Teatre I: Sergi Belbel

Recentment en Sergi Belbel, el director del Teatre Nacional de Catalunya, ha visitat Israel. El motiu de la visita organitzada per l’Instituto Cervantes de Tel Aviv era que, a través d’algunes conferències al mateix Institut Cervantes i a escoles de teatre de Tel Aviv, es donés a conèixer la cultura teatral catalana i l’espanyola.

En Sergi Belbel, amb 23 anys, un cop llicenciat en filologia, fa oposicions i aconsegueix una feina a la Universitat Autònoma de Barcelona que realitza simultàniament a la seva feina al teatre professional. Va prendre una decisió arriscada, va deixar el món acadèmic i es va dedicar únicament al teatre, la seva passió. Ha escrit obres que s’han representat en teatres importants de diversos països. Ventura Pons ha dut algunes de les seves obres al cinema. Ara, després de set anys dirigint el TNC, període durant el qual reconeix que no ha pogut dedicar-se a l’escriptura, vol tornar a escriure guions nous.

Us deixo amb aquestes paraules d’en Sergi, que mostren com una passió pot conduir a la creació. Es tracta d’un fragment transliterat de la conferència que va oferir a l’Instituto Cervantes de Tel Aviv:

A Avinyó, l’any 1980, un servidor va tenir una revelació. Fins l’any 1980 m’agradava el teatre però mai l’havia considerat com la meva professió, el considerava un hobbie de cap de setmana, tant fer-ne com veure’l. Al festival de teatre d’Avinyó, vaig veure un espectacle que no era un espectacle de teatre, sinó de dansa. Vaig veure un espectacle que encara recordo com amb 18 anys vaig sortir de veure’l i vaig pensar: “Avui ha canviat la meva vida”. Un espectacle d’una coreògrafa alemanya, Pina Bausch. L’espectacle es deia Kontakthof i era un espectacle que ella havia concebut sobre el tema del sexe. Un espectacle de tres hores, jo mai havia vist res semblant. Barreja de dansa, música, moviment, paraules… Em va transformar completament. No vaig poder dormir en tota la nit i vaig pensar: “Si algun dia em puc dedicar al món de l’espectacle i jo, modestament, puc contribuir a què algun jove senti alguna cosa semblant al que jo estic sentit en aquests moments, seré immensament feliç”.

Sergi Belbel a l'Instituto Cervantes de Tel Aviv parlant del teatre català i espanyol contemporànis

Veus VX: Una trobada amb Sergi Belbel

GY: És la primera vegada que vens a Israel. Quines circumstàncies envolten la visita?

SB: L’Institut Cervantes de Tel Aviv es va posar en contacte amb mi quan van constatar dues coses: Per una banda hi va haver la publicació d’una obra meva en hebreu, una obra que es titula Carícies i, per altra banda, tenien notícies d’un grup de teatre de Tel Aviv que havia representat alguna altra obra meva en hebreu. Com que van veure que alguna cosa es movia al voltant del meu teatre, van decidir convidar-me per a conèixer la gent que em va representar l’obra i la meva editora del text en hebreu, i per a tenir una petita experiència aquí, una xerrada al Cervantes sobre la realitat del teatre, del teatre que jo faig i del teatre català i espanyol.


GY: Has pogut veure les representacions de les teves obres per aquests grups de teatre de Tel Aviv?

SB: No, però avui he anat a una escola de teatre que m’ha encantat. Hi he estat una hora i mitja i m’hi hauria quedat tot el dia. He al·lucinat molt amb els alumnes perquè m’ha recordat molt l’ambient que es viu a les escoles de teatre de Barcelona. I allà, al mig de la conferència que he fet per a ells, m’han posat un fragment de l’obra en vídeo i m’ha agradat moltíssim. S’assembla molt a la manera d’interpretar que tenim a Catalunya. Hi he trobat molts punts en comú, molts més dels que m’imaginava. En la manera de fer, la manera de viure-ho i en un cert apassionament general que he trobat en els joves. Després, a la sortida, he preguntat: “Això és així sempre?” i m’han dit: “No, especialment amb els joves”. I jo els he dit que mentre els joves tinguin aquest nivell d’apassionament, és un símptoma de salut de cara al futur del teatre a Israel.

GY: Per a preparar aquesta entrevista he revisat algunes entrevistes que t’han fet amb anterioritat i he decidit posar-te en un diàleg amb un Sergi Belbel anterior. Un cop vas dir: “L’escriptura de Carícies és un fet que no recordo. És a dir, els processos d’escriptura de les meves obres sorgeixen de no se què. A vegades d’un gest, d’una paraula, d’un diàleg que trobes al metro o en un carrer. I allò et produeix una reacció elèctrica molt poc racional. Arribes a casa i tens la necessitat d’emplenar aquell paper”. Precisament, a l’entrevista anterior, Eytan Fox deia que la seva obra ve del “jo”, “mi”, de les seves experiències i les de la gent que l’envolta.

Veus un vincle entre totes dues maneres de veure el punt d’inici d’una obra o una explicació per a la diferència?

SB: Saps el que passa? Quan jo vaig començar a fer teatre, pertanyia a una cultura i a un llengua que no tenen un estat al darrere que les protegeix. Ara tenim unes institucions però que no són estat. La situació és molt anòmala. Aquí mateix hi ha gent que m’ha dit: “M’ha arribat que els catalans voleu la independència” i ho veuen com una cosa estranyíssima. I, és clar, jo penso: “No viuen la situació que vivim nosaltres”. Quan començo a escriure, parteixo d’un punt i aquest és que la cultura teatral catalana pateix d’un mal terrible que és la manca d’amor cap a sí mateixa. No deixem de llegir que si “els autors són dolents”, que si “el teatre que es fa és dolent”, que “la tradició que tenim és una merda comparada amb altres”. És clar! És que si ho comparem amb El siglo de oro: Calderón, Lope de Vega, Tirso de Molina… o bé ho comparem amb el classicisme francès: Racine, Moliere, Corneille… o el teatre elisabethià: Shakespeare i tota la patuleia que hi havia en aquella època, Catalunya no té una tradició així. Per què no la té? Perquè no l’ha poguda tenir. A Catalunya el teatre arrenca a finals de S. XIX perquè hi ha una sèrie de burgesos que tenen diners, responsables de la revolució industrial i que, de cop i volta, es desperten i diuen: “Oh! No tenim teatres, no tenim operes, no tenim…” i comencen a posar-hi diners ells, de la seva butxaca. La cultura catalana és anòmala i, per tant, la qüestió identitària també és anòmala. El nosaltres sempre és un “nosaltres” amb la boca petita perquè tenim una tradició curta, perquè tenim una circumstància històrica que no ho ha permès. És el contrari del que ha succeït a França, que és el xovinisme i el “oh, que bé, com m’estimo”. Per tant, quan jo començo a fer teatre, en tot el meu primer teatre, i no va ser fins fa molt poc, no vaig utilitzar la paraula “Barcelona”, no utilitzava la paraula “català”, no utilitzava noms, ni tant sols tenien noms els personatges! Com si visquéssim en un no man’s land, en una terra de ningú, perquè sembla que afirmar la identitat serà mal vist o serà criticat per alguns o entraràs en una disputa entre uns que et diran “molt bé, molt bé”, els catalans d’arrel i de convicció poderosa, i, en canvi, tota la part no catalana o poc amant d’aquesta afirmació d’identitat estarà en contra. Per tant el meu “nosaltres” a l’hora d’escriure era neutre, “tothom”, “els ciutadans del món”. Amb el temps ha canviat.

GY:Carícies, per exemple, passava a Barcelona en el teu imaginari?

SB: No ho diu enlloc que sigui Barcelona. Per a la pel·lícula, Ventura Pons em va demanar: “Quina ciutat és aquesta?” i jo vaig dir-li “Barcelona”. Però no ho diu en cap moment de l’obra. El problema del cinema i el teatre és aquest. Al cinema tot és concret. El cinema s’ha menjat del teatre el realisme, fet que ha estat molt bé ja que la gent que ens dediquem al teatre ens hem hagut d’espavilar per altres camins. El realisme no fa ara la teatralitat, per tant una obra que te un nivell d’abstracció molt elevat com és Carícies on els conflictes són molt concrets però els personatges no tenen nom, pot succeir a Paris, Roma, Tel Aviv.. o, al menys, jo ho vaig parir així. Són personatges amb edat i estatus social. Ara bé, és inevitable que és Barcelona. És el lloc en el qual jo m’inspirava. No només passa a Barcelona sinó que és el protagonista ocult autèntic.


GY: En relació a aquestes “reaccions elèctriques molt poc racionals”, encara que pot ser pretensiós, n’hi ha hagut alguna des del moment en què vas decidir venir a Israel?

SB: M’ha deixat molt parat aquest matí veure tants joves junts en un espai tan reduït. Tinc un coneixement escassíssim d’Israel i d’aquesta terra, però veient-los allà he pensat que és un país jove. En els viatges que he fet a Europa, xerrades que he fet a escoles de teatre, no hi he vist aquesta mena de passió. I després, quan entres en el petit detall, com tu, per exemple: “Els meus pares són argentins…”, hi ha un cert cosmopolitisme molt pujat aquí, pel que he vist i això fa que sembli una ciutat, realment, molt oberta. Encara no he tingut cap estímul com per a poder crear perquè no puc tenir aquests estímuls mentre observo. Els tinc després. Primer he d’observar. Estic en fase contemplativa i me n’aniré estant encara en fase contemplativa, perquè amb dos dies no em donarà temps…però sí que m’ha sorprès aquesta energia del jovent que he conegut avui.

GY: Creus, fins on hagis pogut endinsar-te en el teatre israelià, que hi ha alguna similitud o punts d’aproximació entre el teatre català i el teatre israelià?

SB: Conec molt poc del teatre israelià, però del poc que conec, bàsicament un parell d’autors, sí que hi trobo un punt de contacte. El sentit de l’humor. És una cosa que m’ha sobtat molt. Un sentit de l’humor molt especial, que no sé definir, que lliga molt amb el sentit de l’humor català, o mediterrani. No sé si és producte del clima, de la llum. Perquè, veient el mar aquí a Tel Aviv, no deixo de pensar que és el mateix mar de l’altra banda. Pensava: “En línia recta hi ha casa meva” i notava alguna cosa similar en el paisatge, a “l’atmosfera”. Vull dir que si te’n vas a Lisboa és diferent, està més a prop però el declinar del sol no té res a veure. Hi ha alguna cosa a “l’atmosfera” i ho he notat especialment al sentit de l’humor llegint obres de teatre d’aquí. Hanoch Levin és un autor que, si no fos perquè té coses específicament hebrees, podria ser català perfectament. És un autor molt proper.

GY: Aviat deixaràs la direcció del TNC (Teatre Nacional de Catalunya) després de set anys. Quins són els projectes que prioritzes en aquesta nova etapa?

SB: Tinc projectes individuals. És a dir, ara vull entrar en una fase més privada, meva, de recuperar una mica l’autor que he perdut pel camí. Perquè han estat set anys molt intensos de teatre, de servei al país, perquè és un teatre públic. El nostre gran teatre públic. He fet una direcció cada any com a director escènic. Estic tranquil, content, ja que tot i que n’he fet una només per any, la que he fet l’he fet grossa. Però he estat set anys sense, pràcticament, escriure. Per aquest fet, per a ser director del TNC. I això és molt dur per a mi. Per tant, vull recuperar una mica la meva faceta d’autor. No només d’autor teatral, també tinc algun projecte per a fer guions per a la televisió, el cinema…

GY: En quina situació es troba en Xavier Albertí el TNC? Com se’n pot sortir davant de les retallades en l’àmbit de cultura i la pujada de l’IVA.

SB: És un gran tema. Jo crec que en Xavier Albertí ja ha trobat, perquè ja treballa de cara a l’any que ve, en primer lloc, un equip sensacional. Això no és mèrit meu, això és la pròpia estructura del TNC. Ell ja ha vist que trobarà un equip humà i tècnic de molt alt nivell. Quan dic “de molt alt nivell” vull dir competitiu a nivell internacional. Res a envejar a qualsevol equipament de Londres, de Paris o de Nova York. Això ho dic orgullós, no per fardar. Ens ho diu la gent que ve de fora. El problema és que no tenim diners per a gestionar-lo. Aquest és el gran problema. Per tant, trobarà un equipament de primer nivell, un equip tècnic de primer nivell i un pressupost clarament insuficient. El teatre va ser construït durant els anys 90. Quan jo vaig signar el contracte amb el govern, era un contracte programa. Jo tenia les assignacions pressupostaries per a cada any. A partir del 2008 era el contrari del que posava. Cada any pujava l’assignació. A partir del 2008 ha anat baixant, baixant, baixant… Això és un contrasentit perquè la llum no baixa i nosaltres posem molts focus a l’escenari. Per tant, la factura de la llum és més cara. L’edifici no s’encongeix. Ja m’agradaria que fos com un globus i que quan volguéssim tinguéssim menys metres cúbics! Fer una escenografia en tants metres cúbics és molt més cara que fer-la en un espai petit. Per tant, actualment, amb la crisi que vivim, és una infraestructura realment complicada de mantenir amb una reducció pressupostària tan elevada. Així doncs, es trobarà un repte. Fer teatre amb tants pocs diners, amb una infraestructura i una estructura tan cares arribarà un moment en que serà difícil. Ara bé, en Xavier és un gran professional. Potser troba una fórmula màgica per a desencallar tot això. Desitjo que aquesta situació de penúria acabi pel bé de la cultura. A més a més, el govern espanyol ens ha apujat l’IVA al 21%. La davallada que hi ha hagut d’espectadors ha estat tan exagerada que no sabem què fer, estem perduts. Sembla que el govern espanyol no vulgui que la gent vagi al teatre; al final malpenso. Ho han posat com un article de luxe, com si compréssim braçalets de diamants.

GY: Tornant al diàleg amb un Sergi Belbel anterior, en un vídeo-reportatge et demanaven que definissis, per a la gent de fora de Catalunya, com som els catalans. Aquest vídeo té dos anys i hi deies que hi ha dos conceptes que ens defineixen, el seny i la rauxa. I afegies que creies que ens domina més el seny que la rauxa. Encara penses de la mateixa manera?

SB: Des de la manifestació de l’altre dia no sé què dir-te. Jo crec que els catalans tenen aquesta dualitat o dicotomia entre el seny i la rauxa i hem viscut massa a prop del seny i ara potser convé una mica de rauxa. Amb tot això que estem vivint ara hi ha una mica més de rauxa que de seny. Però ja va bé de tant en tant tenir més rauxa que seny. Si no tens més rauxa que seny acabes sent conservador. Acabes conformant-te amb el que tens.

GY: Com està afectant a nivell de la producció teatral l’alça de l’independentisme?

SB: Res, zero a l’àmbit creatiu. Les programacions del teatre són del mateix estil. De fet, he de dir que hi ha l’obra Pàtria d’un company meu que es diu Jordi Casanovas que va d’aquest tema i ha arrasat. Ha omplert cada dia. Bufetades per entrar-hi, però a part d’això no ha canviat res, tots som iguals. L’únic és que l’ambient està enrarit, en el sentit que la mobilització de l’estat espanyol es tan, tan, tan forta que comencem a sentir un seguit d’animalades en les declaracions dels polítics espanyols que dic al meu fill que en faci un recull. Això serà una joia d’aquí a 3, 4 o 5 anys. Poder llegir aquestes coses serà “La antología del disparate”. Se’n diuen de molt grosses, dels dos grans partits, tant del PP com del PSOE. A vegades sembla que entre ells es disputin veure qui la diu més grossa.

GY: Existeix al món del teatre internacional una percepció diferent del teatre català en relació al teatre espanyol?

SB: No, ho hem d’explicar. No és que no existeixi una percepció diferent, és que no saben que hi ha un teatre català. Hi ha gent que sí. Per exemple a Alemanya, a la primera obra meva que hi van representar hi posava “die spanische autor”  i ara a totes posa “die catalanische autor”.

He de dir que tinc tres traductors pel món que han après català per a traduir-me. Això per a mi es genial. El meu traductor danès, el meu traductor anglès i el meu traductor alemany han après català per a traduir-me. Diu molt d’ells. Aquestes tres persones quan van començar a traduir els meus textos ho feien des del castellà. Jo els ho vaig explicar i van dir: “Ostres! Estem traduint d’una traducció!” i jo els hi vaig dir que no passava res perquè el traductor a l’espanyol sóc jo mateix, el mateix autor i, per tant, cap problema. Però és veritat que els vaig dir: “Quina pena perquè si sabessis català veuries el que faig jo d’un pas a l’altre i això, a tu com a traductor, et pot donar la pista”. Si el mateix autor, passant d’una llengua a una altra, canvia una sèrie de coses et dona la pista de què pots canviar tu. I així ho van fer tots tres.

GY: Hi ha actors espanyols que hagin aprés català per a poder treballar al teatre català?

