Sobre la igualtat de gènere: millores pendents

Aquest era un article que havia concebut per al Dia Internacional de la Dona, però la falta de temps no m’ha permès escriure’l fins avui dissabte. Demano disculpes en avançat per la meva tardança. Què queda pendent per assolir la igualtat de gènere en una societat com la nostra? Segurament, els lectors tindran un munt de propostes al cap, però bona part giraran al voltant de la conciliació laboral i familiar; la fi de la violència de gènere; la superació de la discriminació en el món del treball; l’entrada a llocs de govern de la dona… entre d’altres punts. Com que sé que aquest és un tema que mou a molta gent, el plantejaré com una llista oberta: jo presento alguns punts que considero essencials, però “la llista de millores pendents” queda oberta a la contribució dels lectors.

En la meva opinió, un dels principals punts pendents es troba en la integració de la dona al mercat laboral, i la conciliació entre les responsabilitats de la llar i la feina.

Tot i l’avenç espectacular que ha assolit l’ocupació femenina en les últimes dècades, les taxes d’ocupació de la dona encara es troben a una llarga distància de les corresponents a l’home. Tant és així, que a l’any 2008 la taxa d’ocupació femenina a Catalunya (proporció de dones treballant/dones entre 15 i 64 anys) encara es trobava 15 punts per sota de la dels homes (la dels homes, per cert, arriba al 77%). La distància l’any 1999 era de 27 punts percentuals. Com sol passar en d’altres ocasions, la nostra situació és una mica millor que la de l’Estat Espanyol (la distància entre l’ocupació de dones i homes era a l’Estat arribava al 30,8% l’any 1999; i es reduïa al 18,6% l’any 2008); però per sota de la mitjana Europea: la distancia mitjana entre taxes d’ocupació masculina i femenina a la Unió Europea-15 era del 14% l’any 2008.  Aquestes no deixen de ser “fotos” de la situació del mercat laboral en un moment determinat, però ens donen una idea aproximada del que s’ha avançat; i d’allò que encara queda per assolir. Les dades les teniu disponibles en aquest enllaç a l’oficina d’estadístiques europea (enllaç Eurostat aquí).

Més enllà de les estadístiques agregades sobre la quantitat de dones al mercat laboral, altres problemes relacionats són la segregació vertical de l’ocupació femenina (és a dir, les diferències en l’accés a feines de supervisió entre homes i dones); i les diferències en el contracte de treball. Un exemple molt palpable del primer problema es troba en el món empresarial. Quantes dones veieu que hagin accedit als consells d’administració de les empreses? En l’administració pública, la situació és diferent, gràcies a que els horaris són més adaptables a la conciliació de la vida laboral i familiar; però generalment no és aquesta la situació per un alt directiu d’empresa. En quant al segon problema, generalment són les dones, conjuntament amb els joves i els immigrants, els col·lectius amb més presència dins el treball temporal i a temps parcial. Sovint es diu que aquests tipus de contractes permeten l’entrada al món del treball a dones que, fins ara, n’havien quedat excloses (penseu en la dona de casa que ocupa una bona part de la seva jornada en les tasques de la llar); però si seguim el mateix raonament, queda clar que aquests treballs en el futur haurien de deixar de ser femenins: per a una igualtat de gènere complerta, la dona hauria d’estar tant present a “les bones feines” (a temps complert, indefinides) com l’home; i l’home hauria d’estar tant present a “les males feines” (a temps parcial o complert, temporals) com la dona. A més a més, si la crisi ens ha ensenyat una cosa és que és molt fàcil deixar al carrer una persona amb contracte temporal!

Què es pot fer per millorar la situació? Com he escrit en altres posts (enllaç aquí), l’acció dels nostres nivells de govern (local, autonòmic i central) és primordial, i s’hauria de centrar en facilitar la conciliació laboral i familiar per part de les dones, que s’inspiri en l’exemple dels països nòrdics. Això implica una despesa substancial, en la forma d’escoles bressol; permisos de maternitat (i paternitat!) d’un any de duració, compensats econòmicament; en l’adaptació dels horaris a les necessitats de la llar… Es pot tractar d’una política costosa al principi, però amb grans beneficis a llarga: del que es tracta és que les dones tinguin la capacitat (si així ho desitgen) de poder optar per una carrera laboral duradora i recompensant, i de no haver de sacrificar la seva vida personal i familiar en el procés.

Ara bé, no tota la responsabilitat ha de recaure sobre les espatlles dels governs: el repartiment del temps dedicat a les feines de casa és primordial. En general, a totes les societats modernes s’observa com les dones han reduït molt notablement el temps dedicat a les feines de la llar (planxar, escombrar, cuinar, tenir cura dels fills…), i això pot haver facilitat en bona part l’entrada al mercat laboral de moltes dones. Ara bé, la contribució dels homes a aquest tipus de feines no ha crescut en la mateixa proporció. Si les dades per a Catalunya són similars a les de la mitjana espanyola, queda clar que el repartiment equitatiu del temps a la llar és encara una tasca pendent. Per a que ens fem una idea, la mitjana espanyola de temps dedicat a aquest tipus de tasques era de 36,50 hores setmanals per a les dones; 14,24 per als homes, segons un estudi de l’any 2005 (enllaç aquí). La diferència s’invertia pel que fa al temps dedicat al treball remunerat (28,13 hores per als homes; 12,17 hores per a les dones). Per tant, de mantenir-se aquesta situació, tota dona que vulgui entrar al món laboral corre risc de patir una doble càrrega de feina, entre la llar i la feina “formal”.

Aquests són punts a remarcar, si el que es vol assolir l’ideal de la igualtat de gènere. Si volem una societat justa, l’entrada al mercat laboral no ha d’implicar un sacrifici de temps per al desenvolupament personal. I no és només per una qüestió de justícia, sinó de llibertat: si reconeixem que tothom hauria d’assolir un lloc a la societat, d’acord amb les seves capacitats i voluntat, hem de garantir que la dona sigui capaç d’escollir el seu camí vital; i que res, fora de les seves capacitats, suposi la seva discriminació. Aquesta és una causa prioritària, siguin els nostres temps de crisi econòmica o bonança i creixement.

48 comentaris

  • Elisabet Puigdollers Mas

    03/10/2011 9:13

    En primer lloc m’agradaria puntualitzar que el Dia de la Dona no existeix, el 8 de març se celebra el Dia de la Dona Treballadora. D’altra banda, és evident que tots estem d’acord en posar fi a la segregació ocupacional per sexes i ens n’omplim la boca i es publiquen deu mil enquestes i estadístiques que ho demostren. Tanmateix no parem a pensar quin és l’origen d’aquesta segregació. Potser si es debatés sobre l’origen hi trobaríem una solució, sinó tot són pedaços. Des del meu punt de vista, és impossible assolir un sistema ocupacional igualitari, quan el sistema econòmic parteix de la desigualtat. D’altra banda, aquest sistema a part de necessitar i crear les desigualtats de classe, també necessita la discriminació de gènere, i actualment la juvenil. I aquesta crisi només fa que demostrar-ho, si cal expulsar gent del mercat perquè tot rutlli, els primers som els joves i les dones.
    D’altra banda, també considero, que tot i un canvi de sistema econòmic cap a un d’igualitari, no té perquè posar fi a la desigualtat de gènere, en la mesura que aquesta està integrada en els costums, actituds i en el pensament individual i col·lectiu, transmès via socialització.
    Així doncs, no hi ha una solució fàcil, però el que és clar és que no ataquem al problema quan en les estadístiques les dones pugem un petit tant per cent.

  • JORDI S.

    03/10/2011 14:12

    David, escrius molt bé i estàs molt bó!! Ànims!

  • Oriol

    04/10/2011 12:23

    El dia que jo pugui parir, donar el pit al meu fill/a i vosaltres em pagueu la meva baixa dels mesos que us vingui de gust (per què només d’un any?) em passaré al bàndol igualacionista.
    Quan jugueu una mica a ser empresari/a o autònom/a potser deixareu de somiar.
    Qué tingeu sort!! Visca la diferència, visca la diversitat!!

  • M. Lourdes Guerrero Soldevila

    06/10/2011 15:16

    Estic totalment d’acord amb l’Elisabet, per molt que les estadístiques i altres dades donen algunes xifres referents a la millora de la situació de les dones respecte els homes, la veritat és que, pel que fa a moltes qüestions, no estem molt lluny dels nostres ancestres o bé no és cert que la prostitució continua considerant-se l’ofici més vell del món? I fins i tot ens plantegem legalitzar-la?
    Si es tracta de parlar d’estadístiques, les de la violència de gènere no ofereixen cap dubte al respecte i la conflictivitat en relació a les separacions tampoc. La nostra societat continua sent masclista i aquest, crec, és el “quid” de la qüestió.

  • Elisenda

    09/10/2011 9:35

    Em sembla un article interessant i necessari quan hi ha molta gent (moltes dones també!) que consideren que la perspectiva de gènere JA no és necessària. A vegades, les dades, en aquest sentit, van molt bé per mostrar que encara hi ha desigualtats. Això no és incompatible amb el que dieu també sobre que cal tenir en compte i analitzar més enllà de les dades. Però el més important: això no és una qüestió de bàndols. Una cosa és la igualtat d’oportunitats i l’altra el respecte per la diferència. No és el mateix i no són incompatibles: La diferència s’ha de respectar, però s’ha d’aconseguir també una igualtat d’oportunitats perquè tots els col·lectius (legítimament diferents tots ells per suposat) no es vegin discriminats en les seves opcions de vida i treball (remunerat i no remunerat). Almenys així ho veig jo…

  • Mercè Salas

    10/10/2011 15:16

    Felicitats per l’article David!!!

  • Elisabet Puigdollers Mas

    11/10/2011 13:02

    Oriol, amb aquest comentari estàs assumint que els fills són només de la dona. Els fills són de la parella, però per natura només la dona els pot parir (fet que ens ha portat més maldecaps a nosaltres que a vosaltres), per aquest motiu la lluita feminista defensa que la baixa hagi de ser per als dos membres de la parella. D’altra banda, entre tots també paguem les baixes per malalties (que fort comparar l’embaràs amb una malaltia!), igualant el teu argument, qui et diu que no tindràs algun problema de pròstata, i te l’haurem de pagar entre tots?

  • lali puna

    12/10/2011 16:39

    Oriol, em sembla un comentari tant poc encertat…aki em demostra que encara hi ha molta feina a fer, perque començarà a canviar el sistema patriarcal quan els homes sigueu feministes, és a dir, que des de la vostra mentalitat d’home considereu compartir tasques i la igualtat entre homes i dones. Evidentment que no pots parir, pero el bebè recentnascut també necessita del seu pare.
    La reproduccio hauria de ser homosexual.

  • arnold gobernator

    13/10/2011 21:55

    Un empresari mai contractaria una dona si no fos perque l’obliguen. ¿Perque? no és degut a que sigui un masclista, simplement mira per la seva empresa. I una dona en una empresa, signficia un alt index de possibilitats de baixes maternals. Perque contractar una persona que té moltisimes probabilitats de agafar una baixa quan tens a d’altres (homes) que no?

    La igualtat és una estupidesa, simplement perque no som iguals.

  • lali puna

    17/10/2011 17:37

    quina falta de pensament critic, hi tant k mira per la seva empresa, pero si estés socialment acceptada la baixa paternal jugariem en igualtat de condicions.

    les decisions es prenen dins un context social, les lleis haurien d’impulsar el canvi ideologic.

    Evidentment k no som biologicament iguals, pero si en drets i en obligacions, per exemple per a criar els infants.

  • Miranda

    28/10/2011 16:05

    Si les baixes maternals i paternals es repartissin d’igual forma s’acabaria la discriminació. Ens estan donant la responsabilitat a les dones i només a nosaltres del nostre bombo que és de dos.

  • Marc Massana Comas

    12/11/2011 23:29

    David, molt bon article, sí senyor, estic d’acord amb tu. El que cal es denunciar precisament a aquesta classe de homes, que pensen en tall masclista i fan girar la seva actitud entorn els valors de sotmetre a la dona i sentir-se superiors. Estic totalment d’acord amb la igualitat, la dona i l’home han de tenir les mateixes oportunitats i valorats de la mateixa manera en l’àmbit professional. I encara ens falta molta feina a fer, però molta, estic d’acord amb la MªLourdes en el seu comentari, i aprofito per dir-te Oriol que et desitjo que tinguis un parell o tres de filles, estimarte-les amb bogeria i veure que han de patir aquests tipus d’injustícies… llavors t’escouria i començaries a entendre la queixa de la dona.
    Fan falta més articles com aquest.

  • Liroi

    17/11/2011 16:19

    En primer lloc, haig de dir que el feminisme em fa fàstic. S’ha carregat i es segueix carregant les poques possibilitats que tenim d’aconseguir una igualtat justa. Ja es varen equivocar els primers a l’hora de plantejar el problema que hi hava dient que les dones havien de tenir els mateixos drets que els homes. Primer error. No es tracte d’equilibrar els drets de la dona amb els de l’home sinó de treballar juntament pels drets de les persones. Perquè al cap i a la fi això és el que som: Persones. Si volem igualtat no la plantegem diferenciant les coses. És com qui diu que vol una llei que permeti els matrimonis entre homosexuals… Per favor, no són persones? Si en realitat tenen el mateix dret precisament per això, perquè són persones, per què hem de fer una llei que els permeti casar-se concretament a ells? Llei de matrimoni entre persones i punt.

    En segon lloc, la famosa discriminació de la dona a l’àmbit laboral, tema salaris, etc. No és un problema masclista. No té res de masclista ni els interessos estan relacionats amb cap tipus de superioritat de l’home vers la dona. Es tracta, “simple y llanamente”, d’intreressos econòmics. El “problema” no és d’igualtat sinó empresarial. Un empresari des d’un punt de vista econòmic no veu tan rentable un home com una dona… Diguéssim que contractar una dona pot comportar més problemes ja que qualsevol dia pot quedar-se embarassada. No interpreteu aquestes paraules com quelcom masclista sinó empresarial i econòmic. De masclista no en té res, ho sento per vosaltres.

    En tercer lloc, la discriminació positiva que impregna aquesta societat convertint-la en una de feminista, i no masclista com es diu, és un altre problema. Personalment, si fos dona em faria vergonya que hi haguessin aquestes lleis. Que hi hagia un tant per cent de dones en un govern per llei? Vergonyós. En un govern hi ha d’anar la gent vàlida. Seran homes o dones, però gent vàlida. Al final ja no saps si una dona és al seu lloc per la seva validesa, pels seus mèrits, o perquè hi ha una llei que així ho obliga i està “traient” el lloc a una altra persona. Em faria vergona, a mi. També, cal dir que un altre aspecte vergonyós és la violència de gènere. Que sí, que fa fàstic que hi hagi algú que mati a una dona (igual que qualsevol altre homicidi ja que ningú té dret a treure-li la vida a una altra persona ni a picar-la o maltractar-le). No obstant això, la situació també fa fàstic pel bàndol feminista. La presumció d’innocència de l’home quasi bé ha desaparegut. En quin país democràtic es salta per alt la presumpció d’innocència? Per favor, una actitud patètica.

    En quart lloc, i aquest vist des d’un punt de vista lingüístic, el feminisme ha contaminat la Real Acadèmia Espanyola saltant-se les lleis lingüístiques establertes, moltes d’elles, relatives als mètodes d’adopció de paraules provinents del llatí o el grec, amb interessos purament ideològics. D’aquesta manera, han titllat algunes paraules de masclistes quan, en realitat, havien seguit, només, el procés evolutiu de sempre sense influències d’igualtat de cap tipus. Senzillament, han decorat amb masclisme moltíssimes coses i hem acabat encara més malament.

    Gràcies, per col·laborar amb el problema de la igualtat. Ho esteu fent perfectament.

  • Liroi

    17/11/2011 16:25

    Ah, cal dir que, en realitat, el problema dels salaris, vist des d’un punt de vista obrer, no el tenen les dones sinó el proletari! Hehe.

    Bon post.

  • Liroi

    17/11/2011 16:29

    Abans que algú se’m tiri al damunt per haver dit que em feia fàstic, aclarir que és un fàstic carinyós, amb una mica de decepció… Petons.

  • Caroline

    19/11/2011 16:57

    El que molta gent s’oblida es que l’integracio de la dona en el mercat laboral ha de venir junt amb l’integracio de l’home en la vida familiar. Per aixo tambe no passara res fins que els homes tenen el mateix dret a un permis paternal que les dones, y que els homes ho requereixin y que les dones tambe ho deixen (per que tambe conec dones que pensen que tenen mes drets als nens que els homes).
    http://www.igualeseintransferibles.org/

  • Mireia

    20/11/2011 16:25

    Ningú fa referència al patriarcat ni al capitalisme quan, des del meu punt de vista, són l’arrel del problema….a partir d’aquí se’n deriven la resta de matisos. La lluita feminista, i que no vol dir que hagi de ser només la lluita de les dones, s’ha de centrar en abolir aquest sistema regit pel capitalisme i el patriarcat i a partir d’aquí començar a construir una nova realitat sense desigualtats.

  • Laura

    12/12/2011 15:14

    Liroi,
    A mi el que et faci fàstic no m’ofèn sempre que siguis tolerant. El que em preocupa és que tinguis la discriminació tan interioritzada que atribueixis a la naturalesa el que és cultural. I no per tu, sinó perquè realment és sorprenent la falta de sentit crític generalitzada cap a les desigualats per raó de gènere. M’explico. Treballo en temes d’igualtat en l’àmbit laboral i diàriament em trobo amb molta gent culta, raonable i tolerant, ja sigui empresaris o sindicalistes, disposada a qüestionar-se qualsevol tipus de desigualtat excepte aquella que afecta exclusivament les dones. Si parlem de raça, de classe o d’orientació sexual tothom té clar que hi ha una construcció cultural al darrere. Però quan es tracta de sexes les desigualtats s’atribueixen a una naturalesa que sembla totalment aliena a nosaltres i contra la que no podem lluitar.
    Si una dona és menys rentable per un empresari no és per l’embaràs, que estadísticament causa menys baixes que la grip, sinó perquè tothom assumeix que serà ella qui s’agafarà la baixa posterior, qui demanarà la jornada reduïda quan s’hagi d’anar a l’escola, qui demanarà hores per portar l’infant al metge… en definitiva, qui assumirà la responsabilitat de la cura. Això és el que costa diners a l’empresa i s’arregla de dues maneres. En primer lloc canviant el xip respecte a que la llar i els familars dependents (no oblidem els avis) són més responsabilitat de les dones que dels homes. I en segon lloc fent polítiques que garanteixin les mateixes oportunitats a tota la ciutadania. Això implica promoure la conciliació d’horaris, però també invertir en els serveis públics que una família necessita per sobreviure sense dependre del sacrifici de mares i avies. Que això no s’hagi fet no té res a veure amb la natura, sinó amb un model d’organització social que ha ignorat el cost que representa una part de la nostra vida, la domèstica i familiar, que tots volem gaudir però que només penalitza les dones.
    Per altra banda, la idea de que un treballador és més interessant en funció a la seva disponibilitat està antiquada i té més a veure amb la cultura presencialista que amb la de la rendibilitat. El mercat actual no demanda mà d’obra disponible les 24h, sinó persones qualificades com els milers de dones que cada any es veuen obligades a triar entre la seva vida personal i laboral. Tenint en compte que ja fa anys que hi ha més llicenciades que llicenciats, això és un potencial perdut que no ens podem permetre. Et recomano, a tu i a tots els que penseu que la discriminació de les dones en el mercat és un fet “natural” que s’explica per causes econòmiques, que feu un cop d’ull a l’informe que publica regularment la Cambra de Comerç de Barcelona sobre el cost econòmic de la pèrdua del talent femení. Comprovar fins a quin punt els tòpics no són reals sempre és un bon revulsiu contra els prejudicis.

  • Núria Tort Rodó

    12/12/2011 19:24

    Em sembla que d’aquí a poc temps el problema de la conciliació no serà tant preocupant, ja que Espanya és el pais de l’UE amb l’index més baix de natalitat, cada cop més els avis van a la Residència i es compta amb ajudes per cuidar als dependents.. Tot això, que vol dir? Doncs és ben clar: la dona vol viure una vida on poder realitzar-se i s’ha cansat de ser la minyona de tothom. Li està passant la responsabilitat a l’Estat i ja no hi ha volta enrere, sr.liroi.. El somni de la dona està deixant de ser casar-se, contractar una hipoteca, tenir fills i tancar-se a casa a cuinar i tenir cura de tots. El nombre de divorcis no deixa de creixer, perquè serà, sr.liroi? El camí no s’ha acabat. Fa només 100 anys que la dona te el dret del vot, com estarem d’aquí 100 anys? (això suposant que la terra aguanti 100 anys més, ja que per desgràcia aquesta és l’herència que ens deixen els 4000 anys de domini mascliste al mon.. arribarem a temps? potser això depèn de com vagi canviant la manera de veure les coses, tant per uns com per les altres.)

  • Liroi

    12/12/2011 22:36

    No crec que la baixa natalitat es degui a l’emancipació de la dona, encara que també podria ser, sinó a les dificultats que suposa ara mateix tenir un fill. Sí, i és cosa de dos (amb les parelles no monoparentals, dic). Dues persones que decideixen no tenir fills, entre altres coses, per la despesa econòmica que suposen. I això és així, crec. El model de família cristiana, aquella amb tants de fills per poder treballar la terra, ara no és factible. Qui sap, potser si hi hagués més facilitats per tenir fills més parelles s’ho plantejarien. El nombre de divorcis no deixa de créixer perquè les facilitats que hi ara per fer-ho són molt més exagerades que no pas les de fa mig segle. Això té la seva part bona i la seva part dolenta.. Encara que potser entraríem en el terreny de l’amor, una altra història. La vida s’està tornant més individualista, no és només la dona, la veritat. Però, eh? Felicitats per tot el que heu aconseguit o s’ha aconseguit a favor de la dona. Llàstima que no sóc partidari d’aconseguir una igualtat partint d’una diferència establerta entre homes i dones, perquè, al cap i a la fi, som persones.

    Per cert, no és possible realitzar-se casant-se i tenint fills? Suposo que això dependrà de cadascú. I no estic dient en cap moment que la dona ho hagués de fer tot ja que tampoc, com vostè, no hi estic d’acord.

    Crec que es titlla de masclista qualsevol opció que es desentengui del feminisme i, clar, no m’agrada. :/

  • Laura

    15/12/2011 17:12

    I tant que el descens de natalitat té a veure amb l’emancipació de les dones. Són elles les que en un moment decisiu han de triar entre la seva carrera i la seva vida familiar. Per això no afecta tant als països nòrdics, on l’Estat proveeix dels serveis necessaris perquè tenir fills no suposi aquesta decisió tan dura.
    Que tots siguem persones no vol dir que siguem iguals. Fa ben poc que el sexe ha deixat de ser una causa formal de discriminació, però d’aquí a que arribem a tenir les mateixes oportunitats encara hi ha una bona feina. Les estadístiques demostren que si ets persona del sexe femení t’enfrontes a unes dificultats que si ets persona del sexe masculí ni t’assebentes de que existeixen. No es tracta de partir d’una diferència establerta, sinó de reconèixer i solventar les desigualtats en el punt de partida per construir una societat que ens tracti a tots per igual.
    Casar-se i tenir fills és una part important de la vida. Però dedicar-se només a això vol dir dependre econòmica i socialment d’algú altre. Sí hi ha persones que centren totes les seves ambicions i interessos en la família, però fins i tot en aquests casos no conec ningú a qui la falta d’autonomia no li comporti més estrès que realització.
    Per últim, per titllar de masclista tot el que no sigui feminista primer ens hauríem de posar d’acord en el significat d’aquesta paraula. Feministes hi ha de tots colors, fins i tot defensant postures contradictòries. On sí hi ha una clara separació és entre les persones que pensem que tots hem de gaudir dels mateixos drets i de les mateixes oportunitats, i les que creuen que segons les circumstàncies de naixement, el sexe o la raça, a cadascú ens pertoca un estatuts amb el qual ens hem de conformar. Fora d’aquestes postures, que sí són irreconciliables, hi ha un munt d’opinions i no es tracta de generalitzar.

  • Liroi

    23/12/2011 23:31

    Llavors crec que podríem dir que ens trobem davant dos factors diferents que estan relacionats entre ells ja que una cosa porta a l’altra. No vull treure valor a les estadístiques, però bé, ja se sap com són. I podríem trobar també un munt de situacions diferents entre elles, totes amb factors diferents i que difícilment es podrien explicar amb la mateixa frase. En definitiva, no estic d’acord amb haver de buscar una igualtat entre homes i dones sinó entre persones.

  • Eli Bru Roca

    27/12/2011 10:33

    Crec que aquesta igualtat no arribarà mai. Jo sóc dona i treballadora, i igual que jo moltes dones si hem deixat d’encarregar-nos de les feines de casa ha estat perquè hem pogut contractar una persona perquè les fes, segurament una altre dona. La diferència entre homes i dones en tots els aspectes ENCARA

  • Eli Bru Roca

    27/12/2011 10:34

    és abismal.

  • Liroi

    27/12/2011 21:03

    Bé, sobre aquesta feina en concret o, per exemple, recepcionista, dir que es pot veure, en força ocasions, discriminació laboral cap a l’home. Això potser també es pot titllar de masclista, no sé… Però bé, molestes vegades es prefereix una dona abans que un home.

    Salut.

  • Laura

    02/01/2012 20:55

    Separar les feines per sexes és discriminació sexista. El que es pot titllar de masclisme és el fet de que les feines considerades pròpiament femenines sempre estan pitjor remunerades i tenen menys consideració social. Pensem en la cuina, la costura, la perruqueria… són feines que han adquirit prestigi en el moment que han deixat de ser ocupacions exclusivament de dones. El que vull dir és que la qüestió de la conciliació d’horaris i el repartiment de tasques és molt important però no és l’únic obstacle. També hi ha el problema d’una mentalitat molt arrelada, tant en homes com en dones, que ens jutja de manera desigual.

  • MateuSV

    09/01/2012 16:33

    Quina desil·lusió. En llegir això de “Una mirada amb altres ulls” , em pensava que parlaries d’igualtat: custòdia compartida, igualtat d’homes i dones davant la llei (de totes les lleis), etcètera. Però veig que no, que és el mateix discurset políticament correcte de sempre. Per això et calia estudiar tant? A vendre fum a un altre lloc, si us plau.

  • Jordi Mateu

    25/01/2012 11:19

    Igualtat: que un empresari en contractar un home també tingui por que demani la baixa quan tingui un fill o filla.
    Em sorprèn la quantitat de demagògia que hi ha gent que encara fa.

  • Liroi

    25/01/2012 11:58

    No sé si ho dius per l’argument dels fills; en aquest cas, dir-te que no és demagògia sinó un argument molt corrent, per bé o per mal, utilitzat per un empresari.

  • Jordi Mateu

    25/01/2012 13:15

    El dia que l’empresari s’adoni que pot perdre el treballador sigui home o dona a causa de la descendència, l’argument quedarà superat.

  • Glòria Nicolau

    22/02/2012 14:06

    Un article molt interessant. Però a vegades no calen dades per saber que la desigualtat de gènere encara és present a la nostra societat, amb comentaris de la vida quotidiana també ens en podem adonar.

  • Sessió 36 « La nostra bitàcola

    08/03/2012 20:23

    […] queden pendent per a la igualtat de gènere? Llegim l’article de David Fernández (cliqueu aquí)  i en fem l’esquema. DEURES pàg. 235, ex. […]

  • Quines són les millores pendents? (I) « La nostra bitàcola

    08/03/2012 20:41

    […] idees secundàries Cliqueu l’enllaç per si us voleu descarregar l’article. Cliqueu aquí. Share this:TwitterFacebookLike this:LikeBe the first to like this post. Categories:Tasca […]

  • Quines són les millores pendents? (II) « La nostra bitàcola

    08/03/2012 21:03

    […] un bon resum? Cliqueu aquí. Cliqueu l’enllaç per si us voleu descarregar l’article. Cliqueu aquí. Share this:TwitterFacebookLike this:LikeBe the first to like this post. Categories:Tasca […]

  • anaclet

    01/05/2012 10:27

    Sincerament em fa molta gracia tot el tema aquest de la igualtat, principalment perque parteix d’un principi equivocat: Homes i dones no son iguals. Ni fisicament, ni mentalment. En realitat son tant diferents, que s’hauria d’intentar adaptar les lleis a la DESIGUALTAT. Cadascú a fer allò per al que estigui capacitat i/o biologicament més adaptat.

    Un dels dos sexes té els fills. Què més llògic que sigui aquest sexe el que se n’ocupa?

    L’altre sexe està biologicament preparat per procurar l’aliment de la descendencia. Tot i haver creat una civilització moderna, no podem canviar allò que esta als nostres gens. Ocupemnos cadascú d’allò per al que hem nascut i serem molt més feliços tots: Homes i Dones alliberades perque no tindran que carregar amb allò que no els pertoca.

  • Jordi Mateu

    26/06/2012 15:28

    El comentari d’Anaclet faria riure sino fes plorar, pel fàstic que produeix la seva ignorància i la seva maldat. Una altra ànima negra recargolada sobre si mateixa, incapaç d’entendre la bellesa d’una realitat que se li escapa.

  • Jordi Mateu

    26/06/2012 15:30

    A no ser que senzillament vulgués provocar, per riure una estona. Potser és això, és difícil que algú sigui taaaan ignorant i mala bèstia.

  • Mònica Colomé

    11/07/2012 13:14

    Soc dona, mare,filla, treballadora i no tinc parella. He estat mare quan ja la meva carrera professional portava quasi 20 anys en funcionament, per tant no ha estat la meva maternitat la que ha possat pals a la roda al meu fer professional. La Tasca familiar que jo m’he imposat a anat sempre després de la professional, fruit de l’educació rebuda. He dedicat gran part del meu temps lliure i de la pròpia economia a la formació professional i em considero una bona professional. Per tant no crec que el problema de la desigualtat sigui laboral o econòmic. El principi d’igualtat descuida la diferència,encara que sigui contradictori no ho és. Si el meu pais és de tots, perque les lleis no contemplen les diferències existents naturals, socials o culturals, perque l’economia no contempla la diferència, i el més important, perquè el meu veí, no accepta que donat que som diferents a mi em corresponen uns beneficis que a ell no ( potser excedències retribuides o no?) i perqué a mi em costa acceptar que a ell li corresponen uns beneficis diferents als meus ( potser un plus a la jubilació pq aporta 4 fills que paguen la seva pensió o no?).
    A vegades tinc la sensació que no volem arribar a acords, sino que sempre volem guanyar i sobretot que l’altre perdri.

  • bep

    17/07/2012 14:11

    un altra ” SOCIA-LISTA “

  • Núria

    19/08/2012 11:51

    El problema és que, a dones i homes, no només se’ns assignen socialment responsabilitats diferents, i que costa molt (tot i que cada vegada menys) sortir-se d’aquests rols predefinits, sinó que a més, aquestes responsabilitats donen lloc a drets molt desiguals. Més ben dit, la participació al mercat de treball és gairebé l’única activitat que dóna accés a drets; ni vetllar pel benestar de la família ni educar els nous membres de la societat no garanteix l’accés a cap recurs o dret.

    Per tant, el que cal, en primer lloc, és que la societat reconegui i concedeixi el valor que pertoca a tot el que és “treball”.
    Mentre el treball suposadament “productiu” (el que es ven a canvi d’un salari, en el mercat de treball; vinculat tradicionalment al rol masculí) sigui l’únic reconegut, i en canvi, el treball “reproductiu” (el que assegura la reproducció de les persones, o millor dit, de la mà d’obra; tradicionalment vinculat al rol femení) resti com una esfera sense importància, no hi ha res a fer.

    En tant que la rellevància (econòmica, però no només) del treball “reproductiu” resti amagada, i per tant, no es considerin importants la nutrició, la higiene, la salut en general, l’educació dels nous membres de la societat, la cura a les persones que necessiten atenció, etc. serà molt difícil, tant desenvolupar una legalitat que afavoreixi una situació igualitària en el mercat de treball de dones i homes, com canviar els imaginaris que impedeixen que es produeixin els canvis a la pràctica.

  • Jordi Mateu

    17/09/2012 15:16

    Els homes no fem treball reproductiu?

  • Laura Escorihuela

    24/09/2012 1:33

    Gràcies, Núria, estic d’acord amb tu en què aquest és el problema. Perquè ha d’estar més ben vist i més valorat conduir un taxi, ser comercial o enginyer -per dir alguna cosa- que tenir cura dels fills? Que no és important criar les generacions futures i garantir que aniran per bon camí? El que cal és començar a valorar la feina que tracionalment feien les dones, que és durissima i molt important per a la societat. A els homes (i a les dones) els han venut la moto que la feina important és la que es fa fora, i després al llit de mort diuen que troben a faltar no haver passat més temps amb la família…
    Elisabet: el Dia de la Dona és el Dia de la Dona sense més perquè TOTES LES DONES TREBALLEN. Així ho reconeix la ONU, que és qui en promou la celebració: “all women are working women”.
    Miranda: tu tens fills? Com pots dir que cal repartir la baixa de maternitat a parts iguals? Jo en tinc tres. I des de sempre em considero feminista (feminisme: moviment social que denuncia la submissió tradicional de les dones als homes i promou l’equiparació de drets entre els dos gèneres, DIEC). I penso que la baixa ha de ser tota per a la dona. Per la senzilla raó que els nadons -i en general els nens fins als 2-3 anys- volen estar amb la seva mare, ho sento per tots els homes del món, però és així, han d’esperar uns anyets (que no vol dir que puguin desaparèixer per sempre, eh!). I el que ha passat històricament és que com que els homes no poden ni quedar embarassats, ni parir, ni alletar i els bebés prefereixen la mare (caram, quantes coses que no poden fer els homes!), han dit que el raïm era verd, com la guineu de la fàbula… Però les dones no ens hauríem de deixar prendre el pèl.
    Com a feminista que sóc, conec les xifres que ens recorda en David, sóc conscient de l’existència del sotre de vidre i lluito per acabar amb ell… però potser els homes podrien començar a adonar-se que ells també pateixen discriminació per raó de gènere. O és que potser els homes poden portar faldilles, vestir de fúcsia, lluir un estampat floral, una pamela o unes mitges? Us semblaran aspectes menors, però els homes no són lliures. Us heu fixat com els preparen ja des de ben petitets? Estan molt encasillats en el seu paper d’home-mascle tradicional i els és molt difícil sortir-ne, la societat posaria en dubte la seva masculinitat, la seva sexualitat… Us imagineu, dones del món, haver d’estar constantment defensant la nostra condició de dones i la pròpia sexualitat? Quin estrés! És això llibertat?
    No us heu fixat que per carnaval la majoria aprofita per vestir-se de dona, i posar-se uns pits enooormes? Qualsevol diria que és enveja… ;-)
    En fi, les dones hem lluitat i hem fet les nostres revolucions, hem aconseguit obrir-nos camí en molts camps. Ara toca als homes de fer-ho.

  • aznar91

    25/09/2012 19:07

    FAS FASTIC DAVID. PER LA TEUA CULPA ARA ESPANYA ESTA ON ESTA… ETS PÚRRIA. ESTIC A FAVOR DE LA IGUALTAT DE GÈNERE.. PERO AIXO JA ÉS DISCRIMINACIÓ CONTRA L’HOME.
    SEMPRE AMB EL MATEIX CUENTO DE LA DONA… AQUI ESPANYA LA DONA ESTA SOBREVALORADA, ON NO HO ESTÀ ES AL MARROC. O SIGUI QUE AQUI NO VINGUEU AMB DEMAGOGIA, JA TENIU FEINA AL MARROC.

  • David 2

    27/09/2012 13:17

    Estic d’acord que la dona encara està en desigualtat en alguns punts respecte l’home, però que hi ha dels divorcis amb fills? Per què no volen ni sentir a parlar de la custòdia compartida?? Si aquesta s’apliqués per defecte, moltes s’ho pensarien molt abans de separar-se, se’ls acabaria la pensió i tenir els fills en exclusiva, per passar a haver de pagar de la seva butxaca moltes despeses i veure menys als fills. La llei de divorci i la seva aplicació de “lectura restricitiva” clarament favorable a les dones és injusta completament i desfassada. Això de que les dones han de cuidar dels fills es propi de les societats tribals, però no del món occidental.

  • Lupa en mà

    12/11/2012 9:02

    Hola,
    No us podeu perdre aquests programa de radio que es va fer en una emissora local de Barcelona on es tracta la desigualtat de gènere.
    Tot per la causa, feu el màxim de difusió sisplau.
    Aquí teniu el link per descarregar el programa:
    http://www.ivoox.com/lem-5-2-genere-7-11-2012-audios-mp3_rf_1559609_1.html

  • Roser

    25/11/2012 19:22

    Quin debat més interessant!
    Estic d’acord amb qui diu que homes i dones no som iguals, però hi puntualitzaria que malgrat tot tenim els mateixos drets i, des del moment en què això no era respectat, va haver de néixer un moviment que ho reclamés. Se’n va dir “feminisme”, però se’n podria haver dit “pits enlaire” i probablement ara rebria unes altres crítiques, però seria igualment criticat. Els negres van passar pel mateix als USA fa una colla d’anys i enlloc de dir-se “negrisme” el seu moviment es va anomenar “panteres negres” (entre altres noms que va rebre), però demanaven el mateix: el reconeixement que la desigualtat ha de ser biològica, ni legal ni social. Tots dos moviments han obtingut victòries, però són lluny d’haver esdevingut innecessaris.

    Pel que fa al fet que les dones parim… ehem. Això no vol dir que només les dones tinguem fills. Bé que es cuiden, els que es volen divorciar, de poder-los continuar veient! Serà perquè també els consideren seus, no? Ara bé, n’hi ha alguns que no es recorden que l’espermatozou era seu fins que estan a punt de perdre’l, però no l’han acompanyat mai al metge, ni han anat a veure què volia la mestra quan els cridava a l’escola. Per això alguns empresaris impresentables es pensen que contractar dones no surt a compte, sense tenir en compte que els estudis demostren que la nostra productivitat i compromís amb el lloc de treball (més enllà de les baixes que ens haguem de demanar) és més gran.

    Ah! I el que es concedeix a les dones que acaben de parir no és una baixa: és un permís! És molt diferent! També els homes tenen permís (no baixa) per matrimoni. I per assumptes propis X vegades l’any. Una altra qüestió és que només algunes dones les fem servir, no perquè siguem menys responsables, sinó perquè som tan idiotes d’enamorar-nos de bandarres egoistes que ens obliguen a cuidar fins i tot dels seus propis progenitors.

  • Rosa Maria

    07/12/2012 11:41

    Si hi ha més llicenciades en moltes carreres que llicenciats, concedir una “quota” de llocs de treball per les dones no és més que una manera de fer rendible allò que ens hem gastat amb els nostres impostos fent estudiar les dones.. Per tant, en la igualtat també hi ha un component de guany.. I pel que fa al comentari del Liroi sobre la presumpció d’innocència de l’home, només una cosa, comparant les xifres de morts (homes) i mortes (dones) a mans de la parella, està clar a qui cal protegir; i no desapareix per això la presumpció d’innocència de ningú. Per no parlar dels altres problemes a què s’enfronten les víctimes de violència de gènere. monetaris, de salut, de temor per la pròpia integritat.. O sigui que no es pot parlar a la lleugera d’això si no es coneix.

  • gemma

    28/04/2013 13:45

    nomes un parell d’observacions al teu article: es important parlar de dones no de dona , nosltres som moltes i diverses, i les dones no som un col.lectiu, som la meitat de la població.
    i en segon lloc no s’ ha de facilitar la conciliació laboral i familiar per les dones, nosaltres som expertes en això ho portem fent tota la vida, el que cal es que els homes aprengueu a conciliar i a ser corresponsables.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús