Arxiu del mes: novembre 2010

Calien fets i paraules

dimarts , 30/11/2010

Quan José Montilla va iniciar la seva etapa com a president de la Generalitat va afirmar que calien fets i no paraules; a molts ens va semblar un plantejament correcte, veníem del Dragon Khan dels tres primers anys de govern d’Entesa. Crec que al final la idea no ha estat encertada.

Ara tothom diu que s’ha fet una tasca de govern correcta però que no s’ha sabut explicar. Entretinguem-nos-hi una estona.

Qui havia de ser l’emissor de la comunicació? El que caldria preguntar-nos és: quan es van escollir els responsables del govern, es va tenir en compte la seva capacitat de comunicació?

Per quins instruments caldria transmetre la informació? Crec que els mitjans gestionats pel mateix govern no han comunicat la tasca que s’ha anat fent. L’esquerra no ha tingut mitjans de comunicació favorables a la seva tasca; és un problema estratègic que l’esquerra, les esquerres s’hauran de plantejar. La concentració del poder econòmic ha anat aparellada a la concentració de la informació i no es pot esperar mai que algun gran poder econòmic prediqui que vol pagar més impostos, per exemple.

A més, el septenni d’esquerres no ha servit per articular millor la relació política d’esquerres, institucions, societat civil i ciutadans, més aviat s’ha contribuït a crear encara més confusió de l’existent amb anterioritat a la seva passada pel govern. Sense agents col·locats entre el poder i la societat l’esquerra veu col·lapsada la seva capacitat comunicativa.

I en darrer lloc i el més important, l’esquerra no ha escoltat la gent. El poder i sobretot aquesta manera compulsiva d’exercir-lo que no deixa temps a la gent d’aturar-se, escoltar i reflexionar, ha creat un abisme entre els partits i els qui els volen votar.

En fi, en política calen fets, és evident, però calen emocions, sentiments, reflexions, relats, ideologia i valors.

Okupes temporals fent-se l’harakiri

dilluns, 29/11/2010

Era d’esperar, totes les esquerres s’havien fet l’harakiri. Molt abans de les eleccions l’esquerra ja s’havia acomiadat del poder.

Molt es va criticar CiU que, quan va sortir del poder l’any 2003, ho va fer considerant que se’ls treia de casa seva, com va dir explícitament Marta Ferrussola. El que s’ha dit menys és que l’esquerra s’ha agafat aquesta etapa d’estar en el poder com una okupació. Mai s’han cregut que manaven.

No han tingut capacitat de definir una estratègia. Han tingut el desgast d’una crítica implacable i poc raonada i l’han assumit com una mena de càstig proporcional al seu atreviment d’haver governat. Com és obvi, no tot han estat errors.

No han gosat governar amb un programa propi; exemple del que dic és la quantitat d’acords nacionals que han proposat a l’oposició. M’agradarà veure quants acords nacionals hi haurà ara. Us ho dic, els mateixos que en els 23 anys anteriors: cap.

La dreta, o més ben dit, el centre dreta –perquè ningú s’emprenyi–, quan governa no té tantes manies, aplica el seu programa i ja està. No és criticable, és el normal.

L’esquerra ha arribat a teoritzar que és millor una llei d’educació pactada amb CiU per tal que quan governi no la canviï. Aquesta parida va fer tant forat que si féssim una enquesta veuríem que ho pensa tothom. Bona idea, fas polítiques de dreta per no molestar. Però si quan governa l’esquerra ha de fer polítiques que agradin a la dreta, llavors com es vol mobilitzar l’electorat d’esquerres? A veure quantes vegades a partir d’ara veieu aquesta frase escrita en algun diari o dita en una ràdio.

Ahir es va confirmar una de les victòries més anunciades de la història de la democràcia, mentre que les esquerres okupes van consumar el seu harakiri.

Reivindicació del luddisme

dijous, 25/11/2010

A l’inici d’aquest nou bloc volem explicar el perquè del títol. Ha quedat en la mentalitat col·lectiva una visió negativa del luddisme; es diu que era un moviment de treballadors que al segle XIX destruïen màquines i fàbriques sense solta ni volta. Quasi tothom està d’acord que els luddistes eren uns personatges que anaven errats en els seus plantejaments. Les forces conservadores els criticaven per anar en contra de les lleis naturals i la reconsagrada propietat. Les esquerres, per anar en contra de la innovacions tecnològiques i el progrés.

Han passat més de 150 anys de la crema del vapor Bonaplata. Potser és hora de tornar a mirar enrere i arribar a algunes conclusions. Aquest bloc intentarà explicar que els luddistes tenien tota la raó del món i que cal recuperar les seves actituds i els seus valors. Protestaven pels efectes de la maquinització; no pot ser que amb l’avenç de la ciència i la tecnologia aplicades a l’economia, en comptes de viure millor, ens vulguin fer creure que hem de viure pitjor: atur o retallades de l’estat de benestar, per exemple. Aquells pobres treballadors anglesos –com també els catalans– d’inicis del segle XIX no entenien com podia ser que la introducció de les màquines, en lloc d’alleugerar les condicions de vida de la classe obrera, comportés passar fam i tota mena de calamitats. Nosaltres tampoc ho entenem ara.

Per què les noves tecnologies d’avui han creat un exèrcit de persones a l’atur i amenacen per totes bandes el nostre migrat estat de benestar?

Lord Byron va escriure l’any 1816 aquesta estrofa d’una cançó per als luddistes: “Morirem lluitant o viurem lliures, i morin tots els reis menys el rei Ludd”. Veient el que passa aquests dies amb la crisi econòmica mundial haurem de tornar a crear un exèrcit al servei d’aquest rei, l’únic rei que podem acceptar els racionalistes.