Dos catalans a Israel I

Les casualitats es donen de moltes maneres. En aquesta ocasió se n’ha donat una d’aquelles que succeeixen quan busques una cosa i en trobes una altra. Després de donar naixament al meu blog, sense recordar exactament l’adreça (web) vaig escriure a google “català Israel” i resulta que…n’hi ha un altre de català a Israel…és clar, n’hi deu haver més però jo no els conec…i no seran tants…

De ben segur me n’aniré trobant de maneres diverses i circumstàncies diferents però aquesta vegada ha estat força genuïna. El cas és que en Xavier Termens viu a Israel des d’ara fa uns trenta anys i fa un any aproximadament va començar un blog per al web de 3/24. Google m’hi va portar i vaig decidir posar-m’hi en contacte i fer-li arribar el link del blog.

Mentre ens coneixíem i parlàvem, vem decidir d’escriure un article junts però, un cop més, cedeixo la paraula a “l’altre”. Crec que hi ha molta gent en aquest país, nou per a mi, que hi treballa, hi viu, hi sent i hi construeix els seus projectes que tenen molt a dir. Tot i que jo també escriuré reflexions pròpies quan escaigui, fer entrevistes em sembla una manera molt propera i interessant de donar a conèixer una realitat, acostant-me a persones diverses que viuen aquesta terra de maneres molt diferents.

En Xavier, o Javiv tal i com el coneixen a Israel, és una d’aquestes persones. Tenim en aquesta ocasió el seu testimoni, el d’algú que va deixar una Catalunya molt diferent a la que avui dia existeix i que alhora va arribar a un Israel molt diferent al que avui dia és.

Te cinquanta anys, és psicòleg i treballa a l’àmbit de la educació. Actualment a un institut de psicologia educativa però en el passat també ha treballat per al ministeri d’educació assistint a nens i joves que patien traumes degut a les situacions conflictives que es donen a aquest país. També ha exercit la seva professió com a oficial de Defensa Civil durant molts anys en la vessant piscològica davant la població civil, tant àrab com jueva, inclosos soldats, per motius de trastorns d’estrès posttraumàtic

Veus II: Una trobada amb Xavier Termens:

Catalunya:

G.Y: Quina és la Catalunya en la que vas créixer, la que vas conèiexer i vas deixar per a venir a Israel?

X.T: La Catalunya de la por,de la vergonoya,del sentiment de vençuts especialment de petit durant els anys seixanta. Ja entrats els setanta això va anar canviant. Tenia un mestre de català andorrà qui de forma gaire bé clandestina em va ensenyar les bases gramaticals de la nostra llengua, els seus origens i la seva diversitat. Quan es va inagurar el primer aplec al barri de Les Corts a Barcelona l’any 1974 , vaig ésser invitat com alumne representant de la meva escola (Pare Manyanet) i per primera vegada vaig donar una conferència en català il·lustrant el que som com a poble. Per a mi va ésser una experìencia que em va marcar i a continuació vaig inaugurar amb el recolzament de la junta de pares del Pare Manyanet la primera revista en català del barri (“Nosaltres i el Món”). Amb les credencials de periodistes lliures vaig poder accedir amb els meus companys al més destacats esdeveniments de l’època, inclosos encontres informals amb jovent estranger (italià, francès). Es parlava aleshores de llibertat d’expressió i autonomia respectant la pluralitat espanyola.L’independentisme era un eufemisme d’unes poques minories. D’estudiant de psicologia vaig presenciar els canvis del començament dels vuitanta on es remarcava el dret d’esdevenir poble i nació dins el context d’una constitució lliberal espanyola. Van ésser els anys del cinema i teatre en català (recordo els “Comediants” en llurs representacions al barri Gòtic de Barcelona). Van ser els anys de poder gaudir de la meva cultura obertament, de poder examinar-me en català a la universitat. En síntesi, van ser anys d’esperança que em van deixar un bon gust de boca.

G.Y: I quina Catalunya imagines i/o conèixes a dia d’avui?

X.T: Una Catalunya espoliada, decebuda pels espanyols, posada a segon pla pels poders fàctics de l’estat amb la col·laboració d’una èlit política catalana gens representativa del sentir popular. Una Catalunya farta dels enganys, una Catalunya encaminada a una independència precipitada per la greu crisi econòmica del moment.

G.Y: De quines maneres has mantingut contacte amb Catalunya des de que vas fer instal·lar-te a Israel? Te’n sents a prop o lluny?

X.T: En primer lloc l’any 1986 quan s’establiren les relacions diplomàtiques Israel-Espanya, Catalunya va ser l’eix i jo hi vaig participar juntament amb el meu amic i periodista reconegut internacionalment Henrique Cymmerman (vam presentar junts un vídeo on es mostrava com van ser rebuts i integrats els etíops l’any 1984 durant el l’anomenat “Mivzà Moshè” respectant llurs característiques antropològiques i estils de vida). Viatges freqüents amb els meus quatre fills arreu de Catalunya, estades a la localitat de Tremp (Pirineu Lleidatà) on encara tinc casa pròpia i també a Begur (Girona-Costa Brava) on la meva família tenia una “Casa Gran” a l’estil de “Les Indies” (Cuba). Després contactes professionals esporàdics amb l’Associació “El Brot” que treballa en pro de l’ensenyament diferencial de nanos i nenes amb dèficits de l’aprenentatge. Més tard com a col.laborador de l’ARCCI(Associació de Relacions Culturals Catalunya-Israel) i ara com a col.laborador al blog del canal 3/24 (“Catalans pel món”) i a fòrums internacionals lligats al moviment independentista català com és el de “Catalans Abroad”. Crec sentir-me lluny geogràficament però proper gràcies a les xarxes socials com és facebook i twitter.

Israel:

G.Y: Quin Israel imaginaves abans de venir a instal·lar-t’hi?

X.T: Molt militant, socialment just, lluitador i orgullós d’haver esdevingut estat malgrat les vicissituds extremes del segle vint. Un Israel a la davantera del progrés, un Israel on l’educació i la cultura esdevenen el pilar d’una societat multicultural unificada per una identitat conjunta de passat i una religió plasmada en una concepció de la vida molt més integral que la cristiana.

G.Y: I quin és l’Israel que conèixes actualment, després de tants anys vivint-hi?

X.T: Encara tinc la fe del començament però està molt clar que veig les disonàncies internes, les divisions entre els diversos sectors de la població, un conflicte amb els palestins i per extensió amb el món àrab que no fineix mai.

G.Y: Hi has conegut més catalans a Israel? A més a més de mi, és clar…

X.T: No gaires. No hi ha de casals catalans a Israel. Un d’aquests catalans (el professor Figueres) és considerat un dels millors arqueòlegs a Israel.

G.Y: Treballes com a psicòleg en l’àmbit de la educació. Pots explicar-nos experiències genuïnes que t’ha permés viure aquest país tant particular a nivell demogràfic en la teva tasca professional?

X.T: Sí, he treballat vint anys pel Servei Psicològic Nacional (“Shefi”) al sud d’Israel i porto cosa de deu anys com a cap d’un institut privat lligat al ministeri de’educació israelià a la ciutat de Rishon Letzion (a les rodalies de Tel Aviv). He servit a més molts anys com a oficial de Defensa Civil en pro de la població jueva i àrab (al voltant de Bersheva-Neguev). La meva gran experiència ha estat el treball amb els colons de la Franja de Gaza i la participació activa en el desallotjament a l’any 2005. El més difícil per a mi va ser el trallat de tombes de gent que vaig conèixer en vida i van ser víctimes del conflicte amb Palestina fora de la zona on van viure i morir (amb motiu de l’abandonament dels poblats a l’anomenat “Gush Katif” a la Franja de Gaza).

G.Y: Pots comentar alguns dels moments més importants que has viscut en aquest país?

X.T: El moment més trascendent va ser l’assassinat del primer ministre Rabin a finals dels anys noranta. Va representar per a mi un trencament d’estructures mentals. Avui no veig en la militància de voluntarisme d’abans la forma d’aportar al meu entorn a Israel sinó la feina “ben feta” entorn la meva feina de psicòleg avaluador de transtorns i dèficits de l’atenció i l’aprenentatge. Sento que la meva vocació és l’eina i menys les idees i ideologies.

G.Y: Podries definir aquest país, Israel, amb uns pocs adjectius?

X.T: Intrigant,sempre dinàmic i canviant,viu i encara llum de la humanitat.

 

Finalment m’agradaria fer referència a la pregunta que va fer-li Henrique Cymerman a una entrevista que va oferir a La Vanguardia el vuit de gener del 2009 (traducció pròpia del castellà):

H.C: ¿Veus possible que algun dia treballis a Gaza com a psicòleg de nens palestins? Està a deu minuts de la teva casa…

X.T: De la mateixa manera que vaig treballar durant anys per al consell regional dels colons de la franja de Gaza i, donat el fet que conec la infraestructura local, m’encantaria aportar-hi la meva experiència per a tractar els traumes dels nens palestins. Estic segur de que algun dia podré fer-ho”.

 

Podeu consultar:

http://blogs.324.cat/catalanspelmon.php?catid=2422

http://www.lavanguardia.com/internacional/20090108/53612890491/los-ninos-nos-preguntan-cuando-acabara.html

 

Podeu fer seguiment de les properes publicacions del blog a través de:

http://www.facebook.com/UnCatalaAIsrael

http://www.flickr.com/photos/uncatalaaisrael/sets/

9 comentaris

  • Daniel Yacubovich

    10/05/2012 17:11

    Estupendo Gabi!!!

  • Joan Soler Gaztambide

    10/05/2012 22:10

    Genial Gabi, ya tengo ganas de la próxima publicación

  • Lidia

    11/05/2012 1:13

    Que pena Gabi, que no entienda el catalán. Solo me alegro que entren en tu blog y te lean, adelante!!!!!!!!!

  • Xavier Martín i Arruabarrena

    11/05/2012 10:39

    Gabi, gràcies per la teva sinceritat en les respostes… i el teu esperit emprenedor!
    Un exemple per a molts gent ‘instal·lada’ i sense horitzons… Forta encaixada! XAVIER

  • eloi torns

    12/05/2012 12:35

    m’encanta saber de tu … i més de la feina que realitzes amb aquest afany de comunicació plasmant les realitats del nostre món … ets un “crack” .

  • Marc Corbera M.

    15/05/2012 12:52

    Un bon article, felicitats.

  • Manel

    15/05/2012 15:19

    Agradable sorprès per aquesta interessant l’entrevista del meu amic “virtual” Xavier de Catalans Abroad

  • Capità Haddock de Hasbara-ts!!!

    28/05/2012 17:53

    L’enhorabona per aquest blog i per l’esperit d’iniciativa que demostres, Gabriel. I una forta abraçada a Xavier Termens!

  • Christi Cerdà

    05/06/2012 20:42

    Jo també sóc catalana i visc a Israel!!! I en conec com 5 o 6 més…

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús