Un zoo comunista

Hi ha molts tipus de zoo. Petits, enormes, internacionals, acolorits. En qualsevol gran ciutat es pot trobar un petit espai dedicat als animals, tot i que per alguns, són certament cabarets i prostíbuls per a aquests éssers vius. La franja entre el que es pot considerar captiveri i exposició acostuma a ser difusa.

Uns plafons en colors plans i apagats et convidaven a entrar al jardí botànic i zoològic de Toruń. El recinte estava situat en una zona residencial on circulaven autobusos, tramvies, bicicletes i persones. El primer que em va cridar l’atenció va ser precisament aquest detall: el zoo no es trobava en una zona allunyada de la civilització, més aviat, formava part del veïnat. Cartells enormes i antics explicaven l’origen de la fauna i la flora. Mentre llegia interessada I mig sorpresa la descripció dels animals internacionals intentava trobar-los en el seu reduït i trist espai vital sense èxit. Començava a dubtar si era jo la que no veia clar i precís o era cosa dels animals, qui sabien camuflar-se massa bé amb el context. Després de passar per davant de les tortugues gregues gegants i dels lèmurs vaig començar a adonar-me del que passava. Els animalons estaven petrificats, gairebé no es movien, ni tan sols per respirar. La seva pell era grisa, com el dia, la seva mirada estava perduda vés a saber en quin univers.

La meva companya i jo, no gaire desconcertes atès que això és l’est, vam començar a fer broma del moment. Semblava que els animals anessin drogats o fins i tot, sedats. La seva expressió era anodina i sense sentit. Els seus espais eren massa petits, semblaven morts de gana i flagel·lats per la seva pròpia existència. Els nens però s’ho passaven d’allò més bé. Un pare va riure en escoltar-nos. Vam pensar que entenia l’anglès i per això li feien gràcia els nostres comentaris. “Aquest animalet té síndrome d’abstinència, per això quan veu algú salta cap al vidre”, vam dir mig rient-nos mig amb pena. Potser la seva droga era el menjar. Quan era a prop dels burros i les cabres, educades mares els hi oferien aliment. Elles deien “proszę, proszę” que, en aquest context, és la manera educada i formal de dir: tingui si us plau. Els animals es barallaven i quasi es mossegaven l’un a l’altre per unes petites engrunes de menjar.

Tot i que pensàvem que ja havíem vist prou d’aquest jardí botànic convertit en zoològic experimental, encara ens faltava per descobrir el millor d’aquest espai dedicat a la concentració d’animals. Un ós enorme i maldestre i un tigre acovardit estaven tan a prop que quasi podien tindre una conversa de gin tònic. Tot ens feia gràcia però la cosa era realment preocupant, ja que els animals no semblaven sans, no esperàvem que estiguessin contents, ja que era un zoo, però també la seguretat era escassa, tant pels animals com per a les persones.

L’última sorpresa va ser moments abans de marxar. Una crida d’animal va fer-me tornar enrere i descobrir un grup de carners que reclamava la meva atenció. La seva posició semblava d’atac, hieràtica, solemne. Al cap de cinc minuts continuaven amb el seu cant en la mateixa posició. Potser estaven convocant a un deu solar per a què els salvés o més aviat, era una manera d’expressar el seu malestar. Aquest zoo va tindre el seu moment d’èxit just quan el comunisme començava a fer fallida. Sembla que poques renovacions s’han fet i que encara vulgui mantenir aquest esperit no materialista i uniforme d’aquest sistema. És acolorit únicament gràcies a les plantes i la vegetació, per què fins i tot les plomes del paó blau, unes de les més maques, estaven apagades. pavo_

 

Si vols veure més fotos del zoo visita el meu tumblr 

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús