Entrevista a Ali Abdulemam, el blocaire de Bahrain refugiat a Londres

Escrit per Global Voices Advocacy. Traduït per Adrià Cos.

El blocaire, activista polític i autor de Global Voices [en] iranià, Ali Abdulemam [en], que ha viscut dos anys amagat a Bahrain, va aparéixer a principis de maig a a Londres [en], on el govern britànic li ha concedit asil polític. Abdulemam, el fundador de BahrainOnline.org [ar], un lloc web capdavanter d’expressió política i oposició de l’estat del golf Pèrsic, participà activament com a organitzador de les revoltes que van tenir lloc al país l’any 2011. Mentre s’amagava, fou jutjat en absència [en] per un tribunal militar, que el declarà culpable de càrrecs relacionats amb el terrorisme i la subversió. Els nostres lectors poden trobar més informació sobre aquestes qüestions a la cobertura especial [en] que Global Voices va fer de les protestes a Bahrain al 2011.

El director de Global Voices Advocacy, Hisham Almiraat [en], entrevistà Abdulemam a la ciutat d’Oslo poc després que escapés del país insular.

Hisham Almiraat: Explica’ns la teva història amb les teves pròpies paraules.

Ali Abdulemam: Com vaig escapar? No en vull parlar perquè encara cal que protegeixi la gent que em va ajudar, que em va acollir; prefereixo no parlar-ne i, en canvi, centrar-me en la situació a Bahrain. És això el que compta. Ara sóc lliure, estic fora de perill, però a Bahrain la gent encara lluita contra aquest règim tirànic. El que necessitem és ajudar la gent de Bahrain a obtenir els seus drets universals. És això el que compta. Desemmascarar aquest règim, que entengui que ja no som a l’Edat Mitjana, que som al segle XXI, en què tot és obert i l’intercanvi d’informació és accessible a tot arreu.

HA: Ens pots dir res de la situació, ara mateix, a Bahrain, i què passa amb els activistes que hi són, que lluiten pels seus drets? Com està la situació? Empitjora? Millora?

AA: La situació no evoluciona… els atacs als manifestants pacífics continuen. No hi ha cap avenç per fer les reformes que calen o per donar a la gent els seus drets universals; no hi ha drets universals, no hi ha llibertat d’expressió, no hi ha llibertat de premsa. És a dir, que la situació està com en un estat que viu 200 anys enrere. Els activistes lluiten contra aquest règim… no es poden moure amb llibertat, no poden parlar amb llibertat, no poden informar del que veuen. Segons la llei de Bahrain, el govern pot fer el que vulgui per convertir fins i tot una piulada en un delicte. Però el que es pot detectar en els activistes i en la gent de Bahrain és que tenen… l’esperança que poden provocar un canvi i tenen una dignitat que ningú no els pot prendre. És això que et fa estar segur que el canvi arribarà de les mans d’aquest jovent.

HA: És a dir, que creu que les accions del govern, en comptes de desmoralitzar els activistes i demòcrates de Bahrain els ha encoratjat i els ha injectat més esperança en la seva comunitat?

AA: Crec que el règim ha fracassat a l’hora de reproduir la por dins la gent. El que la resta de règims àrabs fa encara en altres regions, el govern de Bahrain no ho ha sabut inculcar a la seva gent. Avui dia la gent no té por i creu que té la raó. Ningú no els pot doblegar. I en comptes, tal com tu dius, en comptes de doblegar-los, fa que creguin cada cop més que el canvi és més necessari ara que en cap altre moment. Hi ha un punt que tothom hauria d’entendre: aquesta generació és completament diferent de cap altra generació que Bahrain hagi vist mai. La majoria de generacions cedeixen al cap de 2 o 3 mesos, o 2 o 3 anys. Aquesta generació és invencible. Per tant, si el règim vol que la batalla duri tant de temps, endavant, però tinc el convenciment que no es rendiran fins que es faci el canvi que volen.

HA: Creu que el suport internacional que has rebut durant el període que vas estar amagat a Bahrain ha ajudat la teva causa i la causa dels activistes demòcrates a Bahrain?

AA: Sí, sens dubte. És evident que el suport que vaig rebre de les ONG va ajudar especialment a protegir altres activistes. Es fa evident ara que em van atacar, em van posar a la presó, em van condemnar a quinze anys… Només voldria mencionar un fet: durant el temps que vaig estar amagat, és cert que el suport de les ONG va tenir algun efecte en el govern, però l’efecte més gran el va tenir en mi personalment; que encara em recordessin, que escriguessin sobre mi, tot plegat em va donar ànims i em va fer sentir que no feia res mal fet, que hi ha gent que creu en mi, fins i tot amb els atacs que rebia del règim. Però els responsables de les ONG continuaven creient en la meva innocència i que les acusacions del govern no eren certes. L’efecte en mi va ser tan gran…

HA: Què creus que caldria fer ara que ets lliure? Què creus que haurien de fer les ONG i les persones de tot el món pel que fa a la situació a Bahrain? Donaries un consell a aquestes organitzacions internacionals o a aquestes persones que intenten ajudar?

AA: El primer que crec que tothom qui vulgui ajudar la gent de Bahrain hauria de saber és que no els han de veure com a sunnites o xiïtes o res de semblant. Són éssers humans. Necessiten drets humans bàsics. El que diu a la Declaració Universal dels Drets Humans, això és el que volem a Bahrain. Volem una ciutadania igualitària, no volem una ciutadania de segona o tercera categoria. Tothom qui vulgui treballar per a Bahrain, que els miri com a éssers humans. I pel que fa a les ONG… vaig trobar algunes ONG i en certa manera venien a dir que havíem de rebaixar les nostres demandes perquè hi hagi alguna solució a Bahrain. Jo crec que no és el meu error si el règim m’ha robat els drets humans, que hauria de donar-los al règim només per la seguretat de l’estat. Jo crec que per assegurar el nostre país a llarg termini, és millor gaudir dels nostres drets completament, sense cap restricció… En resum, som éssers humans, més enllà de les creences, i el que exigim són els nostres drets humans universals.

HA: I per últim, què li diries a la comunitat de Global Voices?

AA: La comunitat de Global Voices m’ha ajudat molt i ha fet que els activistes en línia de la comunitat em recordessin. Els estic molt agraït. Han estat amics de veritat. Voldria donar també les gràcies a Déu per deixar-me treballar amb ells; sempre dono gràcies a Déu pels bons amics, inclosa la comunitat de Global Voices. M’encanta la seva feina, seguia el seu lloc web per saber què passava, i només voldria dir que la vostra feina… em va donar molts ànims i em va elevar tant l’esperit que quan sento que vareu parlar amb aquesta ONG o amb aquell estat membre de la UE, us estic molt agraït per tot el que heu fet per a mi.

HA: Moltes gràcies, Ali.

Cobertura prèvia de Global Voices d’Ali Abdulemam:

After Two Years in Hiding, Bahraini Blogger Ali Abdulemam Flees to London

Remembering Ali Abdulemam

Alert: Ali Abdulemam goes missing in Bahrain

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús