Lluites socials I: Etíops jueus a Israel. Part 1: La història.

Rehavia és un barri de jueus asquenazites de classe alta de la ciutat de Jerusalem. Dues dades breus sobre el barri relatives a la realitat concernida per aquesta entrevista són que l’any 1936 quan Haile Selassie va ser exiliat d’Etiòpia va viure al carrer Alharizi d’aquest barri. L’altra informació, més rellevant encara és que el primer ministre, Benyamin Netanyahu viu al creuament dels carrers Balfour i Smoleskin.

Jo havia sentit que la casa del primer ministre és un centre per a l’establiment de protestes. Quan el soldat Guilad Shalit va ser segrestat i semblava que el govern no fes prou per a rescatar-lo, els moviments de protesta es van concentrar en aquella cantonada. Ara hi ha una carpa en representació de la protesta de la comunitat etíop jueva d’Israel.

En una de les meves visites a Jerusalem vaig creuar el barri i, de seguida que vaig veure un recinte tancat amb una carpa instal·lada al davant, vaig acostar-m’hi. Vaig tenir el plaer de parlar amb Yamluck Waggow, un jove nascut a Etiòpia que va arribar a Israel amb 11 anys. Ara, amb els seus 31 anys, està lluitant per al reconeixement de les desigualtats i per a una millora de la realitat civil, social, econòmica i religiosa de la seva gent.

Aquesta entrevista va resultar ser una mica llarga com per a mantenir la línia del meu blog. Tot mantenint el meu propòsit de no editar els continguts, he decidit dividir-la en dues parts. La part que us presento avui parla de la història de la comunitat etíop i de la d’en Yamluck. La propera ocasió publicaré tot allò relatiu a les protestes que s’estan duent a terme en aquests moments.

Una carpa de protesta davant de la casa del primer ministre, B. Netanyahu.

Veus VIII: Una trobada amb Yamluck Waggow:

G.Y: Pots explicar una mica la història de la comunitat etíop d’Israel?

Y.W: Els jueus etíops eren originàriament anomenats Beita Israel d’acord amb la història bíblica (ביתא ישראל) i això vol dir la “casa d’Israel”. Al primer llibre, hi ha la història de la lluita de Jacob amb un àngel a la tornada de la diàspora. Després de la lluita amb l’àngel, aquest li va dir a Jacob que des d’aquell moment s’anomenaria Israel. Aquest és l’origen del nom Beita Israel. Significarà la descendència de Jacob. La qüestió de l’aliyah (arribada a Israel) dels jueus etíops i del seu dret a venir a Israel va ser una lluita que va durar fins als anys vuitanta del segle passat.

Encara que es van fer intents per a portar una part dels jueus etíops a Israel durant els anys cinquanta del segle passat, no va ser fins l’any 1973 que el govern israelià va reconèixer oficialment la comunitat jueva etíop com a jueus, aconseguint el seu dret a què se’ls apliqués la “llei de retorn” (referida a la diàspora). Després de les eleccions de l’any 1977, el primer ministre Menahem Begin va ordenar als serveis de seguretat de l’estat: “porteu-me els jueus d’Etiòpia”. Després que el rabí sefardita en cap Ovadia Yosef sentenciés que Beita Israel son descendents de les deu tribus perdudes, se’ls havia de permetre venir a Israel. En canvi, per a aconseguir l’acceptació completa dels membres de la comunitat etíop per part dels principals líders religiosos de la societat israeliana, va ser condicionada per la seva conversió religiosa seguint la línia religiosa ortodoxa, per tal de dissipar qualsevol dubte sobre les diferències en les creences.

Seguint la petició de Begin, els serveis de seguretat israelians van començar una operació secreta anomenada Operació Moisés per a portar jueus etíops des del Sudan l’any 1984. Durant el difícil camí des dels diferents pobles d’Etiòpia on hi havia població jueva fins al Sudan, van morir prop de 4.000 persones. Aproximadament 8.000 van anar des del Sudan fins a Israel per aire o per mar entre el 21 de novembre de 1984 fins al 5 de gener del 1985. S’argumenta que l’operació va ser possible gràcies a l’estreta cooperació entre les Forces de Defensa Israelianes i la CIA. Quan aquesta campanya es va conèixer als mitjans de comunicació, els països àrabs van exercir pressió sobre el Sudan per a detenir la immigració dels jueus del seu territori. Això va resultar una aturada immediata de l’operació. Mil jueus etíops van quedar al Sudan en una situació hostil i alguns d’ells van ser engarjolats i torturats per ser jueus.

La majoria dels Jueus restants van ser evacuats del Sudan en la que es va conèixer com Operació Josue. Aquesta campanya va ser encapçalada pels nord-americans. George H. W. Bush, vicepresident dels Estats Units en aquella època, va organitzar una continuació de l’Operació Moisès, en la que més de 800 jueus van ser portats des de Sudan a Israel.

L’any 1990, degut a la perillosa inestabilitat política a Etiòpia, les organitzacions jueves i l’estat d’Israel estaven preocupats per la seguretat dels jueus d’Etiòpia que s’havien reunit a Addis Abeba per a immigrar a Israel. Durant molts anys, el govern comunista d’Etiòpia es va negar a permetre que marxés cap a Israel un major nombre de jueus etíops, però la caiguda del règim va representar una bona oportunitat per a alguns membres de la comunitat que estaven esperant per immigrar a Israel a la capital etíop. L’any 1991 va tenir lloc una de les missions secretes més extraordinàries, l’anomenada Operació Salomó. L’exèrcit israelià va organitzar l’evacuació de la comunitat Beita Israel cap a Israel. Durant 37 hores, els vols successius d’aproximadament 34 avions comercials i militars van portar 14.500 etíops jueus fins Israel. Aquesta va ser la aliyah més gran de la població etíop fins al present.

G.Y: Qui son els falashmora?

Y.W: El 2005, el govern israelià va decidir resoldre l’estatus pendent del que es coneix com a comunitat falashmora.Els falashmora són persones amb ancestres jueus, que amb el pas dels anys es van convertir al cristianisme per diverses raons. D’acord amb l’Agència Jueva (Institució responsable de facilitar la Aliyah) van retornar a Israel fins a finals de 2008 al voltant de 6.300 falashmoras (alguns retornen a la pràctica de judaisme).

G.Y: Quina és la realitat de la comunitat etíop a l’Israel contemporani?

Y.W: Aproximadament 135.000 jueus d’Etiòpia viuen a Israel. La majoria van arribar des de zones rurals d’Etiòpia a les quals es mantenien treballant com a agricultors, teixidors, fusters, artesans del metall o en diverses activitats comercials. Una minoria va arribar de zones urbanes i tenen una formació més elevada. Part d’aquests treballaven com a conductors, professors, soldats o, fins i tot, com a polítics.

Així doncs, la majoria no tenia una educació formal, molts no sabien llegir ni escriure en el seu idioma. En arribar a Israel, de forma natural, van experimentar un shock cultural molt seriós com a resultat de la bretxa que van haver de superar, amb la finalitat d’adaptar-se als costums moderns de la societat israeliana.

Van haver d’enfrontar-se amb un nou clima, una nova llengua i amb la diferència de l’estatus de la dona a Israel. Quan arriben a Israel, en general, s’allotgen als mercaz clita (residència per a nous ciutadans d’Israel), durant el temps que hi passen estudien hebreu bàsic i passen per una formació relacionada amb les seves possibilitats d’ocupació, l’educació dels nens i d’altres qüestions pràctiques.

Després d’aquesta etapa al mercaz clita la majoria d’ells sol·liciten hipoteques i compren pisos a les ciutats, on es veuen obligats a assumir la seva vida amb els seus propis recursos dins del conjunt de la societat israeliana.

Avui en dia, la majoria dels etíops israelians viuen en ciutats perifèriques i tenen un alt percentatge de desocupació que, al mateix temps, condueix a diversos problemes familiars que es manifesten en la violència, un alt percentatge de divorcis i la manca de recursos per a l’educació dels fills i, a més a més, la taxa de fracàs escolar es més elevada que la de la mitjana del país.

Com a resultat de les diferències culturals i educatives entre ells i el conjunt de la societat israeliana, la integració dels etíops a la societat és lenta i complexa. De la mateixa manera, pel fet que actualment l’estatus de les dones i de la gent gran és diferent al que estaven acostumats a Etiòpia, la família nuclear es troba en procés de desintegració. Fins i tot es genera una alienació entre pares i fills. En aquest moment la població etíop compta amb 135.000 persones de les quals el 50% són menors de divuit anys.

En molts casos, els fills se senten més formats que no pas els seus pares i, per pròpia iniciativa, es distancien de la família. Tenint en compte el transfons cultural i l’estat actual de la comunitat etíop d’Israel, és una de les comunitats més febles des de l’aspecte socioeconòmic. Actualment s’enfronten a problemes socials, econòmics i polítics als que la societat israeliana moderna hauria de parar més atenció.

La integració de la comunitat etíop a la societat israeliana és un dels compromisos de l’Estat i dels seus ciutadans, que permetrà als etíops l’establiment d’una generació de continuïtat que pugui contribuir a la societat i visqui amb respecte i orgull.

G.Y: On s’ha establert, en termes geogràfics, la comunitat etíop a Israel?

Y.W: La majoria de la població etíop resideix principalment a la zona del centre del país (40% aprox.) i al sud del país (25% aprox.). Una cinquena part de la població etíop resideix en grans poblacions però menys del 0,05% viu a Tel Aviv.
A finals de l’any 2008 Netanya era la ciutat amb un nombre absolut més elevat de ciutadans etíops, més de 10.000 persones i quasi una sisena part dels ciutadans de Kiriyat Malaji (un barri perifèric amb grans problemàtiques socioeconòmiques) és etíop.

La diferència fonamental entre la comunitat jueva d’Etiòpia i les altres comunitats és que la comunitat d’Etiòpia no compta amb la Torah oral, la que explica la Mishnà i el Talmud. Tot i això, els jueus d’Etiòpia van conservar els costums de la manera dictada per la Torah. No hi ha dubte sobre el fet que hi ha diferències entre ells i altres grups religiosos jueus, però aquestes diferències es donen entre tots els grups. Cada comunitat jueva manté costums que es deriven dels seus llocs d’origen.

G.Y: Tu no vas néixer a Israel. Pots explicar una mica la teva experiència d’Aliyah i les teves vivències des que ets a Israel?

Y.W: Vaig néixer a la regió de Gundar, al nord-est d’Etiòpia, l’any 1980 vaig arribar a Israel amb la Missió Salomó l’any 1991 amb l’edat d’onze anys. El meu retorn va ser diferent, en essència, al dels anys vuitanta degut a què aquella va ser una aliyah molt dura a través del Sudan que es va cobrar moltes vides. Va ser un viatge heroic en el qual molts van perdre els seus éssers estimats, van patir malalties i hostilitats per part dels etíops o sudanesos i moltes dones van ser violades.

La història del meu viatge comença amb un missatge que va anar arribant de boca en boca i que, així, va passar de poble en poble, de ciutat en ciutat i que va generar molt escepticisme. Tots els jueus d’Etiòpia es van mobilitzar cap a Addis Abeba i allà van esperar l’arribada d’una noticia que els anunciés l’hora d’anar a Israel i de realitzar el seu somni de retornar a Sió.

Per a mi, essent un nen petit, l’experiència a Addis Abeba va ser una cosa nova i interessant i, encara que va implicar patiments, aquella experiència a la ciutat per a mi va ser bonica i interessant. El 24 de Maig de 1991 va arribar la noticia que tothom esperava. Aquesta missió es va realitzar durant 37 hores durant les quals avions plens de jueus etíops s’enlairaven i aterraven entre els dos països. La meva família i jo estàvem entre els últims immigrants en arribar. Vam arribar a la matinada del 25 de Maig i recordo que quan va aterrar l’avió, els meus pares i la resta dels passatgers van fer un petó a la terra promesa i es van posar feliços perquè el seu somni s’havia fet realitat. Van ser moments de felicitat i celebracions per als jueus etíops al país de la llet i de la mel (aquesta descripció d’Israel es refereix a les noticies que porten els espies que envia Josuè a Jericó per a explorar la terra promesa).

La meva experiència de la aliyah està dividida en dues parts: la primera part són els primers quatre anys al país. Vivíem en una zona de caravanes al moshav Revaiah a la vall de Beit Shean i vaig estudiar al kibutzSdeh Eliyahu a l’escola pública. Aquesta és la millor part de la meva aliyah, em vaig sentir ben integrat i el kibutz es va ocupar de fer la resta. Va representar un luxe poder estudiar i el tracte que rebíem era molt afectuós.

Tot i això, no puc dir el mateix respecte de la gent del Moshav amb qui convivíem (mentre a un kibutz s’hi compartien tots els recursos i no existia la propietat privada, el moshav es caracteritza per la propietat privada de cases i terrenys i la possessió col·lectiva d’alguns bens, per exemple la maquinària agrícola).

La segona època va ser la menys bona durant la qual vaig descobrir per primera vegada que el color de la meva pell tenia una influència sobre la meva vida. El color de la meva pell, del qual n’estic orgullós i que no canviaria per cap altre color, ni a canvi de la més gran fortuna, determina, de fet, el que puc i el que no puc fer en determinades ocasions. Hi ha gent extraordinària però són una minoria. Hi ha un racisme que tanca portes i impedeix la igualtat d’oportunitats en un país desenvolupat.

 

Breu vídeo en anglés que retrata una mica la realitat de la població etíop jueva a Israel.

http://www.youtube.com/watch?v=X2OfNgiOHhw

 

Podeu fer seguiment de les properes publicacions del blog a través de:

http://www.facebook.com/UnCatalaAIsrael

Aquí hi podeu trobar algunes fotografies que vaig fent d’aquest país:

http://www.flickr.com/photos/uncatalaaisrael/sets/

2 comentaris

  • Silvia

    15/07/2012 15:09

    Me interesó mucho esta realidad que comentas, y diría que desconocía su historia y su problemática actual, muy interesante! Felicitaciones!

  • Marta

    19/07/2012 0:41

    M’ha agradat molt. Felicitats per la bona feina feta, tinc ganes de llegir la segona part!

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús