Les altres cares del comunisme

Tomasz Lazar, ‎Szczecin (Polònia), 1986,‬ es trobava fent un projecte de fotografia sobre la seva ciutat natal, a la frontera amb Alemanya, quan va conèixer una supervivent dels camps de treball a Sibèria durant la Segona Guerra Mundial. El seu testimoni el va captivar tant que, durant els dos mesos vinents va estar preparant entrevistes i fotografiant-los hores i hores per saber què amagaven les arrugues d’aquelles persones que havien patit aquestes deportacions set dècades abans.

El 23 d’agost de 1939 l’Alemanya nazi i l’URSS van firmar el Tracte de no-Agressió entre Alemanya i la Unió de les Repúbliques Socialistes Soviètiques, més conegut com el Pacte Ribbentrop-Mólotov, nou dies després que s’iniciés la Segona Guerra Mundial. En aquest pacte van acordar mútuament la no-agressió al territori de l’altre, així com un compromís per solucionar de forma pacífica les seves desavinences entre les dues nacions i no trepitjar territori aliè. Aquest pacte va arribar per sorpresa a les altres potències que en aquell moment, tractaven d’aturar un Hitler sense fre.

Tanmateix, aquest acord entre Alemanya i l’URSS contenia un Protocol Addicional Secret, no descobert fins al final de la Segona Guerra Mundial, on ambdues potències es repartien el pastís polonès: el territori de l’oest seria per l’Alemanya nazi, que va ser conquerit ràpidament, i l’est, per a l’URSS, qui també va adherir-lo al seu imperi. Però, el conte de fades va acabar el 22 de juny de 1941, quan Alemanya va atacar el territori polonès annexionat de l’URSS. El degoteig militar no va finalitzar fins al maig de 1945, amb la derrota germana i la fi de la Segona Guerra Mundial.

siberia101-288x433siberia061-288x433

I en aquest moment de la història és quan els protagonistes de Tomasz Lazar van veure com la seva infantesa era arrabassada. Al febrer de 1940 milers de polonesos que vivien a la zona annexionada a l’URSS, és a dir, l’est de Polònia, van ser deportats a Sibèria i al nord de Kazakhstan. Els oficials, ben vestits, apareixen a la nit, picaven amb els punys tancats fortament a les portes de les cases i els hi donaven un màxim de trenta minuts per recol·lectar les seves pertinences. Si els oficials no tenien el més mínim sentit humà, es tractava de minuts. Totes les persones detingudes eren acusades de ser “elements antisoviètics”.

Famílies senceres s’amuntegaven en vagons de tren durant setmanes, sense cap finestra ni ventilació. Els que morien eren llençats des dels mateixos compartiments sense ni tan sols aturar el tren. Un cop arribaven a Sibèria o a Kazakhstan, eren repartits en camps de treball aïllats i en granges col·lectives. Els oficials russos els hi deien que estarien per sempre allà, que Polònia com a Estat havia arribat al seu final. A Sibèria estar a quaranta graus sota zero era l’habitual i les morts augmentaven. Alguns testimonis expliquen que per intentar escalfar-se, es feien una capa de gel per protegir-se. Construïen “el seu propi iglú”.

La seva preciosa infància va ser reemplaçada per un malson que va durar fins al 1942, quan van ser alliberats 44000 civils polonesos a Pèrsia. Van arribar al port en tres combois sense cap tipus de condicions: no hi havia lavabos, la gent estava malalta, no tenien aigua ni menjar. Però van arribar feliços. Per primer cop, podien banyar-se i desfer-se de l’URSS en aquelles aigües.

Tomasz Lazar a “Children of Siberia” posa rostre a disset testimonis que van sobreviure el fred i la por. El seu únic refugi era l’anhel de llibertat.

 siberia091-288x433siberia111-288x433

Totes les persones retratades toquen la vuitantena. Per què vas decidir fotografiar-los?

Vaig prendre la decisió de fer aquest projecte per mostrar la traumàtica experiència que van sentir aquestes persones quan eren nens. Cap d’ells va poder parlar sobre el viscut a Sibèria fins a la fi del comunisme, l’any 1989. Aquesta és la primera vegada que han pogut expressar el que van patir durant aquell període. Quan vaig trobar a aquesta senyora al meu poble vaig començar a documentar-me en profunditat.

Suposo que no va ser fàcil per a ells remoure tot el seu passat. Com va ser aquest procés?

Vaig preparar aquest projecte durant uns dos mesos per què necessitava temps per a preparar les preguntes i sobretot, saber com parlar amb ells. La majoria trencaven en llàgrimes durant les entrevistes  per l’experiència traumàtica que havien viscut. Necessitava fer les preguntes d’una manera que  s’entengués fàcilment la història que estava explicant, però sense perdre l’essència. Molts d’ells volien compartir les seves vivències per què eren conscients de la importància d’aquest capítol en la història de Polònia. Però també em vaig trobar que hi havia persones que no volien fer les entrevistes per què era massa dur per a ells. De totes maneres, tot i que no em van donar el seu testimoni, em van agrair que estigués interessat en aquest tema.

Diuen que hi ha projectes que et canvien la vida i que fins i tot, has de passar per un procés psicològic per poder dur-lo a terme i prendre distància. En el teu cas, com et vas sentir després de “Els nens de Sibèria”?

M’agraden molt aquests tipus de projecte on haig de tindre una connexió molt propera amb les persones. Jo crec que no he necessitat cap tipus de procés per què vaig estar preparant-me durant dos mesos. Aquest va ser el procés, realment. Des de l’inici sabia el que em trobaria.

Per què vas decidir utilitzar el retrat com a recurs fotogràfic?

Per a mi aquestes cares són com mapes. Quan els mires de prop és com si descobrissis les seves arrugues i els seus ulls. També, quan ells estan viatjant al passat amb totes aquelles memòries pots adonar-te com els rostres van canviant, especialment les seves mirades. Vaig voler centrar-me només en les cares per què és l’aspecte més important.

 

Mai es coneix suficient la història d’un país. Polònia és un clar exemple: anys d’hermetisme i d’un silenci absolut a escala internacional han passat factura. La història mai s’acaba d’explicar i és que, si els seus testimonis moren sense deixar constància del que han viscut, enterraran amb ells aquelles memòries i experiències viscudes. Però com tot en aquesta vida, sempre hi hauran capítols desconeguts sobre un mateix moment.

 

Fotografies: “Children of Siberia” de Tomasz Lazar
Mira tot el projecte de Tomasz Lazar
Documental sobre les deportacions a Sibèria (anglès)
Video resum de l’entrevista (anglès)

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús