Tres catalans a Israel III: Paul i Adrià, estudiants de periodisme

El temps passa indefectiblement i aquest blog no es movia… L’activitat del blog és paral·lela als canvis i girs que fa la meva vida aquí, i aquests no m’han deixat gaire temps lliure per a avançar amb les publicacions. Tot i amb això, recentment he tingut l’oportunitat de conèixer i d’entrevistar dos nois catalans que han vingut a estudiar periodisme. És cert, periodistes i catalans són dos components d’identitat força constants entre els entrevistats d’aquest blog. Això té una explicació. Per un cantó diuen que Israel és el país amb més periodistes per quilòmetre quadrat, la qual cosa incrementa la possibilitat que en conegui més d’un. D’altra banda, penso que als lectors d’aquest blog, gairebé tots catalans, els pot interessar especialment la visió d’un compatriota sobre aquestes terres.

Els entrevistats són en Paul Sánchez Keighley i l’Adrià Attardi Villar, tots dos estudiants de periodisme de la UPF que han fet un intercanvi durant uns mesos amb una universitat a Israel. Un d’ells, en Paul, ha estudiat durant el primer semestre i l’Adrià, fent el relleu, ha arribat fa poc temps i es quedarà durant el segon semestre. He volgut contrastar els seus parers, les seves visions d’aquesta terra tot fent-los algunes preguntes comunes i d’altres específiques per a cadascú.

Veus XVIII: Una trobada amb Paul Sánchez Keighley

G.Y: Ets estudiant de periodisme i has decidit venir a Israel a estudiar durant mig any. Quina ha estat la motivació? Sempre va ser la primera opció?

P.S: De fet, no. No se m’havia acudit anar a Israel fins que vaig veure l’opció a la llista de possibles destinacions. Malgrat tot, no vaig dubtar en posar-ho com a primera opció. La possibilitat de fer una estada en un país tan diferent del nostre, tan ric en cultura i en esdeveniments, i a més una destinació d’intercanvi tan atípica em va emocionar. M’agrada l’aventura, anar a descobrir, a aprendre de la riquesa de la varietat del món. També soc molt aficionat a la Història de l’Orient Mitjà, i em va encantar la possibilitat de veure amb els meus propis ulls els llocs sobre els quals tantes vegades havia llegit.

G.Y: Quin Israel imaginaves abans de venir? Què esperaves trobar-hi? Com t’havies format la idea prèvia a l’arribada?

P.S: Degut als mitjans espanyols, que aquesta regió sembli una zona de guerra permanent, esperava trobar-me un país molt tens. Al cap d’un parell de mesos, veus que tant a Israel com a Palestina tothom fa la seva vida com a qualsevol altra part del món. A Palestina, sobta, per exemple, descobrir que hi ha festes universitàries i Oktoberfests, i com que en aquests moments el conflicte ha quedat com a estancat, és fàcil oblidar que et trobes en terra ocupada. A Israel, venint d’Espanya, xoca especialment adonar-te que et trobes en un país inimaginablement més avançat, modern i innovador que el teu.


G.Y: Pots dir algunes coses que hagis ratificat i d’altres que t’hagin sobtat i contrariat en relació a les teves expectatives?

P.S: No imaginava que Israel i Palestina fossin tan diferents. Estant geogràficament de costat, pensava que al creuar el control passaries de veure kippahs i sinagogues a veure kuffiyahs i minarets. Però res més lluny de la realitat, quan creues el control el canvi és total: les olors, l’actitud de la gent, les formalitats, els dissenys urbanístics… Això em porta a pensar que l’essència més profunda del conflicte àrab-israelià, despullada de tota querella política o legítima, és un xoc de cultures. És el punt de trobada de entre les visions Occidental i Oriental del món. I potser si no existís un conflicte territorial, encara no s’entendrien mútuament del tot. Sempre existirà aquest “ells” i “nosaltres”. Un dels temes que més m’ha fascinat és la realitat de l’Estat jueu. Com que només sentim parlar del conflicte, venim aquí esperant trobar-hi només guerra, i no apreciem el miracle històric que és un país reviscut al cap de 2000 anys, on parlen una llengua ressuscitada i on s’apliquen les tradicions d’una religió minoritària a nivell d’Estat: Durant el Xabat (dissabte) no hi ha transport públic; durant el Pèssakh (Pasqua jueva) no es pot comprar pa als supermercats… A més, com que els jueus han portat bagatges culturals de totes parts del món, Israel ha resultat un Babel, la barreja de cultures més gran que he vist (art, rituals, llengües, menjar…). Em va xocar descobrir que existien jueus àrabs, que havien viscut des dels temps de Babilònia a Iraq, Egipte o el Iemen, i fins i tot jueus negres procedents d’Etiòpia.


G.Y: Com analitzes la diferència entre la imatge que arriba a Catalunya i a Espanya d’aquest país en comparació a la que en donen els mitjans de comunicació locals?

P.S: No descobreixo la pedra filosofal al dir que la premsa espanyola retrata a Israel com el Gargamel d’Orient Mitjà; ni que, per a la premsa local, Israel és un Estat víctima, injustament amenaçat i que no pot fer cap mal… Ara bé, per què a Espanya i a Europa, en general, som tan crítics amb el regim israelià i sovint ens fem els cecs davant de les barbaritats de Hamàs? Més enllà del que puguin suposar les relacions diplomàtiques de cada país, no semblem tenir cap gran motiu específic per ser “antis”, com els EUA en tenen per ser tan pro-israelians (el vot jueu, el sionisme passiu dels jueus americans, el lobbying jueu al món de l’empesa…)Tinc la impressió que a Europa, quan ens hem de posicionar, sempre ens és més fàcil posar-nos de banda del perdedor. Ens sembla més just, més humà… Però és una fal·làcia creure que perquè un bàndol sigui més dèbil que l’altre, és més innocent. A això, Charles Dickens li deia “filantropisme telescòpic”. Als anys 70, quan Israel era el bàndol desvalgut, tothom estava de la seva banda. Ara els palestins són els desvalguts, així que critiquem els israelians i així es va movent el pèndol… Un cop et trobes a Israel veus que la situació no és tan senzilla. Tant de bo no calgués fer el viatge per adonar-se que no tot és blanc o negre. Els dos bàndols són igual de dolents…

G.Y: Quina opinió et mereixen els mitjans de comunicació d’Israel?

P.S: Trobo que hi ha una gran manca de cobertura de noticies internacionals. Des d’Israel, em costa molt més que des d’Espanya saber què passa arreu del món. I tot i que, com demostra el cas d’Israel a la premsa espanyola, la informació internacional no sempre és cent per cent fiable, és millor tenir alguna informació que no pas cap. A Israel els mitjans es miren massa el melic i parlen del conflicte d’una forma més exagerada fins i tot que els mitjans espanyols. Hi ha gent que viu amb la por a flor de pell com si estiguéssim sempre en plena intifada i no dubto que aquesta insistència dels mitjans en que som un país amenaçat hi té quelcom a veure… Vaja, no em mereixen molt bona opinió els mitjans, tant a Israel com a Palestina. Tot i que també hi ha autocrítica (i molta), la premsa més populista (i, desafortunadament, popular) és la que retrata l’altra banda com un grup d’assassins amb els que no es pot negociar.


G.Y: Quins són els temes que tractaries amb especial èmfasi si fossis corresponsal a Israel?

P.S: Evidentment no es pot descuidar el conflicte àrab-israelià, però jo crec que a nivell internacional falta molta cobertura sobre un aspecte molt important d’Israel que és el seu sector tecnològic i la seva naturalesa innovadora. La resta del món pot aprendre moltíssim sobre la forma de fer negocis a Israel i segur que hi ha empreses i, fins i tot països que, de només estudiar aquest país una mica, en traurien grans lliçons per a millorar la seva pròpia economia. Un bon exemple és la creació als anys noranta de Yozma, un fons de fons. Va ser un projecte del govern que invertia en la creació de fons de capital risc, un ingredient fonamental per a cultivar start-ups, innovació i noves empreses en un país.


G.Y: Pots definir Israel amb uns quants adjectius?

P.S: Desperta, competitiva, eclèctica, narcisista.

Veus XIX: Una trobada amb Adrià Attardi Villar

G.Y: Ets estudiant de periodisme i has decidit venir a Israel a estudiar durant mig any. Quina ha estat la motivació? Sempre va ser la primera opció?

A: Abans de veure l’oferta de places disponibles tenia clar que aprendre o perfeccionar una llengua que em pogués ser útil en el futur era una prioritat a l’hora de triar destí, així que dubtava entre França o Itàlia. Però, volent-me dedicar a la informació internacional, era impossible dir que no a Israel, així que quan vaig saber que era una de les opcions, no ho vaig dubtar. Saber que coneixeria cultures diferents i que viuria en una zona amb conflictes molt diversos (tot i que només se’n parli d’un) va ser molt motivador.

G.Y: (Cadascú des de la seva experiència més o menys llarga i intensa): Quin Israel imaginaves abans de venir? Què esperaves trobar-hi? I com havies format aquesta idea prèvia a l’arribada?

A.A: El conflicte Israel-Palestina sempre ha estat molt llaminer per als mitjans de comunicació d’arreu del món, així que, després de tota una vida sentint el mateix, tens la sensació que aniràs a una zona on l’enfrontament és molt explícit i on pot ser incòmode o fins i tot arriscat treure el tema.

G.Y: Pots dir algunes coses que hagis ratificat i d’altres que t’hagin sobtat i contrariat en relació a les teves expectatives?

A.A: La primera setmana pensava que, efectivament, hi havia grans diferències culturals, però a mesura que va passant el temps m’adono que aquesta sensació era més producte de la meva desorientació inicial per no conèixer la ciutat o la llengua que no pas d’un shock cultural real. Ara m’hi sento molt a gust. Quant al conflicte, hi ha molts matisos i, fins ara, n’he pogut parlar amb tota normalitat.

G.Y: Com analitzes la diferència entre la imatge que arriba a Catalunya i Espanya d’aquest país en comparació a la que en donen els mitjans de comunicació locals?

A.A: És lògic que els mitjans estrangers focalitzin la informació sobre aquesta zona en el conflicte, però el problema és l’enfoc. Crec que es transmet una imatge d’alta tensió permanent que no es correspon amb la realitat. En aquest país hi ha moltíssima gent moderada (i m’atreviria a dir que són majoria) a un i altre bàndol, que aposten pel diàleg i la pau i són molt més empàtics que els seus representants polítics.

G.Y: Quina opinió et mereixen els mitjans de comunicació d’Israel?

A.A: M’ha sorprès la seva endogàmia. Cal dir que no parlo hebreu i, per tant, només segueixo premsa local en anglès, però tot i així crec que els mitjans catalans en particular i europeus en general tenen un major interès per altres realitats. Aquí es miren molt el melic . I mira que a casa nostra no ens quedem curts!

G.Y: Quins són els temes que tractaries amb especial èmfasi si fossis corresponsal a Israel?

A.A: Intentaria donar més veu a la majoria moderada d’aquest país i procuraria, si no prescindir, sí reduir al màxim les declaracions polítiques. La realitat de la zona és un caldo de cultiu perfecte per a extremismes, populismes i grandiloqüències. Al carrer, tot és més fàcil. D’altra banda, també intentaria reflectir que l’àrab-israelià és només un dels focus de tensió d’aquest país. Trobo molt interessants les tensions ètniques i religioses, per exemple.

G.Y: Pots definir Israel amb uns quants adjectius?

A.A: Complex, atractiu i singular.

Podeu seguir l’activitat de l’Adrià i en Paul a través d’alguns d’aquests links i trobar articles seus a internet.

https://twitter.com/adria_attardi

http://jalomotjalonot.wordpress.com/author/paulsanchez91/

Podeu fer seguiment de les properes publicacions del blog a través de:

http://www.facebook.com/UnCatalaAIsrael

Aquí hi podeu trobar algunes fotografies que vaig fent d’aquest país:

http://www.flickr.com/photos/uncatalaaisrael/sets/

4 comentaris

  • Silvia Japkin

    05/04/2013 19:00

    Buenas entrevistas Gabi, me alegra mucho que continúes escribiendo, interesante la mirada de los jóvenes estudiantes!

  • Daniel Yacubovich

    06/04/2013 22:11

    Querido Gabi me alegra volver a leerte en estas paginas, muy interesante !
    Un abrazo

  • Moses

    29/05/2013 13:58

    A L’Adrià i companyia: amb tres mesos i poc més d’un estudiant tipus Erasmus, sense experiència en alta política i sense haver viscut el que ens passa a Israel, ja us atreviu a realitzar anàlisi que pereixen sentències de programa estilo Salva’m. Quant de mal us ha fet la LOGSE i els campaments d’estiu Ciueros i Tele 5! Lliçons ben poques podem donar des d’un pais plagat de corrupció i amb mitjans totalment “paniaguados” pels partits polítics.

  • independent.academia.edu

    09/07/2014 23:30

    independent.academia.edu…

    Tres catalans a Israel III: Paul i Adrià, estudiants de periodisme – Ara.cat…

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús