Què passaria si fos Catalunya qui s’enfrontés a Irlanda?

Per una vegada a la vida, permeteu-me que no estigui d’acord amb el meu amic i admirat Jordi Costa, un dels periodistes d’aquest país que més en sap de futbol. Pocs dies després que Eric Cantona digués que Catalunya podia guanyar un Mundial, ja ens les vàrem tenir, perquè ell defensava la idea contrària mentre jo estava bastant d’acord amb la teoria del crack francès.

Veig que amb el temps encara s’ha convençut més del seu plantejament inicial i segueix assegurant que sense un ‘killer’ no tens res a fer en un gran torneig. D’entrada, jo també sóc dels de la vella escola que pensen que les dues posicions més determinants d’un equip de futbol són, amb diferència, la de porter i la de golejador. Sense anar més lluny, el Chelsea, jugant a res, va aixecar la Champions gràcies fonamentalment a l’extraordinària aportació de Cech i Drogba a les semifinals contra el Barça i a la final de Munic davant del Bayern.

Però sense un ‘9’ també es poden guanyar títols. És important tenir-ne un. Però no imprescindible. I més quan tens mitjapuntes de la qualitat de Xavi, Verdú o Cesc. L’any 1998, per exemple, França es va proclamar campiona del món amb dos davanters més aviat discrets, Guivarch i Dugarry, que van jugar inclús més que un jove Trezeguet. A vuitens, van eliminar Paraguay amb un gol a la pròrroga d’un defensa, Blanc; els quarts contra Itàlia van acabar 0-0; i a les ‘semis’ va tornar a ser decisiu un altre defensa, Thuram, que va signar les dues dianes davant Croàcia. Un mitjapunta, Zidane, i un migcentre, Petit, van decidir la final contra Brasil. I al 2006, Itàlia va sorprendre a tothom amb molts ‘9’, Iaquinta, Luca Toni, Inzaghi i Gilardino, però cap en la seva millor forma. Toni va ser qui més gols va marcar, només 2.

Dit això, és evident que a Catalunya no li aniria malament tenir un Messi, un Cristiano, un Neymar, un Benzema, un Van Persie o fins i tot un Mario Gómez. Però potser a Argentina, Portugal, Brasil, França, Holanda o Alemanya també els hi agradaria comptar amb un porter com Víctor Valdés, centrals de la grandesa de Puyol i Piqué i migcampistes talentosos com Sergio Busquets, Xavi, Verdú o Cesc Fàbregas.

El meu onze a dia d’avui per jugar un gran campionat, i un partit com el que l’hauria d’enfrontar a Irlanda, seria el format per Víctor Valdés; Montoya, Piqué, Puyol; Sergio Busquets, Xavi, Sergi Roberto, Verdú; Isaac Cuenca, Cesc i Jordi Alba. Sense pecar de prepotència, i recordant que en el futbol tot és possible, crec que aquest equip es desfaria fàcilment d’una Irlanda que crec que és l’equip més feble de l’Eurocopa. Poca qualitat, amb jugadors clàssics d’aquest país, d’aquells que hi van però que tenen poques llums amb la pilota als peus; i referents que ja han fet el que havien de fer en el món del futbol, com Damien Duff o Robbie Keane.

Tot això dins del terreny de joc. Perquè fora sí seríem sense cap mena de dubte l’enveja de tothom, amb Johan Cruyff, actual seleccionador a la banqueta, i qui sap si en un futur, quan Catalunya sigui independent, Pep Guardiola.

 

Oriol Domènech

Periodista de Mundo Deportivo

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús