Arxiu del mes: desembre 2010

Les falses necessitats que creen

dimecres, 29/12/2010

M’he resistit durant molt de temps a tenir mòbil, ordinador, correu electrònic, bloc, etc. He anat sucumbint a totes les temptacions tecnològiques que el Vil Gueits ens ha anat venent per empitjorar-nos la vida. Ell ho fa per guanyar diners, molts diners, una xifra escandalosa de diners, massa diners. El Vil Gueits no s’acontenta a produir determinats estris francament prescindibles, sinó que necessita als humans perquè funcionin i ens ha convençut, a més, que hem de pagar.

vaq9.jpg

Estic segur que la meva vida ha empitjorat molt amb aquestes noves tecnologies; al meu voltant només veig estrès i ansietat, a la gent li ha entrat unes ganes boges de fer-ho tot ràpid, tot immediat, tot instantani. Si cal parlar amb algú s’ha de fer ara, encara que siguin les 12 de la nit d’un dissabte. Si s’ha d’enviar un document s’ha de fer ara, encara que siguin les 8 del matí d’un diumenge. I, per si de cas, t’assegures que l’han llegit trucant al mòbil a les 8:15. Tinc un amic que organitza les seves prioritats a la feina de la manera següent: “urgent”, “urgent, urgent”, “molt urgent”, “urgent que et cagues”, aquests els deixa per a la setmana següent, només es posa a treballar en els assumptes no prioritaris. I li va molt bé.

L’única cosa positiva de les noves tecnologies és que pots tenir un bloc on em relacioni amb tu; no dubtis, doncs, amb el millor esperit lliurepensador, a expressar totes les teves crítiques destructives o constructives –si és que n’hi ha.

Visca els controladors!

dilluns, 27/12/2010

No entenc tota aquesta estranya unanimitat envers els controladors aeris. Es tracta d’un col·lectiu de persones que treballa en un àmbit en què cal molta responsabilitat ja que es dedica a intentar que el trànsit aeri no pateixi estrès i, en definitiva, que tots nosaltres puguem viatjar sense ensurts. Gràcies a ells, milions de persones viatgen segures amunt i avall per tot el món. A aquesta pobra gent, que a la fi són com tots nosaltres, se’ls ha sotmès a una pressió mediàtica insuportable. Intentem analitzar-ne el perquè.

P10304702.jpg

Diuen que treballen poques hores al dia. Sembla que no poden treballar més de cinc hores seguides i de festes, en fan un munt. No hi veig cap problema; de fet, és el que voldríem tots nosaltres, ser com els rendistes que tenen els diners en paradisos fiscals i no donen brot mai. Almenys els controladors treballen poc però treballen. A més, aquest és un plantejament progressista, no en va el gendre de Karl Marx, Paul Lafargue, a El dret a la peresa, no hauria trobat un millor exemple de com implementar el treball laboral avui. I que consti que ell ho va proposar l’any 1880, fa més de cent anys!

També es critica que cobrin més de 300.000 euros anuals. No creiem que això pugui ser tampoc una objecció a aquest col·lectiu del qual tant depenem. De fet, si anem a analitzar la gent que cobra grans quantitats de diners normalment és molt ben vista i tothom en parla la mar de bé. Posem-ne alguns exemples. Els dirigents dels bancs en guanyen molts més i ningú es fica amb ells, surten a les pàgines econòmiques de tots els diaris, tothom en parla molt bé i, a més, els dirigents dels governs es reuneixen amb ells i els diuen què cal fer. Fixeu-vos en el prestigi que té aquesta gent que guanya més d’un milió d’euros anuals que fins i tot quan els bancs fan fallida ells cobren igual sense que cap ministre, ni governador de banc central, ni jutge els faci cap mena de retret.

Una altra cosa que se’ls critica és que fan ús del dret de vaga. Vaja ximpleria! O és que els treballadors no poden fer ús d’aquest dret? Resulta que la gent que cobra menys de 1000 euros normalment no pot fer vaga perquè els amos els foten al carrer i a aquests que els amos no poden acomiadar se’ls vol negar el dret, en què quedem? No existeix la llibertat de negociació entre el treballador i l’amo? Amb quin argument es vol negar a aquest grup de gent tan abnegada el susdit dret?

Crec sincerament que tothom va equivocat. Els controladors són coherents amb els valors dominants d’avui que tothom lloa: egoisme, insensibilitat, avarícia, autoritarisme, manca d’escrúpols, mentiders, tramposos, corporativisme, agressivitat, absència de sentiment pel dolor aliè, etc.

Les ajudes als aturats no són viables?

divendres, 17/12/2010

El govern espanyol ha decidit retirar de cara a l’any vinent les ajudes de 426 euros als aturats que han acabat el seu subsidi d’atur. Hi ha dos arguments darrere aquesta decisió: un primer argument és que no hi ha diners i un segon més inconfessable.

picapica1.jpg

Comencem pel segon. Els economistes neoliberals parteixen de la premissa que si hi ha aturats és perquè no volen treballar i en el cas espanyol perquè hi ha massa subsidis. Per tant, a aquests individus els és igual que hi hagi una crisi mundial, que tanquin empreses, que es facin milers d’EROS; per a ells la llei de la gravetat és acceptable mentre no freni l’afany de lucre. Per tant, els “mercats” han pressionat el govern per tal que acabi amb aquest petit subsidi. En el fons, el que no ens diuen és que la gent hauria de treballar 56 hores setmanals per quantitats similars als 400 euros. El doble que un xinès del Maresme.

L’altre argument principal és que els 426 euros mensuals als aturats costarien la xifra de 850 milions d’euros anuals i que és inassolible.

Tenint en compte que afecta quasi un milió de persones més llurs famílies, el cost em sembla una xifra ridícula. Vegem-ho. Resulta que es va descobrir que 659 espanyols tenien diners a Suïssa. Gran descobriment! Resulta que els va arribar un disquet amb la llista. A aquesta gent, se’ls ha demanat si us plau que regularitzin la seva situació en comptes de fotre’ls a la presó. Increïble. A veure si Wikileaks en publica els noms i cognoms d’una vegada. Com riuríem! Bé, la meitat, uns tres-cents, han fet declaracions “voluntàries” i hisenda ha ingressat una tercera part del que costa el subsidi als aturats. Si investiguessin una mica, aconseguiríem pagar-ho tot.

Un sol ajuntament, el de Madrid, governat per la dreta que diu que els deutes públics han de desaparèixer, deu 7.145 milions d’euros, és a dir, si haguessin gestionat correctament com ho ha fet l’Ajuntament de Barcelona podrien pagar el subsidi durant 7 anys. L’any 2017 la crisi potser ja haurà passat.

No tenim 850 milions d’euros però hi ha hagut 350.000 milions d’euros per als promotors espanyols que no els pensen tornar; es tracta de l’anomenat “deute promotor” que acabarem pagant entre tots nosaltres. És a dir, en tindríem per als aturats fins 368 anys, fins a l’any 2378. I, per últim, podríem no pagar els deutes de la Caja de Castilla la Mancha que han sumat, de moment, 3.700 milions d’euros; una tercera part d’aquest forat l’han creat només 20 promotors. Com deien els luddistes: de riquesa, n’hi ha molta, el problema és que se la queden només uns quants.

Copagament?

dimarts , 14/12/2010


Ens referim a la idea del copagament sanitari, és a dir, la idea per la qual un dia ens faran pagar algunes coses en l’atenció primària i en l’hospitalària. Es diu que caldria fer pagar per cada visita mèdica per evitar-ne el mal ús. O que es farà pagar per l’atenció hospitalària –un percentatge del cost real– o el menjar, o altres serveis hospitalaris.

focs202.jpg

Aquesta és la típica proposta que amaga moltes trampes. Implícitament es vol dir que la sanitat pública no és viable i que cal fer-la pagar als usuaris. Com si ara els diners que ens gastem en la sanitat pública sortissin de l’FMI o de la CEOE. És una ximpleria, ja que d’on creu la gent que surten els diners per pagar la sanitat pública? Dels impostos dels ciutadans. Llavors, copagament vol dir pagar dues vegades la mateixa cosa.

Anem a suposar que la sanitat pública no és viable. Si no hi ha prou diners per pagar la sanitat pública, abans de plantejar-nos fer pagar als malalts, per què no ho fem pagar als rics? Aquí rau la trampa. Primer retallen impostos, després diuen que el sistema no és viable i llavors retallen serveis públics. Aquest cercle letal i immoral es fa perquè els “mercats”, mai posen noms i cognoms, volen fer negoci amb la salut dels ciutadans. És igual que tothom accepti que la sanitat privada és més cara i menys eficaç i que, a més, deixa com al segle XV la major part de la població. La pela és la pela, encara que la gent es mori de malalties curables. En el cas de Catalunya l’assumpte encara és més dramàtic ja que la sanitat privada ha fet fallida diverses vegades i ha hagut de ser reflotada amb fons públics. Algunes d’aquestes empreses fins a dues o tres vegades.

Una crítica que faria a l’esquerra en els seus set anys de govern és que ha anunciat infinitat de vegades que estaven estudiant l’establiment del copagament. No l’han aplicat; llavors, per què ho han anunciat manta vegades? Pretenien desmobilitzar el propi electorat?

ICV i l’egoisme dels grans

divendres, 10/12/2010


Iniciativa és, dels tres partits del govern, qui millor ha aguantat el temporal electoral; tot i això, ha perdut 50.000 vots.

Crec que ICV es va equivocar volent gestionar Interior (rectificat, gràcies). A més, cal recordar que el cap d’ICV ha estat durant tres anys el conseller d’aquesta conselleria, fet que per la seva complexitat li ha tret tota capacitat d’articular missatges més globals. Per què no va escollir Educació –ens hauríem estalviat molts problemes– o Sanitat?

Des de Interior sempre cal enviar mossos a les manifestacions i aquest no és un joc matemàtic. Algunes d’aquestes manifestacions són de sectors que se situen a l’esquerra de l’espectre polític parlamentari català i poden veure ICV com la manera de resoldre el seu vot útil. I evidentment aquesta responsabilitat els ha allunyat de tots ells.

ICV no ha perdut gaires vots però tampoc n’ha guanyat cap dels 200.000 que sí que ha perdut el PSC i aquí sí que hi ha un cert fracàs. Com pot ser que amb tants votants decebuts pel socialisme cap no hagi anat a parar a ICV?

Crec que ICV ha resolt per fi el seu relleu generacional, però ho ha fet tard i amb una actitud dels vells roquers del PSUC molt egoista. És a dir –i ho subratllo perquè no s’enfadi ningú, que hi ha excepcions–, els dirigents del PSUC van tenir durant molts anys uns seguidors que a ulls clucs els admiraven i els van ajudar amb totes les seves forces. Es van resistir tot el que van poder al relleu i quan ja per raons biològiques s’han hagut de rendir a l’evidència, en comptes de retornar als joves tant com els havien donat, s’hi han girat d’esquena. Em sembla una actitud molt poc generosa. En aquest trànsit ICV ha aconseguit sobreviure connectant amb un nou electorat, però pel camí, em sembla, ha quedat el vot més popular i obrerista.

Per què ha perdut ERC?

dimecres, 8/12/2010

La gent d’ERC està convençuda que la culpa de la seva derrota és deu a haver fet president a José Montilla. No ho crec. ERC està acostumada a pactar molts governs municipals amb el PSC i mai ningú li ha plantejat problemes.

A més, ERC ja va fer president a un socialista (Pasqual Maragall) i va mantenir 21 diputats. Si la diferència és que no va néixer aquí, llavors potser els d’ERC han d’estar contents que no els recolzi aquest tipus de gent. Que José Montilla hagi estat president de la Generalitat ens estalvia per a les properes dècades milions d’articles sobre les immigracions dels anys cinquanta i seixanta i la seva integració en la vida política catalana. A ells, el meu agraïment.

Penso que en la davallada han influït les seves baralles; l’electorat és molt infantil i veu amb preocupació l’exercici de la vida democràtica interna, però a voltes aquestes lluites internes potser són excessives. Ara bé, crec que ERC ha patit un problema de dimensions històriques i que res podia aturar: ha sorgit l’independentisme de dretes, expressat en SI i Reagrupament. Entre tots dos partits sumen 140.000 vots.

Des de la transició ERC tenia una certa ambigüitat intrínseca, si es volia ser independentista només es podia ser d’ERC. A partir d’ara ERC ja no disputarà el vot a les forces nacionalistes, sinó a IC i al PSC. ERC haurà de reforçar la seva pròpia identitat esquerrana si de debò vol competir en una mapa electoral molt plural. SI, mentrestant, competirà directament amb CiU i es veurà obligada a evidenciar les contradiccions de la proposta nacionalista conservadora que en aquesta campanya electoral ha utilitzat més banderes estelades que mai.

Resumint: si ERC vol créixer i fer-se hegemònica haurà de dedicar molta més estona a veure com defensa les classes populars catalanes que a analitzar com es proclama la independència.

Per què ha perdut el PSC?

divendres, 3/12/2010

La derrota del PSC ha estat enorme. Des del PSOE s’han encarregat de dir que la culpa és d’haver pactat amb ERC. No hi estic d’acord. Hi ha una pila d’ajuntaments on el PSC governa o ha governat amb ERC –quasi tots els més importants– i mai ningú ho havia vist com un problema. A més, si es considera que no es pot governar amb ERC, llavors potser el que estem dient és que l’esquerra sempre ha d’estar a l’oposició per sempre més. Una opció poc engrescadora.

Sóc dels que mai endevina res, per la qual cosa l’anàlisi que estic assajant tampoc té gaires possibilitats d’encertar. Vagi per endavant.

El PSOE i el PSC sofreixen un desgast paral·lel en totes les enquestes derivades no tant d’una mala gestió de la crisi econòmica, com d’explicar que els mercats tenen una pistola que els apunta directament al cap. Què té a veure això amb el tripartit?

Cada vegada que el socialisme català té problemes –ja es va dir l’any 1980– sempre es diu que s’ha estat massa catalanista i d’aquesta manera es cau en el terreny de joc on mai hauria d’entrar: en l’eix identitari.

Tot és molt contradictori. Ara tothom afirma que “abans” el PSC era més catalanista. Aquest “abans” jo no el sé situar. Va ser quan es va perdre el grup parlamentari a Madrid? Si mirem el resultat de les eleccions veurem com els màxims èxits electorals del PSC en tota la seva història anaven acompanyats de la reforma de l’Estatut, és a dir, quan el PSC ha estat més agosarat des del punt de vista catalanista (1999 i 2003).

També es diu en ambients socialistes que Montilla no hauria d’haver convocat la manifestació contra la sentència del Tribunal Constitucional, oblidant que l’important per al federalisme no és la manifestació, sinó que el Constitucional liquidi la via federalista. De fet, l’única esperança del socialisme democràtic és haver estat al capdavant de la manifestació. Quan es va callar davant la LOAPA va significar 23 anys a l’oposició.

Sóc dels que pensa que la davallada del PSC es deu a no haver estat al costat de les classes populars catalanes en uns moments de gran sofriment pels que pateixen la crisi i de gran por per als que se senten amenaçats. Que Zapatero aparegui al costat dels poderosos que li dicten retallades de l’estat de benestar quan la meitat –banquers i constructors– en són els culpables, és molt desmobilitzador. M’agradaria pensar que els poders públics han d’ajudar abans un ciutadà normal i corrent que s’ha quedat a l’atur i que no pot pagar la hipoteca que un promotor que ha especulat fins a l’infinit.

En fi, hi haurà temps per pensar-hi.

El sisè partit, els abandonats per la política

dijous, 2/12/2010

Des de les primeres eleccions al Parlament de Catalunya fins a l’any 2006 els vots nuls i blancs anaven des dels 30.000 vots fins als 40.000. L’any 2006 hi va haver un gran salt: hi va haver 60.000 vots en blanc i 13.000 nuls (una petita part serien errors i d’altres equivalents al vot en blanc). En total passem de 38.000 vots blancs i nuls del 2003 als 80.000 l’any 2006 (als vots en blanc i nuls cal sumar-hi els 7.000 d’“escons insubmisos”). Alguna cosa estava canviant.

En aquestes eleccions els vots nuls són 21.000, però els blancs pugen fins als 92.000! A més, cal sumar en aquesta mena de recompte estrany els 18.000 de la candidatura que pretenia recollir els vots en blanc per tal que ningú ocupés el seu escó. Així doncs, hi ha hagut 121.000 ciutadans que han anat a votar i han votat en blanc, nul i a la candidatura “Escons en blanc”.

Això significa que aquest estrany partit de votants conscients i responsables que mostren el seu enuig amb l’oferta de partits serien el sisè partit, per sobre de SI de Laporta i de Ciutadans; probablement haurien aconseguit 6 o 7 escons.

No m’atreveixo a escriure massa coses sobre aquests votants, caldria fer-ne algun estudi seriós, però pel que veig al meu voltant crec que són ciutadans d’esquerres que creuen que la política els ha abandonat.