Arxiu de la categoria ‘Europa Occidental’

Trenta persones a Grècia troben feina gràcies a una etiqueta de Twitter

dimecres, 15/01/2014

Escrit per Alexia Kalaitzi. Traduït per Vilaweb. Article original a Global Voices.

Graffiti in Greek reads, "I don't hope anything, I am not afraid of anything, I am unemployed."

Aquest grafit en grec diu "No tinc esperança en res, no tinc por de res, estic desocupat", una versió particular d'una famosa citació d'un autor grec. Foto de SpirosK via Flickr. CC BY-NC-ND 2.0

En una època en què la desocupació ha arribat al 27% a Grècia, una etiqueta de Twitter ha ajudat una trentena de persones a trobar feina.

L’etiqueta #aggeliesergasias (#avísdefeina, en grec), la va crear l’usuari @dimitrischrid al començament del mes d’octubre passat per ajudar els usuaris dels mitjans socials a compartir informació sobre ofertes de feina a Grècia i a fora. L’11 de desembre, l’etiqueta va ésser durant onze hores tema dominant entre la comunitat tuitaire grega, gràcies al multitudinari ús que en feien els usuaris de Twitter i els portals de feina.

Sabíeu que #aggeliesergasias va ser tema dominant el dimecres 11 durant onze hores a Grècia?

L’etiqueta ha esdevingut un símbol de la solidaritat a internet respecte al problema creixent de la desocupació al país. Alguns mitjans grecs s’han fet ressò de la iniciativa i n’han destacat la simplicitat, la intel·ligència i l’efectivitat. El blog Keep Talking Greece [en], dedicat a compartir històries de “grecs reals” afectats per la crisi, escrivia:

Escrit per Alexia Kalaitzi. Traduït per Vilaweb. Article original a

En pocs dies ha esclatat: els usuaris de Twitter s’han posat a escriure piulades amb ofertes de feina que els arriben, mentre que els demandants de feina han començat a penjar-hi sol·licituds. Les repiulades i els favorits han ajudat a convertir ràpidament en un èxit aquest mitjà modern per a fer visibles, a través dels mitjans socials, feines proposades a Atenes o a Xanthi, a Londres o a Preveza, a Creta o a Ginebra.

El creador @dimitrischrid va explicar al portal de notícies Protagon [el] l’efecte que havia tingut l’etiqueta fins aleshores:

Μέχρι τώρα, που είναι ακόμα πολύ νωρίς και πολλοί δεν γνωρίζουν προς το παρόν αυτόν τον τρόπο εύρεσης εργασίας, μου έχουν στείλει περίπου 30 άτομα μήνυμα που μου είπαν ότι προσλήφθηκαν και θέλησαν να με ευχαριστήσουν για το καλό που τους έκανα. […] Ο καθένας από εμάς μπορεί να φτιάξει ένα hashtag, δεν υπάρχει τρόπος να πληρωθείς ποτέ την επιτυχία του, αλλά η ηθική ανταμοιβή που παίρνω καθημερινά, αξίζει όλα τα λεφτά του κόσμου».

Fins ara, tot i que és molt d’hora i molta gent no sap aquesta manera de cercar feina, una trentena de persones m’han enviat missatges per dir-me que n’han trobada i m’ho volien agrair. […] Cadascú de nosaltres pot fer una etiqueta, per a la qual no cal ésser pagats tot i que obtingui èxit: la recompensa moral que rebo cada dia val tot l’or del món.

L’esforç també s’ha expandit per Facebook [el].

#Lobbytweet per una major transparència a la política alemanya

dilluns, 13/01/2014
Escrit perMario Sorgalla. Traduït per Patricia Moragón. Article original a Global Voices.

En molts països, Twitter s’ha convertit en la segona xarxa social pel que fa al nombre d’usuaris, després de Facebook. No obstant això, a Alemanya, Twitter no és ni de lluny tan popular com a països com el Brasil, els EUA, Espanya o Turquia.

A Alemanya, el nombre d’usuaris de Twitter és similar al d’un país petit com els Països Baixos, mentre que la població alemanya és quasi cinc vegades superior. Un blog de The Economist ja ha plantejat la pregunta “Why Do Germans Shun Twitter” (Per què els alemanys eviten Twitter) [en], i ha arribat a la conclusió que la transparència de Twitter contradiu la necessitat de privacitat dels alemanys.

Die Wirtschaftswundertüte. Ein Geschenk der Initiative Neue Soziale Marktwirtschaft an die gründe Bundestagsabgeordnete Tabes Rößner.La bossa del miracle econòmic  (Wirtschaftswundertüte). Un regal de l’empresa Initiative Neue Soziale Marktwirtschaft per a la diputada verda del parlament alemany, Tabes Rößner. Foto publicada al perfil de Facebook de Tabes Rößners.

Aquesta transparència de Twitter podria ser només una idea per a donar més llum a l’obscuritat de la intrigant política alemanya. Al seu blog, Hamburger Wahlbeobachter [de], Martin Fuchs ha demanat als polítics alemanys que informen de les seues reunions amb els grups de pressió o lobbies mitjançant la publicació de l’etiqueta #Lobbytweet [de] a Twitter. Alguns polítics ja publiquen aquestes cites als seus llocs web. Tabea Rößner, diputada dels verds al Parlament alemany, publica a la seua pàgina de Facebook [de] una llista dels regals més extravagants que han fet els lobbies. La publicació dels Lobbytweets podria fer públiques aquest tipus de reunions i podria proporcionar als ciutadans, periodistes o ONG una petita idea -o fins i tot una idea total- de les dimensions del lobbisme.

La iniciativa de l’autor del blog Hamburger Wahlbeobachter té el seu origen en una piulada de la diputada verda del Parlament alemany Agnieszka Brugger, en què anuncia que retorna el regal que li envien els grups de pressió. Agnieszka Brugger va retornar, per exemple, un regal de l’empresa Initiative Neue Soziale Marktwirtschaft (INSM) i va publicar la piulada següent:

#INSM, us retorne el vostre regal.

L’autor de l’Hamburger Wahlbeobachter va escriure una llista amb el nom de tots els parlamentaris d’Alemanya, tant dels parlamentaris provincials com dels de l’estat, que han accedit a utilitzar el #Lobbytweet per a informar de les seues reunions amb els grups de pressió.

Les reaccions a Twitter fins ara han estat extraordinàriament positives. Jona Hölderle (@pluralog) va piular:

Simplement piula transparència: http://t.co/q4pjQMgP4R Bon #LobbyTweet Proposta de @wahl_beobachter!

Yannick Dillinger es mostra entusiasmat per la iniciativa #Lobbytweet:

Bona acció! RT @wahl_beobachter: “Comencem amb la foto de @agnieszka_mdb. Transparència al lobbisme-> http://t.co/Hnu5Ukaze7 [de] #LobbyTweet

El periodista Claus Hesseling (@the_claus) també considera que és una idea que val la pena recomanar:

Genial idea de @wahl_beobachter: Els polítics haurien de piular sobre els regals que reben per part de les empreses #LobbyTweet http://t.co/KLYR8l84uH [de]

El precursor d’aquesta iniciativa, Martin Fuchs, va donar una benvinguda eufòrica als primers polítics que van utilitzar el #Lobbytweet:

Magnífic, amb els parlamentaris @marcobuelow i @netnrd @mmarsching, els primers que utilitzen el #LobbyTweet http://t.co/Ke26ZF1w1c [de] #PIRATEN (Pirates) #SPD (Partit Socialdemòcrata d’Alemanya)

La iniciativa del #Lobbytweet no eximeix els polítics de la seua responsabilitat de crear lleis que aconseguisquen una major transparència. L’associació sense ànim de lucre LobbyControl [de] i altres organitzacions pressionen els polítics des de fa temps perquè inicien un registre obligatori dels grups de pressió i perquè creen una llei contra els suborns als parlamentaris. Els #Lobbytweets podrien ser com a mínim un petit pas en direcció a la transparència del lobbisme.

Discriminació i agressions per parlar en valencià al festival Arenal Sound

dimarts , 13/08/2013

Escrit per Cristina Simón.

Tres joves han denunciat un tractament discriminatori i agressions físiques per parlar en català al festival de música Arenal Sound celebrat a València, on, a l’igual que a Catalunya, tant el català com el castellà són llengües oficials.

Entre el 4 i el 7 d’agost se celebrava a Borriana (Castelló) la quarta edició del festival de música Arenal Sound. La primera nit, Laura, una jove de Castelló, va veure com se li negava l’entrada al recinte per adreçar-se en català a l’agent de seguretat que controlava l’accés. Segons va explicar Laura al diari electrònic Vilaweb, l’agent li va exigir a ella i als seus set amics que parlaren en espanyol, perquè no entenia cap altra llengua. Quan l’agent va escorcollar Laura, li va trobar un esprai de defensa. Amb aquesta excusa li va impedir l’entrada i va avisar la guàrdia civil.

Arenal Sound

Panoràmica del públic a l’Arenal Sound. Foto procedent de la pàgina de Facebook del festival.

El mateix guàrdia civil va recomanar a la jove que parlara en castellà si volia tornar a entrar, però ella i els seus amics van preferir renunciar al festival que al dret a parlar en la seua llengua i va demanar un full de reclamacions, que li van denegar perquè, segons els agents, el director del festival ja n’estava al corrent. Laura i els seus amics es van llevar les polseres del festival per protestar contra una situació que no havia estat provocada per un problema real d’incomprensió lingüística, sinó per un tracte humiliant motivat per la llengua que parlaven.

La nit de diumenge, altres dos joves, assabentats del que li havia passat a Laura, van preguntar als agents si parlaven en català. La mateixa agent involucrada en l’incident anterior se’ls va enfrontar. Segons va relatar un d’ells, Christian, a Vilaweb, el seu amic va acusar l’agent de feixista i els fets es precipitaren. Es van veure encerclats per cinc guardes. Un d’ells va empentar Christian, que va caure a terra, i li va fer un cop de peu. L‘informe de l’hospital, que els joves van fer arribar a Vilaweb, dóna constància de l’agressió.

A hores d’ara, l’organització del festival continua sense oferir disculpes. La seua pàgina de Facebook ha rebut alguns comentaris crítics, però de moment, les úniques declaracions es limiten a reproduir el que ja va manifestar el director David Sánchez: “El personal de seguretat era d’una empresa de Jaén i, per tant, no entenia el català”. També va insistir que el festival no discrimina “per motius de llengua o origen” i que havien parlat amb l’empresa de seguretat per tal d’evitar que es repetiren situacions semblants. No obstant això, la notícia que Francisco José López Perea, conegut neonazi, és el fundador d’Opcón Seguridad, l’empresa responsable de la seguretat del festival, fa que molts posen en dubte aquesta afirmació.

El valencià és la variant dialectal del català que es parla al País Valencià, comunitat autònoma de l’Estat espanyol situada al sud de Catalunya i a l’oest de les Illes Balears, autonomies que compten amb una història, llengua i cultura comunes. El català és una de les quatre llengües cooficials de l’Estat espanyol (cadascuna als territoris corresponents) i l’Estatut d’Autonomia valencià li atorga la categoria de “llengua pròpia” del territori. Tanmateix, segles de minorització i substitutció lingüística, han fet que la situació de desprotecció de la llengua siga major que a la veïna Catalunya i que es donen casos més greus d’agressions als drets dels qui la parlen.

Les manifestacions de suport als agredits i de repulsa cap a aquest tipus de comportaments discriminatoris no es van fer esperar a la xarxa, com ha succeït amb altes casos de catalanofòbia abans. Per exemple, el cantautor de Xàtiva Feliu Ventura (@feliuventura) tuitejava:

El còmic i presentador de televisió de Sueca, Eugeni Alemany (@EugeniAlemany) qüestionava la qualitat democràtica d’un país que encara avui ha d’assistir a situacions com les viscudes a l’Arenal Sound:

El músic i periodista Miquel Ramos (@Miquel_R) defensava el dret a parlar en català:

I de la mateixa manera, la filòloga Bàrbera M. (@barberamaria) piulava:

A més a més, mitjançant les xarxes socials, es va convocar una piulada massiva el 10 d’agost, amb les etiquetes #stopvalencianofòbia i @arenalsound per denunciar la discriminació lingüística i exigir que el festival demane disculpes. A continuació, podeu llegir alguns dels tuits més destacats de la piulada convocada dissabte a la vesprada, com el de la periodista Amàlia Garrigós (@AmaliaGarrigos):

O el del músic Miquel Gironés (@miquelgirones), integrant del grup valencià més internacional, Obrint Pas, qui també va ser víctima d’una agressió policial pel fet de parlar en català:

Grècia: boicot a les “maduixes de sang” després que uns patrons dispararen a treballadors

dijous, 25/04/2013

Escrit per Jasmina Babic. Traduït per Cristina Simón. Article original.

Aquest post és part de la nostra cobertura especial Europa en crisi.

Dotzenes de treballadors, immigrants sense papers de nacionalitat bengalí, van resultar ferits [en] a les granges de maduixes del sud-oest de Nea Manolada (Grècia), quan els patrons dispararen contra ells sols pel fet d’exigir el sou impagat durant mesos. Es tracta del darrer incident en un país on l’aversió cap als immigrants va en augment.

El terrible espectacle de violència ocorregut el passat 17 d’abril de 2013 ha fet que el clamor s’estenga per tot Grècia i que els internautes llancen un boicot contra les maduixes de “sang” [en], un boicot que s’inicia a la regió escenari de l’atac.

Com a conseqüència de les protestes nacionals i internacionals, dos dies després, el 19 d’abril, la policia grega va arrestar tres sospitosos [en] en relació amb el tiroteig, acusats d’intent d’assassinat. El ministre de Protecció Ciutadana del país va prometre que cap de les víctimes seria deportada i des del Ministeri es va anunciar que es considera la possibilitat de garantir-los el permís de residència per raons humanitàries.

Aquest vídeo granulós, enregistrat a través del mòbil, va ser publicat a Youtube per Kostas Onisenko, periodista del diari I Kathimerini, i en ell es pot veure els treballadors immigrants que jauen ferits en terra minuts després d’haver sigut agredits:

És una mostra més del racisme i el nacionalisme ètnic creixents [en], en un país econòmicament devastat i amb extremistes com el partit neonazi “Alba Daurada”, que es nodreix de la retòrica racista, la violació sistemàtica dels drets humans i el maltractament als immigrants.

Sols tres dies abans de l’incident de Manolada, un informe [en] elaborat pel comissionat per als Drets Humans del Consell d’Europa criticava tant el ministre de Protecció Ciutadana, Nikos Dendias, com el primer ministre Antonis Samaras, per l’estigmatització retòrica dels immigrants. Dedalos (@dedalos_gl) comentava a Twitter:

@dedalos_gl: Quina ha sigut la resposta del govern grec al darrer informe sobre els drets humans a grècia #Manolada? #Dendias_resignation

Inicialment, els principals canals de televisió a penes si van esmentar —si és que ho feren— els successos de Manolada. Foren els usuaris de Twitter, tant des de Grècia com des de fora de les seues fronteres, els qui van cridar l’atenció pública sobre els fets, com assenyalava Craig Wherlock (@teacherdude):

@teacherdude: Als noticiaris grecs els hauria de fer vergonya la seua cobertura del tiroteig de #Manolada. Aquesta vesprada ocupava el sisè lloc a NET i Star ni en va parlar. Vegeu el meu TL

A mesura que s’estenia la notícia del tiroteig, un esclat de ràbia i commoció sacsejava Twitter. L’usuari @MavriMelani va compartir una fotografia dels treballadors ferits:

@MavriMelani: Φωτογραφια με τραυματισμενους μεταναστες μετα τη δολοφονικη επιθεση που δέχθηκαν#Manolada

@MavriMelani: Foto dels immigrants ferits després de l’atac homicida #Manolada #rbnews

Giorgio (@Zorzinio) va comentar la violenta imatge, fent referència a les bombes que, el mateix dia, havien matat tres persones i ferit més d’un centenar a Boston:

@Zorzinio: Οταν είδα την φωτο νόμιζα ότι ήταν απο Βοστώνη!! #Manolada #rbnews

@Zorzinio: Quan vaig veure la foto, vaig pensar que es tractava de Boston!

Cyberella (@Cyberela) evocava el grup supremacista blanc d’extrema dreta americà, el Klu Klux Klan:

@Cyberela: Ressuscitant el KKK a #manolada. Disparen contra els immigrants per haver exigit els sis mesos de sou endarrerit. #bloodstrawberries

Katerina Kanelidou (@KatKanelidou) es demanava com era possible una cosa tan terrible:

@KatKanelidou: Com permetem que passe una cosa així? Podem considerar-nos encara ‘civilitzats’? #manolada #Greece

Harris (@hchrono) contemplava la tragèdia com un pas enrere per a Grècia:

@hchrono: Esclavitud i barbàrie. Grècia saluda l’Edat Mitjana #manolada

Bilibidon (@bilibidon) feia un joc de paraules que combinava el títol d’una famosa cançó dels Beatles [Strawberry Fields] amb el d’una pel·lícula sobre el genocidi cambodjà [Killing Fields]:

@bilibidon: Strawberry Killing Fields Per Sempre… #manolada

 

Boycott Manolada strawberries graphic, tweeted by @giannisg_

Gràfic que insta al boicot de Manolada, tuitejat per @giannisg_

 

Boicot dels mitjans de comunicació ciutadans

L’incident ha motivat una campanya als mitjans de comunicació ciutadans [el] per tal d’instar els consumidors i negocis de tot el món a boicotejar les “maduixes de sang” (#bloodstrawberries), que es com les anomenen els manifestants, de la granja de Nea Manolada:

@moumouris: #greece #manolada als treballadors del camp se’ls paga amb bales. no compreu #bloodstrawberries

@IrateGreek: La meua mare estava a la parada de fruita del supermercat. Un ancià darrere d’ella va mussitar: “No compre maduixes.” #manolada #bloodstrawberries

@alepouda: 2 supermercats a #greece han prohibit les #bloodstrawberries de #manolada després dels correus electrònics enviats per la gent http://goo.gl/ax96L #boycott

@myScarletCarpet: T’agraden les maduixes? I les #BloodStrawberries? http://scarletcarpet.blogspot.com/2013/04/too-many-strawberries-will-kill-you.html …

La resposta internacional a la campanya va motivar una reacció oficial per part del comissionat d’Afers Interiors de la Unió Europea a Twitter:

@MalmstromEU: Des de Grècia arriben notícies esgarrifoses sobre un tiroteig contra treballadors immigrants. Espere una investigació completa per part de les autoritats gregues/CM bbc.co.uk/news/world-eur…

"La meua germana petita també boicoteja les #bloodstrawberries". Foto tuitejadaper Maria Sidiropoulou

 

Un tipus d’esclavitud moderna

Tot i que la gravetat de l’incident no té precedents, no es tracta d’un fet aïllat. En el passat s’han fet esforços per tal de cridar l’atenció de les autoritats sobre aquesta forma de moderna esclavitud, com ara el reportatge d’investigació signat pels periodistes Dina Daskalopoulou i Makis Nodaros, la versió anglesa del qual es troba disponible ací [en].

Hi ha hagut incidents similars abans [en] a la mateixa zona, però han rebut escassa cobertura als mitjans de comunicació tradicionals, com apunta el col·lectiu de periodistes i activistes The Multicultural Politic (El Polític Multicultural):

[…] El 2008, els activistes del Partit Comunista grec [van iniciar] una campanya a favor d’augmentar el salari promedi de 22 a 25 euros diaris. Els treballadors i partidaris de la campanya es van trobar amb una violenta confrontació [en], durant la qual molts treballadors foren colpejats i van patir greus lesions. […] Les investigacions adicionals dutes a terme pels periodistes revelaren com els funcionaris municipals venien documentació falsa als treballadors immigrants i com la persecució policial va guanyar els periodistes “atenesos” l’hostilitat dels contractadors locals, cosa que explicaria, almenys parcialment, la limitada informació oferta al voltant del recent cas de violència.

L’agost de 2012, un treballador egipci fou arrossegat amb un cotxe pels carrers [en] de la ciutat de Nea Manolada, però l’incident no va suscitar l’interès de les autoritats per investigar les condicions de vida i de treball dels empleats de les granges en aquella àrea. Se sospita que un dels tres capatassos en espera de judici pel darrer tiroteig és el responsable d’haver arrossegat el treballador egipci amb el cotxe.

El periodista Yiannis Baboulias explicava [en] les raons d’aquesta continuada impunitat:

Els grangers de Manolada, elogiats més d’una vegada tant pel govern com pels mitjans de comunicació pel seu esperit empresarial, han gaudit d’impunitat durant anys. El reportatge de Nodaros parla de les barraques en les quals s’obliga a viure els treballadors, que paguen el lloguer als seus patrons; dels supermercats il·legals que venen productes caducats per dues o fins i tot tres vegades el seu preu; i de l’escandalosa tolerància per part de les autoritats que no han fet res per aturar això malgrat els més de 150 expedients contra ells.

@Cyberela: En conclusió sembla que els funcionaris a #Greece eren conscients de les condicions i celebraven als fòrums europeus la innovació de “l’or roig” #Manolada

En el moment d’escriure aquest article, s’obria un blog dedicat en exclusiva al tema per tal de promoure la crida al boicot en set idiomes [en, de, es, fr, it, pl, pt], alhora que continuen les cancel·lacions de les comandes fixes de maduixes procedents de Nea Manolada.

L’incident fou relatat pel periodista Nikos Moumouris [en] en un reportatge escrit en col·laboració amb l’autor de GV Asteris Masouras [en]. BeatriceDeDante va recollir les imatges [es] de l’incident.

Aquest post és part de la nostra cobertura especial Europa en crisi.

Viquipèdia: dotze anys situant Catalunya a la xarxa global

dilluns, 15/04/2013

Escrit per Cristina Simón. Article original aquí.

Sabíeu que la Viquipèdia en català va ser la primera versió en crear-se després de l’anglesa? I que actualment és la quinzena [en] versió idiomàtica per volum d’articles d’un total de més de 250 llengües? O que ocupa el primer lloc de l’índex elaborat per la Wikimedia Foundation [en] que mesura la qualitat dels mil articles més importants? Doncs sí, aquestes dades són tan certes com que el seu contingut és lliure i que tothom la pot editar.

La vesprada del 12 d’abril de 2013, el comptador d’articles de la Viquipèdia assolia el número 400.000. Feia temps que tothom es preparava per a la celebració dels 400.000 i per fi s’arribava amb l’article Heli-4. Així ho anunciava David Parreño (@dapamont), actiu viquipedista de sols 17 anys i coordinador de comunicació de Wikimediacat:

@dapamont: URGENT | Nota: La Viquipèdia en català assoleix els 400.000 articles i marca el rècord d’usuaris actius http://ves.cat/dJrG #viquipèdia

Han passat dotze anys des que es publicara el primer article de l’edició catalana el 16 de març de 2001, dos mesos després que es creara la versió primigènia en anglès. Avui, la Viquipèdia té la meitat d’articles que la Wikipedia castellana, una proporció altíssima si considerem el nombre de parlants de cada llengua, 420 milions de persones parlen castellà [es] al món, mentre que els parlants del català no arriben als 10 milions. I és que 1.500 persones s’hi dediquen mensualment a l’edició d’articles, no necessàriament catalanes.

Una eina per defensar la cultura catalana

Un valor afegit és que està escrita en català i per això, esdevé suport fonamental d’una llengua i una cultura històricament discriminades per ser les pròpies d’una nació sense estat. Aquesta circumstància és potser el que fa de la catalana una versió peculiar de la Wikipedia. Segons un estudi de l’Amical Viquipèdia (@Wikimediacat), l’associació que promou l’enciclopèdia lliure en l’àmbit català, aquesta és una de les motivacions principals que empenyen els viquipedistes catalans a editar. Àlex Hinojo (@Kippelboy), project manager de Wikimediacat i creador de @CatalanMuseums, explica:

Molta gent diu que edita perquè és divertit, per aprofundir en un tema…i per fer país. Com en altres temes, la societat civil catalanoparlant sempre manté un cert activisme en favor de la seva llengua.

No és res nou que els catalans es preocupen per mantenir els seus trets culturals, però potser el moment polític actual, en què Catalunya està immersa en un debat sobre la conveniència d’independitzar-se d’Espanya, el paper de la Viquipèdia per donar a conèixer Catalunya al món s’ha intensificat.

Viquimarató a les Drassanes Reials (Barcelona), el dia del 12è aniversari de la Viquipèdia. Març de 2013. Foto de @Kippelboy.

 

Tensions amb la versió espanyola

Un estudi de Mark Graham, investigador de la Universitat d’Oxford, a partir de les xifres obtingudes per la combinació de dades geolocalitzades de WikiLocation i Georeferenzierung, mostra que des de territori espanyol s’han fet 35.000 articles amb coordenades en català, per dinou mil en castellà. Segons Graham, “enlloc del món s’aprecia una visibilitat tan alta d’una llengua relativament poc parlada.”

La Viquipèdia és percebuda pels usuaris catalanoparlants com una ferramenta per a la defensa de la seua cultura, el que en ocasions genera friccions identitàries amb l’edició espanyola. Els viquipedistes no sols tradueixen; sovint aporten una perspectiva cultural pròpia que pot entrar en conflicte amb altres perspectives culturals. Malgrat la voluntat d’entesa, els conflictes no sempre es resolen fàcilment. Una notícia apareguda a Vilaweb el desembre de 2012, relatava que Joan Inglada, bloguer de +VilaWeb, va traduir l’entrada de l’escriptora Anna Rosselló al castellà, però un wikipedista va canviar ‘escriptora catalana’ per ‘espanyola’, fins i tot en contra de la voluntat de l’autora. Finalment, l’autor sol·licità la retirada de l’article. Arran d’això, Inglada va investigar altres articles, com el de l’assagista valencià i referent de la cultura catalana Joan Fuster, i va detectar idèntiques correccions, com explica en una entrada del seu blog.

La lluita per un “chapter” propi

Fa anys que els viquipedistes catalans negocien amb la Wikimedia Foundation, la Fundació internacional que promou la Viquipèdia i els seus projectes germans, per obtenir un reconeixement oficial de l’edició catalana, ja que l’estructura organitzativa de l’enciclopèdia lliure es basa en criteris fronterers i Catalunya és una nació sense estat. Hinojo ho explica així:

Existeixen diverses associacions locals arreu del món anomenades “chapters”. El que passa és que aquestes associacions es basen en delimitacions frontereres i nosaltres ens basem en interessos temàtics (la cultura catalana), i no fronterers. En ser un país sense Estat, vam proposar a la Wikimedia Foundation que ens donés un “reconeixement oficial” com a “chapter” i portem més de 4 anys de negociacions. Encara no tenim l’aprovació oficial.

Com a solució temporal a aquesta situació, el 2008 es va crear l’Amical Viquipèdia (@WikimediaCat) per fer la feina de carrer. Des de l’associació, que actualment compta amb vora 60 membres, es promou l’enciclopèdia en línia a l’àmbit català mitjançant activitats com les viquimaratons, els concursos d’entrades a les escoles o les col·laboracions amb institucions com museus o biblioteques.

#ettrauré: l’eterna lluita per desmuntar el Valle de los Caídos, a la xarxa

dijous, 28/03/2013

Escrit per Carlos Almécija.

L'esplanada del Valle de los Caídos, a Madrid. Font: Wikimedia Commons

El Valle de los Caídos [es] de Madrid, l’ostentós monument funerari del dictador feixista espanyol Francisco Franco, és potser el major símbol del Franquisme i la major fossa comuna d’Espanya. Quasi 40 anys després de la fi de la mort del dictador que va marcar l’inici de l’estat democràtic espanyol, encara es desconeix la xifra exacta de víctimes de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) que hi reposen al costat de qui va ser botxí de moltes d’elles. El 2010, el govern espanyol n’havia identificat 33.833, però podrien ser-ne moltes més. El 19 de març de 2013, la televisió pública de Catalunya va estrenar el documental “Avi, et trauré d’aquí!”, que va disparar els comentaris sobre el mausoleu a les xarxes socials. Segons publica el web del programa, es van generar més de 2.600 tuits i l’etiqueta #ettrauré va ser tema del moment estatal a Twitter durant l’emissió i fins ben entrada la nit.

Construït entre els anys 1940 i 1958 amb participació de presoners polítics, el Valle de los Caídos és encara avui un símbol de la victòria de les tropes feixistes sobre les forces que defensaven la Segona República Espanyola, proclamada el 1931. La mort de Franco al 1975 i la fi de la seva dictadura de 40 anys va donar pas a l’estat democràtic espanyol, basat en una transició no rupturista que ha tingut molta cura de no reobrir velles ferides entre els bàndols enfrontats a la guerra civil. Malgrat la Llei de Memòria Històrica del 2007, els familiars de les víctimes del bàndol perdedor de la guerra i de la dictadura franquista lluiten des d’associacions civils, sovint crítiques amb la passivitat dels successius governs, per recuperar els cossos dels seus familiars soterrats a les foses comunes i demanar que se’ls faci justícia.

