Gràcies Grècia pel que m’has ensenyat

El camí de l’aeroport a la ciutat va ser un atropellament continu de paraules i frases sense acabar. Volia preguntar tantes coses que no podia ni respirar al mateix temps que mirava sorpresa tots els establiments amb grans lletres en un alfabet antic i modern a la vegada. Tot estava molt il·luminat alhora que semblava abandonat. Tenia la sensació que havia anat molt lluny, que allò no era Europa.Els carrers cremaven encara que fos de nit. L’olor de benzina barrejada amb la calor conformaven una atmosfera molt mediterrània. L’enrenou de tambors, rialles i paraules desconegudes alimentaven la meva ansietat per conèixer tot d’aquesta ciutat que tan popular és als mitjans de comunicació i que lleva la son i les esperances a mig Europa.

Els primers dies em vaig limitar a observar i deixar-me emportar pel ritme d’una ciutat il·luminada per la precarietat i escombrada de pors i lamentacions. La llum és la protagonista als carrers, on la roba de colors vius i alegres dels grecs va en consonància amb els de les flors. Per la meva sorpresa, hi ha moltes menys persones sense sostre i alcohòlics que en altres països, com ara a Polònia. Les terrasses no estan gaire plenes i les cadires ocupades són, majoritàriament, per grecs. El turisme no és el plat fort d’aquesta temporada i això es nota. “D’ençà que va començar la crisi, el personal de restaurants i locals són molt més oberts i simpàtics que abans”, em comenta una amiga grega. El cert és que, quan demanaves educadament permís per utilitzar els lavabos d’un establiment la seva resposta era sempre “Per descomptat, com no!”. M’esperava trobar-me una ciutat buida i de cares tristes, però el que descobreixo són rostres més aviat apàtics però resignats. Semblar ser que la crisi els fa ser menys dionisíacs que abans.

monastiraki edited

Plaça Monastiraki, Atenes

 

La situació extrema i caòtica de la qual la majoria de titulars internacionals emparaulaven no la vaig trobar enlloc. La setmana del Referèndum va ser viscuda gairebé amb més èxtasi fora del país que a la pròpia Grècia. És cert que hi havia molta inseguretat i la majoria de grecs no sabien què passaria. Però durant aquella setmana daltabaixos i d’aforismes il·lusoris, el transport va ser gratuït, les operadores telefòniques van donar els seus serveis de franc. Els bancs van tancar, tot i que hi havia algunes branques que encara funcionaven.

“El govern ens va avisar el diumenge de què a partir de l’endemà hi hauria limitació en l’extracció de diners als caixers. Les oficines estaven tancades però jo anava a treballar de totes maneres. Havíem de pagar els pensionistes, la branca que sosté de la nostra societat. La majoria d’ells no disposa de targeta, per tant, no hi havia res a extreure del seu compte corrent.” M’explicava una treballadora d’un banc grec mentre em convidava a unes cireres de collita. Un gran gruix de la població hel·lènica té els seus diners a casa i no es fien de dipositar-los als bancs. La cultura de la targeta de crèdit no existeix o no és la majoritària. El fet que es creessin cues als bancs va ser molest per a les persones grans per les altes temperatures, però la veritat és que ”Els estalvis familiars es guarden a les llars. Com la crisi, que la vivim de portes en dins.” M’acaba de constatar la mateixa dona.

Però el que més em va meravellar d’aquesta ciutat tan anàrquica arquitectònicament i també, de pensament, són les persones. Tenen l’arquetip de treballar poc, de prendre’s la vida amb més calma i d’estar “sempre de festa”. Bé, posem aquestes paraules en ordre. No he conegut cap grec que no vulgui treballar i que no estigui disposat a fer torns de 10 hores i cobrant un sou ridícul. Quan vaig preguntar-li quant cobrava a una amiga arquitecta em va fer fins i tot vergonya contestar-li. De la mateixa manera que he anat descobrint les seves opinions sobre Syriza, la crisi grega i la mateixa interna del govern. Parlen de la situació gairebé amb paraules ennuegades per què ja no poden opinar més: estan atrapats en una gàbia sense finestra, sense aigua i amb bocins de menjar que només els hi dóna més set. Això és el que senten. Fins i tot, vivint en aquesta gàbia i sense aire, troben la manera d’entre tots, fer-te sentir a gust. I compartir les seves darreres engrunes. Tenen un do especial per treure’t un somriure encara que els hi faci mal la teva felicitat.

La seva hospitalitat és infinita. Comparteixen els seus sentiments i miren de no queixar-se. De ser valents i d’estimar-se, cosa poc present en altres cultures, molt més riques econòmicament però pobres d’esperit i de germanor. Per què intenten “tirar endavant”, aquest és el seu leitmotiv. Fins i tot fan broma quan la cambrera ens porta el tiquet del compte, de les poques vegades que he vist factura més enllà del supermercat, i diu entre rialles “Ara amb Syriza els tiquets són sagrats”. Les coses estan canviant, malgrat que la crisi que devora fins i tot les restes que cap altre país europeu vol. Però han de continuar intentant-ho, i nosaltres els hem d’ajudar, o no es tracta d’això?

 

 

2 comentaris

  • Pol Vinardell

    27/07/2015 %I:%M %p

    On puc llegir l’article que vas publicar “Apaga la televisió, …”?
    Gràcies.

  • malemany

    27/07/2015 %I:%M %p

    Hola, és el mateix article que el de “Gràcies Grècia pel que m’has ensenyat”, vaig tindre un error amb el servidor i es va publicar abans de que acabés l’edició. Gràcies per llegir-me! Salutacions

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús