Arxiu de la categoria ‘Espanya’

Discriminació i agressions per parlar en valencià al festival Arenal Sound

dimarts , 13/08/2013

Escrit per Cristina Simón.

Tres joves han denunciat un tractament discriminatori i agressions físiques per parlar en català al festival de música Arenal Sound celebrat a València, on, a l’igual que a Catalunya, tant el català com el castellà són llengües oficials.

Entre el 4 i el 7 d’agost se celebrava a Borriana (Castelló) la quarta edició del festival de música Arenal Sound. La primera nit, Laura, una jove de Castelló, va veure com se li negava l’entrada al recinte per adreçar-se en català a l’agent de seguretat que controlava l’accés. Segons va explicar Laura al diari electrònic Vilaweb, l’agent li va exigir a ella i als seus set amics que parlaren en espanyol, perquè no entenia cap altra llengua. Quan l’agent va escorcollar Laura, li va trobar un esprai de defensa. Amb aquesta excusa li va impedir l’entrada i va avisar la guàrdia civil.

Arenal Sound

Panoràmica del públic a l’Arenal Sound. Foto procedent de la pàgina de Facebook del festival.

El mateix guàrdia civil va recomanar a la jove que parlara en castellà si volia tornar a entrar, però ella i els seus amics van preferir renunciar al festival que al dret a parlar en la seua llengua i va demanar un full de reclamacions, que li van denegar perquè, segons els agents, el director del festival ja n’estava al corrent. Laura i els seus amics es van llevar les polseres del festival per protestar contra una situació que no havia estat provocada per un problema real d’incomprensió lingüística, sinó per un tracte humiliant motivat per la llengua que parlaven.

La nit de diumenge, altres dos joves, assabentats del que li havia passat a Laura, van preguntar als agents si parlaven en català. La mateixa agent involucrada en l’incident anterior se’ls va enfrontar. Segons va relatar un d’ells, Christian, a Vilaweb, el seu amic va acusar l’agent de feixista i els fets es precipitaren. Es van veure encerclats per cinc guardes. Un d’ells va empentar Christian, que va caure a terra, i li va fer un cop de peu. L‘informe de l’hospital, que els joves van fer arribar a Vilaweb, dóna constància de l’agressió.

A hores d’ara, l’organització del festival continua sense oferir disculpes. La seua pàgina de Facebook ha rebut alguns comentaris crítics, però de moment, les úniques declaracions es limiten a reproduir el que ja va manifestar el director David Sánchez: “El personal de seguretat era d’una empresa de Jaén i, per tant, no entenia el català”. També va insistir que el festival no discrimina “per motius de llengua o origen” i que havien parlat amb l’empresa de seguretat per tal d’evitar que es repetiren situacions semblants. No obstant això, la notícia que Francisco José López Perea, conegut neonazi, és el fundador d’Opcón Seguridad, l’empresa responsable de la seguretat del festival, fa que molts posen en dubte aquesta afirmació.

El valencià és la variant dialectal del català que es parla al País Valencià, comunitat autònoma de l’Estat espanyol situada al sud de Catalunya i a l’oest de les Illes Balears, autonomies que compten amb una història, llengua i cultura comunes. El català és una de les quatre llengües cooficials de l’Estat espanyol (cadascuna als territoris corresponents) i l’Estatut d’Autonomia valencià li atorga la categoria de “llengua pròpia” del territori. Tanmateix, segles de minorització i substitutció lingüística, han fet que la situació de desprotecció de la llengua siga major que a la veïna Catalunya i que es donen casos més greus d’agressions als drets dels qui la parlen.

Les manifestacions de suport als agredits i de repulsa cap a aquest tipus de comportaments discriminatoris no es van fer esperar a la xarxa, com ha succeït amb altes casos de catalanofòbia abans. Per exemple, el cantautor de Xàtiva Feliu Ventura (@feliuventura) tuitejava:

El còmic i presentador de televisió de Sueca, Eugeni Alemany (@EugeniAlemany) qüestionava la qualitat democràtica d’un país que encara avui ha d’assistir a situacions com les viscudes a l’Arenal Sound:

El músic i periodista Miquel Ramos (@Miquel_R) defensava el dret a parlar en català:

I de la mateixa manera, la filòloga Bàrbera M. (@barberamaria) piulava:

A més a més, mitjançant les xarxes socials, es va convocar una piulada massiva el 10 d’agost, amb les etiquetes #stopvalencianofòbia i @arenalsound per denunciar la discriminació lingüística i exigir que el festival demane disculpes. A continuació, podeu llegir alguns dels tuits més destacats de la piulada convocada dissabte a la vesprada, com el de la periodista Amàlia Garrigós (@AmaliaGarrigos):

O el del músic Miquel Gironés (@miquelgirones), integrant del grup valencià més internacional, Obrint Pas, qui també va ser víctima d’una agressió policial pel fet de parlar en català:

Un vídeo contra l’anticatalanisme a Espanya encén la xarxa

dimarts , 30/04/2013

Escrit per Cristina Simón

El 8 d’abril del 2013, la videobloguera Mel Domínguez (@focusings) va penjar un vídeo [es] al seu canal de Youtube en què criticava l’anticatalanisme o catalanofòbia, l’odi indiscriminat i sovint infundat contra els catalans. El vídeo, que ja compta amb més de dos milions de visites i més de 35.000 comentaris, va encendre el debat a la xarxa i als mitjans de comunicació tradicionals.

“¡A mí me hablas en español!”

Domínguez, una noia de 23 anys de Huelva, al sud d’Espanya, que fa dos anys que viu a Barcelona, va titular el seu vídeo “¡A mí me hablas en español!”, en el qual desmunta, amb un estil informal i conciliador, “mites falsos” sobre els catalans. Comença amb un aclariment:

Estoy en contra de los españoles que odian a los catalanes por inercia, pero también estoy en contra de los catalanes que odian a los españoles con la misma intensidad.

Explica que, a la seua Andalusia natal, li van inculcar l’odi cap als catalans i Catalunya, com un símbol de tot el que és dolent i cal menysprear. Un odi que, diu, naix del seu desig d’independència i que ara, de major, no pot compartir, perquè no creu que demanar un estat propi siga motiu suficient per a odiar-los.

¿Es que están ofendiendo a alguien por pensar que su tierra merece un estado propio? Mientras no sean radicales que van insultando a España, su pensamiento independiente me parece totalmente respetable. […] Cuando crecí y empecé a conocer esta tierra, me di cuenta de que es una tontería odiar por odiar.

A continuació, Mel tracta de desmentir, amb humor, els falsos mites en els quals arrela la catalanofòbia, com ara, tots els catalans odien Espanya, a Catalunya sols es parla català, si parles català et miren malament, tots els rètols estan escrits en català o el català és un dialecte de l’espanyol:

Un dialecto es el andaluz, el canario, el murciano. El catalán se rige por sus propias reglas ortográficas, sus propias conjugaciones verbales, su propia escritura.

El vídeo segueix amb el relat d’alguna anècdota, de quan vivia a Huelva i discutia amb el seu pare perquè es queixava que posara el programa “Crackòvia” de la televisió pública catalana TV3: “Antes que pongas un programa en catalán, prefiero que lo pongas en inglés”. Mel qualifica aquest radicalisme “perquè sí”, injustificat. Ella defensa els catalans perquè li han brindat oportunitats laborals i mai s’ha sentit discriminada per parlar en castellà. I conclou:

Sé que no voy a cambiar el mundo grabando este vídeo, pero me he desahogado.

Les reaccions no es fan esperar

Mel s’esperava reaccions, tant positives com negatives, però no que tindria tanta repercussió. En els dies passats, i encara avui, continua rebent missatges de suport. L’il·lustrador Joan Pasqual (joanpasqualart) deia a Youtube:

Chica, et felicito per la teva inteligència, simpatía i sentit de l’humor. M’has fet pasar una bona estona. Si hi haguès a Espanya molta gent que pensès com tu tot aniría millor. Moltes gràcies guapetona!!!!

Al Twitter, l’advocat Sergi Atienza (@SergiAtienza) li dedicava un comentari ben efusiu:

Una mica d’aire demòcrata i respecte des d’Espanya. Viva la madre que te parió, y gracias! @focusings http://dlvr.it/3D9Z87 @catalanofobia

Malgrat haver repetit en diverses ocasions que no és partidària dels radicalismes, no ha aconseguit eludir les crítiques ni, en alguns casos, els insults per part dels que no comparteixen la seua visió. Aquests comentaris, però, són els menys.

Víctor García Glez. (@uvejeje) opinava que:

Su vídeo sobre la “catalanofobia” me parece una de las chorradas más imbéciles y victimistas que vi en años. Enhorabuena.

En una línia més dura i condescendent se situava Santiago Sánchez (@murcianista77):

si eres andaluza no eres neutral, gilipollas.una buena andaluza es antiindependentista.

Diversos mitjans de comunicació, com els diaris El País i La Vanguardia o la cadena de televisió catalana 8 TV, també s’han fet ressó del vídeo esdevingut viral. La Vanguardia fins i tot ha anat més enllà i l’ha fitxada per oferir els seus vídeos en primícia als seus lectors.

Contra la catalanofòbia

Aquest vídeo és una de les iniciatives que es poden aprofitar del potencial de les xarxes socials per a combatre la xacra de la catalanofòbia, que afecta molts àmbits de la vida quotidiana, des de la política al futbol, passant per les celebracions com la Diada o la possibilitat de tenir Twitter en català. És el cas, per exemple, del web Apuntem.cat, que amb l’objetiu de denunciar la catalanofòbia es dedica a fer reculls de comentaris al voltant de diversos temes que evidencien la irracionalitat d’aquest sentiment d’odi i s’intente, d’aquesta manera, superar-lo.

Viquipèdia: dotze anys situant Catalunya a la xarxa global

dilluns, 15/04/2013

Escrit per Cristina Simón. Article original aquí.

Sabíeu que la Viquipèdia en català va ser la primera versió en crear-se després de l’anglesa? I que actualment és la quinzena [en] versió idiomàtica per volum d’articles d’un total de més de 250 llengües? O que ocupa el primer lloc de l’índex elaborat per la Wikimedia Foundation [en] que mesura la qualitat dels mil articles més importants? Doncs sí, aquestes dades són tan certes com que el seu contingut és lliure i que tothom la pot editar.

La vesprada del 12 d’abril de 2013, el comptador d’articles de la Viquipèdia assolia el número 400.000. Feia temps que tothom es preparava per a la celebració dels 400.000 i per fi s’arribava amb l’article Heli-4. Així ho anunciava David Parreño (@dapamont), actiu viquipedista de sols 17 anys i coordinador de comunicació de Wikimediacat:

@dapamont: URGENT | Nota: La Viquipèdia en català assoleix els 400.000 articles i marca el rècord d’usuaris actius http://ves.cat/dJrG #viquipèdia

Han passat dotze anys des que es publicara el primer article de l’edició catalana el 16 de març de 2001, dos mesos després que es creara la versió primigènia en anglès. Avui, la Viquipèdia té la meitat d’articles que la Wikipedia castellana, una proporció altíssima si considerem el nombre de parlants de cada llengua, 420 milions de persones parlen castellà [es] al món, mentre que els parlants del català no arriben als 10 milions. I és que 1.500 persones s’hi dediquen mensualment a l’edició d’articles, no necessàriament catalanes.

Una eina per defensar la cultura catalana

Un valor afegit és que està escrita en català i per això, esdevé suport fonamental d’una llengua i una cultura històricament discriminades per ser les pròpies d’una nació sense estat. Aquesta circumstància és potser el que fa de la catalana una versió peculiar de la Wikipedia. Segons un estudi de l’Amical Viquipèdia (@Wikimediacat), l’associació que promou l’enciclopèdia lliure en l’àmbit català, aquesta és una de les motivacions principals que empenyen els viquipedistes catalans a editar. Àlex Hinojo (@Kippelboy), project manager de Wikimediacat i creador de @CatalanMuseums, explica:

Molta gent diu que edita perquè és divertit, per aprofundir en un tema…i per fer país. Com en altres temes, la societat civil catalanoparlant sempre manté un cert activisme en favor de la seva llengua.

No és res nou que els catalans es preocupen per mantenir els seus trets culturals, però potser el moment polític actual, en què Catalunya està immersa en un debat sobre la conveniència d’independitzar-se d’Espanya, el paper de la Viquipèdia per donar a conèixer Catalunya al món s’ha intensificat.

Viquimarató a les Drassanes Reials (Barcelona), el dia del 12è aniversari de la Viquipèdia. Març de 2013. Foto de @Kippelboy.

 

Tensions amb la versió espanyola

Un estudi de Mark Graham, investigador de la Universitat d’Oxford, a partir de les xifres obtingudes per la combinació de dades geolocalitzades de WikiLocation i Georeferenzierung, mostra que des de territori espanyol s’han fet 35.000 articles amb coordenades en català, per dinou mil en castellà. Segons Graham, “enlloc del món s’aprecia una visibilitat tan alta d’una llengua relativament poc parlada.”

La Viquipèdia és percebuda pels usuaris catalanoparlants com una ferramenta per a la defensa de la seua cultura, el que en ocasions genera friccions identitàries amb l’edició espanyola. Els viquipedistes no sols tradueixen; sovint aporten una perspectiva cultural pròpia que pot entrar en conflicte amb altres perspectives culturals. Malgrat la voluntat d’entesa, els conflictes no sempre es resolen fàcilment. Una notícia apareguda a Vilaweb el desembre de 2012, relatava que Joan Inglada, bloguer de +VilaWeb, va traduir l’entrada de l’escriptora Anna Rosselló al castellà, però un wikipedista va canviar ‘escriptora catalana’ per ‘espanyola’, fins i tot en contra de la voluntat de l’autora. Finalment, l’autor sol·licità la retirada de l’article. Arran d’això, Inglada va investigar altres articles, com el de l’assagista valencià i referent de la cultura catalana Joan Fuster, i va detectar idèntiques correccions, com explica en una entrada del seu blog.

La lluita per un “chapter” propi

Fa anys que els viquipedistes catalans negocien amb la Wikimedia Foundation, la Fundació internacional que promou la Viquipèdia i els seus projectes germans, per obtenir un reconeixement oficial de l’edició catalana, ja que l’estructura organitzativa de l’enciclopèdia lliure es basa en criteris fronterers i Catalunya és una nació sense estat. Hinojo ho explica així:

Existeixen diverses associacions locals arreu del món anomenades “chapters”. El que passa és que aquestes associacions es basen en delimitacions frontereres i nosaltres ens basem en interessos temàtics (la cultura catalana), i no fronterers. En ser un país sense Estat, vam proposar a la Wikimedia Foundation que ens donés un “reconeixement oficial” com a “chapter” i portem més de 4 anys de negociacions. Encara no tenim l’aprovació oficial.

Com a solució temporal a aquesta situació, el 2008 es va crear l’Amical Viquipèdia (@WikimediaCat) per fer la feina de carrer. Des de l’associació, que actualment compta amb vora 60 membres, es promou l’enciclopèdia en línia a l’àmbit català mitjançant activitats com les viquimaratons, els concursos d’entrades a les escoles o les col·laboracions amb institucions com museus o biblioteques.

#ettrauré: l’eterna lluita per desmuntar el Valle de los Caídos, a la xarxa

dijous, 28/03/2013

Escrit per Carlos Almécija.

L'esplanada del Valle de los Caídos, a Madrid. Font: Wikimedia Commons

El Valle de los Caídos [es] de Madrid, l’ostentós monument funerari del dictador feixista espanyol Francisco Franco, és potser el major símbol del Franquisme i la major fossa comuna d’Espanya. Quasi 40 anys després de la fi de la mort del dictador que va marcar l’inici de l’estat democràtic espanyol, encara es desconeix la xifra exacta de víctimes de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) que hi reposen al costat de qui va ser botxí de moltes d’elles. El 2010, el govern espanyol n’havia identificat 33.833, però podrien ser-ne moltes més. El 19 de març de 2013, la televisió pública de Catalunya va estrenar el documental “Avi, et trauré d’aquí!”, que va disparar els comentaris sobre el mausoleu a les xarxes socials. Segons publica el web del programa, es van generar més de 2.600 tuits i l’etiqueta #ettrauré va ser tema del moment estatal a Twitter durant l’emissió i fins ben entrada la nit.

Construït entre els anys 1940 i 1958 amb participació de presoners polítics, el Valle de los Caídos és encara avui un símbol de la victòria de les tropes feixistes sobre les forces que defensaven la Segona República Espanyola, proclamada el 1931. La mort de Franco al 1975 i la fi de la seva dictadura de 40 anys va donar pas a l’estat democràtic espanyol, basat en una transició no rupturista que ha tingut molta cura de no reobrir velles ferides entre els bàndols enfrontats a la guerra civil. Malgrat la Llei de Memòria Històrica del 2007, els familiars de les víctimes del bàndol perdedor de la guerra i de la dictadura franquista lluiten des d’associacions civils, sovint crítiques amb la passivitat dels successius governs, per recuperar els cossos dels seus familiars soterrats a les foses comunes i demanar que se’ls faci justícia.

La historiadora Queralt Solé, que també apareix en el documental, explica en un article al blog de la revista de divulgació històrica Sàpiens, el procés que va emprar el règim per farcir de restes humanes el mausoleu de Franco:

El procés es va realitzar amb absoluta transparència, es van publicar als principals diaris estatals i en els butlletins oficials de totes les províncies anuncis oferint la possibilitat de la inhumació al Valle de los Caídos. Però la resposta per part de familiars de víctimes franquistes de la guerra no va ser ni molt menys la que el règim esperava. Les sol·licituds individuals dels familiars dels “màrtirs” van distar tant de les previsions, que es va decidir incrementar les exhumacions de fosses de soldats franquistes morts al front, així com afegir-hi l’exhumació i trasllat de fosses de soldats republicans sense, en aquest cas, informar els familiars.

En poques hores, sota l’etiqueta #ettraure, Twitter es va omplir de missatges crítics amb la gestió política de la memòria històrica.

El compte col·lectiu Independència (@LaIndepe) criticava la manca de contundència en relació als crims comessos durant la dictadura franquista dels successius governs dels partits majoritaris espanyols: el Partit Popular (PP) i el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). La semblança dels posicionaments d’ambdós partits ha donat lloc els últims anys a l’ús irònic i informal de les sigles PPSOE, que fa referència als dos partits alhora.

El Valle de los Caídos és un parc temàtic del feixisme emparat pel PPSOE. #ettrauré

Molts altres tuitaires posaven en dubte l’esperit democràtic de l’Estat espanyol, com l’editor i llicenciat en Dret Quim Torra (@QuimTorra) o el periodista Jordi Finestres (@jordifinestres):

Fins que Espanya no es posi davant del mirall i es jutgi a ella mateixa no serà mai una democràcia #ettrauré

Mentre manin els néts dels que van fer construir el #valledeloscaidos Espanya no serà mai una democràcia #ettrauré

Les comparacions amb el tractament social i legal a Alemanya de tot allò que pugui ser considerat apologia del nazisme també van ser recurrents. David Martí (@davidmarti), professor universitari; Èric Fornós (@fornoseric), estudiant de dret, i Lluís González (@focfollet), filòleg i lingüista, van comentar:

#ettraure Us imagineu Hitler enterrat en un mausoleu públic a 60 km de Berlín envoltat de jueus i gitanos gasejats pel règim? Doncs això.

Exaltació del nazisme a Alemanya, 40 anys de presó. Exaltació del franquisme a Espanya, total llibertat #ettraure

Alemanya va fer la neteja que Espanya no ha fet mai. Certs partits, entitats, associacions o webs hi estarien prohibides. #ettrauré

Altres van relacionar la qüestió amb el moviment independentista català. Moisès Trullàs (@CalDirHo), que es declara a favor que Catalunya s’independitzi d’Espanya al seu perfil, deia:

Hem de treure els cossos dels nostres morts de El Valle de los Caídos i els dels nostres vius d’Espanya. #TenimPressa #ettrauré

En la mateixa línia, s’expressa la sociòloga Marta Rovira, a la seva columna d’opinió del diari digital tribuna.cat:

“Cal recordar també que l’Estat espanyol és l’únic estat de la UE que no ha dut a terme una política de persecució i reparació dels crims contra la humanitat comesos durant el segle XX. I no només això, sinó que les víctimes i els seus familiars continuen patint la indiferència, la negació i sovint la incomprensió de les institucions públiques espanyoles.

Avui encara, el franquisme és una dictadura sense condemna pública (amb símbols, monuments i un dels mausoleus més gran del món —el Valle de los Caídos— intactes), un sistema criminal sense judici, una font de patiment sense reparació, i un persistent fonament antidemocràtic del sistema polític espanyol. Per això, el dolor del passat és la vergonya del present.”

 

Un “lapsus mail” delata els trolls a sou del PP balear

dilluns, 25/03/2013

Escrit per Lourdes Sada. Traduït per Laura Laborda.

«Opinadors», «comentaristes», «intoxicadors» o més comunament «trolls», són un mal col·lateral dels nous mitjans de comunicació.

Persones que deixen comentaris a les xarxes socials, fòrums i webs de notícies per tal d’intentar influir l’opinió pública en alguna direcció. De vegades de manera voluntària i de vegades assalariats, els utilitzen empreses, organitzacions i partits polítics, sigui per convèncer per consumir un producte, sigui per donar suport a certes decisions polítiques o criticar les contràries. Dediquen algunes hores al dia a deixar missatges d’aquesta mena utilitzant un o diferents comptes i canvien sovint d’identitat per tal d’evitar que se’ls associe amb aquestes activitats. Les empreses i les organitzacions polítiques neguen rotundament i sistemàticament tenir res a vore amb aquests opinadors.

El 21 de febrer del 2013, el diari en línia Renovación Balear.es [es], de la web Periodista digital [es], publicava un article titulat «El PP balear tiene en ‘nómina’ a una legión de ‘opinadores’ que comenta en los digitales» [es], on s’afirmava:

Des de les esferes de les diferents administracions, tot i que també des del Parlament mateix, reben tots els matins correus electrònics amb argumentaris clars i precisos sobre com rebatre les notícies que, d’alguna manera, perjudiquen el Partit Popular balear.

(…) Els protagonistes i destinataris pertanyen a una mena de legió composta d’una vintena de persones que han de rebatre, a sac, les lliures opinions que naveguen al Internet de la mà dels ciutadans, i que són vessades en els inevitables fòrums que emergen al peu de totes les notícies que publiquen els diaris digitals locals.

Només ha hagut de passar un mes per a que estes suposicions es demostraren certes. El passat 15 de març, el Partit Popular de Balears va tenir un «lapsus mail» [es] i va enviar als mitjans de comunicació un correu electrònic destinat als seus trolls, que incloïa instruccions sobre les notícies que havien de comentar i consells sobre la manera d’intervenir als comentaris. Aquests són alguns extractes del correu filtrat (el missatge complet pot llegir-se a la imatge adjunta al text):

Bon dia OPINADORS,Aquestes són les notícies del dia per comentar:

Ahir el Gabinet de comunicació va enviar una nota de premsa de desmentiment del que diu l’oposició (…). Si voleu piular la notícia us deixem la piulada que posàrem ahir des del GPP (Grup Parlamentari Popular). I per comentar als digitals en la nota de premsa teniu tots els arguments per la seva defensa.
(…).
Màxim respecte per aquells que vulguin secundar la vaga. Des del PP creiem que davant la situació en què ens trobem les coses no se solucionen fent una vaga.
(…).
El president Bauzá i el conseller Company presenten aquest matí a les 11h el Plan de Lloguer per 2013. És molt important estar atents al twitter per poder difondre a tope per les xarxes aquesta bona notícia. (…).

Captura del correo filtrado. Imagen del blog diseccionandoelpais con licencia CC BY-NC-SA 3.0 ES

Captura del correu filtrat. Imatge del bloc diseccionandoelpais amb llicència CC BY-NC-SA 3.0 ES

La notícia, publicada en diferents mitjans, es va propagar ràpidament per les xarxes socials, fòrums i diaris digitals, que són les primeres víctimes d’aquests trolls.

Paco Bello [es], en Iniciativa Debate [es], ens informa sobre la pàgina web on el PP balear capta els seus opinadors, que ells anomenen «canviadors»:

No us perdeu la pàgina de captació de trolls (açò no vol dir que tots acaben sent-ho): http://www.canviadors.org/es/pp-balears-se-un-cambiador.html [es]

Però que només a Balears ja tinguin 2051 membres, vol dir que a tot l’Estat la xifra pot ser escandalosa.

Litio5000 [es], a Foro Coches s], ens recorda amb mordacitat l’últim escàndol de corrupció al PP [es]:

Jo em venc al millor postor; quant es pilla? en sobre o declarat?

 

A Menéame, on la notícia fou la més llegida i votada, jonasleioi [es] comenta que els métodes podrien ser molt pitjors:

Em sent estrany. Ara m’agrada que paguen a opinadors, o que tinguin una legió de fan boys. M’agrada que proven de convèncer.

Fins no fa molt, haurien triat mitjans més violents i amenaces per dominar una població que se’ls revolta.

És un avenç.

Al mateix web, momentoflector [es] posa el punt satíric:

Aquesta notícia és falsa, opine que no haurien de publicar-se falsedats.

El més important és que sortirem de la crisi amb les mesures del govern.

PD. ho he fet bé? ¿Qué hay de lo mío?

Twitter també es va fer ressó del «lapsus mail». Lupe [es] y Noógrafo [es] piulaven:

@Lupe_: Acabe de llegir això del LapsusMail. Cada vegada estic més convençuda de que la comunicació del PP la porta el PSOE.

‏@noografo: És cert que són tan rematadament idiotes al #PP o només ens estan entretenint? ‘Lapsus mail': Opinadors http://www.elmundo.es/elmundo/2013/03/15/baleares/1363344620.html … [es]

Bona part dels piuladors expressaven la seva indignació vers aquests métodes, com david lopez canales [es] i Diego Obiol [es]:

@Lopezydavid: @TCAvendano@elmundoes i la cosa pitjor és que açò ho tenen tots els partits. Y, encara pitjor, hi ha ‘opinadors’ que truquen per demanar-ho…

@dobiol:Lapsus-Mail, #elconcepto y #laevidencia > la maquinària de des-informació del PP mantenida pels opinadors en nòmina.

El web Renovación Balear.es [es], que com hem comentat al principi, foren els primers en denunciar aquests métodes a les illes, insinua:

Aquesta mala praxi, es dedueix, s’estén per tant a totes les comunitats autònomes i deixa ben clar com se les gasta el partit i de quina manera s’escarrassen a controlar i manipular des de l’ombra el més elemental: el dret a expresar-se amb llibertat sense interferències ni distorsions.