Arxiu de la categoria ‘General’

Periodistes ucraïnesos fan pública la corrupció mitjançant “YanukovychLeaks”

dimecres, 5/03/2014

Escrit per Tetyana Lokot. Traduït per David Araque Borrás.

YanukovychLeaksYanukovychLeaks.org, una nova web creada per periodistes ucraïnesos per a publicar documents trobats a la mansió de Víktor Ianukòvitx. Molts revelen la corrupció absoluta del règim.

Aquesta publicació forma part de la nostra cobertura especial sobre les protestes #Euromaidan a Ucraïna.

Després de fugir de Kíev, a mesura que les manifestacions guanyaven en intensitat, la violència sacsejava el règim i el parlament era reconstituït, una de les coses que l’expresident Víktor Ianukòvitx va deixar enrere fou Mezhyhirya, la seua gegantina i opulenta mansió als afores de la capital. El palau va obrir propmte les seues portes a manifestants, periodistes i ciutadans que volien veure amb els seus propis ulls com havia viscut el seu president.

Pero entre els enormes edificis i els indicis d’un estil de vida excessiu (un zoo! un galió! un camp de golf!), periodistes i activistes trobaren un tresor molt més valuós —tones de documents estatals, llistes negres plenes de periodistes i activistes, i registres financers, alguns d’ells parcialment cremats, d’altres tirats a l’aigua a les ribes del riu Dnièper i el mar de Kíev.

El periodista Aleksandr Aronets [uk], famós per les seues innumerables retransmissions en directe de l’Euromaidan, va ser un dels primers a veure els papers en l’aigua:

Els documents suren al Dnièper!

Kàtia Gorxinskaia, periodista del diari local de notícies en anglès Kyiv Post [en], va tuitejar [en] sobre el rescat dels documents:

Mentre es rescataven i assecaven els documents, un grup de periodistes de seguida va començar a fotografiar i catalogar la informació que acabaven de descobrir per a preservar-la de cara a futures investigacions. Kàtia Gorxinskaia [en] va publicar aquesta foto del seu treball:

Més tard, Serguei Leixtxenko [uk], periodista de l’Ukrainska Pravda [en] conegut per les seues investigacions sobre les propietats de Ianukòvitx, incloent-hi Mezhyhirya, va publicar una foto on mostrava més documents que s’assecaven a l’interior d’una sauna allà mateix:

Те, що відбувається зараз в Межигір’ї – це унікальний навіть за світовими мірками проект. Кілька десятків журналістів копіюють тисячі сторінок знайдених тут доказів корумпованого нутра Януковича. На фото – включена сауна будинку для гостей Януковича, де сушаться виловлені в Київському морі документи.

El que passa ara a Mezhyhirya és una iniciativa única, fins i tot per als estàndards mundials. Algunes dotzenes de periodistes copien milers de pàgines trobades ací que proven la naturalesa corrupta de Ianukòvitx. Aquesta és una foto d’una sauna a la casa de convidats de Ianukòvitx, on s’assequen ara els documents pescats al mar de Kíev.

A mesura que els periodistes treballaven, publicaven a les xarxes socials una selecció de troballes, com aquesta escandalosa descoberta de Kàtia Gorxinskaia i Christopher Miller del Kyiv Post [en]:

Un grup de periodistes de parla anglesa dels diaris ucraïnesos Kyiv Post [en], Ukrainska Pravda [ru] i alguns altres mitjans de comunicació se n’adonaren que el tresor trobat havia de ser preservat com fóra, així que van decidir cooperar en el prcés de documentació, conservació i catalogació, per a després informar.

També van col·laborar amb el Projecte d’Informació sobre Crim Organitzat i Corrupció (PISCOC) [en], un consorci de centres d’investigació que abasta Europa i Àsia Central. El resultat de la seua ràpida actuació ha estat una pàgina web anomenada YanukovychLeaks [ru], que emmagatzema la creixent col·lecció de fotos i materials digitalitzats procedents de la residència de Ianukòvitx. Kàtia Gorxinskaia va tuitejar contenta per aquesta nova disposició:

Periodistes locals i internacionals també han expressat el seu entusiasme per la nova web. Maksim Eristavi, periodista i editor d’una ràdio local pensa que la pàgina serà popular:

La Xarxa Global de Periodisme d’Investigació també va tuitejar [en] sobre YanukovychLeaks [ru] i va informar amb detall [en] sobre com es va materialitzar aquesta iniciativa ucraïnesa:

Els reporters s’han assabentat ben prompte que si els documents mullats no eren separats i assecats es convertirien en una pasta de paper que no podria ser salvada. L’equip es va instal·lar en un embarcador la primera nit i l’endemà es va traslladar a l’opulenta casa de convidats de la residència, que van convertir en sequer de documents. Un cartell a l’entrada resa: «Investigació periodística en procés – No molesteu».

— D’un fragment de GIJN «YanukovychLeaks: com els periodistes d’Ucraïna fan història»

El blog The Lede [en] del New York Times també va dedicar [en] un article a la iniciativa:

El 25 de febrer, Natalie Sedletska [en], periodista de Radio Liberty i membre de l’equip de YanukovychLeaks [ru], va informar sobre el tràfic massiu enregistrat a la nova pàgina web:

A més de la pàgina web principal, YanukovychLeaks.org, l’equip també ha creat una pàgina de Facebook [en], on es convida altres periodistes i ciutadans a col·laborar i resseguir el seu treball.

#DZ2014, l’etiqueta contra el frau i la dictadura a Algèria

dimarts , 4/03/2014

Escrit per Abdou Semmar. Traduït per Vilaweb.

Algèria s’afanya a viure unes eleccions presidencials capitals per al seu futur. La jornada electoral és prevista per al 17 d’abril. Després de quinze anys al poder, Abdelaziz Bouteflika ha anunciat que es tornarà a presentar a un quart mandat al capdavant del règim algerià. Però aquest quart mandat no és ben vist per tothom i hi ha moltes veus que denuncien aquest projecte polític. A les xarxes socials i al web, la contestació s’organitza.

Tot va començar a Facebook. Uns quants joves algerians de sectors ben diversos es van aplegar un dissabte al matí davant la Universitat d’Alger [en] a Bouzareah [en], un municipi situat a la rodalia de la capital algeriana. Els seus eslògans expressaven prou clarament la seva ràbia i còlera. Les seves reivindicacions eren simptomàtiques d’un profund desig de canvi. Però des que van mostrar els seus cartells hostils al règim i a un enèsim mandat d’Abdelaziz Bouteflika al capdavant de l’estat, la policia se’ls va endur directament a comissaria. Aquest vídeo relata aquella concentració:

Una dona que hi va participar explicava per què estava en contra del quart mandat de Bouteflika:

 El 2008 no ens esperàvem pas tot això. Era massa gros tot el que havia passat. Aquesta vegada, fins i tot abans que hagués declarat que es presentava a un quart mandat, li volem dir que no! No et volem pas! Algèria no és una monarquia. Algèria no és una dictadura. És un estat de dret i hi hem de treballar tots plegats.

Hi parlen Amira, Idir, Leila i alguns més [fr]. Estaven al corrent que els policies serien molt més nombrosos que ells en la concentració que volien organitzar. Però inconscientment, o potser conscientment, van comprovar que les xarxes socials són poc vigilades pels aparells de seguretat a Algèria. També van provar que tota mobilització democràtica ja no és possible a Algèria fora de les xarxes socials. La seva crida a Facebook [fr] no es va prendre seriosament al principi. Però dia a dia, més i més persones van començar a unir-se a aquesta petita comunitat oposada a un quart mandat d’Abdelaziz Bouteflika, de setanta-set anys i el president que ja ha regnat el país des del 1999: és a dir, quinze anys. Un president que encara vol detenir el poder tot i que havia promès de passar el testimoni a la joventut, tal com deia en un discurs el 2012:

http://www.youtube.com/watch?v=nPH6iGiMfCc

Així es va posar en marxa, doncs, un moviment de contestació que convoca concentracions cada setmana davant les universitat per a mirar d’aturar la reelecció d’Abdelaziz Bouteflika.

Per a expressar la còlera dels algerians, uns quants cibermilitants han llançat nombroses iniciatives al web algerià. I per aplegar-les totes i guiar millor l’opinió pública s’ha creat una etiqueta, #DZ2014, que permet de trobar totes les informacions essencials sobre la pròxima elecció presidencial que tindrà lloc el 17 d’abril a Algèria [fr]. Gràcies a l’etiqueta, l’internauta accedeix directament a moltes pàgines de Facebook que difonen cada hora informacions sobre el desenvolupament de les eleccions. Unes informacions que destaquen els tripijocs utilitzats ací i allà per a afavorir el frau o imposar la dictadura als algerians. Així, les pàgines de Facebook 1, 2, 3 win rayah ya Si [fr], DZ Wikileaks [fr], Envoyés Spéciaux Algériens [fr], Antichitadz [ar], Algérie Discussion [fr] i Algérie Election Présidentielle [fr], entre més, han esdevingut veritables mitjans socials que escruten el mínim esdeveniment polític i n’analitzen el detall.

Però a Facebook i Twitter, no sols es comenta seriosament l’actualitat política. Els activistes miren de mobilitzar l’opinió pública fent riure, també. Per això s’hi han difós fotomuntatges, bromes i vídeos ridiculitzadors. La pàgina de Facebook Radio Trottoir [ar] és de fet un veritable mitjà que s’ha construït sobre aquest model d’informació basada en la ironia i la sàtira, com per exemple aquest fotomuntatge compartit per nombrosos Facebookers:

4e mandat satire

La caricatura diu: ‘Ens demanen que els votem? Responguem-los amb 4 (no): quart mandat, transmissió hereditària, corrupció, dinosaures.’

YouTube també s’ha encès [fr] amb tota aquesta mobilització política. Els seus usuaris no paren de penjar-hi vídeos que s’adrecen als seus dirigents per a reclamar-los comptes i explicacions. Uns altres s’adrecen directament a Abdelaziz Bouteflika i li demanen que plegui, com li ho diu ben clarament aquest noi algerià: “Fins i tot els servidors del règim s’oposen a aquest quart mandat que humilia Algèria. Nosaltres també hem de dir no i rebutjar de donar cinc anys més a Bouteflika”, diu en un vídeo difós a YouTube.

Alguns col·lectius ciutadans filmen les seves accions de protesta sobre el terreny i sensibilitzen l’opinió pública. Aquests vídeos s’han difós en massa a les xarxes socials. Una compartició que ha estat possible gràcies a l’etiqueta #DZ2014, principal arma dels militants algerians en la seva lluita contra el frau electoral i la dictadura.

Veneçuela experimenta una escalada de la violència mentre continuen les protestes

dissabte, 22/02/2014

Escrit per Jessica Carrillo. Traduït per Cristina Simón.

Manifestantes esquivan gases lacrimógenos lanzados por la Guardia Nacional. 19 de febrero, 2014. Altamira, Caracas. Foto de Sergio Alvarez, copyright Demotix.

Uns manifestants esquiven gasos lacrimògens llançats per la Guàrdia Nacional. 19 de febrer de 2014. Altamira, Caracas. Foto de Sergio Álvarez, copyright Demotix.

Després que el president Nicolás Maduro anunciara en una cadena nacional que prendria mesures especials a l’estat de Táchira per controlar les protestes, els internautes de diverses ciutats van començar a informar de situacions irregulars amb les forces policials, l’exèrcit i grups de civils armats que es desplacen en motocicletes.

Veneçuela travessa una crisi política, econòmica i social que ha fet que milers de ciutadans isquen als carrers per manifestar el seu descontent amb l’actual govern. Els veneçolans porten més d’una setmana submergits en una onada de fortes protestes que, a 20 de febrer, ja havien deixat quatre morts i centenars de ferits i detinguts.

Durant el proppassat dimecres 19 de febrer, manifestants i testimonis van fer servir Twitter i Facebook com a plataforma per tal de denunciar la repressió exercida pels cossos de seguretat en els darrers dies. Això, tanmateix, no és cap novetat. Un vídeo, elaborat per la unitat d’investigació del diari Últimas Noticias, que de seguida va esdevenir viral, ubicava membres de la policia política (Sebin) en el lloc i l’hora en què es van produir les primeres morts el passat 12 de febrer.

Un altre vídeo publicat a YouTube mostra com presumptes membres de la Guàrdia Nacional Bolivariana (GNB) provoquen destrosses a la ciutat de Valencia (a uns 250 km. de Caracas).

Ortega Brothers va difondre una foto que retratava la situació a Valencia.

Les principals denúncies dels ciutadans a Caracas procedien de l’est i del centre de la capital. La repressió es va iniciar a Altamira, escenari de bona part de les protestes. En el compte de l’usuari José Márquez es pot llegir la seua experiència a la zona. Márquez denunciava l’ús de bombes lacrimògenes caduques contra els manifestants per part de la GNB.

Alguns usuaris van publicar també vídeos en els quals explicaven com havien estat atacats per efectius de seguretat i vehicles motoritzats armats.


Alhora, altres ciutadans denunciaven mesures repressives en una urbanització de l’est caraqueny. Carlos Bruguera (@Burrgh) va escriure a Twitter que tot i no quedar-ne ja de manifestants, els veïns eren reprimits.

Jorge Estévez (@Jestevz) també va enregistrar el que succeïa.

Altres van deixar constància de la presència de grups armats que escometien els edificis, com es mostra en el següent vídeo:


Carmela Longo (@CarmelaLongo) va demanar auxili durant el tiroteig. Al seu compte de Twitter també narra la seua experiència.

D’altra banda, Luigino Bracci (@Lubrio) va denunciar que els manifestants provocaren la Guàrdia Nacional.

No obstant això, la zona on la repressió fou més brutal fou el centre de Caracas. Al llarg de la nit, es van penjar dos vídeos (advertència: contenen imatges que poden afectar la sensibilitat de l’espectador) en els quals es pot veure com efectius de la Guàrdia Nacional disparen diversos ciutadans per l’esquena i deixen un d’ells, ferit, a l’asfalt.

No existeix cap informe oficial sobre el que va passar amb els qui havien caigut víctima dels trets, encara que el compte de Twitter del blog El Universitario (@ElUniWeb) va assegurar que les dues persones ferides havien mort.

Actualització: El mitjà de comunicació Alba Ciudad informa que “la periodista de successos del diari opositor El Nuevo País, Altagracia Anzola, va fer públic mitjançant el seu compte a la xarxa social Twitter que ambdues persones vivien i que una ja havia estat donada d’alta.”

A l’interior del país també es viuen moments d’alta tensió. Alguns ciutadans asseguren que l’estat de Táchira es troba en estat de setge. Alguns usuaris van informar, fins i tot, de la suspensió del servei d’Internet.

Marc Bonet (@Marcb_) donava l’última hora sobre la situació.

Frases Únicas (@frasesMundia) va pujar una foto de l’ambient a Táchira.

Alguns ciutadans van emprar el seu compte de Twitter per fer petites anàlisis al voltant de l’augment de la violència. És el cas, per exemple, de Sinar Alvarado (@SinarAlvarado), qui es mostra convençut que la repressió podria ser encara major si creix en el govern el sentiment d’amenaça.

Altres van criticar que el canal de l’Estat, Venezolana de Televisión, no informara del que passava. Víctor Amaya (@VictorAmaya) ho ressenyava així al seu compte de Twitter.

Finalment, Audrey M. Dacosta en el blog Caracas Chronicles va escriure el següent sobre les protestes del 19 de febrer:

Se siente que se ha cruzado una grave línea, como si la violencia real y física estuviese finalmente poniéndose al día con la enorme retorica violenta que hemos sufrido desde 1999. Hemos pasado 15 años temiendo esto. Ahora lo estamos viviendo.

Un pont entre Portugal i el Brasil causa una “revolució silenciosa” al sistema educatiu

dijous, 30/01/2014

Escrit per Paula Góes. Traduït per Patricia Moragón.

Espetáculos de Circo do Projeto ÂncoraEspectacle en commemoració del Dia del circ

Fa 18 anys va començar una revolució al sistema educatiu brasiler amb el naixement del Projeto Âncora (Projecte Àncora) a Cotia, a l’estat de São Paulo. Es tracta d’un espai per a l’aprenentatge, la pràctica i l’enriquiment de la ciutadania amb l’objectiu de desenvolupar i transformar la realitat de la comunitat local. Des de 1995 aquest projecte sense ànim de lucre ja ha atès més de sis mil infants, adolescents i les seues famílies mitjançant activitats extracurriculars com classes de música, circ-teatre, artesania i cursos de formació professional.

El 2012, es va fer realitat un antic somni amb la inauguració de l’Escola Projeto Âncora de Educação Infantil e Ensino Fundamental [pt] (Escola Projeto Âncora d’Educació Infantil i Ensenyament Bàsic). Inspirada en els mètodes utilitzats a l’Escola da Ponte [pt] (Escola del Pont), a Portugal, on desafien el concepte tradicional de l’educació i el model escolar predominant al món, l’escola del Projeto Âncora segueix la “filosofia educativa que el coneixement de cadascú i les experiències pròpies són les ferramentes clau per a l’aprenentatge, el qual gira al voltant de l’estudiant, les seues particularitats i la seua transició de l’heteronomia a l’autonomia”.

Aproximadament uns 300 xiquets i adolescents assisteixen a l’escola, que s’estructura en tres plans d’estudis paral·lels: l’individual, el social i el comunitari. Aquest model innovador es va inspirar en l’educació democràtica i s’implementa al Brasil amb l’ajuda del professor portuguès José Pachecho, que ara és conegut a tot el món per haver concebut i fet realitat l’Escola da Ponte [pt], a Portugal, utilitzant una metodologia revolucionària [pt]. Marusia Meneguin, autora del blog Mãe Perfeita (Mare Perfecta), va quedar encantada amb la proposta [pt] original:

Imagine uma escola sem classes, horários, provas. Um currículo que é decidido pelas crianças, em consenso, e inclui matérias como circo e meditação. Não há lista de chamada nem ponto, mas estudantes e professores não faltam. Tudo de graça. Agora imagine que esses estudantes provêm de lugares violentos, e já foram expulsos de diversas escolas. Pode parecer utopia. Até o dia em que você conhece a proposta da Escola da Ponte.

Imagineu una escola sense classes, horaris o exàmens. Un pla d’estudis decidit pels alumnes, en consens, i que incloguera matèries com el circ o la meditació. No s’ha de passar llista ni fitxar, però no falten ni els estudiants ni els professors. Tot de franc. Ara imagineu que aquests estudiants provenen de llocs violents i ja han estat expulsats de diverses escoles. Pot parèixer una utopia. Fins al dia que coneixeu la proposta de l’Escola da Ponte.

A una entrevista per al diari G1 [pt], Pacheco va afirmar que l’educació al Brasil, el model de la qual ignora la contribució de Paulo Freire i d’altres grans pedagogs del país, malgasta recursos i produeix 30 milions d’analfabets. Els resultats del model alternatiu d’educació, per contra, són visibles en aquesta comunitat:

Os ex-alunos da Ponte – alguns já com mais de 50 anos de idade – são a prova da boa qualidade do projeto. São seres humanos plenamente realizados, com elevado nível de consciência cívica, éticos, empreendedores, solidários. Deverei acrescentar que a Ponte recebe alunos que as outras escolas jogam fora, e os recupera. Aluno que não aprende em outra escola, ou aluno que põe professor em estado de coma em outra escola, vai para a Ponte.

Els exalumnes de la Ponte -alguns ja amb més de 50 anys- són la prova de la bona qualitat del projecte. Són éssers humans plenament realitzats, amb un elevat nivell de consciència cívica, ètics, emprenedors i solidaris. Cal afegir que la Ponte rep alumnes que altres escoles fan fora i els recupera. L’alumne que no aprèn a una altra escola o l’alumne que fa embogir el seu professor va a la Ponte.

Campanha de arrecadação

Campanya per recaptar diners per al Projeto Âncora. “Dóna al teu lleó una careta d’infant”

Cal dir que l’Escola da Ponte existeix de fa 40 anys, però els resultats de l’Escola Projeto Âncora al Brasil, que té poc més d’un any, tardaran un poc més en fer-se visibles. Tot i amb això, el projecte ja crida l’atenció, ha inspirat altres escoles i ha rebut visites d’educadors de diverses parts del país. Després d’una d’aquestes visites, Talita Morais destaca el que hi ha de diferent en aquest model educatiu utòpic [pt]:

O grande diferencial do Projeto Âncora, assim como na Escola da Ponte em Portugal, é que as crianças são conscientizadas a trabalhar o coletivo, o respeito e o amor ao próximo, e a autonomia em seu processo de estudo. Dessa forma, passando pelos níveis – na Escola não há divisão por salas ou séries – os alunos vão se tornando cada vez mais autônomos na sua aprendizagem, escolhendo o quê, como e a que momento deve aprender determinado conteúdo, tudo com o auxílio e orientação de professores e tutores, que vão desde funcionários até voluntários da própria comunidade. Além dessa autonomia na escolha do estudo, eles também participam ativamente das decisões e gerenciamento da escola, por meio das assembleias semanais, que re-definem as regras da instituição.

La gran diferència del Projeto Âncora i de l’Escola da Ponte a Portugal, és que es consciencia els xiquets perquè treballen la col·lectivitat, el respecte, l’amor al proïsme i l’autonomia en el seu procés d’estudi. D’aquesta manera, passant per diferents nivells -l’escola no es divideix per classes o cursos- els alumnes són cada vegada més autònoms en el seu aprenentatge i trien el què, el com i el moment en què han d’aprendre un contingut determinat. Tot amb l’ajuda i l’orientació de professors i tutors, que són des de funcionaris fins a voluntaris d’aquesta comunitat. A més d’aquesta autonomia a l’hora de triar què estudiar, ells també participen activament a les decisions i l’administració de l’escola mitjançant assemblees setmanals que redefineixen les regles de la institució.

La professora Fernanda Rodrigues [pt] va comparar el Projeto Âncora amb les escoles tradicionals:

Lá, fomos recebidos por uma menina de 11 anos, super esperta e comunicativa! Ela nos contou que estuda lá desde que nasceu e foi nítido o quanto ela era sentia um verdadeiro orgulho de fazer parte do dia a dia do Âncora. Os olhos dela brilhavam e era nítido o profundo sentimento de pertencimento que a educanda tem em relação a tudo o que ali acontece.

Aproveitando, vale dizer que é impossível não se encantar com o espaço, que além de amplo, inspira a Educação em sua magnitude. Pudemos presenciar diversas cenas não muito comuns em escolas tradicionais como garotos zelando pelo espaço, bolsas penduradas na entrada da escola, mural com a pauta da assembleia e muitas pessoas conversando sem aquela típica gritaria que é comum nos ambientes escolares.

Allí ens va rebre una xiqueta d’11 anys, molt experta i comunicativa! Ens va contar que estudia allí des que va nàixer i estava clar que sentia vertader orgull de ser part del dia a dia d’Âncora. Els seus ulls brillaven i el seu sentiment de pertinença en relació amb tot el que ocorre allà era clar i profund.

Aprofitaré per dir que és impossible no quedar encantat amb l’espai que, a més d’ampli, inspira l’educació en la seua magnitud. Vam poder presenciar diverses escenes gaire comunes a les escoles tradicionals com ara xiquets que tenien cura de l’espai, motxilles penjades a l’entrada de l’escola, un mural amb l’ordre del dia de l’assemblea i moltes persones que conversaven sense eixa típica cridòria que és comú als ambients escolars.

Comunidades de Aprendizagem do Projeto Âncora em Cotia, São Paulo.

Comunitats d’aprenentatge del Projeto Âncora a Cotia, São Paulo.

El pròxim pas [pt] del projecte és expandir aquesta experiència més enllà dels murs de l’entitat i ampliar-lo a tota la ciutat, mitjançant la integració dels alumnes en les “comunitats d’aprenentatge”. Una vegada per setmana, els alumnes han de visitar espais comunitaris, com centres de salut o esglésies, per a estudiar assumptes locals i conversar directament amb els habitants. Seguint la fórmula de Pacheco, anomenada “MC² – mudança potencializada por contágio e contexto” (MC² – canvi potenciat per contagi i context), els infants han d’apropiar-se de la realitat del lloc on viuen i buscar respostes per a les qüestions problemàtiques:

Comunidades de aprendizagem são práxis comunitárias baseadas em um modelo educacional gerador de desenvolvimento sustentável. É a expansão da prática educacional do Projeto Âncora para além de seus muros, envolvendo ativamente a comunidade na consolidação de uma sociedade participativa.

Les comunitats d’aprenentatge són pràctiques comunitàries basades en un model educatiu que genera desenvolupament sostenible. És l’expansió de la pràctica educativa del Projeto Âncora més enllà dels seus murs, incloent activament la comunitat en la consolidació d’una societat participativa.

Per commemorar els 18 anys del Projeto Âncora l’octubre de 2013, João Carlos va dir que el somni que va esdevenir realitat “va assolir la seua majoria d’edat ja fa temps”.

Um novo Brasil que nasce. Viva! Viva!

Obrigado Pacheco pela revolução silenciosa que ocorre na educação do Brasil.

Naix un nou Brasil. Visca! Visca!

Gràcies Pacheco per la revolució silenciosa que té lloc a l’educació del Brasil.

I no només la xicalla es beneficia d’aquest model revolucionari d’educació. Amb la celebració de l’aniversari en la memòria, l’educadora voluntària Johana Barreneche-Corrales reflexiona [pt] sobre la importància dels forts vincles lúdics i afectius entre els professors, en una època en què els educadors cada vegada tenen menys temps per compartir amb els seus companys:

Finalmente podemos pensar que para que um projeto coletivo vingue, é preciso que um grupo seja construído, e o grupo é grupo, não pela quantidade de pessoas que  dele fazem parte, mas pela força com que os laços entre eles são tecidos.

Finalment podem pensar que perquè un projecte col·lectiu done resultat, cal que es construïsca un grup, i que el grup siga grup no per la quantitat de persones que en formen part, sinó per la força dels lligams que s’han creat entre elles.

El Projeto Âncora va ser una de les escoles d’educació alternativa existents al Brasil que va visitar l’equip del documental Quando Sinto Que já Sei [pt] (Quan sent que ja sé), una pel·lícula finançada a través de la plataforma Catarse [pt] (el Verkami brasiler) que s’estrenarà el primer semestre de 2014. L’objectiu és encetar un debat sobre el moment actual de l’educació al Brasil, mitjançant l’exploració de les noves maneres d’aprendre, basades en la participació i l’autonomia dels infants, com a valors emergents que progressivament es consoliden al país.

Quando Sinto que Já Sei Anunci del documental Quando Sinto que Já Sei a la plataforma Catarse.

Acte commemoratiu pel bloguer iranià mort a la presó fa un any

dijous, 21/11/2013

Escrit per Farid. Traduït per Alba Gómez.

Nasreen Stoudeh with Sattar Beheshti's mother

L'advocada Nasrin Sotoudeh amb la mare de Sattar Beheshti a l'acte commemoratiu pel bloguer assassinat. Foto via "Exile Activist".

En el primer aniversari de la mort a la presó del bloguer iranià Sattar Beheshti [en], activistes pels drets humans, amics i familiars es reuniren el 31 d’octubre del 2013 per rememorar-lo a la ciutat de Robat Karim [en], a la província de Teheran.

Beheshti fou arrestat a finals d’octubre del 2012 i s’anuncià la seua mort uns deu dies després. En aquell temps, quaranta-u presoners polítics van publicar [fa] valentament una declaració en la qual deien que presenciaren senyals de tortura al cos de Sattar.

El bloguer iranià Arsalan Rahimi celebra [fa] que Nasrin Sotoudeh, una advocada que va defensar molts presoners polítics i que també va ser empresonada, i Mohàmmad Nourizad [en], un activista polític i experiodista del diari conservador Keyhan, aparegueren a l’acte commemoratiu.

El bloguer escriu [fa]: “Allò que els activistes fan o diuen a l’exili no pot tenir el mateix impacte que la presència d’aquestes dues persones… és igual el que ells creguen, o si s’ajunten amb Khatami (l’expresident reformista). El que importa és que estan lluitant contra l’opressió… Llarga vida a ells i a tot aquell que pugne dins del país.”

Un altre bloguer, Bala-vision, diu [fa] que, segons diverses fonts judicials, Sattar Beheshti va ser torturat. En els dies previs a l’aniversari, diversos internautes també havien estat arrestats.

Un bloguer més, “Exile Activist”, va compartir [fa] fotografies de l’esdeveniment de l’aniversari (foto anterior) i recordava que Behesthi parlava per la classe obrera.

Una mare oprimida

Durant un discurs de l’acte (veure vídeo dessota), Mohàmmad Nourizad va consolar la mare de Sattar Beheshti i va recriminar els líders iranians a qui va titllar de ser “l’autèntica cara de l’opressor”. Adreçant-se a la mare de Behesti digué: “La revolució es porta a terme per protegir la gent com tu, però els 290 membres del parlament iranià van veure la sang del teu fill i encara la neguen”.

Recorden Sattar a Estocolm

Activistes polítics encenien espelmes a Estocolm, capital de Suècia. Els manifestants recordaren també altres presoners polítics.

Alguns bloguers iranians encara són a la presó i recentment Amnistia Internacional assenyalà que a un bloguer empresonat, Mohàmmad Reza Pourshajari, li negaren atenció mèdica adequada.

Fa quatre anys, un altre bloguer, Omid Reza Mirsayafi, va morir a la presó sota estranyes circumstàncies.

L’enganyosa guia de The Guardian sobre les tendències sexuals japoneses

dimecres, 20/11/2013

Escrit per Keiko Tanaka. Traduït per Gemma Godo.

“L’aversió al matrimoni i a la intimitat en la vida moderna no són exclusius del Japó”, va dir The Guardian. “No només ha augmentat la preocupació per les noves tecnologies, sinó que innombrables comissions japoneses tampoc han sabut entendre que el fet que els joves siguin més tímids i es prenguin més temps abans de procrear (per falta d’una previsió oficial) dóna sentit a la gran quantitat de solters que hi ha”. (Imatge: 女子会 a kasahara, de l’usuari sakaki0214 de Flickr. CC BY-NC-ND 2.0).

Per què els joves del Japó han deixat de mantenir relacions sexuals [en]? Un article amb aquest titular va aparèixer al diari britànic The Guardian el 20 d’octubre del 2013 i aviat es va estendre per la xarxa: més de 70.000 vegades compartit al Facebook. La revista Time va agregar l’article ràpidament, així com també ho van fer The Washington Post i Slate amb titulars tan alarmistes com “L’apatia sexual del Japó posa en perill l’economia global [en]”, “La nova i més roent tendència del Japó és no tenir relacions sexuals [en]” i “Els joves del Japó han renunciat al sexe [en]”.

L’article comença amb una anècdota sobre l’Ai Aoyama, una dominàtrix que es va convertir en terapeuta sexual i explora el presumptament estès fenomen de la “síndrome del celibat” entre la joventut japonesa. L’article es recolza fermament en cites d’Aoyama, evidentment una de les fonts clau de l’autora, així com també en entrevistes a joves japonesos, tant de nois com de noies i en estadístiques extretes d’entrevistes i altres estudis.

L’article destaca algunes tendències reals del Japó, com ara el descens de la taxa de natalitat del país i va ser acceptat favorablement pels usuaris del tauler d’anuncis digital del fòrum 2ch, que van confirmar que ells tampoc mantenien relacions sexuals.

Però altres, escèptics davant el context, les generalitzacions i les conclusions extretes, pensen que l’article peca de sensacionalita i tergiversa la complexitat de la societat japonesa.

Aquest article de The Guardian és la versió d’una peça escrita per la mateixa autora, Abigail Haworth, que es va publicar a l’edició en línia del juliol del 2013 [en] a la revista de moda Marie Claire amb un titular menys sensacionalista “No Sex In the City” (una paròdia del títol de la famosa sèrie “Sex and The City”). Abans que fóra mencionat per The Stream d’Al-Jazeera, l’article gairebé no havia tingut ressò i només 10 persones l’havien compartit al Facebook.

En una sèrie de tuits [ja] publicats el 24 d’octubre, Tomomi Yamaguchi, una antropòloga i feminista, citada tant a Marie Claire com a de The Guardian, va explicar que un periodista havia contactat amb ella la passada primavera per demanar-li una entrevista telefònica. Van parlar uns 30 minuts. “Vaig entendre que es tractava d’una història per a Marie Claire”, va dir [ja] Yamaguchi, que va explicar que la persona encarregada de verificar els continguts es va posar en contacte amb ella el juny i va poder revisar les cites que s’utilitzarien a l’article.

“Vaig pensar que això era tot”, va dir [ja] Yamaguchi. Tanmateix, el 20 d’octubre va començar a rebre correus electrònics de periodistes que li preguntaven sobre un article de The Guardian. “Al principi vaig pensar que havia de tractar d’una republicació de l’article aparegut a Marie Claire, però després de llegir-ho vaig descobrir que la meva cita no era exactament el que jo havia dit”.

Els dies següents a la seva aparició en línia, l’article de The Guardian fou analitzat pels japonesos i pels usuaris de Twitter que viuen al Japó. Tots ells van qüestionar la interpretació dels fets de l’autora, la seva comprensió de la societat japonesa i dels seus costums culturals.

Brian Ashcraft, editor del blog de jocs i d’entreteniment Kotaku.com amb seu a Osaka, va escriure una entrada [en] on desmuntava alguns dels arguments de l’article.

“Algunes dades són sorprenents! Altres són totalment errònies i estan mal interpretades”, va dir Ashcraft.”[L’article] afirma que “un altre estudi va descobrir que la tercera part dels joves menors de 30 mai havien tingut una cita”. “Aleshores, dos terceres parts, sí que l’havien tinguda? Vaig comprovar que els conceptes “cita”, “tenir una aventura d’una nit” o, simplement, “tenir relacions sexuals” són diferents. I d’acord amb aquest mateix estudi [ja], una de cada deu parelles es casa després que la noia es quedi embarassada. Però jo creia que els joves japonesos no mantenien relacions sexuals?”.

“@Guardian #fail” va tuitejar “Americà, japonès” @eidoinoue. Va assenyalar que un estudi citat a l’article que afirmava que “un sorprenent” 90% de les noies japoneses creien que era preferible “quedar-se soltera”, en realitat informava que el 90% de les dones enquestades va declarar que planejaven casar-se. “Digueu-me snob”, va dir a un altre usuari de Twitter [en], “però crec que la gent que informa sobre el Japó hauria de conèixer la seva llengua i usar les fonts originals sense traduir-les”.

@eidoinoue va posar en dubte [en] l’existència de l'”antiga dita japonesa” que es refereix a l’article (“El matrimoni és la tomba de la dona”) i critica nombrosos aspectes d’aquest, inclosa la forta dependència de l’autora del testimoni de la “terapeuta sexual” Ai Aoyama [en].

@hunyoki sentia [ja] que l’autora barrejava conceptes: “matrimoni, sexe i descens de la taxa de natalitat estan relacionats, però són temes completament diferents que han de ser tractats per separat”.

Aquest mateix sentiment compartia Tomomi Yamaguchi qui va tuitejar [ja] que The Guardian “semblava confós a l’hora de decidir quin tema cobrir: la falta de sexe, el matrimoni o el descens de la natalitat”. Una altra preocupació [ja] de Yamaguchi era que l’autora s’havia centrat en les àrees urbanes i ignorava “el problema de les zones rurals on l’impacte del descens de la natalitat és bastant greu”.

@ucaty va suggerir [ja] que el biaix social del desig [es] entraria en joc ací: “crec que la societat japonesa manifesta un menor grau d’estudis o d’interès en el sexe del que realment té. Tal com acostumàvem a dir al nostre company de classe just abans d’un examen: “No vaig estudiar res de res anit”.

“Vinga, diaris britànics, no podeu escriure un article sense utilitzar paraules com “sexe” i “drogues”?”, va tuitejar [ja] una insolent @mogura, en referència tant a la famosa lascívia dels mitjans britànics com a l’ús aparent que en fan de la forma més vil d’enllaços esquer [es].

La investigadora de teoria queer Akiko Shimizu pensava, no obstant, que el furor desencadenat per aquest article podria ser una reacció exagerada [ja]: “… aquesta refutació —”Sí, mantenen relacions sexuals”— és necessària per tal d’aclarir les coses. Però comença a semblar una estricta defensa del sexe en si mateix. Però, d’entrada, cal que es defense el sexe?”.

Keiko Tanaka és una entusiasta dels mitjans de comunicació ciutadans, interessada en el compromís digital, la ràdio i la cultura juvenil.

Sobre els regnes d’Espanya

dijous, 14/11/2013

Escrit per Daniel Bogre Udell. Traduït per Patricia Moragón.


90.000 persones assistiren al concert per la independència al Camp Nou. Tot el mosaic mostrava les paraules “Freedom 2014 Catalonia” (Llibertat 2014 Catalunya). Copyright de la imatge Demotix. 29 de juny del 2013.

El mes d’octubre a Madrid, el polític català Alfred Bosch va demanar davant el Parlament espanyol un moment de silenci per un home que els membres de la cambra no volien recordar – Lluís Companys.

El 1940, quatre anys després que intentara garantir la independència de Catalunya respecte d’Espanya, Companys va ser executat públicament per un escamot d’afusellament del dictador Francisco Franco. Ha sigut l’únic president en funcions europeu executat.

Alguns congressistes de dretes van rebre la petició de Bosch amb comentaris despectius. Un fins i tot va cridar “¡Viva España!”

“Algunos de ustedes no se lo toman en serio. ¿Qué le vamos a hacer?”, va lamentar Bosch en castellà. Després d’una pausa frustrada, també va afegir: “Y por cierto: viva España, sí. Y viva Cataluña, y viva la France. En positivo todas las naciones del mundo nos entenderemos siempre.”

Com quasi sempre quan els polítics catalans parlen davant les institucions del govern a Madrid, la tensió a la sala era tallant i palpable, a l’igual que a una cambra internacional. Però sobre el paper, el congrés espanyol només és una cambra nacional, d'”un estat-nació”.

Per a molts segments de la població espanyola, però, el seu regne hauria de ser descrit més exactament com un estat de moltes nacions. El problema és que els constitucionalistes fan tot el possible per negar aquest fet.

Catalunya, el pròxim estat d’Europa

Enguany, l’11 de setembre, centenars de milers de catalans van unir les seues mans per formar una cadena humana [en] que s’estenia uns 460 quilòmetres per tot el territori, des de la frontera francesa dels Pirineus fins a València. Aquest fort acte de protesta, que es va completar amb samarretes i eslògans, fou admirablement ben organitzat, el que no és cap sorpresa: era, de fet, l’eco d’una manifestació massiva [en] que va tenir lloc l’any anterior, quan un milió de persones eixiren als carrers de Barcelona sota el lema: “Catalunya: el pròxim estat d’Europa”.

L’endemà de la primera manifestació, el president català Artur Mas va donar suport públicament a la protesta i va demanar un referèndum sobre la independència. Poc després va convocar eleccions anticipades que van tenir com a resultat una majoria proreferèndum [en] aclaparadora a Barcelona.

La política catalana va canviar de la nit al dia. Els independentistes ara estaven al poder. Els unionistes van suavitzar la seua retòrica. Aproximadament dues-centes ciutats del territori català van declarar preventivament la independència i el parlament va aprovar la declaració de sobirania.

En comptes d’agafar-se seriosament aquest clamor i de donar suport als ciutadans catalans, la majoria de membres del govern espanyol, fins i tot el president del govern Mariano Rajoy, es van posicionar fermament en contra. Van insistir [en] en què el referèndum era il·legal, tot acusant els nacionalistes catalans d’enemics de la democràcia i, en alguns casos extrems, comparant el moviment per la sobirania amb el nazisme.

També han intentat promoure la idea de les ambicions catalanes nacionalistes com si foren idees de ment estreta i irrellevants. Després d’una reunió amb els líders empresarials a Barcelona el mes d’octubre, la vicepresidenta del govern va afirmar no haver trobat cap indicador d’identitat nacional. A una entrevista recent en anglès [en] amb el diari The Wall Street Journal, el president Mariano Rajoy va descriure la hipotètica arribada de la independència catalana com contrària a “l’evolució natural” del món. Quan es va dirigir als ciutadans espanyols a l’assemblea general de les Nacions Unides, va evitar el tema assegurant als presents a la cambra que cap dels altres líders mundials no li havia preguntat mai per Catalunya.

A porta tancada, però, sembla que els funcionaris espanyols estan més preocupats del que insinua el seu comportament despectiu: recentment, la delegació espanyola a les Nacions Unides va publicar un informe sobre com respondre millor si els líders catalans presenten la seua situació davant la comunitat internacional en cas que el referèndum sobre la independència resultara favorable. L’informe afirma que cabria la possibilitat que Madrid buscara aliats al Consell de Seguretat per a bloquejar la independència total de Catalunya, però per contra Espanya no tindria autoritat per frenar l’admissió de la regió a l’assemblea general en qualitat d’observadora.

“Catalunya: El pròxim estat parcialment reconegut” potser no és un lema tan elegant com aquells que encunyaren els activistes, però així i tot obsessiona els polítics de Madrid.

Més que diners

Des de les protestes de 2012, els mitjans de comunicació internacionals mostren gran interès en Catalunya després de dècades d’abandó. Des d’Al Jazeera, The Guardian, The New York Times, CNN o fins i tot Buzzfeed [els enllaços anteriors remeten a pàgines en anglès], tots han publicat articles sobre la recent onada separatista, però molts pocs han tractat el tema seriosament o n’han identificat les arrels culturals del moviment sobiranista, que s’endinsen profundament al sol de la història mediterrània (Buzzfeed, però, és l’excepció en aquest cas).

Per contra, els mitjans de comunicació convencionals han explicat aquesta creixent crida per la independència com una resposta visceral a la recessió que encara representa una pesada càrrega per a l’economia espanyola. Raphael Minder argumentava [en] a The New York Times que les referències a la identitat nacional no són més que “ideals nobles” que contribueixen a suavitzar un debat que no és altre que la distribució del pressupost nacional d’Espanya. Aquest article és un exemple excel·lent del tractament reduccionista que s’atorga al moviment sobiranista. És sens dubte un error restar importància a les nocions de nacionalitat enfrontades com a conseqüència de les friccions entre Barcelona i Madrid.

L’origen d’aquesta fricció no se’n deriva, tanmateix, del desacord sobre el valor concedit a la nació en ella mateixa – aquells que s’identifiquen o bé com a espanyols o bé com a catalans experimenten aquest fet bastant visceralment -, sinó de la batalla existent entre les concepcions conflictives al voltant de la relació ideal entre nació i estat a Espanya.

L’any passat, el president Mas va escriure que Catalunya és una nació que només necessita la ferramenta de la independència. Aquest argument, que depèn de l’assumpció que les nacions són un fenomen únic i que per aquest motiu no cal que la sobirania siga legitimada, és de fet una de les banderes de les polítiques catalanes – dels 129 presidents que han presidit el parlament català des del 1359, només dos abans que Mas han ambicionat la plena independència: Pau Claris el 1641 i Lluís Companys el 1934. Cada revolució va ocórrer després que alguns funcionaris massa entusiastes de Madrid arrabassaren llibertats al poble català, com a resultat de l’emergència del nacionalisme espanyol com a força homogeneïtzadora.

És important recordar, enmig de tanta notable tensió, que l’era espanyola del centralisme absolut és, per sort, cosa del passat. Segons conclou una anàlisi recent de l’OCDE, Espanya es troba entre els estats més políticament descentralitzats d’Europa. No obstant això, es lluita una batalla per l’esperit del país: és multinacional o una societat singular i cohesionada?

La preocupació a Catalunya és que la classe dirigent a Madrid persevera en la segona opció, exemplificada en la recent declaració del ministre d’Educació espanyol sobre la necessitat d'”espanyolitzar” els nens catalans, un argument que denota la mentalitat colonial dominant. La forta tendència cap aquest tipus de retòrica suggereix que la majoria de polítics (i probablement una gran quantitat de ciutadans també) rebutja una definició pluralista de la nacionalitat espanyola i entén el seu país com si haguera estat definit pels decrets de nova planta del 1707: unificat segons la cultura i les tradicions de Castella.

Si és així com s’identifiquen la majoria d’espanyols, llavors és així, i és raonable. No és raonable, però, forçar les comunitats que són marginades per aquesta definició nacional a acceptar la seua marginalització. Si Espanya ha de continuar sent una nació-estat unitària, llavors els catalans tenen tot el dret a crear la seua pròpia nació, ja que una majoria significativa així ho desitja, i un referèndum sobre la independència és l’única manera de determinar-ho.

Aquells que insisteixen en la singularitat de la nació espanyola també haurien de sentir-se còmodes amb la idea de dir adéu a set milions d’espanyols.

Daniel Bogre Udell és coeditor de l’edició en llengua catalana de Global Voices Online i va fundar Wikitongues, un projecte dedicat a potenciar la consciència sobre la diversitat lingüística. Actualment escriu una tesi de màster sobre la història de la identitat nacional de Catalunya. 

La teva fantasia és el seu malson: les pakistaneses “sexy” del Youtube

dilluns, 28/10/2013

Escrit per Sahar Habib Ghazi. Traduït per Gemma Godo.

Vestides de dalt a baix amb els tradicionals shalwar qameez i amb xadors que els cobrien el cap, les germanes van sortir al jardí privat de casa seva per ballar.

Les muntanyes llunyanes de la vall de Chilas, al Pakistan, brillaven sota la pluja mentre les germanes reien i giraven en cercles. Algú va treure un telèfon i va fer un vídeo d’aquell moment privat, innocent i de joc.

Al juny, les dues germanes i la seva mare van ser abatudes a trets pel seu germanastre. Aparentment es tractava d’un assassinat per honor a causa del vídeo fet amb el mòbil.

Screenshot of the alleged mobile video that got the two sisters killed from a YouTube Video uploaded by NewsMedia24.
Captura de pantalla del suposat vídeo que va comportar la mort de les dues germanes. Vídeo penjat al YouTube per NewsMedia24 [en].El vídeo va circular de mòbil a mòbil entre els membres de la seva conservadora comunitat. Pel que sembla, la gravació havia portat la “vergonya” a la família.

Si posava fi a les seves vides, el germanastre redimiria la família d’aquella vergonya ocasionada per les germanes i recuperaria així el seu honor o “ghai’at”, com es diu en llengua urdú. Alguns, però, comenten que tant el vídeo com l’assassinat per honor són part d’un complot per tal d’excloure la seva madrastra de la propietat familiar [en].

Per a molts, el vídeo de les germanes Chilas és completament normal, però a la seva ciutat natal, dues noies ballant sota la pluja, tot i estar completament vestides, és considera un acte eròtic.

Posa’t un vestit innocent que algú es posarà calent

“En una societat on la segregació (no només entre gèneres, sinó també entre classe i gènere) està tan valorada, el simple fet d’accedir a la vida quotidiana d’una nena pakistanesa resulta excitant”, va explicar en un correu electrònic el cineasta i bloguer paquistanès Ahmer Naqvi [en].

Les germanes de Chilas, però, no son les úniques noies pakistaneses a qui se’ls han piratejat i sexualitzat imatges privades per al seu posterior consum públic.

Si cerquem al YouTube “Ball paquistanès“, una pàgina prohibida al Pakistan, trobarem milers de resultats. Molts d’aquests vídeos són captures de moments en família, casaments o esdeveniments escolars. Acostumen a fer-se amb mòbils i no m’estranyaria que es pengessin a la xarxa sense consentiment.

Les etiquetes, els títols i els comentaris sobre aquests vídeos, generalment innocents, són gairebé sempre sexualitzats. Per tal de destacar la varietat de maneres en què els vídeos fets pels pakistanesos per a ús privat són utilitzats de manera inapropiada, hem agafat uns vídeos del YouTube, en els quals hem tapat les cares de les ballarines, i n’hem fet un curtmetratge “Suck on the Sugarcane of Love” (Xupa la canya de sucre de l’amor).

Les noies pakistaneses són picants i atractives al YouTube

La pel·lícula comença amb una dona que balla una dansa tradicional en una reunió familiar, tot i que el vídeo es titula “Noia pakistanesa balla en una festa universitària d’Islamabad”.

El vídeo d’una estudiant que imita un ball de Bollywood, enregistrat a la classe amb el mòbil, també apareix etiquetat com “Noia pakistanesa calenta balla a Lahore”. Aquest vídeo en particular ha estat utilitzat de vàries maneres al YouTube, incloent-hi un vídeo de propaganda gihadista titulat “Coeducació moderna al Pakistan o guarderies sexuals [en]”. Un altre vídeo és una denúncia de la vergonya en tota regla: en ell s’identifica a estudiants de la City School, una de les escoles privades més grans d’educació mixta del Pakistan.

“Noies calentes d’Abbotabad ballen sensualment una cançó paixtu” és el títol del següent vídeo, que segurament no va ser enregistrat a Abbottabad, ciutat on es va assassinar a Osama bin Laden; la “noia sensual” del vídeo probablement no era pakistanesa i els seus moviments no es segueixen en absolut el ritme de la cançó paixtu, que sembla superposada a les imatges per un aficionat. Al YouTube es va penjar aquest mateix vídeo amb diferents cançons i títols, com ara “Noies pakistaneses sensuals ballen a casa seva: vídeo filtrat d’una dansa mast sensual”.

Aquests vídeos, com molts altres, s’etiqueten automàticament amb títols significativament eròtics per tal d’atraure una audiència lasciva. Ahmer Naqvi ha fet servir aquesta tàctica en les seves pel·lícules critiques. Diu: “Tots els meus vídeos del YouTube tenen etiquetes com: sexe, picant, trio, parella pakistanesa besant-se, etc., perquè tots els desis (asiàtics del sud) fan aquestes recerques i és la millor manera de topar-se amb èxits inesperats”. El curtmetratge de Naqvi “Una escena sexual pakistanesa” no conté cap escena de nus, però ha estat vist més de 650.000 vegades al YouTube i 630.000 a Vimeo.

La privacitat és una il·lusió, la fantasia és real

Les dones pakistaneses canten i ballen fins i tot a les ciutats més conservadores, però normalment només davant dels familiars de confiança. Moltes mai ballen davant dels ghair (desconeguts), per tal d’evitar que es pose en dubte l’honor de la família. Aquesta cultura privada ha estat exposada públicament en nombroses ocasions per la divulgació indiscreta d’imatges que eren d’ús privat en origen.

“Mai se sap quan una de les fotos innocents que fas mentre et diverteixes amb amics o mentre ensenyes un vestit o un pentinat nou pot ser utilitzada amb un matís sexual o bé en vídeos desagradables”, diu en un correu electrònic Fariha Akhtar [en], una activista per la tecnologia i la privacitat digital del Pakistan. “Abans de penjar els nostres vídeos privats a Internet ens hauríem de preguntar si no hi ha cap altra manera de poder-los compartir amb els amics o la família”.

Altres vídeos al YouTube són d’opulentes festes privades de casament. Actualment, a Karachi, la ciutat més gran del Pakistan, es poden comprar DVDs titulats “Ameero Ke Raks” (Balls dels rics); es tracta de pel·lícules fetes amb diversos vídeos de casaments privats, on es condemna els rics per la seva vulgaritat, alhora que es delecten en el seu hedonisme.

Aquest fenomen apunta cap a un problema major: “L’absència de converses sobre sexe i sexualitat és un problema que afecta tota la societat”, diu Ahmer Naqvi. “La varietat d’històries sobre paquistanesos que lideren el món amb les seves busques de coses estranyes sobre sexe [en] a Internet n’és un símptoma. Però es manifesta de diferents formes. D’alguna manera, aquesta sexualització intencionada també té a veure amb la fantasia”.

Les germanes de Chilas semblava que també vivien una fantasia: la de sentir-se lliures mentre ballaven sota la pluja. Per algunes dones del Pakistan, la realitat és que fins i tot les fantasies més simples poden tenir conseqüències mortals.

Per obtenir informació sobre com mantenir-vos fora de perill a Internet, consulteu les guies de seguretat digital de Bolo Bhi [en] i les estratègies de Take Back the Tech, per tal de protegir la vostra privacitat en línia [en] i romandre segurs [en].

#OccupyMyself: Confessions d’una desertora dels mitjans de comunicació socials

dijous, 24/10/2013

Escrit per Paula Góes. Traduït per Cristina Simón.

Online cat
“Em sentia cansada i ansiosa: era addicta a les xarxes socials.” Foto: Wm. Li (CC BY-NC-ND 2.0)

Segurament mai m’haguera assabentat que el passat setembre se celebrava la Social Media Week (Setmana dels mitjans de comunicació socials) de no ser perquè Rayna [en], una companya de Global Voices, va viatjar a Londres justament per assistir-hi. Sembla que es tracta d’un esdeveniment internacional tan important que qualsevol que treballe per a Global Voices l’ha de conèixer. Però jo no: sóc una desertora dels mitjans de comunicació socials.

Primer vaig marxar del Twitter. Després d’un intens període d’abús durant les eleccions nacionals del Brasil de 2010, estava exhausta. És el que en diuen sobrecàrrega d’informació? A més d’estar físicament esgotada, comprendre que no podria estar en tot sempre em va fer sentir impotent també. Era addicta a l’energia i l’agitació dels mitjans de comunicació socials, però no podia seguir aquell ritme. A principis del 2011, havia renunciat per complet.

Després d’experimentar en la pròpia pell la síndrome d’abstinència, causada per mirar fixament una i altra vegada la pàgina d’accés, vaig començar a sentir-me millor. De sobte tenia més temps i energia per fer coses de les quals solia gaudir, com llegir llibres, i coses que m’haguera agradat tenir temps per fer, com ara aprendre a meditar.

Renunciar al Facebook fou una decisió més difícil. Després del Twitter, era, per ell mateix, el forat negre que xuclava tot el meu temps. Com que estava a punt de començar un curs intensiu en Psicosíntesi [en], juntament amb una nova carrera universitària, el meu temps lliure havia esdevingut massa costós, la meua atenció massa valuosa. Sabia que el Facebook tenia l’habilitat de distraure’m i de capturar tota l’atenció del meu jo interior, així que vaig fixar la meua data de partença abans que començara el 2012 i vaig dir adéu als pocs amics que encara trobaven les meues actualitzacions en les seues cronologies cada cop més atrafegades. Vaig procedir a desactivar el meu compte de manera discreta, conscient que tinc tendència a l’addicció i que era això, i no les ferramentes, el que es trobava en l’arrel del meu problema.

He trobat a faltar mirar les fotos dels bebès i gatets dels meus amics, les invitacions a festes, esdeveniments interessants i les actualitzacions diàries de la gent que m’importa. No he trobat a faltar les invitacions a jocs, memes o ésser bombardejada amb publicitat. A més, si ho mirem pel costat positiu, m’he fet més selectiva amb la informació que consumisc, la matèria primera dels meus pensaments. Estic trista perquè sols uns pocs amics em deixen notes o m’envien fotos per correu electrònic i he d’admetre que no he sigut capaç de mantenir el contacte amb ells.

Trobe a faltar sentir-me connectada, però si he de dir la veritat, quan conec gent i tinc un d’aquells moments “No ho has vist a Facebook?” en els quals em sorprenen notícies velles que tothom ha vist ja en les seues cronologies, normalment em diuen, “Oh, no me n’havia adonat que havies marxat”. És això el que vol dir estar connectada a la gent en realitat?

No trobe a faltar el Twitter ni el Facebook, però confesse que vaig crear un compte “fals” per tal de promoure una causa l’any passat i que vaig acabar usant-lo per seguir de prop l’embaràs de la meua amiga i després vaig entrar en contacte amb el nostre cercle comú de les 10 amigues més íntimes. Tanmateix, sóc sols un membre silenciós de la seua audiència, no desitge mostrar la meua intimitat públicament a la meua cronologia. M’he vist obligada a fer servir Google Plus perquè molts dels meus col·legues s’han decantat per Hangouts en lloc de Skype. I una vegada vaig obrir un compte de Twitter per a un servei [en] que jo mateixa oferia, però ho vaig trobar insuportable. Em vaig sentir com si cridara enmig d’un carrer ple de gent que també cridava. Ensordidor —i tediós. Ràpidament vaig retornar a la meua pròpia etiqueta interior, #occupymyself (ocupant-me a mi mateixa).

Cat breaking free
“Un dia vaig decidir escapar.” Foto d’Eric Hacke (CC BY-NC 2.0)

Retornaré algun dia als mitjans de comunicació socials? No ho sé. Trobe a faltar els vells amics. Trobe a faltar conèxier nova gent que pense com jo, com @giantpandinha, una de les meues millors amigues en “la vida real” que mai no haguera conegut de no haver existit Twitter. Trobe a faltar riure’m de tant en tant d’alguna publicació estúpida a l’atzar. Encara tinc una veueta a dintre que em diu que em perd coses. De vegades considere tornar, però potser esperaré fins que acabe la universitat i tinga més temps. Llavors, espere que hi haurà ferramentes dels mitjans de comunicació socials que faciliten establir connexions més conscients.

Però fins aleshores, fins que dispose de més temps, potser m’estimaré més fer ioga, jardineria, explorar la naturalesa o fer totes les altres moltes coses que figuren a la meua llista vital de coses a fer. Gaudisc del temps desconnectada després d’haver passat dies de treball sencers connectada. Encara passe molt de temps davant dels ordinadors, més del que voldria, i he llegit menys llibres del que esperava, però és meravellós meditar cada dia i explorar el meu preciós espai interior, en lloc de deixar que siguen els altres els qui em distraguen. Tenir temps per a mi mateixa ha estat el major canvi en la meua vida des que vaig quedar lliure de les xarxes socials.

M’encanta el fet, quan estic al món exterior, d’haver deixat de sentir la compulsió de mirar, llegir, publicar, informar, compartir o mesurar la meua rellevància en “retuits” o “m’agrada”. Pare més atenció al que diu la gent i sóc capaç de centrar-me per complet en allò que experimente. Lliure de la sobredosi d’una distracció externa, puc connectar millor amb mi mateixa.

No contenta amb ser una mera alliberada dels mitjans de comunicació social, m’he reservat un silenciós retir Vipassana [en] per a les pròximes setmanes, en el qual m’hi passaré 10 dies no fent més que seure quieta i meditar des de les 4 de la matinada a les 9 de la nit. Desafie els meus amics dels mitjans de comunicació socials que ho intenten durant 10 minuts!

Zen cat
“Ara sóc zen!” Foto d’Evan Lovely (CC BY 2.0)

La brasilera Paula Góes és exaddicta als mitjans de comunicació socials i editora multilingüe de Global Voices. 

Un llibre de fotografies de Geoffrey Hiller retrata la vida diària a Birmània

dimecres, 23/10/2013

Escrit per Mong Palatino.

College graduates leaving a beauty salon.Graduades universitàries surten d’un centre de bellesa. Meiktila, 2013

El guardonat fotògraf Geoffrey Hiller [en] va visitar Birmània per primera vegada el 1987 i es va sorprendre del que va veure al país:

After a frenetic trip, it wasn’t so much the monks and pagodas that haunted me, but the faces of the Burmese, painted in white, often smiling. I wanted to find out more about who they really were, plagued by a corrupt government and international sanctions.

Després d’un viatge frenètic, el que em va sorprendre no van ser els monjos ni les pagodes, sinó les cares de les birmanes, pintades de blanc, que normalment somreien. Volia saber més sobre qui eren realment, assetjades per un govern corrupte i les sancions internacionals.

Des d’aleshores, ha tornat a Birmània diverses vegades i ha pogut ser testimoni dels canvis que s’han produït al país en els darrers anys:

I returned yet again in 2013. My camera focused on capturing daily life, from the cramped streets of the colonial capital of Yangon, to dusty markets in Mandalay, to Muslims in Meikhtila, and river life in Pathein.

The face of Yangon has already changed, with new building construction and imported cars.

Hi vaig tornar un altre cop el 2013. La meva càmera es va centrar en immortalitzar la vida diària, des dels carrers estrets de la capital colonial de Yangon, fins els mercats polsegosos de Mandalay, els musulmans a Meiktila i la vida a la ciutat fluvial de Pathein.

L’aparença de Yangon ha canviat: s’hi han construït edificis nous i hi circulen cotxes d’importació.

Té previst publicar un llibre a través de la plataforma Kickstarter [en] que inclourà les fotografies que documenten la vida a Birmània des del 1987 fins a la transició històrica recent. El llibre, La Transició de Birmània, també inclourà fotografies de la Meiktila que Hiller va visitar [en] abans que les revoltes [en] irrompessin a la ciutat:

After my experience in this peaceful town, the news reports about the fighting and killing and burning of homes is unbelievable to me. I had talked with dozens of residents of Meiktila, both Buddhists and Muslims, and I never would have guessed such violence would erupt

Després de la meva experiència en aquesta ciutat pacífica, les notícies sobre les lluites, les matances i les cases cremades em resulten increïbles. He parlat amb desenes d’habitants de Meiktila, tant budistes com musulmans, i mai no m’hagués imaginat que esclataria tanta violència.

Els donatius per al projecte del llibre es poden fer a través de la plataforma Kickstarter [en] fins al 9 d’octubre.

Dalah, 2011
Dalah, 2011
burmese
Una dona fuma un cigar a Mandalay, 1987A building in Yangon, 2012
Un edifici a Yangon, 2012
A young man holding a photograph of Opposition leader Aung San Suu Kyi and her father, General Aung San. Yangon Ferry, 2012
Un jove sosté una fotografia de la líder de l’oposició Aung San Suu Kyi i el seu pare, el General Aung San. Ferri de Yangon, 2012
Women workers in Meiktila, 2012
Treballadores a Meiktila, 2013

*Fotografies de Geoffrey Hiller.