La reforma del sistema de pensions: sempre sobre la pensió?

En aquests últims dies, el Pacte de Toledo ha arribat a una sèrie d’acords per tal d’assegurar l’estabilitat futura del sistema de pensions. Imagino que el lector estarà assabentat, però en tot cas menciono alguns punts de l’acord: allargar el còmput d’anys de càlcul dels últims 15 actuals a 20; compatibilitzar salaris i pensions per incrementar la vida laboral; i penalitzar d’alguna manera la pràctica de les pre-jubilacions.

Dit això, sembla que quan es parli d’assegurar les pensions pel futur totes les mesures hagin d’anar lligades a com es calcula el còmput, quina quantia es dona, qui té dret a prestació… en resum, que l’única mesura viable sigui actuar sobre les pensions mateixes. Certament, les mesures mencionades s’apliquen amb rapidesa, però són les úniques efectives? Encara més, representen la millor opció possible a mig i llarg termini? La meva intenció és presentar algunes alternatives per plantejat debat.

Simplificant molt la qüestió, la sostenibilitat de les pensions gira al voltant de la proporció entre contribuents i beneficiaris del sistema. Actualment aquesta no és un problema, havent més o menys quatre contribuents per pensionista; però d’aquí a 50 anys aquesta proporció es podria reduir a 2, d’acord amb les projeccions de la UE i del Banc d’Espanya. Davant d’una previsió com aquesta, un pot fer dos coses: bé reduir les prestacions, alleugerir-les… o bé incrementar el nombre de contribuents. Les meves propostes se centren en el segon punt: ja és hora que comencem a pensar en com assegurar que a llarga hi hagi prou gent al mercat laboral com per garantir l’equilibri entre contribuents i pensionistes. I algú em pot dir: es clar, com si amb la crisi fos prou fàcil! Certament, ara poca cosa es pot fer, més enllà d’assegurar la recuperació de l’economia (i per tant l’ocupació). Però a mig termini (posem, d’aquí 3-5 anys), ja hauríem d’estar en plena recuperació, i llavors és quan ens podrem començar a plantejar maneres de fer créixer l’ocupació total. I aquí es poden aplicar moltes polítiques, però jo en proposaré dos conjunts, d’entrada:

a) Afavorir l’entrada de la dona al mercat laboral. D’entrada, autors com Esping-Andersen (2000) i Navarro (2006) indiquen que part del problema està a les facilitats per passar d’un sistema econòmic dominat pel treball masculí a un en el qual les dones puguin tenir un accés similar al mercat laboral. I la capacitat de generar aquest canvi està sempre lligada a la conciliació laboral i familiar, punt en el que s’ha demostrat que disposar d’una xarxa de llars d’infants assequible a totes les butxaques ajuda. Com també ajuda l’existència de permisos de maternitat i paternitat relativament llargs, i pagats. Finalment, aconseguir l’adequació dels horaris laborals a la vida privada seria crucial per aconseguir aquest objectiu. I és sovint aquest el punt més difícil. De fet, sol ser un dels últims obstacles a superar per a la plena incorporació de la dona al mercat laboral, fins i tot quan tots els altres punts s’han aconseguit.

Ara bé, si aconseguim part d’aquests objectius, a mig termini ja hem garantit un doble propòsit: facilitar la financiació del sistema de pensions; i d’altra banda, fer créixer la igualtat d’oportunitats entre homes i dones al mercat laboral.  En aquest sentit, durant els anys previs a la crisi es va aconseguir bastant, fins al punt que a l’inici de la crisi (any 2008), la taxa d’ocupació sobre el total de població en edat de treballar havia arribat al 64,3% a l’Estat Espanyol, ben a prop del nivell de la zona Euro (66%), segons dades de Eurostat (la taxa d’ocupació es refereix al percentatge de persones ocupades sobre el total de població en edat de treballar, dels 15 als 64 anys). En el cas de Catalunya, la situació era una mica millor, amb una taxa d’ocupació propera al 70%. No obstant, a mesura que anem superant la crisi econòmica, ens hauríem d’anar plantejant si volem superar aquest sostre a mitjà termini, per arribar a nivells propers als de Holanda o els països nòrdics, que serien els més avantatjats. Per a que ens fem una idea, la taxa d’ocupació en aquells països anava del 72 al 78% per aquell mateix any.

b) Facilitar el creixement de la natalitat a través de la conciliació entre la vida laboral i familiar. En aquest punt no afegiré gaire més, ja que les mesures exposades abans també serien beneficioses per aquest últim objectiu. Si assegurem que homes i dones puguin mantenir un equilibri entre vida familiar i laboral, serà més fàcil que no hagin d’elegir entre una trajectòria laboral llarga, però amb poc espai per a la vida familiar (i dins d’això incloc tenir fills o no); i una vida laboral intermitent i limitada per les responsabilitats familiars.

Que això només dona beneficis a llarg termini? Certament, però també s’ha d’entendre que la gestió de les pensions s’ha de concebre no a 8 o 12 anys vista, sinó a més llarg termini, pel simple fet que els processos demogràfics hi juguen un rol essencial. D’altra banda, no penseu malament de mi: no vull convertir aquest punt en una proclama del tipus “hem de tenir fills perquè sinó el país s’anirà en orris”. Ben lluny de la meva intenció: la decisió de tenir fills (o no) és patrimoni total dels progenitors, i ningú té dret a posar-s’hi.  El meu argument és diferent: s’han de donar facilitats a qui vulgui tenir fills, perquè el problema principal amb la conciliació familiar i laboral està en els impediments per a que això sigui possible, independentment de si es té més o menys ingressos, de si es treballa o no.

I aquí no cal anar molt lluny a buscar exemples d’una política exitosa, que aconsegueix facilitar l’equilibri entre responsabilitats familiars i laborals. França fa anys que manté una àmplia política de suport a les famílies (monetària, però també de serveis d’infància i a la dependència), que ha facilitat que la taxa de natalitat es mantingui als dos fills per dona. A tall d’exemple, a l’Eurostat podem veure com tal taxa es manté en els últims anys 1,4 fills a l’Estat Espanyol, i a 2 fills a França (i no, no estem millor a Catalunya).

Referències:

  • Gøsta, Esping-Andersen (2000), Fundamentos sociales de las economías postindustriales. Barcelona, Ariel.
  • Navarro, Vicenç (2006), El subdesarrollo social de España: causas y consecuencias. Barcelona, Anagrama.

10 comentaris

  • Ricardo Llorca

    18/12/2010 1:15

    Si me disculpáis escribiré en castellano, que a estas horas de la noche es con el idioma que más fluidez tengo (el próximo comentario prometo hacer ejercicio de integración lingüística :P)

    Pienso que la UE o el Banco de España no son precisamente buenos videntes del futuro y hacen proyecciones catastrofistas sobre el futuro de las pensiones siempre que pueden. Además, según algunos bancos importantes el sistema de pensiones debería haberse ido a pique hace años, cosa que no ha ocurrido.

    Sin embargo estoy de acuerdo con varias de las cosas que dices, sobre todo a nivel de incorporación de la mujer al mercado laboral y otros ejemplos que pones.

    Ahora…¿porqué las pensiones han de ser contributivas? ¿Y si se financiarán vía impuestos como en Dinamarca o como nuestro sistema de sanidad? Con un sistema por impuestos la pensiones no dependerían de cuántos trabajan sino de la riqueza del país. De esta manera no se tendrían que tocar las jubilaciones ni hacer malabarismos políticos como los que vemos últimamente.

  • Pere

    18/12/2010 11:59

    Sembla que el problema no és com es financen les pensions, sinó fer qualsevol cosa de les que demanen les corporacions financeres, incorrectament anomenades, mercats.

    Perquè que “no es podran pagar les pensions d’ací a 15 anys” ja ho deien fa 25 anys, i ara, amb crisi i tot, encara hi ha superàvit. I en segon lloc, si son tan llestos aquests que preveuen el colapse del sistema de pensions, com és que cap d’ells fa 4 anys va veure la crisi que ens venia a sobre?

    Per tant, es tracta d’una fe interessada, que no es pot rebatre amb arguments. Ja que si es tractes de resoldre el problema real, l’últim que caldria fer és allargar l’edat de jubilació, quan hi ha milers de joves que no es poden incorporar al mercat de treball i milers d’aturats majors de 50 anys que no els llogarà mai ningú.

    Com es diu a l’article, hi ha moltes altres coses que es poden fer per millorar el finançament del sistema, i com diu en Ricardo Llorca les pensions es poden finançar també amb altres impostos (no hi ha pas cap problema quan es tracta de salvar els bancs amb els diners de tots).

  • David Fernández

    24/12/2010 14:08

    Gràcies pels comentaris!! Aquí hi ha algunes aportacions que m’hauria agradat comentar ja fa dies… llàstima que a vegades em falti temps.

    Anem per parts:
    Sobre la capacitat de projecció dels Bancs Centrals i la “fé interessada” d’aquestes institucions. A grans trets, estic d’acord amb el que els dos dieu. D’una banda, cal pensar que moltes d’aquestes projeccions es fan prenent com a variables de referència la situació demogràfica del país i el seu mercat laboral, en un moment determinant. I això té els seus inconvenients, perquè a la que alguna variable canvii (exemple: la inmigració sobre la demografia, o la crisi sobre el mercat de treball), aquestes projeccions perden validesa.
    De l’altre, aquestes institucions no són objectives amb la seva valoració, i sovint un dels objectius darrere les previsions és pressionar per a l’ampliació dels fons de pensió privats. A més a més, la crisi i la pressió dels mercats financers sobre el deute espanyol complica encara més la situació, encara que el problema no tingui una base real.

    En quant a finançar el sistema de pensions via impostos, és una proposta sovint comentada, i tindria avantatges: és més fàcil reformar el sistema així, ja que les pensions no tenen perquè ser necessariament el fruit de les contribucions individuals. Ara bé, així només desplaces el problema de fons, ja que hi hagi crisi o no, el problema estructual és quants contribuents hi hagi per cada pensionista, i aquí la salut del mercat laboral i la demografia (quanta gent jove hi ha i hi haurà) són les variables que a la llarga importen.

    Finalment, hi ha una idea que volia plantejar. Aquesta no es meva, de fet me l’ha donat una persona a la que respecto molt, i que sovint s’encarrega de fer-me veure allò que no és evident: si les pressions per reformar el sistema de pensions venen lligades a problemes de “curt termini” com la crisi, l’atur i l’atac al deute espanyol, no seria raonable comprometre’s a suavitzar les reformes un cop hagin passat els temps de dificultats? Per exemple, allargar la vida laboral fins als propers cinc anys, per tornar a reduïr-la quan les coses vagi millor. És una idea que plantejo per a pensar-hi una mica… a mi m’ha fet rumiar bastant, com a mínim.

  • Ricardo Llorca

    24/12/2010 20:34

    Però si allarguem la vida laboral i desprès la reduïm a mi em sembla un desastre que a més patirien els de sempre: el treballador de tota la vida. No penso que sigui una bona solució i crec que comportaria molts més problemes.

    Fer un canvi d’aquest tipus fa que els que no tenen la culpa paguin per les accions dels empresaris i la banca. I si la crisi és molt gran pujem la jubilació fins als 80 anys? I si tot va de puta mare la baixem fins als 50? crec que la cosa no tracta d’això sino de conseguir un model econòmic sostenible i que garanteixi el benestar de tota la població, però clar, tot això són paraules molt maques!

    I penso que el problema estructural no és tant la quantitat de contribuents sino la seva capacitat productiva. Però bé, encara no soc expert en pensions però potser d’aquí a un parell de mesos, desprès de fer el mòdul de pensions al màster, tingui més idea del tema.

    Salutacions i bon nadal!

  • Louisa

    31/07/2011 9:03

    Last one to utilize this is a reottn egg!

  • vklwfpae

    01/08/2011 10:03

    ZeAsum mtjwzndqhgie

  • rhlmjdxmz

    01/08/2011 14:15

    IU8uUj , [url=http://cnxjalcutfyl.com/]cnxjalcutfyl[/url], [link=http://uxwxdlabsmeh.com/]uxwxdlabsmeh[/link], http://xjlkpidmqebk.com/

  • qxdrzwzqqt

    02/08/2011 11:06

    huPhO3 tpkxyflcqgju

  • pvirpfypr

    02/08/2011 14:41

    Scq8fq , [url=http://pixkkudbjwiu.com/]pixkkudbjwiu[/url], [link=http://bdgpbvcchggc.com/]bdgpbvcchggc[/link], http://aadzloxotfjv.com/

  • Gonzalo

    27/09/2011 13:41

    Potser que modereu els comentaris…

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús