Literatura II: Anna Garcia Nuñez. Periodista a Jerusalem.

L’Anna Garcia Nuñez neix a Barcelona l’any 1965 i arriba a Israel l’any 2009. És periodista tot i que les experiències i els tombs a la vida l’han portada a escriure alguns llibres. L’últim ha estat publicat a començaments d’aquest any: “Orgullosas y asfixiadas. Mujeres que abrazan o huyen del judaísmo ultraortodoxo”.

Aquest llibre és, com el defineix l’Anna, una llarga aventura periodística. Incorpora qüestions de gènere pròpies de les comunitats jueves més ortodoxes, problemàtiques religioses i polítiques degudes a la divisió entre el món religiós i el món laic a la petita societat israeliana.

Ens acosta a la visió d’una periodista catalana sobre la realitat tan particular de la societat ultraortodoxa. Ho fa a través de la seva tasca de recerca i del seu acostament a aquestes comunitats que semblen tan tancades degut a l’enorme distància que mantenen respecte a les pràctiques quotidianes d’altres comunitats laiques o religioses.

He de dir que, a títol personal, m’encanta el nom del llibre. Em sembla que diu molt sobre la realitat que s’hi descriu però, a més a més, serveix per a definir les posicions duals a les que les realitats socials que no ofereixen matissos situen a les persones: orgulloses o asfixiades.

Aquí us deixo amb unes paraules que l’Anna va oferir al diari Aurora, un diari publicat en castellà a Israel durant el mes de Març d’aquest any “Poco a poco, sin prisas, voy descubriendo, porque yo así lo siento, que detrás de esa imagen homogénea hay una comunidad llena de matices, compleja, dinámica, cerrada, vibrante y que no deja de mirar al pasado. Descubro que las mujeres son el pilar de esta sociedad, mujeres fuertes, como los olivos, que salen a trabajar fuera de casa si es necesario mientras sus maridos se rompen las cejas profundizando en los textos sagrados durante casi toda su vida. Y en el factor femenino se centra el libro”. Així doncs, coneixent una mica les inquietuds que van moure l’Anna a endinsar-se en aquest projecte, us deixo amb aquesta entrevista.

 

Veus VII: Una trobada amb Anna Garcia:

G.Y: A les darreres entrevistes a catalans hem vist els camins que han portat en Xavier i la Sarah a Israel; motius i moments molt diferents. Tu ara ja fa dos anys que vius a Israel, sobre quina base vas decidir venir-hi? Quins projectes t’empenyien?

A.G: Vaig arribar a Jerusalem perquè el meu company, Albert Elfa, va substituir al Pepe Garriga com a corresponsal de TV3 al Pròxim Orient.

G.Y: Vull fer-te una pregunta que vaig fer a la Sarah. Quina noció tenies d’aquest país abans d’arribar-hi? Quin ha estat el contrast entre les teves nocions prèvies i les teves primeres impressions des de l’arribada?

A.G: Fins al juliol de 2009, no havia tingut cap contacte amb aquesta terra, així que va ser molt interessant l’aterratge perquè tot estava obert, era com un començar de zero, tan a nivell personal com professional. T’has d’adaptar doncs a una nova terra on hi viuen dues comunitats. Va ser un temps d’aprenentatge, érem com esponges, amb moltes ganes d’aprendre i d’entendre.

G.Y: Recentment vas publicar un llibre “Orgullosas y asfixiadas. Mujeres que abrazan o huyen del judaísmo ultraortodoxo” on tractes la realitat de quatre dones religioses ultraortodoxes, amb diferents orígens, vivències i percepcions de la religió i, encara més important, del seu rol dins del món religiós. Pots comentar-nos la forma en què has enfocat aquest projecte?

A.G: “Orgullosas y asfixiadas” és una llarga aventura periodística que té com a punt de partida l’afirmació d’Ilan Greilsammer, de la Univeristat de Tel Aviv. Greilsammer va dir que de totes les fractures de la societat israeliana la més greu és la que separa el món religiós del món laic. Aquesta afirmació em va llançar a un viatge, totalment desconegut a la nostra societat, centrat en una comunitat, la “haredim” (els temerosos de Déu), també coneguda com la societat de l’estudi i que es guia per l’Antic Testament. Una societat que mira contínuament al passat però que fa seu el que li interessa del món modern, com el telèfon mòbil i internet, això sí, amb restriccions.

I m’he centrat en el món femení perquè en la comunitat haredi hi ha una clara separació de sexes des que nens i nenes són petits. I a cada sexe li correspon una línia educativa diferent. Les noies acostumen a tenir una educació més àmplia que els nois perquè elles no estan obligades a l’estudi exhaustiu de la Torà, la seva missió és una altra, que passa per formar una família, educar els fills més petits en el camí de la Torà i facilitar que els seus marits estudiïn a temps complert, si això és possible. I si l’home ha de treballar, acostuma a fer-ho a temps parcial, perquè el seu objectiu és l’estudi. I mai no s’arriba a estudiar prou, pensen els haredim. Les dones són el pilar d’aquesta societat, són respectades però tenen molt clars els seus límits.

A més, no estem parlant d’una comunitat petita, ja que les famílies acostumen a ser nombroses, i per tant la seva presència en l’escena social i política d’Israel és cada vegada més patent, especialment a Jerusalem on la religió es viu amb molta intensitat. Tinc clar que si hagués viscut a Tel Aviv no hauria pogut escriure aquest llibre. A Jerusalem, els haredim representen el 25% de la població. Però cal saber que no tots els pietosos presenten un mateix patró de comportament. No és doncs una comunitat homogènia, com tampoc ho és la societat israeliana.

A més, la seva presència a la Knesset (parlament israelià) és important perquè els haredim tenen clar que necessiten poder polític per protegir i avançar en els seus interessos.

G.Y: Ens pots explicar com et vas acostar a aquesta realitat tant a nivell personal com professional?

A.G: Tot just un mes després d’arribar a Jerusalem per primera vegada, vaig anar a Mea Shearim, el barri ultraortodox per excel·lència. Encara tenia al cap la imatge d’homes vestits de negre i dones modestes amb perruca que havia vist a un barri de Nova York anys enrere. I vaig voler saber què hi havia darrere d’aquesta imatge, entendre una comunitat plena de matisos, que avui dia juga un paper important en l’agenda política d’Israel.

A la Raquel, de Madrid, i a la Jana, de Barcelona, hi vaig arribar a través d’un contacte. A la Sarah la vaig veure per primera vegada en un documental: “Black bus”. La directora d’aquest documental em va facilitar el seu telèfon. I a la Judith hi vaig arribar a través de la seva filla Tamar.

La Raquel i la Jana són les “orgulloses” de ser on són, dins de la comunitat més ortodoxa, i la Judith i la Sarah són dues israelianes nascudes dins de la comunitat que se’n van anar perquè se sentien “asfixiades”.

Van ser dos anys d’investigació, bàsicament d’escoltar i preguntar, d’intentar entendre a la comunitat jueva més pietosa amb tot el respecte del món. Una societat totalment desconeguda a casa nostra. Va ser també una aventura personal increïble.

G.Y: Entenent que s’han creuat diverses identitats, tant nacionals com religioses i culturals, com ho has fet per a gestionar l’acostament a les quatre dones amb les qui has treballat? Han estat relacions complexes o ha estat fàcil creuar les barreres simbòliques de la identitat i treballar juntes?

A.G: Jo he treballat amb elles de forma totalment individual. M’he assegut davant seu i els he preguntat tot el que jo crec que cal saber per entendre aquesta comunitat que està convençuda que no és ben tractada pels seculars perquè simplement no els pot entendre. Ens hem tractat sempre amb molt de respecte i mai no van deixar de contestar a cap de les meves preguntes.

G.Y: Dos anys són llargs i segur que has tingut oportunitat de viure moltes situacions úniques a la vida en un país tan particular i, a més a més, des de la visió d’una periodista. Ens en pots mencionar algunes? I particularment, en relació a la teva recerca periodística quina o quines anècdotes t’han marcat especialment? Les més emocionants, interessants…

A.G: Durant els dos primers anys m’he dedicat bàsicament a investigar el món jueu més tradicional perquè és el que més m’atreia, un món totalment desconegut a la nostra societat. I he descobert que darrere la imatge hi ha un món de molts colors que de vegades no tenim temps de descobrir.

Compartir un sopar de divendres, al voltant de les espelmes de shabat, amb la Jana i la seva família o agafar un autobús segregat, on les dones han de seure al darrera, per anar a casa de la Raquel, són només dues experiències, totalment desconegudes per a mi, que m´han ajudat a entendre aquesta comunitat, dinàmica i molt complexa. Així com les llargues passejades per Mea Shearim, el barri “haredi” per excel.lència de Jerusalem, on mai tinc prou ulls per captar qualsevol petit detall d´aquesta comunitat que té uns codis i unes formes de comportament tan diferents a les nostres. Mea Shearim, el barri de les cent portes, empaperat de pasquins, que fa olor a passat, a estudi, ple d´homes vestits de negre i de dones carregades de fills que surten a treballar i que se senten orgulloses que els seus marits es dediquin bàsicament a l´estudi de les sagrades escriptures. Mea Shearim, una ciutat dins d´una altra ciutat, Jerusalem.

G.Y: Tot i que et presentes com a periodista, has escrit tres llibres més. De què tracten? Quins projectes duus a terme actualment? Alguna publicació pensada per al futur pròxim?

A.G: De fet n’he publicat quatre, “Los placeres de Anastasia”, d’aquest no en parlo perquè va ser un encàrrec escrit a corre-cuita encara que m’ho vaig passar molt bé perquè es tractava de seguir la vida d’una adolescent. M’encanta ficar-me en la vida d’altres persones.

Juntament amb el meu company, hem escrit “Els nens vénen de Sibèria” sobre l’adopció del nostre fill i petit, i “Look at això, la vida sota l’harmoniosa gespa d’Amèrica “, un relat periodístic sobre la nostra aventura personal als Estats Units.

Projectes de futur? Ja ho veurem, tard o d’hora sempre acabo ficant el nas en algun lloc.

G.Y: Pots definir Israel amb uns quants adjectius?

A.G: Especial, complex, un mosaic de matisos, d’actituds.

 

Entrevista complerta del Diari Aurora a Anna Garcia Nuñez:

http://www.aurora-israel.co.il/articulos/israel/Destacadas/43522/

 

Podeu fer seguiment de les properes publicacions del blog a través de

http://www.facebook.com/UnCatalaAIsrael

Aquí hi podeu trobar algunes fotografies que vaig fent d’aquest país:

http://www.flickr.com/photos/uncatalaaisrael/sets/

1 comentari

  • Tania Miralles Gil

    28/10/2012 20:19

    Shalom,
    Soy una Española viviendo en Israel.

    Estoy terminando el libro, y a pesar de que muchos datos ya los conocía, en otros no había profundizado tanto y me ha parecido interesante y cautivador.
    Un detalle que me ha llamado la atención, es la capacidad de Anna de mantenerse en una posición neutral y objetiva sin dejar explícita su opinión personal, ideología o creencias.

    Sería un placer que os pusieseis en contacto conmigo.

    Neshikot.

    PS: voy a publicar mi primera obra literaria =)

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús