Periodistes ucraïnesos fan pública la corrupció mitjançant “YanukovychLeaks”

dimecres, 5/03/2014

Escrit per Tetyana Lokot. Traduït per David Araque Borrás.

YanukovychLeaksYanukovychLeaks.org, una nova web creada per periodistes ucraïnesos per a publicar documents trobats a la mansió de Víktor Ianukòvitx. Molts revelen la corrupció absoluta del règim.

Aquesta publicació forma part de la nostra cobertura especial sobre les protestes #Euromaidan a Ucraïna.

Després de fugir de Kíev, a mesura que les manifestacions guanyaven en intensitat, la violència sacsejava el règim i el parlament era reconstituït, una de les coses que l’expresident Víktor Ianukòvitx va deixar enrere fou Mezhyhirya, la seua gegantina i opulenta mansió als afores de la capital. El palau va obrir propmte les seues portes a manifestants, periodistes i ciutadans que volien veure amb els seus propis ulls com havia viscut el seu president.

Pero entre els enormes edificis i els indicis d’un estil de vida excessiu (un zoo! un galió! un camp de golf!), periodistes i activistes trobaren un tresor molt més valuós —tones de documents estatals, llistes negres plenes de periodistes i activistes, i registres financers, alguns d’ells parcialment cremats, d’altres tirats a l’aigua a les ribes del riu Dnièper i el mar de Kíev.

El periodista Aleksandr Aronets [uk], famós per les seues innumerables retransmissions en directe de l’Euromaidan, va ser un dels primers a veure els papers en l’aigua:

Els documents suren al Dnièper!

Kàtia Gorxinskaia, periodista del diari local de notícies en anglès Kyiv Post [en], va tuitejar [en] sobre el rescat dels documents:

Mentre es rescataven i assecaven els documents, un grup de periodistes de seguida va començar a fotografiar i catalogar la informació que acabaven de descobrir per a preservar-la de cara a futures investigacions. Kàtia Gorxinskaia [en] va publicar aquesta foto del seu treball:

Més tard, Serguei Leixtxenko [uk], periodista de l’Ukrainska Pravda [en] conegut per les seues investigacions sobre les propietats de Ianukòvitx, incloent-hi Mezhyhirya, va publicar una foto on mostrava més documents que s’assecaven a l’interior d’una sauna allà mateix:

Те, що відбувається зараз в Межигір’ї – це унікальний навіть за світовими мірками проект. Кілька десятків журналістів копіюють тисячі сторінок знайдених тут доказів корумпованого нутра Януковича. На фото – включена сауна будинку для гостей Януковича, де сушаться виловлені в Київському морі документи.

El que passa ara a Mezhyhirya és una iniciativa única, fins i tot per als estàndards mundials. Algunes dotzenes de periodistes copien milers de pàgines trobades ací que proven la naturalesa corrupta de Ianukòvitx. Aquesta és una foto d’una sauna a la casa de convidats de Ianukòvitx, on s’assequen ara els documents pescats al mar de Kíev.

A mesura que els periodistes treballaven, publicaven a les xarxes socials una selecció de troballes, com aquesta escandalosa descoberta de Kàtia Gorxinskaia i Christopher Miller del Kyiv Post [en]:

Un grup de periodistes de parla anglesa dels diaris ucraïnesos Kyiv Post [en], Ukrainska Pravda [ru] i alguns altres mitjans de comunicació se n’adonaren que el tresor trobat havia de ser preservat com fóra, així que van decidir cooperar en el prcés de documentació, conservació i catalogació, per a després informar.

També van col·laborar amb el Projecte d’Informació sobre Crim Organitzat i Corrupció (PISCOC) [en], un consorci de centres d’investigació que abasta Europa i Àsia Central. El resultat de la seua ràpida actuació ha estat una pàgina web anomenada YanukovychLeaks [ru], que emmagatzema la creixent col·lecció de fotos i materials digitalitzats procedents de la residència de Ianukòvitx. Kàtia Gorxinskaia va tuitejar contenta per aquesta nova disposició:

Periodistes locals i internacionals també han expressat el seu entusiasme per la nova web. Maksim Eristavi, periodista i editor d’una ràdio local pensa que la pàgina serà popular:

La Xarxa Global de Periodisme d’Investigació també va tuitejar [en] sobre YanukovychLeaks [ru] i va informar amb detall [en] sobre com es va materialitzar aquesta iniciativa ucraïnesa:

Els reporters s’han assabentat ben prompte que si els documents mullats no eren separats i assecats es convertirien en una pasta de paper que no podria ser salvada. L’equip es va instal·lar en un embarcador la primera nit i l’endemà es va traslladar a l’opulenta casa de convidats de la residència, que van convertir en sequer de documents. Un cartell a l’entrada resa: «Investigació periodística en procés – No molesteu».

– D’un fragment de GIJN «YanukovychLeaks: com els periodistes d’Ucraïna fan història»

El blog The Lede [en] del New York Times també va dedicar [en] un article a la iniciativa:

El 25 de febrer, Natalie Sedletska [en], periodista de Radio Liberty i membre de l’equip de YanukovychLeaks [ru], va informar sobre el tràfic massiu enregistrat a la nova pàgina web:

A més de la pàgina web principal, YanukovychLeaks.org, l’equip també ha creat una pàgina de Facebook [en], on es convida altres periodistes i ciutadans a col·laborar i resseguir el seu treball.

#DZ2014, l’etiqueta contra el frau i la dictadura a Algèria

dimarts , 4/03/2014

Escrit per Abdou Semmar. Traduït per Vilaweb.

Algèria s’afanya a viure unes eleccions presidencials capitals per al seu futur. La jornada electoral és prevista per al 17 d’abril. Després de quinze anys al poder, Abdelaziz Bouteflika ha anunciat que es tornarà a presentar a un quart mandat al capdavant del règim algerià. Però aquest quart mandat no és ben vist per tothom i hi ha moltes veus que denuncien aquest projecte polític. A les xarxes socials i al web, la contestació s’organitza.

Tot va començar a Facebook. Uns quants joves algerians de sectors ben diversos es van aplegar un dissabte al matí davant la Universitat d’Alger [en] a Bouzareah [en], un municipi situat a la rodalia de la capital algeriana. Els seus eslògans expressaven prou clarament la seva ràbia i còlera. Les seves reivindicacions eren simptomàtiques d’un profund desig de canvi. Però des que van mostrar els seus cartells hostils al règim i a un enèsim mandat d’Abdelaziz Bouteflika al capdavant de l’estat, la policia se’ls va endur directament a comissaria. Aquest vídeo relata aquella concentració:

Una dona que hi va participar explicava per què estava en contra del quart mandat de Bouteflika:

 El 2008 no ens esperàvem pas tot això. Era massa gros tot el que havia passat. Aquesta vegada, fins i tot abans que hagués declarat que es presentava a un quart mandat, li volem dir que no! No et volem pas! Algèria no és una monarquia. Algèria no és una dictadura. És un estat de dret i hi hem de treballar tots plegats.

Hi parlen Amira, Idir, Leila i alguns més [fr]. Estaven al corrent que els policies serien molt més nombrosos que ells en la concentració que volien organitzar. Però inconscientment, o potser conscientment, van comprovar que les xarxes socials són poc vigilades pels aparells de seguretat a Algèria. També van provar que tota mobilització democràtica ja no és possible a Algèria fora de les xarxes socials. La seva crida a Facebook [fr] no es va prendre seriosament al principi. Però dia a dia, més i més persones van començar a unir-se a aquesta petita comunitat oposada a un quart mandat d’Abdelaziz Bouteflika, de setanta-set anys i el president que ja ha regnat el país des del 1999: és a dir, quinze anys. Un president que encara vol detenir el poder tot i que havia promès de passar el testimoni a la joventut, tal com deia en un discurs el 2012:

http://www.youtube.com/watch?v=nPH6iGiMfCc

Així es va posar en marxa, doncs, un moviment de contestació que convoca concentracions cada setmana davant les universitat per a mirar d’aturar la reelecció d’Abdelaziz Bouteflika.

Per a expressar la còlera dels algerians, uns quants cibermilitants han llançat nombroses iniciatives al web algerià. I per aplegar-les totes i guiar millor l’opinió pública s’ha creat una etiqueta, #DZ2014, que permet de trobar totes les informacions essencials sobre la pròxima elecció presidencial que tindrà lloc el 17 d’abril a Algèria [fr]. Gràcies a l’etiqueta, l’internauta accedeix directament a moltes pàgines de Facebook que difonen cada hora informacions sobre el desenvolupament de les eleccions. Unes informacions que destaquen els tripijocs utilitzats ací i allà per a afavorir el frau o imposar la dictadura als algerians. Així, les pàgines de Facebook 1, 2, 3 win rayah ya Si [fr], DZ Wikileaks [fr], Envoyés Spéciaux Algériens [fr], Antichitadz [ar], Algérie Discussion [fr] i Algérie Election Présidentielle [fr], entre més, han esdevingut veritables mitjans socials que escruten el mínim esdeveniment polític i n’analitzen el detall.

Però a Facebook i Twitter, no sols es comenta seriosament l’actualitat política. Els activistes miren de mobilitzar l’opinió pública fent riure, també. Per això s’hi han difós fotomuntatges, bromes i vídeos ridiculitzadors. La pàgina de Facebook Radio Trottoir [ar] és de fet un veritable mitjà que s’ha construït sobre aquest model d’informació basada en la ironia i la sàtira, com per exemple aquest fotomuntatge compartit per nombrosos Facebookers:

4e mandat satire

La caricatura diu: ‘Ens demanen que els votem? Responguem-los amb 4 (no): quart mandat, transmissió hereditària, corrupció, dinosaures.’

YouTube també s’ha encès [fr] amb tota aquesta mobilització política. Els seus usuaris no paren de penjar-hi vídeos que s’adrecen als seus dirigents per a reclamar-los comptes i explicacions. Uns altres s’adrecen directament a Abdelaziz Bouteflika i li demanen que plegui, com li ho diu ben clarament aquest noi algerià: “Fins i tot els servidors del règim s’oposen a aquest quart mandat que humilia Algèria. Nosaltres també hem de dir no i rebutjar de donar cinc anys més a Bouteflika”, diu en un vídeo difós a YouTube.

Alguns col·lectius ciutadans filmen les seves accions de protesta sobre el terreny i sensibilitzen l’opinió pública. Aquests vídeos s’han difós en massa a les xarxes socials. Una compartició que ha estat possible gràcies a l’etiqueta #DZ2014, principal arma dels militants algerians en la seva lluita contra el frau electoral i la dictadura.

Veneçuela experimenta una escalada de la violència mentre continuen les protestes

dissabte, 22/02/2014

Escrit per Jessica Carrillo. Traduït per Cristina Simón.

Manifestantes esquivan gases lacrimógenos lanzados por la Guardia Nacional. 19 de febrero, 2014. Altamira, Caracas. Foto de Sergio Alvarez, copyright Demotix.

Uns manifestants esquiven gasos lacrimògens llançats per la Guàrdia Nacional. 19 de febrer de 2014. Altamira, Caracas. Foto de Sergio Álvarez, copyright Demotix.

Després que el president Nicolás Maduro anunciara en una cadena nacional que prendria mesures especials a l’estat de Táchira per controlar les protestes, els internautes de diverses ciutats van començar a informar de situacions irregulars amb les forces policials, l’exèrcit i grups de civils armats que es desplacen en motocicletes.

Veneçuela travessa una crisi política, econòmica i social que ha fet que milers de ciutadans isquen als carrers per manifestar el seu descontent amb l’actual govern. Els veneçolans porten més d’una setmana submergits en una onada de fortes protestes que, a 20 de febrer, ja havien deixat quatre morts i centenars de ferits i detinguts.

Durant el proppassat dimecres 19 de febrer, manifestants i testimonis van fer servir Twitter i Facebook com a plataforma per tal de denunciar la repressió exercida pels cossos de seguretat en els darrers dies. Això, tanmateix, no és cap novetat. Un vídeo, elaborat per la unitat d’investigació del diari Últimas Noticias, que de seguida va esdevenir viral, ubicava membres de la policia política (Sebin) en el lloc i l’hora en què es van produir les primeres morts el passat 12 de febrer.

Un altre vídeo publicat a YouTube mostra com presumptes membres de la Guàrdia Nacional Bolivariana (GNB) provoquen destrosses a la ciutat de Valencia (a uns 250 km. de Caracas).

Ortega Brothers va difondre una foto que retratava la situació a Valencia.

Les principals denúncies dels ciutadans a Caracas procedien de l’est i del centre de la capital. La repressió es va iniciar a Altamira, escenari de bona part de les protestes. En el compte de l’usuari José Márquez es pot llegir la seua experiència a la zona. Márquez denunciava l’ús de bombes lacrimògenes caduques contra els manifestants per part de la GNB.

Alguns usuaris van publicar també vídeos en els quals explicaven com havien estat atacats per efectius de seguretat i vehicles motoritzats armats.


Alhora, altres ciutadans denunciaven mesures repressives en una urbanització de l’est caraqueny. Carlos Bruguera (@Burrgh) va escriure a Twitter que tot i no quedar-ne ja de manifestants, els veïns eren reprimits.

Jorge Estévez (@Jestevz) també va enregistrar el que succeïa.

Altres van deixar constància de la presència de grups armats que escometien els edificis, com es mostra en el següent vídeo:


Carmela Longo (@CarmelaLongo) va demanar auxili durant el tiroteig. Al seu compte de Twitter també narra la seua experiència.

D’altra banda, Luigino Bracci (@Lubrio) va denunciar que els manifestants provocaren la Guàrdia Nacional.

No obstant això, la zona on la repressió fou més brutal fou el centre de Caracas. Al llarg de la nit, es van penjar dos vídeos (advertència: contenen imatges que poden afectar la sensibilitat de l’espectador) en els quals es pot veure com efectius de la Guàrdia Nacional disparen diversos ciutadans per l’esquena i deixen un d’ells, ferit, a l’asfalt.

No existeix cap informe oficial sobre el que va passar amb els qui havien caigut víctima dels trets, encara que el compte de Twitter del blog El Universitario (@ElUniWeb) va assegurar que les dues persones ferides havien mort.

Actualització: El mitjà de comunicació Alba Ciudad informa que “la periodista de successos del diari opositor El Nuevo País, Altagracia Anzola, va fer públic mitjançant el seu compte a la xarxa social Twitter que ambdues persones vivien i que una ja havia estat donada d’alta.”

A l’interior del país també es viuen moments d’alta tensió. Alguns ciutadans asseguren que l’estat de Táchira es troba en estat de setge. Alguns usuaris van informar, fins i tot, de la suspensió del servei d’Internet.

Marc Bonet (@Marcb_) donava l’última hora sobre la situació.

Frases Únicas (@frasesMundia) va pujar una foto de l’ambient a Táchira.

Alguns ciutadans van emprar el seu compte de Twitter per fer petites anàlisis al voltant de l’augment de la violència. És el cas, per exemple, de Sinar Alvarado (@SinarAlvarado), qui es mostra convençut que la repressió podria ser encara major si creix en el govern el sentiment d’amenaça.

Altres van criticar que el canal de l’Estat, Venezolana de Televisión, no informara del que passava. Víctor Amaya (@VictorAmaya) ho ressenyava així al seu compte de Twitter.

Finalment, Audrey M. Dacosta en el blog Caracas Chronicles va escriure el següent sobre les protestes del 19 de febrer:

Se siente que se ha cruzado una grave línea, como si la violencia real y física estuviese finalmente poniéndose al día con la enorme retorica violenta que hemos sufrido desde 1999. Hemos pasado 15 años temiendo esto. Ahora lo estamos viviendo.

Un pont entre Portugal i el Brasil causa una “revolució silenciosa” al sistema educatiu

dijous, 30/01/2014

Escrit per Paula Góes. Traduït per Patricia Moragón.

Espetáculos de Circo do Projeto ÂncoraEspectacle en commemoració del Dia del circ

Fa 18 anys va començar una revolució al sistema educatiu brasiler amb el naixement del Projeto Âncora (Projecte Àncora) a Cotia, a l’estat de São Paulo. Es tracta d’un espai per a l’aprenentatge, la pràctica i l’enriquiment de la ciutadania amb l’objectiu de desenvolupar i transformar la realitat de la comunitat local. Des de 1995 aquest projecte sense ànim de lucre ja ha atès més de sis mil infants, adolescents i les seues famílies mitjançant activitats extracurriculars com classes de música, circ-teatre, artesania i cursos de formació professional.

El 2012, es va fer realitat un antic somni amb la inauguració de l’Escola Projeto Âncora de Educação Infantil e Ensino Fundamental [pt] (Escola Projeto Âncora d’Educació Infantil i Ensenyament Bàsic). Inspirada en els mètodes utilitzats a l’Escola da Ponte [pt] (Escola del Pont), a Portugal, on desafien el concepte tradicional de l’educació i el model escolar predominant al món, l’escola del Projeto Âncora segueix la “filosofia educativa que el coneixement de cadascú i les experiències pròpies són les ferramentes clau per a l’aprenentatge, el qual gira al voltant de l’estudiant, les seues particularitats i la seua transició de l’heteronomia a l’autonomia”.

Aproximadament uns 300 xiquets i adolescents assisteixen a l’escola, que s’estructura en tres plans d’estudis paral·lels: l’individual, el social i el comunitari. Aquest model innovador es va inspirar en l’educació democràtica i s’implementa al Brasil amb l’ajuda del professor portuguès José Pachecho, que ara és conegut a tot el món per haver concebut i fet realitat l’Escola da Ponte [pt], a Portugal, utilitzant una metodologia revolucionària [pt]. Marusia Meneguin, autora del blog Mãe Perfeita (Mare Perfecta), va quedar encantada amb la proposta [pt] original:

Imagine uma escola sem classes, horários, provas. Um currículo que é decidido pelas crianças, em consenso, e inclui matérias como circo e meditação. Não há lista de chamada nem ponto, mas estudantes e professores não faltam. Tudo de graça. Agora imagine que esses estudantes provêm de lugares violentos, e já foram expulsos de diversas escolas. Pode parecer utopia. Até o dia em que você conhece a proposta da Escola da Ponte.

Imagineu una escola sense classes, horaris o exàmens. Un pla d’estudis decidit pels alumnes, en consens, i que incloguera matèries com el circ o la meditació. No s’ha de passar llista ni fitxar, però no falten ni els estudiants ni els professors. Tot de franc. Ara imagineu que aquests estudiants provenen de llocs violents i ja han estat expulsats de diverses escoles. Pot parèixer una utopia. Fins al dia que coneixeu la proposta de l’Escola da Ponte.

A una entrevista per al diari G1 [pt], Pacheco va afirmar que l’educació al Brasil, el model de la qual ignora la contribució de Paulo Freire i d’altres grans pedagogs del país, malgasta recursos i produeix 30 milions d’analfabets. Els resultats del model alternatiu d’educació, per contra, són visibles en aquesta comunitat:

Os ex-alunos da Ponte – alguns já com mais de 50 anos de idade – são a prova da boa qualidade do projeto. São seres humanos plenamente realizados, com elevado nível de consciência cívica, éticos, empreendedores, solidários. Deverei acrescentar que a Ponte recebe alunos que as outras escolas jogam fora, e os recupera. Aluno que não aprende em outra escola, ou aluno que põe professor em estado de coma em outra escola, vai para a Ponte.

Els exalumnes de la Ponte -alguns ja amb més de 50 anys- són la prova de la bona qualitat del projecte. Són éssers humans plenament realitzats, amb un elevat nivell de consciència cívica, ètics, emprenedors i solidaris. Cal afegir que la Ponte rep alumnes que altres escoles fan fora i els recupera. L’alumne que no aprèn a una altra escola o l’alumne que fa embogir el seu professor va a la Ponte.

Campanha de arrecadação

Campanya per recaptar diners per al Projeto Âncora. “Dóna al teu lleó una careta d’infant”

Cal dir que l’Escola da Ponte existeix de fa 40 anys, però els resultats de l’Escola Projeto Âncora al Brasil, que té poc més d’un any, tardaran un poc més en fer-se visibles. Tot i amb això, el projecte ja crida l’atenció, ha inspirat altres escoles i ha rebut visites d’educadors de diverses parts del país. Després d’una d’aquestes visites, Talita Morais destaca el que hi ha de diferent en aquest model educatiu utòpic [pt]:

O grande diferencial do Projeto Âncora, assim como na Escola da Ponte em Portugal, é que as crianças são conscientizadas a trabalhar o coletivo, o respeito e o amor ao próximo, e a autonomia em seu processo de estudo. Dessa forma, passando pelos níveis – na Escola não há divisão por salas ou séries – os alunos vão se tornando cada vez mais autônomos na sua aprendizagem, escolhendo o quê, como e a que momento deve aprender determinado conteúdo, tudo com o auxílio e orientação de professores e tutores, que vão desde funcionários até voluntários da própria comunidade. Além dessa autonomia na escolha do estudo, eles também participam ativamente das decisões e gerenciamento da escola, por meio das assembleias semanais, que re-definem as regras da instituição.

La gran diferència del Projeto Âncora i de l’Escola da Ponte a Portugal, és que es consciencia els xiquets perquè treballen la col·lectivitat, el respecte, l’amor al proïsme i l’autonomia en el seu procés d’estudi. D’aquesta manera, passant per diferents nivells -l’escola no es divideix per classes o cursos- els alumnes són cada vegada més autònoms en el seu aprenentatge i trien el què, el com i el moment en què han d’aprendre un contingut determinat. Tot amb l’ajuda i l’orientació de professors i tutors, que són des de funcionaris fins a voluntaris d’aquesta comunitat. A més d’aquesta autonomia a l’hora de triar què estudiar, ells també participen activament a les decisions i l’administració de l’escola mitjançant assemblees setmanals que redefineixen les regles de la institució.

La professora Fernanda Rodrigues [pt] va comparar el Projeto Âncora amb les escoles tradicionals:

Lá, fomos recebidos por uma menina de 11 anos, super esperta e comunicativa! Ela nos contou que estuda lá desde que nasceu e foi nítido o quanto ela era sentia um verdadeiro orgulho de fazer parte do dia a dia do Âncora. Os olhos dela brilhavam e era nítido o profundo sentimento de pertencimento que a educanda tem em relação a tudo o que ali acontece.

Aproveitando, vale dizer que é impossível não se encantar com o espaço, que além de amplo, inspira a Educação em sua magnitude. Pudemos presenciar diversas cenas não muito comuns em escolas tradicionais como garotos zelando pelo espaço, bolsas penduradas na entrada da escola, mural com a pauta da assembleia e muitas pessoas conversando sem aquela típica gritaria que é comum nos ambientes escolares.

Allí ens va rebre una xiqueta d’11 anys, molt experta i comunicativa! Ens va contar que estudia allí des que va nàixer i estava clar que sentia vertader orgull de ser part del dia a dia d’Âncora. Els seus ulls brillaven i el seu sentiment de pertinença en relació amb tot el que ocorre allà era clar i profund.

Aprofitaré per dir que és impossible no quedar encantat amb l’espai que, a més d’ampli, inspira l’educació en la seua magnitud. Vam poder presenciar diverses escenes gaire comunes a les escoles tradicionals com ara xiquets que tenien cura de l’espai, motxilles penjades a l’entrada de l’escola, un mural amb l’ordre del dia de l’assemblea i moltes persones que conversaven sense eixa típica cridòria que és comú als ambients escolars.

Comunidades de Aprendizagem do Projeto Âncora em Cotia, São Paulo.

Comunitats d’aprenentatge del Projeto Âncora a Cotia, São Paulo.

El pròxim pas [pt] del projecte és expandir aquesta experiència més enllà dels murs de l’entitat i ampliar-lo a tota la ciutat, mitjançant la integració dels alumnes en les “comunitats d’aprenentatge”. Una vegada per setmana, els alumnes han de visitar espais comunitaris, com centres de salut o esglésies, per a estudiar assumptes locals i conversar directament amb els habitants. Seguint la fórmula de Pacheco, anomenada “MC² – mudança potencializada por contágio e contexto” (MC² – canvi potenciat per contagi i context), els infants han d’apropiar-se de la realitat del lloc on viuen i buscar respostes per a les qüestions problemàtiques:

Comunidades de aprendizagem são práxis comunitárias baseadas em um modelo educacional gerador de desenvolvimento sustentável. É a expansão da prática educacional do Projeto Âncora para além de seus muros, envolvendo ativamente a comunidade na consolidação de uma sociedade participativa.

Les comunitats d’aprenentatge són pràctiques comunitàries basades en un model educatiu que genera desenvolupament sostenible. És l’expansió de la pràctica educativa del Projeto Âncora més enllà dels seus murs, incloent activament la comunitat en la consolidació d’una societat participativa.

Per commemorar els 18 anys del Projeto Âncora l’octubre de 2013, João Carlos va dir que el somni que va esdevenir realitat “va assolir la seua majoria d’edat ja fa temps”.

Um novo Brasil que nasce. Viva! Viva!

Obrigado Pacheco pela revolução silenciosa que ocorre na educação do Brasil.

Naix un nou Brasil. Visca! Visca!

Gràcies Pacheco per la revolució silenciosa que té lloc a l’educació del Brasil.

I no només la xicalla es beneficia d’aquest model revolucionari d’educació. Amb la celebració de l’aniversari en la memòria, l’educadora voluntària Johana Barreneche-Corrales reflexiona [pt] sobre la importància dels forts vincles lúdics i afectius entre els professors, en una època en què els educadors cada vegada tenen menys temps per compartir amb els seus companys:

Finalmente podemos pensar que para que um projeto coletivo vingue, é preciso que um grupo seja construído, e o grupo é grupo, não pela quantidade de pessoas que  dele fazem parte, mas pela força com que os laços entre eles são tecidos.

Finalment podem pensar que perquè un projecte col·lectiu done resultat, cal que es construïsca un grup, i que el grup siga grup no per la quantitat de persones que en formen part, sinó per la força dels lligams que s’han creat entre elles.

El Projeto Âncora va ser una de les escoles d’educació alternativa existents al Brasil que va visitar l’equip del documental Quando Sinto Que já Sei [pt] (Quan sent que ja sé), una pel·lícula finançada a través de la plataforma Catarse [pt] (el Verkami brasiler) que s’estrenarà el primer semestre de 2014. L’objectiu és encetar un debat sobre el moment actual de l’educació al Brasil, mitjançant l’exploració de les noves maneres d’aprendre, basades en la participació i l’autonomia dels infants, com a valors emergents que progressivament es consoliden al país.

Quando Sinto que Já Sei Anunci del documental Quando Sinto que Já Sei a la plataforma Catarse.

Trenta persones a Grècia troben feina gràcies a una etiqueta de Twitter

dimecres, 15/01/2014

Escrit per Alexia Kalaitzi. Traduït per Vilaweb. Article original a Global Voices.

Graffiti in Greek reads, "I don't hope anything, I am not afraid of anything, I am unemployed."

Aquest grafit en grec diu "No tinc esperança en res, no tinc por de res, estic desocupat", una versió particular d'una famosa citació d'un autor grec. Foto de SpirosK via Flickr. CC BY-NC-ND 2.0

En una època en què la desocupació ha arribat al 27% a Grècia, una etiqueta de Twitter ha ajudat una trentena de persones a trobar feina.

L’etiqueta #aggeliesergasias (#avísdefeina, en grec), la va crear l’usuari @dimitrischrid al començament del mes d’octubre passat per ajudar els usuaris dels mitjans socials a compartir informació sobre ofertes de feina a Grècia i a fora. L’11 de desembre, l’etiqueta va ésser durant onze hores tema dominant entre la comunitat tuitaire grega, gràcies al multitudinari ús que en feien els usuaris de Twitter i els portals de feina.

Sabíeu que #aggeliesergasias va ser tema dominant el dimecres 11 durant onze hores a Grècia?

L’etiqueta ha esdevingut un símbol de la solidaritat a internet respecte al problema creixent de la desocupació al país. Alguns mitjans grecs s’han fet ressò de la iniciativa i n’han destacat la simplicitat, la intel·ligència i l’efectivitat. El blog Keep Talking Greece [en], dedicat a compartir històries de “grecs reals” afectats per la crisi, escrivia:

Escrit per Alexia Kalaitzi. Traduït per Vilaweb. Article original a

En pocs dies ha esclatat: els usuaris de Twitter s’han posat a escriure piulades amb ofertes de feina que els arriben, mentre que els demandants de feina han començat a penjar-hi sol·licituds. Les repiulades i els favorits han ajudat a convertir ràpidament en un èxit aquest mitjà modern per a fer visibles, a través dels mitjans socials, feines proposades a Atenes o a Xanthi, a Londres o a Preveza, a Creta o a Ginebra.

El creador @dimitrischrid va explicar al portal de notícies Protagon [el] l’efecte que havia tingut l’etiqueta fins aleshores:

Μέχρι τώρα, που είναι ακόμα πολύ νωρίς και πολλοί δεν γνωρίζουν προς το παρόν αυτόν τον τρόπο εύρεσης εργασίας, μου έχουν στείλει περίπου 30 άτομα μήνυμα που μου είπαν ότι προσλήφθηκαν και θέλησαν να με ευχαριστήσουν για το καλό που τους έκανα. [...] Ο καθένας από εμάς μπορεί να φτιάξει ένα hashtag, δεν υπάρχει τρόπος να πληρωθείς ποτέ την επιτυχία του, αλλά η ηθική ανταμοιβή που παίρνω καθημερινά, αξίζει όλα τα λεφτά του κόσμου».

Fins ara, tot i que és molt d’hora i molta gent no sap aquesta manera de cercar feina, una trentena de persones m’han enviat missatges per dir-me que n’han trobada i m’ho volien agrair. [...] Cadascú de nosaltres pot fer una etiqueta, per a la qual no cal ésser pagats tot i que obtingui èxit: la recompensa moral que rebo cada dia val tot l’or del món.

L’esforç també s’ha expandit per Facebook [el].

#Lobbytweet per una major transparència a la política alemanya

dilluns, 13/01/2014

Escrit perMario Sorgalla. Traduït per Patricia Moragón. Article original a Global Voices.

En molts països, Twitter s’ha convertit en la segona xarxa social pel que fa al nombre d’usuaris, després de Facebook. No obstant això, a Alemanya, Twitter no és ni de lluny tan popular com a països com el Brasil, els EUA, Espanya o Turquia.

A Alemanya, el nombre d’usuaris de Twitter és similar al d’un país petit com els Països Baixos, mentre que la població alemanya és quasi cinc vegades superior. Un blog de The Economist ja ha plantejat la pregunta “Why Do Germans Shun Twitter” (Per què els alemanys eviten Twitter) [en], i ha arribat a la conclusió que la transparència de Twitter contradiu la necessitat de privacitat dels alemanys.

Die Wirtschaftswundertüte. Ein Geschenk der Initiative Neue Soziale Marktwirtschaft an die gründe Bundestagsabgeordnete Tabes Rößner.La bossa del miracle econòmic  (Wirtschaftswundertüte). Un regal de l’empresa Initiative Neue Soziale Marktwirtschaft per a la diputada verda del parlament alemany, Tabes Rößner. Foto publicada al perfil de Facebook de Tabes Rößners.

Aquesta transparència de Twitter podria ser només una idea per a donar més llum a l’obscuritat de la intrigant política alemanya. Al seu blog, Hamburger Wahlbeobachter [de], Martin Fuchs ha demanat als polítics alemanys que informen de les seues reunions amb els grups de pressió o lobbies mitjançant la publicació de l’etiqueta #Lobbytweet [de] a Twitter. Alguns polítics ja publiquen aquestes cites als seus llocs web. Tabea Rößner, diputada dels verds al Parlament alemany, publica a la seua pàgina de Facebook [de] una llista dels regals més extravagants que han fet els lobbies. La publicació dels Lobbytweets podria fer públiques aquest tipus de reunions i podria proporcionar als ciutadans, periodistes o ONG una petita idea -o fins i tot una idea total- de les dimensions del lobbisme.

La iniciativa de l’autor del blog Hamburger Wahlbeobachter té el seu origen en una piulada de la diputada verda del Parlament alemany Agnieszka Brugger, en què anuncia que retorna el regal que li envien els grups de pressió. Agnieszka Brugger va retornar, per exemple, un regal de l’empresa Initiative Neue Soziale Marktwirtschaft (INSM) i va publicar la piulada següent:

#INSM, us retorne el vostre regal.

L’autor de l’Hamburger Wahlbeobachter va escriure una llista amb el nom de tots els parlamentaris d’Alemanya, tant dels parlamentaris provincials com dels de l’estat, que han accedit a utilitzar el #Lobbytweet per a informar de les seues reunions amb els grups de pressió.

Les reaccions a Twitter fins ara han estat extraordinàriament positives. Jona Hölderle (@pluralog) va piular:

Simplement piula transparència: http://t.co/q4pjQMgP4R Bon #LobbyTweet Proposta de @wahl_beobachter!

Yannick Dillinger es mostra entusiasmat per la iniciativa #Lobbytweet:

Bona acció! RT @wahl_beobachter: “Comencem amb la foto de @agnieszka_mdb. Transparència al lobbisme-> http://t.co/Hnu5Ukaze7 [de] #LobbyTweet

El periodista Claus Hesseling (@the_claus) també considera que és una idea que val la pena recomanar:

Genial idea de @wahl_beobachter: Els polítics haurien de piular sobre els regals que reben per part de les empreses #LobbyTweet http://t.co/KLYR8l84uH [de]

El precursor d’aquesta iniciativa, Martin Fuchs, va donar una benvinguda eufòrica als primers polítics que van utilitzar el #Lobbytweet:

Magnífic, amb els parlamentaris @marcobuelow i @netnrd @mmarsching, els primers que utilitzen el #LobbyTweet http://t.co/Ke26ZF1w1c [de] #PIRATEN (Pirates) #SPD (Partit Socialdemòcrata d’Alemanya)

La iniciativa del #Lobbytweet no eximeix els polítics de la seua responsabilitat de crear lleis que aconseguisquen una major transparència. L’associació sense ànim de lucre LobbyControl [de] i altres organitzacions pressionen els polítics des de fa temps perquè inicien un registre obligatori dels grups de pressió i perquè creen una llei contra els suborns als parlamentaris. Els #Lobbytweets podrien ser com a mínim un petit pas en direcció a la transparència del lobbisme.

La lluita d’un jove saudita de 16 anys a Síria

dijous, 2/01/2014

Des que va esclatar a Síria la guerra civil, diversos grups de gihadistes han intentat persuadir els joves perquè s’uneixin al seu exèrcit. La seqüència permanent de massacres que s’ha al·legat durant aquest període s’ha convertit en una eina important amb l’objectiu de mobilitzar milers d’ultraconservadors per unir-se a aquests grups. L’Aràbia Saudita constitueix una de les fonts més importants de guerrillers gihadistes.

Moath, after arriving to Syria. via @twit_rima Moath, una vegada arribat a Síria. via @twit_rima

La setmana passada, una història va atreure especialment l’atenció a Twitter quan un jove de 16 anys, Moath al-Hamili, va arribar a Síria per unir-se a un d’aquests grups. Moath és el fill de na Reema al-Jourish, coneguda pel paper actiu que va jugar a l’oposició de l’empresonament del seu marit, Abdullah al-Hamili, a la presó des de fa 10 anys sense que no s’hagi celebrat cap litigi. Un jutge, de fet, va emetre la sentència d’alliberament de l’home i, no obstant això, ell va continuar encarcerat. El darrer febrer, Al-Jourish va ser una de les dones que va participar a una protesta molt difosa abans que no les arrestessin i quedessin privades de llibertat durant setmanes. La casa de la família d’Al-Jourish va quedar assetjada i van prohibir als seus fills tenir contacte amb qualsevol. Moath també va ser empresonat quan va reclamar la llibertat de la seva mare.

Dimecres, Al-Jourish va comentar al Twitter [ar]:

@twit_rima:

Al·là, moltes gràcies per totes les teves benediccions. El meu fill Moath ha arribat a Síria. Demano a Al·là que li doni fortalesa.

I continua:

@twit_rima: A l’Aràbia Saudita han perseguit el meu fill per haver recolzat els presoners. Jo no deixaria que els tirans l’agafessin amb tanta facilitat. La terra de dignitat i glòria és, per a ell, més misericordiosa.

El diari Al-Hayat va publicar un petit article [ar] sobre ella, al qual se cita:

وقالت: «اتصلت بي مندوبة من وزارة الداخلية اسمها أم محمد، كانت تحذرني من ابني معاذ».

Afirma: Un representant del Ministeri de l’Interior anomenat Um Mohammad va advertir-me sobre el meu fill Moath.

Al-Jourish va publicar el següent a Twitter com a resposta:

جريدة الحياة رتبو الكلام على مايريدون وليعلم الصحفي اني سجلت الاتصال اولا مندوبة الداخليه لم تحذرني من .. ابني بل هددتني به وقالت سوف يكون بجانب والده بسجن وهددتني بإبنتي ماريه ذات ١٣ عام وقالت سوف تخسرين ابنائك..ايضا اخبرت ان ذهاب ابني لسوريا احب الي من سجون المباحث لانه راى اثار التعذيب وسمع من والده ماحصل له داخل السجون…فلا اريد ان تتكرر مأسات والده من جديد يذهب الى ارض العزة ويستنشق هواء الحريه احب الي من سجون المباحث وتعذيب..ايضالم تذكر الصحيفه ان المباحث تضايقني وتحاول جاهده ان تمارس علي صنوف التعذيب النفسي ولم تذكران زوجي صدر بحقه افراج [1][2][3][4][5]

El diari Al-Hayat va informar sobre la meva declaració com va voler. Vull que els periodistes sàpiguen que he enregistrat la trucada. Abans de res, la representant [del Ministeri] de l’Interior no va advertir-me sobre el meu fill, sinó que va amenaçar-me. Ella va declarar que el meu fill aniria a la presó, com el seu pare. Igualment, va amenaçar-me mencionant la meva filla: va dir que la perdria. Vaig dir-li que prefereixo tenir el meu fill a Síria que a la presó de la policia secreta. Ell ha estat testimoni dels efectes de la tortura i va escoltar tot allò que va ocórrer al seu pare a la presó. No vull que la tragèdia del seu pare es repeteixi de nou; prefereixo, però, tenir el meu fill a la terra de la dignitat i que respiri la llibertat que en una presó torturat per la policia secreta. El diari tampoc no ha mencionat que la policia secreta m’assetjava i intentava torturar-me psicològicament, ni que el meu marit posseïa una orde de llibertat.

Les reaccions a Twitter van ser variades. Els simpatitzants gihadistes estaven molt entusiasmats amb aquestes notícies i van considerar això com una oportunitat d’animar mes joves a unir-se a la batalla. D’altra banda, molts usuaris de Twitter van acusar la mare de temeritat i d’arriscar la vida del seu fill.

Na Nada A escriu:

Encara pijor que una dona que envia el seu fill a la mort són les persones que l’encoratgen. On volem anar a parar!?

Alguns dels que havien participat anteriorment a manifestacions polítiques pacífiques s’han convertit en grups violents i ultraconservadors una volta que han estat detinguts i condemnats a presó. Mohammad al-Qahtani, membre empresonat de la rebel Associació saudita pels Drets Polítics i Civils, ha informat que el ministre de l’Interior anima els presoners a lluitar a Síria:

@MFQahtani: Un nou escàndol per al ministre de l’Interior saudita: van oferir alliberar alguns dels joves presoners detinguts per manifestar-se, sempre que estiguessin d’acord amb anar a lluitar a Síria.

A més, Abdullah al-Hamid, membre de l’ACPRA, ha informat, però, d’incidències similars per part de diversos jutges:

@Abubelal_1951: La mare de Mohammad al-Talaq, assassinat a Síria, va escriure en una carta adreçada al rei: el jutge Al-Husni va aconsellar al meu fill i als seus 19 companys manifestants no manifestar-se i els va incitar a lluitar-hi contra els xiïtes [a Síria].

Després de 44 anys, els Jocs del Sud-est Asiàtic tornen a Birmània

dijous, 2/01/2014

Opening ceremonies of the 27th Southeast Asian games in Myanmar. Photo from official Facebook page of SEA GamesCerimònia d’obertura dels 27ns Jocs del Sud-est Asiàtic. Fotografia de la pàgina oficial dels jocs.

Després de 44 anys de llarga absència, els Jocs del Sud-est Asiàtic tornen una vegada més a Birmània. L’última vegada que els jocs es van disputar a Birmània va ser el 1969, a Yangon. La cerimònia d’obertura dels 27ns Jocs del Sud-est Asiàtic es va celebrar l’11 de desembre en la nova capital, Nay Pyi Taw, i la premsa internacional la va descriure com una festa enlluernadora. De fet, el govern ja havia dut a terme al país una campanya de promoció prou agressiva dels jocs mesos abans de la celebració. Per animar un poc allò que la premsa internacional i la local han ressenyat al respecte, aquí està el que els internautes han comentat sobre els jocs. La cerimònia d’obertura va ser rebuda amb entusiasme i molt aclamada. Aye Chan va compartir [my] un article al respecte:

La cerimònia d’obertura dels 27ns Jocs del Sud-est Asiàtic es va celebrar l’11 de desembre. No dic açò pel fet que sigui birmà, però estic molt orgullós com a ciutadà birmà d’organitzar una cerimònia tan esplendorosa. Fa anys que hem tingut por de realitzar qualsevol esdeveniment en aquest país, i m’agradaria dir que hem aprofitat aquesta oportunitat per reconstruir la nostra dignitat com a birmans.

No obstant això, encara que hi ha gent que tendeix a pensar de manera negativa i que es dedica a publicar crítiques a Facebook. Tothom és lliure de criticar, però no puc fer res més que sentir-me trist pel fet que la nostra pròpia gent ens critiqui.

En lloc de culpar-nos mútuament, prefereixo descobrir què diu la premsa internacional sobre la cerimònia. [...]

Després, l’article descriu les ressenyes de la premsa estrangera, com el Malaysian Insider, Asia One, The Times of India, The Chronicle Journal i el Bangkok Post. L’autor tanca l’article amb el comentari següent:

De totes maneres, si parem atenció a les ressenyes internacionals, les alabances han anat molt més enllà de les seues expectatives, més que no pas les crítiques. Pensem en l’èxit de la celebració de la cerimònia com una porta d’entrada a la comunitat internacional o com un anunci al món i l’inici del nostre camí per allunyar-nos de la dictadura.

Official mascot of the 27th SEA GamesMascota oficial dels 27ns Jocs del Sud-est Asiàtic

Demo Wai Yan va escriure [my] al seu blog:

[...] Podem veure que hi ha diferents punts de vista sobre els 27ns Jocs del SEA que s’han celebrat al nostre país després de 44 anys, però necessitem fer distincions entre les nostres opinions.

Els nostres atletes estan intentant amb molt d’esforç donar el millor de sí mateixos per als jocs que s’estan celebrant al nostre país. Avui, la competició dels atletes birmans no és una forma de fer propaganda sobre el règim militar, sinó que fan tot el que poden per millorar la imatge del país. En aquests moments hem de recolzar els atletes, guanyen o perden. [...]

Mentrestant, el 16 de desembre Birmània va perdre contra Indonèsia 1-0 al futbol i va quedar desqualificada, cosa que va provocar alguns disturbis menors als voltants de l’estadi en Yangon. Com era d’esperar, hi havia un enorme públic decebut amb l’actuació de la selecció de futbol de Birmània. Zaw Htet Han va expressar [my] la seua opinió sobre els disturbis:

Hi ha vandalisme fins i tot en els països on la democràcia s’ha establert satisfactòriament. També hi ha piròmans. Oblidem-nos del tema absurd de si Birmània mereix democràcia o no. Tots els països del món la mereixen al 100 %.

L’actuació de Birmània en els jocs reflecteix la debilitat del país, segons Khin Maung Nyo:

Ara per ara veig les coses de manera diferent. Crec que els partits de futbol (especialment els que hem perdut) representen la nostra debilitat econòmica i administrativa; reflecteix el buit que hi ha entre les nostres expectatives i la realitat, i la necessitat que tenim de desenvolupar els recursos humans en diferents sectors. Açò no pot fer-se en un dia o una nit: cal temps.

D’altra banda, tothom va animar l’equip de futbol femení per haver-ho fet el millor possible, encara que només van aconseguir la medalla de bronze en lloc de la d’or. El grup Myanmar Political Jokes (Bromes Polítiques de Birmània) va felicitar [my] l’equip:

Encara que per desgracia van perdre després de la ronda de penals, era evident que ho van fer el millor que van poder pel país. Estem molt orgullosos de l’equip de futbol femení de Birmània. Va ser un partir molt emocionant per als milers de persones que van veure el partit a l’estadi, per televisió i des de l’estranger. Va ser una bogeria veure ambdós equips jugant tan intensament. De fet, el públic de Birmània no és cec, més enllà de guanyar o perdre: el públic sap si els jugadors s’han esforçat de veritat. I no tenim por d’encarar al fracàs.

La gent no va perdre el cap sense raó quan Birmània va perdre contra Indonesia l’altre dia, ja que el públic que va assistir al partit va veure que l’equip masculí de futbol birmà no havia jugat de manera prou seriosament per guanyar el partit. Aquest és el motiu pel qual 60 milions de fans estaven enfadats.

Avui, fins i tot quan l’equip femení de futbol també ha perdut el seu partit, n’estem realment orgullosos. Ho han fet el millor que han pogut pel país fins al final.

Ye Htut també va lloar [my] l’equip:

Gràcies, joves heroïnes, per fer feliç el públic birmà.

La seua coordinació, el seu esperit d’equip i la seua implicació són els exemples que no només els futbolistes hauríem de seguir, sinó també tots nosaltres.

Després de la cerimònia de clausura, també va destacar [my] les victòries dels atletes d’altres ètnies:

[...] Atletes d’altres ètnies, com la katxin, kayah, xin, mon, shan i rakhine, van guanyar 180 de les medalles per a Birmània. Quan van anunciar que organitzaríem aquests jocs, gents de dins i de fora del país van dubtar sobre si seríem prou hàbils com per encarregar-nos-en. Es preguntaven si els atletes de Birmània serien realment capaços de fer-ho possible.

Ara, amb tota la gent de les diferents ètnies del país, hem provat que estaven equivocats.

Aquest esperit, deixeu-nos començar el viatge cap al futur del país.

Filipines: Quatre emotives històries de voluntaris després del tifó

dilluns, 16/12/2013

Escrit per Mong Palatino. Traduït per Gemma Godó.

Un carrer ple de runes a Tacloban. Foto de Tudla.

Un carrer ple de runes a Tacloban. Foto de Tudla.

Vegeu també la nostra cobertura especial “El tifó Haiyan devasta les Filipines”.

Gairebé ha passat un mes des de que el gran tifó Haiyan (Yolanda) va arrasar el centre de les Filipines. Molts pobles van ser completament devastats per la forta tempesta que va matar més de 5.000 [en] persones i en va deixar a milions sense casa. Els supervivents es van queixar inicialment de la lenta arribada de menjar, aigua, medicines i altres ajudes de primera necessitat. Altres pobles més remots no van ni poder ser localitzats a causa del mal estat de les carreteres i d’altres problemes de logística.

Com a resposta a les crítiques, el govern nacional va assegurar que estava fent tot el possible per tal de fer arribar l’ajuda a totes les víctimes del desastre. La destrucció generalitzada que va causar l’Haiyan va inspirar un esforç global d’assistència i rehabilitació. A les Filipines, molts voluntaris van col·laborar a centres d’assistència i de mudances. Molts altres es van dirigir a les zones més afectades pel tifó, on van poder documentar la magnitud dels danys causats per l’Haiyan a la vegada que ajudaven tots els refugiats de la zona.

Aquests voluntaris van compartir fotos, vídeos i històries sobre allò que van viure a Samar i a Leyte. La seva documentació va permetre validar altres informes anteriors sobre l’impacte mortal de l’Haiyan i de la lenta resposta per part de les autoritats. Aquí podeu llegir quatre històries que van ocórrer als llocs dels fets:

1. Michael Beltrán va descriure [en] l’escena des de l’aeroport de Tacloban, la capital de Leyte i la “zona zero” de la catàstrofe del tifó:

La primera imatge de la nostra setmana a Leyte va ser la d’un aeroport amb gent tremolant i afamada a una banda, ignorats pels militars i la marina dels EUA, i una pila de caixes plenes de gènere a l’altra. Deixant de banda les estructures físiques, que no n’hi havia gairebé cap dreta, el que més em va impressionar va ser la gespa i els arbres, els quals no tenien cap tipus de pigmentació, encara es mantenien drets, però secs i sense fang… Naturalesa morta era tot el que veien els nostres ulls; arbres amb les branques i les fulles congelades en la direcció contrària a la del vent del tifó. Aquesta imatge és la primera que se’t queda gravada a la ment, just abans d’adonar-te de l’olor.

2. L’activista Renato Reyes va arribar a la lenta recuperació de cadàvers a la ciutat:

Després de les fotos de bosses per a cadàvers al mercat públic de Tacloban, vaig deixar de fer fotos. Havia d’entendre per què dues setmanes després del tifó encara s’estaven recuperant els cossos, la gent estava vivint al costat dels cadàvers i el govern intentava disminuir el nombre de víctimes i encobrir la seva incompetència a l’hora d’enfrontar-se a aquesta calamitat.

3. “S’estan muntant carpes i assentaments a Samar i a Leyte”, va escriure l’ecologista Leon Dulce:

Vam poder ser testimonis que s’estaven muntant assentaments damunt de les runes i sota la pluja incessant. Els pescadors havien perdut les barques i les eines a causa de la tempesta, i, als agricultors, només els quedaven hectàrees i més hectàrees de cocoters desarrelats i camps d’arròs inundats.

Molts supervivents van haver d'esperar dies abans de rebre qualsevol tipus d'ajuda. Foto d'Antonio Tinio.

Molts supervivents van haver d'esperar dies abans de rebre qualsevol tipus d'ajuda. Foto d'Antonio Tinio.

 A molts pobles devastats pel tifó es va imposar el toc de queda per tal de mantenir la pau i l'ordre i, concretament, per evitar saquejos. Foto d'Antonio Tinio.

A molts pobles devastats pel tifó es va imposar el toc de queda per tal de mantenir la pau i l'ordre i, concretament, per evitar saquejos. Foto d'Antonio Tinio.

A curfew was imposed in many typhoon-hit villages to maintain peace and order, specifically to prevent widespread looting. Photo from Antonio TinioL’electricitat serà restaurada en dos o tres mesos. Mentrestant, els cables elèctrics són útils per aquells que necessiten assecar la roba. Foto d’Antonio Tinio.

4. Milers de supervivents del tifó abandonen les ciutats de Samar i Leyte.

Molts d’ells estan emigrant a Manila i a altres centres urbans, com ara Davao. La professora Mae Fe Templa va explicar com l’emigració també reflecteix la pèrdua de confiança en el govern:

L’emigració dels supervivents indica el creixent problema de la gent, que ha perdut la confiança en el govern. El moviment dels supervivents del tifó Yolanda de Leyte cap a qualsevol altre lloc del país indica dues coses: una és la falta d’acció del govern, per la qual cosa la gent hi perd la confiança; la segona és la iniciativa de la gent de transformar les seves vides i de redefinir la seva manera de viure en condicions d’extrema pobresa i de canvis climàtics.

Vaixell al mig de la carretera Anibong, a la ciutat de Tacloban. Foto de Tudla.

Vaixell al mig de la carretera Anibong, a la ciutat de Tacloban. Foto de Tudla.

Molts agricultors de Marabut, Samar, també van perdre els seus recursos. Foto de Tudla.

Molts agricultors de Marabut, Samar, també van perdre els seus recursos. Foto de Tudla.

Una casa afectada pel tifó a Hernani, a l'est de Samar. Foto d'April Val Montes.A typewriter was one of the salvaged things in Balangkaya, Eastern Samar. Photo from April Val Montes

Una casa afectada pel tifó a Hernani, a l'est de Samar. Foto d'April Val Montes.

Una màquina d'escriure és una de les coses que van poder salvar a Balangkaya, a l'est de Samar. Foto d'April Val Montes.

Una màquina d'escriure és una de les coses que van poder salvar a Balangkaya, a l'est de Samar. Foto d'April Val Montes.

Una làpida en una fossa comuna a Palo, Leyte. Foto de Pher Pasion.

Una làpida en una fossa comuna a Palo, Leyte. Foto de Pher Pasion.

 

Vegeu també la nostra cobertura especial “El tifó Haiyan devasta les Filipines”.

Mao és millor que Nelson Mandela

dimarts , 10/12/2013

Des que a l’agost el Partit Comunista Xinès (PCX) va declarar la guerra ideològica als líders d’opinió a internet, concretament de la popular pàgina de microblocs Sina Weibo, molts bloguers crítics s’han donat de baixa de la plataforma mentre que altres, coneguts com “d’esquerres” i propers al comunisme oficial del govern, estan més actius que mai.

El 5 de desembre de 2013, amb la mort de Nelson Mandela, l’antic president de Sud-àfrica estimat a tot el món, aquesta inclinació política es es va exhibir a tort i a dret, ja que els usuaris maoistes i nacionalistes de Weibo van aprofitar l’oportunitat per lloar Mao Zedong, inspiració de Mandela i, sorprenentment, van criticar els mitjans de comunicació controlats per l’estat [en] per parlar massa bé de Mandela.

Captura de pantalla de la crònica sobre la vida de Nelson Mandela que va fer la Televisió Central de la Xina

Captura de pantalla de la crònica sobre la vida de Nelson Mandela que va fer la Televisió Central de la Xina

Durant el seu repàs a la vida de Mandela, la Televisió Central de la Xina (CCTV) va destacar [zh] que Mandela havia citat els líders de la primera generació del Partit Comunista Xinès -el president Mao, Zhou Enlai i Zhu De- com a font d’inspiració per a la seua lluita a Sud-àfrica. Segons aquest programa, Mandela fins i tot va celebrar l’1 d’octubre, el dia nacional de la Xina, amb els seus companys de presó quan estava empresonat.

A la xarxa social Weibo, els maoistes i els nacionalistes que critiquen la Xina capitalista i que estan a favor d’un major socialisme a l’estil maoista, van desaprovar el tractament cortès que la CCTV va donar a Mandela i, per contra, lloaren el president Mao.

“Mr Ouyang”, un microbloguer que defensa el pensament marxista i maoista, va escriure [zh]:

曼德拉是一位民族主义者,他长期为种族平等自由而努力。他的逝世,值得悼念。但是,中国媒体过度拔高炒作他,让人不屑。曼的影响力很少,他没有思想,更无号召力。而中国的毛泽东,无论是在世界的影响力还是对世界人民的贡献,都是无与伦比的。曼自称是毛主席的学生。有些人处处想拿外人比下毛泽东,结果无效!

Mandela era un nacionalista i va lluitar per la igualtat i la llibertat de la seua raça. Hauríem de lamentar la seua mort. No obstant això, els mitjans de comunicació xinesos li han dedicat massa compliments. L’impacte de Mandela és limitat i no va desenvolupar cap pensament coherent. Ni tan sols era carismàtic. L’impacte de la Xina de Mao Zedong al món i la seua contribució a la humanitat és excepcional. Mandela es va referir a sí mateix com a un estudiant del president Mao. Alguns volen llevar-li mèrit a Mao Zedong comparant-lo amb altres, però perden el temps.

Comentaris com aquest són cada vegada més comuns gràcies al ressorgiment del llegat de Mao com a líder comunista sota l’actual president Xi Jinping. Membres del Nou Moviment Esquerrà [en] de la Xina aprofiten cada oportunitat que tenen per reestablir l’”esplendor” de Mao, i la mort de Mandela és l’última excusa.

“Windy Valley”, que utilitza les obres selectes de Mao a la seua foto de perfil, també critica [zh] la CCTV per atribuir massa mèrits a Mandela i escriu [zh]:

说实话,至今我都弄不明白,印度甘地,南非曼德拉他们所受到的赞誉怎么会那么高?当然他们都很了不起,也很伟大,但也仅此而已。毛主席远超于此。在毛泽东的名字前添加的不仅是伟大,更是神圣和唯一。曼德拉只能看到种族歧视和隔离,毛泽东更是看到了种族问题背后的阶级矛盾和斗争。这就是差距。

Per a ser sincer, no entenc per què l’indi Gandhi i el sud-africà Mandela reben tants elogis. I tant que eren magnífics, però això és tot. El president Mao els supera a tots. Hauríem de col·locar paraules com “diví” i “inaudit” davant del nom de Mao Zedong.  Mandela veia la discriminació racial i la segregació, però Mao Zedong veia el conflicte de classes i la lluita rere el problema racial. Aquesta és la diferència [entre els dos].

A portrait combining Xi Jinping and Chairman Mao to capture the revival of Mao. Image uploaded to Twitter by @feng37Un retrat que combina les imatges de l'actual president Xi Jinping i del president Mao per capturar el ressorgiment de Mao. Imatge pujada a Sina Weibo per @feng37

Un retrat que combina les imatges de l'actual president Xi Jinping i del president Mao per capturar el ressorgiment de Mao. Imatge pujada a Sina Weibo per @feng37

 

“Red River”, també un maoista autoproclamat, va citar la notícia de la CCTV i va afegir [zh] un comentari propi:

曼德拉:毛泽东、周恩来、朱德等老一辈革命家和中国人民对南非人民争取独立、反对种族隔离制度的斗争给予了很大的支持,长征和中国革命一直鼓舞着南非人民。曼德拉在南非人民心中的崇高地位就像毛泽东在中国人民心中的崇高地位一样,高山仰止,世代永尊!

Mandela: Mao Zedong, Zhou Enlai, Zhu De, els revolucionaris de la primera generació i el poble xinès van prestar el seu suport a la lluita del poble sud-africà contra la segregació racial i a favor de la independència. La Llarga Marxa i la revolució xinesa va inspirar la població sud-africana. Els xinesos hem de conservar Mao Zedong al cor, igual que els sud-africans conserven Mandela als seu cor, les seues imatges són més grans que les muntanyes més elevades i perduraran per sempre.

En resposta a per què Mao no rep les mateixes a lloances a la resta del món que a la Xina, @risingfromash, que s’autodeclara un jove patriota, diu [zh]:

全世界只有毛主席领导人民砸烂了一切束缚中国人民的枷锁,使人民真正地站了起来。而曼德拉,如同甘地一样并没能使人民真正地赢得一切。所以西方极为痛恨和惧怕毛泽东思想,却大力吹捧甘地和曼德拉

Mao Zedong és l’únic a tot el món que va trencar totes les cadenes que esclavitzaven el poble xinès i el va ajudar a aixecar-se. Mandela i Gandhi no ajudaren el seu poble a guanyar el que es mereixien. Aquest és el motiu pel qual occident odia i té por del pensament maoista però continua adulant Gandhi i Mandela.

@guojizhuanjia, que utilitza el lema maoista “antisoviétic, preveu un ressorgiment capitalista” a la descripció del seu perfil, destaca [zh] el punt de vista de Mandela sobre el moviment independentista tibetà:

曼德拉应该是一个向种族主低头。他对世界的看法完全是白人的立场和观点。虽然他被白人关入监狱,但是也放弃了向种族主义斗争到底的决心。他把藏独分子看成民权运动,这就是大错特错了。是一个黑皮香蕉

Mandela s’havia resignat al racisme. Les seues opinions sobre política internacional eren semblants a les dels blancs. Encara que van ser els blancs qui l’empresonaren, va renunciar a la seua determinació de lluitar contra el racisme. La seua consideració del moviment independentista tibetà com a un moviment de drets humans va ser un gran, gran error. No és més que un plàtan [blanc per dins] amb pell negra.

Alguns van defendre Mandela de les burles racials. Huang Yen, informàtic, estava emprenyat [zh] pels comentaris maoistes:

不要拿毛泽东来羞辱曼德拉。虽然同样是治国无方,但曼德拉上台没有搞文革,没有集体化弄出饥荒。曼德拉更是不恋栈退休而从事防治爱之病等公益事业,把政权民主和平的交给年轻一代。

Per favor, no insulteu Mandela utilitzant Mao Zedong. Cap dels dos tenia els antídots per solucionar els problemes fonamentals del seu país. Mandela mai va posar en marxa la revolució cultural i mai va posar en pràctica col·lectius que provocaren la fam. Mandela no es va aprofitar del poder, va triar retirar-se i contribuir a treballs socials contra l’expansió de la sida. Va passar el govern a la nova generació en pau i amb un sistema democràtic.

L’escriptor Meng Qingde va comentar [zh]:

曼德拉或许研究过毛泽东,但他没有成为毛泽东,这是南非的大幸,否则,南非会上演一幕幕阶级仇民族恨的惨剧,曼德拉也就不会为世界所敬重和怀念了。

Mandela probablement havia estudiat Mao Zedong, però no es va convertir en Mao Zedong. Sud-àfrica té sort, pel contrari s’hagueren succeït una serie de tragèdies relacionades amb la lluita de classes i el ressentiment nacional. Si açò haguera ocorregut, Mandela no seria tan respectat i enyorat pel món.