De tindre tres Ferrari a fer pizzes sense gluten: la història d’en Modesto

Jo tenia tres Ferrari i un bon salari. Em vaig quedar a l’atur i havia d’alguna manera, tirar endavant. Aquests cotxes són molt cars de mantenir, saps? L’impost de circulació a Itàlia és enorme, així com els diners per fer-los arrencar. A Milà la vida és cara i ningú et regala re. Així que vaig haver de buscar opcions. A qualsevol país. Coneixes Marinaleda? Allà només has de pagar de lloguer 80 euros i tens un sou que et permet viure.”

Aquesta va ser gairebé la nostra primera conversa amb en Modesto. A qui el nom li feia justícia. A Praga no hi ha gaires restaurants sense gluten i com a la majoria de països de l’Est, la base de la dieta és a partir de sopes, salses i carns arrebossades o si més no, amb algun acompanyament que conté gluten. I a ningú li ve de gust arriscar-se a posar-se malalt a l’estranger i encara menys, a països on la tendència és que ningú parli anglès. Doncs bé, vam buscar opcions on anar a menjar i després de repetir dues vegades el mateix restaurant txec que oferia menús per a celíacs – excel·lents i molt econòmics- vam trobar un lloc amagat on feien pizzes sense gluten artesanes. I quines pizzes!

Quan vam arribar tocava aquell sol de mitja tarda que feia de Praga una ciutat encara més única i brillant. A les portes hi havia escrit “The Sweet Life Gluten Free“, el símbol celíac i paraules en txec. En entrar-hi esperàvem un restaurant però el que vam trobar va ser un home amb cua assegut a una cadira i un taulell de forn pastisseria. De seguida que l’home del cabell llarg ens va veure va aixecar-se d’un sol bot, va empentar el seu cos amb les mans i la cadira a la qual seia. “Hola, pizza? Voleu pizza?”. Es va dirigir a nosaltres en un anglès italianitzat i amb una veu amb molta força, com si fóssim els primers clients del dia. Mentre encara discutíem el que volíem ell, com era italià, ens va mig entendre. Començo a fer els paninos, doncs, ens va dir. Tota la seva cara eren arrugues i clotets, per què parlava somrient i quasi se li tancaven els ulls. Quan es va girar em vaig fixar que començava a tindre canes.

Allà únicament feien pizzes, tant per emportar com per prendre en el seu local. Totes les masses eren sense gluten i també hi havia l’opció sense lactosa. En Modesto ens va convidar a acabar de decidir en un pati interior que tenia. Per accedir-hi havíem de creuar el forn i la cuina. Ens havia obert la porta a casa seva de la forma més natural possible. Quan vam asseure en aquella taula llarga de seguida vam notar la màgia d’aquell racó: es tractava d’un jardinet compartit per la comunitat de veïns. Tot era pau i tranquil·litat i a més a més, s’estava més fresc que a fora, on estàvem a uns 36 graus.
11426168_1587001671572418_1774164241925611499_n

Com ell es trobava sol al restaurant i la tenda, em vaig apropar a la cuina i li vaig dir les pizzes que volíem. Em va oferir unes cerveses i les vaig portar jo mateixa a taula. Un cop les pizzes al forn, ens va portar un paquet de tovallons i els coberts. Feia molt de temps que no em trobava com a casa vivint a l’est, però allà no era difícil. El moment d’assaborir la pizza arribava després de vuit mesos sense menjar-ne. I quina sorpresa! La millor que mai havia tastat. La salsa de tomàquet sabia a tomàquet i els ingredients, eren de primera qualitat.

En Modesto es va rentar les mans i en veure que vam acabar, va encendre’s una cigarreta i va començar a xerrar. Ens va preguntar d’on érem concretament. De sobte ens va preguntar si coneixíem Marinaleda, allà on el lloguer era a preu social i podies viure sense excessos. En aquell moment va començar a explicar-nos la seva vida. Després de mesos provant sort en altres llocs i meditant on podia muntar un negoci va topar amb Praga. Vivia a Milà i s’havia quedat a l’atur. Però ell no es va enfonsar i tot haver d’encarar uns deutes d’una vida passada on havia viscut sense cap tipus de preocupació i fins i tot, amb luxes, ara tocava tornar a començar. Va donar voltes per Espanya fins que es va decidir per la República Txeca.

El 2014 va preparar un pla de negoci per a gent italiana resident a Praga. Ho va deixar tot en les seves mans: però el projecte va fracassar. Havia de tornar a començar. Com ell havia treballat tota la seva vida i en alguna ocasió, com a forner, sabia fer pizzes. Ho va posar tot al seu nom i va obrir el local sol. A poc a poc, s’està donant a conèixer i està tenint molt d’èxit atès que, la cuina italiana sense gluten és un nínxol de mercat a Praga. Els comptes els porten des d’una gestoria txeca amb qui ell s’entén en anglès. I els dolços els hi fa una pastisseria per què de moment, diu, no s’atreveix a fer-los ell mateix.

Ens va portar un parell de cafès i un tros de pastís. El cafè era tan bo, que en vaig demanar un altre. Em va passar el mateix amb el pastís, però aquest cop em va portar tota la safata del pastís per prendre tant com en volgués. Es va asseure al meu costat i va continuar xerrant. Es va retirar una mica els cabells que se li enfilaven per la cara. Li vaig explicar que continuàvem el nostre viatge a Gdansk. “Allà és en Lech Wałęsa va començar amb Solidaritat, no?”. Jo vaig riure, emmirallada per què conegués aquest detall històric.

Al marxar ens va donar el seu contacte. “Si algun cop torneu a Praga, podeu quedar-vos a casa meva. Jo em passo tot el dia aquí i podeu fer la vostra”. Ens va mirar fixament, com si volgués analitzar la resposta als nostres rostres. “Sou casats?” Ens va preguntar mentre es tornava a fer la cua. “Bé, Bonna fortuna!”. I ens va dir adéu des de la porta.

Encara recordo el sabor d’aquell cafè italià i la certesa en les paraules d’en Modesto. Els mediterranis, encara que ens trobem a l’altra part del món, conservem intactes els costums de la nostra terra.

 
 
The Sweet Life Gluten Free
Pavla Švandy ze
Semčic 16
Praha 5 – Smíchov 150 00
 
http://www.jsmebezlepku.cz/
www.facebook.com/TheSweetLifeGlutenFree

 

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús