L’enganyosa guia de The Guardian sobre les tendències sexuals japoneses

Escrit per Keiko Tanaka. Traduït per Gemma Godo.

“L’aversió al matrimoni i a la intimitat en la vida moderna no són exclusius del Japó”, va dir The Guardian. “No només ha augmentat la preocupació per les noves tecnologies, sinó que innombrables comissions japoneses tampoc han sabut entendre que el fet que els joves siguin més tímids i es prenguin més temps abans de procrear (per falta d’una previsió oficial) dóna sentit a la gran quantitat de solters que hi ha”. (Imatge: 女子会 a kasahara, de l’usuari sakaki0214 de Flickr. CC BY-NC-ND 2.0).

Per què els joves del Japó han deixat de mantenir relacions sexuals [en]? Un article amb aquest titular va aparèixer al diari britànic The Guardian el 20 d’octubre del 2013 i aviat es va estendre per la xarxa: més de 70.000 vegades compartit al Facebook. La revista Time va agregar l’article ràpidament, així com també ho van fer The Washington Post i Slate amb titulars tan alarmistes com “L’apatia sexual del Japó posa en perill l’economia global [en]”, “La nova i més roent tendència del Japó és no tenir relacions sexuals [en]” i “Els joves del Japó han renunciat al sexe [en]”.

L’article comença amb una anècdota sobre l’Ai Aoyama, una dominàtrix que es va convertir en terapeuta sexual i explora el presumptament estès fenomen de la “síndrome del celibat” entre la joventut japonesa. L’article es recolza fermament en cites d’Aoyama, evidentment una de les fonts clau de l’autora, així com també en entrevistes a joves japonesos, tant de nois com de noies i en estadístiques extretes d’entrevistes i altres estudis.

L’article destaca algunes tendències reals del Japó, com ara el descens de la taxa de natalitat del país i va ser acceptat favorablement pels usuaris del tauler d’anuncis digital del fòrum 2ch, que van confirmar que ells tampoc mantenien relacions sexuals.

Però altres, escèptics davant el context, les generalitzacions i les conclusions extretes, pensen que l’article peca de sensacionalita i tergiversa la complexitat de la societat japonesa.

Aquest article de The Guardian és la versió d’una peça escrita per la mateixa autora, Abigail Haworth, que es va publicar a l’edició en línia del juliol del 2013 [en] a la revista de moda Marie Claire amb un titular menys sensacionalista “No Sex In the City” (una paròdia del títol de la famosa sèrie “Sex and The City”). Abans que fóra mencionat per The Stream d’Al-Jazeera, l’article gairebé no havia tingut ressò i només 10 persones l’havien compartit al Facebook.

En una sèrie de tuits [ja] publicats el 24 d’octubre, Tomomi Yamaguchi, una antropòloga i feminista, citada tant a Marie Claire com a de The Guardian, va explicar que un periodista havia contactat amb ella la passada primavera per demanar-li una entrevista telefònica. Van parlar uns 30 minuts. “Vaig entendre que es tractava d’una història per a Marie Claire”, va dir [ja] Yamaguchi, que va explicar que la persona encarregada de verificar els continguts es va posar en contacte amb ella el juny i va poder revisar les cites que s’utilitzarien a l’article.

“Vaig pensar que això era tot”, va dir [ja] Yamaguchi. Tanmateix, el 20 d’octubre va començar a rebre correus electrònics de periodistes que li preguntaven sobre un article de The Guardian. “Al principi vaig pensar que havia de tractar d’una republicació de l’article aparegut a Marie Claire, però després de llegir-ho vaig descobrir que la meva cita no era exactament el que jo havia dit”.

Els dies següents a la seva aparició en línia, l’article de The Guardian fou analitzat pels japonesos i pels usuaris de Twitter que viuen al Japó. Tots ells van qüestionar la interpretació dels fets de l’autora, la seva comprensió de la societat japonesa i dels seus costums culturals.

Brian Ashcraft, editor del blog de jocs i d’entreteniment Kotaku.com amb seu a Osaka, va escriure una entrada [en] on desmuntava alguns dels arguments de l’article.

“Algunes dades són sorprenents! Altres són totalment errònies i estan mal interpretades”, va dir Ashcraft.”[L’article] afirma que “un altre estudi va descobrir que la tercera part dels joves menors de 30 mai havien tingut una cita”. “Aleshores, dos terceres parts, sí que l’havien tinguda? Vaig comprovar que els conceptes “cita”, “tenir una aventura d’una nit” o, simplement, “tenir relacions sexuals” són diferents. I d’acord amb aquest mateix estudi [ja], una de cada deu parelles es casa després que la noia es quedi embarassada. Però jo creia que els joves japonesos no mantenien relacions sexuals?”.

“@Guardian #fail” va tuitejar “Americà, japonès” @eidoinoue. Va assenyalar que un estudi citat a l’article que afirmava que “un sorprenent” 90% de les noies japoneses creien que era preferible “quedar-se soltera”, en realitat informava que el 90% de les dones enquestades va declarar que planejaven casar-se. “Digueu-me snob”, va dir a un altre usuari de Twitter [en], “però crec que la gent que informa sobre el Japó hauria de conèixer la seva llengua i usar les fonts originals sense traduir-les”.

@eidoinoue va posar en dubte [en] l’existència de l'”antiga dita japonesa” que es refereix a l’article (“El matrimoni és la tomba de la dona”) i critica nombrosos aspectes d’aquest, inclosa la forta dependència de l’autora del testimoni de la “terapeuta sexual” Ai Aoyama [en].

@hunyoki sentia [ja] que l’autora barrejava conceptes: “matrimoni, sexe i descens de la taxa de natalitat estan relacionats, però són temes completament diferents que han de ser tractats per separat”.

Aquest mateix sentiment compartia Tomomi Yamaguchi qui va tuitejar [ja] que The Guardian “semblava confós a l’hora de decidir quin tema cobrir: la falta de sexe, el matrimoni o el descens de la natalitat”. Una altra preocupació [ja] de Yamaguchi era que l’autora s’havia centrat en les àrees urbanes i ignorava “el problema de les zones rurals on l’impacte del descens de la natalitat és bastant greu”.

@ucaty va suggerir [ja] que el biaix social del desig [es] entraria en joc ací: “crec que la societat japonesa manifesta un menor grau d’estudis o d’interès en el sexe del que realment té. Tal com acostumàvem a dir al nostre company de classe just abans d’un examen: “No vaig estudiar res de res anit”.

“Vinga, diaris britànics, no podeu escriure un article sense utilitzar paraules com “sexe” i “drogues”?”, va tuitejar [ja] una insolent @mogura, en referència tant a la famosa lascívia dels mitjans britànics com a l’ús aparent que en fan de la forma més vil d’enllaços esquer [es].

La investigadora de teoria queer Akiko Shimizu pensava, no obstant, que el furor desencadenat per aquest article podria ser una reacció exagerada [ja]: “… aquesta refutació —”Sí, mantenen relacions sexuals”— és necessària per tal d’aclarir les coses. Però comença a semblar una estricta defensa del sexe en si mateix. Però, d’entrada, cal que es defense el sexe?”.

Keiko Tanaka és una entusiasta dels mitjans de comunicació ciutadans, interessada en el compromís digital, la ràdio i la cultura juvenil.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús