Opinió

_________________

Fa temps que hi ha coses que van de gairell: la gent prefereix parlar en públic de la seva vida íntima i de sexe, i no pas de política, els fa vergonya parlar de política. És a dir, allò que és privat ho elevem a públic i allò que és públic ho amaguem. Estem caminant cap a la fi de la vida privada.

Ara, a persones mal educades en cotó fluix i en valors líquids els agafen atacs de narcisisme i creuen que tot el que forma part de la vida quotidiana interessa a tot el món tant com li interessava als seus papis.

Si el que fem en la vida no ens interessa ni a nosaltres mateixos, com podem creure que interessa als altres? Quina presumpció! No trobo que viure tingui molt de sentit, en molts moments és indubtable que costa trobar-hi sentit (Albert Camus) i mentrestant hi ha legions de persones que no ho saben, no s’ho han preguntat mai, no tenen temps, fugen i es fan la il·lusió que els altres trobaran sentit a la seva vida. Estem davant un egocentrisme malaltís que, en ser massiu, és molt preocupant i denota que alguna cosa està passant en la nostra societat.

Feisbuc és l’evidència que la gent està insatisfeta. S’argumenta que són xarxes socials en què la gent es relaciona de noves maneres. No. Es posen la pantalla de parapet, per separar-se d’una relació, la relació social que els fa por; estem davant actituds de fòbia social. La gent té centenars d’amics, bona manera de cridar que no en tenen cap de veritat. Tenen amistats líquides, no amics.

No ens hauria d’estranyar tant. De fet, l’invent del feisbuc és d’un paio tocat de l ‘ala que davant la seva evident discapacitat emocional i social s’inventa una cosa per lligar muntant un sistema per a una societat discapacitada emocionalment i socialment. S’ha fet ric i ha tingut èxit, posem-nos a tremolar! Al seu propi soci i amic el va treure de l’empresa amb traïdoria, lògic! Què es pot esperar de gent malalta? Ho veiem cada dia.

Feisbuc és el gran somni dels totalitarismes. Abans havien d’imposar el confessionari amb l’amenaça de l’infern; ara ja no calen ni amenaces: en comptes del confessionari van a la plaça del poble a explicar-ho contents

_________________________________________________

S’argumenta que les noves tecnologies han aconseguit una cosa molt bona: la immediatesa. Es diu, per tant, que és una gran conquesta i una cosa molt bona tenir notícies a l’instant i poder enviar les cartes a l’instant. Sempre tot a l’instant, és bo? Per què?

Normalment hom consideraria que aquell que vol les coses ara, ja!, és un boig, que té una mentalitat infantil o que és una persona que necessita tractament especialitzat.

En canvi, ara tothom creu que és bo que sapiguem les coses immediatament i que les transmetem immediatament. No em digueu que no heu rebut desenes de mails que en rebre’ls heu pensat: si aquest paio s’ho hagués pensat un minut, no l’hauria enviat. La immediatesa és una font constant de conflictes derivats de mails enviats sense pensar.

Sembla molt positiu tenir una notícia a l’instant encara que sigui mentida: per exemple, a les eleccions presidencials dels EUA de l’any 2000 entre Gore i Bush els diaris van canviar de portada deu vegades aquella nit pendents del recompte trampós de Florida.

Volem les notícies contrastades o les volem ràpides; si pretenem fer totes dues coses mentim.

Comunicar-nos sense reflexió és producte d’una patologia: una fugida endavant. Hem creat una societat malaltissa i en fem bandera per dissimular.

M’agradaria donar un consell al director del diari Ara, Carles Capdevila: tranquil·litat. L’única notícia important va ser la revolució neolítica quan no hi havia diaris –que sapiguem– i més modernament la de la revolució francesa i quan tampoc no existia el diari Ara. Les altres notícies són pura invenció contra l’avorriment. Henry David Thoreau, un avançat als temps, escrivia al segle XIX que “en lo que atañe a Inglaterra, el último retazo noticioso con cierta sustancia venido de esta parte fue la revolución de 1649” (amb l’execució de Carles I d’Anglaterra). De fet, ell creia que ni la revolució francesa va ser una autèntica notícia: “nada nuevo ocurre en el extranjero, incluida una revolución francesa”.¹

Algú creu sincerament que saber les coses una mica abans canvia res de res? Algú creu que rebre o enviar una carta immediatament canvia alguna cosa? La gent està angoixada i en comptes d’aturar-se i reflexionar sobre les causes de la seva angoixa intenta de manera compulsiva que tothom estigui angoixat.

Som el mateix home de les cavernes i em pregunto si hem evolucionat gaire; cada dia que passa estic més convençut que Darwin tenia raó però a la inversa. Aviat tornarem a caminar de quatre potes i tornarem a pujar als arbres.

_______________________________________________

El libre s’acaba, molta gent n’està contenta. No entenc l’alegria de la gent. D’entrada cal dir que cada vegada s’editen pitjor els llibres.

M’expliquen que les editorials fan subhastes inverses per a les traduccions, és a dir, les acaben adjudicant a qui diu que ho farà més barat. La gent bona i reconeguda n’han quedat al marge. A més els llibres no es corregeixen convenient, no es repassen i s’imprimeixen ràpid i sense control. Per si fos poc, s’han anat establint criteris editorials estranys, per exemple, posar les notes al final del llibre en comptes de col·locar-les a peu de pàgina. Per justificar-se diuen que la gent no llegeix llibres amb notes. Quina ximpleria! Això se’n diu projecció, és a dir, posar en boca d’altres el que fan els dirigents de les editorials, no llegir mai res. Si llegissin sabrien que qui compra un llibre d’història precisament demana les notes i les vol a peu de pàgina. Diuen, a més, que si ho fan així és més car. És increïble que quan els llibres es feien a mà es fessin bé i ara, amb els mitjans que hi ha, es facin malament. Pel que es veu hi ha dirigents editorials que creuen que la gent comprem llibres pel preu. Increïble. O sigui que si vull comprar un llibre de Josep Fontana o Javier Marías i veig que és molt car, m’acabaré enduent un llibre baratet de Sala Martín o Joaquín Estefania.

Diuen que la gent llegeix per Internet. Fals. La gent el que fa per Internet és veure porno o cotxes i motos. Tothom sap que llegir més de tres pàgines per Internet és impossible. De fet, un amic molt esquerranós em va dir que fins i tot en aquests ambients cada vegada és més difícil que es llegeixin llibres. Més de tres pàgines la gent es cansa. Per aquesta raó s’ha fet tan famós el llibre Indigneu-vos d’Stéphane Hessel, perquè és curt, molt curt.

Abans cremaven biblioteques, ara ja no caldrà, n’hi haurà moltes plenes de llibres però no hi anirà ningú. Es tracta de la victòria final de la dictadura de la mentida i la ignorància.

__________________________________

El lobby nuclear ha aconseguit un gran èxit controlant la major part de la informació i la opinió pública catalana. Ens han fet creure que l’energia nuclear és imprescindible –només representa el 3% de les fonts d’energia al món– i que a més té un risc lògic atenent que “no existeix el risc zero” i que, a més, si vols risc zero hauràs de pagar més.

Hi ha dues raons fonamentals per estar-hi en contra: la primera és en relació amb el poder i l’altra sobre els límits a les innovacions tecnològiques.

Que tenen a veure el poder i les nuclears? Tot, de fet l’energia nuclear només la defensen les entitats financeres ja que és una colossal operació financera avalada pels estats. És una operació econòmicament ruïnosa, per aquesta raó cap elèctrica no demana construir-ne una. I té risc financer zero.

L’objecció fonamental és que l’energia nuclear significa una enorme concentració de poder en energia en molt poques mans. I si el poder en energia està en poques mans vol dir que la concentració de poder augmenta i amb això es dificulta la possibilitat de control democràtic de les decisions públiques i del poder. De fet, és el que podem comprovar aquests dies. Tothom està en contra de l’energia nuclear, a la gent li preocupa la salut dels seus fills i néts, i una minoria vol prendre decisions favorables a tal energia. Com més concentració de poder, menys democràcia. De fet, és la raó de la crisi i de les ineficaces sortides a la crisi.

La segona raó de la negativa a acceptar com a raonable l’energia nuclear té a veure amb els límits a les innovacions tecnològiques. Els humans estem creant uns artefactes que escapen del nostre control. Aquests dies estem veient com en un gran país del primer món, a l’indret de Fukushima, unes centrals nuclears han escapat del control dels científics. M’agradaria veure una autocrítica d’aquests científics tan savis que ara s’exclamen que hi ha terratrèmols més importants del que ells havien calculat. Si no s’haguessin cregut tan omnipotents ara no tindríem un problema. I el problema que tenim és que, al Discovery 1, l’ordinador Hal 9000 s’ha fet l’amo dels seus destins.

Tothom lloa els pobres japonesos per l’ordre, el capteniment, la disciplina i el silenci amb què actuen. Dec ser l’únic terrícola que no ho veu així. Més val que els japonesos escridassin, jutgin i després tanquin a la presó els tècnics de la nuclear i els dels organismes reguladors de l’energia nuclear que sempre son científics favorables. Ni dissimulen aparentar ser independents.

Si la tecnologia s’acaba escapant del control dels humans anirem encaminats al desastre. Hi ha espavilats que diuen que això ha passat sempre, és veritat; el problema d’ara és que les tecnologies son tan potents que si peten poden crear un petit problema per al sistema solar, la desaparició de la humanitat. Potser ens ho mereixem per idiotes i per tenir massa respecte a enginyers, químics i físics embogits.

___________________

Deixeu que intenti donar la meva opinió en aquest córner del diari: l’única revolució real és la neolítica, després hem canviat poc. En aquell moment van abandonar el nomadisme, van domesticar animals i plantes, van aparèixer els excedents i amb ells la lluita pel poder –per controlar els excedents– i va néixer la religió per crear una superestructura que legitimés el poder a partir de l’anunci de la por. Totes les altres revolucions l’únic que han anat fent és perfeccionar l’invent d’aquella gent i només són eslògans o arguments inventats per treure’n algun benefici.

De revolucions, n’hi ha hagut moltes; ara bé, que signifiquin un canvi en positiu per a la majoria del poble, ben poques. Es va inventar la revolució industrial i van posar a treballar els nens i nenes des dels cinc anys dia i nit. Fins i tot els feien fer les feines més arriscades on morien aixafats per les màquines, no és cap exageració.

Ara, amb la revolució digital, acomiaden a tothom amb una febre enfollida dels mercats que pretenen tenir consumidors sense sous. La quadratura del cercle. El resultat és molta riquesa i molts aturats i encara més pobres.

Amb la propera revolució, la revolució del coneixement, ja no hi haurà ni escola i tothom tornarà a ser analfabet.

Si no aturem aquesta disbauxa, a banda que es deixaran de publicar diaris i amb ells s’acabarà la civilització, haurem de tornar a viure a les coves o potser no ens quedarà altre remei que tornar a pujar als arbres.

_________________

No entenc la quantitat d’articles i llibres sobre l’ús de les noves tecnologies, ara ja parlem de la política 2.0, de la comunicació 2.0, dels diaris 2.0, dels entorns digitals, etc. Com a historiador, he estat mirant si aquest fenomen s’havia plantejat mai en el passat. I, efectivament, puc demostrar que excepte uns sonats que creien que l’electricitat portaria al socialisme –no us ho creureu però es cert– la major part de la gent no va fer cap referència als canvis que provocaria l’electricitat en la comunicació als diaris, la immediatesa, etc. Tot i que l’electricitat va ser un invent molt més transformador i revolucionari que cap de les actuals tecnologies i usos.

De fet, hi ha un abans i un després de l’electricitat, quan es van electrificar les ciutats i els pobles va canviar tot. D’entrada van canviar totalment els horaris i, ja se sap, qui controla els horaris controla la mentalitat de la gent, com ens ha explicat a bastament Salvador Cardús. Fins aquell moment tothom, rics i pobres, podien fer activitats durant les hores de sol, després era quasi impossible fer res. Amb l’electricitat, a partir d’aquell moment hi va haver gent que va haver de treballar a la nit.

Tot va empitjorar: es va mecanitzar la indústria i durant tres generacions la gent va viure pitjor. Però almenys ningú es va dedicar a fer poemes als electrons, ni conferències tipus Vil Gueits alliçonant el món, mentre de passada predica contra l’escola pública, per cert.

Que es una contradicció dir tot això i participar en un bloc en l’entorn 2.0 d’un diari? És clar. La perfecció és feixista i jo sóc imperfecte com no paren, d’altra banda, d’assenyalar els que fan comentaris al meu bloc.