La historiadora Queralt Solé, que també apareix en el documental, explica en un article al blog de la revista de divulgació històrica Sàpiens, el procés que va emprar el règim per farcir de restes humanes el mausoleu de Franco:

El procés es va realitzar amb absoluta transparència, es van publicar als principals diaris estatals i en els butlletins oficials de totes les províncies anuncis oferint la possibilitat de la inhumació al Valle de los Caídos. Però la resposta per part de familiars de víctimes franquistes de la guerra no va ser ni molt menys la que el règim esperava. Les sol·licituds individuals dels familiars dels “màrtirs” van distar tant de les previsions, que es va decidir incrementar les exhumacions de fosses de soldats franquistes morts al front, així com afegir-hi l’exhumació i trasllat de fosses de soldats republicans sense, en aquest cas, informar els familiars.

En poques hores, sota l’etiqueta #ettraure, Twitter es va omplir de missatges crítics amb la gestió política de la memòria històrica.

El compte col·lectiu Independència (@LaIndepe) criticava la manca de contundència en relació als crims comessos durant la dictadura franquista dels successius governs dels partits majoritaris espanyols: el Partit Popular (PP) i el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). La semblança dels posicionaments d’ambdós partits ha donat lloc els últims anys a l’ús irònic i informal de les sigles PPSOE, que fa referència als dos partits alhora.

El Valle de los Caídos és un parc temàtic del feixisme emparat pel PPSOE. #ettrauré

Molts altres tuitaires posaven en dubte l’esperit democràtic de l’Estat espanyol, com l’editor i llicenciat en Dret Quim Torra (@QuimTorra) o el periodista Jordi Finestres (@jordifinestres):

Fins que Espanya no es posi davant del mirall i es jutgi a ella mateixa no serà mai una democràcia #ettrauré

Mentre manin els néts dels que van fer construir el #valledeloscaidos Espanya no serà mai una democràcia #ettrauré

Les comparacions amb el tractament social i legal a Alemanya de tot allò que pugui ser considerat apologia del nazisme també van ser recurrents. David Martí (@davidmarti), professor universitari; Èric Fornós (@fornoseric), estudiant de dret, i Lluís González (@focfollet), filòleg i lingüista, van comentar:

#ettraure Us imagineu Hitler enterrat en un mausoleu públic a 60 km de Berlín envoltat de jueus i gitanos gasejats pel règim? Doncs això.

Exaltació del nazisme a Alemanya, 40 anys de presó. Exaltació del franquisme a Espanya, total llibertat #ettraure

Alemanya va fer la neteja que Espanya no ha fet mai. Certs partits, entitats, associacions o webs hi estarien prohibides. #ettrauré

Altres van relacionar la qüestió amb el moviment independentista català. Moisès Trullàs (@CalDirHo), que es declara a favor que Catalunya s’independitzi d’Espanya al seu perfil, deia:

Hem de treure els cossos dels nostres morts de El Valle de los Caídos i els dels nostres vius d’Espanya. #TenimPressa #ettrauré

En la mateixa línia, s’expressa la sociòloga Marta Rovira, a la seva columna d’opinió del diari digital tribuna.cat:

“Cal recordar també que l’Estat espanyol és l’únic estat de la UE que no ha dut a terme una política de persecució i reparació dels crims contra la humanitat comesos durant el segle XX. I no només això, sinó que les víctimes i els seus familiars continuen patint la indiferència, la negació i sovint la incomprensió de les institucions públiques espanyoles.

Avui encara, el franquisme és una dictadura sense condemna pública (amb símbols, monuments i un dels mausoleus més gran del món —el Valle de los Caídos— intactes), un sistema criminal sense judici, una font de patiment sense reparació, i un persistent fonament antidemocràtic del sistema polític espanyol. Per això, el dolor del passat és la vergonya del present.”

 

Un “lapsus mail” delata els trolls a sou del PP balear

dilluns, 25/03/2013

Escrit per Lourdes Sada. Traduït per Laura Laborda.

«Opinadors», «comentaristes», «intoxicadors» o més comunament «trolls», són un mal col·lateral dels nous mitjans de comunicació.

Persones que deixen comentaris a les xarxes socials, fòrums i webs de notícies per tal d’intentar influir l’opinió pública en alguna direcció. De vegades de manera voluntària i de vegades assalariats, els utilitzen empreses, organitzacions i partits polítics, sigui per convèncer per consumir un producte, sigui per donar suport a certes decisions polítiques o criticar les contràries. Dediquen algunes hores al dia a deixar missatges d’aquesta mena utilitzant un o diferents comptes i canvien sovint d’identitat per tal d’evitar que se’ls associe amb aquestes activitats. Les empreses i les organitzacions polítiques neguen rotundament i sistemàticament tenir res a vore amb aquests opinadors.

El 21 de febrer del 2013, el diari en línia Renovación Balear.es [es], de la web Periodista digital [es], publicava un article titulat «El PP balear tiene en ‘nómina’ a una legión de ‘opinadores’ que comenta en los digitales» [es], on s’afirmava:

Des de les esferes de les diferents administracions, tot i que també des del Parlament mateix, reben tots els matins correus electrònics amb argumentaris clars i precisos sobre com rebatre les notícies que, d’alguna manera, perjudiquen el Partit Popular balear.

(…) Els protagonistes i destinataris pertanyen a una mena de legió composta d’una vintena de persones que han de rebatre, a sac, les lliures opinions que naveguen al Internet de la mà dels ciutadans, i que són vessades en els inevitables fòrums que emergen al peu de totes les notícies que publiquen els diaris digitals locals.

Només ha hagut de passar un mes per a que estes suposicions es demostraren certes. El passat 15 de març, el Partit Popular de Balears va tenir un «lapsus mail» [es] i va enviar als mitjans de comunicació un correu electrònic destinat als seus trolls, que incloïa instruccions sobre les notícies que havien de comentar i consells sobre la manera d’intervenir als comentaris. Aquests són alguns extractes del correu filtrat (el missatge complet pot llegir-se a la imatge adjunta al text):

Bon dia OPINADORS,Aquestes són les notícies del dia per comentar:

Ahir el Gabinet de comunicació va enviar una nota de premsa de desmentiment del que diu l’oposició (…). Si voleu piular la notícia us deixem la piulada que posàrem ahir des del GPP (Grup Parlamentari Popular). I per comentar als digitals en la nota de premsa teniu tots els arguments per la seva defensa.
(…).
Màxim respecte per aquells que vulguin secundar la vaga. Des del PP creiem que davant la situació en què ens trobem les coses no se solucionen fent una vaga.
(…).
El president Bauzá i el conseller Company presenten aquest matí a les 11h el Plan de Lloguer per 2013. És molt important estar atents al twitter per poder difondre a tope per les xarxes aquesta bona notícia. (…).

Captura del correo filtrado. Imagen del blog diseccionandoelpais con licencia CC BY-NC-SA 3.0 ES

Captura del correu filtrat. Imatge del bloc diseccionandoelpais amb llicència CC BY-NC-SA 3.0 ES

La notícia, publicada en diferents mitjans, es va propagar ràpidament per les xarxes socials, fòrums i diaris digitals, que són les primeres víctimes d’aquests trolls.

Paco Bello [es], en Iniciativa Debate [es], ens informa sobre la pàgina web on el PP balear capta els seus opinadors, que ells anomenen «canviadors»:

No us perdeu la pàgina de captació de trolls (açò no vol dir que tots acaben sent-ho): http://www.canviadors.org/es/pp-balears-se-un-cambiador.html [es]

Però que només a Balears ja tinguin 2051 membres, vol dir que a tot l’Estat la xifra pot ser escandalosa.

Litio5000 [es], a Foro Coches s], ens recorda amb mordacitat l’últim escàndol de corrupció al PP [es]:

Jo em venc al millor postor; quant es pilla? en sobre o declarat?

 

A Menéame, on la notícia fou la més llegida i votada, jonasleioi [es] comenta que els métodes podrien ser molt pitjors:

Em sent estrany. Ara m’agrada que paguen a opinadors, o que tinguin una legió de fan boys. M’agrada que proven de convèncer.

Fins no fa molt, haurien triat mitjans més violents i amenaces per dominar una població que se’ls revolta.

És un avenç.

Al mateix web, momentoflector [es] posa el punt satíric:

Aquesta notícia és falsa, opine que no haurien de publicar-se falsedats.

El més important és que sortirem de la crisi amb les mesures del govern.

PD. ho he fet bé? ¿Qué hay de lo mío?

Twitter també es va fer ressó del «lapsus mail». Lupe [es] y Noógrafo [es] piulaven:

@Lupe_: Acabe de llegir això del LapsusMail. Cada vegada estic més convençuda de que la comunicació del PP la porta el PSOE.

‏@noografo: És cert que són tan rematadament idiotes al #PP o només ens estan entretenint? ‘Lapsus mail': Opinadors http://www.elmundo.es/elmundo/2013/03/15/baleares/1363344620.html … [es]

Bona part dels piuladors expressaven la seva indignació vers aquests métodes, com david lopez canales [es] i Diego Obiol [es]:

@Lopezydavid: @TCAvendano@elmundoes i la cosa pitjor és que açò ho tenen tots els partits. Y, encara pitjor, hi ha ‘opinadors’ que truquen per demanar-ho…

@dobiol:Lapsus-Mail, #elconcepto y #laevidencia > la maquinària de des-informació del PP mantenida pels opinadors en nòmina.

El web Renovación Balear.es [es], que com hem comentat al principi, foren els primers en denunciar aquests métodes a les illes, insinua:

Aquesta mala praxi, es dedueix, s’estén per tant a totes les comunitats autònomes i deixa ben clar com se les gasta el partit i de quina manera s’escarrassen a controlar i manipular des de l’ombra el més elemental: el dret a expresar-se amb llibertat sense interferències ni distorsions.

El cas Besseres Hannover a Alemanya: el primer bloqueig local de Twitter

dijous, 14/03/2013

Escrit per Judith Bruhn. Traduït per Laura Nogueira.

El febrer del 2012, Twitter va presentar una política [en] que permet bloquejar tuits i comptes individuals segons el país. Si un govern emet una ordre judicial demanant a Twitter que es bloquegi un tuit o un compte, Twitter l’obeirà. Però el bloqueig només s’aplicarà a aquell país en concret; per als usuaris de la resta del món, el contingut afectat tindrà el mateix aspecte.

Screenshot of @hannoverticker page

Captura de pantalla de la pàgina de @hannoverticker

El mes d’octubre passat, Twitter va posar en acció aquesta política per primera vegada per bloquejar els tuits [en] del compte del grup alemany d’extrema dreta Besseres Hannover (@hannoverticker) [en, de]. El govern alemany ha il·legalitzat i s’ha apoderat formalment dels actius del grup, i alguns dels seus membres han estat acusats [en] d’incitació a l’odi racial i de fundar una organització criminal. També se sospita que el grup podria haver enviat missatges de vídeo amenaçadors a Aygul Ozkan, un polític conservador d’origen turc nascut a Alemanya.

El grup va proclamar que presentaria una objecció [de] al bloqueig per via judicial, però en la situació actual, la decisió per part de Twitter de bloquejar els tuits del grup es va prendre seguint la llei alemanya, cosa que Twitter ha de fer necessàriament si vol que se li permeti operar al país.

Alex MacGillivray, el conseller general de Twitter, va fer pública la situació per mitjà de Twitter i va enllaçar una còpia de la sol·licitud de bloqueig del compte @hannoverticker a Alemanya feta per la policia alemanya. D’acord amb la declaració [en] prèvia de Twitter pel que fa a l’ús de la tecnologia i la seva reticència [en] envers el control del contingut, el compte de Twitter de Besseres Hannover no va ser esborrat, simplement es va impossibilitar accedir-hi des d’Alemanya.

Aquest cas és un bon exemple de com Twitter farà ús de la seva nova política, especialment davant les crítiques [en] a escala internacional, a les quals ja va haver de fer-ne front en el moment d’anunciar aquest canvi. El bloqueig aplicat només a un país té l’avantatge d’assegurar que no s’esborrin tuits com a primera mesura.

Malgrat tot, el cas per ell mateix no elimina totes les preocupacions que suscita aquesta política. Els alemanys que desitgin evitar la prohibició podrien fer-ho mitjançant una xarxa privada virtual (VPN), una tècnica que se sol utilitzar a països com la Xina. Alhora, en cas d’haver-se publicat tuits crítics de dissidents, com va passar durant la Primavera Àrab, encara que els tuits haurien estat disponibles en l’àmbit internacional, no haurien arribat a la població local dels seus països. Si bé és cert que la política de Twitter protegeix més els drets de l’usuari que una que bloquegés completament els tuits (una alternativa que provocaria molta més censura en països concrets), segueix sent una limitació d’expressió que afecta els interessos o moviments tant a escala local com nacional.

Aquest article és la versió modificada d’un article que va aparèixer per primera vegada a Free Speech Debate [en], un blog de recerca amb seu a Oxford.

#Viquimodernisme: El modernisme català, de l’aula a la xarxa

dilluns, 25/02/2013

Escrit per Cristina Simón i Violeta Camarasa.

Casa_Batlló

Part superior de la Casa Batlló, a Barcelona, dissenyada per Antoni Gaudí entre 1904 i 1906. Per cortesia de Bernard Gagnon (obra pròpia). Via Wikimedia Commons

 

Si mai heu visitat Barcelona, segurament encara guardeu als ulls una mica de l’arquitectura curvilínia i colorista dels fantasiosos edificis d’Antoni Gaudí. Gaudí és un dels màxims representants del Modernisme català, la joia de la corona de l’art a Catalunya, però al davall d’aquesta estètica orgànica i somniadora jeu tot un moviment de revolució política i cultural que buscava transformar la societat catalana de les darreries del XIX i primeries del XX. Un moviment eclèctic que es va nodrir de corrents semblants a altres països europeus, com ara l’Art Nouveau francès, però amb un sentit nacional que li confereix la seua personalitat única.

Després de detectar que la qualitat de les entrades a la Viquipèdia sobre el Modernisme no era la desitjable, les no menys fantasioses ments dels viquipedistes catalans han posat en marxa un apassionant viquiprojecte anomenat Viquimodernisme, amb tres objectius: “millorar la presència del Modernisme català a la Viquipèdia”, “fer accessible a la xarxa el coneixement generat a la universitat” i “posar en pràctica nous models d’educació oberta”.

, via Wikimedia Commons”]Durant el primer quadrimestre del curs 2012-2013, un centenar d’alumnes del grau d’Història de l’Art de la Universitat de Barcelona van canviar els treballs acadèmics tradicionals per l’elaboració d’articles de qualitat a la Viquipèdia, sota la supervisió de sis professors i investigadors del GRACMON, el grup de recerca en història de l’art i del disseny contemporanis de la Universitat de Barcelona. Fins ara s’han creat i editat més d’un centenar d’articles relacionats amb el Modernisme català.

L’aliança perfecta

La proposta va arribar de la mà d’Àlex Hinojo (@Kippelboy), membre de #glamwiki, un grup internacional de wikipedistes que treballa per a enfortir les relacions entre el sector cultural i la xarxa de coneixement lliure. Hinojo, a més de ser un dels viquipedistes més actius, és el creador del projecte @CatalanMuseums, que brinda informació en anglès dels diversos museus de Barcelona i Catalunya.

Esther Solé (@EstherSole), historiadora de l’Art, viquipedista i coordinadora del projecte Viquimodernisme, explicaa un article publicat al web de Viquimèdia, com aquesta proposta inèdita va véncer ràpidament el recel amb què el món acadèmic sol percebre la Viquipèdia:

Les suspicàcies ben aviat van deixar pas a la curiositat, i aquesta fou substituïda per l’entusiasme davant una proposta inèdita. […] Considerant que la viquipèdia normalment ocupa les primeres posicions als resultats de les cerques als principals buscadors i que sovint és la primera —i en moltes ocasions, la única— font que la població en general consulta per saciar els seus dubtes o la seva curiositat, no és descabellat optar per a que el coneixement i les dades que presenta aquesta enciclopèdia online siguin correctes i de qualitat.

Hem preguntat Hinojo què en pensa d’aquesta desconfiança per part de l’àmbit acadèmic:

El recel és sovint un resultat del desconeixement cap a un tema en concret. Per això fem aquest tipus de projectes, per apropar sectors. Una de les coses que més ens responen els professors és: “no tenia ni idea del nivell de control que fan els voluntaris ni de tots els processos de filtre de qualitat que té la Viquipèdia. Els Viquipedistes són més “perepunyetes” que els professors”

Cap a una educació oberta

Els viquiprojectes GLAM tracten que els professionals d’una institució cultural es comprometen a compartir els seus coneixements gratuïtament. En el cas del Viquimodernisme, Solé i Hinojo es van ocupar de transmetre als professors del GRACMON, la major autoritat en matèria de modernisme català, la cultura de treball col·laboratiu de la comunitat de viquipedistes. Diu Solé al seu article:

En lloc de realitzar treballs tradicionals de curs en forma de plecs de folis grapats que acabaven dormint el son dels justos, els alumnes editarien articles de la viquipèdia. […] Els participants es van veure immersos en un món de llenguatge enciclopèdic, on la sintaxi – el codi wiki – resultava estranya, on la comunitat d’editors de la viquipèdia participava activament del viquiprojecte i intervenia en un treball que havia deixat d’ésser exclusivament de l’alumne per ser lliure i a disposició de tothom gràcies a les llicències creative commons.

Viquimodernisme_enquesta_1Q_Q13

Viquimodernisme_enquesta_1Q_Q13 L'enquesta realitzada al gener 2013 pels coordinadors del projecte Viquimodernisme mostra l'entusiasme dels estudiants que hi participen. Per cortesia de ESM, via Wikimedia Commons

 

Els articles han estat millorats especialment en català, però també s’han editat articles en castellà, francès i anglès. Els coordinadors del projecte van realitzar una enquesta per valorar-ne el desenvolupament en finalitzar el primer quadrimestre, al gener del 2013. Podeu consultar-ne els resultats aquí. Després d’aquests primers mesos del projecte, Hinojo destaca com a dada positiva que “els alumnes trobin molt útil que el seu treball estigui “publicat” a la viquipèdia i sigui útil per a la resta”.

Viquiprojectes GLAM, apropant l’art a la xarxa

El projecte Viquimodernisme forma part dels viquiprojectes GLAM (acrònim en anglès de Galleries, Libraries, Archives and Museums), una iniciativa internacional que va sorgir quan els responsables del Museu Britànic [en] van adonar-se’n del gran nombre d’entrades que hi havia sobre el museu a la Wikipedia i contractaren un wikipedista per tal que revisara i ampliara els articles existents. Des de llavors, la iniciativa s’ha exportat a altres països i institucions.

Després de constatar l’interès que el projecte ha despertat entre les institucions acadèmiques, els coordinadors esperen [en] que esdevinga un referent per a experiències futures. De moment, tenen previst presentar-ne els resultats finals al Congrés Internacional d’Art Nouveau CoupdeFouet, que tindrà lloc a Barcelona en juny de 2013, data que coincideix amb la fi del projecte.

Del xiuxiueig al crit: el sexisme persisteix a Alemanya

diumenge, 17/02/2013

Escrit per Katrin Zinoun. Traduït per Geda Gurí.

El passat 25 de gener hi va haver una gran cridòria als blocs alemanys. El rebombori es va desencadenar a partir d’un article publicat al diari alemany Stern, en el qual la periodista Laura Himmelreich narrava la trobada que va tenir amb el polític Rainer Brüderle, membre del partit demòcrata liberal alemany (FDP). Durant l’entrevista, Rainer Brüderle va fer comentaris sobre els pits de la periodista i es va atansar a ella d’una manera inapropiada. Aquest relat de la periodista Himmelreichs és un dels molts episodis sexistes que trobem diàriament a l’Alemanya actual.

Ràpidament, els usuaris de Tuiter van utilitzar l’etiqueta #aufschrei (#crit) per explicar les seves experiències sexistes quotidianes, assetjaments sexuals i fins i tot abusos sexuals. A continuació podeu llegir alguns dels tuits.

@terrorzicke: Der Prof, der mir auf der Erasmus-Party zuraunte “I want to see you naked!” #aufschrei #England

@terrorzicke: El professor que em va dir a cau d’orella a la festa d’Erasmus «Vull veure’t despullada». #aufschrei #England

@Ine_12e: Ich näh die Dammnaht enger als vorher, da wird ihr Mann sich sicher drüber freuen. Arzt nach Geburt #aufschrei

@Ine_12e: Faig la sutura més estreta que abans, això segur que alegrarà al seu marit. El metge després del part. #aufschrei

Aufschrei

Art de carrer a Karlsruhe. Foto penjada a Flickr per theodoritsis(CC BY-ND 2.0)

 

@KatiKuersch: Der Vorgesetzte, der mir sagte, ich müsse nur mal flachgelegt werden, dann ginge es mir psychisch sicher besser. #aufschrei

@KatiKuersch: El cap que em va dir que si me n’anava tan sols una vegada al llit amb ell, psicològicament m’aniria tot molt millor. #aufschrei

@marthadear: der vater einer schulfreundin, der auf ihrer geburtstagsfeier all ihren freundinnen poklappse gab. ich habe mich immer versteckt. #aufschrei

@marthadear: El pare d’una companya d’escola que el dia de l’aniversari d’ella va donar una “patacadeta” al cul de les seves amigues. Vaig estar tota l’estona amagada. #aufschrei

@Wendelherz: Wie ich anfangs das Gefühl hatte, gar nix beisteuern zu können, und dann nach und nach alles hochkommt und ich kotzen möchte. #aufschrei

@Wendelherz: Al principi vaig tenir la sensació que no podia contribuir en gairebé res, i mica en mica m’han anat venint coses a la memòria i m’han vingut ganes de vomitar. #aufschrei

hanhaiwen: Und all die Leute die auf solche Vorfälle jemals mit einem verständnislosen „ja und?“ reagiert haben. #aufschrei

hanhaiwen: I tota la gent que davant de fets com aquests alguna vegada ha reaccionat amb un incomprensiu «sí, i què?». #aufschrei

@sincerelyjurs: Und immer wieder das Gefühl, sexistische Situationen nicht als solche benennen zu dürfen, um nicht als Spaßbremse dazustehen. #aufschrei

@sincerelyjurs: Sempre torna aquella sensació que és millor no anomenar sexistes a aquestes situacions per no ser un aixafaguitarres. #aufschrei

@MmeCoquelicot: Es geht nicht darum, dass ich mich nicht wehren KANN. Es geht darum, dass ich es nicht ständig müssen sollte. #aufschrei

@MmeCoquelicot: La qüestió no és que jo no em PUGUI defensar, sinó que això no hauria de continuar així per sempre. #aufschrei

Molts alemanys pensen que el sexisme no és un problema. Aquests tuits amb l’etiqueta #aufschrei (#crit) demostren que no és així. Demostren que encara és un fenomen molt present en les nostres vides. Journelle tuiteja:

Was ich an #aufschrei mag,ist,dass dieser “Minisexismus” in der Masse mal sein ganzes hässliches Gesicht zeigt und nicht runtergespielt wird.

El que m’agrada d’#aufschrei (#crit) és que aquest “minisexisme” ensenya a la massa social la cara lletja del fenòmen, d’altra manera, els fets serien ignorats o trivialitzats.

Antje Schrupp escriu sobre el valor de les notícies sobre el sexisme i s’introdueix al debat amb les declaracions següents:

Auch viele Männer, die sich selbst gegenüber Frauen völlig korrekt verhalten, dachten bis vorgestern: Das ist zwar nicht schön, aber doch keine Nachricht – und suchten deshalb nach “Nebengründen”, die diese Veröffentlichung erklären könnten.

Es braucht aber keine weiteren Gründe, um so eine Story zu veröffentlichen, denn es gibt inzwischen massenweise Frauen und auch Männer, die das durchaus für eine Nachricht halten. Die sexuelle Belästigung keineswegs für eine Lappalie halten, auch dann nicht, wenn sie sich auf “niedrigem Niveau” abspielt.

També hi ha molts homes que es comporten correctament davant de les dones i que fins abans-d’ahir pensaven: És cert que no és una cosa correcta, però tampoc és cap novetat. I per aquest motiu busquen causes que puguin explicar aquesta publicació.
No és necessari buscar més motius per a publicar la història. Hi ha moltíssimes dones i també moltíssims homes a qui no els fa falta cap motiu més per a justificar la publicació de la notícia. L’assetjament sexual no es pot considerar de cap manera una cosa insignificant, encara que s’esdevingui de manera quasi imperceptible.

Com passa sovint amb aquests debats, també els ignorants hi tenen veu. A continuació trobareu una de les veus més amables de les que criticaven la campanya o que en feien broma:

@robby_eberlein: #aufschrei Wie langweilig und trostlos muss der Alltag sein wenn man sich über solchen Nonsens dermassen aufregen kann…..

@robby_eberlein: #aufschrei (#crit) Com d’avorrit i desolador ha de ser el dia a dia d’aquells que poden irritar-se per aquests disbarats

Meike Lobo critica al seu bloc, entre altres coses, la poca claredat a l’hora de delimitar la idea de sexisme, d’abús o de violència sexual:

Die Vermischung dieser Schlagworte überdramatisiert das Eine und — weitaus schlimmer — bagatellisiert das Andere. Die Grundhaltung mag bei allem eine ähnliche sein, nämlich die Objektifizierung des Gegenübers, aber das ist nach meinem Empfinden auch alles.
Kindesmissbrauch und Vergewaltigung sind schwerste Verbrechen und allein schon dadurch ganz klar zu trennen von Sexismus, der zwar oft unangenehm, schmierig und geschmacklos, aber eben kein Verbrechen ist. Solche schlimmen Verbrechen für die Lösung eines sozialen Problems zu missbrauchen, empfinde ich als Ohrfeige ins Gesicht aller Opfer sexueller Gewalt (sie selbst mögen das freilich anders empfinden).

La mescla que s’ha fet entre aquests conceptes fa que per una banda un quedi sobreexagerat i per l’altra, el que és pitjor, que es resti importància a l’altre. La sensació que tinc és que tots es centren en el mateix, en tractar a la persona que ho pateix com a un objecte.
L’abús sexual de menors i la violació són delictes greus que cal diferenciar del sexisme. És cert que el sexisme és sovint desagradable, obscè i de mal gust, però també és cert que ara per ara no es considera delicte. Em fa la sensació que abusar d’aquests crims greus per a solucionar un problema social és com clavar una bufetada a la cara de les víctimes de la violència sexual, tot i que elles poden tenir una visió ben diferent sobre el tema.

Homes comprensius

Alguns homes es mostraven comprensius i accentuaven la seva voluntat de reaccionar de manera més sensible en un futur.

John va tuitejar:

@einbequemesbrot: Schon krass, dass es heute noch so zugeht. Werde in Zukunft aufmerksamer sein. #Aufschrei

@einbequemesbrot: És una vergonya que avui en dia encara continui així. A partir d’ara estaré més alerta. #Aufschrei

Alf Frommer parla al seu blog siegstyle.de sobre el canvi d’opinió que li ha produit el debat:

Es steckt eben in jedem ein Brüderle. Eine Zoten-König oder ein Blicke-Belästiger. Ich sollte mein Verhalten überprüfen, auch wenn ich von mir selbst niemals annehmen würde, ich wäre ein Sexist. Aber vielleicht ist das gerade die Gefahr: ich halte mich für einen modernen Mann, der Frauen ernst nimmt und für die Gleichberechtigung und die Frauen-Quote eintritt. Trotzdem bin ich in einigen Dingen nicht besser als ein Ol’ Dirty Brüderle oder ein Franz-Josef Wagner, der eine Bildungsministerin zunächst mal nach dem Äußeren bewertet.

Daher bin ich froh über die Diskussion – weil ich darin in erster Linie eine Aufforderung sehe, mich selbst zu überprüfen.

En cada un de nosaltres hi ha un Brüderle (polític del FDP). Un rei obscè o un que assetja amb les mirades. Hauria de revisar el meu comportament, tot i que no em considero uan persona sexista. Però potser el perill recau en això: em considero un home modern que es pren seriosament les dones, que defensa la igualtat i la quota femenina. Tot i així, a vegades no sóc res més que un vell i brut Brüderel o Franz-Josef Wagner que jutja a una ministra d’educació pel seu aspecte.

Per això m’agrada aquesta discusió, perquè per mi és sobretot una invitació a controlar-me a mi mateix.

Els mitjans de comunicació més importants també s’han fet ressò a la tarda del 25 de gener sobre el debat a Twitter, com per exemple el diari Handelsblatt o el diari Spiegel. Mentrestant el debat ha arribat a tots els mitjans. Els principals telenotícies dels canals de televisó públics en parlen, i al debat polític del programa Sonntagabend, masclistes i feministes discuteixen sobre l’esdeveniment i sobre si és realment un problema sexista.

El ressó immediat que s’ha fet del debat és deu, sobretot, al fet que posa de manifest un fenomen que es creia que feia temps que ja estava extingit. Els alemanys es veuen a sí mateixos com una societat moderna i creuen que el sexisme i els estereotips sobre el rols de cada sexe ja fa temps que han quedat enrere. Tot el que s’ha dit a Tuiter ha desmuntat aquesta imatge i ha conduït a debats enèrgics plens d’obstinació, d’emocions a flor de pell, i sovint poc respectuosos per part dels participants.

Les etiquetes de Twitter han agafat una dimensió internacional: #outcry i #assez.