El conflicte I: Una primera aproximació.

Aquest cop, l’entrada al blog ha trigat una mica més en arribar. Així doncs, permeteu-me un disclaimer. Aquesta paraula la vaig aprendre amb el professor Teun Van Dijk. Ell la utilitza per a mostrar discursos racistes del tipus: “Jo no tinc res en contra dels negres, però…”. En aquest cas jo diré que no cal que justifiqui el retard però… tal i com vaig dir a la primera frase de la primera entrada: “Ara fa poc […] que he arribat a Israel i com que estic construint una nova realitat, sento que aquest blog forma part d’aquesta construcció”. Han passat uns mesos des de llavors i això d’arribar a un lloc implica, en diferents temporalitats, grans canvis, decisions i dedicació. El darrer mes ha estat una d’aquestes temporades: molts canvis i decisions que han implicat temps i dedicació.

L’entrevista que us presento és especial per a mi. És la primera vegada que encaro la qüestió del conflicte entre Israel i Palestina. He tingut l’oportunitat d’entrevistar Joel Migdal, professor a la Universitat de Washington, a l’escola d’estudis internacionals Henry M. Jackson. En Joel ha treballat a la Universitat de Tel Aviv i a Harvard, ha publicat diversos llibres sobre la realitat de l’Orient Mitjà i, específicament, sobre el conflicte, les identitats i la història dels territoris de Palestina i Israel. He triat acostar-me al conflicte a través d’en Joel entenent que com a acadèmic però, sobretot, com a persona ben informada que, en el moment present, es troba fora dels territoris en conflicte, podria oferir un punt de vista ampli, comprensiu i analític; compromès amb un rigor hermenèutic, comprensiu de la realitat.

La idea d’aquesta entrevista és facilitar el posicionament de possibles futurs entrevistats que tinguin un rol i una posició més actius en qualsevol de les dues parts. Òbviament, per a entendre les diferents parts implicades, la història i el desenvolupament present del conflicte entre Israel i Palestina s’haurien de llegir tot un seguit de llibres. Aquesta entrevista pot servir per a ampliar els dubtes, despertar la curiositat sobre qüestions concretes i deixar entreveure la complexitat de la realitat d’aquest territori.

Veus IX: Una trobada amb Joel Migdal

G.Y: El conflicte entre palestins i israelians és més antic que l’establiment de l’estat d’Israel l’any 1948. A dia d’avui no prevalen ni les actituds ni els procediments diplomàtics, però hi ha hagut moments en què semblava més factible que es pogués arribar a un acord de pau. Hi ha hagut un punt d’inflexió en el que les parts han deixat escapar l’oportunitat d’aconseguir-lo?

J.M: Les veritables oportunitats per a la pau han estat ben poques. L’única solució viable que s’ha posat damunt la taula durant els anys ha estat la partició de Palestina, allò que a dia d’avui s’anomena la solució dels dos estats. Però grups de persones crítiques amb aquesta solució fossin d’un cantó o de l’altre (o de tots dos), amb l’objectiu d’un control total del territori, han estat suficientment poderosos com per a vetar o impedir moviments concrets dirigits a la solució dels dos estats. Els acords d’Oslo, tot i els seus defectes, van significar la millor oportunitat per a un acord permanent. Els paràmetres que va proposar Clinton van ajudar a reduir i definir les diferències entre les parts. I, en cas que mai hi hagi un acord de pau serà a través d’aquests dos documents, seran la base de l’acord, probablement amb petites modificacions. El desafiament, en el moment present, és veure com neutralitzar les poderoses forces socials de cada una de les parts que intenten obtenir un control sobre la totalitat del territori.

G.Y: Com poden Hamas i el govern israelià arribar a un punt de convergència en les seves relacions? Quan podríem dir que aquests dos actors socials han aconseguit punts de trobada que permeten obrir futures portes al diàleg?

J.M: A nivell informal, Hamas i el govern israelià ja han establert aquests punts de convergència. Han intercanviat presoners i s’han compromès mutualment a contenir les seves hostilitats des de l’any 2009, després de la guerra. La qüestió serà si aquestes temptatives podran servir com a bases per a un diàleg diplomàtic seriós al futur, o no. Perquè això succeeixi i que unes negociacions serioses puguin tenir lloc a la regió, tant Hamas com el govern israelià hauran de trencar antics tabús. Durant el conflicte s’han dissolt molts tabús, sobretot a Oslo i als acords posteriors. No hi ha cap raó per la qual no pugui succeir el mateix ara. De fet, els tabús eren gairebé els mateixos: “Nosaltres no parlem amb terroristes”, “L’existència d’Israel no és legítima”, entre l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) i Israel; i ara ho són entre Israel i Hamas. La qüestió és veure quin tipus de canvis i transformacions a la regió podrien dotar d’incentius a les dues parts per a deixar de banda aquests tabús. En aquest sentit, crec que Egipte pot oferir propostes concretes i incentius a totes dues parts.

G.Y: L’historiador Avi Shlaim diu que a Oslo es van deixar de banda les principals qüestions estructurals, tals com la capitalitat i pertinença de la ciutat de Jerusalem, els refugiats palestins o els colons israelians a Cisjordània. Creus que mantenir aquestes qüestions precisament com a tabús fa que es mantinguin com a problemàtiques estructurals? Si és el cas, creus que trencar aquest silenci pot ajudar a canviar aquesta situació que, aparentment, és estàtica o, tal i com diu Avi Shlaim, no parlar sobre aquestes qüestions és l’única manera d’arribar a un seguit d’acords mínims, com va succeir a Oslo?

J.M: Segons el meu parer, a Oslo, no es van deixar de banda aquests assumptes sinó que es va considerar apropiat tractar-los en un altre espai i un altre temps. En el temps, perquè els acords intentaven posar altres assumptes com a prioritat -el reconeixement mutu, la creació de la Autoritat Nacional Palestina (ANP), la fi del conflicte armat i altres- posposant altres assumptes polèmics per a un moment més avançat en el procés de negociacions. En l’espai, perquè Oslo va crear altres llocs de trobada on aquestes qüestions sí que van ser tractades durant la dècada dels 90 en la qual es va arribar a acords en àrees concretes. El paràmetres de Clinton, certament, indicaven que aquests no havien estat resolts, sota cap concepte, però també van mostrar que les diferències no eres irreparables.

G.Y: Quines poden ser les noves estratègies per a restablir la confiança entre els palestins i els israelians? Podem agafar l’exemple d’algun altre conflicte internacional?

J.M: No estic segur que la confiança sigui el nucli del conflicte. El que és necessari és un rol molt actiu d’un president nord-americà (Obama?), que segueixi el camí de les negociacions del passat, junt amb líders israelians i palestins valents (que ara mateix són escassos), i una estratègia per part de cada grup de líders locals sobre com tractar amb aquells grups socials que neguen l’existència del veí als seus respectius territoris. Al voltant de dues terceres parts dels palestins i dels israelians desitgen viure amb la solució dels dos estats, segons enquestes realitzades durant els darrers anys. La seva negativitat es deu a què no veuen un camí a través del qual arribar a aquest acord i no creuen que els líders de l’altra part puguin fer els passos necessaris per a arribar-hi, encara que siguin difícils. Lleugers moviments polítics d’alguns líders valents podrien dissipar molts dels dubtes de la població.

G.Y: És Israel sinònim de militarisme?

J.M: Alguns llibres fantàstics de Uri Ben-Eliezer i de Yoram Peri, entre d’altres, han mostrat la forma profunda en què el militarisme està present en l’àmbit de la presa de decisions polítiques a Israel. El fort debat sobre un possible atac a Iran que es dóna en aquests moments a Israel descansa quasi totalment sobre arguments militars, tant en els principals discursos que hi estan a favor com en els que s’hi mostren en contra. Així puc dir que, encara que no sé si Israel és sinònim de militarisme, certament es tracta d’una societat que amb el pas del temps ha buscat i trobat solucions militars a les amenaces que ha encarat.

G.Y: La darrera dècada la Knesset (parlament d’Israel) s’ha caracteritzat per la composició més de dretes que hi ha hagut durant la història d’Israel. Creus que la població israeliana i els seus líders van junts o hi ha una distància entre la forma de viure, pensar i sentir de la població en el seu dia a dia i la representació parlamentària?

J.M: La desesperació que produeix la incapacitat d’arribar a acords de pau amb Palestina ha mogut molts jueus israelians a posicions més dretanes -són més nacionalistes que mai-. En aquest sentit, la Knesset reflecteix el sentiment de la majoria de la població. Al mateix temps, hi ha hagut un ampli suport a les protestes i acampades dels indignats i per les demandes de redistribució de la riquesa a Israel. La Knesset no ha reflectit aquesta dimensió del sentiment popular.

G.Y: En la teva opinió, en el moment present, quina és la motivació per a la forta relació que existeix entre els Estats Units i Israel? Interessos? Afinitat ideològica? “Amistats”?

J.M: Ara fa cinquanta anys, John F. Kennedy va dir que l’afinitat entre Israel i els EEUU -allò que anomenem “una relació especial”-, és la major afinitat dels EEUU després de la seva relació amb la Gran Bretanya. El mig segle que ha transcorregut des que va pronunciar aquestes paraules no ha disminuït gens aquesta relació. Uns vincles tan forts no poden dependre només d’un factor. Entren en joc múltiples causes, incloent-hi totes aquelles de la pregunta i més, com per exemple la cooperació estratègica, l’emergència política dels cristians evangèlics, les organitzacions jueves americanes i la força d’alguns lobbies.

G.Y: Com creus que les dates de les eleccions als Estats Units poden influenciar en una possible decisió americana d’intervenir al conflicte entre Iran i Israel?

J.M: Jo no crec que Israel ataqui Iran. L’oposició de persones molt poderoses, elits molt influents i de la majoria de la població fan que aquest atac no sigui una idea benvinguda, tot i que s’hi fanfarronegi. Els fets podrien provar que m’equivoco, però no crec que passi. D’altra banda, les eleccions als Estats Units deixaran de banda la qüestió d’Iran. Només a partir del mes de gener podem esperar algun moviment per part dels EEUU.

G.Y: Pots definir Israel amb uns quants adjectius?

J.M: Unit, dividit, emprenedor, dur, pròsper.

G.Y: Pots definir Palestina amb uns quants adjectius?

J.M: Incerta, fragmentada, determinada i sense timó.


Podeu trobar més informació sobre en Joel Migdal a aquest link:

http://faculty.washington.edu/migdal/

Aquells a qui us hagi despertat l’interès l’entrevista amb en Joel Migdal us deixo un link d’una ponència seva:

http://www.youtube.com/watch?v=fJJBRQEBRBA

Podeu fer seguiment de les properes publicacions del blog a través de:

http://www.facebook.com/UnCatalaAIsrael

Aquí hi podeu trobar algunes fotografies que vaig fent d’aquest país:

http://www.flickr.com/photos/uncatalaaisrael/sets/

2 comentaris

  • Víctor Gonzàlez

    10/09/2012 16:39

    Per ampliar sobre el tema, quina bibliografia recomanaries?

  • gyacubovich

    16/09/2012 12:06

    Hola Víctor,
    Doncs bé, et suggereixo mirar-te:
    – Israel, el somni i la tragèdia. Del sionisme al conflicte de Palestina, Barcelona, 2004, Del professor de la UAB, Joan B. Culla.

    Els llibres de Baruch Kimmerling i el mateix Joel Migdal.

    Sobre la qüestió de la identitat, de forma més general: Identidades Asesinas, Amin Maalouf.
    Sense cap mena de dubte orienta cap a la comprensió de les realitats on es troben més d’una identitat.

    De tota manera és un tema sobre el que hi ha molta bibliografia i, és clar, al ser un tema polític, generalment els autors exposen fets i idees (ideologies). Crec que el més interessant pot ser contrastar-ne diferents.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús