La propera campanya electoral al Japó admetrà piulades, correus electrònics i blogs

dimarts , 21/05/2013

Escrit per Keiko Tanaka. Traduït per Laura Nogueira.

El Japó ha aprovat un projecte de llei [en] que permetrà als candidats polítics escriure tuits, comentar en blogs i publicar anuncis en línia durant les campanyes electorals.

Fins la setmana passada, els candidats a les eleccions havien de navegar amb cautela per les seves pàgines de Facebook, comptes de Twitter i blogs per evitar infringir les estrictes lleis electorals que prohibien l’activitat política en línia [en].

La llei electoral modificada i aprovada el 19 d’abril per les dues cambres del sistema legislatiu japonès permetrà als candidats polítics utilitzar els mitjans de comunicació socials i altres plataformes en línia per expressar les seves opinions i arribar als votants.

L’impacte del projecte de llei podria veure’s ja al juliol, durant les eleccions a la Cambra dels Consellers.

Joves activistes i impulsors del canvi havien estat treballant entre bastidors per modificar la llei electoral japonesa. Kensuke Harada, un dels fundadors de One Voice Campaign [ja] que advocava a favor de fer campanya electoral a la xarxa va escriure [ja] en un comentari a Facebook:

Per fi s’aixeca la prohibició de fer campanya electoral en línia! Hem estat treballant en aquesta qüestió mitjançant One Voice Campaign des del passat mes d’abril [2012]. És un afer en què els nostres predecessors han estat treballant durant anys. L’abril de l’any passat, però, ningú no en parlava, ni tan sols els polítics o la gent.

Tot i això, jo igualment volia un canvi. Vaig pensar que sens dubte seria divertit si cada un de nosaltres treballés per canviar la llei. Amb tal passió, diverses persones es van unir a l’equip One Voice i van conformar el que som actualment. Estic agraït als que no són membres, però que també ens van ajudar molt. [...]

No sé quin va ser el nostre impacte a l’hora d’aprovar la llei, però puc dir que no va ser zero. Amb les veus de cadascun de nosaltres, la política pot canviar! Pots portar el canvi!

Image of Japanese Diet: Photo by flickr user  By Dick Thomas Johnson under Creative Commons License BY-2.0-Deed

Imatge de la Dieta Nacional del Japó: Fotografia de l'usuari de flickr Dick Thomas Johnson subjecte a la llicència Creative Commons BY-2.0-Deed

 

S’espera que el canvi recuperi el vot jove, oferint als joves japonesos, els quals s’han allunyat dels antics mitjans de comunicació com els diaris, la possibilitat d’informar-se sobre política mitjançant Internet.

Només el 37,89 per cent dels votants [ja] d’entre 20 i 29 anys van exercir el dret de vot durant les eleccions generals celebrades el desembre de 2012, cosa que va significar una davallada sense precedents en el percentatge total de vots, que va arribar a nivells de la potsguerra, amb un 59,3 per cent.

La campanya en línia, però, no serà totalment gratuïta, atès que hi ha regles i restriccions tant per als candidats com per als votants.

Una preocupació és el falsejament d’identitat; falsejar la identitat i publicar comentaris maliciosos pot conduir a penes de presó de fins a dos anys o una multa d’aproximadament 3.000 dòlars americans [en].

Els Proveïdors d’Internet (ISP) tenen l’autoritat per eliminar comentaris maliciosos si els usuaris no proporcionen raons acceptables en els dos dies següents després d’haver estat notificats.

GMO GlobalSign, una empresa de certificació de seguretat a Internet, va anunciar [en] que proporcionaria serveis de verificació als partits polítics que actuessin en línia. El Partit Liberal Demòcrata del Japó també va anunciar [ja] el seu pla d’estendre l’ús dels Certificats de Validació Estesa [en] als llocs webs dels polítics individuals. El partit va aplicar la popular certificació Verisign en el seu lloc web oficial el 2011.

A Yamada, bloguer de música i usuari de Twitter (@wms), li preocupa [ja] que els pseudònims, comuns en l’esfera dels mitjans de comunicació ciutadans, puguin causar problemes als usuaris:

@wms:ネット選挙でSNSを利用した活動を全面的に認める代わりに、偽名による発言などは逮捕につながるという記事があったので、実名以外のアカウントで政治的発言するのはかなり危険性が高い時代になったと思われ。

@wms: Segons algunes fonts, hi ha possibilitats que els usuaris en línia siguin arrestats per publicar comentaris polítics amb pseudònims. Tot i que ara s’accepten totalment els mitjans de comunicació social per a fer campanya en línia, penso que publicar comentaris polítics pot ser perillós si no fas servir un compte amb el teu nom autèntic.

Una altra preocupació és l’ús de publicitat en línia. Muto Nobuki [ja], un usuari de Twitter que treballa en les notícies i en la indústria de la publicitat piula al Twitter:

@mutonobuki:ネットという新市場が生まれるので、政党間で不安心理が起こりネット広告に資金流入するでしょう。ただ、政党も予算あるので削られる媒体出ますね。

@mutonobuki: Ara que hi ha un nou mercat en línia, els partits polítics se senten inquiets si no publiquen anuncis a Internet i el més probable és que hi inverteixin grans quantitats de diners. Tot i això, el seu pressupost és limitat, de manera que certs mitjans de comunicació perdran ingressos de publicitat.

A Kalaiyo [ja], simpatitzant del Partit Liberal Demòcrata, el qual és força popular entre els votants japonesos conservadors, li preocupa que la nova llei permeti als partits polítics comprar tants anuncis en línia com vulguin, però que no contempli mesures per als candidats independents:

@kalaiyo政党制である日本において無所属が不利なのは当たり前だが、無所属だけ広告出すの禁止というのは確かに変かな。

@kalaiyo: La política del Japó es basa en un sistema de partits. Per tant, és habitual que els candidats independents que no pertanyen a cap partit tinguin desavantatges. No obstant això, és força estrany que (la llei) prohibeixi publicar anuncis en línia als candidats independents.

Ryosuke Nishida, investigador i professor d’emprenedoria social i polítiques públiques escriu en el seu blog [ja]:

いろいろ言われているけれど、ネット選挙解禁は出発点というのが筆者の認識。国民が政治にもっとも関心をもつと思われる選挙運動期間にITの利活用を認めると、政治家は適応すべく、中長期でITへの理解を改善するだろう。そうすると、電子政府や電子自治体、通信と放送のあり方等々いろいろなところに波及する可能性を秘めている。

Penso que permetre les campanyes en línia és un bon punt de partida. Els ciutadans posen més atenció a la política durant les campanyes electorals. Fent servir les tecnologies de la informació, els polítics tindran un millor coneixement de les TI de mitjà a llarg termini mentre aprenen a adaptar-se a les últimes tecnologies: això possiblement portarà a un govern en línia i a (la integració de) comunicacions i radiodifusió.

Un altre usuari de Twitter escriu sobre com d’irònic és que s’hagi aprovat la nova llei, mentre que els legisladors hagin estat incapaços de trobar una solució a l’estat inconstitucional del procés electoral japonès a causa de la disparitat de vots [en]:

@gankuma_:定数是正(違憲)問題が遅々として改善されないのに選挙活動のネット解禁はあっさり決まるあたりに先生方のやる気の差が透けて見えるなとか思ってても言うよ。

@gankuma_: Permeteu-me pensar en veu alta – el projecte de llei de fer campanya en línia es va aprovar ràpidament mentre que els que seuen en l’assemblea legislativa sembla que tenen menys motivació per resoldre el tema de les eleccions inconstitucionals.

Fotografia de Thumbnail per l’usuari de flickr 7_70 subjecte a la llicència Creative Commons BY-NC-ND 2.0

Gegants, hackers i trols: la mitologia de l’activisme a la xarxa

dijous, 16/05/2013

Escrit per Barbara Auger. Traduït per Gemma Godó. Article original.

Qualsevol usuari d’Internet sap que un trol és algú que publica un comentari deliberadament provocador per encetar o alimentar una discussió a la xarxa. Que aquests polèmics internautes s’anomenin trols no és cap casualitat. El significat original de “trol” ens remet a la mitologia escandinava, en la qual els trols són “criatures amb gust per fer maleses i entremaliadures” [en]. De fet, el món d’Internet té molt més a veure amb la mitologia del que molts podeu pensar. Molts dels rols que han aparegut a l’era Internet tenen molt a veure amb l’estructura que es feia servir als contes tradicionals per explicar la realitat.

Per exemple, Loki, en el folklore scandinau, és un entabanador (en anglès, trickster), un personatge que trenca les normes amb la finalitat última d’aconseguir efectes positius. A la xarxa, un trickster (el Termcat encara no ha inclòs aquest terme a la Terminologia de Xarxes Socials) és un delator, un espieta informal que alerta la resta del món per impulsar el canvi social. Com l’ex soldat dels Estats Units Bradley Manning [es], acusat de filtrar informació classificada a WikiLeaks.

En la mateixa línia, els ferrers (blacksmiths en anglès) i els gnoms prenen les matèries en la seva forma natural i construeixen objectes que permeten als déus lluitar contra els seus enemics. Dónen una forma útil i comprensible a les matèries primeres, el mateix que fa el periodisme ciutadà amb les enormes quantitats de dades que WikiLeaks i altres fan accesibles a la xarxa.

En la mitologia nòrdica, quan Thor i les altres divinitats no aconsegueixen propulsar el vaixell funerari de Baldr [en] per tal que pugui ressuscitar a un altre món, criden a una geganta de forces sobrenaturals perquè impulsi el vaixell. En el món online, organitzacions amb una força “gegantina” com Anonymous, fan servir el seu pes per donar a conèixer i defensar les causes que consideren justes.

Els informadors i els tricksters
Illustration of Alfred Smedberg's The boy who never was afraid, John Bauer, 1912.

El noi que mai s'espantava, John Bauer, 1912. Foto d'Alfred Smedberg. Domini públic.

 

En la mitologia, el trickster és un personatge que maquina i furta amb la finalitat última d’aconseguir efectes positius, no sempre amb intencions del tot pures.

L’informador Bradley Manning [es] va explicar que va furtar informació classificada sobre les guerres de l’Iraq i l’Afganistan, segons la transcripció d’Alexa O’Brien [en] del seu testimoni:

I created copies of the CIDNE-I and CIDNE-A SigAct tables as part of the process of backing up information. At the time I did so, I did not intend to use this information for any purpose other than for back up. However, I later decided to release this information publicly. At that time, I believe and still believe that these tables are two of the most significant documents of our time.

 

Vaig fer còpies de seguretat de les taules de CIDNE-I i CIDNE-A SingAct com a part del procés per guardar la informació. Quan les vaig fer, no tenia intenció d’utilitzar aquesta informació per a cap altre motiu que no fos guardar-la com a còpia de seguretat. Tot i així, més tard vaig decidir fer-la pública. En aquell moment vaig pensar, i encara penso ara, que aquestes taules són dos dels documents més importants dels nostres temps.

El seu paper d’informador, o d’activador d’alertes (o com es diu en francès, “alert-launcher”), es caracteritza per la seva posició de mediador de dades amb l’objectiu de provocar, com ha declarat, un debat nacional sobre el paper de l’exèrcit americà i sobre la política exterior dels Estats Units. La seva acció ha permès restablir una comunicació entre l’estructura governamental, la qual retenia una veritat, i la població, qui n’estava privada.

Si bé la seva decisió podria justificar-se segons la lògica humana, es tracta d’un crim. Els comentaris de Bradley Manning, de fet, s’han vist refusats, controvertits i ignorats [en] pels mitjans de comunicació.

WikiLeaks i els ferrers

Llavors Manning va donar la informació a WikiLeaks, qui va treballar les dades i els va donar forma, de manera semblant a com fan els ferrers mitològics.

Figures com les de Julian Assange i Birgitta Jónsdóttir [en], membre del parlament islandès, van processar i analitzar la matèria que Manning els havia donat. Un treball periodístic: identificar-ne el context, els actors, i les implicacions polítiques per tal d’assegurar l’impacte de la informació.

Un paper que Julian Assange descriu [en] així:

Quantum mechanics and its modern evolution left me with a theory of change and how to properly understand how one thing causes another.

La mecànica quàntica i la seva evolució moderna m’han permès pensar en una teoria del canvi i d’entendre correctament com una cosa porta a l’altra.

En altres paraules, com que els fets clau no han estat identificats, segueixen sent ambigus i esmunyedissos.

WikiLeaks no és l’únic que assumeix el rol del ferrer. El periodisme ciutadà també té un paper en recollir i donar forma a la informació per a fer-la comprensible. Un exemple d’això és el llarg treball de recerca i difusió realitzat per Heather Mash i Jemila Hanan sobre les condicions de vida de la comunitat Rohingya, a Birmània [es].

Aquest treball periodístic és més que un rol de mediació, tal i com explica la Jamila Hanan [fr] en el seu article [en] del febrer del 2013:

There is no precedent for using social media to stop a genocide – this is uncharted territory. We need to use social media to create and be the media, us, the people.
Our objectives are to:
1. disseminate information;
2. make connections;
3. encourage people to act.

La utilització dels mitjans socials per aturar un genocidi no coneix precedents: és un territori verge. Hem d’utilitzar els mitjans socials per crear i, els mitjans, ser nosaltres mateixos, el poble.
Els nostres objectius són:
1. Difondre la informació
2. Establir connexions
3. Animar la gent a actuar

Anonymous i els gegants

Però les informacions de Mannings i l’anàlisi de WikiLeaks haguessin estat inútils sense una audiència. No només es tracta de desenterrar i presentar la informació, sinó també d’impulsar-la. I aquí és on intervé el grup de hacktivistes Anonymous, les accions dels quals, inscrits en el col·lectiu, agafen una força sobrenatural. Un rol que Anonymous sembla completar amb entusiasme. L’Annie Machon, ex agent del MI5 [en], ho explica així:

If you can do it over cyberspace, you get global awareness of what you’re doing, and the message you’re trying to put out. And this is precisely what Anonymous has achieved, with this publicized assault against certain Israeli websites.
Let’s not call them attacks: they are distributed denial of service attempts against certain countries and certain websites. So what we’re seeing here is a sort of automated mass influx into certain websites that cause them to crash.

Si es pot fer en el ciberespai, s’obté un impacte mundial del que s’està fent i del missatge que es vol difondre. I és precisament el que Anonymous ha fet amb aquest assalt públic en contra d’algunes pàgines web israelianes.

No els anomenem atacs: són intents de denegació de servei distribuïda en contra de certs països i certes pàgines web. És a dir, una forma automatitzada d’afluència massiva en contra de certes pàgines web, que provoca un mal funcionament.

Anonymous es basa en les dades facilitades i treballades pels periodistes ciutadans per dur a terme les seves accions, però el seu rol no és treballar la informació com un ferrer, sinó injectar a la informació una força circulatòria gràcies a la seva força gegantina, com el gegant mitològic. A Twitter, per exemple, es poden trobar molts comentaris sobre operacions recents, com ara: #OpIsrael, #OpKashmir, #OpRohingya (que ha cridat l’atenció sobre les informacions disponibles del genocidi d’aquesta comunitat), #ReformCFAA (que forma part d’un moviment de protesta en contra de la Llei del Frau i de l’Abús Inadequat de la Informàtica), o #OpGabon, en contra el tràfic d’éssers humans.

Les teories de la conspiració sobre l’atemptat de Boston floreixen a Rússia

dimecres, 1/05/2013

Escrit per Daniel Alan Kennedy. Traduït per Meritxell Albiol.

Les teories de la conspiració prosperen en èpoques de confusió i d’incertesa. Quan la pols encara no s’havia dipositat a Boston ja circulaven per la internet angloparlant afirmacions que l’atemptat del 15 d’abril era part d’una operació de bandera falsa del govern dels EUA, especialment en fòrums de la conspiració i mitjans de comunicació socials com la xarxa Citizens Action Network [en].

La notícia que els dos sospitosos de l’atemptat eren d’ètnia txetxena va fer que un interès passatger es convertís en el tema de conversa número u [GV, en] a RuNet. Com que RuNet, igual que Internet en general, sempre ha tingut debilitat per les teories de la conspiració, els fets de Boston van guarnir d’abundant carnassa als seus habitants més paranoics. Per exemple, la comunitat nacionalista prorègim de LiveJournal vvv-ig [ru] es va afanyar a culpar els serveis d’intel·ligència dels EUA, a través de la publicació d’un article extremament gràfic [ru] del bloguer frallik [ru], que resumeix com es va escenificar l’atemptat fent servir actors. L’article, que utilitza principalment materials i mems obtinguts de llocs web occidentals, afirma entre altres coses que un home que es trobava a l’epicentre de l’explosió i va perdre ambdues cames era en realitat un veterà de la guerra de l’Iraq anomenat Nick Vogt que ja havia patit aquesta amputació.

Tot i que la vvv-ig tracta sovint conspiracions antiamericanes, afirmar que l’atemptat havia estat fingit va resultar massa estrafolari per a alguns col·laboradors. El bloguer proobman [ru] va publicar una refutació [ru] a la mateixa comunitat on assenyalava que l’home que havia perdut les cames es diu Jeff Bauman, que té un perfil de Facebook [en] i s’ha creat un fons [en] d’ajudar per a la seua recuperació. Curiosament, els problemes que té en proobman amb les acusacions d’”escenificació” semblen deguts a la seua similitud amb les que es van fer contra els serveis de seguretat russos, és a dir, que estaven darrere del bombardeig de diversos edificis d’habitatges el 1999 [en] que va funcionar com a pretext de la segona guerra txetxena. proobman feia broma al respecte:

Башни-близнецы взорвал Буш, Буйнакск и Волгодонск – Путин. Обама взорвал марафон. Продам шапочки из фольги, недорого.

Bush va volar les Torres Bessones, Putin va volar [les ciutats de] Buinaksk i Volgodonsk. Obama va volar la marató. Venc barrets de paper d’alumini barats.

Els dos sospitosos, Dzhokhar i Tamerlan Tsarnàev. FBI.gov, 25 d'abril de 2013

 

Mentre que molts bloguers russos de seguida van acusar l’FBI i la CIA de dur a terme o orquestrar l’atemptat, hi ha un grup en particular que ha rebutjat completament la versió oficial dels fets: els txetxens. La mateixa família Tsarnàev continua defensant la innocència dels seus fills. La creença que els germans Tsarnàev són innocents (o que, com a mínim, han estat falsament inculpats d’alguna manera) és comuna en grups i individus des del president txetxè Ramzan Kadírov fins als seus enemics declarats del KavkazCenter [ru], el portaveu en línia de l’Emirat del Caucas. Mentre que la innocència dels germans Tsarnàev podria ser una de les poquíssimes coses sobre les quals els txetxens estan d’acord, s’ha arribat a conclusions radicalment diferents sobre qui n’és culpable. Kadírov va declarar públicament [ru] que “el que va passar a Boston és culpa dels serveis de seguretat americans”. El Kavkaz Center va assenyalar [ru] directament Kadírov mateix, tot afirmant que actuava seguint ordres de Putin.

Кадыров очень удобная фигура для выполнения «грязных дел». В случае необходимости его можно в любой момент ликвидировать, спрятав все концы, и никто этому не удивится. На нём кровь десятков тысяч чеченцев, да и моджахеды ведут на него постоянную охоту.

Kadírov és una figura molt útil a l’hora de fer la “feina bruta”. Si calgués, se’l podria liquidar en qualsevol moment, ocultar totes les proves, i ningú no se’n sorprendria. La sang de desenes de milers de txetxens és a les seves mans i els mujahidins el persegueixen constantment.

El bloguer txetxè Zulikhan [ru], les opinions del qual sobre l’atemptat de Boston s’han tractat detalladament aquí [GV, en], veia la mà dels serveis de seguretat tant russos com americans darrere l’atemptat.

Путин и Обама, по инициативе российской стороны, договорились по телефону о координации усилий в борьбе с международным терроризмом. Считаю, что за событиями в Бостоне торчат уши российских спецслужб. По принципу “кому выгодно”. [...] Путину выгодно – чтобы Штаты не мешали России творить на Северном Кавказе все, что угодно, под видом борьбы с терроризмом.

Putin i Obama, per iniciativa dels russos, han arribat a un acord per a coordinar esforços en la lluita contra el terrorisme internacional. Crec que els serveis especials russos són visibles darrere els fets de Boston. Basant-me en el principi de “qui hi guanya”. [...] Putin hi guanya —perquè els EUA deixaran Rússia fer el que vulgui al Caucas del Nord amb l’excusa de la lluita contra el terrorisme.

Els internautes no s’han limitat a l’especulació i les hipòtesis. Uns quants han establert una defensa activa de Tsarnàev. Una petició a Avaaz.org del 21 d’abril anomenada “Dzhokhar Tsarnaev is innocent” [en] va obtenir més de 5.500 signatures en quatre dies. Els txetxens van distribuir activament links [ru] de la petició als mitjans de comunicació socials. Una llista al lateral de la pàgina mostrava els noms i la ubicació dels signants, molts dels quals estaven a Rússia i molts dels quals tenien noms txetxens. Segons l’autor de la pàgina, quan s’hagin recollit prou signatures s’enviarà la carta a Barack Obama.

Avaaz-tiff

Avaaz-tiffLlista de signatures recents a una petició en línia que proclama la innocència de Dzhokhar Tsarnàev. "Lom-Ali" i "Khamzat" són noms txetxens. Captura de pantalla, 25 d'abril de 2013.

 

Txetxènia i el poble txetxè han sofert molt durant aquest segle i el segle passat. Sembla que en aquest cas no estan disposats a patir una altra humiliació —haver de veure el nom del seu poble vinculat a un acte terrorista a l’altra banda del món. Evidentment, algú n’és responsable, però a Txetxènia molt poca gent vol creure que siguin els dos joves que, juntament amb la seva família, van deixar enrere fa anys un país destrossat per la guerra.

Un vídeo contra l’anticatalanisme a Espanya encén la xarxa

dimarts , 30/04/2013

Escrit per Cristina Simón

El 8 d’abril del 2013, la videobloguera Mel Domínguez (@focusings) va penjar un vídeo [es] al seu canal de Youtube en què criticava l’anticatalanisme o catalanofòbia, l’odi indiscriminat i sovint infundat contra els catalans. El vídeo, que ja compta amb més de dos milions de visites i més de 35.000 comentaris, va encendre el debat a la xarxa i als mitjans de comunicació tradicionals.

“¡A mí me hablas en español!”

Domínguez, una noia de 23 anys de Huelva, al sud d’Espanya, que fa dos anys que viu a Barcelona, va titular el seu vídeo “¡A mí me hablas en español!”, en el qual desmunta, amb un estil informal i conciliador, “mites falsos” sobre els catalans. Comença amb un aclariment:

Estoy en contra de los españoles que odian a los catalanes por inercia, pero también estoy en contra de los catalanes que odian a los españoles con la misma intensidad.

Explica que, a la seua Andalusia natal, li van inculcar l’odi cap als catalans i Catalunya, com un símbol de tot el que és dolent i cal menysprear. Un odi que, diu, naix del seu desig d’independència i que ara, de major, no pot compartir, perquè no creu que demanar un estat propi siga motiu suficient per a odiar-los.

¿Es que están ofendiendo a alguien por pensar que su tierra merece un estado propio? Mientras no sean radicales que van insultando a España, su pensamiento independiente me parece totalmente respetable. [...] Cuando crecí y empecé a conocer esta tierra, me di cuenta de que es una tontería odiar por odiar.

A continuació, Mel tracta de desmentir, amb humor, els falsos mites en els quals arrela la catalanofòbia, com ara, tots els catalans odien Espanya, a Catalunya sols es parla català, si parles català et miren malament, tots els rètols estan escrits en català o el català és un dialecte de l’espanyol:

Un dialecto es el andaluz, el canario, el murciano. El catalán se rige por sus propias reglas ortográficas, sus propias conjugaciones verbales, su propia escritura.

El vídeo segueix amb el relat d’alguna anècdota, de quan vivia a Huelva i discutia amb el seu pare perquè es queixava que posara el programa “Crackòvia” de la televisió pública catalana TV3: “Antes que pongas un programa en catalán, prefiero que lo pongas en inglés”. Mel qualifica aquest radicalisme “perquè sí”, injustificat. Ella defensa els catalans perquè li han brindat oportunitats laborals i mai s’ha sentit discriminada per parlar en castellà. I conclou:

Sé que no voy a cambiar el mundo grabando este vídeo, pero me he desahogado.

Les reaccions no es fan esperar

Mel s’esperava reaccions, tant positives com negatives, però no que tindria tanta repercussió. En els dies passats, i encara avui, continua rebent missatges de suport. L’il·lustrador Joan Pasqual (joanpasqualart) deia a Youtube:

Chica, et felicito per la teva inteligència, simpatía i sentit de l’humor. M’has fet pasar una bona estona. Si hi haguès a Espanya molta gent que pensès com tu tot aniría millor. Moltes gràcies guapetona!!!!

Al Twitter, l’advocat Sergi Atienza (@SergiAtienza) li dedicava un comentari ben efusiu:

Una mica d’aire demòcrata i respecte des d’Espanya. Viva la madre que te parió, y gracias! @focusings http://dlvr.it/3D9Z87 @catalanofobia

Malgrat haver repetit en diverses ocasions que no és partidària dels radicalismes, no ha aconseguit eludir les crítiques ni, en alguns casos, els insults per part dels que no comparteixen la seua visió. Aquests comentaris, però, són els menys.

Víctor García Glez. (@uvejeje) opinava que:

Su vídeo sobre la “catalanofobia” me parece una de las chorradas más imbéciles y victimistas que vi en años. Enhorabuena.

En una línia més dura i condescendent se situava Santiago Sánchez (@murcianista77):

si eres andaluza no eres neutral, gilipollas.una buena andaluza es antiindependentista.

Diversos mitjans de comunicació, com els diaris El País i La Vanguardia o la cadena de televisió catalana 8 TV, també s’han fet ressó del vídeo esdevingut viral. La Vanguardia fins i tot ha anat més enllà i l’ha fitxada per oferir els seus vídeos en primícia als seus lectors.

Contra la catalanofòbia

Aquest vídeo és una de les iniciatives que es poden aprofitar del potencial de les xarxes socials per a combatre la xacra de la catalanofòbia, que afecta molts àmbits de la vida quotidiana, des de la política al futbol, passant per les celebracions com la Diada o la possibilitat de tenir Twitter en català. És el cas, per exemple, del web Apuntem.cat, que amb l’objetiu de denunciar la catalanofòbia es dedica a fer reculls de comentaris al voltant de diversos temes que evidencien la irracionalitat d’aquest sentiment d’odi i s’intente, d’aquesta manera, superar-lo.

Japó: els treballadors novells, a prova sota els cirerers en flor

divendres, 26/04/2013

Escrit per Ayumi Nakajima. Traduït per Cristina Simón.

Entre els milers de persones que omplen els parcs del Japó cada primavera per a fer un pícnic sota les delicades flors rosa dels cirerers, coneguts com sakura, hi ha joves professionals. Són nous empleats enviats pels seus caps amb l’objectiu de reservar un espai per a la festa a l’aire lliure de la companyia i de vegades, poden estar-s’hi asseguts durant hores, fins ben entrada la nit, tot vigilant la ubicació destriada.

La floració dels cirerers a principis de la primavera coincideix amb l’inici de l’exercici econòmic al Japó i és tradició que les empreses posen a prova els seus treballadors novells amb aquesta tasca.

Hanami at Yoyogi Park Photo by  Dick Thomas Johnson

Hanami (contemplació de les flors) al parc Yoyogi. Foto de Dick Thomas Johnson(CC BY 2.0)

 

L’usuari Mame (‏@MameBroth) escrivia sobre aquest ingrat treball en el seu compte de Twitter el 20 de març de 2013:

@MameBroth: 新人が花見の場所取りをします。ですが仕事には納期があります。なのでノートパソコンを持たされます。場所取りしながらコーディングします。夜になります。誰も来ません。会社に連絡すると「クソ忙しいのにいけるわけねえだろ!」と怒られます。まだ冷える寒い夜に一人ぼっち。なんと悲しいことか。

@MameBroth: Com que sóc nou empleat, estic agafant lloc per al hanami. Però he d’acomplir el termini d’un producte, així que m’han fet dur el portàtil amb mi. Faig la codificació mentre reserve l’espai. Cau la nit. Ningú no ha vingut encara. Cride l’oficina. M’escridassen des de l’altra banda de la línia telefònica, “Què et fa pensar que podem anar-hi? Si estem perdent el cul!”. Tot sol en una nit freda. Com de trist és això.

El costum de fer que els nou empleats reserven un lloc de pícnic per a les seues companyies s’emmarca en la tradició anual més àmplia del hanami, durant el qual amics i famílies es reuneixen per a celebrar àpats de festa sota els arbres florits i gaudir del sake i de la cervesa. Les companyies també n’organitzen de hanami i sovint, els nous treballadors són avaluats segons com gestionen els preparatius de la festa.

Per què correspon aquesta tasca al nou empleat? En el web de recursos en línia All About [es], l’escriptor Kagezo afirmava [ja] que aquesta feina possibilita que els nous treballadors demostren les seues habilitats al lloc de treball:

もしあなたが幹事なら、場所を確保し、お酒の調達をするだけではあまりにも無難すぎます。なぜなら花見の準備は、仕事の手際や仕切りに通じます。酒宴の準備とは、すなわちあなたの手腕が、こっそりと上司や先輩に試されているということでもあるのです。

Si eres responsable de la festa hanami de la teua companyia, no basta amb reservar un lloc i procurar els licors. L’habilitat a l’hora de preparar un hanami s’associa amb la capacitat de gestió i una manera de treballar pulcra. Els teus caps i superiors avaluen subreptíciament el teu potencial basant-se en com organitzes la festa.

Enguany, l’Agència Japonesa de Meteorologia [en] va anunciar que els cirerers assolirien la seua màxima esplendor a Tòquio el 22 de març [en], que s’ha convertit així en la segona floració que més aviat s’ha produït des que l’agència començara a confegir estadístiques el 1953.

Com que el moment de màxima floració dels cirerers va arribar tan d’hora aquest any, els usuaris de Twitter començaren a preguntar-se si la primera tasca dels nous empleats es veuria afectada. El període de floració és molt breu i les festes hanami de les companyies solen celebrar-se el mes d’abril.

L’usuari de Twitter Wappa (@tokyoallnight) va escriure l’1 d’abril, primer dia de l’exercici econòmic japonès:

@tokyoallnight: 今日は入社式の日か・・・新人の新人だけの初めての仕事と言えば昔は花見の場所取りだったけど今は違うのかな(笑)。あれで、だれがリーダーシップあるかとかわかるとかよく言っていたけど・・・(笑)すでに散ってる・・・都内

@tokyoallnight: Oh avui és el dia de la ceremònia iniciàtica en les companyies… Si parlem de la primera de totes les tasques que s’encomanen als novells, aquesta solia ser la reserva d’un lloc per al hanami. És encara una feina de nouvinguts? Sempre vam dir que era possible distingir qui d’entre els nous posseïa la capacitat de lideratge simplement observant la seua preparació del hanami. Bé, però ací a Tòquio, les flors del cirerer ja s’han marcit.

També a Twitter Yas (@yas_ukey) aconsellava els nous contractats que aprofitaren qualsevol altra oportunitat de fer-se valer:

@yas_ukey: 今年は桜咲くのが早く新入社員の大事な仕事、花見の場所取りはなくなったので、別の部分で同期と差をつけるんだ

@yas_ukey: La missió del nou treballador, és a dir, reservar un lloc per al hanami, ha resultat impossible enguany. Haureu de pensar una manera diferent de passar per sobre dels vostres companys.

Company's hanami party at Ueno Park, Tokyo Photo by Benson (CC BY-ND 2.0)

Una companya japonesa celebra una festa hanami al parc Ueno, Tòquio. Foto de Benson(CC BY-ND 2.0)

 

D’altra banda, hi havia qui mostrava el seu desconcert davant la possibilitat que la tradició desaparega. Masumiyutaka (‏@masumiyutaka) tuitejava:

‏@masumiyutaka: 昔は4月の入学式くらいに桜のイメージだったけれど、もう3月後半のイメージ。段々早まっているから、4月に新入社員が花見の場所取りするという良くわからない伝統がなくなるかしら。

@masumiyutaka: Serve la imatge dels cirerers que comencen a florir en abril, en la mateixa època en què en els vells temps tenia lloc la cerimònia d’entrada a l’escola. Però ara la imatge dels cirerers en flor s’ha avançat a la segona quinzena de març. La floració cada cop es produeix abans. Vol dir que l’estranya tradició d’enviar els nous empleats a reservar un espai per al hanami d’abril podria desaparèixer?

No tothom està conforme amb la tradició d’utilitzar els novells com a procuradors d’una ubicació festiva. Un article en línia del diari de negocis NIKKEI.com ressenyava [ja] que enviar els treballadors subalterns a reservar llocs per al hanami podria incórrer en dues de les sis categories que constitueixen l’abús de poder [en], especificades pel Ministeri d’Afers Socials i Salut – demandes excessives, com ara assignar un treball que és impossible de realitzar o que és òbviament innecessari; i intromissió en la vida privada de l’individu.

En el web de posts gratuït Hatelabo, un usuari anònim es mostrava obertament contrari [ja] a aquest costum:

新人に花見の場所取りをさせる会社ってまだあるのか? 外国育ちの俺には心底意味がわからん。 勤務時間外に付き合わせるだけに飽きたらず場所取りって! 人を何だと思ってるんだ。 俺なら絶対にやらないね。絶対にだ。

Encara hi ha companyies que obliguen els nous treballadors a agafar lloc per al hanami de la companyia? Com que vaig créixer en un país estranger, no ho acabe d’entendre. A més de la pesada càrrega social fora d’hores de treball, usar-los per a reservar un espai? Qui dimonis es pensen que són? Mai ho acceptaré. De cap manera.

Un altre usuari anònim responia al comentari:

外国育ちでも新入社員でもないし若者でもないんだけど、同意。 好きな人がやるのはいいんだけど、集団が個人に強制するのはよくないよねー。なにごとも。

Jo no vaig créixer en un país estranger, no sóc un nou empleat ni tampoc sóc jove. Però estic d’acord amb tu. Està bé si estàs disposat a fer-ho, però no està bé ni de bon tros que la societat obligue les persones a fer-ho. O a fer qualsevol cosa.

Japanese businessmen working in the park Photo by GaijinSeb (CC BY-NC-ND 2.0)

Homes de negocis japonesos mentre treballen al parc. Foto de GaijinSeb(CC BY-NC-ND 2.0)

 

 

A Twitter, l’usuari xxxxxlg (@xxxxxlg) escrivia sobre la seua pròpia experiència amb la tradició primaveral:

@xxxxxlg: 1,2年目の新人による上野公園でのお花見会のミーティングが行われた。事業本部100人が参加する大花見会なため予算やスケジュールなどかなり細かく考えなければならないらしい。ちなみに当日の花見の場所取りは徹夜。

@xxxxxlg: Els treballadors de primer i segon any ens vam reunir amb motiu d’una festa hanami al parc Ueno. En principi, havíem de planejar els detalls del pressupost i l’esquema de la gran festa hanami en la qual participarien cent persones de l’oficina central d’operacions. Per cert que reservar un lloc per a la festa hanami comença la nit prèvia a tan assenyalat dia.

 

La imatge en miniatura usada en aquest article pertany a la galeria de lestaylorphoto en Flickr (CC BY-NC-SA 2.0)

Grècia: boicot a les “maduixes de sang” després que uns patrons dispararen a treballadors

dijous, 25/04/2013

Escrit per Jasmina Babic. Traduït per Cristina Simón. Article original.

Aquest post és part de la nostra cobertura especial Europa en crisi.

Dotzenes de treballadors, immigrants sense papers de nacionalitat bengalí, van resultar ferits [en] a les granges de maduixes del sud-oest de Nea Manolada (Grècia), quan els patrons dispararen contra ells sols pel fet d’exigir el sou impagat durant mesos. Es tracta del darrer incident en un país on l’aversió cap als immigrants va en augment.

El terrible espectacle de violència ocorregut el passat 17 d’abril de 2013 ha fet que el clamor s’estenga per tot Grècia i que els internautes llancen un boicot contra les maduixes de “sang” [en], un boicot que s’inicia a la regió escenari de l’atac.

Com a conseqüència de les protestes nacionals i internacionals, dos dies després, el 19 d’abril, la policia grega va arrestar tres sospitosos [en] en relació amb el tiroteig, acusats d’intent d’assassinat. El ministre de Protecció Ciutadana del país va prometre que cap de les víctimes seria deportada i des del Ministeri es va anunciar que es considera la possibilitat de garantir-los el permís de residència per raons humanitàries.

Aquest vídeo granulós, enregistrat a través del mòbil, va ser publicat a Youtube per Kostas Onisenko, periodista del diari I Kathimerini, i en ell es pot veure els treballadors immigrants que jauen ferits en terra minuts després d’haver sigut agredits:

És una mostra més del racisme i el nacionalisme ètnic creixents [en], en un país econòmicament devastat i amb extremistes com el partit neonazi “Alba Daurada”, que es nodreix de la retòrica racista, la violació sistemàtica dels drets humans i el maltractament als immigrants.

Sols tres dies abans de l’incident de Manolada, un informe [en] elaborat pel comissionat per als Drets Humans del Consell d’Europa criticava tant el ministre de Protecció Ciutadana, Nikos Dendias, com el primer ministre Antonis Samaras, per l’estigmatització retòrica dels immigrants. Dedalos (@dedalos_gl) comentava a Twitter:

@dedalos_gl: Quina ha sigut la resposta del govern grec al darrer informe sobre els drets humans a grècia #Manolada? #Dendias_resignation

Inicialment, els principals canals de televisió a penes si van esmentar —si és que ho feren— els successos de Manolada. Foren els usuaris de Twitter, tant des de Grècia com des de fora de les seues fronteres, els qui van cridar l’atenció pública sobre els fets, com assenyalava Craig Wherlock (@teacherdude):

@teacherdude: Als noticiaris grecs els hauria de fer vergonya la seua cobertura del tiroteig de #Manolada. Aquesta vesprada ocupava el sisè lloc a NET i Star ni en va parlar. Vegeu el meu TL

A mesura que s’estenia la notícia del tiroteig, un esclat de ràbia i commoció sacsejava Twitter. L’usuari @MavriMelani va compartir una fotografia dels treballadors ferits:

@MavriMelani: Φωτογραφια με τραυματισμενους μεταναστες μετα τη δολοφονικη επιθεση που δέχθηκαν#Manolada

@MavriMelani: Foto dels immigrants ferits després de l’atac homicida #Manolada #rbnews

Giorgio (@Zorzinio) va comentar la violenta imatge, fent referència a les bombes que, el mateix dia, havien matat tres persones i ferit més d’un centenar a Boston:

@Zorzinio: Οταν είδα την φωτο νόμιζα ότι ήταν απο Βοστώνη!! #Manolada #rbnews

@Zorzinio: Quan vaig veure la foto, vaig pensar que es tractava de Boston!

Cyberella (@Cyberela) evocava el grup supremacista blanc d’extrema dreta americà, el Klu Klux Klan:

@Cyberela: Ressuscitant el KKK a #manolada. Disparen contra els immigrants per haver exigit els sis mesos de sou endarrerit. #bloodstrawberries

Katerina Kanelidou (@KatKanelidou) es demanava com era possible una cosa tan terrible:

@KatKanelidou: Com permetem que passe una cosa així? Podem considerar-nos encara ‘civilitzats’? #manolada #Greece

Harris (@hchrono) contemplava la tragèdia com un pas enrere per a Grècia:

@hchrono: Esclavitud i barbàrie. Grècia saluda l’Edat Mitjana #manolada

Bilibidon (@bilibidon) feia un joc de paraules que combinava el títol d’una famosa cançó dels Beatles [Strawberry Fields] amb el d’una pel·lícula sobre el genocidi cambodjà [Killing Fields]:

@bilibidon: Strawberry Killing Fields Per Sempre… #manolada

 

Boycott Manolada strawberries graphic, tweeted by @giannisg_

Gràfic que insta al boicot de Manolada, tuitejat per @giannisg_

 

Boicot dels mitjans de comunicació ciutadans

L’incident ha motivat una campanya als mitjans de comunicació ciutadans [el] per tal d’instar els consumidors i negocis de tot el món a boicotejar les “maduixes de sang” (#bloodstrawberries), que es com les anomenen els manifestants, de la granja de Nea Manolada:

@moumouris: #greece #manolada als treballadors del camp se’ls paga amb bales. no compreu #bloodstrawberries

@IrateGreek: La meua mare estava a la parada de fruita del supermercat. Un ancià darrere d’ella va mussitar: “No compre maduixes.” #manolada #bloodstrawberries

@alepouda: 2 supermercats a #greece han prohibit les #bloodstrawberries de #manolada després dels correus electrònics enviats per la gent http://goo.gl/ax96L #boycott

@myScarletCarpet: T’agraden les maduixes? I les #BloodStrawberries? http://scarletcarpet.blogspot.com/2013/04/too-many-strawberries-will-kill-you.html …

La resposta internacional a la campanya va motivar una reacció oficial per part del comissionat d’Afers Interiors de la Unió Europea a Twitter:

@MalmstromEU: Des de Grècia arriben notícies esgarrifoses sobre un tiroteig contra treballadors immigrants. Espere una investigació completa per part de les autoritats gregues/CM bbc.co.uk/news/world-eur…

"La meua germana petita també boicoteja les #bloodstrawberries". Foto tuitejadaper Maria Sidiropoulou

 

Un tipus d’esclavitud moderna

Tot i que la gravetat de l’incident no té precedents, no es tracta d’un fet aïllat. En el passat s’han fet esforços per tal de cridar l’atenció de les autoritats sobre aquesta forma de moderna esclavitud, com ara el reportatge d’investigació signat pels periodistes Dina Daskalopoulou i Makis Nodaros, la versió anglesa del qual es troba disponible ací [en].

Hi ha hagut incidents similars abans [en] a la mateixa zona, però han rebut escassa cobertura als mitjans de comunicació tradicionals, com apunta el col·lectiu de periodistes i activistes The Multicultural Politic (El Polític Multicultural):

[...] El 2008, els activistes del Partit Comunista grec [van iniciar] una campanya a favor d’augmentar el salari promedi de 22 a 25 euros diaris. Els treballadors i partidaris de la campanya es van trobar amb una violenta confrontació [en], durant la qual molts treballadors foren colpejats i van patir greus lesions. [...] Les investigacions adicionals dutes a terme pels periodistes revelaren com els funcionaris municipals venien documentació falsa als treballadors immigrants i com la persecució policial va guanyar els periodistes “atenesos” l’hostilitat dels contractadors locals, cosa que explicaria, almenys parcialment, la limitada informació oferta al voltant del recent cas de violència.

L’agost de 2012, un treballador egipci fou arrossegat amb un cotxe pels carrers [en] de la ciutat de Nea Manolada, però l’incident no va suscitar l’interès de les autoritats per investigar les condicions de vida i de treball dels empleats de les granges en aquella àrea. Se sospita que un dels tres capatassos en espera de judici pel darrer tiroteig és el responsable d’haver arrossegat el treballador egipci amb el cotxe.

El periodista Yiannis Baboulias explicava [en] les raons d’aquesta continuada impunitat:

Els grangers de Manolada, elogiats més d’una vegada tant pel govern com pels mitjans de comunicació pel seu esperit empresarial, han gaudit d’impunitat durant anys. El reportatge de Nodaros parla de les barraques en les quals s’obliga a viure els treballadors, que paguen el lloguer als seus patrons; dels supermercats il·legals que venen productes caducats per dues o fins i tot tres vegades el seu preu; i de l’escandalosa tolerància per part de les autoritats que no han fet res per aturar això malgrat els més de 150 expedients contra ells.

@Cyberela: En conclusió sembla que els funcionaris a #Greece eren conscients de les condicions i celebraven als fòrums europeus la innovació de “l’or roig” #Manolada

En el moment d’escriure aquest article, s’obria un blog dedicat en exclusiva al tema per tal de promoure la crida al boicot en set idiomes [en, de, es, fr, it, pl, pt], alhora que continuen les cancel·lacions de les comandes fixes de maduixes procedents de Nea Manolada.

L’incident fou relatat pel periodista Nikos Moumouris [en] en un reportatge escrit en col·laboració amb l’autor de GV Asteris Masouras [en]. BeatriceDeDante va recollir les imatges [es] de l’incident.

Aquest post és part de la nostra cobertura especial Europa en crisi.

Senegal: Moren nou nens del carrer en un incendi a Dakar

dimecres, 24/04/2013

Escrit per Anna Gueye. Traduït per Mireia Blanc. Article original.

Almenys nou nens van morir en un incendi [fr] ocorregut dimarts 4 de març al vespre al barri de la Medina, a Dakar. Sembla que set d’ells eren talibs (alumnes d’una escola corànica).

https://www.youtube.com/watch?v=xZx6_6dV5UM

Diversos responsables polítics van reaccionar immediatament [fr] davant d’aquest drama. La tragèdia ha posat en relleu les condicions de vida, sovint molt dures, d’aquests nens anomenats talibs.

Al seu blog Hady Ba [fr] ens explica què s’entén per un talib [fr]:

Traditionnellement au Sénégal, les parents confiaient leurs enfants à des érudits pour qu’ils leur apprennent d’abord à mémoriser le Coran puis, au fur et à mesure qu’ils grandissent, les sciences religieuses. Durant les premières années de cet apprentissage, ces enfants ne sont pas nourris par le marabout auquel ils sont confiés mais par la communauté toute entière. Chacun de ces enfants a une écuelle et, trois fois par jour, ces élèves qui sont appelés talibés (oui, c’est la même racine arabe que taliban J) font le tour des maisons de la ville ou du village et reçoivent des poignées de nourritures qu’ils recueillent dans ces écuelles et mangent … Cette éducation était faite pour former des hommes stoïques se contentant de ce qu’ils ont, résistant à la faim et indifférents aux plaisirs de ce bas monde. Elle s’inscrivait dans une certaine vision du monde et dans un réseau social tel que toute la communauté se sentait responsable des enfants errants.

Tradicionalment al Senegal, els pares confien els seus fills als erudits perquè aquests els ensenyin, en primer lloc, a memoritzar l’Alcorà i després, a mesura que es fan grans, les ciències religioses. Durant els primers anys d’aquest aprenentatge, els seus fills no són alimentats pel morabit a qui es confien, sinó per tota la comunitat. Cadascun d’aquests nens disposa d’una escudellai, tres cops al dia, els alumnes, que s’anomenen talibs (i sí, es tracta de la mateixa arrel àrab a partir de la qual es crea la paraula talibà), recorren les cases de la ciutat o del poble i reben grapats d’aliments que recullen dins dels seus plats i mengen… Aquesta educació es va concebre per formar homes estoics que s’acontenten amb el que tenen, que resisteixen la fam i són indiferents als plaers mundanals. S’inscriu en una visió del món i en una estructura social determinades que fan que tota la comunitat se senti responsable dels nens vagabunds.

Però després d’unes quantes dècades, apareixen desviacions com s’explica en El patiment dels nens talibs [fr]:

Les talibés survivent dans des daaras (écoles coraniques), souvent des habitations de fortune, inachevées, sans eau ni électricité, où les enfants, en surnombre, privés d’hygiène et de soins, s’entassent pour dormir, généralement à même le sol ou parfois sur des nattes, les uns collés aux autres. Beaucoup de daaras fleurissent ainsi, avec à leur tête des marabouts recherchant plus des profits personnels que le bien-être des talibés, devenus pour eux une source de revenus. Ils sont à la merci de leur «maître» qui a tous les droits sur eux. Le sévices corporels violents sont courant durant l’enseignement religieux. Au Sénégal, à peu près n’importe quel musulman peut se dire marabout, et il n’existe aucune loi régissant les daaras, contrairement aux établissements scolaires. Les marabouts sont vénérés et jouissent d’un véritable pouvoir sur la population.

Els talibs sobreviuen a les daares (escoles coràniques), que sovint són habitacions improvisades, inacabades, sense aigua ni electricitat on un nombre excessiu de nens, privats d’higiene i d’assistència mèdica, s’apilonen per dormir, generalment sobre el terra mateix o a vegades en estores, una al costat de l’altra. Així proliferen aquestes escoles, dirigides per morabits que busquen el seu benefici personal abans que el benestar dels talibs, que han esdevingut per a ells una font d’ingressos. Els nens estan a mercè del seu “mestre” que té tots els drets sobre ells. La violència física és normal en el procés d’ensenyament religiós. Al Senegal, pràcticament qualsevol musulmà pot dir que és morabit, i no existeix cap llei que reguli les daares, al contrari que els centres escolars. Els morabits són venerats i exerceixen un veritable poder sobre la població.

https://www.youtube.com/watch?v=4fu9yxiPbFg

En resposta a aquesta tragèdia, el govern va decidir prohibir la mendicitat:

Selon Abdoul Mbaye [le premier ministre] cette « mendicité organisée et cette exploitation des enfants en leur faisant vivre des conditions terribles et des risques doivent cesser ». À l’en croire, « c’est parce que les ressortissants sénégalais ne sont pas dupes que certains marabouts vont aller [chercher des enfants] jusque dans les pays limitrophes en Gambie, en Guinée Bissau et au Mali. Le Président de la République a donné des instructions fermes : de telles pratiques doivent cesser. Les marabouts véreux seront chassés et punis… »

Segons el primer ministre Abdoul Mbaye [fr] «aquesta mendicitat organitzada i aquesta explotació, que obliga els nens a viure en condicions terribles i perilloses, han d’acabar. Opina que «és perquè els habitants senegalesos no ignoren que alguns morabits es desplacen [a buscar nens] fins als països limítrofs de Gàmbia, Guinea Bissau i Mali. El president de la República va donar instruccions clares: aquestes pràctiques han de cessar. Els morabits sospitosos seran perseguits i castigats…»

Però com remarca la cronista Dom Bochel Guégan [fr] no és la primera vegada que un govern senegalès adopta una disposició com aquesta. A ella li agradaria creure en la prohibició de la mendicitat dels nens, però… [fr]:

Il est tentant pour certains parents, tentant ou seule issue possible, de confier leur enfant en espérant qu’ainsi, il aura de quoi manger…

Sans compter tous les gamins venus de l’étranger, de Guinée ou d’ailleurs et qu’il faudra rendre à leurs familles, si on les trouve…

En 2010 déjà, Abdoulaye Wade, alors président de la République avait lui aussi annoncé la fin de la mendicité de ces mêmes talibés, poussé par la pression internationale des bailleurs de fond qui avaient posé ce préalable à toute autre aide financière.

La promesse n’aura pas tenu longtemps. Durant quoi ? deux, trois semaines nous avons effectivement constaté la disparition de ces gamins des rues, avant qu’ils ne reviennent, tous, et que les choses reprennent comme avant.

Per a alguns pares és temptador, diga-li temptador o potser l’única sortida, encomanar el seu fill a un morabit amb l’esperança que així pugui tenir quelcom per menjar.

Sense comptar totes les criatures vingudes de l’estranger, de Guinea o d’altres llocs, que caldrà retornar a les seues famílies, si se les pot trobar…

Ja el 2010, Abdoulaye Wade, llavors president de la República, també va anunciar la fi de la mendicitat dels talibs, empès per la pressió internacional dels organismes financers que van imposar aquest requisit com a condició per rebre qualsevol altra ajuda econòmica.

La promesa no duraria gaire temps. Quant va durar? Durant dues, tres setmanes vam constatar efectivament la desaparició d’aquests nens del carrer, abans que tots retornessin i que les coses fossin novament com abans.

Aquestes no són les úniques dificultats que el govern va haver d’afrontar, ja que com Hady Ba i Dom Bochel Guégan [fr] recalcaren, la resposta dels religiosos no es va fer esperar. Citen dos articles:

Les maitres coraniques de Touba ; Darou Moukhty, Diourbel: « Aucun daara ne sera fermé ! » [Els mestres alcorànics de Tuba; Darou Moukhty, Diourbel: "No es tancarà cap daara!", fr]:

« Aucun daara ne sera fermé… Nous refusons le diktat de l’Etat… L’Etat est dans une logique de règlements de comptes… Le talibé est un petit mendiant et l’Etat un grand mendiant … Nous sommes prêts à regrouper 6.666 daaras pour des prières destructrices … ».

“No es tancarà cap daara… Rebutgem la imposició de l’Estat… L’Estat actua dins d’una lògica de rendició de comptes… El talib és un petit pidolaire, mentre que l’Estat és un gran pidolaire… Estem disposats a reagrupar 6.666 daares en pro de les pregàries destructores… “.

Le collectif départemental des serignes daaras de Rufisque a lui tenu une conférence de presse et menace d’un combat mystique le Président de la République [El col·lectiu departamental de les daares serigne de Rufisque va oferir una roda de premsa i va amenaçar d'emprendre un combat místic contra el president de la Repúblcia, fr].

Algunes veus proposen que l’Estat integri l’ensenyament religiós al currículum escolar públic; com el diputat Serigne Mansour Sy Djamil [fr] que creu que la responsabilitat en el cas de l’incendi de la Medina recau, en última instància, sobre l’Estat a qui acusa d’haver abandonat a la misèria l’escola alcorànica en benefici de l’educació republicana (laica).

Photo de Dom Bochel Guégan. Avec autorisation.

Foto d'un nen del carrer al Senegal per Dom Bochel Guégan. (Amb la seva autorització)

A Facebook un internauta va respondre [fr]:

Ce matin [12 mars] encore j’ai croisé des enfants, nus pieds, vêtus d’un simple tee-shirt trop grand, l’interdiction n’est bien évidemment pas respectée. Le premier ministre a dit hier que les lois étaient déjà existantes (vrai) et qu’il suffisait de les appliquer. Yako, fokon, espérons.

Aquest matí [12 de març] encara m’he creuat nens, amb els peus nus, vestits únicament amb una samarreta de màniga curta que els era gran; és ben evident que la prohibició no s’està respectant. El primer ministre va dir ahir que les lleis ja existien (és cert) i que n’hi havia prou amb aplicar-les. Yako, fokon, és a dir: tant de bo.

Pakistan encara les eleccions amb un vessament de sang

dimarts , 23/04/2013

Escrit per Salman Latif. Traduït per Mercè Castro. Article original.

Un atemptat suïcida, un atac amb granades i una explosió controlada a distància – tot el mateix dia.

19 van ser les víctimes en tres atemptats diferents que tenien com a objectiu candidats de tres partits polítics diferents. El 16 d’abril de 2013 va ser un dia sangonent per als candidats de les campanyes electorals al Pakistan.

Samad Khurram (@SamadK), un usuari actiu de Twitter d’origen pakistanès va dir:

@SamadK: Avui, Ghulam Bilour (ANP), Sanaullah Zehri (PML-N) i Zulfiqar Afghani (PPP) han sigut atacats. Podem celebrar les eleccions en mig d’aquest clima?

Un terrorista suïcida va atemptar contra el partit secular paixtu Awami National Party (ANP) [en] durant un dels seus mítings polítics a la zona nord-est de Peshawar. El resultat, 15 víctimes mortals i 50 ferits, entre els quals un dels seus partidaris, Ghulam Ahmed Bilour.

El partit Tehreek-e-Taliban Pakistan (TTP) s’ha atribuït la responsabilitat [en] de l’atemptat, el que converteix aquest en el sisè atac contra els líders i candidats del partit secular en l’últim mes. A principis d’abril, militants talibans van alertar els votants [en] que s’abstinguessin d’anar a les urnes i van afirmar que intensificarien els atacs contra polítics seculars.

. Imatge de Pak Votes (11/4/2013)”]South Waziristan: Election office of candidate Abdul Khaliq blown up by militants. Image courtesy Pak Votes (11/4/2013)

Violència a Waziristan del Sud: l'oficina electoral del candidat independent Abdul Khaliq després de l'explosió causada per militants [en

 

L’ANP és un dels pocs partits polítics que han condemnat obertament els talibans al Pakistan. Marvi Sirmed (@MarviSirmed), un important activista social, va tuitejar:

@MarviSirmed: El meu suport a #ANP per seguir lluitant contra els terroristes de #TTP i tots els seus partidaris allà on siguin #Media #politicalParties #establishment.”

El germà de Bilour, també líder polític, va morir [en] en un atemptat suïcida a finals de l’any passat.

Hoor F. Khan (@HooviK), un jove de 23 anys simpatitzant del partit polític Pakistan Tehrik-e-Insaaf (PTI) va tuitejar [en]:

@HooviK: Quant més hauran de patir els #Bilours? vote nai dena, na dou, jan tho na lo zalmo [Si no voleu votar, no ho feu, deixeu de matar gent innocent] #ANP #PTI #PPP #PMLN

L’ANP ha donat instruccions [en] als seus candidats perquè restringeixin la seva campanya electoral i evitin “organitzar desfilades o reunions públiques al aire lliure.”

 

This is a screenshot from Pakvotesmap.pk highlighting incidents of elections-related violence.

Captura de pantalla de Pakvotesmap.pk on s'assenyala la localització dels incidents violents relacionats amb les eleccions. Amb permís de Pak Votes.

A la mateixa ciutat es va llançar una granada [en] a la casa del candidat del partit Pakistan People’s Party Parliamentarians (PPPP) [en] Zulfiqar Afghani’s, però afortunadament ningú no va resultar ferit. Pak Votes [en], una iniciativa de periodisme ciutadà que documenta i localitza els incidents violents relacionats amb les eleccions mitjançant la plataforma Ushahidi, va tuitejar:

@Pak Votes: Atac amb granades a Peshawar NA-1 contra el candidat del PPP Zulfiqar Afghani. Ningú no ha resultat ferit #PakVotes

Més d’hora el mateix dia, al sud-est de la ciutat de Khuzdar, a la província de Balochistan, quatre persones més van morir en una explosió controlada a distància contra el comboi del candidat del partit Pakistan Muslim League (N) Sanaullah Zehri. Zehri va sortir-ne il·lès, però el seu fill, nebot i germà van morir en l’atemptat.

El grup separatista Baloch Liberation Army (BLA) va atribuir-se’n la responsabilitat [en].

Opinant sobre els atemptats, l’analista polític Adnan Rasool (@adnanrasool) va afirmar:

@adnanrasool: Primer ha sigut Sanaullah Zehri qui ha perdut la família… després Ghula Bilour ha pogut escapar per poc d’un atemptat… hem de mantenir-nos units contra el terrorisme.

Aquests atacs es presenten com una premonició descoratjadora d’unes eleccions que tindran lloc d’aquí a tres setmanes. A més, posen en dubte la naturalesa d’aquestes eleccions, i són moltes les veus que creuen que, en tals circumstàncies, unes eleccions lliures i justes semblen gairebé impossibles [en]. El periodista i columnista pakistanès Huma Yusuf (@HumaYusuf) va tuitejar:

@HumaYusuf: Per aquells qui afirmen que la militància és un problema secundari al #Pakistan; segueix sent-ho quan distorsiona els resultats electorals? #PakVotes #ANP #Peshawar

Les eleccions al Pakistan [en], la primera transició democràtica de poder en la història política del país, estan programades per a l’11 de maig de 2013.

Brasil: els desplaçats per una hidroelèctrica lluiten per la seva subsistència

dilluns, 22/04/2013

Escrit per Pública – Agência de jornalismo investigativo. Traduït per Mercè Castro. Article original.

Aquest article, escrit per Ana Aranha i titulat originalment Vidas em Trânsito [pt] (“Vides en trànsit”), forma part de la cobertura especial #AmazôniaPública [pt] que realitza l’agència brasilera de periodisme d’investigació Pública, encarregada d’informar sobre l’impacte de les grans obres de construcció que es duen a terme a la regió amazònica del riu Madeira a l’estat de Rondônia, al Brasil. Aquest article forma part d’una sèrie de cinc articles que es publicaran a Global Voices Online.

En el primer article d’aquesta sèrie, l’agència Pública va informar sobre el caos social que afecta la població pesquera de Jaci Paranà [es], situada a la regió del riu Madeira, a causa de la construcció de la central hidroelèctrica de Jirau [en]. Deixant els carrers polsosos de Jaci Paraná 15 quilòmetres enrere de l’autopista nacional, es troba la població de Nova Mutum Paranà, que ofereix una imatge molt diferent a la de Jaci.

L’única semblança amb Jaci és el grup de treballadors amb uniforme a la parada d’autobús al final de la jornada. Però a Nova Mutum Paranà totes les carreteres estan asfaltades. Hi ha voreres i grans rotondes amb gespa plantada al centre. Tot està dissenyat de forma simètrica. Hi ha una zona comercial i una zona residencial, amb 1.600 cases organitzades en diferents blocs. Les cases de cada bloc són idèntiques, així com també ho són les àrees amb gespa que les separen.

Deserted street at Nova Mutum Parana, a village built by Jirau power plant, which contrasts with Jaci's demographic explosion.  Photo: Marcelo Min

Un carrer desert a Nova Mutum Paranà, un poble construït per la central hidroelèctrica de Jirau, que contrasta amb l'explosió demogràfica de Jaci. Foto: Marcelo Min.

 

L’empresa Energia Sustentável [en] (Energia sostenible) va dissenyar i construir la població de Nova Mutum Paranà perquè fos habitada pels enginyers i supervisors de Jirau, treballadors que s’emporten la família amb ells allà on hagin de treballar. En lloc de música popular i ventres nus, són dones embarassades i fills els que apareixen als portals de les cases mentre els homes es dirigeixen a la parada d’autobús.

La major part del poble està ocupada per treballadors de la companyia, però a l’entrada hi ha una zona reservada per a les 150 famílies que residien a l’antic Mutum Paranà, un poble riberenc que va desaparèixer després que la zona fos inundada per a poder posar en funcionament la central hidroelèctrica. La comunitat estava formada per aproximadament 400 famílies i la majoria dels habitants van optar per cobrar la indemnització.

Nova Mutum és l’escenari favorit d’Energia Sustentável per als anuncis de responsabilitat social de l’empresa. Per tot el poble es poden veure cartells sobre la sostenibilitat acompanyats de fotografies de riberencs i treballadors, sempre amb el segell de l’empresa.

Però si passeges una estona pel poble, observaràs que no hi ha ningú al carrer. És inevitable preguntar-se: on són els seus habitants?

“Les cases són molt maques però, i la nostra existència?”, es pregunta Rovaldo Herculino Batista, un riberenc que ha venut la casa que li va concedir l’empresa constructora de la central hidroelèctrica, ja que no ha pogut trobar feina a Nova Mutum:

Não adianta fazer a cidade maravilhosa, a Nova Jerusalém, se você tira a pessoa do seu lugar, onde tem seu trabalho e vida. Como vamos ganhar dinheiro?

No té cap sentit construir una ciutat meravellosa, una nova Jerusalem, si fas marxar la gent del lloc on viu, on té la seva feina i la seva vida. Com ens haurem de guanyar la vida?
Batista não se adaptou à vila construída pela usina e voltou para a beira do rio Foto: Marcelo Min

Batista no va saber adaptar-se al poble construït per l'empresa propietària de la central hidroelèctrica i va haver de tornar a la riba del riu. Foto: Marcelo Min

A l’Antic Mutum, tal i com els riberencs es refereixen a l’antiga comunitat, s’hi podia pescar, treballar a la mina i dur a terme altres tipus de feina. Batista era miner i tenia una botiga de ferroveller on desmuntava dragues abandonades per vendre’n les peces. La seva dona venia fruites i verdures que transportava en un carretó per tota la comunitat. Els diners no eren cap problema per a la família.

Després que els obliguessin a mudar-se, van fer-se amb una petita botiga de queviures, però els veïns ja no es podien permetre comprar-hi. Ja no disposava de la seva botiga de ferroveller i tampoc tenia accés a la pesca. Batista va intensificar les visites a la zona minera, però tot i així es va fer difícil quadrar els comptes a la seva nova llar, amb sis fills i tres néts. A part que els productes eren més cars al mercat local, la factura de la llum era escandalosa. Durant els tres mesos abans de renunciar a la seva “Nova Jerusalem”, Batista va rebre factures d’electricitat de 629, 671 i 547 rals (318, 339 i 276 dòlars nord-americans).

Resulta irònic que els habitants més afectats per la construcció d’una de les majors centrals hidroelèctriques del país es vegin obligats a pagar les quotes d’electricitat més altes. A més a més, també han de pagar 19 rals mensuals (uns 9,5 dòlars nord-americans) per l’enllumenat públic.

El projecte Amazônia Pública [pt] l’han dut a terme tres equips de reporters de l’agència Pública de reportatges i periodisme d’investigació (Agência Pública de Reportagem e Jornalismo Investigativo), que van viatjar per tres àrees diferents de l’Amazònia entre els mesos de juliol i octubre de 2012, i visitaren també la zona al llarg del riu Madeira on es troben les centrals hidroelèctriques, a l’estat de Rondônia. Tots els reportatges tenen com objectiu explorar la complexitat de les inversions actuals a l’Amazònia, incloses negociacions i articulacions polítiques, i escoltar els agents involucrats (governs, empreses, societat civil) per tal de delimitar el context en què aquests projectes han estat desenvolupats. La perspectiva clau d’aquests reportatges, així com també de tota la producció de Pública en general, és l’interès del públic: com les accions i les negociacions polítiques i econòmiques afecten la vida de les persones.

Xina: sis pacients són diagnosticats de càncer cada minut

divendres, 19/04/2013

Escrit per Oiwan Lam. Traduït per Gemma Godó. Article original.

És oficial: la “plaga” del càncer se situa en el centre d’una gran crisi de salut pública a la Xina.

Sis pacients són diagnosticats de càncer cada minut; això significa 8.550 pacients nous cada dia, segons el Cens del Càncer a la Xina 2012 [zh] (2012 中国肿瘤登记年报). L’informe assenyala que el 13% d’aquests pacients amb càncer no sobreviurà.

Molta gent creu que l’augment de les taxes de càncer és resultat de la contaminació mediambiental de les últimes dècades, degut al gran creixement del país.

L’informe del Cens del Càncer es va publicar el gener de 2013, però no va tenir gaire ressò. Els mitjans de comunicació xinesos estaven ocupats amb el Congrés Nacional del Poble [en] (NPC, sigles en anglès) i la Conferència Consultiva Política del Poble Xinès [es] (CPPCC, sigles en anglès).

Tot i així, el 7 i el 8 d’abril passats, l’informe es va tornar a difondre aquesta vegada presentat com una crisi de salut pública [zh] a través de diversos canals de notícies, cosa que ha provocat forts i emotius debats a les principals xarxes socials de la Xina.

Un comentarista anomenat Tulao 8 (@ 土鲁 8) [zh], de Guangzhou, deia a Sina Weibo:

中国是个癌变化的国家,每分钟确诊6人得癌症,这是个可怕的数字,也许这就是中国老百姓唯一能享受到30年改革开放的成果。有些人沾沾自喜,眼前的一切都是他们成就出来的;有些人挣扎在死亡边沿,他们并不知道谁是真正的凶手,也许有部分人知道,也只能无可奈何地让秽浊慢慢地侵蚀掉他们的躯体。

La Xina és un país amb càncer. Sis persones són diagnosticades de càncer cada minut. És una xifra terrible. Aquest és el fruit que la gent del poble pot gaudir després de 30 anys d’una política de portes obertes i reformes. Alguns estan contents amb la situació i ho veuen tot com el seu assoliment, mentre altres lluiten contra la mort sense saber qui és l’assassí. Algunes persones saben qui n’és el responsable, però no poden fer res per evitar que els seus cossos siguin consumits a poc a poc per la immundícia.

On Sina Weibo, Global Times shared news about the map of China’s “cancer villages”.

Un mapa dels pobles de la Xina afectats pel càncer.

Les autoritats ambientals de la Xina ja han confirmat l’existència dels anomenats “pobles del càncer” [zh], amb 3.000 components químics tòxics identificats i que es troben arreu del país (sense comptar les dades de les comunitats autònomes com el Tibet, Xinjiang i Qinghai).

Els mitjans de comunicació xinesos ja han notificat fins a 459 pobles del càncer [en]. No és estrany trobar una incidència de la malaltia del 10% en aquests pobles [zh]. El pitjor cas s’ha enregistrat a Zhai Wan Cun, a la província d’Hubei; allà, l’índex de càncer és 80 vegades més elevat que el nivell de la mitjana nacional [zh]. El poble només compta amb una població de 3.000 habitants, però més de 100 persones van morir de càncer entre el 2003 i el 2006. La taxa mitjana de càncer en els països desenvolupats es troba al voltant del 3% [en].

Més enllà d’aquestes xifres impactants, diversos microbloguers han descrit la situació real de les seves comunitats afligides pel càncer.

Un bloguer que es fa dir “És millor ser pobre a casa”(@ 在家贫亦好) escrivia [zh] a Sina Weibo:

清明回乡祭祖,了解一些情况,两个村都有很多癌症患者,因癌症去世的,一个村是五个一个村六个,且多为30至50岁的青壮年,这确实是个怪现象,村民们说是年岁不好,但在农村出现大量癌症患者绝对有问题,有关部门应该就这个问题展开详细的调查才是!

Visito el meu poble natal durant el festival de Qingming [en]. Els dos pobles més propers tenen molts pacients amb càncer i molts han mort a causa d’aquesta malaltia; el primer poble en té 5 i l’altre en té 6. La majoria d’ells tenen entre 30 i 50 anys, cosa que és força estranya. El habitants ho atribueixen a la mala sort, però alguna cosa ha d’haver sortit malament perquè hi hagi tants afectats a les zones rurals. Les autoritats haurien d’investigar-ne les causes.

Un altre bloguer que es fa anomenar “Fulles vermelles de la muntanya” (@山山紅葉), de la ciutat de Tai An, a la província de Shandong, deia:

我们泰安早就被各种工厂包围了。我们村都被某电铝厂逼的集体搬迁了,上访都被拦下来了,好多电视台的记者都被政府领导摆平了,我们村的地再也不能种出粮食了,只能包租给工厂。哎~癌症人数爆发式增长。

La nostra ciutat de Tai’an ha quedat envoltada per les fàbriques. Els nostres pobles s’han vist obligats a desplaçar-se a causa de la construcció d’una fàbrica d’alumini. Van tractar de reclamar, però se’ls va aturar. Els funcionaris del govern pressionaren els periodistes de la televisió. La nostra terra ja no és adequada per als cultius i només la poden llogar les fàbriques. El nombre de pacients amb càncer ha augmentat de manera explosiva.

Deng Fei (@ 邓飞), un activista que realitza campanyes en contra de la contaminació de l’aigua a la Xina en les quals demana a la gent que informi dels rius contaminats, va tornar a publicar [zh] un missatge privat que li havia enviat un amic d’Inernet:

#一名网友来信#邓老师,今天看见您发起的关注地下水污染,眼泪掉下来。我少小离开家乡,在上海打拼,我的亲人依然生活在潍坊与平度交界处,如今几乎每家都能讲述一个关于癌症的凄凉故事,我妹妹的公婆在去年同时被查出癌症,公公已去世,婆婆尚在治疗中。我代表世代生活在那片土地上的乡亲叩谢您。

#Carta d’un amic d’Internet# Professor Deng, em cauen les llàgrimes quan veig el que vostè ha despertat la consciència sobre la contaminació de les aigües subterrànies. Vaig deixar el meu poble natal per venir a Xangai quan era molt petit, però els meus familiars encara viuen prop de Weifang i Pingdu, a la província de Shandong. Ara, cada família pot explicar una història sobre el càncer. Els sogres de la meva germana van ser diagnosticats de càncer l’any passat. Ara, el seu sogre ja és mort, però la seva sogra encara està en tractament. M’agradaria agrair-li tot el que ha fet per la gent d’aquesta zona.

El comptat de Cang, a Hebei, és un exemple de regió amb una taxa elevada de càncer i, en el seu passat, va patir greus problemes de contaminació d’aigües subterrànies. Charles Xue (@ 薛蛮子), un inversor, destacava [zh] la notícia següent:

#河北沧县红豆水污染案有感#沧县环保局长在网民一片骂声中下台了。化验结果是污染超标70倍!化工厂污染长达23年。村里有确诊的癌症30例其中26例死亡!村民反复申诉,从环保部到省环保厅层层文案下转,验水结果居然是水质合格?!而且是年年合格?中国655城市400个靠地下水供水。我们怎么办?我们的孩子呢

#Comentari sobre l’incident de la contaminació del “fesol vermell” al comptat de Cang, a Hebei# [nota: l'aigua subterrània de la regió es va tornar vermella, però el cap del Departament de Medi ambient va afirmar que no estava contaminada; va al·legar que quan es bullen els fesols amb l'arròs, aquest esdevé vermell]. El cap del Departament de Medi ambient del comptat de Cang va ser finalment destituït a causa de les crítiques rebudes per part dels internautes. Quan es va fer públic l’informe, els residus químics excedien 70 vegades els estàndards de seguretat. Al poble hi ha 30 casos de càncer diagnosticats, dels quals 26 ja han mort. El habitants no han deixat de protestar durant tots aquests anys, però tots els informes, tant del comptat com dels departaments de medi ambient deien que la qualitat de l’aigua era segura! Com és possible que passaren els controls de qualitat de l’aigua any rere any? De 655 ciutats a la Xina, 400 depenen de les reserves d’aigua subterrània; per tant, què hi podem fer? Què poden fer els nostres nens?

Un altre comentarista anomenat “Petit Dadada” (@ 小达达哒) escrivia al seu blog sobre [zh] el nombre de morts per càncer a la ciutat de Fuzhou, a la província de Fujian:

【癌症杀手,榕城不可承受之重!】而作为占全省人口19.31%的首府福州市,每年因癌死亡人数超过1.1万,死亡率位居全国中小城市中首位。

[Càncer, l'assassí i la pesada càrrega que ha de suportar la ciutat de Fuzhou] La ciutat de Fuzhou representa el 19,3% de la població de la província de Fujian i el nombre anual de morts per càncer és de més d’11.000 persones. L’índex de morts provocades pel càncer se situa ja en el primer lloc a totes les ciutats petites i mitjanes del país.

Un usuari anomenat “Huihui Da” (@回回达) concloïa [zh] sarcàsticament, dient:

那是,天天和猪肉汤,鸡汤鱼汤,吃毒馒头,工业菜是毒豆芽,天天雾霾怎么不得癌

Bé, nosaltres bevem sopa de porc [es refereix als porcs morts del riu de Xangai], mengem peix enverinat i brots tòxics produïts per l’agricultura industrial, respirem fum tòxic. I tant que tenim càncer!