En mode avió

And could this be the time when somebody will come. To say, “Look at yourself, you’re not much use to anyone. Benvinguts a Vueling. Únicament dos centímetres separen el meu nas del seient de davant. Estiro el coll cap a la dreta per veure qui és l’energumen que està robant el meu oxigen i espai vital des del minut u d’un vol de tres hores i quart.

El primer que se sent és una olor forta. Alcohol convertit en suor dins un front i un coll greixós. Les gotes d’aquest líquid salat li regalimen pels pèls del nas. El meu cap torna a la seva posició anterior. Els seus braços inserits a pressió dins una samarreta de màniga curta rosa em saluden. El seient és cada cop més a prop del meu nas. Un balanceig em fa patir pels meus genolls. El meu cos comença a escalfar-se i ara és la meva suor la protagonista. És una suor freda sobre una espatlla i coll molt calents. Tot el meu cos comença a reaccionar vers aquest tipus de suor que apareix quan portes massa roba en un lloc tancat que de sobte fa una calor infernal. Una orquestra simfònica es posa de peus: tinc tota la pell de gallina.

Un dolor agut a l’esquena, a l’altura dels ronyons em recorda que també hi ha passatgers a la meva esquena. Una mena de canons amb boles de goma de plàstic dur s’han posat en marxa. Es tracta d’un nen de sis anys que vol comportar-se com el que és: una espècie salvatge. Les seves new balance en miniatura volen fer-se sentir en aquest món globalitzat i es reivindiquen contra el seient del davant on el meu cul seu. Amb un ritme marcat, el nen balla una pizzica salentina a la perfecció amb una coordinació excel•lent.

“El meu fill es casa. Estava de vacances a Varsòvia i es va enamorar d’una guia turística de la ciutat. Ja veus tu quina vida han de portar els que treballen en això. Tot el dia caminant i passant fred per quatre duros. Bé, allà són złotys. Saps que un euro equival a gairebé 4 złoty? Per què no arranquem? Ara diuen que el motor està espatllat. Quina vergonya. Demanaré un full de reclamacions quan arribem a Varsòvia. Tu creus que és normal? Amb el que ens fan pagar i ni tan sols t’en pots fiar. Un dia acabarem tots sota terra. A mi ja m’ha passat dos cops això que el motor no funciona o no se què. Home, podrien dir-ho en català o vocalitzar una mica no?” La dona asseguda a la meva dreta no tanca la boca ni tampoc baixa les celles.

La senyal lluminosa del cinturó està activada. Però el meu cos necessita urgentment visitar l’altra part de l’avió on mai se sap on van a parar segons quines coses o queden dispersades per l’estratosfera. La suor freda comença a fer la segona conquesta. L’únic costat que tinc lliure d’amenaça humana està bloquejat per què no puc treure’m el cinturó ni aixecar-me. Només han passat deu minuts i ni tan sols ens hem enlairat.

I aquest va ser el meu primer contacte amb la nova experiència que m’esperava a uns 2.400 quilòmetres de Barcelona.

1 comentari

  • Isabel Leon

    25/03/2015 %I:%M %p

    M’agradat molt
    ¡¡¡Aire fresco ¡¡¡

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús