Art i pedagogia I: Hanoch Piven a l’escola Bialik Rogozin

En Hanoch Piven és un caricaturista molt particular. Tal i com ell diu, va crear el seu propi llenguatge. Això va passar quan vivia i estudiava als Estats Units, on va arribar a publicar a algunes de les revistes més reconegudes a nivell internacional. Ha retratat grans figures de diversos àmbits com són la cultura, l’esport o la política.

Alguns dels tretrats de Hanoch Piven.

En Hanoch ha viscut els darrers anys a Barcelona, on vaig tenir la oportunitat de conèixer-lo, tot i que en la present ocasió m’hi he trobat a Israel. Ell va néixer a l’Uruguai i va venir a Israel quan encara era un nen.

D’altra banda, val a dir que l’entrevista que faig en aquesta ocasió per al bloc està centrada en un projecte molt particular que en Hanoch ha dut a terme, un taller amb nens i nenes de l’escola Bialik Rogozin. D’aquesta escola en vaig tenir informació per primer cop durant l’any passat, quan estudiava a UPF un màster en polítiques d’immigració. El meu pare va llegir a la premsa sobre aquest col·legi i em va avisar per tal que me n’informés. La qüestió és que l’any passat se’n va fer un documental guanyador d’un Oscar. És una escola única en relació a la composició demogràfica de l’alumnat, única en currículum acadèmic i única en relació a les energies que, tant professors com alumnes, posen en el projecte.

Quan vaig arribar a Israel i vaig assabentar-me de què en Hanoch estava realitzant un projecte artístic en el marc del col·legi no vaig dubtar en dir-li que m’agradaria acostar-m’hi i tenir l’oportunitat de conèixer el centre i alhora poder veure el projecte que estava duent a terme.

La darrera setmana he tingut oportunitat d’anar al que ha estat l’últim de deu tallers artístics amb deu artistes diferents. La clausura del projecte per al present curs la va fer el propi Hanoch. Amb els nens, que hi assisteixen voluntàriament, vam veure un seguit de fotografies de les diferents activitats que havien fet durant el curs, incloent graffiti, fotografia, dibuix o collage. Tot seguit en Hanoch va fer amb ells el taller de caricatures amb “coses”, la tècnica que ell utilitza per a desenvolupar la seva obra professional. Va ser una gran experiència per a en Hanoch, per als nens i nenes i, ocasionalment, per a mi.

Veus VI: Una Trobada amb Hanoch Piven


G.Y: Pots definir una mica el caràcter de la teva obra i el caràcter del col·legi Bialik Rogozin?

H.P: Sóc un artista en un projecte en el que les coses van succeint. Si bé vaig desenvolupar un llenguatge molt inusual que va fer que la meva carrera artística tirés endavant de manera ràpida, vaig començar en un espai molt més limitat, el de la il·lustració. A Israel, especialment, el meu àmbit de treball ha crescut fora de la il·lustració, com per exemple dins l’àmbit educatiu. Així va ser com vaig arribar a treballar amb l’escola Bialik Rogozin.

Aquest era un col·legi de barri. El barri és de classe baixa amb població treballadora. Després d’un parell de canvis que es van fer a la gestió de l’escola i amb l’arribada d’una nova directora fa uns set anys, es van unir dues escoles, Bialik i Rogozin. Hi ha molts nens de cases amb pocs recursos de classe treballadora, fills de treballadors estrangers que viuen aquí, alguns tenen molts problemes, refugiats, nouvinguts. Un gran percentatge de l’alumnat te problemàtiques serioses més enllà de la seva realitat educativa.

Hi ha nens de quasi cinquanta països. Això s’explica, en primer lloc, per les característiques demogràfiques del barri, però a més a més, degut al currículum acadèmic del centre. Es tracta d’una escola preparada per a atendre les necessitats de nens i nenes d’altres orígens nacionals. A l’escola hi ha cursos d’hebreu per a nouvinguts, per exemple.

G.Y: Com vas conèixer i entrar en contacte amb el col·legi Bialik Rogozin?

H.P: El col·legi Bialik Rogozin va ser apadrinat per un comitè de voluntaris, el president del qual és Yosi Vardi. Yosy és el “padrí” de la indústria hight-tech i va atreure molta gent que coneix a participar de forma voluntària al projecte de l’escola. Jo vaig impartir alguns tallers en diversos esdeveniments corporatius que ell va realitzar en l’àmbit empresarial. Ell em va presentar la gent de l’escola i, fa dos anys, vaig fer-hi un taller d’un dia sencer. Va ser llavors que vaig conèixer el projecte. Aquell dia m’ho vaig passar genial, em va encantar l’escola i sempre la vaig recordar com un espai interessant i càlid. Molt acollidor per als estudiants.

Quan l’any passat vam decidir venir de Barcelona a Israel amb la meva família, em va semblar que, com que tinc una filla que no parla hebreu, l’escola Bialik Rogozin era un entorn molt adequat per a què ella pogués aprendre la llengua. Al contactar novament amb l’escola i conèixer el nou director me’n vaig adonar que no hi havia gaire espai per a la creació artística a la escola. Vam passar estones parlant sobre possibles maneres d’introduir-hi aquests espais. La idea era utilitzar l’art com a mitjà de comunicació no verbal, especialment en una escola en la que molts estudiants no parlen bé l’hebreu i també, tenint en compte que tots aquests nens i nenes tenen diverses sensibilitats visuals, era interessant veure si d’alguna manera, a través de l’art, podíem comprendre el seu “idioma” visual ja que no podíem recórrer, en algunes ocasions, al llenguatge verbal. Va ser llavors quan vaig oferir acostar al col·legi un seguit d’artistes per a què oferissin tallers com a voluntaris.

El director de l’escola era un actor professional, un ex-actor que, de fet, tenia el seu propi interès en introduir més art al currículum acadèmic. En aquest sentit la nostra connexió va ser molt bona.

 

G.Y: Aquest projecte es aplicable com a model a altres centres?

H.P: Jo duc a terme un projecte a Espanya amb mestres d’escola. S’ha fet a Granada, Madrid, Sevilla, Alacant, Màlaga, Bilbao i Barcelona, entre d’altres ciutats. És un projecte inclòs en el marc del programa “Educar-Pegar-Volar” finançat per la companyia Pritt. La idea d’aquest projecte és, novament, oferir l’art com a eina educacional i educativa. Òbviament el taller és molt aplicable perquè és un model de comunicació. Aquest taller te dues coses importants. La primera és que és molt fàcil crear rostres i figures amb objectes, qualsevol ho pot fer. La segona és que cada objecte té un significat i, per tant, cada objecte que utilitzem ens permet dotar de significació els resultats del nostre treball. Els objectes ens permeten explicar coses mitjançant el seu ús.

Entre aquests dos projectes hi ha una diferència important. A Espanya he treballat a l’àmbit educatiu a través dels meus propis tallers mentre que al col·legi Bialik Rogozin hi han participat tot un seguit d’artistes diferents amb tècniques i tallers propis.

G.Y: Ha estat fàcil aconseguir la implicació dels artistes voluntaris? En aquest sentit es torna més genuí el projecte?

H.P: Per un cantó s’ha de dir que el col·legi ha captat molta presència a Israel i ha cridat l’atenció de molta gent que se sent motivada per participar-hi d’alguna manera. El tema dels treballadors estrangers aquí a Israel és una espècie de litmus test, o A o B. En aquest sentit es pot trobar molta gent que diu que Israel és un país jueu, que és important que hi hagi una majoria jueva i que aquest estat és la casa dels jueus encara que hi hagi població no jueva. Creuen que Israel no està preparat per a rebre gent estrangera. Principalment els partits de dretes mantenen aquest tipus de discurs.

Per l’altre cantó, sabent que hi ha una gran opinió intolerant cap als treballadors estrangers i els seus fills, hi ha hagut una forta reacció de recolzament social dins de determinats segments de la societat israeliana que volen protegir aquesta gent i els seus fills. Gent que opina que mentre estiguin aquí s’ha de protegir i defensar els drets d’aquestes persones treballadores, i dels seus fills.

A mi personalment, des que vaig saber que existia l’escola, em va semblar molt important que existís i que oferís possibilitats per a mantenir una vida digna a Israel a aquesta població. Em sembla que hi ha molt d’espai a Israel i no només per a aquells que hi han estat amb anterioritat.

Amb l’ “onada d’entusiasme” per a ajudar el col·legi va ser molt fàcil demanar als artistes que ajudessin com a voluntaris. La veritat és que és molt gratificant perquè, en general, els nens saben apreciar el que els dones ja que no tenen constantment tantes activitats. Al sistema educatiu actual, els nens es passen el noranta per cent del temps avorrits i, especialment, els nens als qui els resulta difícil comprendre un idioma o els que obtenen mals resultats a l’escola. Les escoles no acostumen a tenir gaires espais per a la llibertat d’expressió ja que acostumen a tenir currículums acadèmics molt concrets per a acomplir.

Per als nens, en una escola amb tantes realitats socials problemàtiques, és molt gratificant i saben apreciar molt quan algú famós, encara que ho sigui només dins del seu poble, s’acosta a oferir-los alguna ajuda. A vegades n’hi ha prou amb què un sol nen tingui una connexió amb l’artista per a que aquest senti la gratificació de realitzar el taller.
N’hi ha prou amb posar uns quants colors damunt d’una taula per a alimentar la seva voluntat de treball creatiu. En el nostre cas han treballat molt i han produït molta obra.

G.Y: Pots parlar-nos una mica del teu vincle amb Barcelona?

H.P: Jo he viscut a quatre països, m’agrada provar i estar a llocs nous. A Barcelona hi he tingut un projecte maco amb TV3, treballant al programa infantil “Una mà de contes”.

Després d’haver-hi passat deu anys de la meva vida i d’haver-hi educat els meus fills, és una ciutat que forma part de la meva vida i sempre ho serà. Hi ha alguna cosa similar, familiar, encara que alhora molt diferent, entre Barcelona i Tel Aviv. Tenen similituds en relació al seu caràcter de ciutats mediterrànies. A les dues ciutats s’hi pot sentir una certa informalitat, són dues ciutats amb una gran influència i presència de l’àmbit cultural, tenen algunes olors, vents, llums que fan recordar l’una a l’altra. Són sensacions que fan recordar.

Una gran part de la població de Tel Aviv te un ritme de vida que pot recordar al de Barcelona. Totes dues són ciutats laiques, cosmopolites i modernes amb molta vida nocturna.

G.Y: Pots definir Israel amb uns quants adjectius?

H.P: Intens, amb molta energia, càlid, ric en experiències, ansiós, creatiu, acomplexat i amb pors, divers i complex en general.

Reunió de final de projecte entre els alumnes i en Hanoch

Una mica més d’informació sobre en Hanoch:

http://www.pivenworld.com/

Una mica més d’informació sobre el col·legi Bialik Rogozin:

Aqui podeu veure el documental guanyador d’un Oscar sobre l’escola: 

http://www.youtube.com/watch?v=Q9ISMrEvS_s

 

Podeu fer seguiment de les properes publicacions del blog a través de:

http://www.facebook.com/UnCatalaAIsrael

Aquí hi podeu trobar algunes fotografies que vaig fent d’aquest país:

http://www.flickr.com/photos/uncatalaaisrael/sets/

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús