Arxiu de la categoria ‘Àfrica subsahariana’

Nigèria diu ‘No’ a l’homosexualitat i ‘Sí’ al matrimoni infantil

dimarts , 10/09/2013

Escrit per Ndesanjo Macha. Traduït per Laura Martínez. Article original a Global Voices.

Un home va ser colpejat [en] el passat dia 22 d’agost per membres de la comunitat de Kotodayo, a Ota, en l’oest de Nigèria, presumptament per ser gai. Això va passar després que el passat 30 de maig s’aprovés un projecte de llei [en] a la Cambra de Representants de Nigèria, que criminalitza el matrimoni homosexual, les relacions entre membres del mateix sexe i l’associació a grups pels drets homosexuals.

L’home, conegut com Sadiq, va ser traslladat conscient des del lloc dels fets, però es desconeix el seu estat actual.

El president Goodluck Jonathan ha de ratificar el projecte de llei perquè es pugui convertir en llei. Aquest projecte, que es va aprovar al Senat nigerià [en] el novembre de 2011, preveu penes de presó de fins a 14 anys per als acusats. Irònicament, es tracta del mateix Senat que va aprovar el matrimoni infantil [en] el passat mes de juliol.

El projecte Global Attitudes, liderat pel centre d’investigació Pew, mostra [en] que Nigèria és el país menys tolerant del món amb l’homosexualitat. Tan sols el rumor [en] de ser gai en aquest país pot conduir a la violència i, fins i tot, a l’empresonament.

Mapa que mostra les penes que s'apliquen a gais i lesbianes a l'Àfrica. Font de la imatge: http://ilga.org/

Mapa que mostra les penes que s'apliquen a gais i lesbianes a l'Àfrica. Font de la imatge: http://ilga.org/

 

L’homosexualitat és il·legal a 38 països africans i pot ser castigada amb la pena de mort a Mauritània, Sudan i el nord de Nigèria.

El febrer de 2012 Uganda va tornar a posar damunt la taula el polèmic projecte de llei antihomosexual proposat per un membre del parlament, David Bahati, que afirmava que a la nova llei s’havia eliminat la pena de mort i l’empresonament dels familiars que no denunciaven els homosexuals a les autoritats.

El mateix mes, l’exprimera dama de Libèria, Jewel Howard Taylor, va presentar un projecte de llei [es] que castiga l’homosexualitat amb la pena de mort.

Molts polítics i legisladors africans afirmen que l’homosexualitat és contranatural i contraafricana. Sud-àfrica és l’excepció, amb una constitució que dispensa la protecció més completa del món als drets homosexuals.

En reacció a la notícia de venjança popular contra l’home sospitós de ser gai, apareguda a la pàgina web Nigeria Eye [en], Mr Speaker va fer la següent observació [en]:

La simple acusació que algú és gai basta per exposar-lo a violents atacs a Nigèria, quina vergonya. No crec que hi hagi cap llei que pugui canviar la sexualitat dels homosexuals. Drets humans per a tothom, siusplau.

A la pàgina PM News Nigeria [en], Naubiko es preguntava [en] per què la gent hauria de preocupar-se tant per “temes miops” com l’homosexualitat:

Jo no (més tard, en un altre comentari, es va corregir i va eliminar el “no”) detesto les pràctiques homosexuals, però això és el que ens ha de tenir ocupats? Quan hauríem d’estar fent un infern de la vida dels polítics, estem ocupats amb tot tipus de temes miops.

Però Adeyinka no semblava convençut [en]:

Els gais són el mal, no els doneu suport de cap manera. Aquí res no preocupa els polítics. Accepteu Jesucrist abans que sigui massa tard.

Al Twitter, l’escriptor nigerià St. Vince (@vinzPaz) reflexionava que la justícia popular contra els homosexuals és cruel encara que l’homosexualitat sigui il·legal:

Come on guys, homosexuality is illegal in Nigeria but mob-beating them? That’s just sadistic.

— St. Vince™ (@VinzPaz) August 23, 2013

Vinga gent, l’homosexualitat és il·legal a Nigèria, però apallissar-los? Això és senzillament cruel.

Alexis Okeowo (@alexis_ok), un periodista que escriu sobre Àfrica per a mitjans de comunicació internacionals, va manifestar el seu desig que arribés el dia en què els nigerians protesten per fi contra les lleis antihomosexuals com ho fan contra la legislació del matrimoni infantil:

The day Nigerians get angry over anti-gay bills like they have with child marriage legislation is when I’ll permanently move to Nigeria.

— Alexis Okeowo (@alexis_ok) July 26, 2013

El dia en què els nigerians s’enfadin per les lleis antihomosexuals tal com fan amb la legislació del matrimoni infantil, és quan em traslladaré de manera permanent a Nigèria.

El 18 de juliol de 2013 el Senat nigerià va ratificar una clàusula de la Constitució que definia la majoria d’edat [en] per a incloure en aquest grup qualsevol dona casada, independentment de la seva edat. Nigerians i activistes preocupats per la qüestió s’hi oposaren a Twitter amb el hashtag #ChildNotBride [en], creat per Ayomidotun Fadeyi (@IAmAyomiDotun), un contista visual nigerià.

L’any 2010, Ahmad Sani Yerima, senador i antic governador de l’estat de Zamfara, al nord de Nigèria, va ser acusat de casar-se amb una nena egípcia de 13 anys [es]. Yerima va declarar que havia pagat 100.000 dòlars americans als pares de la nena. El senador Sani Ahmed Yerima va liderar el grup de senadors contraris a la modificació de la definició d’edat legal [en] per al matrimoni, amb l’argument que algunes tradicions religioses permeten el matrimoni per sota els 18 anys.

En relació amb aquests mateixos temes del matrimoni infantil i l’homosexualitat, Bar Baric (@Bar_Baric) va tuitejar:

Our Western partner nations have been relatively silent about the child marriage issue in Nigeria, unlike homosexuality.

— Bar Baric (@Bar_Baric) August 10, 2013

Els nostres socis occidentals romanen relativament callats amb el tema del matrimoni infantil a Nigèria, al contrari que amb l’homosexualitat.

Eusebius (@IgbokweEusebius) està convençut que a Lagos es legalitzarà el matrimoni homosexual en el futur:

As I see it, Lagos will be the first state to legalise gay marriage in Nigeria. Mark my word!!!

— Eusebius (@IgbokweEusebius) August 22, 2013

Tal com jo ho veig, Lagos serà el primer estat que legalitzarà el matrimoni homosexual a Nigèria. Recordeu el que us dic!!!

L’homosexualitat està profundament arrelada a Nigèria, com apuntava Pizzle Houdini (@thisisphd):

If u went to a boarding school,u will know how deep dis gay ish is rooted in Nigeria.

— Pizzle Houdini (@thisisphd) August 22, 2013

Si anéssiu a un internat, sabríeu com n’està d’arrelat això de ser gai a Nigèria.

Senegal: Moren nou nens del carrer en un incendi a Dakar

dimecres, 24/04/2013

Escrit per Anna Gueye. Traduït per Mireia Blanc. Article original.

Almenys nou nens van morir en un incendi [fr] ocorregut dimarts 4 de març al vespre al barri de la Medina, a Dakar. Sembla que set d’ells eren talibs (alumnes d’una escola corànica).

Diversos responsables polítics van reaccionar immediatament [fr] davant d’aquest drama. La tragèdia ha posat en relleu les condicions de vida, sovint molt dures, d’aquests nens anomenats talibs.

Al seu blog Hady Ba [fr] ens explica què s’entén per un talib [fr]:

Traditionnellement au Sénégal, les parents confiaient leurs enfants à des érudits pour qu’ils leur apprennent d’abord à mémoriser le Coran puis, au fur et à mesure qu’ils grandissent, les sciences religieuses. Durant les premières années de cet apprentissage, ces enfants ne sont pas nourris par le marabout auquel ils sont confiés mais par la communauté toute entière. Chacun de ces enfants a une écuelle et, trois fois par jour, ces élèves qui sont appelés talibés (oui, c’est la même racine arabe que taliban J) font le tour des maisons de la ville ou du village et reçoivent des poignées de nourritures qu’ils recueillent dans ces écuelles et mangent … Cette éducation était faite pour former des hommes stoïques se contentant de ce qu’ils ont, résistant à la faim et indifférents aux plaisirs de ce bas monde. Elle s’inscrivait dans une certaine vision du monde et dans un réseau social tel que toute la communauté se sentait responsable des enfants errants.

Tradicionalment al Senegal, els pares confien els seus fills als erudits perquè aquests els ensenyin, en primer lloc, a memoritzar l’Alcorà i després, a mesura que es fan grans, les ciències religioses. Durant els primers anys d’aquest aprenentatge, els seus fills no són alimentats pel morabit a qui es confien, sinó per tota la comunitat. Cadascun d’aquests nens disposa d’una escudellai, tres cops al dia, els alumnes, que s’anomenen talibs (i sí, es tracta de la mateixa arrel àrab a partir de la qual es crea la paraula talibà), recorren les cases de la ciutat o del poble i reben grapats d’aliments que recullen dins dels seus plats i mengen… Aquesta educació es va concebre per formar homes estoics que s’acontenten amb el que tenen, que resisteixen la fam i són indiferents als plaers mundanals. S’inscriu en una visió del món i en una estructura social determinades que fan que tota la comunitat se senti responsable dels nens vagabunds.

Però després d’unes quantes dècades, apareixen desviacions com s’explica en El patiment dels nens talibs [fr]:

Les talibés survivent dans des daaras (écoles coraniques), souvent des habitations de fortune, inachevées, sans eau ni électricité, où les enfants, en surnombre, privés d’hygiène et de soins, s’entassent pour dormir, généralement à même le sol ou parfois sur des nattes, les uns collés aux autres. Beaucoup de daaras fleurissent ainsi, avec à leur tête des marabouts recherchant plus des profits personnels que le bien-être des talibés, devenus pour eux une source de revenus. Ils sont à la merci de leur «maître» qui a tous les droits sur eux. Le sévices corporels violents sont courant durant l’enseignement religieux. Au Sénégal, à peu près n’importe quel musulman peut se dire marabout, et il n’existe aucune loi régissant les daaras, contrairement aux établissements scolaires. Les marabouts sont vénérés et jouissent d’un véritable pouvoir sur la population.

Els talibs sobreviuen a les daares (escoles coràniques), que sovint són habitacions improvisades, inacabades, sense aigua ni electricitat on un nombre excessiu de nens, privats d’higiene i d’assistència mèdica, s’apilonen per dormir, generalment sobre el terra mateix o a vegades en estores, una al costat de l’altra. Així proliferen aquestes escoles, dirigides per morabits que busquen el seu benefici personal abans que el benestar dels talibs, que han esdevingut per a ells una font d’ingressos. Els nens estan a mercè del seu “mestre” que té tots els drets sobre ells. La violència física és normal en el procés d’ensenyament religiós. Al Senegal, pràcticament qualsevol musulmà pot dir que és morabit, i no existeix cap llei que reguli les daares, al contrari que els centres escolars. Els morabits són venerats i exerceixen un veritable poder sobre la població.

En resposta a aquesta tragèdia, el govern va decidir prohibir la mendicitat:

Selon Abdoul Mbaye [le premier ministre] cette « mendicité organisée et cette exploitation des enfants en leur faisant vivre des conditions terribles et des risques doivent cesser ». À l’en croire, « c’est parce que les ressortissants sénégalais ne sont pas dupes que certains marabouts vont aller [chercher des enfants] jusque dans les pays limitrophes en Gambie, en Guinée Bissau et au Mali. Le Président de la République a donné des instructions fermes : de telles pratiques doivent cesser. Les marabouts véreux seront chassés et punis… »

Segons el primer ministre Abdoul Mbaye [fr] «aquesta mendicitat organitzada i aquesta explotació, que obliga els nens a viure en condicions terribles i perilloses, han d’acabar. Opina que «és perquè els habitants senegalesos no ignoren que alguns morabits es desplacen [a buscar nens] fins als països limítrofs de Gàmbia, Guinea Bissau i Mali. El president de la República va donar instruccions clares: aquestes pràctiques han de cessar. Els morabits sospitosos seran perseguits i castigats…»

Però com remarca la cronista Dom Bochel Guégan [fr] no és la primera vegada que un govern senegalès adopta una disposició com aquesta. A ella li agradaria creure en la prohibició de la mendicitat dels nens, però… [fr]:

Il est tentant pour certains parents, tentant ou seule issue possible, de confier leur enfant en espérant qu’ainsi, il aura de quoi manger…

Sans compter tous les gamins venus de l’étranger, de Guinée ou d’ailleurs et qu’il faudra rendre à leurs familles, si on les trouve…

En 2010 déjà, Abdoulaye Wade, alors président de la République avait lui aussi annoncé la fin de la mendicité de ces mêmes talibés, poussé par la pression internationale des bailleurs de fond qui avaient posé ce préalable à toute autre aide financière.

La promesse n’aura pas tenu longtemps. Durant quoi ? deux, trois semaines nous avons effectivement constaté la disparition de ces gamins des rues, avant qu’ils ne reviennent, tous, et que les choses reprennent comme avant.

Per a alguns pares és temptador, diga-li temptador o potser l’única sortida, encomanar el seu fill a un morabit amb l’esperança que així pugui tenir quelcom per menjar.

Sense comptar totes les criatures vingudes de l’estranger, de Guinea o d’altres llocs, que caldrà retornar a les seues famílies, si se les pot trobar…

Ja el 2010, Abdoulaye Wade, llavors president de la República, també va anunciar la fi de la mendicitat dels talibs, empès per la pressió internacional dels organismes financers que van imposar aquest requisit com a condició per rebre qualsevol altra ajuda econòmica.

La promesa no duraria gaire temps. Quant va durar? Durant dues, tres setmanes vam constatar efectivament la desaparició d’aquests nens del carrer, abans que tots retornessin i que les coses fossin novament com abans.

Aquestes no són les úniques dificultats que el govern va haver d’afrontar, ja que com Hady Ba i Dom Bochel Guégan [fr] recalcaren, la resposta dels religiosos no es va fer esperar. Citen dos articles:

Les maitres coraniques de Touba ; Darou Moukhty, Diourbel: « Aucun daara ne sera fermé ! » [Els mestres alcorànics de Tuba; Darou Moukhty, Diourbel: “No es tancarà cap daara!”, fr]:

« Aucun daara ne sera fermé… Nous refusons le diktat de l’Etat… L’Etat est dans une logique de règlements de comptes… Le talibé est un petit mendiant et l’Etat un grand mendiant … Nous sommes prêts à regrouper 6.666 daaras pour des prières destructrices … ».

“No es tancarà cap daara… Rebutgem la imposició de l’Estat… L’Estat actua dins d’una lògica de rendició de comptes… El talib és un petit pidolaire, mentre que l’Estat és un gran pidolaire… Estem disposats a reagrupar 6.666 daares en pro de les pregàries destructores… “.

Le collectif départemental des serignes daaras de Rufisque a lui tenu une conférence de presse et menace d’un combat mystique le Président de la République [El col·lectiu departamental de les daares serigne de Rufisque va oferir una roda de premsa i va amenaçar d’emprendre un combat místic contra el president de la Repúblcia, fr].

Algunes veus proposen que l’Estat integri l’ensenyament religiós al currículum escolar públic; com el diputat Serigne Mansour Sy Djamil [fr] que creu que la responsabilitat en el cas de l’incendi de la Medina recau, en última instància, sobre l’Estat a qui acusa d’haver abandonat a la misèria l’escola alcorànica en benefici de l’educació republicana (laica).

Photo de Dom Bochel Guégan. Avec autorisation.

Foto d'un nen del carrer al Senegal per Dom Bochel Guégan. (Amb la seva autorització)

A Facebook un internauta va respondre [fr]:

Ce matin [12 mars] encore j’ai croisé des enfants, nus pieds, vêtus d’un simple tee-shirt trop grand, l’interdiction n’est bien évidemment pas respectée. Le premier ministre a dit hier que les lois étaient déjà existantes (vrai) et qu’il suffisait de les appliquer. Yako, fokon, espérons.

Aquest matí [12 de març] encara m’he creuat nens, amb els peus nus, vestits únicament amb una samarreta de màniga curta que els era gran; és ben evident que la prohibició no s’està respectant. El primer ministre va dir ahir que les lleis ja existien (és cert) i que n’hi havia prou amb aplicar-les. Yako, fokon, és a dir: tant de bo.

Burundi reprimeix manifestacions de suport a un periodista condemnat

dijous, 18/04/2013

Escrit per Abdoulaye Bah. Traduït per Mireia Bel Garrit. Article original aquí.

Després que, dimarts 8 de gener de 2013, la justícia de Burundi va condemnar Hassan Ruvaki, periodista i corresponsal del servei en suahili de Radio France Internationale (RFI), els professionals dels mitjans es manifesten cada dimarts davant el palau de justícia. No obstant això, el dia 19 de febrer de 2013, hi va haver una repressió violenta contra els manifestants a Bujumbura.

El bloc africanaute.com publica [fr] un article on es relaten els fets:

La policia ha dispersat aquest dimarts 19 de febrer de 2013, a Bujumbura, una manifestació de periodistes per demanar l’alliberament del corresponsal local de Radio France Internationale (RFI, secció Swahili), Hassan Ruvakuki.

En la desbandada generalitzada, alguns manifestants van acabar ferits, mentre que altres van resultar intoxicats per la inhalació de gas lacrimogen.

Les manifestacions de recolzament a Hassan Ruvakuki s’han multiplicat últimament als carrers de Bujumbura, però és el primer cop que la policia utilitza la violència contra els manifestants.

Rémy Harerimana destacava [fr] al bloc echos-grandslacs.info que el 19 de febrer de 2013:

Avui alguns representants de les organitzacions de la societat civil burundesa s’han afegit als periodistes en aquestes manifestacions. Hem de ser solidaris, apunta Faustin Ndikumana, president de la PARCEM, una organització de la societat civil.

Però com hem arribat fins aquest punt?

El web categorynet.com recorda [fr] com va començar el calvari de Hassan Ruvakuki:

Hassan Ruvakuki va ser acusat de complicitat amb un grup rebel quan va anar a Tanzània, el mes de novembre de 2012, amb l’objectiu d’informar sobre el naixement d’un moviment d’insurrecció. El periodista, empresonat des del 28 de novembre de 2011, havia estat condemnat al jutjat de primera instància a cadena perpètua per l’acusació de “terrorisme”.

Després d’una requalificació de les acusacions per “participació en una associació creada amb l’objectiu d’atemptar contra les persones i les propietats” i diversos ajornaments d’audiència, el tribunal d’apel·lació va acabar sentenciant-lo a tres anys de presó.

Sense fer cas de les protestes internacionals, el Ministeri de Justícia va utilitzar el pretext d’un recurs de cassació del Ministeri Públic que s’oposava a la llibertat condicional del periodista. El recurs, no obstant això, no va ser notificat a l’advocat de Hassan Ruvakuki.

Un article de Marie Umukunzi, publicat al bloc jambonews.ne, critica [fr] les condicions en què es va desenvolupar el judici:

El procés ha estat enterbolit per nombroses violacions com la detenció del periodista al camp militar de Cankuzo, una estada a la comissaria de policia que superava la durada legal prevista per la llei, la prohibició d’una assistència jurídica per al periodista durant les declaracions davant el jutge que va ordenar la seva detenció.

L’advocat del periodista, el senyor Onésime Kabayabaya va posar en evidència la interferència del poder polític en aquest afer judicial. A l’emissora RFI, va declarar que el vicepresident primer de Burundi hauria acusat el periodista de ser culpable d’actes terroristes durant una trobada amb el cos diplomàtic. A més, el president burundès Pierre Nkurunziza defensava a la BBC la condemna del periodista.

El web burunditransparence.org [fr] havia publicat, amb motiu del primer judici, el passat mes de juny una entrada que destacava [fr] que:

Aquest dimecres 20 de juny de 2012 a Cankuzo, el Tribunal de Gran Instància d’aquesta entitat administrativa ha condemnat el periodista Hassan RUVAKUKI de la ràdio BONESHA FM de Bujumbura i de l’RFI a cadena perpètua. Setze dels acusats han estat condemnats a la mateixa pena, mentre que nou persones més han estat condemnades a una pena de 15 anys.

El motiu d’aquesta condemna a Hassan RUVAKUKI no és altre que haver-se trobat amb el cap dels rebels o insurgents dels FRD-ABANYAGIHUGU. Això és habitual en tots els periodistes. A tot el món, els periodistes de les grans emissores de ràdio o cadenes de televisió com CNN, FRANCE 24, TV5, ALDJAZIRA, RFI, BBC, etc.. no s’abstenen d’entrevistar rebels, insurgents i, fins i tot, terroristes i no per això se’ls ha identificat amb ells.

http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/0/01/Road_between_Bujumbura_and_Congo_border_-_Flickr_-_Dave_Proffer_%284%29.jpg/320px-Road_between_Bujumbura_and_Congo_border_-_Flickr_-_Dave_Proffer_%284%29.jpg

A la frontera entre Burundi i la República Democràtica del Congo. L'empresonament dels periodistes no pot evitar que les informacions s'escampin. Foto de l'usuari de Flickr Dave Proffer mitjançant wikimedia.org/wikipedia/commons

Des de la seva declaració d’independència, el 1962, Burundi (antiga colònia belga), ha viscut entre violència i guerres civils separades per ben poques transicions. L’arribada al poder de Pierre Nkurunziza, abans professor d’esport i antic cap rebel [fr] al capdavant de Burundi havia despertat esperances d’una pau duradora, ja que ell mateix havia estat ferit mentre lluitava a la guerrilla entre els anys 1993 i 2003. El 2005 fou elegit cap de govern per l’Assemblea nacional i el Senat, com a resultat dels acords signats tot seguint les indicacions que Nelson Mandela va donar a Arusha el 29 d’agost 2000 [fr]. El 2010, va ser reelegit president, mitjançant sufragi universal, amb més del 91% de vots, malgrat que l’oposició havia boicotejat les eleccions.

El web fr.rsf.org/report-burundi denuncia [fr] al BARÒMETRE DE LA LLIBERTAT DE PREMSA DE BURUNDI 2013 [fr]:

Elegit per liderar el país l’any 2005, el president Pierre Nkurunziza, tot i haver pregonat el seu recolzament a la llibertat de premsa, no ha fet res. Deprés de la seva presa de poder, els periodistes de Burundi s’han vist immersos en un període d’amenaces i d’incertituds. Alguns d’aquests professionals han estat empresonats. D’altres han abandonat el país, per por de caure ells també en el parany que els serveis de seguretat posen als homes i les dones dels mitjans de comunicació que consideren “agitadors”.

Els dies 29 i 30 d’octubre, a Gènova, el govern de Burundi es va reunir amb governs de països estrangers, socis per al desenvolupament i organitzacions de la societat civil nacional i internacional, en el marc de la segona Trobada estratègica pel creixement i la lluita contra la pobresa (CSLPII) per al període 2012-2016. Aquesta trobada havia de brindar la possibilitat de debatre sobre la pau i el bon govern.

Abans d’aquesta conferència, alhora que saludava els avanços positius sobre les mesures preses pel govern en matèria de llibertat civil i de reconciliació nacional, l’ONG Human Rights Watch feia públiques les seves recomanacions als participants en un article titulat Burundi: Recommandations en matière de protection des droits humains pour la conférence de Genève [fr].

Les organitzacions de la societat civil i els mitjans de comunicació es troben normalment en condicions d’expressar-se lliurement i d’investigar quan es cometen violacions dels drets humans, i de denunciar-les. Però al mateix temps, aquestes llibertats fonamentals es troben amenaçades. Militants i periodistes han de suportar els intents reiterats d’intimidació, l’assetjament i les amenaces per part dels responsables del govern o de les agències nacionals d’informació. Diversos projectes de llei presentats l’any 2012 a l’Assemblea nacional, entre els quals hi ha una versió revisada de la llei de premsa i una llei sobre les reunions públiques, contenen severes restriccions a les llibertats d’expressió i de reunió.

Segons un article publicat [fr] pel web arib.info, el passat 26 de febrer de 2013, els treballadors del sector de la informació que porten samarretes amb la imatge de Hassan Ruvakuki, es van tornar a reunir a la plaça de la Independència, al centre de Bujumbura, per començar una marxa silenciosa cap al Palau de Justícia.

Aquest suport a Hassan Ruvakuki va més enllà de les fronteres de Burundi. Més de 2.650 treballadors dels mitjans de comunicació, de grups de premsa i de simpatitzants de diversos països [fr] d’Àfrica han signat una petició [fr] per exigir el seu alliberament.

Els dirigents burundesos han d’entendre, com els d’altres països africans, que no respectar els textos legislatius per a la gestió del poder acaba sempre generant violència i inestabilitat política.

Reaccions africanes a la renúncia del Papa

dimecres, 13/03/2013

L’anunci del Papa Benet XVI sobre la seva intenció d’abdicar el 28 de febrer de 2013 va provocar nombroses reaccions a l’Àfrica francòfona, tant als mitjans de comunicació tradicionals com a les xarxes socials. Predomina l’admiració pel Papa, així com el desig que alguns dirigents africans segueixin el seu exemple.

The Holy Father, Pope Benedict XVI

The Holy Father, Pope Benedict XVIEl Sant Pare, el papa Benet XVI. Foto de l'Església catòlica (Anglaterra i Gal·les) a Flickr, amb llicència CC by-nc-sa/2.0

 

Opinions variades, però tenyides d’admiració

En un article ben documentat publicat a Togocouleurs, que duu per títol “Le Pape doit-il mourir Pape?”, Charles Lebon va escriure [fr]:

La nouvelle est tombée ce 11 février comme un coup de tonnerre dans un ciel serein. Ce coup aurait été moins violent si c’était le décès du pape, qui, dans ce cas et trop souvent prévisible, obligeait les journalistes à attendre sous les fenêtres du saint homme en agonie avec micro, camera et bougie. Mais ce n’était pas le cas. Il s’agit de la démission du souverain pontife au sens de : « renoncer à sa charge ».

La notícia va caure el passat 11 de febrer com un cop de tro en un cel serè. Aquest cop hauria estat menys violent si s’hagués tractat de la defunció del Papa, ja que un cas així, com és previsible, obliga els periodistes a esperar amb micròfon, càmera i espelma en mà sota les finestres de l’agonitzant sant home. Però aquest no és el cas. Es tracta de l’abandó del Summe Pontífex en el sentit de “renunciar al seu càrrec”.

El bloc de Diery Diallo cita la declaració sostinguda [fr] per l’Abat Jacques Seck de Dakar:

Je dis que je suis heureux que le Saint-Père (Pape Benoît XVI) ait pris cette idée personnellement. Les hommes de Dieu que nous sommes (…) ne sont pas des fonctionnaires qui travaillent. Je suis heureux que le Saint-Père à la tête de l’Eglise nous donne l’exemple. Les évêques, Cardinaux, Pape, ne sont pas des fonctionnaires, quand ils ne peuvent plus ils cèdent la place aux autres », a réagi Abbé Jacques Seck sur les ondes de la Rfm. Rappelons que le Pape Benoit XVI a annoncé sa démission de ses fonctions de Pape pour le 28 février 2013. Il a donné comme raison, son âge avancé qui ne lui permet plus d’exercer le ministère Pétrinien.

“Puc dir que estic content que el Sant Pare (Papa Benet XVI) hagi donat aquest pas personalment. Els homes de Déu com nosaltres (…) no som funcionaris que treballen. Estic content que el Sant Pare com a cap de l’Església ens doni exemple. Els bisbes, els cardenals i el papa no són funcionaris, quan ja no poden més cedeixen el seu lloc a uns altres”, era la reacció de l’Abat Jacques Seck a les ones de la Rfm. “Recordem que el Papa Benet XVI va anunciar la renúncia a les seves funcions com a papa pel dia 28 de febrer de 2013. Ha al·legat la seva avançada edat, que no li permet exercir més el ministeri papal.

A la pàgina de Facebook de Radio France International, una ràdio amb gran audiència a l’Àfrica francòfona, hi ha hagut nombroses reaccions a partir de l’emissió dedicada a l’esdeveniment. Aquí se’n troben algunes [fr].

File:Benoît XVI synode 2008.jpg

Per a molts africans, els seus dirigents s'haurien d'inspirar en l'acte de valentia de Benet XVI. Font de la fotografia: commons.wikimedia.org

 

Des de Conakry, a Guinea, Hilal Sylla [fr] ha escrit:

Pour peu que cela ait du sens, cette démission de Benoit XVI me renvoie au Film culte sur l’église et les illuminatis. Une façon de dire que l’église n’a plus de force dans un monde dominé par tant de perversion. Une question : la fin du monde n’est-elle pas proche?

Encara que aquesta sigui una decisió assenyada, la renúncia de Benet XVI em recorda a certa pel·lícula de culte sobre l’Església i els Illuminati. Una manera de dir que l’Església ja no té poder en un món dominat per tanta perversió. I jo pregunto: no s’acosta la fi del món ja?

Segons en Samuel Azabho [fr], des de Kisangani a la República Democràtica del Congo:

Cette démission est normale par le fait de l’age. son pontificat est positif dans la mesure où il est le précurseur de la lutte contre la pédophilie. je pense qu’il était un homme de décision. Et celui qui doit venir après lui doit relever le défis de l’avenir de l’église catholique et de toute l’humanité peu importe sa race et ses origines.

Aquesta renúncia és normal donada la seva edat. El seu papat és positiu en la mesura en què ha estat el precursor de la lluita contra la pedofília. Penso que és un home de decisions. I qui l’hagi de succeir haurà d’assumir el repte de futur de l’Església catòlica i de tota la humanitat sense importar quina sigui la raça ni els orígens.

Des de Yaoundé, Ben Mbele [fr] remarcava:

Nous pouvons cependant dire ke le pontificat de benoit xv1 n’a pa été un fleuve trankil, de son discours sur l’islam et la violence en passant par le scandal des prêtres pédophiles et enfin du débat sur le mariage gay,au demeurant notons ke la décision salutaire de benoit xv1 fera un précédent car il lancera le débat sur la modification du droit canon en matière du mandat du pape, personnellement il ne faut pa trop attendre du nouveau pape en matière d’émancipation sur certains sujets car la plus part des cardinaux actuels ont été nommé par benoit xv1 et jean paul 2 eux très conservateurs.

Tanmateix, nosaltres podem dir que el papat de Benet XVI no ha estat pas un riu en calma, des dels seus discursos sobre l’Islam i la violència passant per l’escàndol dels capellans pedòfils fins arribar, al final, al debat sobre el matrimoni gai, tot plegat apunta que la renúncia per qüestions de salut de Benet XVI establirà un precedent perquè obrirà el debat sobre la modificació del dret canònic pel que respecta al mandat del papa. Personalment, no crec que s’hagi d’esperar una gran llibertat per part del nou papa pel que fa a determinats temes, ja que la major part dels actuals cardenals van ser nomenats per Benet XVI i Joan Pau II, tots dos molt conservadors.

Alpha Ulrick Marcellus [fr] de Brazzaville, a la República del Congo, pensa que [fr]:

La décision du Pape est courageuse. Il ne démissionne pas mais il renonce, il renonce au ministère pétrinien. Une décision qui n’est pas facile à prendre. Son pontificat a été à mon avis celui des grandes épreuves, des discours aux vérités sans détours et choquant. Benoit XVI à donné le meilleur de lui-même, dans la direction d’une Église en conflit avec un monde de plus en plus excentrique. Pour le futur Pape plaise à Dieu de choisir celui qui est apte, valide à prendre des décisions courageuses contre les déviations que le monde légalise pour préserver l’intégrité de la foi et de l’Église.

La decisió del Papa és valenta. No dimiteix sinó que renuncia, renuncia al ministeri papal. Una decisió que no és fàcil de prendre. El seu papat ha estat, sota el meu punt de vista, ple de grans proves, de discursos dedicats a la veritat sense embuts i xocants. Benet XVI ha donat el millor de si dirigint una Església en conflicte amb un món cada cop més excèntric. Com a futur Papa, plagui a Déu escollir una persona apta i vàlida per a prendre decisions valentes contra les desviacions que el món legitima de manera que es preservi la integritat de la fe i de l’Església.

La BBC també ha difós unes emissions especials sobre l’Àfrica francòfona, a través de les emissores de ràdio locals. La seva pàgina de Facebook compta amb més de 17.000 fans [fr]. Arran de l’emissió “Afrique en Direct” [fr] del passat 16 de febrer, dedicada a la renúncia, un gran nombre d’africans hi ha publicat els seus punts de vista.

Michel Djadji Anigbe [fr], des d’Abidjan, a Costa d’Ivori, va escriure:

Relativement à la décision de démission du Pape, son motif me laisse perplexe et pantois. Comment un grand intellectuel tel que lui a pu accepter ce pontificat avec tous les sacrifices que cela demande. Surtout avec ce que son prédécesseur, le vénérable Pape Jean Paul II , a fait du sien. De plus, son argument est trop facile avec le scandale qui nous a été servi par l’affaire de son majordome. Et quand on sait aussi que le Vatican n’est pas ignorant et étranger à tous ce qui passe actuellement dans le monde.

En relació a la decisió de renunciar del Papa, el seu motiu em deixa perplex i estupefacte. Com ha pogut un gran intel·lectual com ell acceptar aquest papat amb tots els sacrificis que requereix? Sobretot després del que el seu predecessor, el venerable Papa Joan Pau II, va acomplir durant el seu papat. A més, el seu argument és massa simplista si tenim en compte tot l’escàndol relacionat amb l’afer del seu majordom. I quan també tothom sap que el Vaticà no ignora ni és aliè a tot el que passa actualment arreu del món.

Didier Didou Mady [fr] llançava una pregunta interessant:

Le rejet de la démission du Pape est-il envisageable au regard du droit canon? Quoi de plus normal que les touristes au Vatican visite à la fois le pape et l’ex-pape. Difficile d’avoir un pape infatigable!

És factible el rebuig a la renúncia del papa d’acord amb el dret canònic? Què hi ha més normal que els turistes del Vaticà visitin al papa i l’expapa al mateix temps? És difícil tenir un papa infatigable!

Un exemple per als dirigents africans?

L’Àfrica compta amb un gran nombre de països mal gestionats. Tot i així, és en aquest continent on es troben els caps d’estat que estan al poder des de fa més anys. Alguns exemples són:

Molts africans han comentat la renúncia del Papa Benet XVI pensant en allò que passa al seu continent. Josiane Kouagheva escriure [fr] sobre el Camerun en el seu blog:

Passés ces moments de disputes, les vraies questions s’imposent. Et les comparaisons ne tardent pas à suivre. «Ah…Il me rappelle Nelson Mandela. Tu te rappelles, en 1999, quand il a démissionné après seulement cinq ans? », demande Éric Ntomb, 64 ans, à son ami. «Tu parles Éric. C’est la même chose avec le pape. Il n’est là que depuis 2005. Si seulement nos dirigeants africains pouvaient faire comme lui», répond l’ami en poussant un long soupir. L’ami dit haut ce que des millions de personnes pensent bas. Et je vous arrête. Ne dites pas que le pape a démissionné parce qu’il est un homme de Dieu. Non! Il dirigeait le plus petit et puissant État du monde.

Un cop han passat els moments de disputa, s’imposen les vertaderes preguntes. I les comparacions no tarden a arribar. «Ah… Em recorda al Nelson Mandela. Recordes quan al 1999 va dimitir després de només cinc anys?», pregunta l’Éric Ntomb, de 64 anys, al seu amic. «Ja ho has dit tu Éric. Ha passat el mateix amb el Papa. Tan sols ha estat allà des del 2005. Tant de bo els nostres dirigents africans poguessin fer com ell», respon l’amic exhalant un llarg sospir. L’amic diu en veu alta allò que milions de persones pensen en veu baixa. I jo us freno. No digueu que el Papa ha renunciat perquè és un home de Déu. No! Dirigeix l’estat més petit i poderós del món.

Josiane Kouagheu passa revista a la llista de presidents africans que han dimitit voluntàriament de les seves funcions, a saber:

El cap d’estat africà més popular per haver deixat el poder voluntàriament és, sense cap dubte, Nelson Mandela, el 1999.

El vídeo d’una brutal pallissa a dones commociona Angola

dimecres, 27/02/2013

Escrit per Vania Negrao. Traduït per Sanela Bilal.
[Tots els enllaços porten a pàgines en portuguès]

El 7 de febrer de 2013, Angola es despertava amb els crits de dolor de dues clientes d’una botiga que estaven sent assotades. En només 3 dies, el vídeo de 13 minuts que mostra com dues dones són apallissades brutalment va superar les 25.000 visites al Youtube, es va emetre en la televisió estatal i va commocionar la comunitat angolesa.

Després de ser acusades de robar sopa i botelles de xampany, les dones van ser castigades amb duresa i humiliades sexualment per diversos homes, el propietari de la botiga inclòs. Més tard, explicaren als periodistes que el calvari va durar hores.

Els agressors van emprar matxets, porres i mànegues per torturar les dones, una imatge que recorda els dies d’esclavitud. En un país on Internet encara té un paper limitat, ha esdevingut ara un instrument de major control i ha mostrat el país, de primera mà, el significat de “justícia per compte propi”. lnternet, un símbol d’emancipació, comença a fer les seves primeres passes a Angola com a guardià del poble, segons explica el periodista Reginaldo Silva al Facebook:

Acho que a partir de hoje as redes sociais ganharam um outro estatuto junto de quem manda neste país, com as minhas atenções voltadas para o poder judicial…É importante que os poderes estabelecidos passem a encarar de outra forma a informação que se produz aqui…

Penso que d’ara en avant les xarxes socials assoliran un nou estatus per a aquells que governen el país, especialment el poder judicial… És necessari que aquests poders comencen a fer front a les noves formes d’accedir a la informació…

Warning: graphic images. Video shared by ClubKnet on Youtube.

Avís: imatges gràfiques. Vídeo compartit per ClubKnet a Youtube.

 

Moltes veus s’han alçat contra el vídeo i han expressat el seu dolor i repudi per les imatges difoses, com ara el fiscal general Paulo Tchipilica i el governador de Luanda, Bento Bento. No obstant això, en un comunicat el comentarista de Radio Eclésia i president de [el partit de l’oposició] Bloco Democrático, Justino Pinto de Andrade, pensa que és impossible donar credibilitat a aquests membres del govern:

Todos os dias há violência gratuita e bárbara contra cidadãos, como se não tivessem direitos, os mais elementares direitos. Agora, fruto da exposição a que as referidas imagens tiveram direito, ouvimos manifestações de repúdio por parte do Procurador de Justiça, Paulo Tchipilica, e até mesmo por parte do Governador de Luanda, Bento Bento. A questão que eu coloco é a seguinte: dá para acreditar na manifestar de “pesar” exibida por estes dois responsáveis, quando nunca se ouve a sua voz de protesto, quando se agridem pessoas na rua, se molestam os manifestantes de forma bárbara

Tots els dies ens trobem amb violència gratuïta i bàrbara contra els ciutadans, com si no tinguessin drets, els drets més fonamentals. Ara i com a conseqüència de la divulgació d’asquestes imatges, el fiscal general (Paulo Tchipilica) i fins i tot el governador de Luanda (Bento Bento) manifesten el seu repudi. I jo em pregunto: podem creure el “dolor” que senten aquestes dues autoritats, si quan assalten algú al carrer o ataquen greument els manifestants mai se sent la seva veu?

El grup de dones parlamentàries també ha condemnat les escenes de violència contra les dues dones. En un comunicat a l’agència de notícies Lusa, la diputada de MPLA, i exministra de Familia i Promoció de la Dona, Candida Celeste Silva va dir el següent:

O Grupo das Mulheres Parlamentares felicita os cidadãos que denunciaram o crime, considerando-o um atentado aos Direitos Humanos

El grup de dones parlamentàries felicita els ciutadans que han denunciat el delicte, considerant que era un atac als Drets Humans.

No obstant això, el periodista i excorresponsal de la BBC Reginaldo Silva opina que moltes dones haurien de veure el vídeo de nou:

Todas as senhoras que hoje ouvi a condenarem a cena de violência contra as duas mulheres, parecem ter ignorado que a mesma foi testemunhada no local por pelo menos três mulheres conforme as imagens comprovam facilmente. É um pormenor que faz alguma diferença e que não pode ser ignorado na hora de se fazer justiça…

Totes aquelles dones que he sentit condemnar avui les imatges de violència contra les dues clientes sembla que han ignorat el fet que tot ha estat presenciat per almenys altres tres dones, com podem veure al vídeo. És un detall que marca una diferència i no s’hauria de passar per alt quan es faci justícia…

La botella robada, un Moët Chandon de només 28€, ara s’associa a les xarxes socials amb les escenes de l’agressió, com podem veure en la imatge compartida per Master Ngola Nvunji‎ al Facebook.

Warning: graphic images. Video shared by ClubKnet on Youtube.

Avís: imatges gràfiques. Vídeo compartit per ClubKnet al Youtube.

 

Des de l’any passat, els casos de violència difosos a Internet han fet que Angola tremoli. A principis d’any, es van divulgar les imatges d’un pres que estava sent colpejat.

El bloc “Círculo Angolano Intelectual” també adverteix que aquest vídeo és un retrat de la societat angolesa i cap on es dirigeix.

Temos que repensar o tipo de País e sociedade, que queremos deixar aos nossos filhos e as gerações vindouras, e nesse aspecto temos todos que reagir e ninguém pode ficar indiferente,porque infelizmente casos como este é o nosso dia dia… a criminalidade é fruto da pobreza , miséria ,desemprego,politicas sociais injustas, a própria polícia com baixos salários mais preocupada com a gasosa para a sua sobrevivência do que a defesa do cidadão e do bem comum.

Hem de considerar quin tipus de país i societat volem deixar als nostres fills i futures generacions i, per això, hem de reaccionar i no romandre indiferents, perquè desgraciadament casos com aquest són el pa nostre de cada dia… La criminalitat és el fruit de la pobresa, la misèria, l’atur, una política social injusta en la qual fins i tot la policia amb salaris baixos es preocupa més per la gasosa [suborns] per sobreviure que per la defensa dels ciutadans i el bé comú.

La televisió estatal angolesa va informar que el fiscal general de la República i la policia nacional havien detingut els sospitosos d’haver apallissat les dones. El fiscal també ha reconegut l’important paper que ha tingut la difusió del vídeo a les xarxes socials.

Aquesta entrada ha estat escrita amb la col·laboració de Janet Gunter.