Un país lliure amb remences? (Per un estat català socialista (9))

dilluns, 17/06/2013

P1280133.JPG

 

_____________________________________________________________________

Els remences eren els nostres pagesos catalans sotmesos a la semiesclavitud, la part més coneguda eren els anomenats mals usos. Amb la sentencia de Guadalupe de 1486 de Ferran II cara als 18 síndics del sindicat remença.

Fem un salt en el temps, els primers mals símptomes de que les relacions laborals canviaven cap a pitjor va ser un canvi imperceptible, a les empreses en comptes de departaments de personal, van començar a fer a departaments de recursos humans. Els treballadors se’ls desposseïa de la seva condició d’humans a reduir-los a la condició d’un recurs. Com l’electricitat o les matèries primeres. Les escoles de negocis hi tenen una gran part de responsabilitat en pensar només en l’afany de lucre de les empreses i de girar-se d’esquenes a les repercussions socials d’aquesta mena de mentalitat psicopàtica.

Després es va anar imposant la idea de fer “reformes estructurals” en l’àmbit laboral, eufemisme que volia dir prohibir la negociació col·lectiva. La idea era que calia imposar una dictadura per tal de dictar un seguit de reformes laborals que una democràcia no suportaria. Aquest és el rerefons intel·lectual de les idees que van acabar amb Salvador Allende i van fer possible la dictadura de Pinochet a Xile als anys setanta.

De fet no fa tant es va descobrir una trama a Mataró on treballadors xinesos dormien en els mateixos tallers, treballaven 80 hores i cobraven 300 euros al mes per les grans multinacionals del sector tèxtil. Tothom es va esglaiar.

Ara ja no tenen aturador, ara volen que treballem com xinesos. No és conya. I ho diuen. Gómez-Navarrova ser President del Consejo Superior de Cámaras de Comercio i socialista no practicant va dir: “Hay que convencer a los sindicatos de que deben dejar de proteger a los vagos.” I “los chinos mantienen abiertos sus establecimientos casi las 24 horas; nosotros nos hemos vuelto muy cómodos y no estamos dispuestos a hacer más horas de las establecidas”.

En la darrera reforma laboral l’acomiadament procedent pot ser per manques d’assistència al treball, justificades però intermitents, que assoleixin el 20% de les jornades hàbils en dos mesos consecutius, o el 25% en quatre mesos discontinus dins d’un període de dotze mesos. Per exemple no queda clar si una radioteràpia pot ser motiu d’acomiadament procedent. El que sí és cert és que dues grips d’una setmana de llit en dos mesos poden ser baixa segura i motiu d’acomiadament procedent.

Richard Sennett ens diu que “Ningú creu que serà recompensat si fa be la feina “ i que

“La competència pura i dura pot impedir el bon treball y deprimir als treballadors”, de fet a France Telecom s’han suïcidat 24 treballadors.

Potser que la nova constitució catalana pel que fa als drets dels treballadors li encarreguem un esborrany a Sennett i no a un individu d’ESADE o pitjor encara a Sala Martin. Esclarir quina mena de relacions laborals tindrem el dia després també pot ser un bon element per decantar-nos o no, a molts cap a la independència.

Immigració en la nova constitució catalana (Per un estat català socialista (8))

dijous, 6/06/2013

coses.jpg

 

Quan molta gent està pensant en processos constituents, potser que ens comencem a plantejar quin país volem des del punt de vista de les persones que el componen. Pregunto, qui va escriure això?: “Molts estrangers vénen a Catalunya i s’hi queden a viure, però no sempre per treballar”. Ostres! O això altre: “Com a conseqüència del fort allau immigratori (…), hem reculat” o “cap societat té una capacitat il·limitada d’absorbir i d’integrar persones vingudes de fora. Catalunya tampoc. Quan la llera d’un riu es desborda, no se’n pot esperar res de bo (…). Sense projecte comú, els catalans ens podríem acabar sentint forasters dins de casa nostra”. Reflexioneu una estona sobre qui pot ser. És d’Artur Mas, en la seva conferencia “Refundant CDC. Notes sobre la conferència d’Artur Mas: ‘El catalanisme, energia i esperança per a un país millor’” de 20 de novembre de l’any 2007. Va ser l’època aquella de criticar el bonisme.

Ara penseu qui va dir això: “Me preocupa que haya muchos ‘Mohameds’ que no se integren y que no respeten los valores del país”. El catòlic, però segurament poc caritatiu, Josep Antoni Duran i Lleida. I una tercera ressenya, aquesta de Jordi Graupera: “Els immigrants dels seixanta van ser utilitzats com a carn de canó pel règim per tal de diluir la cultura catalana (…). El PSC els tenia com a reserva moral. I a través de la intervenció pública i la xarxa clientelar, va crear un cordó ideològic a les seves barriades (…). Per això s’adulava el folklore nostàlgic de l’exiliat i s’excitava la retòrica social com a problema únic” .

I la Catalunya com a terra de pas i de gresol de cultures, on queda? Es va començar a criticar el bonisme, es van fer malistes i al final s’està a la ratlla del racisme.

M’agradaria que en la propera constitució catalana es plantegés la integració dels immigrants com una relació dialèctica, és a dir, un concepte integració però amb aportació i canvi. La integració comporta en el metall preexistent una transformació paral·lela a l’aportació.

Això ho van escriure savis com Jaume Vicenç Vives: “Un poble de marca de frontera de passadís”. Pierre Vilar: “Mestissatge és ben bé la característica més clara del poblament català”. Més recentment, Josep Fontana i altres donen peu a la idea que és català qui viu i treballa a Catalunya, popularitzada per Francesc Candel a Els altres catalans. Cal recordar que Jordi Pujol publica l’any 1964 a Serra d’Or un elogiós article del llibre de Francesc Candel on prefigura el que seran la seves polítiques posteriors.

Aquí no demanem un color de pell, ni tenir vuit cognoms catalans, ni 3000 anys d’estada; aquí demanem empadronar-se, viure en una ciutat catalana i prou. Fins ara ha anat així en la famosa frase “és català qui viu i treballa a Catalunya”. I ha anat força bé. Què dirà la nova constitució de Catalunya? A Estònia i a Letònia hi ha un 30% de ciutadans que diuen que són russos, porten 500 anys allí i no tenen drets, són ciutadans de segona categoria.

Alerta, amics indepes, hi ha molta gent a Catalunya que veu la independència com una amenaça. No és el meu cas, però caldrà fer aclariments precisos i no utilitzar determinades expressions si no volem trencar el país. Amb frases com les que he posat a l’inici anirem pel pedregar.

Ens amenacen de deixar-nos sense sanitat pública (Per un estat català socialista (7))

dilluns, 27/05/2013

setc18.jpg

 

______________________________________________________________________

El conseller Boi Ruiz, el dia de la presa de possessió, va recomanar des de TV3 als ciutadans que es facin d’una mútua. El 18 de febrer de 2011 va dir: “Ens agradaria obrir l’opció a un model assegurador diferent de l’actual. Seríem partidaris d’instaurar un model molt més europeu, en què els ciutadans subscriuen una pòlissa bàsica: una assegurança obligatòria per a aquells que tenen un nivell de renda alt”. És a dir, el model nord-americà, on els joves rics sans paguen una mútua i els malalts i pobres van a la sanitat pública infradotada. Fa por. Als EUA el 50% de la sanitat és privada i hi dediquen un 17,6% del PIB. A Espanya només el 30% de la sanitat és privada i només hi dediquem un 9,6% del PIB. Quasi la meitat. Als EUA unes 100.000 persones moren de coses que aquí es curen i 60 milions de persones viuen sense assegurança mèdica. Estem disposats èticament a acceptar que un nen mori de càncer perquè els seus pares no tenen diners per pagar la químio? Ens estem tornant tots psicòpates?

No explicaré ara que una part de les mútues catalanes tenen la seva arrel en el robatori franquista de les mútues obreres i tampoc explicaré que una part de la medicina privada catalana ha estat de sempre un desastre, vegi’s el sanejament amb diners públics per tres vegades de l’Hospital General de Catalunya i de l’Aliança també tres cops.

Ens deixarem robar una de les més brillants conquestes de la democràcia, com és un sistema de salut pública barat, eficaç i molt ben valorat pels ciutadans? Estem creuant una frontera que porta a la fi del contracte social i a la fi de la pau civil.

Les pensions privades són d’alt risc (Per un estat català socialista (6))

dilluns, 20/05/2013

focd 208.jpg

 

Dimitris Christoulas, el ciutadà grec que es va suïcidar, ho va fer precisament perquè després de pagar durant 35 anys una pensió privada es va quedar sense res. Ara volen acabar amb les pensions públiques tot i que saben que són les úniques que tenen garantia a mitjà termini, com ens ho demostra l’experiència acumulada de Xile, per exemple, o de la mateixa Espanya, on els plans de pensions privats han estat un fiasco.

Mentrestant hi ha un fons acumulat per a les pensions a Espanya de 65.000 milions d’euros que en aquests anys de crisi i a pesar de tot ha anat creixent. El superàvit el tercer trimestre de 2012 era de 4,4 milions d’euros.

El Fons Monetari Internacional s’ha atrevit a fer un estudi encunyant el nou concepte “riesgo de longevidad”. Quins cracs! Segons aquests individus hi ha un riesgo que la gente viva más de lo esperado”. L’autor intel·lectual d’aquesta bretolada és un tal JoséVinyals, que havia estat sotsgovernador del Banco de España. Dios los cría y ellos se juntan. A aquest presumpte senyor no només no el van detenir, sinó que l’han premiat nomenant-lo conseller financer i director d’Assumptes Monetaris i Mercats de Capitals de l’FMI. La mateixa institució de la qual va ser director gerent el gran guru dels negocis, el que ha fet el forat econòmic més gran de la història d’Espanya i cap de Bankia, Rodrigo Rato.

L’any 1975 hi havia uns tres milions de pensions, la major part simbòliques. Ara hi ha vuit milions de pensionistes. És el programa contra la pobresa més eficaç a Espanya. Ara la despesa en pensions s’apropa al 9%, però molts països del nostre entorn arriben fins al 15%, és el camí que encara podríem córrer.

Acabarem posant la Universitat a Cervera (Per un estat català socialista (5))

dilluns, 13/05/2013

imagesCA9EAGF8.jpg

 

______________________________________________________________________________________

Aquests dies s’està dirimint l’acomiadament d’un nombre incalculable de professors universitaris, uns 300 a la UAB, quasi 580 a la UPC (La Vanguardia, 20-3-13); en total probablement seran acomiadats entre 2.000 i 3.000 professors universitaris a Catalunya. Significa l’atac més greu a la Universitat des del franquisme. Significa a més la fi del relleu acadèmic.

L’augment del 66% en les taxes acadèmiques fa que ja no estudiaran els millors, els més capaços, els millors estudiants, sinó totxos fills dels rics. Tant parlar d’excel·lència per acabar rebutjant els millors. De fet, com el fill de Gaddafi, Saif, que va estudiar a la London School of Economics. Casualment, Saif Gaddafi es va doctorar copiant la tesi doctoral, això sí, fent una donació d’un milió i mig de lliures esterlines. El director de la London School of Economics del moment era Anthony Giddens, l’ideòleg de Blair i la tercera via. No és casualitat.

Aquesta catèrvola de neoliberals ens deixaran una petita universitat a Cervera –com la de l’any 1718– i totes les altres tancaran per manca de diners. Això sí, la gran diferència entre el 2013 i el 1714 és que llavors tothom va entendre que era el resultat lògic d’una derrota militar i la consegüent humiliació cultural. Almenys abans podíem posar el retrat del rei a l’inrevés. Ara no, ara ens ho administra el nostre propi govern. Què haurem de fer, posar la fotografia del Mas Colell al revés?

La darrera proposta és que el rector no l’esculli la pròpia universitat –recordem que ara hi ha un sistema de vots ponderat ja molt restrictiu– sinó el govern. Als consells socials ja hi han anat posant persones del món empresarial; ara regalaran directament la universitat pública a una iniciativa privada que mai ha sabut fer una universitat privada competitiva i que ha vist els llicenciats com un perill. A les escoles de negocis suggereixen eliminar del currículum algunes coses perquè es considera que als empresaris catalans no els agrada tenir gent molt preparada.

M’agradaria pensar en una utopia. A Alemanya els dos darrers Länder on van provar de posar taxes als universitaris les han tret, per la força de l’SPD, dels Verds i de Die Linke

Educació, la darrera prioritat. Per un estat català socialista (4)

dilluns, 6/05/2013

P1190775.JPG

_____________________________________________________________________________________________________

 

El maleït, malvat, pèrfid i infernal govern tripartit va augmentar la plantilla de mestres en molts milers, va quasi acabar amb els mestres interins fent unes oposicions que van batre tots els rècords. Aquell govern que era com una pesta, detestable i nefand, va impulsar també la sisena hora, acabant amb un greuge que era que qui anava a l’escola concertada al final de l’escolarització havia fet l’equivalent a un any més de classe.

El govern actual el primer que va fer va ser eliminar la sisena hora i despatxar milers de mestres o, si voleu, no els va despatxar, va deixar de contractar-los. Per tant, va augmentar la ràtio escolar, ja força elevada. I no fa res per equilibrar la immigració a l’escola pública, que és del 82%, una vergonya. Quan Artur Mas era conseller en cap va donar el concert a escoles privades d’elit adduint que “els sobraven diners”. És veritat que el conseller Ernest Maragall no es va atrevir a tocar privilegis a les classes altes. Però i ara? Potser que els traiem, no? No té sentit fer pagar impostos per donar-los als rics.

Mentrestant a Finlàndia el nombre d’alumnes és de 17 per aula i són els primers a PISA, quina casualitat! Aquest mateix país dedica a educació el 6,1% del PIB, mentre que Catalunya hi dedica el 4,7%, abans de la crisi. Ara la cosa deu fer feredat.

A un país canalla i bergant com Veneçuela tot el sistema educatiu, des de l’escola bressol fins a la universitat, és gratis. Quines coses!

Neoliberalisme català, un oximoron Per un estat català socialista (3)

dilluns, 22/04/2013

 

vermell3.jpg

Javier Marías escrivia fa uns anys que vivim uns temps on recordar una cosa de fa més de quinze dies és de mala educació.

Quin és el model de país que volen els que ara ens manen aquí? Volien “‘irlanditzar” Catalunya, vés per on! Anem a la famosa conferència “Refundant CDC. Notes sobre la conferència d’Artur Mas: El catalanisme, energia i esperança per a un país millor” del 20 de novembre de 2007. Es diuen coses com aquesta:

“Irlanda i Finlàndia són països relativament petits, com Catalunya; sense grans recursos, com Catalunya; sense un gran poder, com Catalunya; però són països que caminen per la via de la qualitat i de l’excel·lència, més que no pas Catalunya. Fa només 20 anys hauria estat impossible posar aquests dos exemples; avui se’n parla, i molt.”

Sort que també se cita Finlàndia. O aquesta altra:

“La proposta és aquesta: Jo m’arrisco a fer-ne una, al voltant d’una idea central (…) deixem que progressivament el ciutadans escullin el servei social que més s’adapta a les seves necessitats com a persona, i fem que l’oferta d’aquests serveis, pública o privada, es vagi adaptant a la demanda. (…) En definitiva, aquest canvi que proposo comporta potenciar el dret a triar per part de l’usuari el servei que més li convé.”

 

És a dir, el principi neoliberal del xec escolar, sanitari, etc. És a dir, l’Estat garanteix una part i de la resta ja t’espavilaràs. I una amenaça:

“Radical ha de ser també en la denúncia dels abusos que pateix.”

 

D’aquí ve que, quan van poder, van fer inspeccions a tots els perceptors de pirmis de Catalunya durant un mes d’agost. Aquestes mateixes idees porten d’altres a fer 150.000 inspeccions als perceptors de subsidis d’atur –miserables!– i, en canvi, a les 650 persones enxampades amb diner negre a Suïssa se’ls envia una amable carta. Quina barra! Emilio Botín, ell sol, va pagar “voluntàriament” sense cap inspecció l’equivalent a tots els pirmis catalans d’un any

Però si voleu més precisions anem a veure què deia David Madí al llibre Democràcia a sang freda. Així s’entén millor això del model irlandès. Madí ens explica que en aquest país l’impost de societats és del 12%, l’equivalent de la Seguretat Social el 5%, l’impost de la renda i l’IVA es redueixen a la mínima expressió. Proposa eliminar a Catalunya “unes quantes figures impositives anacròniques i immorals, com són l’impost de successions i el de patrimoni”. Vol situar l’impost de societats en el 20% en un primer estadi i rebaixar l’IVA i “l’impost sobre la renda un 30% i aconseguir un marc fiscal simplificat que ens situï en els nivells fiscals més baixos d’Europa”. Per si no hagués quedat clar, proposa que: “Catalunya ha d’adoptar, en un període d’una dècada, una estratègia de xoc fiscal”. Collons! És la proposta econòmica més neoliberal que he sentit mai a l’Estat espanyol, ni els més agosarats del PP s’han atrevir a tant.

Ara David Madí és el president del Consell Assessor d’Endesa, aquesta empresa que tant ha fet per la nació catalana. D’una empresa, o una part d’ella com FECSA, que se la va apropiar en un jutjat de Reus en 24 hores un home com Juan March, què se’n pot esperar?

Confirmo als llibres de memòries de Jordi Pujol que, efectivament, abans el model de CiU era Suècia. Anem enrere.

On és la burgesia catalana? Per un estat català socialista (2)

diumenge, 14/04/2013

 

setc18.jpg

           El proper estat català s’ha de posicionar clarament contra aquesta mena de globalització tramposa: “La globalització. Ah, sí… una meravellosa excusa per a moltes coses”, ens diu al llibre Antiglobalització el francès R. M. Solow.

Estem assistint al setè any de crisi del totxo i al cinquè de la crisi provocada pels banquers, potser que en comencem a extreure algunes conclusions. Quan Karl Marx i Friedrich Engels van escriure el Manifest comunista van dir: “El poder modern de l’Estat no és més que un comitè que administra els afers a tota la classe burgesa”. Ara els afers de la burgesia ja no els administra l’Estat, la burgesia s’està proletaritzant i els estats ja no pinten res, l’autèntic nucli de poder que administra els interessos són els ludòpates hiperrics del casino global, un 1% de la població. Té un Comitè Central format per uns presumptes senyors del BCE, l’FMI, el BM, Goldman Sachs, Standard and Poor’s, etc. Ens manen els bàrbars només interessats en beneficis a curt termini i que voldrien un món on es poguessin fer negocis sense gent.

A més, els catalans hi tenim un problema afegit. L’exconseller de Cultura de la Generalitat Josep Manuel Tresserres, un dels polítics més brillants i desaprofitats del país, deia que les classes dirigents catalanes desapareixen amb la globalització i que, per tant, cal que les classes populars ocupin el lloc del que ha abdicat, com sempre, la burgesia catalana.

Per un estat català socialista (1)

dilluns, 8/04/2013

P1190872.JPG

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La Universitat de Vic em va invitar a una reflexió en veu alta. Es tractava d’una taula, on també participava Salvador Cardús, sobre “quin país volem construir”. Això em va obligar a pensar-hi una mica i aquí van unes pinzellades de quin país m’agradaria tenir.

En primer lloc, com a bon republicà federal, m’agradaria tenir un estat català federat a Espanya, a Ibèria o a Europa. Ni més ni menys com Francesc Pi i Margall o Narcís Roca Farreras. Si no ho volen els espanyols, ens federem a Europa, i si els europeus no posen a la presó uns quants dels seus dirigents com Mario Draghi, doncs ens federem només a l’ONU.

Hi ha una frase que ha fet fortuna i que, en canvi, trobo del tot desafortunada: “Si no hi ha federalistes a l’altra banda, amb qui ens federem?” Podríem dir: “Si no hi ha independentistes a l’altra banda, amb el suport de quins espanyols ens independitzem?” Creure que la independència és més fàcil que un pacte federal és d’una ingenuïtat sideral. Igualment, creure que fins que no tinguem federalistes a l’altra banda no podrem tenir un estat català federat és igualment ingenu, i pretendre una reforma de la Constitució és literalment surrealista. Per tant, el meu punt de vista depèn del dia de la setmana, què voleu que us digui, tinc contradiccions i dubtes, molts dubtes sobre el que cal fer. Dilluns, dimecres i divendres sóc federalista; dimarts i dijous sóc independentista i els cap de setmana descanso.

El federalisme no és equidistant entre l’unionisme i l’independentisme, parteixen de la mateixa arrel: el republicanisme federal de Pi i Margall i de Josep Narcís Roca Farreras. Independentisme i federalisme s’oposen igualment a la dreta i el neofeixisme.

Per tant, més enllà de les politiqueries habituals encara és necessària aquella aliança que fa més de cent anys plantejava Francesc Pi i Margall, una aliança de catalanistes (Lliga) amb federals, que ara en diríem entre federalistes republicans i independentistes.

 

Carta al señor Juan Luis Cebrián

dimecres, 3/10/2012

P1190872.JPG

He leído con atención su artículo en el periódico El País “Escolta, Catalunya”. He sido lector diario de El País desde su creación hasta hace un tiempo, cuando poco a poco advertí que este periódico se iba apartando, a mi modesto entender, de su espíritu fundacional.

Le agradezco de entrada que por fin haya usted reaccionado. La manifestación de Cataluña del 11 de septiembre seguramente le ha hecho reflexionar. Pero no se equivoque: los hechos vienen de lejos. Si su periódico hubiera sido más permeable a Cataluña seguramente se habría dado cuenta antes.

Plantear que la independencia es una “quimera” o una “ensoñación” es solamente un prejuicio. La realidad es que una parte creciente de Cataluña quiere ser tan independiente como España. No nos hagamos trampas al solitario.

Se equivoca usted cuando afirma que el éxito de la manifestación se debe “a la habilidad que han tenido los líderes nacionalistas para adjudicar la culpa de la crisis económica” al gobierno de España. Aunque algo pueda haber de ello, el cabreo viene de lejos, cuando no había crisis económica. Lo cierto es que Artur Mas intentó convocar una manifestación para el 11-S para favorecer el Pacto fiscal y la ola le ha pasado limpiamente por encima destrozando toda su estrategia para la legislatura y obligándole incluso a convocar nuevas elecciones. No piense, además, que los catalanes tenemos unos líderes tan buenos y potentes como para conseguir que tantos catalanes vayan a una manifestación engañados.

Usted afirma: “Sometidos a la propaganda del populismo rampante, olvidaban que su dinero (el derivado de los impuestos) no es en realidad de ellos, sino de todos”. Lo mío es mío y lo de ellos es de todos. No hace falta insultar a las voces contrarias tildándolas de “populismo rampante”, y hay una parte de razón –pequeña o grande, pero una parte– en las demandas catalanas. La mayoría del Parlamento de Cataluña ha pedido muchísimas veces la publicación de las balanzas fiscales, algo que en cualquier democracia sería inconcebible no hacer, y cuando por una vez se hizo se pudo ver que efectivamente las fuerzas políticas catalanas tenían razón. Se puede discutir si el déficit fiscal es de 16.000 millones de euros o menos, pero lo que es incomprensible es que Cataluña pierda ordinalidad en el reparto final. ¿Por qué no se ha discutido cómo arreglarlo al menos en parte? En democracia no se puede apelar a la falta de transparencia del destino de los impuestos.

No me parece tampoco coherente defender que País Vasco y Navarra tienen derecho al concierto económico porque suponen una “devolución de los fueros”. ¿En qué quedamos? Cataluña también tuvo fueros, los llamamos “Constituciones catalanas”, lo que usted no puede argumentar es que para ellos se puede hacer una excepción pero con Cataluña no porque “haría inviable el Estado mismo”. ¿Qué clase de argumento es ese? ¿No se da cuenta de que alimenta la idea de que España es una rémora para Cataluña? Menos mal que no utiliza el argumento del Tribunal Constitucional cuando afirma que el Decreto de nueva planta de 1716 es la razón por la que Cataluña no puede reclamar el concierto económico. Un gran argumento para favorecer los planteamientos de los nacionalistas más radicales y un argumento que da pábulo a la idea de que hay derechos históricos. Los muertos mandan sobre los vivos. ¡Brillante!

Utiliza una cita de Tuñón de Lara fuera de contexto y de forma desafortunada ya que parece una amenaza inquietante: “no excluye la coacción física”.

Coincido con usted en que el catalanismo hunde sus raíces en una cultura multicentenaria, ya que existe Generalitat de Catalunya desde el siglo XIII. También coincido con usted en citar a Francisco Pi i Margall como fuente de inspiración del federalismo y del progresismo español (su feudo, mi ciudad, Sabadell, de la que fue repetidamente diputado). No así en el juicio que hace de Prat de la Riba, un hombre profundamente conservador y nada federalista.

Utiliza unos términos muy duros, por ejemplo, cuando afirma que “la República Española se apresuró a cortar este conato independentista y lo recondujo hacia la aprobación de un Estatuto de Autonomía”. Es cierto que Francesc Macià proclamó la República catalana, pero no es menos cierto que de parte de la República Española se mandó ni más ni menos que a Fernando de los Ríos, a Marcel·lí Domingo y a Luis Nicolau d’Olwer para negociar una salida. Nótese que esto es como si hoy desde Madrid se mandara una delegación formada por Ignacio Escolar, Carod Rovira (biógrafo de Domingo) y Roca Junyent. No utilizaron términos como “nos hemos cepillado el Estatut” sino que con un gran conocimiento sobre la historia de Cataluña propusieron recuperar elementos de la rica tradición institucional catalana como el gobierno de la Generalitat. ¡Qué diferencia, señor Cebrián!

Cuando usted afirma que “Cataluña no ha tenido ni tiene poder político suficiente para separarse de España, y no lo hará” no se da cuenta de que estos argumentos ya no valen. No se trata de tener poder, sino de voluntad de ser. Si la mayoría de catalanes quiere separarse de España ¿cuál será la respuesta democrática?

No entiende usted lo que pasa estos días en Cataluña. El presidente de la Generalitat no quería la independencia, quería el Pacto fiscal. No se equivoque, la gran manifestación ha sido un gran tsunami que le ha obligado a rectificar. Y, claro, la escasa visión política de una clase política española incapaz de no ver lo que no quiere ver hace el resto. Ejemplo claro de lo que digo es la actitud de TVE de llevar a noticia número cinco la manifestación del 11-S. Ojos que no ven, corazón que no siente.

Tampoco entiendo la expresión de que el catalanismo “amenaza con despertar a la fiera del nacionalismo español”. Este tipo de amenaza es lo que los catalanes de 50 años para abajo no están dispuestos a aceptar. Se ha acabado el miedo, señor Cebrián.

Una determinada parte de España se parece a veces a la Iglesia católica, empeñada desde siempre en hacer católicos a hostias. España parece también querer hacer españoles a hostias. ¿Y si se prueba otra forma?

No entiendo su afirmación de que el señor Mariano Rajoy ha sido prudente, señor Cebrián. Rajoy es un avestruz que en vez de arreglar un problema plantea que no hay camino de salida. Por otro lado, alabo su valentía al proponer una reforma de la Constitución, más vale tarde que nunca. Pero no ayuda en nada analizar a los manifestantes catalanes despreciándolos como productos de la “mente calenturienta”.

No sé por qué da por supuesto que una separación de Cataluña de España supondría salir de Europa, ni por qué España vetaría la reentrada de un pueblo hermano (expresión de Francesc Macià en la misma proclamación de la república de 1931) para que sufriera una “decadencia galopante”.

Quien esto le escribe ni fue a la manifestación, ni se considera nacionalista. Soy un federalista partidario de entenderse con los otros pueblos de España pero que poco a poco ha visto cómo todas las posibilidades de entendimiento se han ido desvaneciendo por la cerrazón de una clase política y mediática madrileña incapaz de entender cosas obvias. Una de ellas y principal: que Cataluña es una nación. Todos los partidos del antifranquismo catalán, TODOS, estábamos de acuerdo en eso. Hay que tener presente que los residuos franquistas en Cataluña son mucho menores que en España. Véase, por ejemplo, el peso electoral residual del PP en Cataluña.

No entiendo la miopía política de la izquierda española. Cuando se planteó la reforma del Estatuto, Pasqual Maragall no realizó una maniobra táctica, como ustedes en El País entendieron, era una gran ocasión histórica de plantear un federalismo asimétrico. Como usted sabrá, el federalismo español es asimétrico porque es librepensador. Porque surge de un principio rector pimargalliano de republicanismo liberal construido a partir del ciudadano, añadiendo además el método de “tradición pasada por el tamiz de la razón”. Si se hubiese respetado el Estatuto que salió de Cataluña, no habría pasado nada. Se habría llegado al concierto económico en quince años y toda una generación de federalistas e independentistas se hubieran dado por satisfechos. Lo laminaron primero en Madrid con una visión de murciélago y luego se aceptó la resolución de un impresentable Tribunal Constitucional que no cumplió ni sus propias normas y que dio una interpretación contraria a padres de la Constitución como Roca Junyent. Al final terminó cercenando la parte fundamental del Estatuto reformado y del anterior. Acabó humillando a todo un pueblo que lo había votado en referéndum. Por eso la gran manifestación de hace dos años. Ustedes en El País lo consideraron un tema menor desoyendo la significación de la manifestación. Pasó una gran oportunidad para la izquierda española. Faltó visión. ¿Por qué Felipe González no salió a defender el federalismo asimétrico y la reforma de la Constitución en aquellos días? Solo Santiago Carrillo entendió su significado acudiendo a la cita del Ateneo cuando se presentó el Estatuto en Madrid.

Ahora, mal que me pese, llegan tarde. Los federalistas estamos ya en franca minoría, emparedados entre el independentismo y una muralla de indiferencia en el resto de España. Nosotros hemos fracasado, pero a la izquierda española es posible que en el futuro le falte la izquierda catalana, imprescindible siempre en todos los intentos de convertir España en un país decente desde 1820.

Pienso que un demócrata tendría que decir lo mismo que Vicente del Bosque y además, en caso de establecerse un estado catalán, propondría que España votara a favor de su reingreso en la UE y establecer una rápida sucesión de acuerdos fraternales de colaboración.

Creo sinceramente que es tarde pero El País podría participar en el intento de crear un escenario federal real. Primero repensado su edición de Cataluña –¿no la podrían hacer en catalán? Hasta el conservador diario La Vanguardia les ha adelantado por la izquierda. Segundo, haciendo pedagogía de Cataluña como una nación y por tanto sujeta a la posibilidad de decidir en consulta o referéndum su futuro. Y tercero planteando qué quiere decir un estado catalán dentro de España.

No soy nadie ni represento a nadie pero aquí van unas sinceras reflexiones.

Jordi Serrano Blanquer

Historiador y ciudadano sabadellense