La plaça Tahrir no existeix

P1150827.JPG

N’estic fins al capdamunt, de les imatges de televisió de la plaça Tahrir. N’estic fins al capdamunt, de la gent que diu molt cofoia que aquesta revolució s’ha fet gràcies a les noves tecnologies. Quina guilladura més extrema.

Quan es va plantejar el debat sobre si posar fotografies als diaris, l’argument contrari més potent era que al final es posaria la notícia en funció de la foto i no a l’inrevés. Vist amb la perspectiva que dóna el temps, tenien raó els contraris.

Les redaccions dels mitjans de comunicació es van adonar fa un mes que hi havia una revolució a Egipte. Van discutir com retransmetre en directe una revolució. I en comptes d’acceptar que és impossible es va decidir que havien de posar unes càmeres de televisió a una plaça i retransmetre des d’un balcó a prop de la plaça Tahrir. Vaja ximpleria! Algunes estones veies una plaça plena d’estris i amb més càmeres apuntant la plaça que persones. Imaginem que amb el mateix criteri –analfabetisme cultural– les televisions de fora haguessin volgut retransmetre la fi del franquisme a Catalunya. Ja m’imagino la plaça de Sant Jaume plena de càmeres. A més, quanta gent hi cap, en aquella plaça?

Posar una càmera de televisió és més fàcil que explicar una revolució. Explicar una revolució necessita coneixements històrics, econòmics, culturals, etc. Es necessita conèixer les organitzacions clandestines que organitzen la revolució. Es necessita a més contactes en la població, contactes clandestins que no s’anuncien als diaris. Per entendre’ns, es necessiten molts Xavier Vinader.

Se’ns ha dit que els revolucionaris eren joves, quan el cert és que des de fa mesos –com a Catalunya– qui lidera l’oposició i qui ha organitzat l’assumpte és l’activitat sindical. Resulta que de tantes vagues que hi ha, han acomiadat més de 120.000 persones, resulta que hi ha hagut més de 360 morts i almenys 5.500 ferits. Però com que en Mubarak no va tenir el detall d’acomiadar-los, matar-los o ferir-los a la plaça Tahrir, no ho sap quasi ningú.

A més, es diu que ha estat una revolució provocada i convocada per les noves xarxes com feisbuc i tuiter, sense tenir present que només un 22% de la població hi està connectada. I com si Mubarak fos tòtil i no se li acudís desconnectar Internet per si de cas.

Com s’ho van fer per fer la revolució neolítica, la industrial, la francesa, l’anglesa, sense feisbuc?

Menys televisió i més llegir llibres, no fotem!

2 comentaris

  • Roger Vilalta

    28/02/2011 13:07

    Tahrir no s’explica sense els mitjans de comunicació (en especial la televisió) de la mateixa manera que els mitjans (repeteixo, sobretot la TV) no donen res sense un Tahrir.
    És primer l’ou o la gallina?
    El que és, de ben segur, és que vivim des de fa molt temps en una mena de realitat virtual de la que no en podem escapar i que tots els agents implicats ajudem a perpetuar: i ho fan els suposats protagonistes de la història, ho fan els que se suposa que ens l’expliquen i ho fem els que suposadament seiem a la butaca perquè ens l’expliquin.
    Però la realitat -no la virtual, sinó la de veritat- és massa complexa, està massa tenyida de grisos, com perquè pugui ser inserida de manera completa en el reduït bloc d’un Telenotícies, en els butlletins de ràdio o en una premsa digital on preval la immediatesa i la rapidesa de difusió molt per sobre de l’elaboració i la contextualització de la informació.
    I el problema, l’enorme problema, és que l’opinió pública massiva no es crea a partir del consum de debats a fons i reportatges en profunditat (que són molt puntuals en els mitjans), sinó que de manera essencial es genera a partir de la suma constant d’aquests escapçats retalls de pressumpta realitat, d’aquests bits d’impacte, amb què els nostres mitjans (la televisió al capdavant) ens delecten dia rere dia.
    Tot i que veig que no tens un especial amor per les xarxes socials ni sembla que vulguis dedicar massa temps a la lectura en una pantalla d’ordinador, et deixo l’enllaç (penso que et pot ser d’interès) a un blog d’anàlisi dels mitjans de comunicació on precisament he fet una mica de seguiment del tractament informatiu de les revoltes d’aquestes darreres setmanes: http://rogervilalta.wordpress.com
    I un darrer apunt: tot i que jo tampoc no sóc, ni molt menys, un seguidor de les xarxes socials (ja m’ha agafat una mica granadet tot plegat) sí que t’he de dir que gràcies al twitter he tingut accés a articles interessants, a visions més completes d’aquest món nostre tan mal explicat i a espais de debat genys menyspreables. Els que tenim una certa edat crec que -descartada la palla i la frivolitat general- sí podem ser capaços de trobar-li una bona utilitat a l’eina per complementar el nostre “voler saber més i millor”.

  • Martí

    14/03/2011 15:17

    En cap de les altres revolucions mencionades a l’article existien els Sindicats.

    Cada revolta és fruit del seu temps. I l’anàlisi dels nou temps demana nous periodistes.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús