El conflicte II: Una realitat: tres visions, tres veus i tres realitats

Els darrers dies han estat els més tensos des de la meva arribada a Israel. Durant les darreres dues setmanes hi ha hagut constants atacs al sud d’Israel des de la Franja de Gaza amb míssils de curt abast. Israel va prendre represàlies mitjançant un assassinat selectiu, eliminant un dels líders de Hamàs, Ahmed Al-Jaabari. Arran d’això, milicians de Hamàs han començat a llençar míssils de més llarg abast. A Tel Aviv han sonat les sirenes d’avís d’atac aeri per primer cop des de la Guerra del Golf el 1992; i a Jerusalem, des de l’any 1970.

Tots aquests fets han estat seguits de manera dialèctica per les dues parts. L’exèrcit israelià porta quatre dies bombardejant el territori de la Franja de Gaza. Si bé els atacs estan justificats sobre la base de la destrucció de tot l’arsenal palestí per tal de forçar l’aturada dels bombardejos sobre territori israelià, les accions militars ja s’han cobrat més de 40 vides, 8 d’elles civils, entre els quals hi ha nens, i molts ferits al cantó palestí. A Israel, hi ha hagut 3 persones mortes i d’altres de ferides.

Ara fa aproximadament tres anys, va ser la que es coneix com la Guerra de Gaza. En aquella ocasió l’exèrcit israelià va fer un setge per via terrestre del territori de la Franja de Gaza i hi va haver 1.400 morts, molts d’ells civils. Si bé al 2008-09 Israel va cridar 10.000 reservistes, en aquesta ocasió n’ha cridat 75.000 i ja hi ha un gran desplegament de forces militars a la frontera preparades per a entrar a Gaza. Tot i això, Netanyahu assegura a Obama que no té intenció d’envair Gaza per via terrestre si deixen de caure míssils a Israel provinents de Gaza. Paral·lelament s’estan duent a terme negociacions a Egipte per a aconseguir el cessament del foc creuat i, així, evitar l’operació per via terrestre de l’exèrcit israelià. A aquesta reunió hi participen membres de la Jihad Islàmica, representants polítics turcs, qatarians i palestins de Gaza i de Cisjordània. Pretesament hi ha un representant del govern israelià prenent part en les negociacions. Està en mans dels representants polítics resoldre-ho per la via diplomàtica. En aquests moments no se sap del cert el que succeirà.

Avui us presento tres dones que viuen a Israel i, d’una manera o d’una altra, tenen un vincle amb Gaza. Elles ens donen la seva visió de la situació. Amb aquest objectiu els he presentat unes preguntes, les mateixes a totes tres. Aquesta entrada del blog mira de convertir-se en un exercici empàtic, intentant trencar el dogma de la premsa que aboca el lector cap a un o cap a un altre cantó ideològic, per tal de conèixer i entendre les realitats de la gent que viu de prop el conflicte.

Veus XII: Una trobada amb Ana Alba:

L’Ana Alba és periodista i té molta experiència com a corresponsal en territoris en conflicte. És col·laboradora del diari El Periódico. Pertany al col·lectiu de periodistes Contrast, dedicat a l’elaboració de projectes comunicatius de caràcter social. Ha cobert els fets des de l’inici d’aquesta escalada de violència en diferents territoris del sud d’Israel i en aquests moments es troba a Gaza. L’última vegada que hem contactat abans de la publicació d’aquesta entrevista ha estat a les 2 de la matinada de dissabte a diumenge (17 i 18 de novembre) i m’ha dit que a l’hotel on es troba en aquests moments amb altres periodistes d’arreu del món, no poden dormir perquè s’estan produint bombardejos constantment. Alguns dels companys redacten notes de premsa en pijama tot esperant que es calmi la situació per a poder descansar.

G.Y: Els darrers dies hi ha hagut bombardejos a Gaza, a diverses ciutats del sud d’Israel i, també per primer cop després de 20 anys, a la zona de Tel Aviv. Com has viscut, tant a nivell personal com informatiu, la darrera setmana en relació als fets que s’esdevenen ara mateix?

A.A: Començo pel nivell informatiu. Ara sóc a Gaza i dimecres vaig ser al sud d’Israel en poblacions afectades pel llançament de míssils i coets, entre elles Kiryat Malachi, on va haver-hi tres morts. És difícil contrastar informacions, molt complicat. Les dues parts intenten “vendre” les seves versions però, per exemple, detectar la propaganda de Hamàs és molt fàcil perquè és tan exagerada -com ahir, quan van dir que un míssil seu havia impactat a la Knesset (Parlament israelià)- que de seguida veus que no és certa. La propaganda israeliana és bastant més sofisticada. Un cop ets a Gaza, és més fàcil comprovar certes coses, com per exemple el número de morts i ferits civils. Només recorrent o fent guàrdia als hospitals ja veus com van arribant i veus molts civils entre ells, nens inclosos. A nivell personal, jo sóc bastant emotiva, així que m’afecta veure com pateix la gent, tant palestins com israelians. Em cau l’ànima als peus veient tot això, em fa pena i ràbia.

G.Y: Ambdues parts del conflicte busquen el suport i la legitimat per a les seves accions violentes i la condemna de les de l’altra part. Tinc la sensació que es va dibuixant un mapa d’amics i enemics, tant a nivell geogràfic com a les xarxes socials i als mitjans de comunicació; generalment basant-se en una literatura de “bons i dolents”. Hi estàs d’acord? A on ens porta aquesta dinàmica comunicativa?

A.A: Sí, sí, hi estic d’acord, una mica en la línia del que et deia en l’anterior pregunta sobre la propaganda. Pel que fa al camp d’amics i enemics, sempre ha estat així. En aquest conflicte tothom es posiciona, encara que no en tingui ni idea. A Catalunya, per exemple, és bastant curiós com tothom, des de la veïna del quart, fins al senyor que et ven el diari, el cambrer del bar o la teva metgessa de capçalera tenen una opinió sobre el tema, fet que sempre m’ha sorprès. I el que detesto és que a la gent se li exigeix que es posicioni, o estàs amb mi o contra mi, i això em treu de polleguera. Com a periodista, em molesta molt que quan els reporters critiquem les accions de l’estat d’Israel ens titllin d’anti-israelians o, fins i tot, d’antisemites… Em sembla escandalós i immoral denigrar el terme antisemita, quan és una qüestió tan greu. Hi ha gent que insulta molt a la lleugera i fan molt poc servei a Israel. És molt curiós trobar gent així fora d’Israel que fins i tot els israelians troben fora de lloc.

La dinàmica comunicativa de bons i dolents la fomenten els polítics i les autoritats d’ambdues bandes i és un desastre, no permet matisos i intenta amagar veritats, a part de dificultar molt la feina dels periodistes.

G.Y: És correcte dir que els líders polítics i militars de tots dos territoris troben poca oposició interna entre les seves pròpies poblacions davant d’aquesta situació i les mesures que prenen? Ja ningú no creu en la pau?

A.A: En general crec que sí, que tant els israelians com els palestins de Gaza troben poca oposició interna entre les seves poblacions en situacions de guerra. De totes maneres, l’últim any, en les vegades que he estat a Gaza, he notat que el suport de la població a Hamàs havia baixat molt. Però, és clar, una cosa és que la gent critiqui Hamàs quan parla amb tu i una altra és que no doni suport al que consideren que és “defensar-se d’un atac enemic”. També és cert que els palestins de Gaza no viuen precisament sota un règim democràtic i oposar-se obertament a segons quines accions o sortir al carrer a la Gaza de Hamàs els resulta bastant més complicat del que teòricament és per un israelià sortir al carrer a manifestar-se contra la guerra. Em sorprèn molt que dins de la societat israeliana les veus divergents pel que fa a la política del Govern envers els palestins i especialment a Gaza siguin tan poques.

Encara hi ha gent que creu en la pau, però cada vegada menys. Els palestins, en general, ja no parlo dels de Gaza només sinó de tots, no tenen gaires motius per creure en la pau. L’ocupació dura des del 1967 i Cisjordània cada vegada està més plena d’assentaments i colons i ningú fa res per evitar-ho. A Israel crec que el camp de la pau s’ha reduït molt, també hi van influir els atemptats de grups palestins en la Segona Intifada. De totes maneres, el mini-camp de la pau a Israel i els pocs palestins optimistes -s’ha de ser molt positiu per seguir creient que hi haurà algun dia un estat palestí- són admirables.

G.Y: Com es poden veure afectats els resultats de les properes eleccions a Israel arran d’aquesta situació? I al panorama polític als territoris palestins?

A.A: Crec que per intentar analitzar de quina manera afectarà això els resultats electorals a Israel ens hem d’esperar una mica a veure com acabarà l’ofensiva Pilar Defensiu a Gaza. En principi, hauria de reforçar el primer ministre israelià, Binyamin Netanyahu -a qui, d’altra banda, les enquestes ja donaven la victòria abans d’aquesta ofensiva- i, fins i tot, al ministre de Defensa Ehud Barak a qui crec que els últims sondejos no donaven ni un escó; però depèn de com acabi el Pilar Defensiu. El 2006, per exemple, l’atac al Líban no va acabar com el Govern israelià pensava i Hezbol·là va sortir bastant reforçat entre els libanesos i van donar una sensació de fortalesa que segur que Israel no buscava. Molts israelians van quedar descontents dels resultats i crec que no va beneficiar la imatge del Govern perquè l’operació va ser bastant fracàs per a Israel i la seva imatge al món va quedar tocada perquè van morir centenars de persones. El panorama polític als territoris palestins no crec que canviï excessivament per l’actual atac a Gaza, tot i que hem d’esperar-nos a veure què passa, com et deia. El que sí que temo és que provoqui el reton del suport a Hamàs d’una població que ja n’estava bastant cansada i que, fins i tot en entrevistes personals, els criticava durament i deia que esperava que hi haguessin eleccions perquè perdessin.

G.Y: Què creus que podria representar un impuls per a que canviïn les postures de cara a “l’altre” i de cara al futur per part dels ciutadans israelians i palestins i, en conseqüència, les dels seus polítics?

A.A: Aquesta és la pregunta més complicada. Les postures dels polítics no crec que canviïn, a ells els va molt bé basar els seus vots o el seu poder en la desgràcia de les seves poblacions, encara que justament en els seus discursos diuen el contrari. Pel que fa a canviar la visió que uns tenen sobre els altres, és molt, molt important l’educació a l’escola, que tant Palestina com Israel són un desastre en aquesta qüestió. S’hauria d’eliminar tant de patriotisme i en comptes de fomentar l’odi a la diferència, intentar educar els nens en què la diferència és una riquesa. S’ha d’esborrar la imatge de molts nens que el palestí és un ignorant, brut i terrorista i que l’israelià és un assassí en sèrie de criatures palestines. Per sort, hi ha associacions, ONG, etc. que fan una feina increïble a ambdues bandes per canviar tots aquests estereotips, però jo sóc, en general, bastant pessimista.

G.Y: Pots definir Israel amb uns quants adjectius? I Palestina?

A.A: Israel: poderós, superb, integrador (em refereixo a la capacitat d’integrar jueus procedents d’arreu del món), emprenedor, interessant.

Palestina: feble, presonera (en el sentit que no és lliure perquè no té un Estat), hospitalària, interessant.

http://www.contrast.es/

Veus XIII: Una trobada amb Aya Manaa

L’Aya Manaa, tot i que a Israel és considerada àrab israeliana, es defineix com una jove palestina amb nacionalitat israeliana. Viu a Haifa, al nord d’Israel. Ha estudiat Gestió de conflictes i durant més de dos anys ha treballat a diferents organitzacions i moviments en defensa dels drets humans i de la pau. Va participar al projecte “Shared future” organitzat pel Mossawa Center, institució que fomenta l’entesa entre civils àrabs i jueus a Israel. Actualment treballa a la Coalition of woman for Peace. Els darrers dies ha participat en diverses manifestacions i actes en contra de la violència i advertint els efectes que té i que pot tenir en el futur aquest enfrontament. Ella és una ciutadana israeliana però no veu el poble palestí com un enemic, ans al contrari, té amics i familiars a Gaza, com també té amics i familiars a Israel.

G.Y: Els darrers dies hi ha hagut bombardejos a Gaza, a diverses ciutats del sud d’Israel i, també per primer cop després de 20 anys, a la zona de Tel Aviv. Com has viscut, tant a nivell personal com informatiu, la darrera setmana en relació als fets que s’esdevenen ara mateix?

A.M: A nivell informatiu només et puc dir que ho passo fatal veient les noticies i seguint els fets que van passant. Espero que aquesta guerra arribi aviat a un final. Estic cansada de veure sang. Aquesta situació no és gens fàcil per a mi. Especialment saber que moren tantes persones a Gaza, on hi tinc amics.

D’un cantó me’n sento molt per totes les víctimes d’aquest conflicte i d’aquests enfrontaments en particular. De l’altre cantó em sento impotent ja que no puc fer res per a ajudar a canviar la situació. Simplement puc manifestar-me i això és el que he fet durant la darrera setmana.

G.Y: Ambdues parts del conflicte busquen el suport i la legitimat per a les seves accions violentes i la condemna de les de l’altra part. Tinc la sensació que es va dibuixant un mapa d’amics i enemics, tant a nivell geogràfic com a les xarxes socials i als mitjans de comunicació; generalment basant-se en una literatura de “bons i dolents”. Hi estàs d’acord? A on ens porta aquesta dinàmica comunicativa?

A.M: Jo crec que buscar legitimitat és una cosa i preocupar-se per la comunitat internacional n’és una de ben diferent. Per tant, no estic d’acord amb la pregunta ja que Israel no ha hagut de convèncer ningú del seu dret de defensa i, fins i tot, hem pogut veure que ni tan sols el Consell de Seguretat de l’ONU ha condemnat els atacs a Gaza.

G.Y: És correcte dir que els líders polítics i militars de tots dos territoris troben poca oposició interna entre les seves pròpies poblacions davant d’aquesta situació i les mesures que prenen? Ja ningú no creu en la pau?

A.M: Si. Netanyahu necessitava aquest moment d’enfrontament i guerra com a part de la seva campanya electoral. No ha tingut cap gran èxit a nivell de les polítiques socials i econòmiques i l’últim recurs, però molt important, és la seguretat. De totes maneres no rep un suport tan massiu de la població des de que hi ha hagut bombardejos sobre Tel Aviv i Jerusalem. El govern de Hamàs, per l’altre cantó, es va sentir legitimat per a incrementar la intensitat dels seus atacs després de l’assassinat de Al-Jaabari i disposa d’un ampli suport popular a Gaza.

G.Y: Com es poden veure afectats els resultats de les properes eleccions a Israel arran d’aquesta situació? I al panorama polític als territoris palestins?

A.M: Tot depèn de com acabi aquest enfrontament. Si els israelians guanyen, és probable que Netanyahu aconsegueixi més vots per a la seva coalició amb Lieberman i obtinguin més seients a la Knesset, implicant una Knesset encara més de dretes. L’esquerra no està ben organitzada i, s’ha de dir que, cada vegada més, la població àrab israeliana pren menys part dels comicis com a forma de protesta.

A l’altre front, als territoris ocupats palestins, pren forma la idea d’una nova Intifada i s’aixequen fortes protestes en contra del govern d’Abbas, ja que la creença en la resistència es consolida com l’opció més popular.

G.Y: Què creus que podria representar un impuls per a que canviïn les postures de cara a “l’altre” i de cara al futur per part dels ciutadans israelians i palestins i, en conseqüència, les dels seus polítics?

A.M: Aquí tothom hauria de calçar les sabates de l’altre per a poder mostrar empatia i que hi hagi canvis dràstics.

G.Y: Pots definir Israel amb uns quants adjectius? I Palestina?

A.M: Israel: Poderós, insegur, sospitós

Palestina: Incerta, en ebullició, somniadora

http://www.mossawacenter.org/

http://www.coalitionofwomen.org/?lang=en

Veus XIV: Una trobada amb Tania Miralles

La Tania Miralles és una jove originaria d’Elx que ha vingut a Israel ara fa 10 mesos i viu al sud del país amb la seva parella. És llicenciada en ADE i màrqueting. Actualment està estudiant filosofia. La filosofia i la literatura s’han convertit en el leitmotiv de la seva vida. Recentment ha publicat el seu primer llibre: ¿La injusticia de la justicia?. Si bé hi ha hagut míssils dirigits a Tel Aviv, es pot dir que són una bombolla. Pel que fa a situacions hostils a la frontera amb Gaza, és la població del sud d’Israel qui ho viu més intensament i perillosament. Ella viu a la ciutat de Beer Sheva, precisament situada al sud del país.

G.Y: Els darrers dies hi ha hagut bombardejos a Gaza, a diverses ciutats del sud d’Israel i, també per primer cop després de 20 anys, a la zona de Tel Aviv. Com has viscut, tant a nivell personal com informatiu, la darrera setmana en relació als fets que s’esdevenen ara mateix?

T.M: Vaig instal·lar-me a Israel ara fa deu mesos. Els primers vuit, residia amb la meva parella a Ein Hashlosha, un kibbutz situat a un km de la Franja de Gaza. Durant la meva primera visita, que vaig fer un mes abans d’instal·lar-me a Israel, ja vaig tenir un primer contacte amb les bombes ja que es tracta d’una zona considerada sota amenaça. Encara recordo estar parlant amb la mare del meu company a la terrassa de la casa al kibbutz quan, sense esperar-m’ho, vaig sentir per primera vegada una explosió. En aquella ocasió es tractava del so de les explosions ocasionades per un exercici d’entrenament militar israelià en una base veïna. Però és un so que he tornat a sentir repetides vegades. De totes maneres, vull dir que una part significativa dels míssils que llencen des de Gaza son aturats per l’Iron Dome, un sistema de vigilància antiaèria israelià. Amb l’Iron Dome, junt amb el sistema de sirenes que hi ha a tot Israel, s’eviten moltes baixes. Les sirenes, depenent de la distància respecte a Gaza, donen un petit marge de temps (a Beer Sheva d’aproximadament un minut, a Tel Aviv un minut i mig, a una ràtio de 15 segons per cada 10 Km) per a acostar-se als refugis. Això redueix significativament el número de baixes al cantó israelià. A Gaza no disposen d’aquests sistemes de prevenció i defensa i per això hi ha més morts i ferits entre la població civil.

Per aquest motiu, els termes guerra, conflicte, zona perillosa o sota amenaça em són familiars i tenen un lloc a les meves converses a la vida quotidiana.

Actualment visc a Beer Sheva, al sud d’Israel. Una ciutat que es troba a una zona considerada d’alt risc. La situació actual no és com la dels mesos anteriors. Les sirenes que advertien d’atacs aeris, en situacions prèvies, s’havien succeït de manera esporàdica i intermitent. En canvi, els darrers tres dies el so de les alarmes ha estat tan continu que el nostre lloc de residència ha passat a ser el bunker, o refugi, on hi passem el temps a l’espera de que succeeixi alguna cosa. Quina cosa? No ho sé. Jo i les persones de qui em rodejo volem la pau, però hi ha molta gent amb interessos molt forts creats al voltant d’aquest conflicte. Des del món de la indústria armamentista o el poder polític local fins als diversos interessos geoestratègics internacionals.

A nivell informatiu puc dir que he llegit articles de la premsa espanyola. Hi he trobat critiques i desavinences en relació a Israel. Tot i que, sorprenentment, n’he trobat d’altres més objectius, però cap recolza les mesures que Israel està duent a terme. En canvi he trobat diaris d’altres països que sí que donen suport i entenen la posició d’Israel.

Mentre escric les respostes per a aquesta entrevista, sona una alarma. La meva parella entra al refugi on sóc jo i, boom! Com sempre.

G.Y: Ambdues parts del conflicte busquen suport i legitimat per a les seves accions violentes i la condemna de les de l’altre. Tinc la sensació que es va dibuixant un mapa d’amics i enemics, tant a nivell geogràfic com a les xarxes socials, als mitjans de comunicació… generalment basant-se en una literatura de “dolents i bons”. Hi estàs d’acord? A on ens porta aquesta dinàmica comunicativa?

T.M: Està clar que el paper fonamental dels mitjans sempre que han parlat en relació a aquest conflicte ha estat crear i promoure un adjectiu lligat a cadascuna de les parts implicades. És obvi que a Israel li ha tocat el paper del dolent i a Gaza el del bo.

Aquesta dinàmica, tal i com està demostrat, no ens durà enlloc ja que el conflicte no es resol i les parts es van allunyant cada vegada més d’una negociació, creant d’aquesta manera més infortuni.

Potser si els mitjans canviessin la perspectiva podria ajudar d’alguna manera a què els països aliens al conflicte no tinguessin la necessitat de posicionar-se, sinó que intentessin cooperar. S’han d’aproximar a aquesta qüestió de manera més realista.

G.Y: És correcte dir que els líders polítics i militars de tots dos territoris troben poca oposició interna entre les seves pròpies poblacions davant d’aquesta situació i les mesures que prenen? Ja ningú no creu en la pau?

T.M: És veritat. La majoria de la població israeliana recolza la resposta de l’executiu i de l’exèrcit. Exigeixen el seu dret a defensar-se. A Gaza succeeix el mateix.

La pau és un concepte en el que és difícil de creure. Ja fa més de 70 anys que aquest cercle viciós no s’atura. Pel que respecta a Gaza no hi veig cap gest o postura que pugui portar a punts de trobada i de consens.

Ja que parlem de pau. Qui vol la pau?

Si en aquests moments els israelians deixessin de defensar-se, probablement l’estat d’Israel seria bombardejat sense compassió. Si, en canvi, els palestins deixessin de bombardejar, Israel no encendria ni un llumí en contra d’ells.

G.Y: Com es poden veure afectats els resultats de les properes eleccions a Israel arrel d’aquesta situació? I al panorama polític als territoris palestins?

T.M: És massa d’hora per a respondre a aquesta pregunta. Aquesta situació només ha fet que començar. De tota manera, és fàcil de predir que, probablement, si aquesta Operació, Pilar Defensiu, els “surt bé” rebran el suport del poble i Netanyahu tindrà èxit a les següents eleccions. Si surt malament ja poden acomiadar-se del poder.

G.Y: Què creus que podria representar un impuls per a que canviïn les postures de cara a “l’altre” i de cara al futur per part dels ciutadans israelians i palestins i, en conseqüència, les dels seus polítics?

T.M: Considero que en el moment en què l’ONU va aprovar la instauració de l’Estat d’Israel en aquest territori es devia assumir que Israel estaria disposat al diàleg davant de qualsevol situació conflictiva que es pogués presentar, ja que van ser els darrers en arribar. El conflicte s’arrossega i el diàleg no sembla funcionar. En aquests moments, és impossible establir negociacions amb Hamàs ja que no sembla que sigui un interlocutor vàlid amb qui es pugui negociar. Em recorda la situació que es vivia a Espanya amb ETA. Per altra banda, s’ha de dir que el govern de dretes que lidera Israel en aquests moments no facilita cap diàleg o moviment en favor de la pau. Han de canviar moltes coses.

G.Y: Pots definir Israel amb uns quants adjectius? I Palestina?

Israel: càlida, impacient, una tribu.

Palestina: no puc dir que conegui Palestina per molt que hagi llegit articles, vist documentals o escoltat les noticies.

http://www.simplementet.wordpess.com/

www.lainjusticiadelajusticia.com

Podeu fer seguiment de les properes publicacions del blog a través de:

http://www.facebook.com/UnCatalaAIsrael

Aquí hi podeu trobar algunes fotografies que vaig fent d’aquest país:

http://www.flickr.com/photos/uncatalaaisrael/sets/

3 comentaris

  • Daniel Yacubovich

    18/11/2012 18:06

    Gabi muy interesantes entrevistas, espero que la negociación y la paz se logren ya! y que los pueblos y no unicamente sus politicos e interesados, puedan prosperar y enriquecerse mutuamente

  • Alba López

    21/11/2012 3:49

    Quina barra, com es por comparar el conflicte Espanya-ETA amb el palestí-israelià??!!

  • Artur Molina Mellado

    21/11/2012 13:01

    Interessant ho és, però sobretot oportú. Aquests dies al telenotícies apareixen els ressents bombardejos a Gaza. Les imatges són colpidores. Creen molta impotència i amargor. Divulgant articles d’aquest caire encara queden forces per seguir lluitant per la pau i per la justícia social.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús