Sobre els regnes d’Espanya

Escrit per Daniel Bogre Udell. Traduït per Patricia Moragón.


90.000 persones assistiren al concert per la independència al Camp Nou. Tot el mosaic mostrava les paraules “Freedom 2014 Catalonia” (Llibertat 2014 Catalunya). Copyright de la imatge Demotix. 29 de juny del 2013.

El mes d’octubre a Madrid, el polític català Alfred Bosch va demanar davant el Parlament espanyol un moment de silenci per un home que els membres de la cambra no volien recordar – Lluís Companys.

El 1940, quatre anys després que intentara garantir la independència de Catalunya respecte d’Espanya, Companys va ser executat públicament per un escamot d’afusellament del dictador Francisco Franco. Ha sigut l’únic president en funcions europeu executat.

Alguns congressistes de dretes van rebre la petició de Bosch amb comentaris despectius. Un fins i tot va cridar “¡Viva España!”

“Algunos de ustedes no se lo toman en serio. ¿Qué le vamos a hacer?”, va lamentar Bosch en castellà. Després d’una pausa frustrada, també va afegir: “Y por cierto: viva España, sí. Y viva Cataluña, y viva la France. En positivo todas las naciones del mundo nos entenderemos siempre.”

Com quasi sempre quan els polítics catalans parlen davant les institucions del govern a Madrid, la tensió a la sala era tallant i palpable, a l’igual que a una cambra internacional. Però sobre el paper, el congrés espanyol només és una cambra nacional, d'”un estat-nació”.

Per a molts segments de la població espanyola, però, el seu regne hauria de ser descrit més exactament com un estat de moltes nacions. El problema és que els constitucionalistes fan tot el possible per negar aquest fet.

Catalunya, el pròxim estat d’Europa

Enguany, l’11 de setembre, centenars de milers de catalans van unir les seues mans per formar una cadena humana [en] que s’estenia uns 460 quilòmetres per tot el territori, des de la frontera francesa dels Pirineus fins a València. Aquest fort acte de protesta, que es va completar amb samarretes i eslògans, fou admirablement ben organitzat, el que no és cap sorpresa: era, de fet, l’eco d’una manifestació massiva [en] que va tenir lloc l’any anterior, quan un milió de persones eixiren als carrers de Barcelona sota el lema: “Catalunya: el pròxim estat d’Europa”.

L’endemà de la primera manifestació, el president català Artur Mas va donar suport públicament a la protesta i va demanar un referèndum sobre la independència. Poc després va convocar eleccions anticipades que van tenir com a resultat una majoria proreferèndum [en] aclaparadora a Barcelona.

La política catalana va canviar de la nit al dia. Els independentistes ara estaven al poder. Els unionistes van suavitzar la seua retòrica. Aproximadament dues-centes ciutats del territori català van declarar preventivament la independència i el parlament va aprovar la declaració de sobirania.

En comptes d’agafar-se seriosament aquest clamor i de donar suport als ciutadans catalans, la majoria de membres del govern espanyol, fins i tot el president del govern Mariano Rajoy, es van posicionar fermament en contra. Van insistir [en] en què el referèndum era il·legal, tot acusant els nacionalistes catalans d’enemics de la democràcia i, en alguns casos extrems, comparant el moviment per la sobirania amb el nazisme.

També han intentat promoure la idea de les ambicions catalanes nacionalistes com si foren idees de ment estreta i irrellevants. Després d’una reunió amb els líders empresarials a Barcelona el mes d’octubre, la vicepresidenta del govern va afirmar no haver trobat cap indicador d’identitat nacional. A una entrevista recent en anglès [en] amb el diari The Wall Street Journal, el president Mariano Rajoy va descriure la hipotètica arribada de la independència catalana com contrària a “l’evolució natural” del món. Quan es va dirigir als ciutadans espanyols a l’assemblea general de les Nacions Unides, va evitar el tema assegurant als presents a la cambra que cap dels altres líders mundials no li havia preguntat mai per Catalunya.

A porta tancada, però, sembla que els funcionaris espanyols estan més preocupats del que insinua el seu comportament despectiu: recentment, la delegació espanyola a les Nacions Unides va publicar un informe sobre com respondre millor si els líders catalans presenten la seua situació davant la comunitat internacional en cas que el referèndum sobre la independència resultara favorable. L’informe afirma que cabria la possibilitat que Madrid buscara aliats al Consell de Seguretat per a bloquejar la independència total de Catalunya, però per contra Espanya no tindria autoritat per frenar l’admissió de la regió a l’assemblea general en qualitat d’observadora.

“Catalunya: El pròxim estat parcialment reconegut” potser no és un lema tan elegant com aquells que encunyaren els activistes, però així i tot obsessiona els polítics de Madrid.

Més que diners

Des de les protestes de 2012, els mitjans de comunicació internacionals mostren gran interès en Catalunya després de dècades d’abandó. Des d’Al Jazeera, The Guardian, The New York Times, CNN o fins i tot Buzzfeed [els enllaços anteriors remeten a pàgines en anglès], tots han publicat articles sobre la recent onada separatista, però molts pocs han tractat el tema seriosament o n’han identificat les arrels culturals del moviment sobiranista, que s’endinsen profundament al sol de la història mediterrània (Buzzfeed, però, és l’excepció en aquest cas).

Per contra, els mitjans de comunicació convencionals han explicat aquesta creixent crida per la independència com una resposta visceral a la recessió que encara representa una pesada càrrega per a l’economia espanyola. Raphael Minder argumentava [en] a The New York Times que les referències a la identitat nacional no són més que “ideals nobles” que contribueixen a suavitzar un debat que no és altre que la distribució del pressupost nacional d’Espanya. Aquest article és un exemple excel·lent del tractament reduccionista que s’atorga al moviment sobiranista. És sens dubte un error restar importància a les nocions de nacionalitat enfrontades com a conseqüència de les friccions entre Barcelona i Madrid.

L’origen d’aquesta fricció no se’n deriva, tanmateix, del desacord sobre el valor concedit a la nació en ella mateixa – aquells que s’identifiquen o bé com a espanyols o bé com a catalans experimenten aquest fet bastant visceralment -, sinó de la batalla existent entre les concepcions conflictives al voltant de la relació ideal entre nació i estat a Espanya.

L’any passat, el president Mas va escriure que Catalunya és una nació que només necessita la ferramenta de la independència. Aquest argument, que depèn de l’assumpció que les nacions són un fenomen únic i que per aquest motiu no cal que la sobirania siga legitimada, és de fet una de les banderes de les polítiques catalanes – dels 129 presidents que han presidit el parlament català des del 1359, només dos abans que Mas han ambicionat la plena independència: Pau Claris el 1641 i Lluís Companys el 1934. Cada revolució va ocórrer després que alguns funcionaris massa entusiastes de Madrid arrabassaren llibertats al poble català, com a resultat de l’emergència del nacionalisme espanyol com a força homogeneïtzadora.

És important recordar, enmig de tanta notable tensió, que l’era espanyola del centralisme absolut és, per sort, cosa del passat. Segons conclou una anàlisi recent de l’OCDE, Espanya es troba entre els estats més políticament descentralitzats d’Europa. No obstant això, es lluita una batalla per l’esperit del país: és multinacional o una societat singular i cohesionada?

La preocupació a Catalunya és que la classe dirigent a Madrid persevera en la segona opció, exemplificada en la recent declaració del ministre d’Educació espanyol sobre la necessitat d'”espanyolitzar” els nens catalans, un argument que denota la mentalitat colonial dominant. La forta tendència cap aquest tipus de retòrica suggereix que la majoria de polítics (i probablement una gran quantitat de ciutadans també) rebutja una definició pluralista de la nacionalitat espanyola i entén el seu país com si haguera estat definit pels decrets de nova planta del 1707: unificat segons la cultura i les tradicions de Castella.

Si és així com s’identifiquen la majoria d’espanyols, llavors és així, i és raonable. No és raonable, però, forçar les comunitats que són marginades per aquesta definició nacional a acceptar la seua marginalització. Si Espanya ha de continuar sent una nació-estat unitària, llavors els catalans tenen tot el dret a crear la seua pròpia nació, ja que una majoria significativa així ho desitja, i un referèndum sobre la independència és l’única manera de determinar-ho.

Aquells que insisteixen en la singularitat de la nació espanyola també haurien de sentir-se còmodes amb la idea de dir adéu a set milions d’espanyols.

Daniel Bogre Udell és coeditor de l’edició en llengua catalana de Global Voices Online i va fundar Wikitongues, un projecte dedicat a potenciar la consciència sobre la diversitat lingüística. Actualment escriu una tesi de màster sobre la història de la identitat nacional de Catalunya. 

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús