Dos catalans a Israel II: Les paradoxes de la crisi i la Sarah.

Resulta una mica paradoxal el fet que ara fa tres setmanes, quan vaig penjar l’anterior publicació al blog, expliqués les voltes que dóna la vida, la manera com es donen les casualitats i decidís titular aquell post “Dos catalans a Israel”. En aquell moment no imaginava que la següent publicació seria a una catalana. Avui parlem d’una vida molt diferent. Els motius que van portar en Xavier a venir a Israel ara fa trenta anys van ser de caire ideològic, empès per una forta empatia cap a aquest país. La Sarah Rodríguez hi ha arribat fa poc empesa pel vent que bufa, el de la crisi i les retallades, que afecta, com diu ella, els seus companys de professió i, jo afegeixo, molta gent d’altres professions.

Casualitat?, sí, però molt comprensible tenint en compte el moment que passa Catalunya. Causal pels motius, casual pel lloc… ja que no deixo de pensar que de catalans n’hi ha pocs aquí. La Sarah te 31 anys, va marxar de l’Hospitalet i actualment viu a Kyriat Tivon, situat en un turó a les afores de la ciutat de Haifa, a la costa del nord d’Israel. Treballa en un laboratori que pertany a la Universitat de Haifa, on hi passa moltes hores i, per tant, no té gaire temps per a aprendre l’hebreu; però, dos anys de projecte són llargs.

M’agrada dir el nord, el sud, el centre… ja que del centre al nord, amb autobús hi ha una hora, i sempre tinc la sensació que no puc haver anat prou lluny com per a deixar d’estar en una mateixa ubicació relativa; però el país és petit i la costa molt curta. Haifa és una ciutat interessant, hi conviu població jueva i àrab i s’hi troba la seu mundial d’una religió monoteista poc coneguda, el bahà’í, originària d’Iran.

Aquesta és una fotografia panoràmica de la ciutat de Haifa. Els jardins que s'hi veuen en primer pla són els voltants del temple bahà'í.

Veus III: Una trobada amb Sara Rodríguez

G.Y: Ara fa un any i mig vas marxar amb destinació Compiègne, França, i des d’allà vas trobar una feina a Israel. Fa dos mesos t’hi has instal·lat amb vistes a quedar-t’hi dos anys. Que t’ha portat a sortir de Catalunya? Que t’han aportat les experiències a l’exterior fins al moment present?

S.R: Jo sóc biòloga i em dedico a la recerca. El fet que jo hagi sortit de Catalunya, lamentablement no és només una cosa meva, sinó que molts dels meus companys de professió es troben en la mateixa situació que jo. Les retallades en investigació fan que molts de nosaltres busquem oportunitats en altres països: o emigrar o quedar-te a casa sense feina. Però dintre d’aquesta situació, la veritat és que em considero una persona afortunada ja que les meves experiències a l’exterior han sigut i són molt gratificants, tant a nivell professional com personal. Mudar-me de Catalunya a França i de França a Israel, tres països amb tres realitats tan diferents ha fet que hagi entrat en contacte amb altres cultures, religions i formes de vida. Intentar comprendre tot això m’ha enriquit molt. També he d’admetre que ha fet canviar una mica la meva escala de valors. I considero que encara em queda moltíssim per aprendre, això només acaba de començar!

G.Y: Com has arribat a Israel? Quin és el projecte que t’ha portat a decidir venir-hi per un període de dos anys?

S.R: A França, vaig anar-hi a treballar un any. Per les característiques del contracte que em van fer, era impossible que em renovessin. Així que em vaig posar a buscar feina i vaig trobar una oferta en la que demanaven algú exactament amb la meva experiència com a especialista en qualitat d’aigües. Més concretament, jo em dedico a la detecció de bactèries patògenes i és exactament això el que he de fer en el laboratori que ara treballo. A més, és un projecte interessant perquè no som l’únic laboratori que participa en el projecte, sinó que també hi participen un laboratori alemany i un a Palestina. I que siguin laboratoris d’aquest tres països no és casualitat, sinó que el projecte està finançat per la fundació alemanya DFG (German Research Foundation) que afavoreix els projectes en els que hi participin científics alemanys, palestins i israelians amb l’objectiu de fomentar la pau i el desenvolupament a l’Orient Mitjà.

G.Y: Quines van ser les teves primeres reflexions sobre la possibilitat de emprendre aquest projecte? Quina noció tenies d’aquest país? Quin ha estat el contrast entre les teves nocions prèvies i les teves primeres impressions des de l’arribada?

S.R: La primera reflexió la vaig fer quan vaig trobar l’oferta de feina. Vaig pensar: “Una vegada que trobo una feina perfecta per mi… i ha de ser a Israel!” Així que ja pots veure que les nocions que tenia d’aquest país no eren massa positives! Les úniques imatges que em venien al cap eren de guerres, conflictes, opressió… Abans de venir vaig decidir trobar gent a Barcelona que m’expliqués una mica més com és Israel. I vaig parlar amb un noi mexicà que havia viatjat per Israel durant un mes, una noia israeliana que estava de viatge a Barcelona i un noi israelià que hi viu. I aquestes converses em van tranquil·litzar molt. Tres persones completament diferents amb visions també diferents d’un mateix país, però que em van fer veure que jo anava molt equivocada. Així que vaig decidir venir amb la ment ben oberta… I em vaig trobar un país ple d’història i ple de gent acollidora. És clar que el conflicte existeix i no és pot ignorar, però Israel és molt més que això.

 G.Y: Tens alguna anècdota per a mencionar sobre el que t’ha succeït des que ets aquí?

S.R: Sí que m’he trobat en situacions curioses. A la feina, per exemple, tinc problemes per comprar segons quins productes perquè els he d’adquirir a l’estranger i no me’ls volen vendre perquè sóc a Israel i ho consideren perillós. Potser es pensen que aquí tothom vol fer bioterrorisme. Per fer les reunions amb la gent del laboratori Palestí, és tot un exercici de logística, ja que ells han de demanar permís per entrar a Israel. I pels companys israelians del meu laboratori no és massa segur anar a Palestina. Així que les reunions les fem a Jerusalem i amb els membres del projecte que podem.

El tema exèrcit aquí és impressionant i és motiu d’ anècdotes: anar amb autobús i demanar-li al soldat que mogui l’arma per deixar-te passar, no és una situació rara. Recordo la primera vegada que vaig passar-me una nit sencera escoltant passar avions. Vaig acabant mirant-me tots els diaris a veure si passava alguna cosa… però no, només eren maniobres d’una base que hi ha a prop. Ara ja m’hi estic acostumant.

I és inevitable viure alguna experiència religiosa. La primera va ser quan vaig anar amb una amiga a Haifa i a l’autobús vam conèixer una dona molt agradable dels EEUU. Portava tres mesos viatjant per Israel i ens va donar molts consells per fer turisme. Però al final la situació va canviar totalment i va passar d’explicar-nos els seus viatges a explicar-nos tots el miracles que havia viscut. El més important va ser quan Jesús li va curar d’una malaltia incurable… i va acabar abraçant-nos i recitant una oració per les nostres ànimes de biòlogues atees al bell mig del carrer.

G.Y: Israel és l’únic estat jueu al món, i, tot i que no tota la seva població és practicant sinó que els estrictament practicant són una minoria, el seu caràcter nacional, la seva cultura i les seves tradicions estan assentades sobre la història del poble i sobre el judaisme. Com et sents aquí com a catalana, no jueva, en un país de jueus?

S.R: En general em sento còmoda. Al principi estava una mica confosa i patia perquè no volia fer res que resultés ofensiu per a ningú. Em preocupava especialment el tema del menjar casher ja que és un moment en el que et trobes dins una situació molt quotidiana i sentia que no l’acabava de controlar. Però a la gent, quan sap que no ets jueva, els agrada explicar-te les coses, les tradicions, la història… així que poc a poc em va resultant tot més familiar. Una cosa que em crida l’atenció és que de primeres tothom és pensa que sóc jueva. Quan dic que no, la pregunta immediata és… i llavors, què t’ha portat a Israel? I t’ho pregunten per que troben increïble que algú que no sigui jueu pugui estar interessat en venir a viure aquí. Llavors te n’adones que són conscients de la visió negativa que tenim d’Israel a l’estranger. I estan completament resignats.

G.Y: Des de la teva arribada, ara fa poc més de dos mesos has tingut l’oportunitat de viure moltes dates molt importants en aquest país: Pèssakh, els memorials de l’holocaust i dels soldats. Com les has viscudes tot just aterrar?

S.R: La veritat és que van ser uns dies de moltes experiències noves. Durant Pèssakh em vaig emocionar molt perquè el propietari del meu pis de lloguer em va convidar al sopar amb la seva família. I la veritat és que vaig apreciar molt tenir l’oportunitat de compartir aquests moments tan especials per ells. Els memorials em van impressionar moltíssim. Són dies en els que tot el país, de forma massiva, se centra en les cerimònies, que son molt emotives. Va ser en aquells dies quan vaig viure per primer cop el patiment del poble jueu.

G.Y: Per on passen els teus projectes de futur? Tens intenció de tornar a Catalunya o de seguir fent camí i experiència per altres llocs? Com mantens el contacte i les relacions personals i professionals? Com fas per a sentir-te a prop de “casa”?

S.R: Ara mateix no penso en la possibilitat de tornar a casa perquè em queda molta feina a fer aquí. Sí que m’agradaria tornar, perquè trobo molt a faltar la meva gent. Però sincerament, no sé quan podrà ser. No descarto ni passar més temps aquí, ni fer experiència en un altre país. Tot es veurà al seu temps. Per mantenir el contacte faig servir internet. En les relacions professionals em decanto més pels correus electrònics. Amb la família em comunico bàsicament per Skype. I amb els amics faig servir molt el Facebook. És la forma que tinc d’interactuar amb ells i sentir-m’hi més a prop. Procuro invertir el màxim de temps que puc en això perquè és molt important per a mi mantenir viu el contacte.

G.Y: Pots definir Israel amb uns quants adjectius?

S.R: La veritat és que no puc definir Israel amb pocs adjectius, però si he de triar-ne alguns, potser serien: acollidor, fascinant i enormement complex, ja que et trobes les històries de la vida quotidiana de la gent barrejades amb un dels conflictes políticoreligiós amb més difícil solució.

Panoràmica des de Tivon, lloc de residència de la Sarah

Una mica més d’informació sobre la Sarah:

http://www.linkedin.com/pub/sarah-rodr%C3%ADguez/3a/73a/87b

La fotografia de Haifa ha estat presa per la Sarah Rodríguez.

La fotografía de Tivon, on hi apareix la Sarah, ha estat presa per la seva companya del laboratori, Rainee Caczorowski.

 

Podeu fer seguiment de les properes publicacions del blog a través de:

http://www.facebook.com/UnCatalaAIsrael

http://www.flickr.com/photos/uncatalaaisrael/sets/

10 comentaris

  • Silvia Japkin

    03/06/2012 11:50

    Muy bueno Gabi, felicitaciones! interesante ver como se “abre la cabeza” a nuevas formas de ver cuando se cambia de lugar, espacio. Siempre enriquecedor.

  • Joan Barba

    03/06/2012 16:39

    M’encanta trobo que ens atrevim molt a jutjar, tenint en compte el que diuen els altres o els medis de comunicació, els guals sabem tots que estan bastant podrits. Es necessari que hi hagi gent que es dediqui a fer critiques constructives i no destructives del que passa en aquest mon. Et desitjo molta sort i que segueixis donant-nos un punt de vista critic de les coses!!!!! Fins aviat.

  • Daniel Yacubovich

    03/06/2012 17:02

    Gabi adelante con estas crónicas que son interesantes.

  • Joan Puy

    03/06/2012 20:06

    Bona entrevista Gabi, segueix així! Pensa que ens estas obrint una finestra cap a un país sense els clàssics estereotips i aixó a l’era de la manipulació de l’informació no te preu. Salut!

  • Xavier Martín i Arruabarrena

    04/06/2012 11:23

    Moltes gràcies Gabi!
    Crec que les teves cròniques podem trencar molts malentesos… Segueix!

  • Pedro Navadijo

    04/06/2012 12:47

    He de dir que admiro aquesta xiqueta. Ha tingut que adaptar-se a la difícil situació laboral i no ha dubtat a anar-se`n lluny de la seva gent. Crec que lo que molts catalans no tenim a ella li sobra, té un par de collons i ganes de menjar-se el món. Petons Sara i gràcies per ser la meva amiga ¡¡¡¡ Visca L’HOSPI¡¡¡

  • Dudy

    04/06/2012 22:59

    Bien Gabi!!!

  • Christi Cerdà

    08/06/2012 23:51

    Hola,

    jo fa una mica més de 2 anys que visc a Israel, també per raons de feina. No estic d’acord amb el comentari de la Sarah que la gent se sorprengui perquè viu aquí sense ser jueva. No és per la imatge que es té a fora d’Israel, perquè aquí s’estan confonent ambdós termes, israelià i jueu, i aquesta confusió fa molt de mal. Les crítiques que es fan a fora d’Israel es fan a aquest estat, no als jueus, siguin aquests una religió, una cultura, una raça… sigui quina sigui la definició que es triï. Clar que hi pot haver un capullo que parla malament dels jueus, però a casa nostra l’antisemitisme mira cap a l’àrab, que també és semita, el “moro”. A continuació hi ha el gitano, el “sudaca”, el “negrata”… Però és que el jueu no crida l’atenció i no és un exemple d’immigrant pobre, com la majoria dels que he citat, amb l’excepció dels gitanos.

    Jo interpreto més aviat la sorpresa dels israelians sabent que els no jueus estem aquí com una acceptació de la dificultat de les condicions en què viuen. Aquest no és un país fàcil i què hi vens a fer, si no tens arrels culturals o religioses? Entre d’altres coses, perquè els no jueus no tenim dret a viure aquí, si no és perquè estem emparellats o amb un contracte de treball, i aquests darrers casos són comptats, perquè quasi sempre pot haver un jueu, a qualsevol lloc del món, capacitat per a fer la mateixa feina que fem nosaltres (com no siguem uns lumbreras totals). I els jueus tenen assegurat el dret al retorn, o sigui que poden adoptar la nacionalitat i tots els avantatges que això comporta. Així de fàcil. Llavors, si no hi tens lligams i no t’ho posen fàcil, com és que hi estàs?

    També és cert que aquest sentiment sol venir acompanyat d’un altre de simpatia, respecte, admiració… digueu-li com vulgueu per voler viure entre ells. Jo mai no m’he sentit mal tractada per no ser jueva, més aviat el contrari.

    I ja està, ja he dit la meva. Shabbat shalom lekulam.

  • Eduardo Wachs

    12/06/2012 14:43

    Hola gabi! Muy buenas las entrevistas! A la primera llegué por gal y a ésta por silvia. Seguiremos siguiéndote… Apa noi!

  • Marc Corbera

    05/12/2012 22:30

    Bon article, curiós, i simpàtic, felicitats.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús