Una illeta entre les dues Berlín: la casa de l’Osman Kalin

Berlin és una ciutat molt lliure i on gairebé tot té cabuda. És coneguda per la seva multiculturalitat, pels seus carres amples que mai dormen. Però especialment, per la seva història. A l’agost de 1961 va començar la construcció d’un mur que va separar la capital alemanya en dos parts: una formaria part del bloc oriental i l’altre de l’occidental. El Mur de Berlín va causar moltes mors i desgràcies. Va congelar molts somnis i il·lusions, especialment als que habitaven a la part socialista, coneguda com la República Democràtica Alamana (RDA).

Com el mur en algunes zones de la ciutat no podia torçar-se i també, per què la RDA volia estalviar-se diners, algunes àrees van quedar aïllades, com ara illetes de tràfic, que van esdevenir “terres de ningú” a la part occidental. Els habitants de la part oriental no tenien accés a aquesta franja i les autoritats occidentals no tenien permís per utilitzar-la. Com succeeix a moltes ciutats arreu del món, aquestes estranyes parts sempre acaben convertint-se en un tros de terra per hostejar brossa de tota mena. Berlín va tindre una que va donar la volta al món.

Aquesta zona podria haver acabat en el total oblit si no hagués estat per un turc anomenat Osman Kalin que va veure en aquest fet, producte de la situació política, una oportunitat artística. Un visionari del Do it yourself (fes-ho tu mateix) tant de moda ara. Gràcies també a aquest somiatruites, la petita illa de tràfic al carrer de Bethaniendamm, al districte de l’alternatiu barri de Kreuzberg, encara es manté intacte després de la caiguda del Mur i de les remodelacions de la ciutat.

Des del 1961 fins al 1984 aquesta àrea va esdevenir, per als veïns de l’est, un lloc on emmagatzemar sense restriccions tot allò que no volien. Quan l’immigrant turc, que residia al barri de Kreuzberg, també anomenat “El petit Istanbul”, va veure totes aquestes deixalles va posar-se a treballar i va construir en aquest indret un hortet per a verdures just al davant d’una gran església de maons vermells, que més endavant, li faria costat.

La imaginació d’aquest home va a anar més enllà i distribuint generosament totes les deixalles, com ara fustes, matalassos, portes… Va començar a erigir una casa habitable enganxada a un arbre. Aquesta construcció, però, tot i no ser un arquitecte, va ser dissenyada de manera que la seva alçada no superés el mur i així, calmar les sospites dels oficials de la RDA, qui estaven preocupats que fos una casa espia, donada la seva localització o inclòs, una possible ruta per a tots aquells que volien escapar del comunisme.

L’Osman Kalin va criar una família sencera en aquesta casa. Quan el mur va caure hi va haver diverses disputes sobre la situació de l’habitatge, atès que la ciutat de Berlin volia ser reestructurada. La seva família va lluitar pel dret de residir en aquella zona, tot i que encara vivien sense aigua corrent ni electricitat. Com pertanyia a “l’illa” de l’Església de St. Thomas, segons la llei alemanya, l’església era qui havia de decidir sobre la seva demolició, a la qual es va negar.

Gràcies al seu suport la família Kalin va rebre el 2004 un permís especial per continuar ocupant aquesta zona. Un acte sorprenent i ben apreciat, atès que es tractava d’una entitat cristiana la que defensava a una família musulmana. La història d’aquest pare de família turc no deixa de ser sorprenent alhora que desconeguda en una ciutat tan gran i de canvis tan continus com és Berlín. Ara, l’Osman és un avi que viu sol, diuen que pateix d’Alzheimer, tot i que compta amb l’ajuda dels veïns. Va convertir en art i arquitectura tot allò que la resta no volia. Tanmateix, la lliçó que va donar al món encara és vigent: sempre hi ha alternatives per lluitar contra el sistema econòmic i polític de forma creativa i pacífica. Per a ell, les deixalles i les coses d’un sol ús es van convertir en els seus mobles, les seves parets i façanes, per sempre. Tot allò que el primer món considerava deixalles, ell els hi va donar una vida més llarga i útil. Va moure’s per canviar el món de forma anònima i amb les seves pròpies mans.

Quan el vaig veure ell estava assegut al seu jardí. Menjava i amb el meu escàs Alemany li vaig dir Gutten apetit. No va alçar la mirada però jo vaig intentar, en silenci, comprendre el seu món. Què en deu pensar de nosaltres, els turistes?

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús