria que es tracta d’un partit que sorgeix (i té possibilitats de crèixer) com a conseqüència de quatre fenòmens molt relacionats entre sí: a) la crisi econòmica i la lluita pels llocs de treball i/o ajuts socials; b) la immigració i l’impuls que la globalització ha donat al creixement d’aquesta; c) “l’amenaça cultural” que pot suposar per als sectors més conservadors de la població l’arribada de col·lectius externs a la cultura catòl·lica, com la immigració de l’est d’Europa i el magreb; d) i la reducció progressiva del model tradicional de família, així com la reducció de la natalitat.

Considerant que PxC és conseqüència d’aquests fenòmens, a quin públic es podria dirigir? Si bé aquest punt és difícil de concretar, podríem apuntar als col·lectius de la  població que se senten més amenaçats, tant a nivell cultural com econòmic, pels efectes de la globalització i el fenomen migratori, al veure amenaçat el seu estil de vida tradicional (Karl Polanyi, 1957). Això inclouria aquells estrats de la població amb major risc d’atur, menor nivell educatiu… més si tenim en compte els punts suggerits per Navarro (2003, 2006) sobre la qüestió. Al cap i a la fi, són aquests grups els que tenen més a perdre de la forta competència que els immigrants suposen en l’accés als treballs menys qualificats i als ajuts socials en l’actual context de crisi econòmica. Què es pot fer per aturar aquesta tendència, i els possibles perills que pot suposar? A curt termini, resulta difícil aturar el creixement d’aquesta classe de candidatures, degut als efectes de la crisi econòmica i a que els fluxos migratoris són i seran presents a Catalunya, però caldria pensar en tres grans accions per a un futur proper:

En primer lloc, cal un discurs realista i coherent sobre la immigració, que afronti directament les característiques del fenòmen, tant per als nouvinguts com per a la població de destí. En aquest punt, el debat informat, rigorós, és crucial.

En segon lloc, calen mesures a nivell del mercat laboral i l’estat del benestar. En un context de crisi com el nostre, assegurar el reciclatge professional (via polítiques actives d’ocupació) i la sòlida incorporació al mercat laboral dels aturats, o d’aquells individus atrapats en treballs de serveis poc qualificats (els anomenats “MacJobs”) seria una política molt efectiva. D’altra banda, és important que els serveis de l’estat del benestar es dissenyin per tal de beneficiar a tothom, no només als individus amb menys recursos, entre els que se sol identificar als immigrants, només perquè el seu nivell de renda és inferior a la mitjana (d’aquí la famosa frase de “ells es queden amb l’ajut”). En aquest sentit, la provisió universal de serveis públics (escoles, llars d’infants, serveis a les persones dependents) és crucial.

I en tercer lloc, cal considerar quins altres elements, de caire més cultural o no econòmic, poden generar la sensació que la immigració representa una “font d’amenaça per a la nostra cultura”, punt que deixo obert a tothom qui vulgui contribuir.

Referències:

-Karl Polanyi (1957), The Great Transformation. Boston (Mass.): Beacon.

 – Navarro, V. (2006). El subdesarrollo social de España: Causas y consecuencias. Barcelona: Anagrama.

– Navarro, V. (2003). Bienestar insuficiente, democracia incompleta: Sobre lo que no se habla en nuestro país (3ª ed.). Barcelona: Anagrama.

– van Dijk, T. A. (1998) El discurso y la reproducción del racismo. Lenguaje en contexto, Universidad de Buenos Aires, núm. 1(1-2), pp. 131-180.

– van Dijk, T. A. (1997). Racismo y análisis crítico de los medios (1ª ed.). Barcelona: Paidós.

– van Dijk, T. A. (2009). Discurso y poder: Contribuciones a los estudios críticos del discurso. Barcelona: Gedisa.

Agraïments a:

Nerea Couselo, llicenciada en Ciències Polítiques i de l’Administració per la Universitat Pompeu Fabra (UPF 2005/09); Màster en Gestió de la Immigració (UPF 2009/10) amb tesi de màster “La immigración y el racismo en campaña electoral: Estudio del programa electoral del PSOE en la campaña del 2008”.

Matthew Creighton, doctor en Sociologia i Demografia per la Universitat de Pennsylvania (2009); professor visitant de Sociologia al departament de Ciències Polítiques i Socials de la UPF (curs acadèmic 2010-2011), pel màster en Ciències Polítiques i Socials: itinerari en Sociologia i Demografia.

Comentaris sobre les últimes mesures anticrisi

divendres, 3/12/2010

Un dels temes que més m’atrau és l’anàlisi (a nivell general) de l’efecte que les polítiques públiques poden tenir sobre l’evolució de l’economia i les desigualtats socials. I, en aquest sentit, no m’he pogut estar de centrar aquest escrit en les últimes mesures en el paquet de mesures que ha desenvolupat el govern espanyol per fer front a la crisi del deute i incentivar la recuperació de l’economia.

A l’espera de com es va concretant aquest pla, i de la seva tramitació, m’agradaria introduir algunes valoracions preliminars sobre els aspectes del pla que estan més lligats a les polítiques d’ocupació: la finalització de l’ajut de 426 € per aturats sense prestació en febrer de l’any vinent; i la duplicació del nombre d’orientadors laborals als serveis públics d’ocupació. Amb això no vull dir que els altres temes no resultin d’interès, però voldria concentrar l’atenció en les que he mencionat, pels efectes (bastant significatius) que poden tenir per a l’evolució de l’economia.

En primer lloc, s’ha d’entendre la fi de la prestació no contributiva dins la necessitat del govern espanyol de reduir la seva despesa pública, i donar senyals als mercats financers de que s’avança en aquest sentit. Amb aquest objectiu, però, es pretén eliminar una prestació amb efectes substancials per al curs de l’economia i els individus/llars amb major risc de pobresa. En aquest punt, m’agradaria aturar-me una mica i considerar alguns aspectes que cal tenir en compte per a avaluar les possibles conseqüències de la mesura.

Un dels motius que es poden esgrimir en defensa de la mesura (a més de la reducció del dèficit) és que es crearien incentius per a la creació de nous llocs de treball, ja que l’eliminació de l’ajut reduiria el salari mínim que els treballadors esperen al acceptar una feina. A aquest argument, però, se li poden presentar dos crítiques bastant directes: d’una banda, en la situació actual de dificultats d’accés al crèdit privat (per a particulars i empreses) i estancament de la demanda privada, resulta difícil pensar que les empreses puguin incrementar la contractació, fins i tot si el cost d’aquesta es redueix substancialment. De l’altre, la desaparició sobtada de l’ajut reduirà de forma substancial la demanda d’aquells individus coberts actualment per la prestació (al voltant de 700.000 aturats, sense comptar les persones que poden dependre d’aquests). I, si tenim en compte que moltes empreses depenen de la demanda interna de la població, és possible que la desaparició de l’ajut resulti en un perjudici per al seu sosteniment econòmic, i amb això la seva capacitat per a contractar nou personal. Amb això no vull dir que no fossin necessàries modificacions en la prestació mínima. De fet, autors com Scharpf (2000),  o Esping-Andersen (2000) reconeixen que factors com la generositat de les prestacions d’atur o el salari mínim interprofessional poden impedir o facilitar la creació de llocs de treball, especialment en els serveis poc qualificats, que se solen caracteritzar pel seu baix nivell salarial. Ara bé, una cosa és reduir la prestació mínima per tal de facilitar la creació de llocs de treball en aquests sectors, i l’altre és eliminar-la de forma dràstica.

Pel que fa a la mesura complementària a l’eliminació de l’ajut (l’ampliació del personal destinat a orientació ocupacional de 1.500 a 3.000 persones), aquesta mesura no és per si mateixa dolenta, però voler-la plantejar com un substitutiu de la prestació de 426 € (volent substituïr una política d’ocupació passiva per una d’activa) és un argument que presenta debilitats. En aquest sentit, Esping-Andersen (2002) deixa clar que l’efectivitat de les polítiques actives d’ocupació (recerca de feina amb suport d’orientadors laborals, cursos de reciclatge professional) té efectes bastant limitats, sinó va acompanyada d’un mínim manteniment dels ingressos durant el període d’atur. Perquè passa això? Principalment, el motiu es troba en que és molt difícil reinserir socialment una persona si cau en situació de pobresa, essent extremadament difícil en casos de pobresa extrema. Per tant, molts dels antics beneficiaris de l’ajut podrien estar poc motivats a prendre una posició activa en la recerca de feina, si se’ls elimina l’ajut…

Tenint en compte els factors que hem esmentat, es poden plantejar dubtes sobre els efectes beneficiosos en la mesura, més enllà de la important reducció del dèficit públic que pot comportar. Per tant, no seria millor potser una reducció parcial de l’import de l’ajut, i condicionar-lo, per exemple, al reciclatge professional? Tenint en compte les possibles conseqüències que hem esmentat, una estratègia més beneficiosa per a “activar” els aturats i afavorir la seva adaptació als canvis del mercat laboral i el model productiu podria ser condicionar els ajuts rebuts al seguiment de polítiques actives d’ocupació (per exemple, cursos de formació contínua, tal com va mencionar l’ex-ministre Corbacho). Naturalment, el debat al voltant de l’efectivitat d’aquestes mesures segueix obert, i probablement des de l’economia es pot presentar  una gran quantitat d’arguments a favor i en contra de la mesura. En el meu cas, però, ja he aportat la meva opció, i entenc que si el que es vol és assegurar la reactivació de l’economia (a banda d’eixugar el dèficit públic) hi ha arguments per defensar un plantejament alternatiu, més centrat en la importància de adaptar les bosses d’aturats existents a la formació que actualment demanen les empreses.

Referències:

  • Gøsta, Esping-Andersen (2000), Fundamentos sociales de las economías postindustriales. Barcelona, Ariel.
  • Gøsta, Esping-Andersen (2002), Why we need a new welfare state. Oxford: Oxford University Press.
  • Scharpf, F and Schmidt, V (2000), Welfare and work in the open economy. Vol. I. From Vulnerability to Competitiveness. Oxford: Oxford University Press.