SB: Si, n’hi ha. T’ho juro. Jo he treballat amb un parell d’andalusos que van aprendre el català per a fer producció a Catalunya. Són la immensa minoria però alguns n’hi ha. Fins i tot n’hi ha algun que ha fet teatre en català i és madrileny. La Cristina Plazas és madrilenya i viu i treballa a Catalunya i en català. Ha patit molt perquè la van matxacar molt per l’accent. Aquesta és una cosa que no m’agrada. Això no passa a Paris, per exemple. Tu a Paris, vinguis d’on vinguis, parles el francès amb el teu accent i no hi ha problema, pots interpretar Molière si tu vols. És una de les grans aportacions que va fer Peter Brook a la cultura francesa. Va anar a Paris i va fer un teatre, Les Bouffes du Nord, que es nodria d’africans, de marroquins, de gent de tot el món i tots parlaven el francès amb l’accent que tenien. A Catalunya, al ser una cultura tan petita i sense un estat al darrere, sense una protecció, ens fiquem de seguida amb si algú te mal accent. Jo penso: “està fent l’esforç de parlar en català, com a mínim…”. Per exemple, a la Cristina Plazas li va costar molt però ara és a la televisió catalana, ha estat al TNC i cap problema. Però tot Espanya sap que el teatre català és molt bo. Jo mai no m’he sentit malament a Madrid, la injustícia és que hi cobres més. Allò que dius: “Per què per a fer el mateix aquí em paguen més i pago menys impostos que a Barcelona?”. Quan tu vas a Alemanya i dius que per a fer la mateixa feina a Berlin i a Munich cobres diferent se te’n riuen a la cara. Llavors els dic: “Enteneu ara que els catalans estiguem cansats ja d’aquest sistema?”. Per a fer la mateixa feina cobro menys, pago més impostos, tinc menys facilitats a l’hora dels tractes amb hisenda. Deixant de banda tots aquests temes, a nivell humà i a nivell competencial, a Madrid sempre m’hi he sentit molt ben tractat. Les tres vegades que hi he estat m’han demanat que m’hi quedi, que hi faci més teatre. La gent a Madrid té molt clar que el teatre a Catalunya té molt bona salut i que és diferent.

GY: Ja que la brevetat de la teva visita no et permetrà definir amb uns quants adjectius Israel, pots deixar-nos amb unes primeres impressions?

SB: He vingut sense prejudicis, ja que me’n havien parlat molt bé. El prejudici és més aviat del que sents o llegeixes en determinats mitjans, però sobre la causa i el conflicte, no sobre la ciutat ni sobre la cultura ni sobre la gent. M’ha sobtat l’evidència de la mediterraneïtat, que és un lligam ambiental però que també pot ser emocional. Es traspua a les olors, les sensacions, però també en l’actitud de la gent o, almenys, en la gent que he conegut avui que m’ha sorprès molt gratament. He de dir que tingut poc temps i m’ha agafat pluja.

Aqui podeu trobar més informació sobre en Sergi:

http://ca.wikipedia.org/wiki/Sergi_Belbel_i_Coslado

 

Veus XVI: Una trobada amb Micah Lewensohn

En Micah Lewensohn és director de la que va ser la primera escola de teatre d’Israel, Beit Zvi. S’ha graduat al conservatori de música de Tel Aviv i, posteriorment, ha estudiat a Nova York teatre i cinema. Durant un temps va treballar com a assistent del director del Teatre Public de Pittsburg, Pennsylvania. Des del seu retorn a Israel l’any 1980, ha dirigit obres a diversos teatres del país i ha rebut reconeixements i premis diversos. Representa al professor Yehuda Grossman a la recent pel·lícula Footnote, premiada a Cannes i nominada a l’Oscar a la millor pel·lícula estrangera. Oscar que finalment va guanyar la pel·lícula Iraní, Separation. Micah va topar-se amb l’obra d’en Sergi Belbel i l’ha portada a l’escenari amb els alumnes de l’escola de teatre.

Sergi Belbel i Micah Lewensohn

G.Y: Com arriba a les teves mans l’obra d’en Sergi Belbel?

M.L: Vaig creuar-me amb una traducció d’un llibre d’en Sergi Belbel. L’obra Carícies. Em va encantar i la traducció a l’hebreu és molt bona. Vaig pensar que havia de dirigir aquella obra. Jo treballo en una escola de teatre i l’edat de l’alumnat va representar un problema per a interpretar determinats rols, ja que calien actors de diferents edats. Llavors em vaig trobar amb l’obra Morir i em va semblar apropiada per a representar a l’escola. Era una obra on hi succeïen fets que podien haver passat a qualsevol ciutat i el text estava arrelat en una cultura que em resultava familiar. És genial la combinació entre la pressió de la vida urbana i la manera intel·ligent en què s’aconsegueix portar una situació negativa pel camí de l’optimisme fins arribar a una altra situació. L’estructura de l’obra fa que les escenes del primer acte semblin representar fets aleatoris mentre que veient el segon acte tot pren sentit. Allò que marca la diferència entre que els personatges es morin o no, em va interessar. Em va intrigar l’optimisme.

La vam representar i ens sentim satisfets i contents d’haver representat una obra de teatre contemporani català.

G.Y: Es coneix el teatre català a Israel?

M.L: No tan sols coneixem poc del teatre català, sinó que tampoc coneixem el teatre que fan els nostres veïns a Síria, a Líban, a Egipte, a Jordània… No ho coneixem massa. Crec que seria més interesant representar obres de la regió de tant en tant i no sempre representar “una altra” obra anglesa. Al cap i a la fi tenim més relació amb la realitat dels països veïns que amb la realitat anglesa. Això és cert per a nosaltres, però també succeeix a la resta del món. Hi ha molta tradició d’interpretar escriptors anglesos, francesos, alemanys però poc costum i tendència per estar actualitzat sobre el teatre contemporani.

G.Y: Quins són els teus projectes?

M.L: Sóc director de l’escola de teatre Beit Zvi. La meva major preocupació és el nivell d’ensenyament a l’escola i la possibilitat de que els meus estudiants puguin crear i treballar bé. Intento millorar l’escola. També intento que s’hi representin obres que mai no han estat representades a Israel. La d’en Belbel en va ser una.

G.Y: Que ens en dius del teatre israelià?

M.L: La producció artística, tant sigui visual, teatral, musica, la dansa i la investigació en ciències i les high tech es desenvolupen de manera excepcional. Molt millor que el futbol i la política. Ara mateix, d’alguna manera, la gent del món de la cultura israeliana contemporània són els nostres millors ambaixadors. Al món de les arts tenim gent molt preparada tècnicament i amb talent i en relació a l’expressió artística és cert que hi ha un cert temperament característic de la regió que pot fer que la gent sigui més expressiva.

 

Aqui podeu trobar més informació sobre en Micah:

http://en.wikipedia.org/wiki/Micah_Lewensohn

 

Podeu fer seguiment de les properes publicacions del blog a través de:

http://www.facebook.com/UnCatalaAIsrael

Aquí hi podeu trobar algunes fotografies que vaig fent d’aquest país:

http://www.flickr.com/photos/uncatalaaisrael/sets/

4 comentaris

  • Daniel Yacubovich

    24/11/2012 2:39

    Estupendo, interesante!!!

  • Aleix Costales

    27/11/2012 3:16

    Interessant Gaby!

  • Marianne

    08/12/2012 23:44

    Te brindo este poema que me han transmitido desde los EEUU:
    Catalan original version and translation into English

    PALESTINA, UNA VISIÓ INTERIOR
    L’Art no és un mirall per reflectir la realitat,
    sinó un martell per donar-li forma.
    Vladimir Maiakovsky
    Palestina,
    em fas mal al moll de l’òs,
    em fa mal el silenci esgarrifós,
    que no deixa sentir els crits
    de tants infants aterrits,
    cremats I escorxats,
    I em fa mal el silenci,
    I l’absoluta impunitat
    amb que han condemnat
    a tants dels teus fills I néts
    a vides senceres d’odi i violència,
    a viure sense innocència,
    ni joc, ni amor, ni al.legria,
    amb sentiments embussats
    I amb el somriure esborrat
    per sempreŠ
    El soroll de les bombes
    que et plouen incessants
    m’evoca terrors que creia oblidats,
    quan de petita,
    sentia l’esgarrapada
    d’un tiroteig nocturn,
    rapid I amagat
    en un indret aïllat
    que potser em despertava,
    i sentia caure
    cossos joves caçats,
    arrossegats I silenciats,
    amb un tret de pistola a la nuca,
    fet per botxins anònims
    i disfressats
    de ciutadans comuns I corrents.
    El silenci, sempre el silenci, caientŠ
    Els cossos que es desplomaven
    Aviat esdevingueren
    allò que els nazis anomenaren
    “nit I boira”,
    quan ho exportaren
    als seus camps de concentracióŠ
    igual que els teus infants i joves d’ara.
    Palestina,
    Et tracten com a una dona
    de classe obrera,
    a qui mai s’ha respectat,
    i de res no li val haver estudiat,
    que els de dalt saben qui és qui,
    només faltaria!,
    O et penses que els pobres tenen drets,
    per més que es rentin la cara?
    creu-me, Palestina, et conec la història,
    l’he viscuda des de dintre:
    Donen per sentat,
    que ets inculta i baorroera,
    cridanera,
    i perillosa,
    portadora de malalties i heretgies,
    que mereixes ser cremada,
    que has nascut per ser criada,
    follada, i engatussada,
    I a callar, que és el que toca,
    que sinó
    ja et donarà cinturó
    l’Amo i Senyor.
    I per si no n’hi hagués prou
    amb les “històriques raons” de sempre,
    duus a sobre les tres religions,
    que tenen com a missió
    des de temps immemorial,
    enverinar-te totes les fonts,
    deixar-te seca, infertil,
    malgastada,
    sense ganes de viure,
    I ben rebentadaŠ
    ja trobaràs la felicitat
    en una altra vida,
    dona,
    ara, als pobres, els toca callar,
    ho diuen el Sant Pare, el Rabí I l’Imà.
    Per cert, vols dir que tens anima, tu?
    O ets com un animaló,
    a qui es pot matar sense culpa ni por?
    O és que et penses
    que a una criada,
    no se li pot prendre tot?
    Si aquest món tingués consciència
    tots els governs traurien
    diplomàtics I ciutadans
    del país dels invasors,
    I cap d’ells no permetria
    La “solució final”
    amb què es vol apagar
    la rebel.lía constantŠ
    de, com diuen els diarisŠ
    aquesta puta bel.ligerant,
    que s’atreveix a plantar cara,
    des d’el seu embrutiment,
    la seva lletja misèria
    i el seu fastigós sofriment
    -que millor que no es vegin gaire,
    son tan desagradables!-
    al món “bell i net i ordenat”
    i “pur” i esterilitzat” dels benestants,
    de la “civilització” que per “llei natural”,
    la sotmet,
    com Déu mana!
    si encara hauria d’estar agraïda
    de les caritats rebudes
    de “benefactors” ben intencionats
    que, quan han pogut, li han acostat
    un trocet de paŠ
    tot i que avui això no es pot dir
    tan planerament
    com es deia ahirŠ
    Llàstima!
    Palestina, sé que tens valor,
    que te’n sobra,
    Perquè portes al cor
    tantes humiliacions,
    I tanta resistència
    a tants crims,
    que t’has omplert de paciència
    per encaixar-ne els que calgui,
    ara i en el futur.
    No en tinc cap dubte,
    germana.
    Els veus a venir,
    saps qui son,
    i has escollit no callar,
    perquè el martiri és,
    sens dubte, millor
    que l’extinció.
    I ploro d’admiració,
    i vull abraçar-te

    com ningú t’ha abraçat mai,
    en totes les teves vides,
    perquè no puguin ignorar-te ni culpar-te,
    com s’ignora i s’humilia
    amb mutisme general
    a una terra maltractada,
    embrutida I violada
    a qui li fan tant de mal.

    Palestina,
    et vull curar,
    i vull que tohom et curi,
    tot el món,.
    despert i en conjunt
    s’ha de posar a la feina
    pendent
    de deturar el monstre pudent
    del genocidi,
    doncs només el cor humà,
    que t’abraci sense pors
    ni prejudicis,
    que s’enfonsi en el teu fang,
    que et doni llàgrimes I sang,
    que t’ofreixi la vida,
    no metafòricament,
    sino la de cada dia
    pot desfer tant de dolor.
    I no poden neixer flors
    fins que tothom t’abraci
    I et demani perdó,
    i et tregui de l’oblit
    I de la mort
    amb un petó.
    Palestina,
    germana,
    amigaŠ
    T’encomano
    A la font
    de la vida
    i de l’amor,
    amb tot el meu enyor.
    Angelina Llongueras i Altimis
    San Francisco
    20 de novembre de 2012.
    PALESTINE, AN INNER VISION
    Art is not a mirror held up to reality,
    but a hammer with which to shape it
    Valdimir Maiakovsky.
    Palestine,
    You ache in the marrow of my bone,
    You ache in the horrifying silence,
    That does not allow the cries
    of so many terrified,
    burned, pulled to pieces
    Infants be heard.
    You ache in the silence
    and the absolute impunity
    with which so many of your children
    and grand children
    have been sentenced
    to entire lives of hatred and violence,
    to lives without innocence,
    or play, or love, or joy,
    with blocked feelings
    and an erased smile
    for everŠ
    The sound of the bombs
    raining on you
    brings to mind a terror
    I thought I had forgotten,
    when, as a child,
    I would feel the scratch
    of a nocturnal shoot-out,
    a quick and hidden one,
    on some isolated site,
    that maybe woke me up,
    and I would feel inside the young
    chased dragged silenced bodies falling
    by a bullet in the nuke
    shot by anonymous executioners
    disguised as ordinary citizens.
    Silence, always silence, falling..
    Those fallen bodies
    Would soon become
    That which the nazis called
    “night and fog”
    when they exported them
    to their concentration campsŠ
    just like your youngsters and children now,
    Palestine.
    You are treated like
    a working class woman,
    who has never been respected,
    even though she may have studied,
    for those at the top know who’s who,
    whatever next!
    Or do you think the poor have rights
    no matter how often they wash their face?
    Believe me, Palestine,
    I know your story,
    I have lived it from the inside:
    They take for granted
    you’re uneducated and coarse,
    loud-voiced,
    and dangerous,
    a carrier of disease and heresy,
    who deserves to be burnt,
    who has been born to be a servant,
    to be sweet-talk betrayed and fucked,
    and shut up! which is your duty,
    or else
    you’ll get to know the belt
    of the Lord and Master!
    And in case the ever present
    “historical reasons” were not enough,
    you carry the load of the three religions
    whose mission,
    since time immemorial,
    is to dry you out, to leave you barren,
    wasted,
    without any joy of living,
    burst openŠ
    you will find happiness
    in the next life,
    woman!,
    now, the duty of the poor is to shut up,
    so say the Saint Father, the Rabbi, and the Immam.
    By the way, do you really have a soul?
    Or you’re just some little beast
    That can be killed without blame or fear?
    Or do you think a servant
    Cannot have it all taken away?
    If this world had a conscience,
    every government would call away
    their diplomats and citizens
    from the invading country,
    and none of them would allow
    the “final solution”
    which wants to extinguish
    the ongoing rebellion
    of, as the media call herŠ
    this belligerant whore,
    who dares to challenge,
    from her brutalization,
    from her ugly misery,
    and her disgusting suffering.
    – that are best left unseen,
    they are so unpleasant! –
    the “beautiful” “clean” “orderly”
    “pure” “sterilized” world of the wealthy,
    the world of “civilization” that
    subdues her by “natural law”,
    God willing!
    She should be grateful in fact
    for the charities received
    from well-meaning “benefactors”,
    who, when able, have tossed her
    some loaf of bread or other..

    -although nowadays
    you can’t be so explicit
    about this as yesterdayŠ
    A pity!-
    Palestine,
    I know you have courage,
    plenty of it!,
    because you carry in your heart
    so many humiliations,
    and so much resistance

    to so many crimes
    that you have filled yourself with patience,
    and you can take
    whatever it takes,
    now and in the future..
    I have no doubts,
    sister.
    You see them coming,
    you know who they are,
    and you have chosen not to shut up,
    because martyrdom is, doubtlessly,
    better than extinction.
    And I cry in admiration,
    And I want to hug you,
    like no one has ever hugged you,.
    In any of your many lives,
    so they won’t be able to ignore or blame you
    with their collective muteness
    like a humiliated,
    brutalized, raped land
    that has been so hurt
    Is ignored.
    Palestine,
    I want to heal you,
    and I want everyone to heal you,
    the whole world,
    awake and together,
    must undertake the pending task
    to stop the foul-smelling
    genocidal monster,
    for, only the human heart
    who embraces you without fear,
    or prejudice,
    who drowns in your mud,
    who gives you tears and blood,
    who offers you his life,
    -not metaphorically-
    but his every day life
    can undo so much pain.
    And no flower will be born
    until everyone hugs you
    and begs your forgiveness
    and takes you away from oblivion
    and death
    with a kiss.
    Palestine,
    sister,
    friend,
    I entrust you
    to the fountain
    of life
    and love
    with all my longing.
    Angelina Llongueras
    San Francisco
    November 20th 2012.


    There is a fountain inside you.
    Don’t walk around with an empty bucket.
    Rumi

  • nona baquer

    28/02/2013 12:23

    Vaig llegint el teu blog.
    M’agrada, em dóna impressions i coneixements d’Israel que no tenia.
    Bona feina!

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús