Arxiu del mes: gener 2011

Els jueus, l’esquerra i Joana Ortega

dilluns, 31/01/2011

P1190095.JPG

__________________________________

Estic fart de sentir a gent de centre, de centre dreta i de dretes a dir impunement que l’esquerra és antijueva.

A banda de la Pilar Rahola –un clàssic del desvari–, s’hi ha afegit els darrers dies la flamant vicepresidenta del Govern català Joana Ortega, que ha criticat el tripartit per l’oblit de la comunitat jueva. El que em faltava per sentir!

A finals de 2008 i inicis del 2009 Israel va atacar Gaza bombardejant població civil amb fòsfor blanc, un fet corroborat per Amnistia Internacional. Aquest fet va provocar una manifestació a Barcelona que una part de jueus d’extrema dreta no ha paït.

Als jueus els vull explicar algunes coses del país que potser desconeixen. Mentre s’iniciava l’Holocaust, a Catalunya hi havia una gent que ho aplaudia, per exemple el capellà Joan Tusquets, un home molt important en l’església catalana dels anys trenta i quaranta. A finals de l’any 1933 és invitat per l’Associació Antimaçònica Internacional a visitar el recentment inaugurat camp de concentració de Dachau. Ell mateix va comentar que “ho van fer per ensenyar-nos el que havíem de fer a Espanya”. I era l’any 1933! No cal dir que el feixisme va governar Catalunya durant quaranta anys, essent en la primera etapa de tipus nazi. El nacionalcatolicisme i el nazisme eren una mateixa cosa aquí quan vèiem bisbes saludant a la romana. La dreta catalana va ser filonazi en quasi la seva totalitat i progermànica quasi sempre; vegeu el llibre de memòries de l’Ester Tusquets Habíamos ganado la guerra.

Mentrestant, quins catalans van patir els camps de concentració nazis? No cal ser molt llest per respondre a aquesta pregunta: els catalans de totes les maneres de ser d’esquerres: gent d’ERC, del PSUC, de la CNT, etc. Uns 2.000 catalans hi van anar a parar, allí junt amb els jueus, mentre que aquí la burgesia recolzava els franquistes. La gent d’esquerres va ser la que va penjar a la façana del camp de concentració de Mauthausen una pancarta que donava la benvinguda a l’entrada de les tropes aliades i que deia: “Los españoles antifascistas saludan a las fuerzas liberadoras”.

De fet, la primera persona que va documentar la qüestió va ser Montserrat Roig, una militant del PSUC, a Els catalans als camps nazis i tenim el testimoni –entre d’altres– de Mercè Núñez Targa en l’esborronador llibre El carretó dels gossos. Una catalana a Ravensbrück.

Per si tot plegat fos poc, no ha estat fins al govern d’Entesa quan un conseller de la Generalitat ha organitzat actes oficials d’homenatge, per exemple, al camp de Mauthausen, en el marc de les actuacions del Memorial Democràtic. Increïble però cert.

Però la simpatia dels esquerranosos catalans pels jueus va durar per sempre ja que en la fundació de l’estat d’Israel i en els seus primers anys la seva concepció socialitzant amb els kibbutz, quan no directament prosoviètica, feia que Israel fos un punt de referència obligada per a qualsevol simpatitzant de l’esquerra al món.

Per tant, l’esquerra catalana mai acceptarem lliçons sobre el tracte als jueus, fins aquí podia arribar la ignorància.

Idees dissolvents suïcides

dimecres, 26/01/2011

onada4.jpg

___________________________________________________

Estic fart que tothom escrigui articles o llibres dient que estem vivint una revolució tecnològica de dimensions mundials. No ho diu ningú, però crec que us estan entabanant. El que volen és acabar amb els llibres, els diaris, la feina, els contactes laborals, etc. Encara entenc menys que el consell del diari Ara no prohibeixi tots aquests articles que l’únic que pretenen és promoure idees dissolvents que porten a lautodestrucció. Algú creu sincerament que s’inventen noves tecnologies per fer-nos feliços? Quanta ingenuïtat! Quanta ximpleria! Quants babaus! Com pot ser que un seguit de socis posin diners per fer un diari si llavors només publiquen idees que van encaminades al fet que s’acabin els diaris impresos? Això només té un nom: són una colla d’inconscients!

Diuen que l’important no és si en el futur hi haurà diaris impresos, sinó articles, i que aquests és igual si s’imprimeixen en paper o es posen en una pantalla. No ho veu el Capdevila, que si ho posem en una pantalla les úniques que cobren són les telefòniques?

Potser ha arribat l’hora de dir que els que no llegeixen almenys un diari al dia no estan informats, que si es vol informació bona cal pagar, que si es vol tenir criteri s’ha de llegir –diaris i llibres–, que si es vol que no et manipulin cal tenir esperit d’anàlisi crítica i això requereix esforç i diners, que llegir en una pantalla destrossa la vista i que Internet no ajuda a construir un món millor, no fotem!

Cal fer-los por

divendres, 21/01/2011

focds 205.jpg

___________________________________________________________________
Hi va haver un temps en què es va organitzar el sindicat luddista, després es van anar configurant les formes de resistència obrera al capital i el seu irrefrenable i malaltís afany de lucre. L’any 1917 va esclatar la revolució soviètica i, tot i que els els habitants dels països on es va fer no en van sortir gaire beneficiats, a la resta del món ens va anar molt bé. Era una amenaça contundent davant dels poders econòmics i financers del món capitalista, que en tenien por. Era tanta la intimidació que fins i tot la CIA es va dedicar a finançar qualsevol projecte d’esquerres que no fos directament prosoviètic, una cosa avui absolutament impensable.

Ara, després de la caiguda del mur l’any 1989, ja no hi ha res que els aturi: primer van esborrar tot rastre de comunisme, ara estan esborrant qualsevol rastre de socialisme, estan arribant a la lluita final. Cal crear alguna força que els torni a atemorir que no pot ser altra cosa que la reacció conscient i responsable de la ciutadania organitzada convenientment.

Llegint la major part de notícies econòmiques dels darrers dos anys a un li agafa una sensació d’impotència tan bèstia que et vénen ganes de publicar un pamflet anglès del mercat de Chesterfield (a E. P. Thompson: La formación histórica de la clase obrera. Inglaterra: 1780-1832), datat entre els anys 1810 i 1820, que deia així:

“Le informaré a usted que hay seis mil hombres que irán por usted en abril y que luego iremos y volaremos el Parlamento y barreremos todo lo que se nos ponga por delante del pueblo. No vamos a aguantar más a todos esos bribones que gobiernan a Inglaterra, pues el general Ned Ludd va a venir pronto y habrá la gran revolución y caerán cabezas”.


Morirem de gana o d’estrès

dilluns, 17/01/2011

P1150179b.jpg

Avui la tecnologia ens permet arribar a la Lluna o parlar per una maquineta petita sense fils amb una persona que viu a qualsevol lloc del món. Mentrestant, milers i milers de persones passen fam i milions de persones al primer món són pobres o aturats. La ciència i la tecnologia haurien de servir en teoria per fer-nos més agradable la vida. A l’hora de la veritat no és així. Mai ha estat així. La mecanització de la indústria es podria haver utilitzat per alliberar els treballadors de les feines més desagradables i per aconseguir més hores d’oci. Les primeres dècades de la revolució industrial quedaran en la història com una de les èpoques més negres de l’explotació, el dolor i el patiment d’àmplies capes populars. Informes com el d’Ildefons Cerdà –o La situació de la classe obrera a Anglaterra, de Friedrich Engels– ens documenten la situació d’aquestes classes on l’esperança de vida es va veure terriblement reduïda.

No tenim escapatòria. Com que tot va tan ràpid, es dóna per suposat que ara es pot treballar molt més. Ara, com al 1800, les màquines no ens alliberen de feina, ens en donen més. Quanta raó tenien aquells vells lluitadors que seguien al rei Ludd. Si ningú atura aquesta disbauxa el món es dividirà entre uns ciutadans que es moren d’estrès i d’altres que es moren de gana. Efectivament, estem vivint una autèntica revolució tecnològica. Serveix per fer-nos més feliços?

Capdevila, treu les grapes del diari!

dimecres, 12/01/2011

Quan al Palau de la Música es va presentar el diari Ara algú –potser en Capdevila?– va explicar que el diari portaria una grapa. L’argument és que així el diari no es desfà quan el llegeixes. D’entrada no em va semblar gaire encertada la idea, ara bé, vaig quedar astorat quan els primers dies tothom lloava aquesta mala pensada. Ara, han passat ja unes setmanes i puc dir sense por a equivocar-me que posar una grapa al diari –de fet n’hi ha dues– ha estat un error.

P1190747.JPG

___________________________

Tots aquells a qui els sembla molt bé que el diari es vengui grapat són un tipus de gent que es pensen que el diari serveix per llegir. Inaudit! Més encara: que el diari serveix per llegir a l’aire lliure quan fa vent. No sé quina mena d’intel·lectuals i escriptors en general escriuen en aquest nou diari!

Jo, en canvi, quan vaig d’excursió a la muntanya mai se m’ha ocorregut portar el diari i menys llegir-lo quan he fet cim. Només he trobat a faltar una grapa quan a la platja enxampes un dia rúfol. Però, de fet, anar a la platja en un dia així és una mala idea; és molt millor tancar-se en un bar amb aire condicionat.

En canvi, m’ha emprenyat molt que el diari porti les grapes en multitud d’ocasions. Posaré tres exemples entre les desenes d’ocasions en què les grapes m’han destorbat. (Animo els lectors a exposar més idees sobre la incomoditat de les grapes.)

Si fregues i has de posar diaris al terra, com ho fas amb el diari Ara? Has d’anar arrencant fulles i la meitat se’t queden a les mans. Mal assumpte. És que ningú que escriu frega el terra de casa seva?

Quan netejo les sardines ho faig a sobre de papers de diari; així, un cop tretes les pelleringues, passo els peixos per l’aixeta i els poso en un plat, embolico els diaris i feina feta i marbre net en un segon. És que potser vosaltres teniu un netejador de sardines automàtic Braun?

Quan faig pebrots i albergínia a la brasa per fer escalivada tinc el costum, après de la meva àvia, de posar-los, un cop escalivats, embolicats en paper de diari durant un parell d’hores perquè amb l’escalforeta s’acaben d’amorosir. Si poses un diari grapat al terra i vols embolicar un pebrot amb tres fulls del diari, és un infern. A més, trec les pells i les llavors sobre els diaris i tot aquell merder el tiro a les escombraries sense embrutar res.

Per això no entenc la gent que vol llegir el diari per Internet, com s’ho faran en la vida quotidiana sense diaris?

Són moltes les ocasions en què els diaris els fem servir per a coses que no tenen res a veure amb la lectura. No hi ha cap subscriptor o comprador al quiosc del diari que es trobi amb casos semblants, no hi ha ningú que faci coses normals amb un diari? Per això proposo al director que tregui les dues grapes del diari.

Han de plegar tots?

dilluns, 10/01/2011

Potser dec ser la darrera persona que pensa d’aquesta forma, vaig al revés del món. De fa molts anys era dels que predicava que calia fer relleus generacionals i, òbviament, ningú se’n va fer ressò. La generació del maig del 68 va començar a manar molt jove, massa jove, i ha trigat molt, massa temps a anar-se’n. Però tot d’una la cosa s’ha capgirat i el país s’ha trastocat. Ara tothom vol que plegui qualsevol dirigent o sotsdirigent d’esquerres.

P1160423.JPG

Vivim en un país força boig. Hem estat molts lustres on mai no dimitia ningú i ara, de sobte, a tots els partits de l’esquerra catalana els ha agafat un atac i han començat a plegar i/o jubilar a tothom. I a més a tothom li sembla bé. A mi no. Posem-ne uns exemples.

De primer ha dimitit José Montilla. Pot ser correcte que dimiteixi de cap de llista socialista, l’honora la forma i el moment de fer-ho, però ha de dimitir també tots els càrrecs del PSC? Amb 55 anys jubilem una persona que ha estat alcalde, ministre i president de la Generalitat?

Passem a ERC, on tal com està la cosa, sembla que a banda de Josep Lluís Carod-Rovira, que ja va ser substituït en les seves responsabilitats a ERC amb 58 anys, també es retira Ernest Benach, amb 53 anys. I ara ha anunciat la renúncia Joan Puigcercós, amb 44 anys!

A ICV-EUiA ha estat substituït Joan Saura, amb 59 anys.

No entro a discutir el que ha de fer o deixar de fer cada partit, però penso que és necessari que, a banda dels encerts o dels errors, cal que als partits hi hagi persones de totes les generacions en els diferents nivells de responsabilitat. A més, crec que en la propera dura, duríssima, etapa que espera les esquerres serà necessari el concurs de tots els actius que tinguin els partits i caldrà sumar-hi de fora com més gent millor.

Si demanem relleus als de 50, continuem demanant relleus dels de 40 anys, a qui posarem de dirigents dels partits d’esquerres catalans, a nois i noies de 16 anys?

Cal asserenar-se i buscar les formes de sumar i potser els valors que caldrà reclamar amb més força en la política catalana seran esforç, sacrifici, generositat i altruisme. Aniria bé per forjar organitzacions cohesionades i potents i el poble ho agrairà i es mobilitzarà. O no.

Keith Richards i l’esquerra catalana

dimarts , 4/01/2011

M’he llegit amb entusiasme el llibre de memòries Vida de Keith Richards. És un llibre sensacional per dues raons: una, per la valentia del mateix Richards i, l’altra, per la manera com està escrit. Us el recomano amb fanatisme.

P1170185negre.jpg

————————————

Si hi ha una persona al món que ha tingut una vida més excessiva, una d’elles segurament és Richards, però a més la virtualitat del llibre és que ho explica pràcticament tot sense massa embuts i amb una lucidesa increïble.

A principis dels anys setanta una revista roquera, New Musical Express, va fer el rànquing de les estrelles de rock que era més probable que morissin aviat; recordem que és l’època en què moren Janis Joplin i Jimi Hendrix, tots dos l’any 1970. Durant deu anys Keith Richards va ser escollit com el primer de la llista, és a dir, el proper que moriria, tan formidables eren els seus excessos. Resulta que quaranta anys després encara viu i ha escrit un llibre de memòries.

L’esquerra catalana està avui com els roquers dels setanta: tothom diu que l’esquerra està a punt de deixar d’existir, això sí, sense haver fet cap excés; potser si n’hagués fet algun no estaria com està, en fi, però esperem que l’esquerra se’n surti d’aquesta mala salut de ferro a les municipals. Si no, haurem de fer un pla b.

M’atreveixo a fer una proposta. Un escriptor de novel·les policíaques va dir que un dels problemes d’avui és que “los malos cada vez son más malos y las buenas personas cada vez mas imbéciles”. I si els ciutadans d’esquerres deixem de fer el passerell?