Arxiu del mes: febrer 2011

Twitter és feixista

dilluns, 28/02/2011

P1150382.JPG

N’estic fins al capdamunt, d’aquesta beatífica confiança en les noves tecnologies i en els nous invents i xarxes, com ara el tuiter. Sabem, perquè la història ens ho demostra clarament, que les innovacions no sempre són bones. Per exemple, quan l’espanyol Valeriano Weyler s’inventà els camps de concentració, també hi va haver gent que deia que els camps no són en si mateixos bons o dolents, sinó que depèn de com s’utilitzen.

Ara ens diuen que les xarxes socials a Internet no són bones ni dolentes, que depèn de l’ús que se’n faci. Jo crec que no. Cada hora passada davant de la pantalla de l’ordinador –o del mòbil– és una hora perduda i donada gratuïtament a les empreses que ens cobren, telefòniques i amos dels tuiters diversos.

D’entrada els tuits no poden ser més llargs de 140 caràcters, un punt de partida molt autoritari. Per què no pots escriure 150 o 2.000 caràcters? Qui són aquesta gent per limitar-te tan brutalment?

De tota manera, el que més m’escandalitza és que gent que no toleraria una ingerència en les seves vides de cap de les maneres, en canvi accepten acríticament que els limitin en les seves relacions. Normalment darrere d’aquestes empreses hi ha un inventor amb greus dificultats de relació personal. Hom ha cregut que les noves xarxes són una nova forma de relació personal. Un axioma totalment fals. Mentre estàs tuitejant, és temps que no dediques a les persones que t’importen. Que és el que volen. Al final ens estan convertint en éssers que miren pantalles en comptes d’éssers socials que miren ulls de persones.

Però, a més, el mitjà prefigura el fi. Més enllà de l’ús narcisista que en fa la gent d’explicar nímies ximpleries: “avui m’he llevat i he esmorzat torrades i cafè amb llet” (56 caràcters), ja m’explicareu a qui li interessa, a banda que l’individu es pensi que a algú l’interessa. Si es tracta d’idees i debat polític, llavors la preocupació esdevé gran preocupació. Davant les grans qüestions socials, de primer no es poden plantejar els interrogants amb 140 caràcters i encara menys proposar anàlisis i solucions. Amb aquesta limitació només poden fer polítiques els feixistes. “Que tenim un problema amb la immigració” (39 caràcters), “expulsió dels immigrats” (23 caràcters). En canvi, des de la democràcia, si volem encarar correctament la immigració, caldrà escriure molt, molt tranquil·lament i amb moltes pàgines.

La plaça Tahrir no existeix

dimarts , 22/02/2011

P1150827.JPG

N’estic fins al capdamunt, de les imatges de televisió de la plaça Tahrir. N’estic fins al capdamunt, de la gent que diu molt cofoia que aquesta revolució s’ha fet gràcies a les noves tecnologies. Quina guilladura més extrema.

Quan es va plantejar el debat sobre si posar fotografies als diaris, l’argument contrari més potent era que al final es posaria la notícia en funció de la foto i no a l’inrevés. Vist amb la perspectiva que dóna el temps, tenien raó els contraris.

Les redaccions dels mitjans de comunicació es van adonar fa un mes que hi havia una revolució a Egipte. Van discutir com retransmetre en directe una revolució. I en comptes d’acceptar que és impossible es va decidir que havien de posar unes càmeres de televisió a una plaça i retransmetre des d’un balcó a prop de la plaça Tahrir. Vaja ximpleria! Algunes estones veies una plaça plena d’estris i amb més càmeres apuntant la plaça que persones. Imaginem que amb el mateix criteri –analfabetisme cultural– les televisions de fora haguessin volgut retransmetre la fi del franquisme a Catalunya. Ja m’imagino la plaça de Sant Jaume plena de càmeres. A més, quanta gent hi cap, en aquella plaça?

Posar una càmera de televisió és més fàcil que explicar una revolució. Explicar una revolució necessita coneixements històrics, econòmics, culturals, etc. Es necessita conèixer les organitzacions clandestines que organitzen la revolució. Es necessita a més contactes en la població, contactes clandestins que no s’anuncien als diaris. Per entendre’ns, es necessiten molts Xavier Vinader.

Se’ns ha dit que els revolucionaris eren joves, quan el cert és que des de fa mesos –com a Catalunya– qui lidera l’oposició i qui ha organitzat l’assumpte és l’activitat sindical. Resulta que de tantes vagues que hi ha, han acomiadat més de 120.000 persones, resulta que hi ha hagut més de 360 morts i almenys 5.500 ferits. Però com que en Mubarak no va tenir el detall d’acomiadar-los, matar-los o ferir-los a la plaça Tahrir, no ho sap quasi ningú.

A més, es diu que ha estat una revolució provocada i convocada per les noves xarxes com feisbuc i tuiter, sense tenir present que només un 22% de la població hi està connectada. I com si Mubarak fos tòtil i no se li acudís desconnectar Internet per si de cas.

Com s’ho van fer per fer la revolució neolítica, la industrial, la francesa, l’anglesa, sense feisbuc?

Menys televisió i més llegir llibres, no fotem!

Josep Fontana i la superstició

dimarts , 15/02/2011

P1150741.JPG

Vaig estudiar història contemporània a la Universitat Autònoma de Bellaterra. Sempre he pensat que quan els responsables universitaris empraven la paraula “excel·lència” es referien a la pretensió de formar alumnes al més alt nivell cultural possible. Per a aquest empeny suposava que pretenien que els alumnes universitaris tinguessin referents en el professorat de la més alta qualificació. I pensava, per tant, que persones com Josep Fontana o Jordi Nadal estarien al capdamunt de qualsevol forma d’avaluació acadèmica. Ara ja m’ho miro diferent, quan parlen d’“excel·lència” parlen dels rics i del poder.

Fa uns dies la UAB s’ha negat a nomenar doctor “honoris causa” aquests dos insignes investigadors. Em centraré en Josep Fontana. Per mi, si Eric Hobsbawm és déu, Josep Fontana és el seu representant a la terra.

Els responsables d’aquesta negativa han argumentat qüestions d’ordre burocràtic típiques dels covards quan després de fer una malifeta no tenen nassos de donar la cara. Crec que Fontana és potser el català més savi viu. És un home amb uns coneixements enciclopèdics i ha estat i és el mestre de moltíssims historiadors i no historiadors de Catalunya i Espanya.

Alguns sabem coses i pensem coses perquè ens les ha ensenyat i ens les ha explicat Fontana. I ara uns senyors dels qui no en sabem res han decidit negar-li la distinció.

Borja de Riquer, un altre del grup de savis catalans, ha dit que “no han donat arguments racionals”. Jo, en canvi, ho trobo lògic ja que és impossible trobar arguments racionals per menystenir Fontana; en canvi, espero els arguments irracionals d’aquesta penya a qui la societat dóna la confiança perquè formin els quadres del futur. Déu ens agafi confessats.

Sembla que una de les crítiques que fan a Josep Fontana és que sigui marxista, sí, d’esquerres de pedra picada. Darrerament s’ha estès la brama que no es pot ser un acadèmic, un universitari, un intel·lectual, si s’és d’esquerres. Es veu que poc a poc la universitat es va convertint en un espai on, si hom és crític, vol dir que no s’és científic. Un científic esdevindrà en el futur, si no aturem aquesta disbauxa, un ésser dòcil per al poder quan no al seu servei.

Quan diuen que volen fomentar l’excel·lència volen dir en realitat convertir la universitat en un vedat dels rics, encara que siguin totxos, mentre que si hi ha investigadors o mestres pobres, encara que siguin virtuosos, seran convenientment exclosos.

Si ens hi deixem portar tornarem als temps on, quan hi havia una epidèmia, l’únic remei acceptable per als poderosos era resar.

Una nova professió: l’esborrador d’e-mails

divendres, 11/02/2011

P1170287.JPG

Tothom diu que està molt content amb les noves tecnologies i molt especialment els correus electrònics. Encara que sigui l’únic humà que ho pensi, estic convençut que l’invent dels correus electrònics és una gran, enorme presa de pèl.

En primer lloc, cal dir que els correus que rebem en general no ens interessen per a res. Per un correu que realment volem n’hi ha cent que directament van a la paperera. D’aquests, una part són directament fraus, altres propaganda de coses absolutament inversemblants i la major part coses absolutament prescindibles. No em refereixo directament als spams, que segons un amic meu són els llocs on un va a relaxar-se amb molta aigua i piscines.

De l’1 per mil que et poden interessar, la major part no caldria que els rebéssim, són correus que una persona envia a una altra persona però que de passada envia a cent més. Per què tothom envia correus a tothom i sempre tothom respon a tothom?

Una part dels que et poden interessar són encara més emprenyadors, són els que t’envia algú dient que potser aquelles informacions et poden interessar. El problema és que hi ha vuit arxius adjunts, cada un d’ells amb més de 100 pàgines. Només per saber si t’interessa o no hi has de perdre més d’una hora. La qüestió és que ningú vol llegir la informació adjunta i tothom envia a tothom el correu per escapolir-se de la feina. I vinga piles de correus!

I per fi ens queden els correus que efectivament volíem rebre. Tenen un problema estructural: el mitjà és el fi, com diria aquell, i és que no tenen sentit de l’humor i per tant es generen a la xarxa una quantitat de malentesos impressionants perquè el llenguatge que permet el mail és totalment autoritari. No tenen entonació ni matís.

En resum, abans amb la correspondència trigaves cinc minuts a destriar el que t’interessava, ara tot és molt més complicat. Quants minuts dediquem a estar esborrant correus sospitosos? Quanta gent ens envia adjunts molt, molt, però que molt interessants que has d’obrir i mirar o llegir per adornar-te que tens amics que estan molt sonats? Quants mails esborres cada dia? Cada setmana? Cada mes? Cada any? Quantes hores li’n dediques cada dia? Quantes hores l’any?

Quan un cap de setmana no has pogut mirar els correus, no tens la sensació que t’està fallant alguna cosa? I pitjor, si els reps al moment a la teva pantalleta, no has pensat que t’has convertit en un ionqui mal educat?

Ningú ha comptat avui la quantitat d’hores que perdem esborrant correus, calculo pel cap baix que estem una tercera part del temps –segur que em quedo curt– atenent els correus, quan significa del PIB català? Si eliminéssim els correus electrònics de la feina, aconseguiríem viure molt millor i hauríem de treballar una tercera part menys.

Us estan entabanant!

El més gran error: els 80 km/h

dilluns, 7/02/2011

P1040711.JPG

______________________________________________________

El gran error, l’error més important en la governació que hi ha hagut els darrers 25 anys a Catalunya, a Espanya, al món i al conjunt de l’univers ha estat, sense que en puguem dubtar ni un moment, la limitació de la velocitat a l’entorn de Barcelona a 80 km/h. De fet, és la raó que en les darreres eleccions els tres partits d’esquerres es fotessin una batzacada monumental.

D’entrada, no em digueu que el fet que aquest tema hagi tingut una importància tan gran és com per preocupar-se, sobretot si tenim en compte que ha donat titulars de portades als diaris mentre hi ha 4 milions d’aturats.

Ja es veu que qui mana i pren decisions als mitjans de comunicació i a la política té unes preocupacions curioses.

Com és que aquest tema ha aixecat tanta volada quan, de fet, s’hauria d’haver tractat com un tema de nota petita a la pàgina de l’esquerra darrere de tot dels diaris?

En exclusiva mundial us donaré una explicació d’aquest fet tan estrany.

Fa anys es discutia per què hi havia tants accidents a Catalunya; es deia que era per culpa de l’estat de les carreteres i perquè els cotxes eren vells. Hom sabia que era mentida, però així es fotia la culpa a l’Estat per tenir carreteres en mal estat –les grans constructores volien fer autopistes amb diner públic– i les companyies automobilístiques volien plans Renove per tal que també amb diners públics la gent canviés el cotxe cada tres o quatre anys. Els accidents continuaven essent els mateixos.

Fa més de vint anys Ole Thorson em va explicar que els accidents es produeixen en general per la velocitat. Com més velocitat, més accidents; com menys velocitat, menys accidents. És de perogrullo.

Els darrers anys, per fi, les administracions han estat valentes. Bé, convenientment impulsades per les grans companyies d’assegurances, espantades pel fet que havien de pagar unes milionades impressionants als morts i els ferits. Era com un butlletí de guerra periòdic. Es van posar limitacions de velocitat reals a les carreteres en forma de radars, carnets per punts i multes dures de veritat que per fi es paguen. I oh!, sorpresa, els accidents s’han reduït a la meitat.

Hi ha una petita part de ciutadans que va amb grans cotxes, es tracta del perfil d’home de mitjana-alta edat, de bona posició econòmica, política o periodística, en definitiva una minoria privilegiada, que estaven acostumats a córrer a 160 km/h per l’autopista. Tot d’una es van veure obligats a canviar d’hàbits. Ja no se sentien tan potents. Primer van protestar a totes les tertúlies el que van poder; quan van veure que els morts baixaven a la meitat, 250 catalans que deixen de morir cada any, van baixar el cap. No comptem mai aquí els ferits, ni el cost que tenen per a la seguretat social. Ni comptem tampoc que totes les lleis contra el tabac són una enorme futilesa si comparem el fum del tabac amb el fum dels cotxes, com a primer contaminant de Catalunya, que no tenen pietat ni de nens, ni de vells, ni de malalts, ni d’hospitals, ni d’escoles.

I quan ja s’hi estaven acostumant es fa la limitació als 80 km/h i aquí ja no s’han pogut contenir més. Que l’aire ha millorat una mica? Els és igual. Que hi ha una directiva europea? Els és igual. Ho solucionarien com a Madrid l’Esperanza Aguirre, que ha col·locat els sensors de contaminació fora de la ciutat i fora problemes. Però, a més, els morts en aquesta zona de limitacions han passat de 12 a 4 l’any. A ningú li importa? Algú acceptarà al final que quan es baixa de veritat el nombre de morts és quan s’aconsegueix rebaixar la velocitat?

Estic segur que el sistema català serà a partir d’ara no donar mai més dades sobre els morts en aquesta zona.

Mentrestant, el més extravagant d’aquest gran debat nacional és que ningú diu que la velocitat mitjana dels autobusos és de 13 km/h i la dels cotxes de 20 km/h (Ivan Illitx ja ens ho deia fa més de 40 anys).

Ens hem begut l’enteniment? Sort que ara ens venja l’anticicló!