Tres catalans a Israel III: Paul i Adrià, estudiants de periodisme

divendres, 5/04/2013

El temps passa indefectiblement i aquest blog no es movia… L’activitat del blog és paral·lela als canvis i girs que fa la meva vida aquí, i aquests no m’han deixat gaire temps lliure per a avançar amb les publicacions. Tot i amb això, recentment he tingut l’oportunitat de conèixer i d’entrevistar dos nois catalans que han vingut a estudiar periodisme. És cert, periodistes i catalans són dos components d’identitat força constants entre els entrevistats d’aquest blog. Això té una explicació. Per un cantó diuen que Israel és el país amb més periodistes per quilòmetre quadrat, la qual cosa incrementa la possibilitat que en conegui més d’un. D’altra banda, penso que als lectors d’aquest blog, gairebé tots catalans, els pot interessar especialment la visió d’un compatriota sobre aquestes terres.

Els entrevistats són en Paul Sánchez Keighley i l’Adrià Attardi Villar, tots dos estudiants de periodisme de la UPF que han fet un intercanvi durant uns mesos amb una universitat a Israel. Un d’ells, en Paul, ha estudiat durant el primer semestre i l’Adrià, fent el relleu, ha arribat fa poc temps i es quedarà durant el segon semestre. He volgut contrastar els seus parers, les seves visions d’aquesta terra tot fent-los algunes preguntes comunes i d’altres específiques per a cadascú.

Veus XVIII: Una trobada amb Paul Sánchez Keighley

G.Y: Ets estudiant de periodisme i has decidit venir a Israel a estudiar durant mig any. Quina ha estat la motivació? Sempre va ser la primera opció?

P.S: De fet, no. No se m’havia acudit anar a Israel fins que vaig veure l’opció a la llista de possibles destinacions. Malgrat tot, no vaig dubtar en posar-ho com a primera opció. La possibilitat de fer una estada en un país tan diferent del nostre, tan ric en cultura i en esdeveniments, i a més una destinació d’intercanvi tan atípica em va emocionar. M’agrada l’aventura, anar a descobrir, a aprendre de la riquesa de la varietat del món. També soc molt aficionat a la Història de l’Orient Mitjà, i em va encantar la possibilitat de veure amb els meus propis ulls els llocs sobre els quals tantes vegades havia llegit.

G.Y: Quin Israel imaginaves abans de venir? Què esperaves trobar-hi? Com t’havies format la idea prèvia a l’arribada?

P.S: Degut als mitjans espanyols, que aquesta regió sembli una zona de guerra permanent, esperava trobar-me un país molt tens. Al cap d’un parell de mesos, veus que tant a Israel com a Palestina tothom fa la seva vida com a qualsevol altra part del món. A Palestina, sobta, per exemple, descobrir que hi ha festes universitàries i Oktoberfests, i com que en aquests moments el conflicte ha quedat com a estancat, és fàcil oblidar que et trobes en terra ocupada. A Israel, venint d’Espanya, xoca especialment adonar-te que et trobes en un país inimaginablement més avançat, modern i innovador que el teu.


G.Y: Pots dir algunes coses que hagis ratificat i d’altres que t’hagin sobtat i contrariat en relació a les teves expectatives?

P.S: No imaginava que Israel i Palestina fossin tan diferents. Estant geogràficament de costat, pensava que al creuar el control passaries de veure kippahs i sinagogues a veure kuffiyahs i minarets. Però res més lluny de la realitat, quan creues el control el canvi és total: les olors, l’actitud de la gent, les formalitats, els dissenys urbanístics… Això em porta a pensar que l’essència més profunda del conflicte àrab-israelià, despullada de tota querella política o legítima, és un xoc de cultures. És el punt de trobada de entre les visions Occidental i Oriental del món. I potser si no existís un conflicte territorial, encara no s’entendrien mútuament del tot. Sempre existirà aquest “ells” i “nosaltres”. Un dels temes que més m’ha fascinat és la realitat de l’Estat jueu. Com que només sentim parlar del conflicte, venim aquí esperant trobar-hi només guerra, i no apreciem el miracle històric que és un país reviscut al cap de 2000 anys, on parlen una llengua ressuscitada i on s’apliquen les tradicions d’una religió minoritària a nivell d’Estat: Durant el Xabat (dissabte) no hi ha transport públic; durant el Pèssakh (Pasqua jueva) no es pot comprar pa als supermercats… A més, com que els jueus han portat bagatges culturals de totes parts del món, Israel ha resultat un Babel, la barreja de cultures més gran que he vist (art, rituals, llengües, menjar…). Em va xocar descobrir que existien jueus àrabs, que havien viscut des dels temps de Babilònia a Iraq, Egipte o el Iemen, i fins i tot jueus negres procedents d’Etiòpia.


G.Y: Com analitzes la diferència entre la imatge que arriba a Catalunya i a Espanya d’aquest país en comparació a la que en donen els mitjans de comunicació locals?

P.S: No descobreixo la pedra filosofal al dir que la premsa espanyola retrata a Israel com el Gargamel d’Orient Mitjà; ni que, per a la premsa local, Israel és un Estat víctima, injustament amenaçat i que no pot fer cap mal… Ara bé, per què a Espanya i a Europa, en general, som tan crítics amb el regim israelià i sovint ens fem els cecs davant de les barbaritats de Hamàs? Més enllà del que puguin suposar les relacions diplomàtiques de cada país, no semblem tenir cap gran motiu específic per ser “antis”, com els EUA en tenen per ser tan pro-israelians (el vot jueu, el sionisme passiu dels jueus americans, el lobbying jueu al món de l’empesa…)Tinc la impressió que a Europa, quan ens hem de posicionar, sempre ens és més fàcil posar-nos de banda del perdedor. Ens sembla més just, més humà… Però és una fal·làcia creure que perquè un bàndol sigui més dèbil que l’altre, és més innocent. A això, Charles Dickens li deia “filantropisme telescòpic”. Als anys 70, quan Israel era el bàndol desvalgut, tothom estava de la seva banda. Ara els palestins són els desvalguts, així que critiquem els israelians i així es va movent el pèndol… Un cop et trobes a Israel veus que la situació no és tan senzilla. Tant de bo no calgués fer el viatge per adonar-se que no tot és blanc o negre. Els dos bàndols són igual de dolents…

G.Y: Quina opinió et mereixen els mitjans de comunicació d’Israel?

P.S: Trobo que hi ha una gran manca de cobertura de noticies internacionals. Des d’Israel, em costa molt més que des d’Espanya saber què passa arreu del món. I tot i que, com demostra el cas d’Israel a la premsa espanyola, la informació internacional no sempre és cent per cent fiable, és millor tenir alguna informació que no pas cap. A Israel els mitjans es miren massa el melic i parlen del conflicte d’una forma més exagerada fins i tot que els mitjans espanyols. Hi ha gent que viu amb la por a flor de pell com si estiguéssim sempre en plena intifada i no dubto que aquesta insistència dels mitjans en que som un país amenaçat hi té quelcom a veure… Vaja, no em mereixen molt bona opinió els mitjans, tant a Israel com a Palestina. Tot i que també hi ha autocrítica (i molta), la premsa més populista (i, desafortunadament, popular) és la que retrata l’altra banda com un grup d’assassins amb els que no es pot negociar.


G.Y: Quins són els temes que tractaries amb especial èmfasi si fossis corresponsal a Israel?

P.S: Evidentment no es pot descuidar el conflicte àrab-israelià, però jo crec que a nivell internacional falta molta cobertura sobre un aspecte molt important d’Israel que és el seu sector tecnològic i la seva naturalesa innovadora. La resta del món pot aprendre moltíssim sobre la forma de fer negocis a Israel i segur que hi ha empreses i, fins i tot països que, de només estudiar aquest país una mica, en traurien grans lliçons per a millorar la seva pròpia economia. Un bon exemple és la creació als anys noranta de Yozma, un fons de fons. Va ser un projecte del govern que invertia en la creació de fons de capital risc, un ingredient fonamental per a cultivar start-ups, innovació i noves empreses en un país.


G.Y: Pots definir Israel amb uns quants adjectius?

P.S: Desperta, competitiva, eclèctica, narcisista.

Veus XIX: Una trobada amb Adrià Attardi Villar

G.Y: Ets estudiant de periodisme i has decidit venir a Israel a estudiar durant mig any. Quina ha estat la motivació? Sempre va ser la primera opció?

A: Abans de veure l’oferta de places disponibles tenia clar que aprendre o perfeccionar una llengua que em pogués ser útil en el futur era una prioritat a l’hora de triar destí, així que dubtava entre França o Itàlia. Però, volent-me dedicar a la informació internacional, era impossible dir que no a Israel, així que quan vaig saber que era una de les opcions, no ho vaig dubtar. Saber que coneixeria cultures diferents i que viuria en una zona amb conflictes molt diversos (tot i que només se’n parli d’un) va ser molt motivador.

G.Y: (Cadascú des de la seva experiència més o menys llarga i intensa): Quin Israel imaginaves abans de venir? Què esperaves trobar-hi? I com havies format aquesta idea prèvia a l’arribada?

A.A: El conflicte Israel-Palestina sempre ha estat molt llaminer per als mitjans de comunicació d’arreu del món, així que, després de tota una vida sentint el mateix, tens la sensació que aniràs a una zona on l’enfrontament és molt explícit i on pot ser incòmode o fins i tot arriscat treure el tema.

G.Y: Pots dir algunes coses que hagis ratificat i d’altres que t’hagin sobtat i contrariat en relació a les teves expectatives?

A.A: La primera setmana pensava que, efectivament, hi havia grans diferències culturals, però a mesura que va passant el temps m’adono que aquesta sensació era més producte de la meva desorientació inicial per no conèixer la ciutat o la llengua que no pas d’un shock cultural real. Ara m’hi sento molt a gust. Quant al conflicte, hi ha molts matisos i, fins ara, n’he pogut parlar amb tota normalitat.

G.Y: Com analitzes la diferència entre la imatge que arriba a Catalunya i Espanya d’aquest país en comparació a la que en donen els mitjans de comunicació locals?

A.A: És lògic que els mitjans estrangers focalitzin la informació sobre aquesta zona en el conflicte, però el problema és l’enfoc. Crec que es transmet una imatge d’alta tensió permanent que no es correspon amb la realitat. En aquest país hi ha moltíssima gent moderada (i m’atreviria a dir que són majoria) a un i altre bàndol, que aposten pel diàleg i la pau i són molt més empàtics que els seus representants polítics.

G.Y: Quina opinió et mereixen els mitjans de comunicació d’Israel?

A.A: M’ha sorprès la seva endogàmia. Cal dir que no parlo hebreu i, per tant, només segueixo premsa local en anglès, però tot i així crec que els mitjans catalans en particular i europeus en general tenen un major interès per altres realitats. Aquí es miren molt el melic . I mira que a casa nostra no ens quedem curts!

G.Y: Quins són els temes que tractaries amb especial èmfasi si fossis corresponsal a Israel?

A.A: Intentaria donar més veu a la majoria moderada d’aquest país i procuraria, si no prescindir, sí reduir al màxim les declaracions polítiques. La realitat de la zona és un caldo de cultiu perfecte per a extremismes, populismes i grandiloqüències. Al carrer, tot és més fàcil. D’altra banda, també intentaria reflectir que l’àrab-israelià és només un dels focus de tensió d’aquest país. Trobo molt interessants les tensions ètniques i religioses, per exemple.

G.Y: Pots definir Israel amb uns quants adjectius?

A.A: Complex, atractiu i singular.

Podeu seguir l’activitat de l’Adrià i en Paul a través d’alguns d’aquests links i trobar articles seus a internet.

https://twitter.com/adria_attardi

http://jalomotjalonot.wordpress.com/author/paulsanchez91/

Podeu fer seguiment de les properes publicacions del blog a través de:

http://www.facebook.com/UnCatalaAIsrael

Aquí hi podeu trobar algunes fotografies que vaig fent d’aquest país:

http://www.flickr.com/photos/uncatalaaisrael/sets/

Cinema III: L’estigma? de Martí Sans

dilluns, 14/01/2013

Estrenem any i parlo d’una estrena. La d’una pel·lícula documental projectada durant la darrera edició del Festival de Cinema Jueu de Barcelona. No vaig tenir ocasió de veure-la ja que en aquell moment era a Israel. L’he pogut veure recentment i ara que es farà la presentació i estrena al públic he tingut l’oportunitat d’entrevistar Martí Sans, un català que ha vist com se li despertava la curiositat sobre la cultura i el poble jueu arran d’una relació sentimental. Aquest interès ha estat fructífer ja que ha editat un document que tant a nivell estructural, amb un bon ritme, com a nivell de continguts, amb diversitat de veus, mostra de manera rica i polièdrica una realitat desconeguda. Analitza la percepció i, dins d’aquesta, els prejudicis, arquetips i visions tòpiques que formen part de l’imaginari i del discurs col·lectiu a Espanya i a Catalunya en relació al poble jueu.

Us convido a conèixer una mica en Martí per a saber des de quina òptica us convida a veure L’estigma?, el seu nou documental. Afegiré que jo, personalment, he valorat especialment la seva feina pel que he après d’un treball periodístic d’entrevistes molt ben triades i amb preguntes encertades.

Finalment vull dir que sempre, en referència a totes les identitats i a totes les formes de discriminació, em sembla esperançador que hi hagi gent que no es veu afectada per els prejudicis i què tot i això, veu i denuncia la seva existència.

Veus VXI: Unes paraules amb en Martí Sans

G.Y: Com ha sorgit de dins teu l’interès pel judaisme i la intenció de dur a terme aquest projecte? Com el defineixes?

M.S:L’any 2000, arran de la relació que inicio amb una dona jueva, entro en contacte amb la comunitat jueva de Barcelona. Aquest fet, que a qualsevol altre indret no tindria res d’extraordinari, en aquest país és força inusual.

Aquí, la comunitat jueva és molt petita i d’escassíssima visibilitat i a més la intransigència religiosa, amb una inquisició activa fins ben entrat el S. XVIII, ha tingut molt de pes.

Aquest contacte amb el jueu real em porta a revisar, no tan sols la meva ignorància, sinó tots els prejudicis associats al jueu imaginari que formen part de la consciència col·lectiva d’aquest país. “L’estigma?” sorgeix de la necessitat d’explicar als altres aquest procés.

G.Y: Per què has triat el títol “l’Estigma?” d’entre tots els possibles?

M.S: Mentre preparava el documental tenia un parell de títols al cap que no em convencien massa, llavors Jacobo Israel Garzón em va regalar el seu llibre “L’estigma inesborrable” i de seguida vaig veure que havia donat amb el títol. Jo vaig treure-li l’inesborrable perquè, a diferencia d’en Jacobo, crec que si ens esforcem podrem, algun dia, esborrar aquest estigma. El documental és la meva modesta aportació a aquest esforç que hauríem de fer tant gentils com jueus.

L’interrogant de “L’estigma?” sorgeix d’un altre encontre, aquest amb el rabí Baruj Garzón, que és la persona del mon religiós jueu que més m’ha commogut. Em va explicar que li agradaven més els títols amb interrogant perquè creia que és menys superb preguntar que asseverar. I així ho vaig fer.

G.Y:Des que has engegat aquest projecte has rebut crítiques negatives per tractar aquesta qüestió. Has sentit que d’alguna manera aquest estigma se t’acostava?

M.S: Encara que no hagués fet el documental, des que empatitzo amb el món jueu i tracto de posar-me al seu lloc, percebo en major o menor grau aquest “estigma”, que és majoritari quan es parla de l’estat d’Israel.

Això ha afegit un plus de dificultat a l’hora de promocionar “L’estigma?”

G.Y:És correcte dir que en el cas d’Espanya i Catalunya estem parlant de prejudicis i arquetips sobre el jueu basats en imaginaris desinformats?

M.S:Es obvi! Com t’he dit abans, els prejudicis provenen de l’arquetip creat al llarg dels segles i no d’una experiència amb el jueu real, que la majoria de gent d’aquest país no té. Molts jueus m’han explicat que quan algú s’ha assabentat que ho són, sovint els diuen: “No sembles jueu”. El prejudici és més fort que la constatació de la realitat.

G.Y:Com creus que afecta l’existència de l’Estat d’Israel en l’actual idea del judaisme i dels jueus a Espanya?

M.S:És evident que l’estat d’Israel condiciona la idea que té la gent dels jueus tant a Espanya com a la resta del món. Al jueus se’ls havia acusat secularment de poble dèbil, covard, que no sap defensar-se, un poble de comerciants i no de guerrers, etc. Actualment Israel té un del millors exèrcits del món i les acusacions han canviat, ara són bel·ligerants, imperialistes… És lícit criticar el govern israelià, però el que massa gent fa és negar l’estat d’Israel i això és injust. Jo critico el govern espanyol, però no en nego l’existència. En Vicenç Villatoro diu que a les critiques lícites o discutibles, en termes de política internacional, de les accions militars israelianes, gairebé sempre s’hi afegeix un plus provinent dels vells tòpics antisemites. Per a mi això és innegable.

G.Y: L’antijudaisme i l’antisemitisme, tal i com assenyalen diversos entrevistats, tenen fonaments a la religió. Com s’explica que, en societats cada vegada més laiques, aquesta forma d’odi i prejudici perduri?

M.S:Aquesta és la gran pregunta, perquè no solament no desapareix el prejudici en les societats secularitzades, sinó que arriba al paroxisme de l’Holocaust. Però la resposta no és fàcil i depèn de molts factors. Part de l’explicació l’hauríem de buscar en la psicologia social, que ens diu que la millor forma de cohesionar un grup humà és buscant un enemic comú, i també en la necessitat humana de trobar un boc expiatori que vehiculi els nostres temors atàvics; i el jueu és l’enemic i el boc expiatori ideal, perquè porta 2000 anys de construcció d’un imaginari.

G.Y: Quina o quines haurien estat les següents passes, les següents entrevistes, si haguessis seguit el projecte? Quines altres veus t’hauria agradat copsar?

M.S:Quan vaig idear el projecte, era més ambiciós i tenia una segona part rodada a Jerusalem. Volia passejar-me pels llocs fundacionals de la cultura cristiana per mostrar com és de gran el deute i quanta la ingratitud vers la cultura jueva. Però sobretot volia preguntar sobre nosaltres a la gent del carrer i posar en evidència que mentre que aquí no sabem res d’ells, allà ho saben gairebé tot sobre nosaltres.

Dissortadament no vaig trobar finançament pel projecte i vaig optar per una producció més modesta. Encara que no me’n penedeixo perquè, en justícia, he de dir que això m’ha permès focalitzar i aprofundir més sobre el tema que realment m’inquietava: la judeofòbia i la seva pervivència.

G.Y: Creus que la idea de la víctima que es queixa massa ha passat a conformar part de l’estereotip modern del poble jueu?

M.S: Per suposat, i aquest és un dels punts del prejudici, on pensava que valia la pena aturar-se. En Joan B. Culla ho explica molt clar: tots els col·lectius fan servir els atacs del passat per legitimar els drets del present i per tant és injust que els jueus, que han sofert la pitjor de les persecucions dels temps moderns, no ho pugin fer, i és injust que això es consideri victimisme.

G.Y: Recordes alguna anècdota que mereixi ser comentada sobre el rodatge, sobre les entrevistes, sobre les tasques de producció del teu treball?

M.S: Mentre escrivia el guió del documental, una amiga jueva askenazi em va trucar per explicar-me el següent: Estava parlant amb la dona que feia vint anys anava dos cops per setmana a fer feines a casa seva i que era gairebé com de la família, i en dir-li que les festes de Nadal eren una llauna, ella li va respondre que a la seva àvia no li agradava gens el Nadal, perquè la seva avia era jueva. La meva amiga va quedar astorada per aquesta “confessió” desprès de vint anys de coneixença.

Vaig entrevistar-me amb aquesta dona, descendent de jueus conversos, que portava aquesta ascendència com un secret vergonyós i que va declinar de sortir al documental per no ferir els seus parents. Em va explicar que l’àvia, quan s’estava morint, desinhibida i cansada de fer comèdia, va dir als seus fills que no volia ser enterrada en terreny sagrat ni volia veure cap capellà al seu enterrament. Els fills van tractar, sense èxit, de fer passar la seva mort com suïcidi per complir amb l’última voluntat de la seva mare.

D’aquestes histories Espanya n’està ple, perquè aquest és un país de silencis impenetrables.

G.Y:Pots definir Israel amb uns quants adjectius?

M.S: No podria definir-lo ni amb pocs, ni amb molts! Jo només he estat un cop a Israel, vaig recórrer tot el país i va ser un viatge fantàstic. Però per a mi és un país inabastable, d’una enorme complexitat, i aquí rau la fascinació que em va produir. Aquesta mescla d’Europa i Àsia, de modernitat i tradició, de racionalisme i religiositat em fascina i alhora és per a mi un gran misteri.

G.Y:Pots definir el Judaisme amb uns quants adjectius?

M.S:Tampoc no ho podria fer, ni em toca a mi fer-ho. Una de les coses que em sedueixen més del judaisme es la importància de l’estudi. El fet que des de fa tants segles tot nen jueu hagi d’aprendre a llegir i escriure a partir dels 6 anys. Crec que és a la base de l’èxit cultural i científic del poble jueu. Un cop, vaig preguntar a un jueu religiós: Que és primer estudiar o adorar Déu? I em va respondre: Estudiar, perquè no pots adorar allò que no coneixes.

Avís per als interessats!

L’estrena al cinema tindrà lloc a la sala 1 dels Cinemes Girona de Barcelona el proper diumenge 27 de gener a les 20:00h. Aquesta estrena forma part dels actes commemoratius del “Dia Internacional en memòria de les víctimes de l’Holocaust”. Després de la projecció, tindrà lloc un col·loqui amb quatre dels protagonistes del documenta. El col·loqui recollirà l’opinió dels ponents sobre la pel·lícula i els arguments que s’hi exposen, i així mateix, tant el director del documental com la resta de ponents respondran les preguntes del públic assistent.

La resta de projeccions acordades amb els Cinemes Girona es faran a la sala 2 els propers tres dijous consecutius: dijous 31 de gener a les 19:30h, dijous 7 de febrer a les 18:00h i dijous 14 de febrer a les 19:30h. Espero que us resulti tant interessant com m’ho ha resultat a mi!

Alguns links d’interés:

El tràiler de la pel·lícula: 

http://www.youtube.com/watch?v=pGCIx1fGtEQ

Una entrevista a Martí Sans sobre el seu treball:

http://www.youtube.com/watch?v=M8D-Sp2OTSo 

Podeu fer seguiment de les properes publicacions del blog a través de:

http://www.facebook.com/UnCatalaAIsrael

Aquí hi podeu trobar algunes fotografies que vaig fent d’aquest país:

http://www.flickr.com/photos/uncatalaaisrael/sets/

Teatre I: Sergi Belbel

divendres, 23/11/2012

Recentment en Sergi Belbel, el director del Teatre Nacional de Catalunya, ha visitat Israel. El motiu de la visita organitzada per l’Instituto Cervantes de Tel Aviv era que, a través d’algunes conferències al mateix Institut Cervantes i a escoles de teatre de Tel Aviv, es donés a conèixer la cultura teatral catalana i l’espanyola.

En Sergi Belbel, amb 23 anys, un cop llicenciat en filologia, fa oposicions i aconsegueix una feina a la Universitat Autònoma de Barcelona que realitza simultàniament a la seva feina al teatre professional. Va prendre una decisió arriscada, va deixar el món acadèmic i es va dedicar únicament al teatre, la seva passió. Ha escrit obres que s’han representat en teatres importants de diversos països. Ventura Pons ha dut algunes de les seves obres al cinema. Ara, després de set anys dirigint el TNC, període durant el qual reconeix que no ha pogut dedicar-se a l’escriptura, vol tornar a escriure guions nous.

Us deixo amb aquestes paraules d’en Sergi, que mostren com una passió pot conduir a la creació. Es tracta d’un fragment transliterat de la conferència que va oferir a l’Instituto Cervantes de Tel Aviv:

A Avinyó, l’any 1980, un servidor va tenir una revelació. Fins l’any 1980 m’agradava el teatre però mai l’havia considerat com la meva professió, el considerava un hobbie de cap de setmana, tant fer-ne com veure’l. Al festival de teatre d’Avinyó, vaig veure un espectacle que no era un espectacle de teatre, sinó de dansa. Vaig veure un espectacle que encara recordo com amb 18 anys vaig sortir de veure’l i vaig pensar: “Avui ha canviat la meva vida”. Un espectacle d’una coreògrafa alemanya, Pina Bausch. L’espectacle es deia Kontakthof i era un espectacle que ella havia concebut sobre el tema del sexe. Un espectacle de tres hores, jo mai havia vist res semblant. Barreja de dansa, música, moviment, paraules… Em va transformar completament. No vaig poder dormir en tota la nit i vaig pensar: “Si algun dia em puc dedicar al món de l’espectacle i jo, modestament, puc contribuir a què algun jove senti alguna cosa semblant al que jo estic sentit en aquests moments, seré immensament feliç”.

Sergi Belbel a l'Instituto Cervantes de Tel Aviv parlant del teatre català i espanyol contemporànis

Veus VX: Una trobada amb Sergi Belbel

GY: És la primera vegada que vens a Israel. Quines circumstàncies envolten la visita?

SB: L’Institut Cervantes de Tel Aviv es va posar en contacte amb mi quan van constatar dues coses: Per una banda hi va haver la publicació d’una obra meva en hebreu, una obra que es titula Carícies i, per altra banda, tenien notícies d’un grup de teatre de Tel Aviv que havia representat alguna altra obra meva en hebreu. Com que van veure que alguna cosa es movia al voltant del meu teatre, van decidir convidar-me per a conèixer la gent que em va representar l’obra i la meva editora del text en hebreu, i per a tenir una petita experiència aquí, una xerrada al Cervantes sobre la realitat del teatre, del teatre que jo faig i del teatre català i espanyol.


GY: Has pogut veure les representacions de les teves obres per aquests grups de teatre de Tel Aviv?

SB: No, però avui he anat a una escola de teatre que m’ha encantat. Hi he estat una hora i mitja i m’hi hauria quedat tot el dia. He al·lucinat molt amb els alumnes perquè m’ha recordat molt l’ambient que es viu a les escoles de teatre de Barcelona. I allà, al mig de la conferència que he fet per a ells, m’han posat un fragment de l’obra en vídeo i m’ha agradat moltíssim. S’assembla molt a la manera d’interpretar que tenim a Catalunya. Hi he trobat molts punts en comú, molts més dels que m’imaginava. En la manera de fer, la manera de viure-ho i en un cert apassionament general que he trobat en els joves. Després, a la sortida, he preguntat: “Això és així sempre?” i m’han dit: “No, especialment amb els joves”. I jo els he dit que mentre els joves tinguin aquest nivell d’apassionament, és un símptoma de salut de cara al futur del teatre a Israel.

GY: Per a preparar aquesta entrevista he revisat algunes entrevistes que t’han fet amb anterioritat i he decidit posar-te en un diàleg amb un Sergi Belbel anterior. Un cop vas dir: “L’escriptura de Carícies és un fet que no recordo. És a dir, els processos d’escriptura de les meves obres sorgeixen de no se què. A vegades d’un gest, d’una paraula, d’un diàleg que trobes al metro o en un carrer. I allò et produeix una reacció elèctrica molt poc racional. Arribes a casa i tens la necessitat d’emplenar aquell paper”. Precisament, a l’entrevista anterior, Eytan Fox deia que la seva obra ve del “jo”, “mi”, de les seves experiències i les de la gent que l’envolta.

Veus un vincle entre totes dues maneres de veure el punt d’inici d’una obra o una explicació per a la diferència?

SB: Saps el que passa? Quan jo vaig començar a fer teatre, pertanyia a una cultura i a un llengua que no tenen un estat al darrere que les protegeix. Ara tenim unes institucions però que no són estat. La situació és molt anòmala. Aquí mateix hi ha gent que m’ha dit: “M’ha arribat que els catalans voleu la independència” i ho veuen com una cosa estranyíssima. I, és clar, jo penso: “No viuen la situació que vivim nosaltres”. Quan començo a escriure, parteixo d’un punt i aquest és que la cultura teatral catalana pateix d’un mal terrible que és la manca d’amor cap a sí mateixa. No deixem de llegir que si “els autors són dolents”, que si “el teatre que es fa és dolent”, que “la tradició que tenim és una merda comparada amb altres”. És clar! És que si ho comparem amb El siglo de oro: Calderón, Lope de Vega, Tirso de Molina… o bé ho comparem amb el classicisme francès: Racine, Moliere, Corneille… o el teatre elisabethià: Shakespeare i tota la patuleia que hi havia en aquella època, Catalunya no té una tradició així. Per què no la té? Perquè no l’ha poguda tenir. A Catalunya el teatre arrenca a finals de S. XIX perquè hi ha una sèrie de burgesos que tenen diners, responsables de la revolució industrial i que, de cop i volta, es desperten i diuen: “Oh! No tenim teatres, no tenim operes, no tenim…” i comencen a posar-hi diners ells, de la seva butxaca. La cultura catalana és anòmala i, per tant, la qüestió identitària també és anòmala. El nosaltres sempre és un “nosaltres” amb la boca petita perquè tenim una tradició curta, perquè tenim una circumstància històrica que no ho ha permès. És el contrari del que ha succeït a França, que és el xovinisme i el “oh, que bé, com m’estimo”. Per tant, quan jo començo a fer teatre, en tot el meu primer teatre, i no va ser fins fa molt poc, no vaig utilitzar la paraula “Barcelona”, no utilitzava la paraula “català”, no utilitzava noms, ni tant sols tenien noms els personatges! Com si visquéssim en un no man’s land, en una terra de ningú, perquè sembla que afirmar la identitat serà mal vist o serà criticat per alguns o entraràs en una disputa entre uns que et diran “molt bé, molt bé”, els catalans d’arrel i de convicció poderosa, i, en canvi, tota la part no catalana o poc amant d’aquesta afirmació d’identitat estarà en contra. Per tant el meu “nosaltres” a l’hora d’escriure era neutre, “tothom”, “els ciutadans del món”. Amb el temps ha canviat.

GY:Carícies, per exemple, passava a Barcelona en el teu imaginari?

SB: No ho diu enlloc que sigui Barcelona. Per a la pel·lícula, Ventura Pons em va demanar: “Quina ciutat és aquesta?” i jo vaig dir-li “Barcelona”. Però no ho diu en cap moment de l’obra. El problema del cinema i el teatre és aquest. Al cinema tot és concret. El cinema s’ha menjat del teatre el realisme, fet que ha estat molt bé ja que la gent que ens dediquem al teatre ens hem hagut d’espavilar per altres camins. El realisme no fa ara la teatralitat, per tant una obra que te un nivell d’abstracció molt elevat com és Carícies on els conflictes són molt concrets però els personatges no tenen nom, pot succeir a Paris, Roma, Tel Aviv.. o, al menys, jo ho vaig parir així. Són personatges amb edat i estatus social. Ara bé, és inevitable que és Barcelona. És el lloc en el qual jo m’inspirava. No només passa a Barcelona sinó que és el protagonista ocult autèntic.


GY: En relació a aquestes “reaccions elèctriques molt poc racionals”, encara que pot ser pretensiós, n’hi ha hagut alguna des del moment en què vas decidir venir a Israel?

SB: M’ha deixat molt parat aquest matí veure tants joves junts en un espai tan reduït. Tinc un coneixement escassíssim d’Israel i d’aquesta terra, però veient-los allà he pensat que és un país jove. En els viatges que he fet a Europa, xerrades que he fet a escoles de teatre, no hi he vist aquesta mena de passió. I després, quan entres en el petit detall, com tu, per exemple: “Els meus pares són argentins…”, hi ha un cert cosmopolitisme molt pujat aquí, pel que he vist i això fa que sembli una ciutat, realment, molt oberta. Encara no he tingut cap estímul com per a poder crear perquè no puc tenir aquests estímuls mentre observo. Els tinc després. Primer he d’observar. Estic en fase contemplativa i me n’aniré estant encara en fase contemplativa, perquè amb dos dies no em donarà temps…però sí que m’ha sorprès aquesta energia del jovent que he conegut avui.

GY: Creus, fins on hagis pogut endinsar-te en el teatre israelià, que hi ha alguna similitud o punts d’aproximació entre el teatre català i el teatre israelià?

SB: Conec molt poc del teatre israelià, però del poc que conec, bàsicament un parell d’autors, sí que hi trobo un punt de contacte. El sentit de l’humor. És una cosa que m’ha sobtat molt. Un sentit de l’humor molt especial, que no sé definir, que lliga molt amb el sentit de l’humor català, o mediterrani. No sé si és producte del clima, de la llum. Perquè, veient el mar aquí a Tel Aviv, no deixo de pensar que és el mateix mar de l’altra banda. Pensava: “En línia recta hi ha casa meva” i notava alguna cosa similar en el paisatge, a “l’atmosfera”. Vull dir que si te’n vas a Lisboa és diferent, està més a prop però el declinar del sol no té res a veure. Hi ha alguna cosa a “l’atmosfera” i ho he notat especialment al sentit de l’humor llegint obres de teatre d’aquí. Hanoch Levin és un autor que, si no fos perquè té coses específicament hebrees, podria ser català perfectament. És un autor molt proper.

GY: Aviat deixaràs la direcció del TNC (Teatre Nacional de Catalunya) després de set anys. Quins són els projectes que prioritzes en aquesta nova etapa?

SB: Tinc projectes individuals. És a dir, ara vull entrar en una fase més privada, meva, de recuperar una mica l’autor que he perdut pel camí. Perquè han estat set anys molt intensos de teatre, de servei al país, perquè és un teatre públic. El nostre gran teatre públic. He fet una direcció cada any com a director escènic. Estic tranquil, content, ja que tot i que n’he fet una només per any, la que he fet l’he fet grossa. Però he estat set anys sense, pràcticament, escriure. Per aquest fet, per a ser director del TNC. I això és molt dur per a mi. Per tant, vull recuperar una mica la meva faceta d’autor. No només d’autor teatral, també tinc algun projecte per a fer guions per a la televisió, el cinema…

GY: En quina situació es troba en Xavier Albertí el TNC? Com se’n pot sortir davant de les retallades en l’àmbit de cultura i la pujada de l’IVA.

SB: És un gran tema. Jo crec que en Xavier Albertí ja ha trobat, perquè ja treballa de cara a l’any que ve, en primer lloc, un equip sensacional. Això no és mèrit meu, això és la pròpia estructura del TNC. Ell ja ha vist que trobarà un equip humà i tècnic de molt alt nivell. Quan dic “de molt alt nivell” vull dir competitiu a nivell internacional. Res a envejar a qualsevol equipament de Londres, de Paris o de Nova York. Això ho dic orgullós, no per fardar. Ens ho diu la gent que ve de fora. El problema és que no tenim diners per a gestionar-lo. Aquest és el gran problema. Per tant, trobarà un equipament de primer nivell, un equip tècnic de primer nivell i un pressupost clarament insuficient. El teatre va ser construït durant els anys 90. Quan jo vaig signar el contracte amb el govern, era un contracte programa. Jo tenia les assignacions pressupostaries per a cada any. A partir del 2008 era el contrari del que posava. Cada any pujava l’assignació. A partir del 2008 ha anat baixant, baixant, baixant… Això és un contrasentit perquè la llum no baixa i nosaltres posem molts focus a l’escenari. Per tant, la factura de la llum és més cara. L’edifici no s’encongeix. Ja m’agradaria que fos com un globus i que quan volguéssim tinguéssim menys metres cúbics! Fer una escenografia en tants metres cúbics és molt més cara que fer-la en un espai petit. Per tant, actualment, amb la crisi que vivim, és una infraestructura realment complicada de mantenir amb una reducció pressupostària tan elevada. Així doncs, es trobarà un repte. Fer teatre amb tants pocs diners, amb una infraestructura i una estructura tan cares arribarà un moment en que serà difícil. Ara bé, en Xavier és un gran professional. Potser troba una fórmula màgica per a desencallar tot això. Desitjo que aquesta situació de penúria acabi pel bé de la cultura. A més a més, el govern espanyol ens ha apujat l’IVA al 21%. La davallada que hi ha hagut d’espectadors ha estat tan exagerada que no sabem què fer, estem perduts. Sembla que el govern espanyol no vulgui que la gent vagi al teatre; al final malpenso. Ho han posat com un article de luxe, com si compréssim braçalets de diamants.

GY: Tornant al diàleg amb un Sergi Belbel anterior, en un vídeo-reportatge et demanaven que definissis, per a la gent de fora de Catalunya, com som els catalans. Aquest vídeo té dos anys i hi deies que hi ha dos conceptes que ens defineixen, el seny i la rauxa. I afegies que creies que ens domina més el seny que la rauxa. Encara penses de la mateixa manera?

SB: Des de la manifestació de l’altre dia no sé què dir-te. Jo crec que els catalans tenen aquesta dualitat o dicotomia entre el seny i la rauxa i hem viscut massa a prop del seny i ara potser convé una mica de rauxa. Amb tot això que estem vivint ara hi ha una mica més de rauxa que de seny. Però ja va bé de tant en tant tenir més rauxa que seny. Si no tens més rauxa que seny acabes sent conservador. Acabes conformant-te amb el que tens.

GY: Com està afectant a nivell de la producció teatral l’alça de l’independentisme?

SB: Res, zero a l’àmbit creatiu. Les programacions del teatre són del mateix estil. De fet, he de dir que hi ha l’obra Pàtria d’un company meu que es diu Jordi Casanovas que va d’aquest tema i ha arrasat. Ha omplert cada dia. Bufetades per entrar-hi, però a part d’això no ha canviat res, tots som iguals. L’únic és que l’ambient està enrarit, en el sentit que la mobilització de l’estat espanyol es tan, tan, tan forta que comencem a sentir un seguit d’animalades en les declaracions dels polítics espanyols que dic al meu fill que en faci un recull. Això serà una joia d’aquí a 3, 4 o 5 anys. Poder llegir aquestes coses serà “La antología del disparate”. Se’n diuen de molt grosses, dels dos grans partits, tant del PP com del PSOE. A vegades sembla que entre ells es disputin veure qui la diu més grossa.

GY: Existeix al món del teatre internacional una percepció diferent del teatre català en relació al teatre espanyol?

SB: No, ho hem d’explicar. No és que no existeixi una percepció diferent, és que no saben que hi ha un teatre català. Hi ha gent que sí. Per exemple a Alemanya, a la primera obra meva que hi van representar hi posava “die spanische autor”  i ara a totes posa “die catalanische autor”.

He de dir que tinc tres traductors pel món que han après català per a traduir-me. Això per a mi es genial. El meu traductor danès, el meu traductor anglès i el meu traductor alemany han après català per a traduir-me. Diu molt d’ells. Aquestes tres persones quan van començar a traduir els meus textos ho feien des del castellà. Jo els ho vaig explicar i van dir: “Ostres! Estem traduint d’una traducció!” i jo els hi vaig dir que no passava res perquè el traductor a l’espanyol sóc jo mateix, el mateix autor i, per tant, cap problema. Però és veritat que els vaig dir: “Quina pena perquè si sabessis català veuries el que faig jo d’un pas a l’altre i això, a tu com a traductor, et pot donar la pista”. Si el mateix autor, passant d’una llengua a una altra, canvia una sèrie de coses et dona la pista de què pots canviar tu. I així ho van fer tots tres.

GY: Hi ha actors espanyols que hagin aprés català per a poder treballar al teatre català?

SB: Si, n’hi ha. T’ho juro. Jo he treballat amb un parell d’andalusos que van aprendre el català per a fer producció a Catalunya. Són la immensa minoria però alguns n’hi ha. Fins i tot n’hi ha algun que ha fet teatre en català i és madrileny. La Cristina Plazas és madrilenya i viu i treballa a Catalunya i en català. Ha patit molt perquè la van matxacar molt per l’accent. Aquesta és una cosa que no m’agrada. Això no passa a Paris, per exemple. Tu a Paris, vinguis d’on vinguis, parles el francès amb el teu accent i no hi ha problema, pots interpretar Molière si tu vols. És una de les grans aportacions que va fer Peter Brook a la cultura francesa. Va anar a Paris i va fer un teatre, Les Bouffes du Nord, que es nodria d’africans, de marroquins, de gent de tot el món i tots parlaven el francès amb l’accent que tenien. A Catalunya, al ser una cultura tan petita i sense un estat al darrere, sense una protecció, ens fiquem de seguida amb si algú te mal accent. Jo penso: “està fent l’esforç de parlar en català, com a mínim…”. Per exemple, a la Cristina Plazas li va costar molt però ara és a la televisió catalana, ha estat al TNC i cap problema. Però tot Espanya sap que el teatre català és molt bo. Jo mai no m’he sentit malament a Madrid, la injustícia és que hi cobres més. Allò que dius: “Per què per a fer el mateix aquí em paguen més i pago menys impostos que a Barcelona?”. Quan tu vas a Alemanya i dius que per a fer la mateixa feina a Berlin i a Munich cobres diferent se te’n riuen a la cara. Llavors els dic: “Enteneu ara que els catalans estiguem cansats ja d’aquest sistema?”. Per a fer la mateixa feina cobro menys, pago més impostos, tinc menys facilitats a l’hora dels tractes amb hisenda. Deixant de banda tots aquests temes, a nivell humà i a nivell competencial, a Madrid sempre m’hi he sentit molt ben tractat. Les tres vegades que hi he estat m’han demanat que m’hi quedi, que hi faci més teatre. La gent a Madrid té molt clar que el teatre a Catalunya té molt bona salut i que és diferent.

GY: Ja que la brevetat de la teva visita no et permetrà definir amb uns quants adjectius Israel, pots deixar-nos amb unes primeres impressions?

SB: He vingut sense prejudicis, ja que me’n havien parlat molt bé. El prejudici és més aviat del que sents o llegeixes en determinats mitjans, però sobre la causa i el conflicte, no sobre la ciutat ni sobre la cultura ni sobre la gent. M’ha sobtat l’evidència de la mediterraneïtat, que és un lligam ambiental però que també pot ser emocional. Es traspua a les olors, les sensacions, però també en l’actitud de la gent o, almenys, en la gent que he conegut avui que m’ha sorprès molt gratament. He de dir que tingut poc temps i m’ha agafat pluja.

Aqui podeu trobar més informació sobre en Sergi:

http://ca.wikipedia.org/wiki/Sergi_Belbel_i_Coslado

 

Veus XVI: Una trobada amb Micah Lewensohn

En Micah Lewensohn és director de la que va ser la primera escola de teatre d’Israel, Beit Zvi. S’ha graduat al conservatori de música de Tel Aviv i, posteriorment, ha estudiat a Nova York teatre i cinema. Durant un temps va treballar com a assistent del director del Teatre Public de Pittsburg, Pennsylvania. Des del seu retorn a Israel l’any 1980, ha dirigit obres a diversos teatres del país i ha rebut reconeixements i premis diversos. Representa al professor Yehuda Grossman a la recent pel·lícula Footnote, premiada a Cannes i nominada a l’Oscar a la millor pel·lícula estrangera. Oscar que finalment va guanyar la pel·lícula Iraní, Separation. Micah va topar-se amb l’obra d’en Sergi Belbel i l’ha portada a l’escenari amb els alumnes de l’escola de teatre.

Sergi Belbel i Micah Lewensohn

G.Y: Com arriba a les teves mans l’obra d’en Sergi Belbel?

M.L: Vaig creuar-me amb una traducció d’un llibre d’en Sergi Belbel. L’obra Carícies. Em va encantar i la traducció a l’hebreu és molt bona. Vaig pensar que havia de dirigir aquella obra. Jo treballo en una escola de teatre i l’edat de l’alumnat va representar un problema per a interpretar determinats rols, ja que calien actors de diferents edats. Llavors em vaig trobar amb l’obra Morir i em va semblar apropiada per a representar a l’escola. Era una obra on hi succeïen fets que podien haver passat a qualsevol ciutat i el text estava arrelat en una cultura que em resultava familiar. És genial la combinació entre la pressió de la vida urbana i la manera intel·ligent en què s’aconsegueix portar una situació negativa pel camí de l’optimisme fins arribar a una altra situació. L’estructura de l’obra fa que les escenes del primer acte semblin representar fets aleatoris mentre que veient el segon acte tot pren sentit. Allò que marca la diferència entre que els personatges es morin o no, em va interessar. Em va intrigar l’optimisme.

La vam representar i ens sentim satisfets i contents d’haver representat una obra de teatre contemporani català.

G.Y: Es coneix el teatre català a Israel?

M.L: No tan sols coneixem poc del teatre català, sinó que tampoc coneixem el teatre que fan els nostres veïns a Síria, a Líban, a Egipte, a Jordània… No ho coneixem massa. Crec que seria més interesant representar obres de la regió de tant en tant i no sempre representar “una altra” obra anglesa. Al cap i a la fi tenim més relació amb la realitat dels països veïns que amb la realitat anglesa. Això és cert per a nosaltres, però també succeeix a la resta del món. Hi ha molta tradició d’interpretar escriptors anglesos, francesos, alemanys però poc costum i tendència per estar actualitzat sobre el teatre contemporani.

G.Y: Quins són els teus projectes?

M.L: Sóc director de l’escola de teatre Beit Zvi. La meva major preocupació és el nivell d’ensenyament a l’escola i la possibilitat de que els meus estudiants puguin crear i treballar bé. Intento millorar l’escola. També intento que s’hi representin obres que mai no han estat representades a Israel. La d’en Belbel en va ser una.

G.Y: Que ens en dius del teatre israelià?

M.L: La producció artística, tant sigui visual, teatral, musica, la dansa i la investigació en ciències i les high tech es desenvolupen de manera excepcional. Molt millor que el futbol i la política. Ara mateix, d’alguna manera, la gent del món de la cultura israeliana contemporània són els nostres millors ambaixadors. Al món de les arts tenim gent molt preparada tècnicament i amb talent i en relació a l’expressió artística és cert que hi ha un cert temperament característic de la regió que pot fer que la gent sigui més expressiva.

 

Aqui podeu trobar més informació sobre en Micah:

http://en.wikipedia.org/wiki/Micah_Lewensohn

 

Podeu fer seguiment de les properes publicacions del blog a través de:

http://www.facebook.com/UnCatalaAIsrael

Aquí hi podeu trobar algunes fotografies que vaig fent d’aquest país:

http://www.flickr.com/photos/uncatalaaisrael/sets/

El conflicte II: Una realitat: tres visions, tres veus i tres realitats

diumenge, 18/11/2012

Els darrers dies han estat els més tensos des de la meva arribada a Israel. Durant les darreres dues setmanes hi ha hagut constants atacs al sud d’Israel des de la Franja de Gaza amb míssils de curt abast. Israel va prendre represàlies mitjançant un assassinat selectiu, eliminant un dels líders de Hamàs, Ahmed Al-Jaabari. Arran d’això, milicians de Hamàs han començat a llençar míssils de més llarg abast. A Tel Aviv han sonat les sirenes d’avís d’atac aeri per primer cop des de la Guerra del Golf el 1992; i a Jerusalem, des de l’any 1970.

Tots aquests fets han estat seguits de manera dialèctica per les dues parts. L’exèrcit israelià porta quatre dies bombardejant el territori de la Franja de Gaza. Si bé els atacs estan justificats sobre la base de la destrucció de tot l’arsenal palestí per tal de forçar l’aturada dels bombardejos sobre territori israelià, les accions militars ja s’han cobrat més de 40 vides, 8 d’elles civils, entre els quals hi ha nens, i molts ferits al cantó palestí. A Israel, hi ha hagut 3 persones mortes i d’altres de ferides.

Ara fa aproximadament tres anys, va ser la que es coneix com la Guerra de Gaza. En aquella ocasió l’exèrcit israelià va fer un setge per via terrestre del territori de la Franja de Gaza i hi va haver 1.400 morts, molts d’ells civils. Si bé al 2008-09 Israel va cridar 10.000 reservistes, en aquesta ocasió n’ha cridat 75.000 i ja hi ha un gran desplegament de forces militars a la frontera preparades per a entrar a Gaza. Tot i això, Netanyahu assegura a Obama que no té intenció d’envair Gaza per via terrestre si deixen de caure míssils a Israel provinents de Gaza. Paral·lelament s’estan duent a terme negociacions a Egipte per a aconseguir el cessament del foc creuat i, així, evitar l’operació per via terrestre de l’exèrcit israelià. A aquesta reunió hi participen membres de la Jihad Islàmica, representants polítics turcs, qatarians i palestins de Gaza i de Cisjordània. Pretesament hi ha un representant del govern israelià prenent part en les negociacions. Està en mans dels representants polítics resoldre-ho per la via diplomàtica. En aquests moments no se sap del cert el que succeirà.

Avui us presento tres dones que viuen a Israel i, d’una manera o d’una altra, tenen un vincle amb Gaza. Elles ens donen la seva visió de la situació. Amb aquest objectiu els he presentat unes preguntes, les mateixes a totes tres. Aquesta entrada del blog mira de convertir-se en un exercici empàtic, intentant trencar el dogma de la premsa que aboca el lector cap a un o cap a un altre cantó ideològic, per tal de conèixer i entendre les realitats de la gent que viu de prop el conflicte.

Veus XII: Una trobada amb Ana Alba:

L’Ana Alba és periodista i té molta experiència com a corresponsal en territoris en conflicte. És col·laboradora del diari El Periódico. Pertany al col·lectiu de periodistes Contrast, dedicat a l’elaboració de projectes comunicatius de caràcter social. Ha cobert els fets des de l’inici d’aquesta escalada de violència en diferents territoris del sud d’Israel i en aquests moments es troba a Gaza. L’última vegada que hem contactat abans de la publicació d’aquesta entrevista ha estat a les 2 de la matinada de dissabte a diumenge (17 i 18 de novembre) i m’ha dit que a l’hotel on es troba en aquests moments amb altres periodistes d’arreu del món, no poden dormir perquè s’estan produint bombardejos constantment. Alguns dels companys redacten notes de premsa en pijama tot esperant que es calmi la situació per a poder descansar.

G.Y: Els darrers dies hi ha hagut bombardejos a Gaza, a diverses ciutats del sud d’Israel i, també per primer cop després de 20 anys, a la zona de Tel Aviv. Com has viscut, tant a nivell personal com informatiu, la darrera setmana en relació als fets que s’esdevenen ara mateix?

A.A: Començo pel nivell informatiu. Ara sóc a Gaza i dimecres vaig ser al sud d’Israel en poblacions afectades pel llançament de míssils i coets, entre elles Kiryat Malachi, on va haver-hi tres morts. És difícil contrastar informacions, molt complicat. Les dues parts intenten “vendre” les seves versions però, per exemple, detectar la propaganda de Hamàs és molt fàcil perquè és tan exagerada -com ahir, quan van dir que un míssil seu havia impactat a la Knesset (Parlament israelià)- que de seguida veus que no és certa. La propaganda israeliana és bastant més sofisticada. Un cop ets a Gaza, és més fàcil comprovar certes coses, com per exemple el número de morts i ferits civils. Només recorrent o fent guàrdia als hospitals ja veus com van arribant i veus molts civils entre ells, nens inclosos. A nivell personal, jo sóc bastant emotiva, així que m’afecta veure com pateix la gent, tant palestins com israelians. Em cau l’ànima als peus veient tot això, em fa pena i ràbia.

G.Y: Ambdues parts del conflicte busquen el suport i la legitimat per a les seves accions violentes i la condemna de les de l’altra part. Tinc la sensació que es va dibuixant un mapa d’amics i enemics, tant a nivell geogràfic com a les xarxes socials i als mitjans de comunicació; generalment basant-se en una literatura de “bons i dolents”. Hi estàs d’acord? A on ens porta aquesta dinàmica comunicativa?

A.A: Sí, sí, hi estic d’acord, una mica en la línia del que et deia en l’anterior pregunta sobre la propaganda. Pel que fa al camp d’amics i enemics, sempre ha estat així. En aquest conflicte tothom es posiciona, encara que no en tingui ni idea. A Catalunya, per exemple, és bastant curiós com tothom, des de la veïna del quart, fins al senyor que et ven el diari, el cambrer del bar o la teva metgessa de capçalera tenen una opinió sobre el tema, fet que sempre m’ha sorprès. I el que detesto és que a la gent se li exigeix que es posicioni, o estàs amb mi o contra mi, i això em treu de polleguera. Com a periodista, em molesta molt que quan els reporters critiquem les accions de l’estat d’Israel ens titllin d’anti-israelians o, fins i tot, d’antisemites… Em sembla escandalós i immoral denigrar el terme antisemita, quan és una qüestió tan greu. Hi ha gent que insulta molt a la lleugera i fan molt poc servei a Israel. És molt curiós trobar gent així fora d’Israel que fins i tot els israelians troben fora de lloc.

La dinàmica comunicativa de bons i dolents la fomenten els polítics i les autoritats d’ambdues bandes i és un desastre, no permet matisos i intenta amagar veritats, a part de dificultar molt la feina dels periodistes.

G.Y: És correcte dir que els líders polítics i militars de tots dos territoris troben poca oposició interna entre les seves pròpies poblacions davant d’aquesta situació i les mesures que prenen? Ja ningú no creu en la pau?

A.A: En general crec que sí, que tant els israelians com els palestins de Gaza troben poca oposició interna entre les seves poblacions en situacions de guerra. De totes maneres, l’últim any, en les vegades que he estat a Gaza, he notat que el suport de la població a Hamàs havia baixat molt. Però, és clar, una cosa és que la gent critiqui Hamàs quan parla amb tu i una altra és que no doni suport al que consideren que és “defensar-se d’un atac enemic”. També és cert que els palestins de Gaza no viuen precisament sota un règim democràtic i oposar-se obertament a segons quines accions o sortir al carrer a la Gaza de Hamàs els resulta bastant més complicat del que teòricament és per un israelià sortir al carrer a manifestar-se contra la guerra. Em sorprèn molt que dins de la societat israeliana les veus divergents pel que fa a la política del Govern envers els palestins i especialment a Gaza siguin tan poques.

Encara hi ha gent que creu en la pau, però cada vegada menys. Els palestins, en general, ja no parlo dels de Gaza només sinó de tots, no tenen gaires motius per creure en la pau. L’ocupació dura des del 1967 i Cisjordània cada vegada està més plena d’assentaments i colons i ningú fa res per evitar-ho. A Israel crec que el camp de la pau s’ha reduït molt, també hi van influir els atemptats de grups palestins en la Segona Intifada. De totes maneres, el mini-camp de la pau a Israel i els pocs palestins optimistes -s’ha de ser molt positiu per seguir creient que hi haurà algun dia un estat palestí- són admirables.

G.Y: Com es poden veure afectats els resultats de les properes eleccions a Israel arran d’aquesta situació? I al panorama polític als territoris palestins?

A.A: Crec que per intentar analitzar de quina manera afectarà això els resultats electorals a Israel ens hem d’esperar una mica a veure com acabarà l’ofensiva Pilar Defensiu a Gaza. En principi, hauria de reforçar el primer ministre israelià, Binyamin Netanyahu -a qui, d’altra banda, les enquestes ja donaven la victòria abans d’aquesta ofensiva- i, fins i tot, al ministre de Defensa Ehud Barak a qui crec que els últims sondejos no donaven ni un escó; però depèn de com acabi el Pilar Defensiu. El 2006, per exemple, l’atac al Líban no va acabar com el Govern israelià pensava i Hezbol·là va sortir bastant reforçat entre els libanesos i van donar una sensació de fortalesa que segur que Israel no buscava. Molts israelians van quedar descontents dels resultats i crec que no va beneficiar la imatge del Govern perquè l’operació va ser bastant fracàs per a Israel i la seva imatge al món va quedar tocada perquè van morir centenars de persones. El panorama polític als territoris palestins no crec que canviï excessivament per l’actual atac a Gaza, tot i que hem d’esperar-nos a veure què passa, com et deia. El que sí que temo és que provoqui el reton del suport a Hamàs d’una població que ja n’estava bastant cansada i que, fins i tot en entrevistes personals, els criticava durament i deia que esperava que hi haguessin eleccions perquè perdessin.

G.Y: Què creus que podria representar un impuls per a que canviïn les postures de cara a “l’altre” i de cara al futur per part dels ciutadans israelians i palestins i, en conseqüència, les dels seus polítics?

A.A: Aquesta és la pregunta més complicada. Les postures dels polítics no crec que canviïn, a ells els va molt bé basar els seus vots o el seu poder en la desgràcia de les seves poblacions, encara que justament en els seus discursos diuen el contrari. Pel que fa a canviar la visió que uns tenen sobre els altres, és molt, molt important l’educació a l’escola, que tant Palestina com Israel són un desastre en aquesta qüestió. S’hauria d’eliminar tant de patriotisme i en comptes de fomentar l’odi a la diferència, intentar educar els nens en què la diferència és una riquesa. S’ha d’esborrar la imatge de molts nens que el palestí és un ignorant, brut i terrorista i que l’israelià és un assassí en sèrie de criatures palestines. Per sort, hi ha associacions, ONG, etc. que fan una feina increïble a ambdues bandes per canviar tots aquests estereotips, però jo sóc, en general, bastant pessimista.

G.Y: Pots definir Israel amb uns quants adjectius? I Palestina?

A.A: Israel: poderós, superb, integrador (em refereixo a la capacitat d’integrar jueus procedents d’arreu del món), emprenedor, interessant.

Palestina: feble, presonera (en el sentit que no és lliure perquè no té un Estat), hospitalària, interessant.

http://www.contrast.es/

Veus XIII: Una trobada amb Aya Manaa

L’Aya Manaa, tot i que a Israel és considerada àrab israeliana, es defineix com una jove palestina amb nacionalitat israeliana. Viu a Haifa, al nord d’Israel. Ha estudiat Gestió de conflictes i durant més de dos anys ha treballat a diferents organitzacions i moviments en defensa dels drets humans i de la pau. Va participar al projecte “Shared future” organitzat pel Mossawa Center, institució que fomenta l’entesa entre civils àrabs i jueus a Israel. Actualment treballa a la Coalition of woman for Peace. Els darrers dies ha participat en diverses manifestacions i actes en contra de la violència i advertint els efectes que té i que pot tenir en el futur aquest enfrontament. Ella és una ciutadana israeliana però no veu el poble palestí com un enemic, ans al contrari, té amics i familiars a Gaza, com també té amics i familiars a Israel.

G.Y: Els darrers dies hi ha hagut bombardejos a Gaza, a diverses ciutats del sud d’Israel i, també per primer cop després de 20 anys, a la zona de Tel Aviv. Com has viscut, tant a nivell personal com informatiu, la darrera setmana en relació als fets que s’esdevenen ara mateix?

A.M: A nivell informatiu només et puc dir que ho passo fatal veient les noticies i seguint els fets que van passant. Espero que aquesta guerra arribi aviat a un final. Estic cansada de veure sang. Aquesta situació no és gens fàcil per a mi. Especialment saber que moren tantes persones a Gaza, on hi tinc amics.

D’un cantó me’n sento molt per totes les víctimes d’aquest conflicte i d’aquests enfrontaments en particular. De l’altre cantó em sento impotent ja que no puc fer res per a ajudar a canviar la situació. Simplement puc manifestar-me i això és el que he fet durant la darrera setmana.

G.Y: Ambdues parts del conflicte busquen el suport i la legitimat per a les seves accions violentes i la condemna de les de l’altra part. Tinc la sensació que es va dibuixant un mapa d’amics i enemics, tant a nivell geogràfic com a les xarxes socials i als mitjans de comunicació; generalment basant-se en una literatura de “bons i dolents”. Hi estàs d’acord? A on ens porta aquesta dinàmica comunicativa?

A.M: Jo crec que buscar legitimitat és una cosa i preocupar-se per la comunitat internacional n’és una de ben diferent. Per tant, no estic d’acord amb la pregunta ja que Israel no ha hagut de convèncer ningú del seu dret de defensa i, fins i tot, hem pogut veure que ni tan sols el Consell de Seguretat de l’ONU ha condemnat els atacs a Gaza.

G.Y: És correcte dir que els líders polítics i militars de tots dos territoris troben poca oposició interna entre les seves pròpies poblacions davant d’aquesta situació i les mesures que prenen? Ja ningú no creu en la pau?

A.M: Si. Netanyahu necessitava aquest moment d’enfrontament i guerra com a part de la seva campanya electoral. No ha tingut cap gran èxit a nivell de les polítiques socials i econòmiques i l’últim recurs, però molt important, és la seguretat. De totes maneres no rep un suport tan massiu de la població des de que hi ha hagut bombardejos sobre Tel Aviv i Jerusalem. El govern de Hamàs, per l’altre cantó, es va sentir legitimat per a incrementar la intensitat dels seus atacs després de l’assassinat de Al-Jaabari i disposa d’un ampli suport popular a Gaza.

G.Y: Com es poden veure afectats els resultats de les properes eleccions a Israel arran d’aquesta situació? I al panorama polític als territoris palestins?

A.M: Tot depèn de com acabi aquest enfrontament. Si els israelians guanyen, és probable que Netanyahu aconsegueixi més vots per a la seva coalició amb Lieberman i obtinguin més seients a la Knesset, implicant una Knesset encara més de dretes. L’esquerra no està ben organitzada i, s’ha de dir que, cada vegada més, la població àrab israeliana pren menys part dels comicis com a forma de protesta.

A l’altre front, als territoris ocupats palestins, pren forma la idea d’una nova Intifada i s’aixequen fortes protestes en contra del govern d’Abbas, ja que la creença en la resistència es consolida com l’opció més popular.

G.Y: Què creus que podria representar un impuls per a que canviïn les postures de cara a “l’altre” i de cara al futur per part dels ciutadans israelians i palestins i, en conseqüència, les dels seus polítics?

A.M: Aquí tothom hauria de calçar les sabates de l’altre per a poder mostrar empatia i que hi hagi canvis dràstics.

G.Y: Pots definir Israel amb uns quants adjectius? I Palestina?

A.M: Israel: Poderós, insegur, sospitós

Palestina: Incerta, en ebullició, somniadora

http://www.mossawacenter.org/

http://www.coalitionofwomen.org/?lang=en

Veus XIV: Una trobada amb Tania Miralles

La Tania Miralles és una jove originaria d’Elx que ha vingut a Israel ara fa 10 mesos i viu al sud del país amb la seva parella. És llicenciada en ADE i màrqueting. Actualment està estudiant filosofia. La filosofia i la literatura s’han convertit en el leitmotiv de la seva vida. Recentment ha publicat el seu primer llibre: ¿La injusticia de la justicia?. Si bé hi ha hagut míssils dirigits a Tel Aviv, es pot dir que són una bombolla. Pel que fa a situacions hostils a la frontera amb Gaza, és la població del sud d’Israel qui ho viu més intensament i perillosament. Ella viu a la ciutat de Beer Sheva, precisament situada al sud del país.

G.Y: Els darrers dies hi ha hagut bombardejos a Gaza, a diverses ciutats del sud d’Israel i, també per primer cop després de 20 anys, a la zona de Tel Aviv. Com has viscut, tant a nivell personal com informatiu, la darrera setmana en relació als fets que s’esdevenen ara mateix?

T.M: Vaig instal·lar-me a Israel ara fa deu mesos. Els primers vuit, residia amb la meva parella a Ein Hashlosha, un kibbutz situat a un km de la Franja de Gaza. Durant la meva primera visita, que vaig fer un mes abans d’instal·lar-me a Israel, ja vaig tenir un primer contacte amb les bombes ja que es tracta d’una zona considerada sota amenaça. Encara recordo estar parlant amb la mare del meu company a la terrassa de la casa al kibbutz quan, sense esperar-m’ho, vaig sentir per primera vegada una explosió. En aquella ocasió es tractava del so de les explosions ocasionades per un exercici d’entrenament militar israelià en una base veïna. Però és un so que he tornat a sentir repetides vegades. De totes maneres, vull dir que una part significativa dels míssils que llencen des de Gaza son aturats per l’Iron Dome, un sistema de vigilància antiaèria israelià. Amb l’Iron Dome, junt amb el sistema de sirenes que hi ha a tot Israel, s’eviten moltes baixes. Les sirenes, depenent de la distància respecte a Gaza, donen un petit marge de temps (a Beer Sheva d’aproximadament un minut, a Tel Aviv un minut i mig, a una ràtio de 15 segons per cada 10 Km) per a acostar-se als refugis. Això redueix significativament el número de baixes al cantó israelià. A Gaza no disposen d’aquests sistemes de prevenció i defensa i per això hi ha més morts i ferits entre la població civil.

Per aquest motiu, els termes guerra, conflicte, zona perillosa o sota amenaça em són familiars i tenen un lloc a les meves converses a la vida quotidiana.

Actualment visc a Beer Sheva, al sud d’Israel. Una ciutat que es troba a una zona considerada d’alt risc. La situació actual no és com la dels mesos anteriors. Les sirenes que advertien d’atacs aeris, en situacions prèvies, s’havien succeït de manera esporàdica i intermitent. En canvi, els darrers tres dies el so de les alarmes ha estat tan continu que el nostre lloc de residència ha passat a ser el bunker, o refugi, on hi passem el temps a l’espera de que succeeixi alguna cosa. Quina cosa? No ho sé. Jo i les persones de qui em rodejo volem la pau, però hi ha molta gent amb interessos molt forts creats al voltant d’aquest conflicte. Des del món de la indústria armamentista o el poder polític local fins als diversos interessos geoestratègics internacionals.

A nivell informatiu puc dir que he llegit articles de la premsa espanyola. Hi he trobat critiques i desavinences en relació a Israel. Tot i que, sorprenentment, n’he trobat d’altres més objectius, però cap recolza les mesures que Israel està duent a terme. En canvi he trobat diaris d’altres països que sí que donen suport i entenen la posició d’Israel.

Mentre escric les respostes per a aquesta entrevista, sona una alarma. La meva parella entra al refugi on sóc jo i, boom! Com sempre.

G.Y: Ambdues parts del conflicte busquen suport i legitimat per a les seves accions violentes i la condemna de les de l’altre. Tinc la sensació que es va dibuixant un mapa d’amics i enemics, tant a nivell geogràfic com a les xarxes socials, als mitjans de comunicació… generalment basant-se en una literatura de “dolents i bons”. Hi estàs d’acord? A on ens porta aquesta dinàmica comunicativa?

T.M: Està clar que el paper fonamental dels mitjans sempre que han parlat en relació a aquest conflicte ha estat crear i promoure un adjectiu lligat a cadascuna de les parts implicades. És obvi que a Israel li ha tocat el paper del dolent i a Gaza el del bo.

Aquesta dinàmica, tal i com està demostrat, no ens durà enlloc ja que el conflicte no es resol i les parts es van allunyant cada vegada més d’una negociació, creant d’aquesta manera més infortuni.

Potser si els mitjans canviessin la perspectiva podria ajudar d’alguna manera a què els països aliens al conflicte no tinguessin la necessitat de posicionar-se, sinó que intentessin cooperar. S’han d’aproximar a aquesta qüestió de manera més realista.

G.Y: És correcte dir que els líders polítics i militars de tots dos territoris troben poca oposició interna entre les seves pròpies poblacions davant d’aquesta situació i les mesures que prenen? Ja ningú no creu en la pau?

T.M: És veritat. La majoria de la població israeliana recolza la resposta de l’executiu i de l’exèrcit. Exigeixen el seu dret a defensar-se. A Gaza succeeix el mateix.

La pau és un concepte en el que és difícil de creure. Ja fa més de 70 anys que aquest cercle viciós no s’atura. Pel que respecta a Gaza no hi veig cap gest o postura que pugui portar a punts de trobada i de consens.

Ja que parlem de pau. Qui vol la pau?

Si en aquests moments els israelians deixessin de defensar-se, probablement l’estat d’Israel seria bombardejat sense compassió. Si, en canvi, els palestins deixessin de bombardejar, Israel no encendria ni un llumí en contra d’ells.

G.Y: Com es poden veure afectats els resultats de les properes eleccions a Israel arrel d’aquesta situació? I al panorama polític als territoris palestins?

T.M: És massa d’hora per a respondre a aquesta pregunta. Aquesta situació només ha fet que començar. De tota manera, és fàcil de predir que, probablement, si aquesta Operació, Pilar Defensiu, els “surt bé” rebran el suport del poble i Netanyahu tindrà èxit a les següents eleccions. Si surt malament ja poden acomiadar-se del poder.

G.Y: Què creus que podria representar un impuls per a que canviïn les postures de cara a “l’altre” i de cara al futur per part dels ciutadans israelians i palestins i, en conseqüència, les dels seus polítics?

T.M: Considero que en el moment en què l’ONU va aprovar la instauració de l’Estat d’Israel en aquest territori es devia assumir que Israel estaria disposat al diàleg davant de qualsevol situació conflictiva que es pogués presentar, ja que van ser els darrers en arribar. El conflicte s’arrossega i el diàleg no sembla funcionar. En aquests moments, és impossible establir negociacions amb Hamàs ja que no sembla que sigui un interlocutor vàlid amb qui es pugui negociar. Em recorda la situació que es vivia a Espanya amb ETA. Per altra banda, s’ha de dir que el govern de dretes que lidera Israel en aquests moments no facilita cap diàleg o moviment en favor de la pau. Han de canviar moltes coses.

G.Y: Pots definir Israel amb uns quants adjectius? I Palestina?

Israel: càlida, impacient, una tribu.

Palestina: no puc dir que conegui Palestina per molt que hagi llegit articles, vist documentals o escoltat les noticies.

http://www.simplementet.wordpess.com/

www.lainjusticiadelajusticia.com

Podeu fer seguiment de les properes publicacions del blog a través de:

http://www.facebook.com/UnCatalaAIsrael

Aquí hi podeu trobar algunes fotografies que vaig fent d’aquest país:

http://www.flickr.com/photos/uncatalaaisrael/sets/

El conflicte I: Una primera aproximació.

diumenge, 2/09/2012

Aquest cop, l’entrada al blog ha trigat una mica més en arribar. Així doncs, permeteu-me un disclaimer. Aquesta paraula la vaig aprendre amb el professor Teun Van Dijk. Ell la utilitza per a mostrar discursos racistes del tipus: “Jo no tinc res en contra dels negres, però…”. En aquest cas jo diré que no cal que justifiqui el retard però… tal i com vaig dir a la primera frase de la primera entrada: “Ara fa poc […] que he arribat a Israel i com que estic construint una nova realitat, sento que aquest blog forma part d’aquesta construcció”. Han passat uns mesos des de llavors i això d’arribar a un lloc implica, en diferents temporalitats, grans canvis, decisions i dedicació. El darrer mes ha estat una d’aquestes temporades: molts canvis i decisions que han implicat temps i dedicació.

L’entrevista que us presento és especial per a mi. És la primera vegada que encaro la qüestió del conflicte entre Israel i Palestina. He tingut l’oportunitat d’entrevistar Joel Migdal, professor a la Universitat de Washington, a l’escola d’estudis internacionals Henry M. Jackson. En Joel ha treballat a la Universitat de Tel Aviv i a Harvard, ha publicat diversos llibres sobre la realitat de l’Orient Mitjà i, específicament, sobre el conflicte, les identitats i la història dels territoris de Palestina i Israel. He triat acostar-me al conflicte a través d’en Joel entenent que com a acadèmic però, sobretot, com a persona ben informada que, en el moment present, es troba fora dels territoris en conflicte, podria oferir un punt de vista ampli, comprensiu i analític; compromès amb un rigor hermenèutic, comprensiu de la realitat.

La idea d’aquesta entrevista és facilitar el posicionament de possibles futurs entrevistats que tinguin un rol i una posició més actius en qualsevol de les dues parts. Òbviament, per a entendre les diferents parts implicades, la història i el desenvolupament present del conflicte entre Israel i Palestina s’haurien de llegir tot un seguit de llibres. Aquesta entrevista pot servir per a ampliar els dubtes, despertar la curiositat sobre qüestions concretes i deixar entreveure la complexitat de la realitat d’aquest territori.

Veus IX: Una trobada amb Joel Migdal

G.Y: El conflicte entre palestins i israelians és més antic que l’establiment de l’estat d’Israel l’any 1948. A dia d’avui no prevalen ni les actituds ni els procediments diplomàtics, però hi ha hagut moments en què semblava més factible que es pogués arribar a un acord de pau. Hi ha hagut un punt d’inflexió en el que les parts han deixat escapar l’oportunitat d’aconseguir-lo?

J.M: Les veritables oportunitats per a la pau han estat ben poques. L’única solució viable que s’ha posat damunt la taula durant els anys ha estat la partició de Palestina, allò que a dia d’avui s’anomena la solució dels dos estats. Però grups de persones crítiques amb aquesta solució fossin d’un cantó o de l’altre (o de tots dos), amb l’objectiu d’un control total del territori, han estat suficientment poderosos com per a vetar o impedir moviments concrets dirigits a la solució dels dos estats. Els acords d’Oslo, tot i els seus defectes, van significar la millor oportunitat per a un acord permanent. Els paràmetres que va proposar Clinton van ajudar a reduir i definir les diferències entre les parts. I, en cas que mai hi hagi un acord de pau serà a través d’aquests dos documents, seran la base de l’acord, probablement amb petites modificacions. El desafiament, en el moment present, és veure com neutralitzar les poderoses forces socials de cada una de les parts que intenten obtenir un control sobre la totalitat del territori.

G.Y: Com poden Hamas i el govern israelià arribar a un punt de convergència en les seves relacions? Quan podríem dir que aquests dos actors socials han aconseguit punts de trobada que permeten obrir futures portes al diàleg?

J.M: A nivell informal, Hamas i el govern israelià ja han establert aquests punts de convergència. Han intercanviat presoners i s’han compromès mutualment a contenir les seves hostilitats des de l’any 2009, després de la guerra. La qüestió serà si aquestes temptatives podran servir com a bases per a un diàleg diplomàtic seriós al futur, o no. Perquè això succeeixi i que unes negociacions serioses puguin tenir lloc a la regió, tant Hamas com el govern israelià hauran de trencar antics tabús. Durant el conflicte s’han dissolt molts tabús, sobretot a Oslo i als acords posteriors. No hi ha cap raó per la qual no pugui succeir el mateix ara. De fet, els tabús eren gairebé els mateixos: “Nosaltres no parlem amb terroristes”, “L’existència d’Israel no és legítima”, entre l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) i Israel; i ara ho són entre Israel i Hamas. La qüestió és veure quin tipus de canvis i transformacions a la regió podrien dotar d’incentius a les dues parts per a deixar de banda aquests tabús. En aquest sentit, crec que Egipte pot oferir propostes concretes i incentius a totes dues parts.

G.Y: L’historiador Avi Shlaim diu que a Oslo es van deixar de banda les principals qüestions estructurals, tals com la capitalitat i pertinença de la ciutat de Jerusalem, els refugiats palestins o els colons israelians a Cisjordània. Creus que mantenir aquestes qüestions precisament com a tabús fa que es mantinguin com a problemàtiques estructurals? Si és el cas, creus que trencar aquest silenci pot ajudar a canviar aquesta situació que, aparentment, és estàtica o, tal i com diu Avi Shlaim, no parlar sobre aquestes qüestions és l’única manera d’arribar a un seguit d’acords mínims, com va succeir a Oslo?

J.M: Segons el meu parer, a Oslo, no es van deixar de banda aquests assumptes sinó que es va considerar apropiat tractar-los en un altre espai i un altre temps. En el temps, perquè els acords intentaven posar altres assumptes com a prioritat -el reconeixement mutu, la creació de la Autoritat Nacional Palestina (ANP), la fi del conflicte armat i altres- posposant altres assumptes polèmics per a un moment més avançat en el procés de negociacions. En l’espai, perquè Oslo va crear altres llocs de trobada on aquestes qüestions sí que van ser tractades durant la dècada dels 90 en la qual es va arribar a acords en àrees concretes. El paràmetres de Clinton, certament, indicaven que aquests no havien estat resolts, sota cap concepte, però també van mostrar que les diferències no eres irreparables.

G.Y: Quines poden ser les noves estratègies per a restablir la confiança entre els palestins i els israelians? Podem agafar l’exemple d’algun altre conflicte internacional?

J.M: No estic segur que la confiança sigui el nucli del conflicte. El que és necessari és un rol molt actiu d’un president nord-americà (Obama?), que segueixi el camí de les negociacions del passat, junt amb líders israelians i palestins valents (que ara mateix són escassos), i una estratègia per part de cada grup de líders locals sobre com tractar amb aquells grups socials que neguen l’existència del veí als seus respectius territoris. Al voltant de dues terceres parts dels palestins i dels israelians desitgen viure amb la solució dels dos estats, segons enquestes realitzades durant els darrers anys. La seva negativitat es deu a què no veuen un camí a través del qual arribar a aquest acord i no creuen que els líders de l’altra part puguin fer els passos necessaris per a arribar-hi, encara que siguin difícils. Lleugers moviments polítics d’alguns líders valents podrien dissipar molts dels dubtes de la població.

G.Y: És Israel sinònim de militarisme?

J.M: Alguns llibres fantàstics de Uri Ben-Eliezer i de Yoram Peri, entre d’altres, han mostrat la forma profunda en què el militarisme està present en l’àmbit de la presa de decisions polítiques a Israel. El fort debat sobre un possible atac a Iran que es dóna en aquests moments a Israel descansa quasi totalment sobre arguments militars, tant en els principals discursos que hi estan a favor com en els que s’hi mostren en contra. Així puc dir que, encara que no sé si Israel és sinònim de militarisme, certament es tracta d’una societat que amb el pas del temps ha buscat i trobat solucions militars a les amenaces que ha encarat.

G.Y: La darrera dècada la Knesset (parlament d’Israel) s’ha caracteritzat per la composició més de dretes que hi ha hagut durant la història d’Israel. Creus que la població israeliana i els seus líders van junts o hi ha una distància entre la forma de viure, pensar i sentir de la població en el seu dia a dia i la representació parlamentària?

J.M: La desesperació que produeix la incapacitat d’arribar a acords de pau amb Palestina ha mogut molts jueus israelians a posicions més dretanes -són més nacionalistes que mai-. En aquest sentit, la Knesset reflecteix el sentiment de la majoria de la població. Al mateix temps, hi ha hagut un ampli suport a les protestes i acampades dels indignats i per les demandes de redistribució de la riquesa a Israel. La Knesset no ha reflectit aquesta dimensió del sentiment popular.

G.Y: En la teva opinió, en el moment present, quina és la motivació per a la forta relació que existeix entre els Estats Units i Israel? Interessos? Afinitat ideològica? “Amistats”?

J.M: Ara fa cinquanta anys, John F. Kennedy va dir que l’afinitat entre Israel i els EEUU -allò que anomenem “una relació especial”-, és la major afinitat dels EEUU després de la seva relació amb la Gran Bretanya. El mig segle que ha transcorregut des que va pronunciar aquestes paraules no ha disminuït gens aquesta relació. Uns vincles tan forts no poden dependre només d’un factor. Entren en joc múltiples causes, incloent-hi totes aquelles de la pregunta i més, com per exemple la cooperació estratègica, l’emergència política dels cristians evangèlics, les organitzacions jueves americanes i la força d’alguns lobbies.

G.Y: Com creus que les dates de les eleccions als Estats Units poden influenciar en una possible decisió americana d’intervenir al conflicte entre Iran i Israel?

J.M: Jo no crec que Israel ataqui Iran. L’oposició de persones molt poderoses, elits molt influents i de la majoria de la població fan que aquest atac no sigui una idea benvinguda, tot i que s’hi fanfarronegi. Els fets podrien provar que m’equivoco, però no crec que passi. D’altra banda, les eleccions als Estats Units deixaran de banda la qüestió d’Iran. Només a partir del mes de gener podem esperar algun moviment per part dels EEUU.

G.Y: Pots definir Israel amb uns quants adjectius?

J.M: Unit, dividit, emprenedor, dur, pròsper.

G.Y: Pots definir Palestina amb uns quants adjectius?

J.M: Incerta, fragmentada, determinada i sense timó.


Podeu trobar més informació sobre en Joel Migdal a aquest link:

http://faculty.washington.edu/migdal/

Aquells a qui us hagi despertat l’interès l’entrevista amb en Joel Migdal us deixo un link d’una ponència seva:

http://www.youtube.com/watch?v=fJJBRQEBRBA

Podeu fer seguiment de les properes publicacions del blog a través de:

http://www.facebook.com/UnCatalaAIsrael

Aquí hi podeu trobar algunes fotografies que vaig fent d’aquest país:

http://www.flickr.com/photos/uncatalaaisrael/sets/

Lluites socials I: Etíops jueus a Israel. Part 2: La protesta.

divendres, 20/07/2012

Després de la lliçó d’història que ens va oferir en Yamluck, aquí arriba la segona part d’aquesta entrevista on ens aproximem a la realitat social de la comunitat etíop a Israel. A Israel, com qualsevol altre país, es poden identificar grups d’identitat que pateixen de situacions més desfavorables. Si bé a la introducció d’aquest blog constato que Israel és un mosaic d’identitats i cultures, cal dir que no totes aquestes cultures i identitats ocupen el mateix espai al mosaic. Podríem dir que per a què existeixi un mosaic hi ha d’haver algú que col·loqui les peces. Al mosaic d’Israel les peces s’han anat col·locant de pressa però els qui han arribat abans han mogut primer. Com hem pogut veure, els ciutadans etíops no arriben fins als anys vuitanta, quan el país ja te unes dinàmiques de funcionament i unes tendències d’identitat i culturals. Parlant amb un amic que es mostrava sorprès pel fet de que hi hagi discriminació a Israel, arribàvem a la conclusió que a Catalunya succeeix un procés semblant. Els primers a moure peça al mosaic haurien estat els catalans, després els andalusos i altres espanyols que han arribat a Catalunya i, finalment, els estrangers de diversos orígens que hi han arribat darrerament i veuen moltes de les seves oportunitats limitades. Així doncs us deixo amb en Yamluck que desmuntarà una mica aquest mosaic per a una millor comprensió de la problemàtica que viuen els etíops a Israel.

Veus VIII: Una trobada amb Yamluck Waggow:

G.Y: En aquests moments s’està duent a terme una protesta davant la casa del primer ministre per la situació de la comunitat etíop a Israel. Pots explicar com us heu organitzat per a rebre el suport de la població i de les institucions israelianes?

Y.W: La protesta és dels jueus etíops en contra del racisme que existeix cap a ells en tots els àmbits de la vida. Alimato Farda va iniciar la protesta. És mare de d’una nena de quatre anys que desitja que la seva filla visqui en un món d’igualtat d’oportunitats. La seva protesta va sorgir arrel d’un gran dolor com a mare i com a ciutadana que viu en un estat democràtic que, suposadament, hauria de proveir dels mateixos drets a tots els seus ciutadans estiguin on estiguin, sense diferències pel que fa a la religió, el sexe, el color o la nacionalitat. Davant l’evidència que en aquest estat és legítim ser racista, s’erigeix una dona amb els seus companys per a lluitar contra aquest fenomen inhumà.

En relació a la pregunta, no existeixen organitzacions que ens recolzin, tot i que existeixen organitzacions que intenten guanyar punts a compte nostre. Especialment organitzacions que haurien de procurar pel nostre benestar i que, precisament, han estat les causants d’algunes de les situacions per les quals estem protestant. Tot i això, existeixen persones que, individualment, fan molt per a nosaltres, són pocs i els descobrim amb el pas del temps. Aquells que arriben amb interessos s’esvaeixen amb la mateixa velocitat amb la que apareixen. Nosaltres intentem involucrar-hi gent i organitzacions que veuen amb la mateixa mirada que nosaltres la realitat sobre la que estem protestant. És una missió difícil trobar gent que ens recolzi.

Intentem arribar al públic israelià donant conferències a escoles, a institucions acadèmiques i a qualsevol altre espai en què estiguin disposats a escoltar-nos i expliquem la nostra situació a la gent que està interessada i que s’acosta a preguntar.

La idea consisteix en incrementar la consciència sobre el fenomen racista que es manifesta quotidianament a l’estat israelià, democràtic, contra la comunitat de jueus etíops. Nosaltres esperem i anhelem involucrar la societat israeliana en l’objectiu de la lluita contra el racisme. Han existit trobades amb institucions i amb organitzacions que encara no han donat fruits en forma d’instruments que permetin lluitar contra el fenomen del racisme. Les institucions del govern procediran a un canvi, únicament, si existeix una pressió i protesta públiques i, per aquest motiu, intentem aconseguir el recolzament del conjunt de la societat.

G.Y: La població etíop jueva té els mateixos deures que qualsevol altre israelià. Pots comentar-nos en quines desigualtats en relació als drets es fonamenta la vostra protesta?

Y.W: Els jueus etíops que viuen a Israel estan compromesos amb el compliment dels seus deures com a ciutadans amb l’Estat, com tots els ciutadans del país. Els deures dels que parlo són, sobretot, l’exèrcit i els impostos. L’exèrcit d’Israel és un exèrcit del poble, de servei obligatori. Cada persona que arriba a la majoria d’edat, 18 anys, s’ha d’allistar a l’exèrcit o a un servei social ciutadà. L’alternativa del servei social, fonamentalment, està pensada per a noies religioses que no poden servir a l’exèrcit per qüestions de fe. S’ha de remarcar que a Israel hi ha un servei de reservistes que es perllonga fins als 45 anys.

El percentatge dels jueus etíops que s’allisten a l’exèrcit és el més alt de tots els grups de població. El 95% s’hi allisten, però també tenen el major percentatge d’abandó. Aquest fet ens ensenya dues coses fonamentals: la primera és que s’allisten amb una motivació altíssima per a contribuir a l’Estat en el que viuen i del que en desitgen ser una part integral de la societat i de l’exèrcit. La segona evidència és que l’exèrcit fracassa al no aprofitar un recurs tan gran de la mateixa manera que l’estat ha fracassat a l’hora d’integrar els jueus etíops. L’exèrcit no pot entendre les necessitats del soldat d’origen etíop i, per aquest motiu, un gran percentatge abandona el servei. El deure del servei atorga únicament una obligació, però no existeix un feedback en forma de drets. Això es manifesta en la separació a les escoles, les guarderies, en la discriminació a les ocupacions professionals, la passivitat de l’Estat per a resoldre la desigualtat es converteix en un factor potenciador i de continuïtat. També hi ha discriminació en el tracte policial i la manca d’igualtat a la religió (entenent que el rabinat asquenazita ortodox es qui te major influència). Això vol dir que nosaltres participem de la preparació del pastís però no arribem a provar-lo.

G.Y: Segons la meva forma d’entendre les coses, l’educació és la base de tota igualtat o desigualtat, pots explicar-nos com treballa el sistema educatiu israelià amb els nens i joves etíops? Pots explicar-nos en quines àrees del mercat de treball els etíops estan sobre-representats?

Y.W: També segons el meu punt de vista, l’educació és el cor i nucli de tota societat, especialment en societats i estats democràtics. Per desgràcia l’estat d’Israel no ha interioritzat aquesta qüestió i ni tan sols fa esforços per a ocultar el seu fracàs. Els jueus provinents d’Etiòpia pateixen d’un sistema que no funciona, tant a nivell local com a nivell estatal. L’Estat els impedeix una educació digna, permetent una separació entre les escoles i les guarderies. Es cert que l’estat no inicia una separació però tampoc la impedeix i així es creen guetos moderns. Aquesta actitud passiva i de silenci és, de fet, una forma activa per a la separació que succeeix a tot el país. Les escoles a les que la majoria de l’alumnat és de procedència etíop, són escoles amb un nivell educatiu més baix. La possibilitat que en surtin alumnes amb nivells d’estudis que permetin accedir a formació acadèmica superior és nul·la, i els professors no son “tan bons”.

El sistema educatiu públic es troba en un procés de col·lapse ja fa anys. L’educació no igualitària a Israel crea una desintegració social amb resultats destructius. El sistema educatiu va fracassar i no dóna respostes o solucions. Així doncs, s’envia molts alumnes amb potencial a escoles de formació professional on els tanquen futures portes d’accés a estudis superiors. Això no vol dir que la formació professional no sigui bona sinó que posa en evidència el problema que les escoles de formació professional estan categoritzades com a sinònim de “manca d’interès” per part de l’alumne per estudiar al marc acadèmic convencional. Respecte a la pregunta diria que el sistema educatiu aparentment “fa esforços” per a integrar els nens i joves etíops però a la pràctica gairebé no fa res.

Els jueus etíops són empleats en la seva majoria en feines de “coll blau”; treballs poc qualificats que no necessiten cap formació i que, per suposat, ningú no desitja fer. Aquests treballs són: de vigilància, de neteja, a les fàbriques i treballs comunitaris. S’ha de remarcar que els professionals amb formació acadèmica generalment treballen a l’interior de la mateixa comunitat etíop. En aquest sentit, es pot constatar que no existeix una relació entre la formació, el talent i el càrrec.

G.Y: Quins són els principals objectius de la protesta? Quan es consideraria que la protesta ha obtingut resultats satisfactoris?

Y.W: Els principals objectius de la protesta són: igualtat a l’educació, igualtat al mercat de treball, reducció de la vigilància policial, igualtat de religió i la realització de programes quinquennals. Aquests són els objectius principals.

La protesta tindrà èxit i finalitzarà quan tots aquests objectius s’expressin sobre el terreny. Totes les exigències i els objectius pels que protestem i exigim existeixen sobre el paper en documents governamentals excepte la igualtat a la religió. La satisfacció d’aquesta protesta arribarà quan existeixi una legislació en contra del racisme, que aquest sigui punible tant a l’àmbit penal com al civil. A l’àmbit penal el càstig hauria de ser superior a l’any i les penalitzacions econòmiques haurien de ser elevades. Únicament així es pot lluitar contra un fenomen que es nega a desaparèixer i que s’incrementa cada cop més.
Des de l’aspecte polític ha d’existir un partit que promogui aquesta qüestió al parlament amb l’objectiu que la situació adquireixi una representació adequada i oficial i no purament de formalismes.

G.Y: Finalment m’agradaria saber si el govern tracta amb vosaltres des que ha començat la protesta. Us prenen seriosament? Hi ha algun senyal que tinguin intenció d’aplicar algun canvi per a fer-vos sentir satisfets i millorar la situació material i fàctica dels membres de la comunitat?

Y.W: En aquests moments no existeix cap institució governamental que estigui en contacte permanent amb nosaltres. De totes maneres, hem realitzat dues trobades amb el primer ministre Benyamin Netanyahu. Això no ha tingut resultats i, des de la darrera trobada, no hem sentit res provinent d’ell. Envia el seu assessor en assumptes etíops, qui té la responsabilitat d’evitar la protesta, però és una persona sense cap autoritat que s’acaba convertint en un titella de la política. Hi ha hagut ministres i parlamentaris que han arribat a recolzar-nos i oferir-nos ajuda, però generalment tot ha quedat en paraules. No sé quina importància ens atribueixen, l’únic que sé és que ja no poden ignorar-nos. Tenim contacte amb parlamentaris de diferents partits però fins al moment no hi ha resultats fructífers. Continuarem lluitant fins a aconseguir-los.

G.Y: Pots descriure Israel amb uns quants adjectius?

Y.W: Israel, com a Estat, té de tot. Israel és minúscul pel que fa a la seva mida i conté tots els paisatges naturals. És un país desenvolupat que contribueix molt al món en tots els camps de la vida: medicina, investigació, tecnologia, agricultura, seguretat, etc. No hi ha dubte que és un país que es troba a la punta de la llança. Però no és perfecte i té molt per millorar i per canviar en àmbits com l’educació per a la tolerància i la paciència, valors humans i de la igualtat civil i social. Nosaltres estimem Israel i, per aquest motiu, ens fa mal que un país estimat, el nostre, no funcioni com hauria de funcionar. Per això no marxem a altres països i ens quedem aquí a intentar corregir l’aberració i així, potser, solucionarem el problema.

Aquest link us porta a un artícle del New York Times on Yamluck és citat com una de les veus del moviment de protesta (en anglès):

http://www.nytimes.com/2012/06/10/world/middleeast/second-generation-ethiopian-israelis-march-toward-acceptance.html?_r=2&pagewanted=all 

Podeu fer seguiment de les properes publicacions del blog a través de:

http://www.facebook.com/UnCatalaAIsrael

Aquí hi podeu trobar algunes fotografies que vaig fent d’aquest país:

http://www.flickr.com/photos/uncatalaaisrael/sets/

 

Lluites socials I: Etíops jueus a Israel. Part 1: La història.

dissabte, 14/07/2012

Rehavia és un barri de jueus asquenazites de classe alta de la ciutat de Jerusalem. Dues dades breus sobre el barri relatives a la realitat concernida per aquesta entrevista són que l’any 1936 quan Haile Selassie va ser exiliat d’Etiòpia va viure al carrer Alharizi d’aquest barri. L’altra informació, més rellevant encara és que el primer ministre, Benyamin Netanyahu viu al creuament dels carrers Balfour i Smoleskin.

Jo havia sentit que la casa del primer ministre és un centre per a l’establiment de protestes. Quan el soldat Guilad Shalit va ser segrestat i semblava que el govern no fes prou per a rescatar-lo, els moviments de protesta es van concentrar en aquella cantonada. Ara hi ha una carpa en representació de la protesta de la comunitat etíop jueva d’Israel.

En una de les meves visites a Jerusalem vaig creuar el barri i, de seguida que vaig veure un recinte tancat amb una carpa instal·lada al davant, vaig acostar-m’hi. Vaig tenir el plaer de parlar amb Yamluck Waggow, un jove nascut a Etiòpia que va arribar a Israel amb 11 anys. Ara, amb els seus 31 anys, està lluitant per al reconeixement de les desigualtats i per a una millora de la realitat civil, social, econòmica i religiosa de la seva gent.

Aquesta entrevista va resultar ser una mica llarga com per a mantenir la línia del meu blog. Tot mantenint el meu propòsit de no editar els continguts, he decidit dividir-la en dues parts. La part que us presento avui parla de la història de la comunitat etíop i de la d’en Yamluck. La propera ocasió publicaré tot allò relatiu a les protestes que s’estan duent a terme en aquests moments.

Una carpa de protesta davant de la casa del primer ministre, B. Netanyahu.

Veus VIII: Una trobada amb Yamluck Waggow:

G.Y: Pots explicar una mica la història de la comunitat etíop d’Israel?

Y.W: Els jueus etíops eren originàriament anomenats Beita Israel d’acord amb la història bíblica (ביתא ישראל) i això vol dir la “casa d’Israel”. Al primer llibre, hi ha la història de la lluita de Jacob amb un àngel a la tornada de la diàspora. Després de la lluita amb l’àngel, aquest li va dir a Jacob que des d’aquell moment s’anomenaria Israel. Aquest és l’origen del nom Beita Israel. Significarà la descendència de Jacob. La qüestió de l’aliyah (arribada a Israel) dels jueus etíops i del seu dret a venir a Israel va ser una lluita que va durar fins als anys vuitanta del segle passat.

Encara que es van fer intents per a portar una part dels jueus etíops a Israel durant els anys cinquanta del segle passat, no va ser fins l’any 1973 que el govern israelià va reconèixer oficialment la comunitat jueva etíop com a jueus, aconseguint el seu dret a què se’ls apliqués la “llei de retorn” (referida a la diàspora). Després de les eleccions de l’any 1977, el primer ministre Menahem Begin va ordenar als serveis de seguretat de l’estat: “porteu-me els jueus d’Etiòpia”. Després que el rabí sefardita en cap Ovadia Yosef sentenciés que Beita Israel son descendents de les deu tribus perdudes, se’ls havia de permetre venir a Israel. En canvi, per a aconseguir l’acceptació completa dels membres de la comunitat etíop per part dels principals líders religiosos de la societat israeliana, va ser condicionada per la seva conversió religiosa seguint la línia religiosa ortodoxa, per tal de dissipar qualsevol dubte sobre les diferències en les creences.

Seguint la petició de Begin, els serveis de seguretat israelians van començar una operació secreta anomenada Operació Moisés per a portar jueus etíops des del Sudan l’any 1984. Durant el difícil camí des dels diferents pobles d’Etiòpia on hi havia població jueva fins al Sudan, van morir prop de 4.000 persones. Aproximadament 8.000 van anar des del Sudan fins a Israel per aire o per mar entre el 21 de novembre de 1984 fins al 5 de gener del 1985. S’argumenta que l’operació va ser possible gràcies a l’estreta cooperació entre les Forces de Defensa Israelianes i la CIA. Quan aquesta campanya es va conèixer als mitjans de comunicació, els països àrabs van exercir pressió sobre el Sudan per a detenir la immigració dels jueus del seu territori. Això va resultar una aturada immediata de l’operació. Mil jueus etíops van quedar al Sudan en una situació hostil i alguns d’ells van ser engarjolats i torturats per ser jueus.

La majoria dels Jueus restants van ser evacuats del Sudan en la que es va conèixer com Operació Josue. Aquesta campanya va ser encapçalada pels nord-americans. George H. W. Bush, vicepresident dels Estats Units en aquella època, va organitzar una continuació de l’Operació Moisès, en la que més de 800 jueus van ser portats des de Sudan a Israel.

L’any 1990, degut a la perillosa inestabilitat política a Etiòpia, les organitzacions jueves i l’estat d’Israel estaven preocupats per la seguretat dels jueus d’Etiòpia que s’havien reunit a Addis Abeba per a immigrar a Israel. Durant molts anys, el govern comunista d’Etiòpia es va negar a permetre que marxés cap a Israel un major nombre de jueus etíops, però la caiguda del règim va representar una bona oportunitat per a alguns membres de la comunitat que estaven esperant per immigrar a Israel a la capital etíop. L’any 1991 va tenir lloc una de les missions secretes més extraordinàries, l’anomenada Operació Salomó. L’exèrcit israelià va organitzar l’evacuació de la comunitat Beita Israel cap a Israel. Durant 37 hores, els vols successius d’aproximadament 34 avions comercials i militars van portar 14.500 etíops jueus fins Israel. Aquesta va ser la aliyah més gran de la població etíop fins al present.

G.Y: Qui son els falashmora?

Y.W: El 2005, el govern israelià va decidir resoldre l’estatus pendent del que es coneix com a comunitat falashmora.Els falashmora són persones amb ancestres jueus, que amb el pas dels anys es van convertir al cristianisme per diverses raons. D’acord amb l’Agència Jueva (Institució responsable de facilitar la Aliyah) van retornar a Israel fins a finals de 2008 al voltant de 6.300 falashmoras (alguns retornen a la pràctica de judaisme).

G.Y: Quina és la realitat de la comunitat etíop a l’Israel contemporani?

Y.W: Aproximadament 135.000 jueus d’Etiòpia viuen a Israel. La majoria van arribar des de zones rurals d’Etiòpia a les quals es mantenien treballant com a agricultors, teixidors, fusters, artesans del metall o en diverses activitats comercials. Una minoria va arribar de zones urbanes i tenen una formació més elevada. Part d’aquests treballaven com a conductors, professors, soldats o, fins i tot, com a polítics.

Així doncs, la majoria no tenia una educació formal, molts no sabien llegir ni escriure en el seu idioma. En arribar a Israel, de forma natural, van experimentar un shock cultural molt seriós com a resultat de la bretxa que van haver de superar, amb la finalitat d’adaptar-se als costums moderns de la societat israeliana.

Van haver d’enfrontar-se amb un nou clima, una nova llengua i amb la diferència de l’estatus de la dona a Israel. Quan arriben a Israel, en general, s’allotgen als mercaz clita (residència per a nous ciutadans d’Israel), durant el temps que hi passen estudien hebreu bàsic i passen per una formació relacionada amb les seves possibilitats d’ocupació, l’educació dels nens i d’altres qüestions pràctiques.

Després d’aquesta etapa al mercaz clita la majoria d’ells sol·liciten hipoteques i compren pisos a les ciutats, on es veuen obligats a assumir la seva vida amb els seus propis recursos dins del conjunt de la societat israeliana.

Avui en dia, la majoria dels etíops israelians viuen en ciutats perifèriques i tenen un alt percentatge de desocupació que, al mateix temps, condueix a diversos problemes familiars que es manifesten en la violència, un alt percentatge de divorcis i la manca de recursos per a l’educació dels fills i, a més a més, la taxa de fracàs escolar es més elevada que la de la mitjana del país.

Com a resultat de les diferències culturals i educatives entre ells i el conjunt de la societat israeliana, la integració dels etíops a la societat és lenta i complexa. De la mateixa manera, pel fet que actualment l’estatus de les dones i de la gent gran és diferent al que estaven acostumats a Etiòpia, la família nuclear es troba en procés de desintegració. Fins i tot es genera una alienació entre pares i fills. En aquest moment la població etíop compta amb 135.000 persones de les quals el 50% són menors de divuit anys.

En molts casos, els fills se senten més formats que no pas els seus pares i, per pròpia iniciativa, es distancien de la família. Tenint en compte el transfons cultural i l’estat actual de la comunitat etíop d’Israel, és una de les comunitats més febles des de l’aspecte socioeconòmic. Actualment s’enfronten a problemes socials, econòmics i polítics als que la societat israeliana moderna hauria de parar més atenció.

La integració de la comunitat etíop a la societat israeliana és un dels compromisos de l’Estat i dels seus ciutadans, que permetrà als etíops l’establiment d’una generació de continuïtat que pugui contribuir a la societat i visqui amb respecte i orgull.

G.Y: On s’ha establert, en termes geogràfics, la comunitat etíop a Israel?

Y.W: La majoria de la població etíop resideix principalment a la zona del centre del país (40% aprox.) i al sud del país (25% aprox.). Una cinquena part de la població etíop resideix en grans poblacions però menys del 0,05% viu a Tel Aviv.
A finals de l’any 2008 Netanya era la ciutat amb un nombre absolut més elevat de ciutadans etíops, més de 10.000 persones i quasi una sisena part dels ciutadans de Kiriyat Malaji (un barri perifèric amb grans problemàtiques socioeconòmiques) és etíop.

La diferència fonamental entre la comunitat jueva d’Etiòpia i les altres comunitats és que la comunitat d’Etiòpia no compta amb la Torah oral, la que explica la Mishnà i el Talmud. Tot i això, els jueus d’Etiòpia van conservar els costums de la manera dictada per la Torah. No hi ha dubte sobre el fet que hi ha diferències entre ells i altres grups religiosos jueus, però aquestes diferències es donen entre tots els grups. Cada comunitat jueva manté costums que es deriven dels seus llocs d’origen.

G.Y: Tu no vas néixer a Israel. Pots explicar una mica la teva experiència d’Aliyah i les teves vivències des que ets a Israel?

Y.W: Vaig néixer a la regió de Gundar, al nord-est d’Etiòpia, l’any 1980 vaig arribar a Israel amb la Missió Salomó l’any 1991 amb l’edat d’onze anys. El meu retorn va ser diferent, en essència, al dels anys vuitanta degut a què aquella va ser una aliyah molt dura a través del Sudan que es va cobrar moltes vides. Va ser un viatge heroic en el qual molts van perdre els seus éssers estimats, van patir malalties i hostilitats per part dels etíops o sudanesos i moltes dones van ser violades.

La història del meu viatge comença amb un missatge que va anar arribant de boca en boca i que, així, va passar de poble en poble, de ciutat en ciutat i que va generar molt escepticisme. Tots els jueus d’Etiòpia es van mobilitzar cap a Addis Abeba i allà van esperar l’arribada d’una noticia que els anunciés l’hora d’anar a Israel i de realitzar el seu somni de retornar a Sió.

Per a mi, essent un nen petit, l’experiència a Addis Abeba va ser una cosa nova i interessant i, encara que va implicar patiments, aquella experiència a la ciutat per a mi va ser bonica i interessant. El 24 de Maig de 1991 va arribar la noticia que tothom esperava. Aquesta missió es va realitzar durant 37 hores durant les quals avions plens de jueus etíops s’enlairaven i aterraven entre els dos països. La meva família i jo estàvem entre els últims immigrants en arribar. Vam arribar a la matinada del 25 de Maig i recordo que quan va aterrar l’avió, els meus pares i la resta dels passatgers van fer un petó a la terra promesa i es van posar feliços perquè el seu somni s’havia fet realitat. Van ser moments de felicitat i celebracions per als jueus etíops al país de la llet i de la mel (aquesta descripció d’Israel es refereix a les noticies que porten els espies que envia Josuè a Jericó per a explorar la terra promesa).

La meva experiència de la aliyah està dividida en dues parts: la primera part són els primers quatre anys al país. Vivíem en una zona de caravanes al moshav Revaiah a la vall de Beit Shean i vaig estudiar al kibutzSdeh Eliyahu a l’escola pública. Aquesta és la millor part de la meva aliyah, em vaig sentir ben integrat i el kibutz es va ocupar de fer la resta. Va representar un luxe poder estudiar i el tracte que rebíem era molt afectuós.

Tot i això, no puc dir el mateix respecte de la gent del Moshav amb qui convivíem (mentre a un kibutz s’hi compartien tots els recursos i no existia la propietat privada, el moshav es caracteritza per la propietat privada de cases i terrenys i la possessió col·lectiva d’alguns bens, per exemple la maquinària agrícola).

La segona època va ser la menys bona durant la qual vaig descobrir per primera vegada que el color de la meva pell tenia una influència sobre la meva vida. El color de la meva pell, del qual n’estic orgullós i que no canviaria per cap altre color, ni a canvi de la més gran fortuna, determina, de fet, el que puc i el que no puc fer en determinades ocasions. Hi ha gent extraordinària però són una minoria. Hi ha un racisme que tanca portes i impedeix la igualtat d’oportunitats en un país desenvolupat.

 

Breu vídeo en anglés que retrata una mica la realitat de la població etíop jueva a Israel.

http://www.youtube.com/watch?v=X2OfNgiOHhw

 

Podeu fer seguiment de les properes publicacions del blog a través de:

http://www.facebook.com/UnCatalaAIsrael

Aquí hi podeu trobar algunes fotografies que vaig fent d’aquest país:

http://www.flickr.com/photos/uncatalaaisrael/sets/

Literatura II: Anna Garcia Nuñez. Periodista a Jerusalem.

diumenge, 8/07/2012

L’Anna Garcia Nuñez neix a Barcelona l’any 1965 i arriba a Israel l’any 2009. És periodista tot i que les experiències i els tombs a la vida l’han portada a escriure alguns llibres. L’últim ha estat publicat a començaments d’aquest any: “Orgullosas y asfixiadas. Mujeres que abrazan o huyen del judaísmo ultraortodoxo”.

Aquest llibre és, com el defineix l’Anna, una llarga aventura periodística. Incorpora qüestions de gènere pròpies de les comunitats jueves més ortodoxes, problemàtiques religioses i polítiques degudes a la divisió entre el món religiós i el món laic a la petita societat israeliana.

Ens acosta a la visió d’una periodista catalana sobre la realitat tan particular de la societat ultraortodoxa. Ho fa a través de la seva tasca de recerca i del seu acostament a aquestes comunitats que semblen tan tancades degut a l’enorme distància que mantenen respecte a les pràctiques quotidianes d’altres comunitats laiques o religioses.

He de dir que, a títol personal, m’encanta el nom del llibre. Em sembla que diu molt sobre la realitat que s’hi descriu però, a més a més, serveix per a definir les posicions duals a les que les realitats socials que no ofereixen matissos situen a les persones: orgulloses o asfixiades.

Aquí us deixo amb unes paraules que l’Anna va oferir al diari Aurora, un diari publicat en castellà a Israel durant el mes de Març d’aquest any “Poco a poco, sin prisas, voy descubriendo, porque yo así lo siento, que detrás de esa imagen homogénea hay una comunidad llena de matices, compleja, dinámica, cerrada, vibrante y que no deja de mirar al pasado. Descubro que las mujeres son el pilar de esta sociedad, mujeres fuertes, como los olivos, que salen a trabajar fuera de casa si es necesario mientras sus maridos se rompen las cejas profundizando en los textos sagrados durante casi toda su vida. Y en el factor femenino se centra el libro”. Així doncs, coneixent una mica les inquietuds que van moure l’Anna a endinsar-se en aquest projecte, us deixo amb aquesta entrevista.

 

Veus VII: Una trobada amb Anna Garcia:

G.Y: A les darreres entrevistes a catalans hem vist els camins que han portat en Xavier i la Sarah a Israel; motius i moments molt diferents. Tu ara ja fa dos anys que vius a Israel, sobre quina base vas decidir venir-hi? Quins projectes t’empenyien?

A.G: Vaig arribar a Jerusalem perquè el meu company, Albert Elfa, va substituir al Pepe Garriga com a corresponsal de TV3 al Pròxim Orient.

G.Y: Vull fer-te una pregunta que vaig fer a la Sarah. Quina noció tenies d’aquest país abans d’arribar-hi? Quin ha estat el contrast entre les teves nocions prèvies i les teves primeres impressions des de l’arribada?

A.G: Fins al juliol de 2009, no havia tingut cap contacte amb aquesta terra, així que va ser molt interessant l’aterratge perquè tot estava obert, era com un començar de zero, tan a nivell personal com professional. T’has d’adaptar doncs a una nova terra on hi viuen dues comunitats. Va ser un temps d’aprenentatge, érem com esponges, amb moltes ganes d’aprendre i d’entendre.

G.Y: Recentment vas publicar un llibre “Orgullosas y asfixiadas. Mujeres que abrazan o huyen del judaísmo ultraortodoxo” on tractes la realitat de quatre dones religioses ultraortodoxes, amb diferents orígens, vivències i percepcions de la religió i, encara més important, del seu rol dins del món religiós. Pots comentar-nos la forma en què has enfocat aquest projecte?

A.G: “Orgullosas y asfixiadas” és una llarga aventura periodística que té com a punt de partida l’afirmació d’Ilan Greilsammer, de la Univeristat de Tel Aviv. Greilsammer va dir que de totes les fractures de la societat israeliana la més greu és la que separa el món religiós del món laic. Aquesta afirmació em va llançar a un viatge, totalment desconegut a la nostra societat, centrat en una comunitat, la “haredim” (els temerosos de Déu), també coneguda com la societat de l’estudi i que es guia per l’Antic Testament. Una societat que mira contínuament al passat però que fa seu el que li interessa del món modern, com el telèfon mòbil i internet, això sí, amb restriccions.

I m’he centrat en el món femení perquè en la comunitat haredi hi ha una clara separació de sexes des que nens i nenes són petits. I a cada sexe li correspon una línia educativa diferent. Les noies acostumen a tenir una educació més àmplia que els nois perquè elles no estan obligades a l’estudi exhaustiu de la Torà, la seva missió és una altra, que passa per formar una família, educar els fills més petits en el camí de la Torà i facilitar que els seus marits estudiïn a temps complert, si això és possible. I si l’home ha de treballar, acostuma a fer-ho a temps parcial, perquè el seu objectiu és l’estudi. I mai no s’arriba a estudiar prou, pensen els haredim. Les dones són el pilar d’aquesta societat, són respectades però tenen molt clars els seus límits.

A més, no estem parlant d’una comunitat petita, ja que les famílies acostumen a ser nombroses, i per tant la seva presència en l’escena social i política d’Israel és cada vegada més patent, especialment a Jerusalem on la religió es viu amb molta intensitat. Tinc clar que si hagués viscut a Tel Aviv no hauria pogut escriure aquest llibre. A Jerusalem, els haredim representen el 25% de la població. Però cal saber que no tots els pietosos presenten un mateix patró de comportament. No és doncs una comunitat homogènia, com tampoc ho és la societat israeliana.

A més, la seva presència a la Knesset (parlament israelià) és important perquè els haredim tenen clar que necessiten poder polític per protegir i avançar en els seus interessos.

G.Y: Ens pots explicar com et vas acostar a aquesta realitat tant a nivell personal com professional?

A.G: Tot just un mes després d’arribar a Jerusalem per primera vegada, vaig anar a Mea Shearim, el barri ultraortodox per excel·lència. Encara tenia al cap la imatge d’homes vestits de negre i dones modestes amb perruca que havia vist a un barri de Nova York anys enrere. I vaig voler saber què hi havia darrere d’aquesta imatge, entendre una comunitat plena de matisos, que avui dia juga un paper important en l’agenda política d’Israel.

A la Raquel, de Madrid, i a la Jana, de Barcelona, hi vaig arribar a través d’un contacte. A la Sarah la vaig veure per primera vegada en un documental: “Black bus”. La directora d’aquest documental em va facilitar el seu telèfon. I a la Judith hi vaig arribar a través de la seva filla Tamar.

La Raquel i la Jana són les “orgulloses” de ser on són, dins de la comunitat més ortodoxa, i la Judith i la Sarah són dues israelianes nascudes dins de la comunitat que se’n van anar perquè se sentien “asfixiades”.

Van ser dos anys d’investigació, bàsicament d’escoltar i preguntar, d’intentar entendre a la comunitat jueva més pietosa amb tot el respecte del món. Una societat totalment desconeguda a casa nostra. Va ser també una aventura personal increïble.

G.Y: Entenent que s’han creuat diverses identitats, tant nacionals com religioses i culturals, com ho has fet per a gestionar l’acostament a les quatre dones amb les qui has treballat? Han estat relacions complexes o ha estat fàcil creuar les barreres simbòliques de la identitat i treballar juntes?

A.G: Jo he treballat amb elles de forma totalment individual. M’he assegut davant seu i els he preguntat tot el que jo crec que cal saber per entendre aquesta comunitat que està convençuda que no és ben tractada pels seculars perquè simplement no els pot entendre. Ens hem tractat sempre amb molt de respecte i mai no van deixar de contestar a cap de les meves preguntes.

G.Y: Dos anys són llargs i segur que has tingut oportunitat de viure moltes situacions úniques a la vida en un país tan particular i, a més a més, des de la visió d’una periodista. Ens en pots mencionar algunes? I particularment, en relació a la teva recerca periodística quina o quines anècdotes t’han marcat especialment? Les més emocionants, interessants…

A.G: Durant els dos primers anys m’he dedicat bàsicament a investigar el món jueu més tradicional perquè és el que més m’atreia, un món totalment desconegut a la nostra societat. I he descobert que darrere la imatge hi ha un món de molts colors que de vegades no tenim temps de descobrir.

Compartir un sopar de divendres, al voltant de les espelmes de shabat, amb la Jana i la seva família o agafar un autobús segregat, on les dones han de seure al darrera, per anar a casa de la Raquel, són només dues experiències, totalment desconegudes per a mi, que m´han ajudat a entendre aquesta comunitat, dinàmica i molt complexa. Així com les llargues passejades per Mea Shearim, el barri “haredi” per excel.lència de Jerusalem, on mai tinc prou ulls per captar qualsevol petit detall d´aquesta comunitat que té uns codis i unes formes de comportament tan diferents a les nostres. Mea Shearim, el barri de les cent portes, empaperat de pasquins, que fa olor a passat, a estudi, ple d´homes vestits de negre i de dones carregades de fills que surten a treballar i que se senten orgulloses que els seus marits es dediquin bàsicament a l´estudi de les sagrades escriptures. Mea Shearim, una ciutat dins d´una altra ciutat, Jerusalem.

G.Y: Tot i que et presentes com a periodista, has escrit tres llibres més. De què tracten? Quins projectes duus a terme actualment? Alguna publicació pensada per al futur pròxim?

A.G: De fet n’he publicat quatre, “Los placeres de Anastasia”, d’aquest no en parlo perquè va ser un encàrrec escrit a corre-cuita encara que m’ho vaig passar molt bé perquè es tractava de seguir la vida d’una adolescent. M’encanta ficar-me en la vida d’altres persones.

Juntament amb el meu company, hem escrit “Els nens vénen de Sibèria” sobre l’adopció del nostre fill i petit, i “Look at això, la vida sota l’harmoniosa gespa d’Amèrica “, un relat periodístic sobre la nostra aventura personal als Estats Units.

Projectes de futur? Ja ho veurem, tard o d’hora sempre acabo ficant el nas en algun lloc.

G.Y: Pots definir Israel amb uns quants adjectius?

A.G: Especial, complex, un mosaic de matisos, d’actituds.

 

Entrevista complerta del Diari Aurora a Anna Garcia Nuñez:

http://www.aurora-israel.co.il/articulos/israel/Destacadas/43522/

 

Podeu fer seguiment de les properes publicacions del blog a través de

http://www.facebook.com/UnCatalaAIsrael

Aquí hi podeu trobar algunes fotografies que vaig fent d’aquest país:

http://www.flickr.com/photos/uncatalaaisrael/sets/

Art i pedagogia I: Hanoch Piven a l’escola Bialik Rogozin

dissabte, 16/06/2012

En Hanoch Piven és un caricaturista molt particular. Tal i com ell diu, va crear el seu propi llenguatge. Això va passar quan vivia i estudiava als Estats Units, on va arribar a publicar a algunes de les revistes més reconegudes a nivell internacional. Ha retratat grans figures de diversos àmbits com són la cultura, l’esport o la política.

Alguns dels tretrats de Hanoch Piven.

En Hanoch ha viscut els darrers anys a Barcelona, on vaig tenir la oportunitat de conèixer-lo, tot i que en la present ocasió m’hi he trobat a Israel. Ell va néixer a l’Uruguai i va venir a Israel quan encara era un nen.

D’altra banda, val a dir que l’entrevista que faig en aquesta ocasió per al bloc està centrada en un projecte molt particular que en Hanoch ha dut a terme, un taller amb nens i nenes de l’escola Bialik Rogozin. D’aquesta escola en vaig tenir informació per primer cop durant l’any passat, quan estudiava a UPF un màster en polítiques d’immigració. El meu pare va llegir a la premsa sobre aquest col·legi i em va avisar per tal que me n’informés. La qüestió és que l’any passat se’n va fer un documental guanyador d’un Oscar. És una escola única en relació a la composició demogràfica de l’alumnat, única en currículum acadèmic i única en relació a les energies que, tant professors com alumnes, posen en el projecte.

Quan vaig arribar a Israel i vaig assabentar-me de què en Hanoch estava realitzant un projecte artístic en el marc del col·legi no vaig dubtar en dir-li que m’agradaria acostar-m’hi i tenir l’oportunitat de conèixer el centre i alhora poder veure el projecte que estava duent a terme.

La darrera setmana he tingut oportunitat d’anar al que ha estat l’últim de deu tallers artístics amb deu artistes diferents. La clausura del projecte per al present curs la va fer el propi Hanoch. Amb els nens, que hi assisteixen voluntàriament, vam veure un seguit de fotografies de les diferents activitats que havien fet durant el curs, incloent graffiti, fotografia, dibuix o collage. Tot seguit en Hanoch va fer amb ells el taller de caricatures amb “coses”, la tècnica que ell utilitza per a desenvolupar la seva obra professional. Va ser una gran experiència per a en Hanoch, per als nens i nenes i, ocasionalment, per a mi.

Veus VI: Una Trobada amb Hanoch Piven


G.Y: Pots definir una mica el caràcter de la teva obra i el caràcter del col·legi Bialik Rogozin?

H.P: Sóc un artista en un projecte en el que les coses van succeint. Si bé vaig desenvolupar un llenguatge molt inusual que va fer que la meva carrera artística tirés endavant de manera ràpida, vaig començar en un espai molt més limitat, el de la il·lustració. A Israel, especialment, el meu àmbit de treball ha crescut fora de la il·lustració, com per exemple dins l’àmbit educatiu. Així va ser com vaig arribar a treballar amb l’escola Bialik Rogozin.

Aquest era un col·legi de barri. El barri és de classe baixa amb població treballadora. Després d’un parell de canvis que es van fer a la gestió de l’escola i amb l’arribada d’una nova directora fa uns set anys, es van unir dues escoles, Bialik i Rogozin. Hi ha molts nens de cases amb pocs recursos de classe treballadora, fills de treballadors estrangers que viuen aquí, alguns tenen molts problemes, refugiats, nouvinguts. Un gran percentatge de l’alumnat te problemàtiques serioses més enllà de la seva realitat educativa.

Hi ha nens de quasi cinquanta països. Això s’explica, en primer lloc, per les característiques demogràfiques del barri, però a més a més, degut al currículum acadèmic del centre. Es tracta d’una escola preparada per a atendre les necessitats de nens i nenes d’altres orígens nacionals. A l’escola hi ha cursos d’hebreu per a nouvinguts, per exemple.

G.Y: Com vas conèixer i entrar en contacte amb el col·legi Bialik Rogozin?

H.P: El col·legi Bialik Rogozin va ser apadrinat per un comitè de voluntaris, el president del qual és Yosi Vardi. Yosy és el “padrí” de la indústria hight-tech i va atreure molta gent que coneix a participar de forma voluntària al projecte de l’escola. Jo vaig impartir alguns tallers en diversos esdeveniments corporatius que ell va realitzar en l’àmbit empresarial. Ell em va presentar la gent de l’escola i, fa dos anys, vaig fer-hi un taller d’un dia sencer. Va ser llavors que vaig conèixer el projecte. Aquell dia m’ho vaig passar genial, em va encantar l’escola i sempre la vaig recordar com un espai interessant i càlid. Molt acollidor per als estudiants.

Quan l’any passat vam decidir venir de Barcelona a Israel amb la meva família, em va semblar que, com que tinc una filla que no parla hebreu, l’escola Bialik Rogozin era un entorn molt adequat per a què ella pogués aprendre la llengua. Al contactar novament amb l’escola i conèixer el nou director me’n vaig adonar que no hi havia gaire espai per a la creació artística a la escola. Vam passar estones parlant sobre possibles maneres d’introduir-hi aquests espais. La idea era utilitzar l’art com a mitjà de comunicació no verbal, especialment en una escola en la que molts estudiants no parlen bé l’hebreu i també, tenint en compte que tots aquests nens i nenes tenen diverses sensibilitats visuals, era interessant veure si d’alguna manera, a través de l’art, podíem comprendre el seu “idioma” visual ja que no podíem recórrer, en algunes ocasions, al llenguatge verbal. Va ser llavors quan vaig oferir acostar al col·legi un seguit d’artistes per a què oferissin tallers com a voluntaris.

El director de l’escola era un actor professional, un ex-actor que, de fet, tenia el seu propi interès en introduir més art al currículum acadèmic. En aquest sentit la nostra connexió va ser molt bona.

 

G.Y: Aquest projecte es aplicable com a model a altres centres?

H.P: Jo duc a terme un projecte a Espanya amb mestres d’escola. S’ha fet a Granada, Madrid, Sevilla, Alacant, Màlaga, Bilbao i Barcelona, entre d’altres ciutats. És un projecte inclòs en el marc del programa “Educar-Pegar-Volar” finançat per la companyia Pritt. La idea d’aquest projecte és, novament, oferir l’art com a eina educacional i educativa. Òbviament el taller és molt aplicable perquè és un model de comunicació. Aquest taller te dues coses importants. La primera és que és molt fàcil crear rostres i figures amb objectes, qualsevol ho pot fer. La segona és que cada objecte té un significat i, per tant, cada objecte que utilitzem ens permet dotar de significació els resultats del nostre treball. Els objectes ens permeten explicar coses mitjançant el seu ús.

Entre aquests dos projectes hi ha una diferència important. A Espanya he treballat a l’àmbit educatiu a través dels meus propis tallers mentre que al col·legi Bialik Rogozin hi han participat tot un seguit d’artistes diferents amb tècniques i tallers propis.

G.Y: Ha estat fàcil aconseguir la implicació dels artistes voluntaris? En aquest sentit es torna més genuí el projecte?

H.P: Per un cantó s’ha de dir que el col·legi ha captat molta presència a Israel i ha cridat l’atenció de molta gent que se sent motivada per participar-hi d’alguna manera. El tema dels treballadors estrangers aquí a Israel és una espècie de litmus test, o A o B. En aquest sentit es pot trobar molta gent que diu que Israel és un país jueu, que és important que hi hagi una majoria jueva i que aquest estat és la casa dels jueus encara que hi hagi població no jueva. Creuen que Israel no està preparat per a rebre gent estrangera. Principalment els partits de dretes mantenen aquest tipus de discurs.

Per l’altre cantó, sabent que hi ha una gran opinió intolerant cap als treballadors estrangers i els seus fills, hi ha hagut una forta reacció de recolzament social dins de determinats segments de la societat israeliana que volen protegir aquesta gent i els seus fills. Gent que opina que mentre estiguin aquí s’ha de protegir i defensar els drets d’aquestes persones treballadores, i dels seus fills.

A mi personalment, des que vaig saber que existia l’escola, em va semblar molt important que existís i que oferís possibilitats per a mantenir una vida digna a Israel a aquesta població. Em sembla que hi ha molt d’espai a Israel i no només per a aquells que hi han estat amb anterioritat.

Amb l’ “onada d’entusiasme” per a ajudar el col·legi va ser molt fàcil demanar als artistes que ajudessin com a voluntaris. La veritat és que és molt gratificant perquè, en general, els nens saben apreciar el que els dones ja que no tenen constantment tantes activitats. Al sistema educatiu actual, els nens es passen el noranta per cent del temps avorrits i, especialment, els nens als qui els resulta difícil comprendre un idioma o els que obtenen mals resultats a l’escola. Les escoles no acostumen a tenir gaires espais per a la llibertat d’expressió ja que acostumen a tenir currículums acadèmics molt concrets per a acomplir.

Per als nens, en una escola amb tantes realitats socials problemàtiques, és molt gratificant i saben apreciar molt quan algú famós, encara que ho sigui només dins del seu poble, s’acosta a oferir-los alguna ajuda. A vegades n’hi ha prou amb què un sol nen tingui una connexió amb l’artista per a que aquest senti la gratificació de realitzar el taller.
N’hi ha prou amb posar uns quants colors damunt d’una taula per a alimentar la seva voluntat de treball creatiu. En el nostre cas han treballat molt i han produït molta obra.

G.Y: Pots parlar-nos una mica del teu vincle amb Barcelona?

H.P: Jo he viscut a quatre països, m’agrada provar i estar a llocs nous. A Barcelona hi he tingut un projecte maco amb TV3, treballant al programa infantil “Una mà de contes”.

Després d’haver-hi passat deu anys de la meva vida i d’haver-hi educat els meus fills, és una ciutat que forma part de la meva vida i sempre ho serà. Hi ha alguna cosa similar, familiar, encara que alhora molt diferent, entre Barcelona i Tel Aviv. Tenen similituds en relació al seu caràcter de ciutats mediterrànies. A les dues ciutats s’hi pot sentir una certa informalitat, són dues ciutats amb una gran influència i presència de l’àmbit cultural, tenen algunes olors, vents, llums que fan recordar l’una a l’altra. Són sensacions que fan recordar.

Una gran part de la població de Tel Aviv te un ritme de vida que pot recordar al de Barcelona. Totes dues són ciutats laiques, cosmopolites i modernes amb molta vida nocturna.

G.Y: Pots definir Israel amb uns quants adjectius?

H.P: Intens, amb molta energia, càlid, ric en experiències, ansiós, creatiu, acomplexat i amb pors, divers i complex en general.

Reunió de final de projecte entre els alumnes i en Hanoch

Una mica més d’informació sobre en Hanoch:

http://www.pivenworld.com/

Una mica més d’informació sobre el col·legi Bialik Rogozin:

Aqui podeu veure el documental guanyador d’un Oscar sobre l’escola: 

http://www.youtube.com/watch?v=Q9ISMrEvS_s

 

Podeu fer seguiment de les properes publicacions del blog a través de:

http://www.facebook.com/UnCatalaAIsrael

Aquí hi podeu trobar algunes fotografies que vaig fent d’aquest país:

http://www.flickr.com/photos/uncatalaaisrael/sets/

Cinema I: Festival de Cinema Jueu de Barcelona

dimarts , 5/06/2012

Aquest cop us parlo de coses que pasen lluny de mi i a prop de vosaltres. Una mica in extremis i amb molt de gust he tingut l’oportunitat d’entrevistar Daniela Rosenfeld, la directora de la 14a edició del Festival de Cinema Jueu de Barcelona, i un dels participants, Federico Szarfer, qui, juntament amb Daniel Wagensberg, presenta un curtmetratge titolat Beatle Jew. In extremis, degut a què avui mateix s’obre la 14a edició del festival que durarà fins al diumenge 10 de juny.

Daniela Rosenfeld és fotògrafa professional des de fa dues dècades i directora del FCJB des de l’any 2005. En Federico, nascut a Barcelona, ha estudiat comunicació audiovisual, cinema i televisió i participa de diversos projectes relacionats amb el món dels mitjans de comunicació i de l’audiovisual. Director de comunicació de la revista Mozaika, tècnic de so a programes radiofònics, operador de càmera a diverses filmacions i director d’altres curtmetratges.

Així doncs, us deixo amb aquestes veus que expliquen, acosten i conviden a compartir alguns trets de la cultura jueva a través d’un mitjà audiovisual com és el cinema.

Veus IV: Correspondència amb Daniela Rosenfeld


G.Y: Aquest any el Festival de Cinema Jueu de Barcelona fa 14 anys. S’hi ofereixen 13 filmacions durant cinc dies. A través d’aquests pel·lícules, quines realitats es desitja mostrar des del vostre projecte? Quina expectativa teniu de les experiències que s’enduguin les persones que hi assisteixin com a públic?

D.R: Volem mostrar la realitat actual de la cultura jueva i la seva interrelació amb la societat en general. Abastem tot el ventall de la cultura jueva. Per això el nostre lema és “Cinema obert de ment”. La nostra intenció és que la gent que s’apropi al festival pugui endur-se una idea més clara de què significa el judaisme en totes les seves accepcions.

G.Y: Es pot dir que el caràcter d’aquest festival de cinema és força crític pels continguts que presenta i, en relació a la seva identitat jueva, el podríem definir com a progressista, ja que entre d’altres fets es projectaran pel·lícules durant Shabat. Pots ajudar a comprendre als lectors des de quina base d’identitat es treballa?

D.R: El Festival és un projecte cultural i laic. No és un festival crític, més aviat diria que és compromès, no deixem de banda cap tema. La nostra idea és mostrar com durant segles els jueus hem sobreviscut en la diàspora, i hem mantingut una fructífera i rica relació amb les societats que ens han acollit. Volem mostrar la importància de la interculturalitat i de la identitat.

G.Y: Des de la meva experiència com a jueu laic nascut i crescut a Barcelona puc dir que hi ha un gran desconeixement a Catalunya del judaisme, no només de la religió sinó també de la cultura com a poble; probablement perquè hi ha pocs jueus a Catalunya. Si estàs d’acord amb aquesta reflexió et demanaria que em diguessis, respecte a aquesta qüestió, com fonamentaries l’èxit de la present edició del festival?

D.R: Crec que cada dia existeix un coneixement més ampli de l’existència de jueus a Catalunya i a Espanya en general. L’èxit, diria jo, que rau fonamentalment en què presentem la cultura jueva amb un llenguatge contemporani. En general es relaciona els jueus amb l’Holocaust o amb el conflicte, i la gent se sorprèn quan se li presenten altres temes, com la vida contemporània a Israel, l’homosexualitat, la vida jueva a la diàspora, etc. D’aquesta manera poden sentir-s’hi identificats.

G.Y: Hi ha alguna anècdota interessant per a explicar als lectors sobre alguna de les edicions anteriors del festival? I sobre la organització d’aquesta edició?

D.R: Com a anècdota o, millor dit, com a tret interessant, destacaria les projeccions que es realitzen a la Plaça de Sant Felip Neri. Fonamentalment perquè és un entorn meravellós i per la possibilitat de veure cinema a l’aire lliure en ple centre de Barcelona.

Imàtge de la Plaça de Sant Felip Neri durant la realització d'una edició anterior del festival.

Veus V: Correspondència amb Federico Szarfer

G.Y: Federico, junt amb Daniel Wagensberg, heu realitzat un curtmetratge que es projectarà el diumenge 10 de juny, últim dia del festival. Com vau prendre la decisió de fer aquest curtmetratge documental?

F.S: Des del principi ens hem pres la producció de Beatle Jew des d’un punt de vista molt experimental. El Dani va aparèixer un dia amb tot d’anècdotes del seu viatge per la República Txeca i un iPhone ple d’imatges. Jo vaig trobar que era una història que valia la pena portar-la a la pantalla i em va semblar que posar ordre a les imatges del Dani seria un repte molt interessant. És així com vam decidir que explicaríem aquesta història intentant fugir dels cànons acadèmics i ens vam posar a barrejar, sense cap tipus de pudor, els vídeos originals del Dani fets amb el mòbil, material d’arxiu de la família, metratge rodat especialment a Catalunya o, fins i tot, grans pel·lícules com The Golem o The Jazz Singer. Aquesta proposta experimental no ho podria haver estat pas sense el suport de la Revista Mozaika com a laboratori creatiu.

G.Y: Pots comentar-nos una mica la història de la família Antscherl? Heu enfocat el curtmetratge com una “travessia cap a la llibertat”. Quins diries que son els conceptes i fets que voleu copsar amb el vostre treball?

F.S: La família Antscherl no té cap tret que la diferenciï de qualsevol altra família jueva asquenazita que ha estat voltant pel món des de temps immemorials, amb les seves particularitats, els seus personatges més notables i les seves anècdotes sorprenents. És una família més, al cap i a la fi. Els Antscherl són una família jueva corrent del vell continent. Una saga erigida en les bases de la música clásica i errant fins que va aconseguir aposentar-se a Barcelona. En Daniel és ara qui es retroba amb les memòries dels seus avantpassats, a base de clics a Amazon i viatges low-cost per mitja Europa. Tota una declaració d’intencions en aquests temps de pessimisme.

Amb el nostre curtmetratge documental no hem volgut explicar grans gestes, simplement explicar una història d’una manera particular i sobretot amb molta passió. I és que la passió és el motor de qualsevol projecte creatiu; de fet, no puc concebre res que valgui la pena si no és fet des de la passió.

G.Y: Imagino que no ha estat una qüestió fàcil de treballar. He conegut històries molt dures de persones jueves que han decidit cercar el seu passat i les seves arrels familiars als països europeus on vivien. Quines han estat les més grans alegries i tristeses d’aquest projecte?

F.S: És precisament d’això del que volíem fugir, d’una història d’alegries i tristeses. Volíem allunyar-nos de les històries èpiques on al final el protagonista, després d’un sofert viatge, troba una joia que havia sigut de la seva besàvia víctima d’Auschwitz, mira al cel i li cau una llàgrima. A Beatle Jew volíem explicar la història d’un viatge real on no tot és èpic i no tota l’estona estem amb les emocions a flor de pell, un viatge real on també hi ha moments per a l’abatiment i la desídia i moments per a l’alegria, l’oci i la gresca.

 

Podeu consultar:

Aqui podeu accedir a la programació del festival: http://www.fcjbarcelona.org/

Aqui hi podeu veure el tràiler del curtmetratge d’en Federico i en Daniel: 

http://szarfer.com/index.php?/audiovisual/beatle-jew-el-ultimo-guardian-/

http://mozaika.es/Mozaika/Mozaika.html

 

Podeu fer seguiment de les properes publicacions del blog a través de:

http://www.facebook.com/UnCatalaAIsrael

http://www.flickr.com/photos/uncatalaaisrael/sets/