Arxiu de la categoria ‘Món’

El director de ‘El Viatge de Chihiro’ critica el projecte de reforma de la Constitució japonesa

dimarts , 20/08/2013

Escrit per Ayako Yokota.

Hayao Miyazaki, guardonat director japonès de cinema d’animació, i altres membres del seu estudi han causat sensació [en] amb un fullet on es pronuncien contra el desig dels representants del govern de canviar la Constitució del Japó, en la qual es renuncia a la guerra.

Hayao és el cofundador de Studio Ghibli, famós per la seva pel·lícula ‘El Viatge de Chihiro’, de 2001, un treball que atrau tant a nens com a adults al seu país. El cineasta va començar a publicar revistes de temporada amb l’objectiu de tractar altres temes d’interès al marge de la producció cinematogràfica. 

Mentre que el 75% dels membres del Cambra de Consellers [ja] estan a favor de modificar la Constitució japonesa, el número de juliol de la revista Neppu, que significa “vent càlid” en japonès, critica durament els avanços potencials dels membres de la Dieta per modificar la Constitució del país, que inclouen canvis en l’Article 9 per tal que les Forces d’Autodefensa del país puguin desplegar-se a l’exterior i en l’article 21 per controlar la llibertad d’expressió i de reunió.

L’esborrany de la nova Constitució [ja] del Partit Liberal Democràtic es va publicar el passat abril i ha format part del debat polític durant la recent 23ª elecció de la Cambra de Consellers [es]. Alguns crítics temen [en] modificacions dels drets humans fonamentals i major concessions al poder militar. Fa temps que el Partit Liberal Democràtic desitja modificar la Constitució, però potser la societat no mostri tant d’entusiasme com els Membres de la Dieta. Segons una enquesta telefònica realitzada per Kyodo News [ja], el 44% dels enquestats estava a favor de la modificació, mentre que el 38% n’estava en contra. Atès que el partit governant va guanyar les eleccions amb un 52,61% dels vots dels ciutadans [ja], el tercer índex de vot més baix després de la Segona Guerra Mundial, l’administració planeja canviar, en primer lloc, l’Article 96 amb la qual cosa es desfaria d’una clàusula dissenyada per a evitar una modificació imprudent [en] de la Constitució.

Screenshot from the Studio Ghibli publishing's  website announcing PDF download of the booklet

Captura de pantalla de la pàgina web de Studio Ghibli en la qual s’inclou un enllaç de descàrrega de la revista en PDF.

El fullet, que consisteix en quatre articles de quatre col·laboradors de l’estudi, comença amb una breu descripció de l’ansietat al voltant del pla de modificació: “Qui comprèn bé el que el ministre Abe pensa fer en relació a la modificació de la Constitució? És molt important expressar la nostra opinió de forma clara.” Cap dels autors desitja que es modifiqui la Constitució. 

Sorprenentment, malgrat l’escassa distribució del fullet, aquestes inusuals crítiques tan explícites dels cineastes van cridar l’atenció dels principals mitjans de comunicació i per això, l’editor va decidir publicar la versió digital d’aquesta edició especial. Normalment, la publicació s’envia al domicili dels subscriptors i es pot comprar a un nombre limitat de llibreries [ja], però en aquest cas es va permetre la descàrrega [ja] durant el mes posterior a l’aparició d’aquest número.

Hayao descriu allò que hauria de defensar la Constitució:

憲法は目標であって、条文をよくしたら貧乏人がいなくなるとか、そんなことあり得ない。でも、戦後の日本は、 その憲法に守られながら行ってきた経済建設のお陰で、他 の国々の人々から収奪したお陰もあるかもしれないけど も、飢え死にしている人を見かけることなどはほとんどな い国になれました。本当にある時期までは、戦後立 てた目標を実現しようと、公平な社会をつくろうと、右翼 の政治家たちも随分やってきたと思いますよ。 それが、経済的にもうこれ以上は無理となると、「この 制度はいけないんじゃないか」とか、「生活保護制度がいけないんじゃないか」とかいろいろ言う。どんな制度でも 悪用する人間は必ず現れますから、それを例にして潰すの は間違いです。

Una Constitució és una meta. No crec que la quantitat de pobres disminuís si una part d’aquesta es reescriu amb una formulació millor. És impossible. No obstant això, gràcies a la protecció de l’Article 9 i a la reconstrucció de la nostra economia després de la Segona Guerra Mundial, el Japó ha esdevingut un país on molt poca gent mor de fam. Fins a un moment determinat, la gent, fins i tot els polítics de dretes, van intentar amb totes les seves forces arribar a aquesta meta, establida després de la guerra, i aconseguir una societat equitativa. Tanmateix, quan es descobreix que no podem aspirar a un major creixement econòmic, sorgeixen opinions com ara “aquest sistema no és bo” o “s’han de reformar les prestacions socials”. Hi ha gent dolenta que abusa del sistema, però és una equivocació reformar el sistema només perquè la gent n’abusi.

Un dels articles de la Constitució [es] que genera més debat és l’Article 9, en el qual s’estipula que els japonesos renuncien per sempre a la guerra. L’existència de les Forces d’Autodefensa del Japó (que no són estrictament un exèrcit) s’adscriu a aquest article:

Capítol II. Renúncia a la guerra

Article 9. El poble japonès, en la seua aspiració sincera a una pau internacional basada en la justícia i l’odre, renuncia per sempre a la guerra com un dret sobirà de la nació i a l’amenaça o a l’ús de la força com una manera de solucionar disputes internacionals.

(2) Per tal d’acomplir l’objectiu expressat en el paràgraf precedent, d’ara en avant no es mantindran forces de terra, mar o aire com tampoc cap altre potencial bèl·lic. No es reconeix el dret de bel·ligerància de l’estat.

Hayao explica en el full perquè està en contra de modificar la Constitució, tot i que la seva condició actual és una mica ambivalent:

憲法を変えることについては、反対に決まっています。 選挙をやれば得票率も投票率も低い、そういう政府がどさ くさに紛れて、思いつきのような方法で憲法を変えような んて、もってのほかです。本当にそう思います。もちろん、憲法9条と照らし合わせると、自衛隊はいか にもおかしい。おかしいけれど、そのほうがいい。国防軍 にしないほうがいい

Sens dubte, estic en contra de la modificació. Tenim un baix índex de vot i la proporció de vots del partit també és baixa. Com dimonis pot aquest govern declarar que li agradaria modificar la Constitució? És el que realment sento. Estic d’acord amb el fet que les Forces d’Autodefensa de la nostra nació no es corresponen amb l’Article 9, però crec que és millor. Millor que convertir les Forces d’Autodefensa en una força militar nacional.

El productor Toshio Suzuki [en] va escriure sobre l’Article 9:

僕、日本が憲法九条を持っているって、海外の人はほと んど知らないと思う。だって自衛隊があるしね。そっちを 知っているわけでしょう。だから日本が世界にアピールす るとしたら、九条ですよね。これだけの平和は、九条がな ければあり得なかったわけですから.

Suposo que l’Article 9 no és tan conegut per la resta del món, ja que tenim Forces d’Autodefensa. Les nostres Forces d’Autodefensa són més conegudes. Si el Japó desitja provar el seu valor a la societat internacional, hauria de fer-ho a través de l’Article 9. Una societat pacífica com ho és la nostra no haguera estat possible sense l’Article 9.

そもそもいま憲法改正に、みんな、そんなに興味あるん ですかねぇ。そうじゃないでしょ。そんなことより、自分 たちの生活をどうするんだってことの方が大変で。だから、 僕は、政治家の独りよがりだと思っています。

“Està la gent realment interessada en la modificació en aquests moments? No ho crec. Tots estan més preocupats per les seves vides quotidianes. Considero que aquest tema és egolatria política.”

Isao Takahata, cofundador del Studio Ghibli i director de La Tomba de les Lluernes, pel·lícula que explica la història de dos joves germans que sobreviuen pel seu compte durant la Segona Guerra Mundial i finalment moren d’inanició, va escriure:

 私の憲法第九条に対する思いは、これは全世界で実現すべき素晴らしい理想の旗であり、日本はこの憲法第九条を 外交の中心に据えるべきである、ということに尽きます

“L’Article 9 és una idea meravellosa i s’hauria d’introduir a tot el món. El govern japonès hauria de prendre aquest article com a base de la seva diplomàcia. És tot el que he de dir sobre aquest article.”

私は、『火垂るの墓』を作る前も、今も、真の意 味で反戦ということで言うならば、こういう映画はたいし て有効ではない、と思い続けてきました。戦争がどんなに 悲惨かは、過去のことを振り返るまでもなく、現在、日々 のテレビのニュースでも目撃できます。しかし、どの戦争 も、始めるときには悲惨なことになると覚悟して始めるの ではありません。(中略)いまは、戦争末期の悲惨さではなく、あの戦争の開戦時 を思い出す必要があると思います。それまで懐疑的だった 人々も大多数の知識人も、戦争が始まってしまった以上、 あとは日本が勝つことを願うしかないじゃないか、とこぞ って為政者に協力しはじめたことを。有名人をふくめ、ほ とんどの人が知性や理性を眠らせてしまい、日本に勝って ほしいとしか願わなくなっていたのです。この情けない私たちに歯止めをかけるすべはあるのでし ょうか。知性や理性を眠らせないですむ方法はあるのでし ょうか。 そのための根本理念が、憲法第九条なのではないかと私 は思います

Quan rodava La Tomba de les Lluernes, sempre vaig pensar que aquest tipus de pel·lícula no té realment el poder suficient per funcionar com a element dissuasiu contra la guerra. Avui, la crueltat de la guerra es pot veure a la televisió sense necessitat de recordar el passat. Ningú imagina la crueltat d’una guerra quan en comença una. […] Crec que el que hem de recordar és com va començar la guerra, no els moments cruels que acompanyaren el seu final. Aquells que es mostraven escèptics sobre la guerra i la majoria d’erudits de l’època van canviar la seva opinió: “la guerra ja ha començat així que no podem fer altra cosa que desitjar la victòria del Japó”. Tots van mostrar el seu suport als polítics. La majoria d’ells van enterrar seva intel·ligència i racionalitat i començaren a bastir l’esperança que el Japó guanyaria la guerra. Hi ha alguna manera d’acabar amb aquest lamentable costum? Com pot sobreviure la nostra intel·ligència o racionalitat? Crec que la resposta és l’Article 9. És el nostre ideal fonamental.

En el servei de marcadors socials hatena, l’usuari Tarou Takamori [ja] coincidia amb l’Isao en què les emocions es poden manipular amb facilitat:

TakamoriTarou web, 社会 高畑勲氏の話が興味深い。火垂るの墓等アニメが反戦を訴るから改正されても戦争にはならぬと言う意見に対し、これは「泣ける」と感情が価値基準だから裏返れば開戦の熱狂は簡単に起き、故に歯止めが必要だと説いてる

L’article del senyor Isao Takahata és interessant. Diu que necessitem dissuasió ja que seria fàcil entusiasmar-se amb el començament d’una guerra perquè avui en dia les nostres emocions són la base de les nostres accions. Alguns al·leguen, però, que no hi haurà guerra encara que es modifiqui la Constitució perquè pel·lícules com La Tomba de les Lluernes ens ensenyaran a estar en contra de la guerra igualment.

Un altre usuari N2 [ja], que considera que l’assumpte de les “dones de confort” va quedar resolt amb la declaració de disculpes i reparacions del 1995 [en], retreu al cineasta que les opinions vessades al fullet manquen d’arguments sòlids:

宮﨑駿氏が「慰安婦の問題では謝罪と賠償すべし」と書いたとのことだったので、冒頭の氏の文章を、つまらなかったのだけど我慢して読んだ。 結局、謝罪と賠償すべき論理・論拠が展開されてるわけじゃなく、単に「すべし」と書いてあるだけ。

Em vaig assabentar que Hayao Miyzaki havia escrit al fullet que hem de disculpar-nos i oferir compensacions en relació amb l’afer de les dones de confort. Així que el vaig llegir fins al final tot i ser avorrit. Tot el que vaig trobar va ser la seva opinió sobre que “hauríem” de fer-ho, però sense cap lògica, raons o base que argumenti i doni suport a la seva opinió.

El bloguer H. Kazuyuki va comentar a Twitter [ja] que sembla que l’estudi s’està convertint en un partit polític:

“El Studio Ghibli fa por. És gairebé com una organització política. Vaig trobar molts comentaris com “estic d’acord amb el que opina Hayao”, però jo no estic d’acord amb res.

El crític de cinema Tomohiro Machiyama [ja] veu Hayao no com un pacifista, sinó com algú que aprova l’existència de les Forces d’Autodefensa:

“En la nostra Constitució, renunciem a la força militar. El senyor Miyazaki dóna suport al pla de compromís que vol protegir l’Article 9, però que permet les Forces d’Autodefensa. Hi ha molts països que tenen exèrcit, però no admeten la guerra com solució a conflictes internacionals. És el cas d’Alemanya, Espanya i Itàlia. Ell està d’acord amb aquesta idea.”

El caricaturista Latuff amenaçat de mort per criticar la Policia Militar del Brasil

dilluns, 19/08/2013

Escrit per Raphael Tsavkko Garcia.

Un comentari del caricaturista Carlos Latuff [pt], al seu Facebook, sobre el recent cas [pt] del presumpte assasinat de dos policies militars a mans del seu fill de 13 anys va suscitar reaccions inmediates a les xarxes socials, fins i tot amenaces de mort.

Conegut per [es] “defensar causes humanitàries mitjançant les seues caricatures de traços simples i humor àcid”, Latuff va escriure [pt] al seu perfil de Facebook, el passat dimarts 6 d’agost:

Garoto mata seu pai, que era policial da ROTA…esse menino precisa de duas coisas: atendimento psicológico e uma medalha.

Nen mata el seu pare, que era policia de la ROTA… Eixe nen necessita dues coses: atenció psicològica i una medalla.

Es refereix al principal sospitós de l’assassinat de quatre adults de la mateixa família al barri Vila Brasilândia de São Paulo. El noi de 12 anys es va suïcidar després del crim, el passat 5 d’agost. El Departament d’Homicidis i Protecció de les Persones de la policia civil de São Paulo està investigant les circumstàncies polèmiques en què va tenir lloc aquest fet. El pare del nen era sergent de la ROTA (Rondas Ostensivas Tobias de Aguiar), una tropa d’elit de la Policia Militar (PM) de São Paulo, coneguda per assassinar indiscriminadament, [pt] i la mare era caporal de la PM. A les immediacions de la casa de la família també trobaren mortes l’àvia i la tia materna del nen.

En un moment en què s’aprofundeix en el debat sobre la desmilitarització de la policia al Brasil, després de les protestes massives que ocuparen els carrers del país el passat més de juny, són freqüents les caricatures de Latuff que critiquen l’acció de la policia.

En una entrada de Facebook [pt] del dia 7 d’agost, acceptava amb naturalitat les amenaces rebudes:

Ao longo dos meus 23 anos de profissão como cartunista já fui detido três vezes por desenhar contra a truculência da polícia brasileira, e já recebi inúmeras ameaças, seja de judeus sionistas por conta de minhas charges em favor dos palestinos, seja de extremistas muçulmanos pelas minhas charges sobre a questão egípcia e síria. Portanto, ameaças fazem parte do meu trabalho.

Al llarg dels meus 23 anys de professió com a caricaturista ja vaig ser detingut tres vegades per dibuixar contra la truculència de la policia brasilera, i ja vaig rebre incomptables amenaces, ja siga de jueus sionistes per les meues caricatures en favor dels palestins, ja siga d’extremistes musulmans per les meues caricatures sobre la qüestió egípcia i síria. Per tant, les amenaces formen part del meu treball.

Ara, però, els policies militars i els seus seguidors han amenaçat el caricaturista de mort a les xarxes socials i ell mateix creu que corre perill.

Print de um dos perfis de policial militar que ameaçou Latuff no Facebook.

Captura de pantalla d’un dels perfils dels policies militars que va amenaçar Lattuf a Facebook.

A més d’enumerar [pt] una sèrie de comentaris amenaçadors fets contra Latuff, la Revista Fórum [pt] recull les declaracions del caricaturista en les quals afirma que la frase va ser una “provocació”:

Esse tema é tabu. Não podemos tratar da violência policial no Brasil. Vivemos em um Estado policial, e nesse Estado você não pode ser crítico, senão é ameaçado.

Es tracta d’un tema tabú. No podem parlar de la violència policial al Brasil. Vivim en un estat policial, i en aquest estat no pots ser crític, sinó t’amenacen.

A arte engajada de Latuff denunciando os crimes da Polícia Militar/ROTA. Cartum de Carlos Latuff, uso livre

El compromès art de Latuff que denuncia els crims de la Policia Militar/ROTA. Caricatura de Carlos Latuff, ús lliure.

Al seu Facebook, el 6 d’agost, va dir [pt] que no se sent intimidat i es reafirmava:

Quem conhece meu trabalho sobre a violência policial, sabe bem o que penso sobre a atuação das polícias no Brasil e lá fora. Sou coerente com o que acredito.

Qui coneix el meu treball sobre la violència policial, sap bé el que pense sobre l’actuació dels policies al Brasil i a l’estranger. Sóc coherent amb el que crec.

Tot i això, al dia següent, el caricaturista va alertar [pt] sobre el perill real que corre i va responsabilitzar també l’estat brasiler de qualsevol cosa que li passe:

Dessa vez, com as redes sociais, estas ameaças são potencializadas, graças a comunidades relacionadas a organizações policiais, que reúnem não só membros ativos das forças de repressão, como também simpatizantes com perfil fascista, anti-comunista, anti-petista, machista e homofóbico. É sabido que dois desses perfis, Fardados e Armados e Rondas ostensivas tobias de aguiar “Rota” estão incitando seus membros a tomarem ações violentas contra mim. E é bem possível que isso aconteça, afinal de contas, a polícia mata! Não seria eu o primeiro, e muito menos o último. Essa é a característica de nossas polícias, de nosso estado. E se acontecer, que sejam responsabilizados os administradores destas comunidades e o estado brasileiro.

Aquesta vegada, gràcies a les xarxes socials, aquestes amenaces s’han potenciat per l’existència de comunitats relacionades amb les organitzacions policials, que reuneixen no sols membres actius de les forces de repressió, sinó també simpatitzants amb un perfil fascista, anticomunista, contrari al partit dels treballadors, masclista i homòfob. Se sap que dos d’aquests perfils, el perfil Fardados e Armados [pt] i el de Rondas ostensivas tobias de aguiar “Rota” [pt] inciten els seus membres perquè emprenguen accions violentes contra mi. I és molt possible que açò ocórrega, a fi de comptes, la policia mata! No seria jo ni el primer ni l’últim. Aquesta és la característica de les nostres policies, del nostre estat. I si ocorre això, que se’n responsabilitzen els administradors d’aquestes comunitats i l’estat brasiler.

Campanha pelo fim da Polícia Militar pegando carona nas ameaças feitas ao cartunista Carlos Latuff. Arte sobre cartum de Latuff, uso livre.

Campanya per la fi de la Policia Militar com a resposta a les amenaces proferides contra el caricaturista Carlos Latuff. Art sobre les caricatures de Latuff, ús lliure.

Diverses organitzacions van mostrar la seua solidaritat amb l’MTST (Moviment dels treballadors sense sostre) [pt], les Mães de Maio (Associació de Mares de la plaça de Maig) [pt] i el PSTU (Partit Socialista dels Treballadors Unificat) [pt], que també va selecionar [pt] una sèrie d’amenaces publicades a les xarxes socials contra el caricaturista. Missatges de suport tant individuals com d’organitzacions socials i polítiques, fins i tot [en] de l’exterior [sb], “van omplir la safata d’entrada” de l’autor.

El Diário Liberdade [pr] va tornar a publicar [pt] una carta que va difondre Latuff i va manifestar el seu suport envers el caricaturista. El col·lectiu de comunicació Catarse [pt] va definir [pt] Latuff com “un artista i una persona fonamental en la defensa dels drets humans del Brasil i també de molts altres països on arriba el seu treball i la seua influència”.

Iran: Adéu, president Ahmadinejad

divendres, 16/08/2013

Escrit per Farid.

Ahmadinejad's departure: source: https://twitter.com/aatehranii/status/363233879122931712/photo/1

La partença d’Ahmadinejad. Font: usuari de Twitter @Aatehranii

El President que més divisió ha generat a l’Iran [en] des de la revolució de 1979 va deixar el càrrec dissabte 3 d’agost de 2013. El seu successor, en Hassan Rouhani, ara té la tasca de desfer el dany que Ahmadinejad va causar al país i l’estranger.

Els cibernautes van publicar fotos, posts, missatges i tuits per celebrar la seva marxa. Alguns van recordar el moviment de protesta de 2009 després d’unes controvertides eleccions presidencials que es van resoldre amb la reelecció d’Ahmadinejad per a un segon mandat. #AhmadiByeBye és el lema i l’etiqueta. Diverses fotos i caricatures de l’expresident es van compartir a Twitter.

Molts iranians, i no iranians també, diuen que Mahmud Ahmadinejad va mentir [en] sobre diferents assumptes durant vuit anys.

En Hadi Nili, periodista iranià i antic col·laborador de Global Voices, compartia la mateixa opinió:

En Sallar va tuitejar [fa]:

“En vuit anys no va respondre una sola pregunta, sempre fent burla, eludia les preguntes.”

Els fantasmes de les anteriors eleccions i el Moviment Verd segueixen presents en els missatges.

En Mehdi Saharkhiz va tuitejar [en]:

En Mehdi Saharkhiz recordava [en] les controvertides eleccions presidencials de les quals molts afirmen que els resultats van ser fraudulents:

Diversos iranians van compartir la seva felicitat sobre la marxa d’Ahmadinejad.

La Tara Aghdashloo va tuitejar [en]:

En Josh Sharyar mostrava idèntica alegria i deia [en]:

FEMEN: els seus “topless” promouen els drets de les dones o els perjudiquen?

dijous, 15/08/2013

Escrit per Marie Bonher. Traduït per Anna Calvete Moreno.

Tant si els moviments feministes a Europa s’hi adscriuen o no, les controvèrsies entorn del grup feminista FEMEN [es] cotinuen. Les seves membres, que utilitzen els seus pits nus com a arma simple alhora que radical, han provocat un allau de crítiques i d’atacs en les xarxes socials, als mitjans i en alguns cercles polítics, però pel que sembla s’han convertit en un símbol de protesta per a les dones que pateixen situacions difícils a tot el món.

Quan un home es cala foc enmig d’una protesta ningú pensa a acusar-lo de perjudicar els moviments que lluiten per aconseguir la justícia social. Per què, doncs, FEMEN posa en perill els drets de les dones per mitjà de les seves accions radicals?

Fa un temps, FEMEN va mostrar el seu suport a una de les seves activistes, la tunisiana Amina Tyler [es], que havia rebut amenaces de líders del seu país [en] per penjar fotografies al seu Facebook en què sortia amb el tors nu i que després va ser arrestada per pintar el nom del grup en la paret d’un cementiri a Kairuan com a protesta [en] contra la reunió d’un grup musulmà sunnita salafista. Com a conseqüència, Karima Brini, fundadora de l’associació també tunisiana Dona i ciutadania, va escriure que aquesta radicalització pot resultar perjudicial [fr]. Més tard, tres activistes de FEMEN van ser arrestades i empresonades [en] per protestar en “topless” davant del Ministeri de Justícia de Tunis en suport de Tyler:

Les raisons de leur combat contre l’exploitation des femmes sont respectables. Mais ce qu’elles ont fait ici en Tunisie va nous porter préjudice parce qu’on aura tendance à associer les organisations qui travaillent pour les droits des femmes à leur action.”

Les raons de la seva lluita contra l’explotació de les dones són respectables. Però el que han fet aquí, a Tunísia, ens afectarà de manera negativa perquè la gent tendirà a associar les organitzacions que treballen pels drets de les dones a les seves accions.

Els secrets de l’acció de FEMEN

Hi ha, sens dubte, moltes raons circumstancials per les quals el moviment FEMEN està tenint tant d’èxit als mitjans. Amb cada cop més publicacions candents a Twitter (FEMEN France [fr] ja té més de 8.000 seguidors) i Facebook (gairebé 40.000 “m’agrada” a la pàgina de FEMEN France [fr]) en quasi tots els països, a més d’una pàgina web [en] molt completa, és clar que les activistes de FEMEN saben com utilitzar els mitjans que tenen al seu abast per fer soroll. I en fan.

Pel que sembla, la clau de l’èxit rau en la manera, radical i innovadora, de protestar: es tracta d’un gest simple, poderós, efectiu, icònic, popular, universal i ancestral, un gran cop d’efecte en aquest galliner. Olivier Ciappa [fr] va voler reflectir aquest gest en el nou segell que ha dissenyat per a França: la imatge de l’emblema nacional, la Marianne, inspirada en la famosa activista de FEMEN Inna Xevtxenko.

Elle incarne le mieux les valeurs de la République, liberté, égalité, fraternité. Le féminisme fait partie intégrante de ces valeurs. Et la Marianne, au temps de la Révolution était seins nus, alors pourquoi ne pas rendre hommage à cette fabuleuse Femen ? “

L’Inna és qui millor encarna els valors de la república francesa: llibertat, igualtat, fraternitat. El feminisme és una part integrant d’aquests valors. I la Marianne duia el tors nu durant la Revolució, així que per què no li retem un homenatge a aquesta fabulosa membre de FEMEN?

Aquest gest també ha estat el motiu pel qual s’ha felicitat i s’ha condemnat a parts iguals l’activista tunisiana Amina Tyler. D’una banda ha estat acusada de “conducta immoral” [fr] pel Ministeri de Justícia de Tunísia, mentre que de l’altra ha rebut el suport, entre d’altres, de Sami Adleeb per mitjà del seu blog [fr]:

En aucun cas son geste est impudique ni symptomatique d’un quelconque trouble psychologique. C’est un cri d’indignation et de colère contre la bondieuserie […]. Elle voulait attirer l’attention de l’opinion publique mondiale sur les atteintes au droit des femmes, sur la banalisation du viol et l’impunité dont bénéficient les violeurs en Tunisie post 14 janvier 2011. […] En recourant à ce mode d’expression politique inédit en Tunisie, Amina n’a pas enfreint les tabous ou un quelconque ordre moral […], elle n’a justement rien à dissimuler, c’est pourquoi elle revendique en toute dignité et liberté.”

En cap cas ha comès un acte indecent o simptomàtic de cap problema psicològic. Es tracta d’un crit d’indignació i de còlera contra la beateria […]. Va voler cridar l’atenció de l’opinió pública mundial pel que fa a les violacions dels drets de les dones, la trivialització de les violacions i la impunitat dels violadors a la Tunísia posterior a la revolució […]. Per haver recorregut a aquest mètode d’expressió política inèdit a Tunísia, l’Amina no ha violat cap tabú ni cap ordre moral […]; no té res a amagar, i és per això que du a terme les seves reivindicacions amb tota dignitat i llibertat.

Soutien à Amina à Montréal posté sur la page facebook Femen France, reproduite avec autorisation de Femen France

“Llibertat per a l’Amina” (Libérez Amina): Mostra de suport a l’Amina a Montreal, publicada a la pàgina de Facebook de FEMEN France, cortesia de FEMEN France

El web d’informació Rue 89 [fr] ja va citar el nudisme, sobretot el femení, com a forma de protesta contra la violència social en espais públics l’any 2011 en relació amb el conflicte entre la Xina i el Tibet:

En septembre, à Shanghaï, une autre femme âgée de 77 ans, médecin, avait eu recours à un autre mode de protestation : elle avait manifesté, nue et à genoux devant le siège du tribunal local.”

Al setembre, a Xangai, una altra dona (metgessa de 77 anys) va recórrer a una forma diferent de protesta: es va manifestar nua i de genolls davant d’uns jutjats locals.

Un missatge poc clar però massa “sextrem”

Si les accions de FEMEN són clares, sembla que el missatge que difonen no és tan fàcil d’entendre. Després de publicar un tuit bastant arriscat [en] sobre l’islam i el ramadà, Inna Xevtxenko [fr] va defensar-se de les acusacions d’islamofòbia al diari francès Libération [fr]:

S’agissant des accusations d’islamophobie [fr], Inna Shevchenko les balaie d’un revers de la main, préférant le terme « religiophobe » et insistant sur le fait que les Femen n’ont « pas peur de souligner les aspects liberticides de cette religion ou d’autres religions ».”

Inna Xevtxenko defuig les acusacions d’islamofòbia i prefereix el terme “religiofòbia”, mentre insisteix que les membres de FEMEN “no tenen por de destacar els aspectes liberticides d’aquesta religió ni de qualsevol altra”.

La pàgina web de FEMEN [en] ha fet últimament un gir més radical i combina símbols molt connotatius com les esvàstiques amb postures guerreres i discursos antimasculins:

Les FEMEN són les noves amazones, capaces de minar els fonaments del sistema patriarcal mitjançant el seu intel·lecte, el sexe, l’agilitat, mitjançant la provocació de disturbis, neurosi i pànic al món masculí.

A l’Índia, un grup de dones, la banda del sari rosa [en], ha passat d’imaginar una batalla de sexes a dur-la a terme [fr]:

Elles ont choisi le rose comme emblème de leur combat et peuvent compter dans leurs rangs, plusieurs centaines de militantes et de militants. Elles sont armées de lathi – les bâtons traditionnels – qui servent à battre les hommes qui ont abusé de leurs épouses ou les ont abandonnées, et aussi à “tabasser” les policiers qui ont refusé d’enregistrer des plaintes pour viol.”

Van triar el rosa com a emblema de la seva lluita i ja compten en les seves files amb centenars d’activistes. Van armades amb un “lathi” (un bastó tradicional), que serveix per pegar els homes que abusen de les seves dones o les abandonen i també els policies que rebutgen admetre les denúncies per violació.

FEMEN sembla un moviment molt més moderat d’acord amb la seva pàgina web [en]:

  • Unim dones joves basant-nos en els principis de conscienciació i activisme social i de desenvolupament intel·lectual i cultural.
  • Reconeixem els valors europeus de llibertat, igualtat i desenvolupament global de la persona independentment del seu sexe.
  • Creem una imatge nacional de feminitat, maternitat i bellesa basada en l’experiència dels moviments feministes euroatlàntics.

La paraula “nacional” de l’últim punt, tanmateix, pot cridar l’atenció a més d’un.

Ni a favor ni en contra

La identitat del moviment FEMEN encara està en bona part en construcció. Evoluciona constantment i en paral·lel a les notícies que va desencadenant. Suscita un odi que sembla que vingui d’una altra era, però a la vegada també molts malentesos, especialment en els cercles feministes. La pàgina Egalité et réconciliation [fr], per exemple, opina:

« Ce n’est qu’une simulation de féminisme » […]. Femen « nuit à l’image de l’Ukraine autant qu’au vrai mouvement féministe », renchérit Marianna Evsioukova, une responsable à Kiev de l’ONG internationale La Strada, qui défend les droits des femmes. D’autres assimilent les Femen à un projet commercial […].”

“Això no és més que una simulació de feminisme” […]. FEMEN “està fent tant de mal a la imatge d’Ucraïna com al moviment feminista de veritat”, afegeix Marianna Evsiukova, responsable a Kíev de La Strada, ONG internacional defensora dels drets de les dones. Altres associen FEMEN a un projecte comercial […].

FEMEN, però, sí que du a terme accions; accions que connecten el moviment amb el món, especialment amb les dones. Un grup de dones gregues va publicar el següent vídeo a la pàgina del Facebook de FEMEN France com a mostra de suport a l’Amina i van provocar el tancament de la pàgina durant un temps per censura [en].

http://www.youtube.com/watch?v=Ir2nqu9ufDo

Si es parla tant sobre FEMEN és probablement perquè, es digui el que es digui, el problema dels drets de les dones està lluny de ser resolt tant a França com en altres països. Per això, sembla que la qüestió no és estar a favor o en contra de FEMEN, sinó més aviat veure la llum que s’ha fet sobre aquesta injustícia arcaica com una oportunitat per als moviments feministes de canviar i evolucionar. D’acord amb el web de Femmes pour la paix [fr]:

Tout militantisme demande du courage car d’une certaine manière nous nous mettons à nu devant une masse uniforme. Il est plus facile de rester chez soi à regarder le monde évoluer sans nous que d’y participer.”

Tot activisme requereix coratge, ja que d’alguna manera ens col·loquem nus davant d’una massa uniforme. Sempre és més fàcil quedar-se a casa i veure com passa el temps sense involucrar-nos-hi.

La visita a Israel d’un cineasta iranià sembra la discòrdia entre els seus compatriotes

dimecres, 14/08/2013

Escrit per Hooman Askary. Traduït per Anna Calvete Moreno.

Iranian film maker, M. Makhmalbaf, at JFF, photo courtesy of JFF official website

El director de cinema iranià, Mohsen Makhmalbaf, al Festival de Cinema de Jerusalem, foto cortesia del web oficial del festival

Mohsen Makhmalbaf [es], un director de cinema iranià de renom internacional, ha indignat molts iranians en acceptar una invitació al Festival de Cinema de Jerusalem [he] que va tenir lloc el juliol de 2013 a Israel.

Makhmalbaf, que també és activista del Moviment Verd iranià i antic revolucionari, ha dividit l’opinió iraniana: mentre alguns creuen que la seva participació al festival representa un pas cap a la superació de les distàncies entre les nacions, tal com va assegurar [fa] ell mateix, els seus crítics [fa] la veuen com una gran falta de respecte pels drets humans palestins.

Makhmalbaf va participar al Festival de Cinema de Jerusalem amb la seva nova pel·lícula, “El jardiner”:

Els mitjans socials iranians s’han fet molt de ressò del tema i, fins i tot, hi circulen peticions signades per activistes, acadèmics i periodistes a la diàspora. El món virtual s’ha convertit en un camp de batalla i discussions entorn del viatge de Makhmalbaf.

Primerament es va publicar [fa] una carta oberta signada per “acadèmics, artistes, periodistes i activistes iranians”, en què es lamentaven que el director no respectés el moviment palestí de Boicot, Desposseïment i Sancions (BDS) [en] contra Israel:

No podem posicionar-nos a favor del Sr. Makhmalbaf i la seva decisió, que legitima de manera inevitable l’ocupació d’Israel, l’apartheid i la neteja ètnica. Li demanem no només que doni suport al moviment de Boicot, Desposseïment i Sancions, sinó també que es converteixi en un missatger de l’alliberament per a tothom, inclosos els palestins i els iranians.

Més tard, un altre grup d’activistes i acadèmics va escriure una carta [fa] en què donava suport a la visita del director a Israel, elogiava aquesta “acció tan valenta” i la definia com un gest per la pau que “transmet el missatge de l’amistat”:

Condemnem aquesta política de guerra promoguda tant pel règim islàmic com pels alts càrrecs d’Israel. En canvi, donem suport, promovem i acollim la posició de Mohsen Makhmalbaf segons la qual les “forces democràtiques” iranianes, en comptes de dur a terme un atac militar, haurien de rebre el nostre suport. De la mateixa manera que Mohsen Makhmalbaf, nosaltres no tenim por d’obrir els braços com a símbol de l’amistat que ens uneix amb els ciutadans d’Israel i de creure que l’art pot ser una eina d’acostament entre la gent sense tenir-ne en compte les diferències racials, lingüístiques i polítiques.

Aquesta polarització no es va limitar al món acadèmic. Les xarxes socials anaven plenes de comentaris sobre la visita del director a Israel.

Samareh s’agafava els comentaris amb pinces i, amb una mica de cinisme, comentava [fa] el següent a Balatarin, un web iranià per compartir enllaços:

Makhmalbaf va dur a terme una gran acció en anar a Israel i parlar sobre la pau. Va mostrar que la nació iraniana no és el mateix que el règim iranià, la qual cosa és un cop dur per a aquest govern de clergues. Una de les raons [d’aquestes crítiques tan severes] és una ordre interna del Ministeri d’Intel·ligència adreçada a tots els seus subordinats: “Desllustreu el nom de Makhmalbaf de manera immediata; assegureu-vos que ho feu com si ho fessin els enemics de la república islàmica per dividir l’oposició. I si per aconseguir-ho heu d’insultar la república islàmica, feu-ho”.

El bloguer iranià Adel va expressar [fa] el seu menyspreu, ja que veu una gran diferència entre el que fan els artistes i l’àmbit de la política i, per tant, desestima l’acció de Mohsen Makhmalbaf per considerar-la fútil des del primer moment:

Si som una mica realistes veurem que els discursos polítics dels artistes poques vegades tenen cap efecte en els polítics, especialment en els polítics israelians, que ni tan sols escolten els seus homòlegs nord-americans! Així doncs, quina causa intenta servir el Sr. Makhmalbaf? Si vol acostar les dues nacions a la pau, en realitat només aconseguirà treure un govern racista de l’aïllament.

A conseqüència d’aquest viatge, el ministre adjunt de Cultura i Orientació Islàmica, Javad Shamaghdari, va ordenar retirar totes les pertinences de Makhmalbaf del museu nacional del cinema de l’Iran. Un clergue, a més, en va renegar [fa] per considerar-lo un apòstata.

En tot aquest debat acalorat, el que és clar és que, com en tota disputa sobre l’Iran, Mohsen Makhmalbaf ha aconseguit que es vegi la varietat de colors presents a la societat iraniana que, tot sigui dit, no s’assembla al que a molts els agradaria.

Gegants, hackers i trols: la mitologia de l’activisme a la xarxa

dijous, 16/05/2013

Escrit per Barbara Auger. Traduït per Gemma Godó. Article original.

Qualsevol usuari d’Internet sap que un trol és algú que publica un comentari deliberadament provocador per encetar o alimentar una discussió a la xarxa. Que aquests polèmics internautes s’anomenin trols no és cap casualitat. El significat original de “trol” ens remet a la mitologia escandinava, en la qual els trols són “criatures amb gust per fer maleses i entremaliadures” [en]. De fet, el món d’Internet té molt més a veure amb la mitologia del que molts podeu pensar. Molts dels rols que han aparegut a l’era Internet tenen molt a veure amb l’estructura que es feia servir als contes tradicionals per explicar la realitat.

Per exemple, Loki, en el folklore scandinau, és un entabanador (en anglès, trickster), un personatge que trenca les normes amb la finalitat última d’aconseguir efectes positius. A la xarxa, un trickster (el Termcat encara no ha inclòs aquest terme a la Terminologia de Xarxes Socials) és un delator, un espieta informal que alerta la resta del món per impulsar el canvi social. Com l’ex soldat dels Estats Units Bradley Manning [es], acusat de filtrar informació classificada a WikiLeaks.

En la mateixa línia, els ferrers (blacksmiths en anglès) i els gnoms prenen les matèries en la seva forma natural i construeixen objectes que permeten als déus lluitar contra els seus enemics. Dónen una forma útil i comprensible a les matèries primeres, el mateix que fa el periodisme ciutadà amb les enormes quantitats de dades que WikiLeaks i altres fan accesibles a la xarxa.

En la mitologia nòrdica, quan Thor i les altres divinitats no aconsegueixen propulsar el vaixell funerari de Baldr [en] per tal que pugui ressuscitar a un altre món, criden a una geganta de forces sobrenaturals perquè impulsi el vaixell. En el món online, organitzacions amb una força “gegantina” com Anonymous, fan servir el seu pes per donar a conèixer i defensar les causes que consideren justes.

Els informadors i els tricksters
Illustration of Alfred Smedberg's The boy who never was afraid, John Bauer, 1912.

El noi que mai s'espantava, John Bauer, 1912. Foto d'Alfred Smedberg. Domini públic.

 

En la mitologia, el trickster és un personatge que maquina i furta amb la finalitat última d’aconseguir efectes positius, no sempre amb intencions del tot pures.

L’informador Bradley Manning [es] va explicar que va furtar informació classificada sobre les guerres de l’Iraq i l’Afganistan, segons la transcripció d’Alexa O’Brien [en] del seu testimoni:

I created copies of the CIDNE-I and CIDNE-A SigAct tables as part of the process of backing up information. At the time I did so, I did not intend to use this information for any purpose other than for back up. However, I later decided to release this information publicly. At that time, I believe and still believe that these tables are two of the most significant documents of our time.

 

Vaig fer còpies de seguretat de les taules de CIDNE-I i CIDNE-A SingAct com a part del procés per guardar la informació. Quan les vaig fer, no tenia intenció d’utilitzar aquesta informació per a cap altre motiu que no fos guardar-la com a còpia de seguretat. Tot i així, més tard vaig decidir fer-la pública. En aquell moment vaig pensar, i encara penso ara, que aquestes taules són dos dels documents més importants dels nostres temps.

El seu paper d’informador, o d’activador d’alertes (o com es diu en francès, “alert-launcher”), es caracteritza per la seva posició de mediador de dades amb l’objectiu de provocar, com ha declarat, un debat nacional sobre el paper de l’exèrcit americà i sobre la política exterior dels Estats Units. La seva acció ha permès restablir una comunicació entre l’estructura governamental, la qual retenia una veritat, i la població, qui n’estava privada.

Si bé la seva decisió podria justificar-se segons la lògica humana, es tracta d’un crim. Els comentaris de Bradley Manning, de fet, s’han vist refusats, controvertits i ignorats [en] pels mitjans de comunicació.

WikiLeaks i els ferrers

Llavors Manning va donar la informació a WikiLeaks, qui va treballar les dades i els va donar forma, de manera semblant a com fan els ferrers mitològics.

Figures com les de Julian Assange i Birgitta Jónsdóttir [en], membre del parlament islandès, van processar i analitzar la matèria que Manning els havia donat. Un treball periodístic: identificar-ne el context, els actors, i les implicacions polítiques per tal d’assegurar l’impacte de la informació.

Un paper que Julian Assange descriu [en] així:

Quantum mechanics and its modern evolution left me with a theory of change and how to properly understand how one thing causes another.

La mecànica quàntica i la seva evolució moderna m’han permès pensar en una teoria del canvi i d’entendre correctament com una cosa porta a l’altra.

En altres paraules, com que els fets clau no han estat identificats, segueixen sent ambigus i esmunyedissos.

WikiLeaks no és l’únic que assumeix el rol del ferrer. El periodisme ciutadà també té un paper en recollir i donar forma a la informació per a fer-la comprensible. Un exemple d’això és el llarg treball de recerca i difusió realitzat per Heather Mash i Jemila Hanan sobre les condicions de vida de la comunitat Rohingya, a Birmània [es].

Aquest treball periodístic és més que un rol de mediació, tal i com explica la Jamila Hanan [fr] en el seu article [en] del febrer del 2013:

There is no precedent for using social media to stop a genocide – this is uncharted territory. We need to use social media to create and be the media, us, the people.
Our objectives are to:
1. disseminate information;
2. make connections;
3. encourage people to act.

La utilització dels mitjans socials per aturar un genocidi no coneix precedents: és un territori verge. Hem d’utilitzar els mitjans socials per crear i, els mitjans, ser nosaltres mateixos, el poble.
Els nostres objectius són:
1. Difondre la informació
2. Establir connexions
3. Animar la gent a actuar

Anonymous i els gegants

Però les informacions de Mannings i l’anàlisi de WikiLeaks haguessin estat inútils sense una audiència. No només es tracta de desenterrar i presentar la informació, sinó també d’impulsar-la. I aquí és on intervé el grup de hacktivistes Anonymous, les accions dels quals, inscrits en el col·lectiu, agafen una força sobrenatural. Un rol que Anonymous sembla completar amb entusiasme. L’Annie Machon, ex agent del MI5 [en], ho explica així:

If you can do it over cyberspace, you get global awareness of what you’re doing, and the message you’re trying to put out. And this is precisely what Anonymous has achieved, with this publicized assault against certain Israeli websites.
Let’s not call them attacks: they are distributed denial of service attempts against certain countries and certain websites. So what we’re seeing here is a sort of automated mass influx into certain websites that cause them to crash.

Si es pot fer en el ciberespai, s’obté un impacte mundial del que s’està fent i del missatge que es vol difondre. I és precisament el que Anonymous ha fet amb aquest assalt públic en contra d’algunes pàgines web israelianes.

No els anomenem atacs: són intents de denegació de servei distribuïda en contra de certs països i certes pàgines web. És a dir, una forma automatitzada d’afluència massiva en contra de certes pàgines web, que provoca un mal funcionament.

Anonymous es basa en les dades facilitades i treballades pels periodistes ciutadans per dur a terme les seves accions, però el seu rol no és treballar la informació com un ferrer, sinó injectar a la informació una força circulatòria gràcies a la seva força gegantina, com el gegant mitològic. A Twitter, per exemple, es poden trobar molts comentaris sobre operacions recents, com ara: #OpIsrael, #OpKashmir, #OpRohingya (que ha cridat l’atenció sobre les informacions disponibles del genocidi d’aquesta comunitat), #ReformCFAA (que forma part d’un moviment de protesta en contra de la Llei del Frau i de l’Abús Inadequat de la Informàtica), o #OpGabon, en contra el tràfic d’éssers humans.

La transcripció no oficial de la declaració de Manning, el soldat dels EUA informant de WikiLeaks

divendres, 15/03/2013

Escrit per Rainey Reitman. Traduït per Mireia Blanc.

Fa uns dies, soldat de l’exèrcit nord-americà Bradley Manning va declarar en una vista militar per tal d’explicar amb les seves pròpies paraules per què va filtrar [es] milers de documents militars confidencials a la pàgina web WikiLeaks [en]. La periodista Alexa O’Brien va publicar la transcripció [en] no oficial de la declaració del soldat. Manning va explicar al tribunal que va decidir filtrar aquests documents als mitjans de comunicació perquè va quedar profundament afectat per les activitats militars nord-americanes dutes a terme en les guerres d’Iraq i d’Afganistan.

Bradley Manning mural. Photo by mulch.thief. (CC BY-NC-SA 2.0)

Mural de Bradley Manning. Foto de mulch.thief. (CC BY-NC-SA 2.0)

Durant la vista, l’equip defensor de Manning va presentar una declaració de culpabilitat [en] per a deu dels càrrecs dels quals se l’acusava, incloent diversos càrrecs menors relacionats amb l’accés a la informació. Per aquests deu càrrecs, Manning podria fer front a una condemna màxima de 20 anys de presó.

Malgrat la declaració de culpabilitat i el seu testimoni, el govern dels EUA manté els 22 càrrecs presentats originalment contra Manning. El més greu dels quals inclou ‘ajudar a l’enemic’ i comporta penes màximes de cadena perpètua o, fins i tot, la pena de mort, encara que l’acusació ha declarat que no sol·licitarà la sentència de mort en el cas de Manning.

En declarar davant del tribunal, Manning va poder confessar la filtració de documents a WikiLeaks i explicar per què va decidir fer-ho. Manning va descriure el seu horror i la seva preocupació per les activitats militars nord-americanes que havia observat en el seu treball com a analista de l’exèrcit. Mentre comentava un vídeo que més endavant es coneixeria com “Collateral Murder” [en], on es mostren soldats dels Estats Units delectant-se en el tiroteig de dos periodistes de Reuters i de diversos civils desarmats, Manning va explicar al tribunal:

“The most alarming aspect of the video to me, however, was the seemly delightful bloodlust they [the U.S. soldiers] appeared to have. They dehumanized the individuals they were engaging and seemed to not value human life by referring to them as quote “dead bastards” unquote and congratulating each other on the ability to kill in large numbers. At one point in the video there is an individual on the ground attempting to crawl to safety. The individual is seriously wounded. Instead of calling for medical attention to the location, one of the aerial weapons team crew members verbally asks for the wounded person to pick up a weapon so that he can have a reason to engage. For me, this seems similar to a child torturing ants with a magnifying glass.

“Però l’aspecte més alarmant del vídeo per a mi va ser l’aparentment plaent desig de sang que semblaven tenir [els soldats nord-americans]. Estaven deshumanitzant els individus a qui atacaven i semblava que no valoressin la vida humana, ja que es referien a ells com a, i cito, “maleïts bastards” i es felicitaven els uns als altres per la seva habilitat de matar un gran nombre de persones. En un moment del vídeo hi ha una persona al terra que mira d’arrossegar-se cap a un lloc segur. Aquest individu està greument ferit. En comptes d’avisar el personal mèdic perquè es dirigeixin cap a la seva situació, un dels membres de l’equip d’armes aèries li demana verbalment al ferit que reculli una arma, ja què així li donarà un motiu per atacar-lo. Per a mi, això és similar a un nen que tortura formigues amb una lupa.

Manning també va descriure el que esperava aconseguir donant a conèixer informació sobre les guerres d’Iraq i d’Afganistan — filtracions que més endavant es coneixerien com els Registres de la guerra d’Iraq [en] i els Diaris de la guerra d’Afganistan [en]:

I believe that if the general public, especially the American public, had access to the information…this could spark a domestic debate on the role of the military and our foreign policy in general as well as it related to Iraq and Afghanistan…I also believed the detailed analysis of the data over a long period of time by different sectors of society might cause society to reevaluate the need or even the desire to even to engage in counterterrorism and counterinsurgency operations that ignore the complex dynamics of the people living in the affected environment everyday.

Crec que si el públic en general, especialment el públic nord-americà, té accés a aquesta informació… això podria provocar un debat intern sobre el paper de l’exèrcit i la nostra política d’afers exteriors en general, així com respecte a l’Iraq i l’Afganistan… També vaig pensar que una anàlisi detallada de la informació durant un llarg període de temps per part de diferents sectors de la societat podria provocar que aquesta es repensara la necessitat o, fins i tot, el desig de participar en les operacions de contraterrorisme i contrainsurrecció que ignoren la complexa dinàmica del dia a dia de la gent que viu a l’entorn afectat.

Manning va dir que se sentia “alliberat” quan proporcionava la informació a WikiLeaks:

Although the information had not yet been published by the WLO, I felt this sense of relief by them having it. I felt I had accomplished something that allowed me to have a clear conscience based upon what I had seen and read about and knew were happening in both Iraq and Afghanistan everyday.

Tot i que la informació encara no havia estat publicada per la WLO, vaig tenir una sensació d’alleugeriment pel fet que ells la tinguessin. Vaig sentir que havia fet quelcom que em permetia tenir la consciència tranquil·la sobre allò que havia vist i llegit i que sabia que estava passant cada dia tant a l’Iraq com a l’Afganistan.

Manning, nominat al Premi Nobel de la Pau [en] en tres ocasions, ha estat empresonat durant gairebé tres anys [en] esperant que comencés el seu judici militar. Ha comparegut davant del tribunal militar en diverses vistes preliminars [en], en les quals s’han determinat components clau sobre el seu cas i com aquest serà processat. Això inclou detalls com quins testimonis tindran dret a testificar, quines proves es podran presentar i quins arguments considerarà el tribunal.

Una qüestió fonamental en el seu cas era determinar si la publicació dels documents que Manning va filtrar a WikiLeaks va perjudicar o no la seguretat nacional dels Estats Units. Després d’una batalla legal [en] que va durar uns quants mesos, l’equip de la defensa de Manning va poder obtenir informes procedents de la investigació governamental sobre aquesta qüestió. No obstant això, el jutge del cas Manning va decidir que, a l’hora de determinar la seva culpabilitat, no es consideraria com a factor rellevant [en] el fet que la seguretat nacional s’hagués vist afectada o no per les filtracions.

Malauradament, les autoritats han limitat [en] l’accés públic a les vistes. Les Forces Armades es neguen a proporcionar una transcripció oficial de les vistes al públic i està prohibit retransmetre-les en directe (per mitjà de Twitter o blogs en directe, per exemple). Això és particularment problemàtic perquè se suposa que aquests procediments, com els judicis militars en general, són accessibles al públic.

Tant la substància del cas Manning en concret com la naturalesa secreta de certs procediments judicials al seu voltant, susciten preguntes importants sobre l’accés a la informació i la transparència i responsabilitat governamental als Estats Units. Aquestes preguntes i el paper emergent d’entitats d’Internet, com ara WikiLeaks, que franquegen l’accés a documents del govern són qüestions que generen gran preocupació en la comunitat de Global Voices Advocacy.

Està previst que el judici de Manning comenci el 3 de juny de 2013. Organitzacions activistes d’arreu del món estan organitzant actes per a donar suport a Manning el dia 1 de juny de 2013. Per a més informació, visiteu www.bradleymanning.org.