Arxiu del mes: març 2011

Sobre la igualtat de gènere: millores pendents

dissabte, 12/03/2011

Aquest era un article que havia concebut per al Dia Internacional de la Dona, però la falta de temps no m’ha permès escriure’l fins avui dissabte. Demano disculpes en avançat per la meva tardança. Què queda pendent per assolir la igualtat de gènere en una societat com la nostra? Segurament, els lectors tindran un munt de propostes al cap, però bona part giraran al voltant de la conciliació laboral i familiar; la fi de la violència de gènere; la superació de la discriminació en el món del treball; l’entrada a llocs de govern de la dona… entre d’altres punts. Com que sé que aquest és un tema que mou a molta gent, el plantejaré com una llista oberta: jo presento alguns punts que considero essencials, però “la llista de millores pendents” queda oberta a la contribució dels lectors.

En la meva opinió, un dels principals punts pendents es troba en la integració de la dona al mercat laboral, i la conciliació entre les responsabilitats de la llar i la feina.

Tot i l’avenç espectacular que ha assolit l’ocupació femenina en les últimes dècades, les taxes d’ocupació de la dona encara es troben a una llarga distància de les corresponents a l’home. Tant és així, que a l’any 2008 la taxa d’ocupació femenina a Catalunya (proporció de dones treballant/dones entre 15 i 64 anys) encara es trobava 15 punts per sota de la dels homes (la dels homes, per cert, arriba al 77%). La distància l’any 1999 era de 27 punts percentuals. Com sol passar en d’altres ocasions, la nostra situació és una mica millor que la de l’Estat Espanyol (la distància entre l’ocupació de dones i homes era a l’Estat arribava al 30,8% l’any 1999; i es reduïa al 18,6% l’any 2008); però per sota de la mitjana Europea: la distancia mitjana entre taxes d’ocupació masculina i femenina a la Unió Europea-15 era del 14% l’any 2008.  Aquestes no deixen de ser “fotos” de la situació del mercat laboral en un moment determinat, però ens donen una idea aproximada del que s’ha avançat; i d’allò que encara queda per assolir. Les dades les teniu disponibles en aquest enllaç a l’oficina d’estadístiques europea (enllaç Eurostat aquí).

Més enllà de les estadístiques agregades sobre la quantitat de dones al mercat laboral, altres problemes relacionats són la segregació vertical de l’ocupació femenina (és a dir, les diferències en l’accés a feines de supervisió entre homes i dones); i les diferències en el contracte de treball. Un exemple molt palpable del primer problema es troba en el món empresarial. Quantes dones veieu que hagin accedit als consells d’administració de les empreses? En l’administració pública, la situació és diferent, gràcies a que els horaris són més adaptables a la conciliació de la vida laboral i familiar; però generalment no és aquesta la situació per un alt directiu d’empresa. En quant al segon problema, generalment són les dones, conjuntament amb els joves i els immigrants, els col·lectius amb més presència dins el treball temporal i a temps parcial. Sovint es diu que aquests tipus de contractes permeten l’entrada al món del treball a dones que, fins ara, n’havien quedat excloses (penseu en la dona de casa que ocupa una bona part de la seva jornada en les tasques de la llar); però si seguim el mateix raonament, queda clar que aquests treballs en el futur haurien de deixar de ser femenins: per a una igualtat de gènere complerta, la dona hauria d’estar tant present a “les bones feines” (a temps complert, indefinides) com l’home; i l’home hauria d’estar tant present a “les males feines” (a temps parcial o complert, temporals) com la dona. A més a més, si la crisi ens ha ensenyat una cosa és que és molt fàcil deixar al carrer una persona amb contracte temporal!

Què es pot fer per millorar la situació? Com he escrit en altres posts (enllaç aquí), l’acció dels nostres nivells de govern (local, autonòmic i central) és primordial, i s’hauria de centrar en facilitar la conciliació laboral i familiar per part de les dones, que s’inspiri en l’exemple dels països nòrdics. Això implica una despesa substancial, en la forma d’escoles bressol; permisos de maternitat (i paternitat!) d’un any de duració, compensats econòmicament; en l’adaptació dels horaris a les necessitats de la llar… Es pot tractar d’una política costosa al principi, però amb grans beneficis a llarga: del que es tracta és que les dones tinguin la capacitat (si així ho desitgen) de poder optar per una carrera laboral duradora i recompensant, i de no haver de sacrificar la seva vida personal i familiar en el procés.

Ara bé, no tota la responsabilitat ha de recaure sobre les espatlles dels governs: el repartiment del temps dedicat a les feines de casa és primordial. En general, a totes les societats modernes s’observa com les dones han reduït molt notablement el temps dedicat a les feines de la llar (planxar, escombrar, cuinar, tenir cura dels fills…), i això pot haver facilitat en bona part l’entrada al mercat laboral de moltes dones. Ara bé, la contribució dels homes a aquest tipus de feines no ha crescut en la mateixa proporció. Si les dades per a Catalunya són similars a les de la mitjana espanyola, queda clar que el repartiment equitatiu del temps a la llar és encara una tasca pendent. Per a que ens fem una idea, la mitjana espanyola de temps dedicat a aquest tipus de tasques era de 36,50 hores setmanals per a les dones; 14,24 per als homes, segons un estudi de l’any 2005 (enllaç aquí). La diferència s’invertia pel que fa al temps dedicat al treball remunerat (28,13 hores per als homes; 12,17 hores per a les dones). Per tant, de mantenir-se aquesta situació, tota dona que vulgui entrar al món laboral corre risc de patir una doble càrrega de feina, entre la llar i la feina “formal”.

Aquests són punts a remarcar, si el que es vol assolir l’ideal de la igualtat de gènere. Si volem una societat justa, l’entrada al mercat laboral no ha d’implicar un sacrifici de temps per al desenvolupament personal. I no és només per una qüestió de justícia, sinó de llibertat: si reconeixem que tothom hauria d’assolir un lloc a la societat, d’acord amb les seves capacitats i voluntat, hem de garantir que la dona sigui capaç d’escollir el seu camí vital; i que res, fora de les seves capacitats, suposi la seva discriminació. Aquesta és una causa prioritària, siguin els nostres temps de crisi econòmica o bonança i creixement.