Polònia, el tampó d’Europa

Auschwitz II

Auschwitz II

Vaig llegir el K.L Reich de Joaquim Amat-Piniella fa més de deu anys. Tot i això, encara recordo algunes escenes que van quedar perpetuades a la meva
memòria. Un dels protagonistes explicava com arrossegava una pedra, més gran que el seu cos, muntanya amunt i com li queia contínuament i ho intentava una vegada darrere l’altra. Com un company de l’Emili, un dels protagonistes, moria després de ser executat amb una injecció de benzina. Fins i tot vaig sentir el fred de la llitera en contacte amb la pell. Es tractava del camp de concentració de Mauthausen, on més de 7500 espanyols van ser reclutats. El meu món adolescent no va quedar indiferent després d’aquesta lectura. Amat-Piniella em va fer entendre amb el seu llibre el procés de deshumanització als camps d’extermini, on els humans es convertien en rates i en cendra.

Anys després, a la universitat vaig estudiar en profunditat la Segona Guerra Mundial. Quina era la mentalitat i el discurs Hitlerià d’aquelles persones que sempre obeïen i com el nazisme es convertia en una “quotidianitat” dins la psicologia germana. De com totes les dictadures es semblaven, tenien aparells de repressió similars i fins i tot, el mateix discurs. En aquells moments en Francesc Vilanova, professor titular d’Història Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona, feia garbuixos a la pissarra i ens preguntava “s’entén el joc?, Polònia és el tampó d’Europa”. Sí que entenia el joc, però en aquell moment eren només dibuixos mentals, fronteres que es canviaven de lloc i dates a recordar. En aquella història no vam parlar de les persones, sinó dels fets, el que em va ajudar a posar coordenades al que m’havia explicat en Piniella.

Les sabates dels nens s’amuntegaven en una pila immensa. En aquella estança gran s’hi trobaven també jerseis i roba de nadó. Amb tota la pell de gallina tractava de no perdre el fil a la guia que ens ho explicava tot sense embuts ni dramatismes. “Els nadons i nens des que arribaven eren executats directament per què no eren aptes per treballar.” Em trobava a Auschwitz  I, a la fàbrica de la mort on tot era usat, fins i tot les dents d’or eren extretes dels morts. Per què l’extermini era el primer de tot pels nazis però els diners, el segon punt més important.

El contacte de la meva mà amb aquell tros de paret rugós em va fer esgarrifar. Estrenyent amb molta força, a cavall entre la ràbia i la tristesa, tractava de sentir el dolor i donar la meva força a aquelles dones que van ser afusellades en aquell reclòs mur. Les finestres que es trobaven just davant d’aquest pati mortal estaven tapiades amb barrots de fusta perquè ningú veiés les massacres. Un cop acabada la feina, els cossos eren traslladats als crematoris. “Hi havia vegades que les palanques dels forns s’encallaven per què volien liquidar el màxim de cossos possibles”. En aquell moment, em van entrar ganes de vomitar.

La seva mentalitat era inesgotablement macabra. Van fotografiar als presos, només fins al 1943 per què a partir d’aquell moment, amb l’allau de presoners no donaven l’abast. Em vaig detenir davant un parell de retrats. M’estaven mirant fixament. Els seus ulls travessaven el vidre, hieràtics. Tenien la seguretat que estaven condemnats al cel. No hi havia espai per la llàgrima ni per la por. Eren ja mig morts.

Auschwitz II

Auschwitz II

 

El fet d’estar allà, en aquell lloc on tantes persones havien mort em va captivar i encegar. Fins i tot, em vaig sentir terror per la història que trepitjava. Un pot pensar que, visitar Auswitcth, s’ha convertit en un peregrinatge turístic on tothom hi treu fotografies i no hi ha lloc per a la reflexió. Però sí que hi ha espai per això. Els dos camps són immensos com ho era el nazisme i les condicions de vida i els seus habitacles eren diminuts, com les esperances de vida dels presos. Quan algú em diu “però si ja saps el que va passar, ja has llegit de tot”, me n’adono de la importància de poder visitar els llocs on han passat tragèdies tan horribles com aquesta. I si a sobre, tens l’oportunitat de conèixer la gent d’aquest país, polonesos, que ha patit tant, entens encara moltes més coses. Per què no es tracta només de conèixer el que s’ha escrit sinó també, conèixer l’estructura social i el dia a dia d’un país que encara sembla tenir complex d’inferioritat.

Una altra cara d’aquesta història és la dels responsables. Només el 15% dels implicats han estat jutjats i condemnats pels crims comesos contra la humanitat. Tampoc es parla gaire, tot i que cada cop n’està sorgint més informació, sobre els malèfics psiquiatres que tant van experimentar amb els malalts mentals i embarassades i que encara tenen ànima per viure tranquil·lament. Per què Polònia, després de ser ocupada pels alemanys, va entrar en un altre malson i no va haver-hi temps de jutjar ni de condemnar als culpables. Però aquesta no deixar de ser la versió simplificada i simple de la quantitat d’incògnites i afers que han quedat oblidats i que ningú no gosa remenar, no se sap si per l’oblit o per la falta d’intenció.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús