Propostes contra la crisi (i a favor de la independència?), II: el treball a temps parcial

Tal i com havia promès fa setmanes, amb aquest article vull seguir proposant idees per pensar en la Catalunya del futur, però això no vol dir que aquestes propostes depenguin totalment de si Catalunya esdevé un estat independent o no. Ben al contrari, són idees contra la crisi.

En aquesta ocasió em centraré en el treball a temps parcial. Ras i curt: és necessari promocionar-lo com a eina per a repartir el treball i fer créixer la ocupació, sobretot entre aquells col·lectius que actualment es troben més exclosos del mercat laboral (joves, immigrants, dones i mares solteres, entre d’altres). Crec que aquest objectiu és desitjable, encara que impliqui agafar hores de treball de contractes a temps complert per tal de crear llocs de treball a temps parcial. Que perquè seria útil això? D’entrada puc esmentar varis beneficis:

-Reducció de l’atur. Els contractes a temps parcial són una alternativa vàlida a l’atur, sobretot si s’orienten cap a la reincorporació al mercat laboral d’aquells col·lectius que n’han quedat exclosos. És més, es podria pensar en agafar hores de treball dels actuals contractes a temps complert per a crear nous contractes a temps parcial. Tal mesura no té perquè plantejar necessàriament un perjudici per a l’activitat empresarial ja que només implica repartir el mateix volum d’hores entre més treballadors, i tal i com veurem més avall l’exemple d’Holanda indica que és possible (Visser i Hemerijck 1997).

-Reducció del dèficit públic. Una part molt important del dèficit acumulat per les administracions públiques es deriva de les prestacions d’atur i de la renda mínima d’inserció. Per tant, reduir el nombre de persones a l’atur permetrà millorar els comptes de les administracions públiques.

-Reactivació de l’activitat econòmica. Treure gent de l’atur i posar-la a treballar amb contractes a temps parcial pot no sonar molt il·lusionador, però ajudarà a que aquestes persones puguin aconseguir uns ingressos. I, si aquestes persones acaben consumint més, això ampliarà les vendes de les empreses, el que farà possible que aquestes puguin crear més llocs de treball i afavorir la recuperació del consum. En el fons, és aplicar les idees de la teoria econòmica keynesiana (Keynes 1937) al treball a temps parcial. Vaja, que no descobreixo la lluna, però és bo tenir present aquest avantatge.

-Evitar l’exclusió laboral dels joves, i assegurar que les inversions fetes a nivell educatiu no es perdin. Un col·lectiu especialment afectat per la crisi és el dels joves, dels quals la taxa d’atur rondava el 46% en 2011, segons dades de la OCDE. Això no només és nefast per a les persones afectades, sinó també per a la societat en general, donat que la inversió feta en l’educació del jovent acaba desaprofitant-se en carreres laborals precàries, o en feines molt poc ajustades a les seves qualificacions (Krugman 2012: 10-30; Ortiz 2010). En canvi, si més joves poden ser contractats per a posicions d’entrada en les empreses (fins i tot a temps parcial), serà més fàcil que puguin aprofitar la seva formació en una carrera laboral decent.

Esmentats els beneficis que l’expansió del treball a temps parcial pot comportar (insisteixo, a costa de l’atur i no com a excusa per retallar hores de llocs de treball existents sense cap contrapartida), cal plantejarse en com fer efectiva aquesta política, i aquí estic pensant en canvis legislatius i no legislatius.

La última reforma del mercat laboral a nivell espanyol (aprovada per Reial Decret Llei a febrer de 2012) introdueix alguns canvis que poden facilitar que els empresaris optin per la reducció de la jornada laboral com a alternativa a l’acomiadament. Per exemple, els empresaris que decideixin optar per reduir la jornada laboral dels treballadors tenen dret a una bonificació del 50% en la quota de la seguretat social. Ara bé, aquestes mesures podran impulsar a alguns empresaris a emprar la reducció de la jornada laboral com a alternativa a l’acomiadament, però no necessàriament a repartir la feina entre més treballadors. En canvi, això es podria aconseguir si aquestes mateixes bonificacions en la quota de la seguretat social es condicionessin a la creació de nous llocs de treball a temps parcial. Certament, aquesta mateixa política es podria condicionar també a crear nous llocs de treball a temps complert, però això limitaria el nombre de llocs de treball a crear, en tant que el mateix nombre de hores de treball s’hauria de repartir entre menys empleats.

Però més enllà d’això, cal pensar en que la creació de nous llocs de treball a temps parcial no s’assolirà només a través de canvis legislatius. Sovint per fer efectius els canvis en la regulació del mercat laboral, cal el suport dels agents socials. Un exemple claríssim és el d’Holanda, el país amb el major percentatge de treballadors a temps parcial de tota la Unió Europea (segons dades de la OCDE, en 2011 un 37.2% de tota la població holandesa ocupada d’entre 15 i 64 anys treballava a temps parcial. A l’Estat Espanyol, aquest percentatge se situava al 12.9%. La taxa d’atur se situà, respectivament, al 21.8% i 4.4%). El més rellevant en el cas d’Holanda, però, no és aquesta dada, sinó la manera en com va creixer l’ocupació a través del treball a temps parcial des dels anys 80. I això no només va permetre la reduir la taxa d’atur fins a mínims històrics, sinó que va dur a un increment en els nivells d’ocupació sobre el total de la població en edat de treballar (Visser i Hemerijck 1997).

Com va assolir Holanda aquesta fita? Si hem de fer cas de la recerca feta pels sociòleg i politòleg Jelle Visser i Anton Hemerijck a “A Dutch Miracle” (1997), van fer falta molt més que canvis legals. De fet, una de les conclusions que es deriven d’aquesta recerca és que el consens entre sindicats, patronals i govern fou essencial per a fer efectiu el repartiment de la jornada laboral i la creació de treball a temps parcial. És més, bona part de la literatura especialitzada relaciona el suport actiu d’organitzacions empresarials i sindicats amb l’aplicació efectiva de les polítiques públiques, ja que són els agents socials els que poden supervisar el dia a dia de la pràctica empresarial i fer valer els acords (Culpepper i Finegold 1999, Hall i Soskice 2001, Visser i Hemerijck 1997, Schmitter i Streeck 1985).

Naturalment, les idees que presento en aquest article estan més que obertes a debat. De fet, la creació d’ocupació a temps parcial a través del repartiment del treball pot no ser una alternativa atractiva per a molts lectors. D’altra banda, la perspectiva de reformar el mercat laboral a través del consens amb els agents socials pot resultar carregosa, tenint en compte que les últimes reformes laborals no aconseguiren el suport unànime de sindicats i organitzacions empresarials. No obstant, l’exemple holandès ens indica que aquesta reforma és possible i beneficiosa, si n’hi ha voluntat política. A més a més, també hem de pensar que el fracàs de les negociacions a nivell espanyol no han d’impedir l’establiment de compromisos a nivell català. I establir acords d’aquest tipus a nivell de Catalunya no només pot ser útil en la lluita contra l’atur, sinó per a preparar Catalunya per al seu funcionament com a una economia (i una societat) independent i exitosa, amb un mercat laboral que faciliti la igualtat d’oportunitats.

 

Bibliografia:

-Culpepper, P. D. i Finegold, D. (eds.). The German Skills Machine: Sustaining Comparative Advantage in a Global Economy, New York/Oxford, Berghahn Books, 1999.

-Ortíz Gervasi, L. (2010), “Not the right job, but a secure one: over-education and temporary employment in France, Italy and Spain”. Work, Employment & Society, Vol.24, No.1, pp.47-64

-Hall, P. A.; Soskice, D., eds. Varieties of Capitalism. The Institutional Foundations of Comparative Advantage. Oxford University Press, 2001.

– Keynes, J.M. (1937) “The General Theory of Employment”, Quarterly Journal of Economics, 51, 209-33.

-Krugman, P., “Acabad con esta crisis”, Barcelona, Editorial Crítica, S.L., Tercera Edición, 2012.

-Schmitter, P.; Streeck, W. Private Interest Government, London, Sage, 1985.

-Visser, J.; Anton, H. ‘A Dutch Miracle’: Job growth, welfare reform and corporatism in the Netherlands. Amsterdam University Press, Amsterdam, 1997.

6 comentaris

  • joandetorres

    29/12/2012 9:42

    Estic molt d´acord amb el que proposes al teu article. Crec que sería un primer pas molt important. A més, quantes persones en la franja d´edat 50-60 estaríen disposades a reduïr les hores de treball, per que s´els donés als joves la oprtunitat de treballar?. Crec que, al nostre país, en trobaríem decenes de milers que ho acceptaríen. Per altre banda, la “cultura del subsidi” s´hauría de abandonar. Jo, posaría a tots els parats amb subsidi d´atur (3 milions?) a treballar des del primer día. No hauríem de parlar de aturats, si més no, de treballadors publics. Qué en penseu?

  • pppmmm

    31/12/2012 16:26

    Has obviat una limitació que fa que molta gent no estigui disposada a agafar algunes feines parcials, com és la incompatibilitat amb les prestacions d’atur. Hi ha situaciones on resulta costos agafar una nova feina perque obliga a escollir entre el dret a cobrar la prestaciò acumulada pendent o les noves cotitzacions, tampoc resulta fàcil viatjar a l’estranger, per feina o no. Tampoc és gens fàcil fer-se autònom quan en els primers mesos segurament els ingressos són baixos i es dediquen a cotitzar a la SS. Paga el mateix (300€/mes) un emprenedor sense diners, un professor que fa classes particulars, una dona de la neteja, que un empressari amb 200 empleats i que s’embutxaca 2M€ l’any.
    Sobre l’opció que es repeteix bastant sovint de que els aturats es dediquin a prestar serveis públics, faig la reflexió de que un aturat no passa a ser el servent de ningú, és una persona sense feina a la que cal facilitar al màxim que la torni a tenir, i enviar-lo a netejar boscos, parcs o cuidar avis, no només no l’ajuda a sortir de l’atur, sino que suprimeix un lloc de treball que seria útil a un altre persona que potser sí té aptituts i vocació per aquests tipus d’activitats.
    Conclusió, si realment es vol reduir l’atur, cal flexibilitzar al màxim la prestació d’atur, que no suprimir; i minimitzar, o fins i tot subvencionar la cotització a la SS dels autonoms/emprenedors durant els primers mesos.

  • David Fernández

    31/12/2012 22:01

    Gràcies per les contribucions! pppmmmm, estic totalment d’acord amb tu en que la incompatibilitat de les prestacions d’atur suposa un problema, i lamento no haver inclòs aquest punt en l’article.
    Tal i com estan dissenyades les prestacions d’atur, suposen un clar desincentiu a agafar feines a temps parcial, i això es podria resoldre si les es poguessin compatibilitzar amb la feina (per exemple, es podria pensar en ajustar la prestació al salari de la feina, de manera que aquesta creixés de forma inversament proporcional al salari. Als Estats Units es va parlar d’una proposta similar).
    També estic totalment d’acord amb el problema que suposen les cotitzacions pels autònoms. Seria més pràctic fer que aquesta crèixes de forma dirèctament proporcional als guanys de l’autònom.
    Llàstima que els qui estan al càrrec d’aquestes polítiques no hagin implementat tals propostes… Ara bé, també estic convençut que es poden complementar perfectament amb el que escric a l’article. És més, combinar-les donaria lloc a millors resultats.

    Joandetorres, la proposta de posar els parats amb subsidi d’atur a treballar no em sembla malament, però caldria analitzar-la amb cura. Per exemple, en quina classe de feines els posem? Fem que segueixin cursos de formació? (cosa que ja s’ha intentat en els darrers anys) Quins altres requeriments s’han d’afegir al subsidi d’atur?
    Són qüestions interessants, i la manera en com es resolguin pot portar la política a l’èxit o al fracàs. Del que diu pppmmm se’n desprèn una idea important: les aptituds i vocació del treballador són essencials. Per part meva, poso èmfasi en el punt de les aptituds (i sobretot de la formació). Posar a treballar un aturat en una feina que no té res a veure amb les seves qualificacions originals és problemàtic, perquè això implica que no aplicarà la seva formació. És més, tal formació pot acabar perdent-se pel desús, i això aniria en detriment de les oportunitats laborals de l’aturat. Per això jo optaria per la formació continua, i m’emmirallaria amb països com Dinamarca, que ha aconseguit implicar agents socials i empreses en la formació continua dels ocupts i aturats. Què en penseu?

  • Xavividal

    07/01/2013 23:05

    felicitats per el article molt extens, però la millor manera és agafar el brau per les banyes ….
    Mesures temporals per 3 anys i després a revisar..
    1. Autònoms … pagar nomes 60E al mes (no 300)
    ja veuràs quants s’apunten.
    2. Seguretat Social, nous empleats, -50%
    3. Import societats que contractin nous treballadors, i inverteixin en maquinaria, el 20%
    4. IVA al 10%
    Ja veuríeu com es reactiva la economia i la gent.

    Però no hi ha polític que tingui coll… , tot és pura demagògia, o sia que haurem de continuar menjant cigrons per molts anys.

  • Genis Artero

    14/01/2013 20:45

    Si tot molt maquo pero i que passara amb els sous. A mi ja m’ esta bé cedir unes hores del meu treball perquè algu altre pugui treballar pero dubto que l’ empresari me las pagui i amb la merda que cobro doncs no se pas. Això quan els sous són decents i no mileuriestes doncs un pot fer un sacrifici sinò és una bajanada total.

  • Maria Rosa

    14/01/2013 21:42

    Molt d’acord. Val més repartir-nos el treball, ja que no n’hi haurà mai més per a tothom. Val més treballar menys hores i tenir temps per a tu mateix/a i la família, encara que es cobri menys. Ja era hora que algú ho digués!

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús